Un fet em va commoure la setmana del 17 al 23 de novembre. I aquest cop no va ser la política internacional que segueix estant malament ni cap fet profundament traumàtic. Va ser l’adonar-me de que el director del centre on treballo per primera vegada des de fa molt anys està desanimat i desmotivat amb la feina. Us puc ben assegurar que si hi ha una persona que posa el coll en el que fa i que aconsegueix que l’alumnat el segueixi i el respecti és ell. Fa més d’una dècada que treballa en educació i molts anys que és docent a Prat FP. No obstant, fa encara menys d’un any que és director. Ell sempre ha buscat fórmules per engrescar el jovent d’avui dia que ens arriba molt fluix de base i molt desmotivat. El nostre centre presenta la mateixa problemàtica que molts d’altres: tenim un alt nivell d’absentisme i un rendiment de l’alumnat que podem anomenar insuficient sense embuts.
Jo mateixa he de confessar que en aquests moments de la meva carrera professional em sento equilibrada i serena tot i aquells dies que he de rebre la manca de ganes i la mala educació de la jovenalla. Però no sempre ha estat així durant aquests darrers no menys de 16 anys que treballo a Prat FP. He tingut moments molt delicats, cursos en què arrancava a plorar anant a la feina i sortia abatuda pel tracte que rebia de l’alumnat i sovint també per la manca d’empatia dels companys. La feina de docent esgota. I avui dia encara més perquè una/un dona un 150% per tal que els discents només facin un esforç equivalent a un 20%. Els joves d’avui en general no estan acostumats a la disciplina i a més tenim un factor molt en contra de nosaltres i que provoca moltes distraccions a l’aula: els mòbils i les xarxes socials. Abans de l’arribada dels telèfons intel·ligents, quan un alumne era a classe es podia o no distreure sol amb els seus pensaments i amb els companys del voltant. Ara a més d’aquests estímuls, els nanos tenen l’input dels missatges que els arriben de WhatsApp de no se sap qui i que senten la necessitat de respondre urgentment. S’ha prohibit els mòbils a determinats nivells educatius i em sembla correcte. A Irlanda, més concretament a Greystones, un grup de pares va emprendre una iniciativa revolucionària: prohibir els mòbils als menors de 13 anys. Això pot fer que els nens pugin sense el grau de dependència que notem avui dia als nois i noies d’entre 17 i 25 anys.
Un altre factor negatiu dels mòbils és que l’algoritme està programat per anar-te mostrant contingut que et resulta agradívol i això fa que cada cop passem més temps enganxat a les pantalles. Aquest és el cas de joves i no tant joves. A més com que l’algoritme intenta donar-te sempre contingut similar al que ja has cercat, el que passa és que sovint manca informació contrastada i l’opinió dels alumnes, si en tenen, sol ser molt poc crítica i molt esbiaixada. Tot això fa que l’aula es converteixi sovint en un camp de batalla en què els professors intenten transmetre coneixements a uns alumnes poc receptius.
Que el director del centre estigui desanimat és molt lògic i humà. Potser ell no ha passat pels daltabaixos pels que he passat jo fins ara i ara li ve de nou. Vam estar parlant de que el que ens arribarà de cara a un futur encara serà pitjor i que a la llarga el professorat pot acabar molt desanimat. Conec del que parla.
Jo mateixa de vegades em faig creus del nivell de desinterès del joves pel món que els envolta. Això els fa immensament vulnerables i manipulables. Per algun motiu ens trobem davant de l’auge de l’extrema dreta que tenim ara. Aquest any faig força hores als grups de comerç internacional i transport i logística. Hauríem d’esperar que en un món on la seva feina dependrà en gran part de les relacions comercials internacionals ells estiguessin una mica interessats en allò que passa a nivell internacional. No obstant no és així. La immensa majoria no llegeix les notícies, ni veu cap canal per informar-se ni sent la necessitat de fer-ho. Demanar a alumnes de 20 anys qui és el canceller alemany és com demanar-los que resolguin un problema de física quàntica. Senzillament lamentable. Caldria plantejar-se on rau el motiu d’aquest desastre. Ben segur que les famílies són una primera font d’educació dels infants i els joves. Si ells no veuen que els pares tinguin interès en les notícies, potser ells tampoc en tindran. O potser és com em va comentar el director del meu centre que dintre de les famílies no hi ha ni comunicació.
El 12 de novembre vaig assistir a la reunió de xarxes de mobilitat. El principal tema de discussió van ser les prioritats horitzontals del programa Erasmus. Europa està intentant incloure conceptes com la inclusió, la digitalització, la sostenibilitat i l’educació per a la ciutadania dintre del programa. Des d’Europa s’ha vist com el jovent es radicalitza i què poc implicat està en processos democràtics. I amb això dels processos democràtics no vull dir només anar a votar a les eleccions, sinó ser membre actiu de la vida de la comunitat fent per exemple un voluntariat, o formant part d’associacions per moure aspectes dintre del propi barri.
Després d’haver fet una mobilitat per pràctiques els alumnes han de respondre un qüestionari llarg i una bona part de les preguntes d’aquest tenen a veure amb aquestes prioritats horitzontals. Se’ls demana per exemple si després de la mobilitat estan més disposats a participar en processos democràtics o si la seva consciència ecològica ha augmentat. De fet des de fa ara 2 anys s’ha inclòs al currículum les assignatures de digitalització i sostenibilitat. No obstant, no tenim en cicles formatius gaire espai per tractar el concepte de la ciutadania i només dintre de l’assignatura de GACI (gestió administrativa del comerç internacional) puc fer èmfasis en què vol dir ser part de la Unió Europea.
Sembla que Europa es desintegra o es dilueix i cal refermar la consciència dels joves per tal que aprenguin a valorar viure dintre de la nostra organització supraestatal que és la segona democràcia més gran del món.
Què podem fer pels joves? Doncs primer de tots acostumar-los a llegir de nou. Això de mirar vídeo rere vídeo els ha endormiscat les neurones i hem de tornar-los a despertar. A més cal que tots nosaltres, tots els que formem part de la societat ens impliquem en el procés educatiu que per cert ha de començar a casa i no pas a l’escola. També caldria mimar als docents perquè la nostra és una professió significativa, que desgasta moltíssim i no està gens ben pagada. I el més important és que jo es cuida gaire la nostra salut mental i emocional i hi ha moltes baixes entre nosaltres.
Aquest post d’avui ha de servir de reflexió perquè aquells que ens adonem de cap a on va la societat estem esfereïts. Convenia i molt que hi hagués una gran massa poc educada que estigués al servei de les grans multinacionals i sembla que les xarxes socials hauran aconseguit crear uns súbdits capaços de mantenir el nivell del vida dels de dalt perquè no es plantegen la validesa del que veuen ni estan disposats a llegir llibres com “Brave new world” que potser els obririen els ulls. Aquí ho deixo per a la vostra reflexió.

I finalment ja hem arribat a l’octubre i el curs escolar ha arrencat de ple i tot ha tornat a la normalitat. De les vacances ja ni ens en recordem o probablement ja no ho fem perquè el temps és fresc i la platja no convida a banys. I jo vull dedicar el meu primer post d’octubre a una de les meves grans passions: els animals. Que aquests companys de planeta feien bategar el meu cor de manera especial, això ja ho van percebre els meus pares quan jo era una nena. I recordo que en una ocasió la mare em va dir que s’imaginava que de gran viuria en una casa envoltada de natura i amb animals. La casa a la natura és un somni que no s’ha fet realitat. I certament m’abelliria molt tenir més animals a casa però ara per ara em conformo amb la meravellosa companyia del Safrà i el Sugus als que els hi dec tantíssim. Al Safrà el vaig adoptar el 2021 i ell va canviar la meva vida d’una manera espectacular. Gràcies a ells, els dies tristos ho eren menys, els moments de nervis quedaven compensats quan s’asseien a la meva falda a roncar i a més vaig començar a practicar un sa esport: quedar-me a casa i donar-me una estona de repòs el diumenge per la tarda. Com que vaig amb el cronòmetre posat tota la setmana, des que el Safrà va arribar a la meva vida vaig decidir que la tarda de diumenge seria la nostra tarda de família. I realment és d’agrair passar unes hores de la setmana aqueferada a la nostra llar, en aquest raconet on reprenem les energies i ens sentim segurs i que amb el Safrà i el Sugus ha esdevingut un lloc veritablement acollidor. El Safrà no va ser gaire temps gat únic perquè la meva idea havia estat sempre tenir mínim dos gats. No m’abellia la idea de marxar a la feina o on fos i deixar al Safrà tot sol. Per aquest motiu vaig adoptar al Sugus i va ser una gran decisió. Quan arribo a casa no me la trobo buida sinó que m’hi esperen ells sempre agraïts per les moixaines que els faig. Són el primer que veig i en què penso quan obro els ulls pel matí i el darrer que veig quan vaig a dormir. I crec fermament que tenir mascotes aporta moltíssims més beneficis que inconvenients.
Avui voldria parlar-vos de nou de dos articles recents al respecte. El primer va sortir en una pàgina de salut de Girona. D’aquest primer escrit vull destacar que s’afirma que la nostra ment humana està programada evolutivament per pensar de manera diferenciada sobre els animals i els objectes inanimats i que sentim una atracció innata per tot allò que tingui aparença de cria. És per aquest motiu que els humans van sentir l’impuls de domesticar certs tipus d’animals. A més els humans han atribuït qualitats humanes com el pensament o els sentiments als animals i això ha afavorit el vincle que s’ha format entre les persones i les mascotes. Avui dia se sap que els lligams que creen els nens amb les mascotes tenen una gran influència en el seu desenvolupament com a adults i els preparen per a assumir responsabilitats com tenir cura dels animals de la casa. Pel que fa a la població adulta ja fa anys que s’estudia que les persones amb mascotes gaudeixen d’una millor salut perquè el vincle amb els animals fa alliberar estrès, disminueix el cortisol i afavoreix la producció d’oxitocina. Aquesta hormona és clau per a la formació de vincles d’amor. Quan un humà acarona la seva mascota, no només ell allibera oxitocina sinó també l’animal. Tant els gossos com els gats estan preparats per respondre a les atencions dels seus cuidadors si s’ha establert un vincle d’aferrament segur. Ja fa anys que es fan teràpies amb animals per a nens malalts o amb trastorns mentals i que es recomana l’adopció de mascotes a persones amb problemes de solitud. Afortunadament avui dia la percepció social dels animals ha canviat i la llei de Benestar animal ha declarat les mascotes membres de la família. Això no només els dona l’estatus que es mereixen sinó que representa un reconeixement a la seva aportació a l’individu, la família o la societat.
Fins ara s’han fet nombrosos estudis sobre els lligams que es creen entre els gossos i els humans però el gat, considerat més independent, sempre s’ha deixat una mica de banda. No obstant, darrerament ja han aparegut diverses recerques i articles en què s’analitza l’aferrament d’aquests animals amb els seus cuidadors. El 2021 al Japó es va fer un experiment en què els investigadors van comprovar com les sessions de carícies amb els seus gats incrementaven significativament l’oxitocina dels cuidadors. Però no només és el fet d’acaronar el pèl suau d’un gat el que ens fa alliberar aquesta hormona de l’amor. El roncar dels gats també ens produeix el mateix efecte. A més el ronc del gat pot reduir la pressió arterial. Ho diu la ciència i jo només ho puc confirmar.
A mi els animals m’inspiren una tendresa que no sento gaire sovint per les persones. Amb això no vol dir que no la senti sinó que amb els animals la sento sense que ells hagin de fer res, pel sol fet de ser animals. Per les persones també la puc sentir però no es de manera automàtica. No és res del que m’hagi de preocupar perquè tenim la seguretat que els adults són éssers que poden valdre’s per si mateixos mentre que els animals necessiten la nostra cura i protecció.
Quan aquesta any vaig fer l’activitat de “get to know each other” per conèixer els alumnes i que em coneguessin ells a mi, els vaig dir que una de les meves grans passions són els animals i que molt probablement quan sigui gran em dedicaré a ells. I és que hi ha gent com jo o el meu amic del Poblenou que no ho podem evitar i si veiem un gos o un gat el nostre primer instint és anar a fer-li moixaines.
Estaré atenta a qualsevol estudi que reveli que les persones com jo a qui ens agraden tant els animals tenim el cervell programat de manera diferent. O potser és que senzillament tenim més neurones mirall.
En realitat a mi m’agraden en general tots els animals i sento empatia cap a ells d’immediat. Però el paper dels animals i com se’ls ha vist i tractat durant la història de la humanitat ha anat canviant molt. Els camells són molt important pels àrabs i hi tenen una relació especial. I la paraula camell i bonic tenen una arrel comú. En la religió musulmana els animals com la mula, el cavall o el gat tenen un lloc significatiu en el cor dels creients perquè són animals que han ajudat a la humanitat a prosperar. Cada poble té els seus animals venerats i com que són tan importants per nosaltres tenim infinitat de locucions en què en són protagonistes. Els anglesos quan tenen un problema que ningú vol afrontar en diuen “the elephant in the room”. El baix nivell educatiu és l’elefant a l’habitació en aquest país. Ningú vol parlar de les causes ni tampoc té fórmules miraculoses per resoldre’l. I quan algú cerca quelcom inútil els anglesos ho anomenen “a wild goose chase” la caça de l’oca salvatge. En francès com en català o castellà quan algú és molt tossut se’n diu “être têtu comme une mule” ser tossut com una mula. Jo només conec un francès bé, però reconec que el seu grau d’obstinació és tan gran que es fa difícil raonar amb ell. Només accepta la seva posició i la seva veritat. És molt difícil relacionar-se amb aquest tipus de persona. I quan en francès busquem problemes on no n’hi ha diem “chercher la petit bête” cercar la bestiola petita. Pels alemanys el porc és un animal de la sort i per això quan han tingut sort diuen “ich habe Schwein gehabt” he tingut porc i quan algú no està bé del cap diuen que té un ocell “einen Vogel haben”. La imatge d’avui és dels meus peluts, el Safrà i el Sugus que són la sal i el pebre de la meva vida. Bon octubre a tots!

Una mirada contemporània als vincles que es reinventen sense perdre el seu batec.

Ja fa dies que em balla pel cap el tema de la família i la rellevància d’aquesta per a l’estructura social. Fa uns anys va sortir a les Proves PAU un text molt interessant que sostenia que els bebès de l’edat de pedra tenien una millor criança que els d’avui. El text era com sempre una adaptació i en aquest cas provenia d’un article publicat a la revista “development psychology”. Afirmava que a l’edat de pedra a un sol nadó o infant el podien cuidar fins a quinze persones diferents de la tribu o assentament on naixia. Una criatura tenia unes nou hores d’atenció humana que no necessàriament era la de la mare o el pare biològic i que permetia a la progenitora descansar més. Sens dubte en una etapa tan primerenca de l’evolució humana els nostres ancestres van entendre millor que posteriorment la necessitat de preservar aquella nova vida i tota la comunitat s’hi implicava. Suposo que d’aquells primers models col·laboratius i a mida que la raça humana es va anar multiplicant i estenent el que van aparèixer són els nuclis familiars. La família nuclear domina molts models familiars especialment en el món occidental. Però en tribus de l’Amazònia la família es un concepte que es dilueix en la comunitat sobretot perquè els vincles entre homes i dones no són estables i la poligàmia i la poliàndria són totalment acceptables. Certament hi ha països on la poligàmia és acceptada com en els àrabs i la poliàndria fraternal es practica en una zona del Tibet, en algunes zones del Nepal i també en alguna regió del nord de la Índia. El principal motiu d’aquesta poliàndria és assegurar-se que les terres i els bens no es van quedant repartits i esmicolats. Aquests models familiars que a nosaltres ens resulten aliens també responen a una necessitat intrínseca humana que és la de sentir-se protegit i acompanyat en el recorregut vital i una externa, la de mantenir els recursos vitals per a tots.
Al món occidental tradicionalment a la família nuclear hi pertanyia un pare, una mare i els fills però durant un període prou llarg de la història, el vincle entre home i dona no venia donat per amor sinó sovint per interessos comercials, econòmics o polítics. D’això els romans ens sabien un munt.
En tot cas i en la seva vessant més purament biològica el concepte de família i la necessitat de protegir-la prové, com molt bé explica i demostra Robert Sapolsky en el seu “the psychology of behaviour” de la necessitat primària de perpetuar els propis gens i els dels individus amb els que hi ha consanguinitat. Tornaré a aquest punt més tard. Però segueixo primer amb el breu anàlisis de l’evolució de la família. La família com ens ve ara al cap es una estructura social que va néixer durant el període posterior a la Segona Guerra Mundial quan la prosperitat econòmica permetia a les famílies desenvolupar-se en escenaris urbans. Llavors els rols eren clars: els homes es guanyaven el pa i les dones eren mestresses de casa o això que els anglesos anomenen amb aquest preciosíssim nom de “homemaker”, la que fa la llar. Posteriorment va aparèixer la idea d’igualtat social i amb aquesta la reivindicació de la dona a treballar i per tant a no estar reclosa dintre de l’àmbit de la llar. A més s’entra en una fase on l’individualisme pren molta força i per tant es cerquen nous models de vida fora de les estructures clàssiques. Aquí voldria recordar una cosa que va dir Marx i em sembla immensament encertada “ people make families, but not under conditions of their choosing”, les persones fan famílies però no en condicions que trien ells. Amb això no vull dir que abans no es contemplés la idea de família com a tal. Penseu que la paraula “holiday” anglesa prové del “dia sagrat” i era una festivitat religiosa i que moltes festivitats han sorgit de la necessitat de permetre que les famílies es reunissin per celebrar el Nadal per exemple i que després tinguessin un sant Esteve que servia per donar un temps a la gent a tornar a les seves cases. Durant un període relativament llarg de la història contemporània visitar la família era un pla vacacional, sobre tot abans que nasqués la indústria turística. La gent anaven els uns a casa dels altres i els grans viatges estaven reservats als aristòcrates, nobles o rics. No obstant, la família nuclear com la tenim ara present és una construcció socio-històrica posterior. Repeteixo que durant una gran part de la història de la humanitat moltes famílies van néixer d’unions que no venien donades per amor sinó interessos. El concepte de família com a nucli d’amor és quelcom relativament modern.
El nostre model familiar està subjecte a allò que hem vist i mamat i a allò que ens hem trobat a la vida. Avui dia el patró ha canviat tant que a la nostra societat trobem famílies tradicionals, famílies mono-parentals, famílies homosexuals, i aquelles que en alemany s’anomenen “Patchwork Familien” i en anglès “blended families”. Són les famílies recompostes de ruptures d’anteriors famílies. També hi ha infinitat de famílies de parelles sense fills. El fet que la dona tingui el control sobre el ser o no mare ha provocat un canvi del model de família i el model més conservador és ara només una opció. Com que les dones no necessàriament són mares i poden treballar i guanyar-se el sou, ara també tenen una major facilitat de separar-se de la parella. I encara és més així quan el marc legal permet les relacions sense contracte matrimonial. Les separacions són més fàcils tot i que igualment doloroses suposo.
Hi encara ha dones que són mestresses de casa i no tenen ingressos? Indubtablement que sí i no totes elles són d’edat avançada! La seva ha estat una elecció personal totalment justificable. Com també és justificable la decisió de les dones que no han volgut tenir fills i les que no han format famílies perquè no han trobat la parella adequada o perquè senzillament pensen que poden sentir-se realitzades fora del marc familiar que creen elles. El mateix és cert dels homes. No tots volen crear famílies, n’hi ha que són perfectíssimament feliços sense tenir-ne una de pròpia i la societat ha d’aprendre a veure als “sense-família” com una realitat tan àmplia com la d’aquells individus que volen tenir-ne una.
Fa uns anys el meu advocat em va dir quelcom que no oblidaré mai. “Familia se es por consanguinidad o por afinidad”. I em va fer molt feliç perquè la meva família no és gaire gran però els meus amics per a mi són la meva família. I si analitzo el meu entorn hi veig de tot. La majoria d’alemanys que conec es reuneix amb els germans o els pares un o dos cops l’any. L’aferrament a la família no és gaire alt perquè a Alemanya entenen que per viure un ha de fer el seu propi camí i aquest pot portar lluny de la família. Recordo que el meu pare sempre deia “d’un germà comença-te’n a anar”. Volia dir que s’ha de fer la vida deslligada de la dels familiars fins i tot més propers. Quanta gent no opina que la família és un model que afavoreix sobre tot als infants més que als adults? Quantes parelles no se separen un cop ja han pujat els fills? Conviure amb una mateixa persona és difícil i feixuc i és una feina i un esforç continuat que cada cop aguantem menys. Dels amics alemanys que tinc he de dir que cap d’ells veu a la família massa regularment. I l’amic anglès que viu aquí i a qui conec molt bé tampoc. De les meves amistats properes potser un 50% està en un model familiar tradicional o ho ha estat i l’altre 50% no. Tinc amics divorciats, tinc amigues vídues sense fills, mares solteres, rejuntades sense fills, una com jo soltera amb o sense amic íntim, no ho sé, amics i amigues que viuen amb la mare i una que viu en un model tradicional. Felicitats! És una de totes perquè veieu la proporció! Pel que fa als meus amics en tinc un de vidu que no s’ha tornat a casar, en tinc de separats que tenen el fill en custòdia compartida però que mai han estat casats i en tinc de divorciats sense fills. O soc jo rara i atrac als “rara avis” o realment el model familiar avui dia és molt, molt fluid.
De totes les famílies que he conegut hagudes i per haver solament la família francesa que vaig tenir oportunitat de conèixer aquest 2025 encaixa gairebé al 100% dins el model tradicional. I això que si som exactes com que consistia en un matrimoni separat amb fills, reunit amb un altre cònjuge i amb fills de la nova parella no es pot considerar tradicional al 100%. No obstant, el grau d’aferrament d’ells sí m’ha semblat notable. No només per la freqüència en què es reuneixen i fan activitats plegats sinó pel grau en què s’ajuden els uns als altres. És una família-clan i segur que n’hi ha d’altres però jo era la primera vegada que en veia una.
Per a mi la família ha estat el niu que m’ha fet créixer però del que vaig arrancar el vol fa anys. I de fet els meus pares segur que em trobaven a faltar però el que més desitjaven és que fes el meu camí i el fes amb els meus recursos. Això sí que m’ho van inculcar de ben joveneta, que arribés on arribés havia de fer-ho sense ajut. Una estructura familiar massa densa i que proporciona massa recursos als que recórrer pot arribar a ser un impediment pel desenvolupament autònom individual en la meva modesta opinió. La família pot arribar a crear un núvol fictici de cotó-fluix i fer que els infants arribin a edat madura pensant que tot són flors i violes perquè la família els hi treu les castanyes del foc i els hi ho permet tot. Malauradament m’hi trobo sovint com a docent i veig que la sobreprotecció és una arma letal que acaba creant somnia-truites.
Tanmateix estic convençuda que aquesta afirmació que corre de que la família està en perill no és certa. La família i el model familiar està en canvi i transformació com la societat. Avui tenim més diversitat i hi ha un model de vida més o menys acceptat per cada tarannà. Encara en època de Franco era impensable ser mare soltera. Avui dia és la cosa més normal del món. També s’ha normalitzat el fet que no tothom vulgui viure dintre dels models familiars establerts. No ho hem de veure com una pèrdua sinó com un enriquiment. El que sí és cert és que l’actual situació econòmica fa molt difícil la subsistència pels models monoparentals. O pels solters. S’ha de ser molt millor en economia per viure sol i sense ajuts familiars que per viure en parella o saber que pots recórrer al compte d’algun parent proper o llunyà.
L’informe Federal d’Alemanya del 2024 posava de manifest que les parelles i els fills són una font fonamental de benestar per la majoria d’alemanys i que les persones amb fills eren de mitjana més felices que aquelles que no en tenien. Què vol dir això? Doncs que a pesar de la diversitat, en la que jo encaixo perfectíssimament, una proporció molt gran dels alemanys se sent millor dins de relacions familiars. I no crec que el cas dels alemanys sigui diferent al d’altres països. Per tant tots hauríem de mostrar un major grau de respecte i tolerància cap a les formes de vida diverses que avui dia hi ha a la nostra societat.
Acabo la reflexió d’avui amb un pensament que prové de Russel o de Foucault però que he re formulat amb un “la normalitat és allò que el vuitanta per cent de les persones creuen normal el vuitanta per cent del temps”. Això dona lloc a molta diversitat. I per citar persones concretes amb paraules concretes em quedo amb la cita de Xavier Guix a la revista dels valors “El problema no és la normalitat, sinó la normalització. La generació inconscient de realitats que es van assumint com a certes perquè són practicades per la majoria.” O la d’Òscar Martínez de la Facultat Pere Tarrés “Ser ‘normal’ és impossible, perquè l’ésser humà es caracteritza per la diversitat. La ‘normalitat’ no existeix, és només una construcció social.”.
Amb tot això el que vull dir és que trobarem tantes famílies diferents com persones diferents i que molt sovint el caràcter d’una persona sí que ve establert i condicionat pel que ha viscut a la ninesa. I en la majoria, però no tots els casos, aquesta transcorre dins d’un entorn familiar.
Les imatges que he escollit avui són del Safrà i el Sugus. Finalment la Llei dl benestar animal ha reconegut les mascotes com a membres de la família i per a mi els meus dos peluts ho són igual que els quatre cosins que tinc o la infinitat d’amics que m’acompanyen i comparteixen amb mi els meus millors i pitjors moments. I per què no? Els companys de feina a qui conec des de fa anys també ho són encara que de vegades em donen disgustos. Ben bé com la família…

Ara sí que inevitablement comença l’època de l’any on una gran majoria s’agafa vacances i deixa la rutina enrere per tal de fer coses que normalment no es poden fer per manca de temps. Uns trien anar a l’altra punta del món a sadollar la seva necessitat d’exotisme i potser també per revestir-se de sofisticació a la tornada i poder presumir d’haver fet quelcom envejable. D’altres trien una destinació més propera i s’endinsen en la cultura, l’arquitectura i la gastronomia del racó del món que visiten. I d’altres senzillament no tenen temps per fer vacances o no se les poden permetre. Sí, sí, el que escric, que hi ha una part prou significativa de la població que no es pot pagar unes vacances i ni tan sols pot permetre’s el luxe de deixar de treballar un mes per assegurar-se que el cos i la ment descansa com cal. El 17 d’abril d’aquest any a RNE Àudio van dir que un 30% dels catalans no es podia permetre ni fer una setmana de vacances l’any. Una xifra preocupant com també ho és el fet que s’hagi de vincular per força aquest 30% a unes rendes baixes i a gent amb risc d’exclusió social. En la mateixa línia està l’estadística del 2023 presentada al diari ARA en què es fixava el percentatge de gent que s’ha de quedar sense descans en un terç. És a dir que si podeu anar de vacances o si podeu ni que sigui estar uns dies sense haver de pensar contínuament en obligacions laborals sou uns privilegiats.
Però no us penseu per favor que la situació és només la que és aquí. Justament al Tagesschau d’aquest darrer 26 de juliol es va dir afirmar que un de cada cinc alemanys no es poden finançar ni una setmana de vacances. Això afecta sobre tot a les famílies monoparentals i té a veure també amb el fet que l’estructura familiar a Alemanya és cada cop més precària, on abans hi havia avis o parents disposats a ajudar, ara no en queden. Tanmateix el Kinderhilfswerk afirma que hi ha una oferta a diverses Länder, regions d’Alemanya, per permetre als fills de les famílies més desafavorides unes vacances dignes i profitoses. El Jugenderholungswerk Hamburg, una institució dedicada al descans dels joves, organitza campaments a Alemanya per a nens que costen només 105 euros i que permeten que els nens estiguin unes setmanes gaudint d’activitats i jocs que els pares no els poden oferir. La resta del cost d’aquestes vacances l’aporta la ciutat d’Hamburg. En total són mil els nens que gaudiran del seu descans gràcies a l’iniciativa i a aquests diners solidaris. Em va semblar esfereïdor que al Telenotícies alemany es digués que al país hi ha una taxa alta de pobresa infantil.
De vegades es sorprenent com d’acostumada està la gent a pensar que les vacances han de ser llargues i costoses. Ara fa poc vaig quedar per anar a dinar amb un company de feina. És un home molt treballador que quan no fa d’informàtic fa classes i per tant de possibilitats de viatjar en té poques. De fet ell considera vacances tenir només una feina en lloc de les dues que compagina. Doncs es va quedar molt sorprès quan li vaig dir que jo aniria als Pirineus Orientals 5 dies de vacances i prou. Tothom s’imagina que he d’estar més dies fora. Les economies no m’ho permeten i amb l’edat una es torna més prudent. A més no vull dilapidar tot el pressupost de lleure en les vacances d’estiu perquè durant l’any també m’agrada fer quelcom de tant en tant. S’ha acabat per a mi això de fer un viatge car a l’estiu i després anar curta durant mesos. No em compensa.
El precursor de les vacances tal i com les coneixem ara va ser el tren de vapor perquè va permetre que la gent, sense ser rica, es pogués desplaçar per canviar d’aires de manera ràpida i relativament econòmica. I a Anglaterra vacances i campaments vacacionals és sinònim de Billy Butlin, l’empresari que va veure el futur en posar a l’abast un allotjament econòmic a una classe social que havia aconseguit un major poder adquisitiu i volia gastar els diners escadussers en oci.
De pioners del sector de les vacances n’hi ha molts però vull esmentar especialment a Juan Farré que va ser el propulsor del càmping a Catalunya? Com ho va fer? Doncs deixant a un grup de viatgers allotjar-se en un terreny que ell tenia a casa seva a la Fosca, a Palamós. Era l’any 1953 i segur que ell no tenia ni idea que estava a punt de fer néixer el càmping i el concepte de càmping al nostre país.
Però d’on prové el terme vacances? El nostre mot, el francès i l’anglès provenen del llatí vacāre que vol dir senzillament estar fent pausa de les ocupacions habituals. En anglès tenim el “vacation” i també el “holiday”. El primer terme es fa servir més als EEUU i el segon és britànic. És originari del temps en què els dies festius eren els que les institucions religioses havien previst i es consideraven per tant sagrats.
En alemany la paraula vacances és “Urlaub” del verb “erlauben” que vol dir permetre. Les vacances són doncs el permís que tenim per escapolir-nos de la feina i desconnectar. En rus també hi ha dos termes. El primer és “каникулы” pronunciat com “canícula” que té a veure amb la nostra paraula “canícula”, és a dir l’època de l’any en què fa més calor. Aquest terme es refereix a les vacances escolars o acadèmiques. El segon terme és “отпуск” pronunciat com “otpuck”que té com a arrel el verb “отпустить” “otpustit” que no vol dir res més que deixar anar. Pel que fa a l’àrab us he de confessar que la paraula vacances també té dos termes. El primer i el que jo ja conec és “عطلة” de difícil pronunciació per a mi però que transcriuria com a “outlà”. Vol dir període d’inactivitat. També tenen la paraula “إجازة” “ijaça” que té gran similitud de significat amb l’alemanya “Urlaub” per la idea de permís.
Sigui quin sigui l’idioma en què parlem d’aquest meravellós període hem de ser conscients del privilegi que suposa poder-ne gaudir.
El meu post d’avui no estaria complert sense un parell de cites sobre vacances. De totes les que he llegit les meves favorites són les que us escric. La primera de Jacob Braude diu “A vacation should be just long enough that your boss misses you, and not long enough for him to discover how well he can get along without you” és a dir que unes vacances han de ser suficientment llargues que el patró et trobi a faltar però no tant per a que s’adoni que pot passar sense tu.
Sam Ewin al contrari devia tenir una experiència similar a la meva i no gaires recursos perquè va escriure la definició de vacances com a “Vacation: Two weeks on the sunny sands and the rest of the year on the financial rocks.” És a dir que les vacances són dues setmanes en platges de sorra i la resta de l’any en roques de finances. Marcel Proust va dir que “un petit viatge és suficient per renovar-nos el món, Agustí Aureli va afirmar que “Die Welt ist ein Buch. Wer nie reist, sieht nur eine Seite davon“ que vol dir que el món és com un llibre. Qui no viatja mai només en veu una pàgina. I per acabar Herman Löns va dir que “Das wichtigste Stück des Reisegepäcks ist und bleibt ein fröhliches Herz.“ El més important de l’equipatge per vitajar és i roman sempre un cor alegre. Ni cal anar lluny ni estar fora gaires dies. L’important és descansar si tenim la gran oportunitat de fer-ho i viatjar per ampliar el nostre món. Hem de ser conscients del luxe que això suposa.

I heus aquí que ja fa setmanes que parlo de la llengua i d’expressions idiomàtiques en francès i en alemany i que deixo de banda una mica la cultura d’aquestes dos països. Precisament dissabte passat vaig tenir la gran oportunitat de dinar amb una família francesa i vaig aprendre una cosa essencial de la seva cultura que només sabia a mitges. Associo França a la mantega, a les cebes, al formatge, als croissants que provenen originàriament de Viena però els forners francesos van millorar afegint-hi mantega i a l’ànec. I evidentment són mestres produint vins i espirituosos, però de tot això pel que són famosos per a mi el més gran invent és el formatge. Durant la guerra Winston Churchill va afirmar que un país que era capaç de produir 360 formatges no podia morir i en canvi el general Charles de Gaulle va declarar que era absolutament impossible governar un país amb 246 varietats de formatge. Jo trobo fascinant que hagin aconseguit produir-ne tants.
Que el formatge és una part de l’ànima de la gastronomia francesa m’era conegut però que hi ha un protocol per menjar-lo, això ho desconeixia. Dissabte passat vaig declarar el meu amor per aquest país on m’hi escapo quan tinc vacances en adonar-me que abans de les postres apareixia a taula un plat de formatges per a compartir. Tant de bo m’hagués espavilat una mica a mirar regles de bones maneres a taula abans de l’àpat familiar perquè resulta que tallar el formatge té les seves pròpies regles que ignorava completament. Malauradament sempre s’aprèn de les patacades que ens emportem i jo devia quedar com una bàrbara mirant els formatges però sense saber com tallar-los.
En realitat el principi que hi ha darrere la manera de tallar el formatge és molt igualitari perquè cada tipus requereix que se’l trossegi de manera que tothom degusti un bocí de la part més tendra i un de la part més seca. Així doncs per exemple el camembert, un dels meus formatges favorits, no l’heu mai de tallar a rodanxes perquè quedarien els cantons secs que no són tan bons al final. Per aquest motiu es talla a triangles a partir del mig per tal que en repartir-lo tothom tingui una part del cor que és la més tova i la part de l’exterior seca. Si el que teniu davant és un Roquefort en un bocí que és triangular, llavors s’ha de tallar a partir de la part exterior i amb talls paral·lels al costat del formatge. Jo ho anomenaria a llesques. D’aquesta manera tots els talls tindran una mica de la part central més blava i una mica de l’exterior. Un Saintncter es tallaria de manera similar a un Roquefort. La forma correcta de menjar i assaborir el formatge és posant-lo sobre un bocí de pa que podem trencar amb les mans a partir del tros de baguette que tinguem. A aquest fragment de pa i formatge se l’anomena “cavalier” i permet que puguem assaborir més el formatge que estem menjant. I en cas de dubte el que s’ha de fer és esperar que un francès autèntic talli el formatge i senzillament copiar el que hem vist.
Vaig reflexionar una estona sobre aliments típics de França i vaig arribar a la conclusió que l’ànec també forma part de la seva cultura. I si voleu saber la veritat a Alemanya aquesta au també surt sovint a taula sobre tot en grans ocasions com per Nadal. Tot i que els meus amics germànics no en mengen tant ni de tantes maneres el consideren un àpat refinat.
Si hagués de pensar en allò que és típic de la cultura gastronòmica alemanya diria que el producte estrella és la patata. I ben bona que és. La fan servir tant en la deliciosa Kartoffelsalat com en el Kartoffelpuffer que és una mena de “tortita” que es fa amb patata rallada, ou i ceba i que es menja sovint acompanyat de Apfelmus, és a dir mus de poma però salat. Ajuda a recuperar ràpidament l’energia perquè la patata és altament glucèmica. També és força famós el “Bauernfrühstück” que és l’esmorzar de pagès que consisteix en una truita consistent amb patates guisades amb cansalada. També porta all i ceba. Les salsitxes són també un producte estrella i els alemanys saben com fer-les i com acompanyar-les de la “choucroute”. I no sé si ho sabeu ja però el mot “choucroute” és una deformació de la paraula alemanya Sauerkraut que és la col agre, un producte molt ple de vitamines i que va de meravella amb les salsitxes.
No cal que us parli de la cervesa perquè ja sabeu que a Alemanya s’anomena “flüssiges Brot” és a dir pa líquid. Pels alemanys la cervesa és tan miraculosa que es fa servir per a tot: per a netejar finestres o calenta per matar refredats. La cervesa calenta és només apta per a nazis de les papil·les gustatives però és efectiva perquè fa suar i orinar i per tant ajuda a fer desaparèixer els bacteris i virus més ràpidament.
De rituals a l’hora de menjar a Alemanya no n’hi ha gaires. Es desitja bona gana a tots abans de començar i s’espera que tothom sigui a taula i poca cosa més. El que sí és tot un art és el te a Ostfriesland i si us interessa com el beuen els alemanys del nord podeu cercar el post que vaig escriure ja fa uns anys.
He de confessar que de tot el que m’ha sorprès dels diferents països, allò al que em va costar acostumar-me a Rússia va ser a beure te amb els àpats. I de fet al menjador universitari es considera el te com a un plat, és a dir que el primer el segon i la beguda ja constitueixen tot un àpat. Per a mi el te i el cafè són per quan s’acaba de dinar o sopar o a mitja tarda però beure’n amb el dinar se’m va fer difícil. Malgrat tot preferia acompanyar el dinar amb el te que amb la vodka que em deixava fora de joc de seguida.
I per avui fins aquí la lliçó sobre gastronomia i cultura. Gaudiu del cap de setmana que se’ns acaba el maig!