Vull prosseguir en aquest dijous ja prenadalenc amb el tema de les dites catalanes que no s’escolten sovint. Començo per una que té a veure amb el fet de que els patrons segons les antigues creences han de vigilar el que fan els treballadors perquè no els estafin. És la de “qui té mossos i no els veu, el fa pobre i no s’ho creu”. Quan el meu pare era jove em deia que el seu patró els havia dit que a la feina s’hi havia d’anar pixat i amb totes les necessitats fetes per no perdre temps. Quan ho vaig sentir em va semblar rocambolesc però a començament de curs la meva patrona ens va venir a dir el mateix al claustre. Per tant tinc la impressió que encara hi ha la creença arrelada que els treballadors assalariats fem tot el que podem per estafar a les empreses o per cobrar mentre estem fent el que no toca en hores de feina. I el cert és que per alguns que realment no es dediquen a treballar acabem pagant tots. Una dita molt propera a aquesta és la de “l’ull de l’amo engreixa el cavall” que vol dir que cadascú ha de vigilar per allò que és seu i pels seus negocis si vol que prosperin.
Pels menys afavorits, aquells que no hem nascut amb cap talent especial i que ens dediquem a fer la nostra vida tranquil·lament hi ha el refrany “el que ha nascut per xavo, no arribarà a quarto”. Avui dia no s’empra ni gairebé s’entén perquè ja fa temps que no tenim ni xavos ni quarto com a moneda. No obstant encara diem que paguen “quatre xavos” o que quelcom val “molts quartos”. Claríssimament el refrany recorda que no tothom està fet per triomfar i que n’hi ha que ens hem de conformar amb una vida senzilla. Molt semblant a aquest en significat tenim el refrany “uns neixen amb estrella i els altres amb esquella”, és a dir que els altres serem bestiar i no arribarem gaire lluny.
Una dita entranyable com la gent gran és la que fa “quan els vells fan ninyeries, no n’hi ha per quatre dies” que adverteix que quan els grans fan catúfols ja ens podem anar acostumant al que fan perquè no té cura.
El refrany que trobo apropiat per a tothom avui dia és el de “la mula del veí porta picarol, la meva també en vol” que es refereix a aquest costum humà d’imitar i de voler ser i tenir el que també tenen els altres. Quelcom que sovint ens porta a estirar més el braç que la màniga. També és molt aplicable a avui dia el que diu “sants a la plaça, dimonis a casa”. Designa als que tenen una doble vida o que han de presentar-se de cara a la societat com si fossin molt millor del que són però que després tenen conductes no gaire èticament correctes. Els francesos diuen “bon prêtre dehors, diable dedans”, bon sacerdot fora, diable dintre. També en tenen la següent variant “sainte au marché, diablesse à la maison” és a dir santa al mercat, diablessa a casa. Els anglesos el tenen similar “a saint abroad, a devil at home”, un sant a l’exterior, un dimoni a casa. I no us penseu pas que els alemanys es queden enrere perquè també tenen el seu “auβen hui, innen fui”, fora bé, dins uf. El “fui” alemany seria el que correspon al nostre “uf”. Més llarg és el de “ein Engel in der Kirche, ein Teufel zu Hause”, és a dir, un àngel a l’església, un dimoni a casa. Com veieu hi ha diverses maneres d’expressar la doble moral que des de l’inici dels temps ha caracteritzat la raça humana.
En un altre context, en el context del refrany de “no et fiis d’aigua que no corri, ni de gat que no mioli” tenim el refrany anglès “the calmest waters hide the fiercest storms”, és a dir que les aigües més quietes amaguen les tempestes més fortes. Aquest refrany es refereix a l’aparent calma que mostren algunes persones però que sovint amaga una naturalesa complicada.
Una que podria fer servir jo a la feina sovint és la dita de “Déu meu senyor, tanta roba i tan poc sabó i tan neta que la volen”. Que és el que es pot dir quan et carreguen de molta feina però no et donen els instruments adequats per fer-la degudament.
També em sembla molt útil el de “qui barata el cap es grata” que vol dir que qui deixa un bé cert per un altre de dubtós pot acabar sortint molt mal parat, o dit d’una altra manera que si estàs bé no convé deixar el que tens per anar a cercar res nou. I posats a ser conservadors també m’abelleix el de “no deixis la carretera per anar per la drecera” que jo he escoltat més vegades com “ el bon camí és drecera”.
No vull acabar avui amb cap refrany negatiu per tant el següent és el penúltim: “les errades dels metges la terra les cobreix” que fa referència al fet que malauradament els errors mèdics poden acabar amb els pacients.
I finalment un toc d’humor i optimisme amb un refrany que no és ni positiu ni negatiu però cert: “l’amor és com la grip. Es comença al carrer i s’acaba al llit”. Tot i que a aquest també li cal actualització perquè avui dia molts amors sorgeixen de manera virtual i gràcies a no sé quines aplicacions mòbils. I de fet al carrer ha de ser ben difícil trobar l’amor perquè tothom va mirant el seu telèfon i ignorant la resta de vianants i sovint també vehicles. Acabarem tots com al Japó, posant els semàfors al terra en comptes de davant nostre.
Bona setmana i bona preparació pel Nadal!

Després de tantes setmanes dedicant-me a locucions i frases fetes en francès i comparant-les a altres idiomes com l’anglès, l’alemany o el català, avui ho faig a l’inrevés. El detonant de tornar a les frases fetes del nostre idioma va ser de nou el meu professor de francès. Precisament dimarts 26 tenia apuntada a la seva llibreta l’expressió que ja us vaig explicar de “voloir le beurre et l’argent de le beurre” que literalment és voler la mantega i els diners de la mantega. I ens va dir l’equivalent en català que cap dels quatre alumnes que tenia dimarts a classe sabia. I gairebé posaria la mà al foc que vosaltres tampoc la sabeu. La dita catalana que es correspon a l’anglesa “you can’t have your cake and eat it” és la de “la dona borratxa i el vi al celler, tot no pot ser”. És del tot menys políticament correcta perquè això de voler la dona borratxa i dòcil sona a submissió química i ho és. I és clar, si es vol la dona borratxa, llavors cal invertir en vi del celler.
En sé unes quantes de dites catalanes però sempre m’agrada comentar i emprar les que menys es coneixen per reciclar-les i donar-les-hi una nova oportunitat. Avui us vull parlar d’alguns refranys catalans que no són del tot habituals.
El primer ha caigut en desús perquè l’ofici ja no existeix. És el de “de moliner mudaràs i de lladre no t’escaparàs”. Els moliners sempre han tingut força mala fama perquè el seu ofici els permetia fer trampes i establir pactes amb poca transparència. Els alemanys pensen exactament el mateix i per això tenen el “der Müller und sein Knecht beide stehlen nicht schlecht”. El moliner i el seu assistent no roben malament. No sé si recordeu que quan va haver el gran èxode cap als EEUU molts cognoms van variar i alguns cognoms es van canviar intencionadament com el de Müller perquè la gent associava els moliners amb gent en què no es pot confiar. Avui dia hauríem de ser creatius i reinventar els refranys per actualitzar-los. Ara ja no són els moliners els que són poc transparents sinó els interioristes i les empreses de reformes. A quanta gent li han fet la reforma a temps pel preu pactat? Proposo doncs “d’interiorista et mudaràs i de lladre no t’escaparàs”.
La següent és una veritat universal que en català fa “no et fiis d’aigua que no corri, ni de gat que no mioli” és a dir que de vegades la gent calmada i mansa és molt més perillosa que la que fa remor i la veiem venir. Els castellans diuen “del agua mansa líbreme Dios, que de la brava me libro yo”. Els alemanys però no tenen cap mala associació amb els aigües que no corren i per això diuen allò de “stilles Wasser sind tief”, les aigües calmades són profundes. L’alemany es refereix als homes i dones introvertits a qui sovint es considera arrogants però que en realitat solen ser el contrari de superficials.
La següent m’abelleix especialment perquè em dona esperança. És la de “per cada peuot hi ha el seu recalçot” o també “cada olleta té la seva tapadoreta”. Aquesta darrera s’assembla força a l’anglesa “every pot has its lid”. Tota olla té la seva tapa. Vol dir que per a cada persona hi ha una cosa o algú que li escau o que hi ha una solució per a cada problema. Bonic pensament.
La quarta d’avui us la vaig fer arribar en el seu dia en alemany. En català és “els arbres no deixen veure el bosc”. En alemany és “den Wald vor lauter Bäumen nicht sehen” que vol dir fixar-se tant en les coses menudes i en els detalls que s’acaba perdent la visió del més important.
Així com aquesta quarta és molt positiva, la cinquena és extremadament pessimista perquè fa “qui no té sort, ni hort, ni porc, més valdria que fos mort”. No cal que l’expliqui perquè queda prou clara. Si no teniu fortuna ni recursos ja heu begut oli. La veritat és que penso que la sort ens la fem nosaltres a base de lluitar pel que ens interessa. I si treballem i no ens desanimem, sovint la sort arriba tard o d’hora.
Un pèl similar però sense la negativitat de la cinquena és la següent que se sent a dir molt poc “salut, amor i llar porten el benestar”. Aquí veiem que el tema de l’habitatge ha estat sempre de vital importància per a l’ésser humà. Sense casa sovint tot és res. I òbviament la salut i l’amor són importants però si a més tenim el sostre assegurat, llavors la felicitat és màxima.
A veure què me’n dieu de “si no pots fer les paus amb el teu enemic, fes el que puguis per ficar-t’hi al llit”. Penso que aquest deu venir de l’època en què els territoris de vegades s’aconseguien amb les armes i d’altres a través d’aliances matrimonials.
I molt encertada és la dita que fa “qui et fa festes i no te’n sol fer, és que et vol fotre o és que t’ha de menester”. No us fieu mai de l’aigua que no corre, del gat que no miola ni d’aquells que generalment us ignoren i de cop tenen un interès desmesurat per vosaltres.
Pels que pensen que no va bé caure en gràcia i que els donin un cop de mà recordo la de “qui trobi bon padrí, ja ha corregut mig camí”. A mi francament també em caldria un mecenes per tirar endavant la meva quarta novel·la que espera ansiosament amb els personatges clavats en escenes per la meva manca de temps. Potser és que m’agrada fer tantes coses que acabo dedicant poc temps a cadascuna d’elles i totes avancen al seu ritme.
Per concloure l’entrada d’avui us porto una dita que em sembla graciosa i de la que en sabeu l’equivalent en alemany si seguiu el blog “qui té un bon nas, té un bon detràs”. Fa al·lusió a la idea generalitzada en molts idiomes de que la mida del nas reflecteix la de les parts púdiques. Així doncs els alemanys diuen “so wie der Nase des Mannes, so sein Johannes”. L’alemanya però és més explicita perquè diu que l’aparell sexual masculí és tan gran com el seu nas. Per a expressar-ho fan servir un eufemisme i anomenen Johannes al penis. Em va semblar graciós quan ho vaig sentir a Alemanya i he trigat a esbrinar que nosaltres diem el mateix. Bona setmana a tots i bon divendres de descans.

La fotografia d’avui d’un indret emblemàtic i molt nostre, Tossa de Mar, un autèntic bocí de paradís català!

I avui és el quart post que dedico a locucions catalanes castisses, aquest cop amb unes quantes més d’aquelles que no se senten gaire sovint. Per algun motiu acaben sempre fent-ne servir unes quantes que tenim per mà i d’altres en canvi queden al racó de l’oblit, d’on les vull treure jo per reutilitzar-les.

Aquest segon dijous de “març, marçot mata la vella vora el foc i la jove si pot” ens porta el record fresc de l’esperada pluja del cap de setmana. A mi m’ha ajudat a reflexionar molt perquè els dies grisos alenteixen el ritme i ens fan mirar cap endins. Vaig aprofitar per fer revisió d’uns quants anys de la meva vida amb tot allò que ha estat bo i el que podria haver estat millor si jo hagués estat més saberuda. El que sí és cert és que quan no es pot estar fora fent esport, ni passejant automàticament vaig pensar en la meva vida a Alemanya que era força insípida perquè la majoria de les activitats que es podien fer requerien diners. I jo no en tenia. A deu sota zero ni es pot anar a patinar pel carrer, ni anar en bicicleta gaire estona i fins i tot caminar es pot convertir en una tortura. Toca per tant anar a concerts, restaurants, bars i cafeteries o cines i afluixar la mosca cada dos per tres. Aquí a Barcelona puc anar a la platja amb un llibre, fer un cafè per un euro cinquanta i xerrar amb alguna amistat o patinar a la Barceloneta sense desdinerar-me. Però quan el temps no acompanya ens hem de buscar activitats d’interior i aquestes ja no són de franc.

A mi la pluja ja em va anar bé. De fet em va emocionar tant que vaig creuar mitja Barcelona sota el paraigües només per tenir el plaer d’olorar la humitat i de sentir com els sons més estridents de la ciutat queden apaivagats amb la pluja tan esperada. Això sí, sé del cert que aquest temps no constitueix el seixanta per cent del total de l’any com en altres països. Per tant, quan aquí tenim un dia de pluja podem aprofitar per “fer dissabte” per exemple i reorganitzar els armaris que tenen tendència a desendreçar-se sols. Dies com dissabte passat són excel·lents per netejar o com també podem dir en català “treure els racons” que no és res més que desprendre’s d’allò que és inútil i sobra.

El dissabte de pluja em va anar bé per agafar força perquè dintre de poc hem de posar notes i això vol dir que ara tots els alumnes es despertaran i voldran fer alguna activitat o examen que en el seu moment no van poder fer perquè van preferir quedar-se a casa fent el gallòfol. I és clar, si no tenen justificant pel dia que van faltar aquesta activitat no la podran fer i si en són vàries potser suspendran i tot. Però no patiu que no assumiran pas la seva culpa sinó que “em carregaran a mi els neulers” que no vol dir res més que em faran pagar a mi els plats trencats de la seva poca diligència. I potser encara rebré algun correu d’algun pare o mare indignat per no deixar que el seu fill fes, a la seva pròpia conveniència, els treballs del dia que va saltar-se la classe. Actualment s’ha pujat una generació de cotó fluix.

Això per no parlar de totes aquelles ocasions en què he d’anar “darrere els alumnes amb un flabiol” per tal que m’entreguin les tasques i projectes que els demano. No sé si coneixeu aquesta expressió “d’anar darrere amb un flabiol” però en tenim una de sinònima que és “anar darrere amb un pa calent”. La fem servir quan volem dir que anem darrere d’algú inútilment.

Tanmateix tampoc “en vull fer plat”, és a dir que no li vull donar importància a tot això perquè és part de la meva feina i a la feina sempre hi ha moments i situacions que no són agradables.

I parlant de pluja i de bicicleta i de passejades. Tenim mitja Barcelona de cap per avall. Hi ha obres per tot arreu i a munts, és a dir que podríem dir que hi ha obres “a raig i rolls” i sovint s’ha d’anar amb molta cura perquè les obres no estan excessivament ben senyalitzades i per tant es fa difícil no anar de lloros. I llavors potser amb una mica de sort podríeu “carregar els neulers” a l’Ajuntament i us pagarien una indemnització. El que no podem dir és que “no sabem d’on surten les misses” perquè sabem exactament qui paga les obres: nosaltres amb els nostres impostos. I si són les obres rai!

Si estigués més ben situada i no m’hagués de preocupar pels diners jo podria dir que “tinc el ronyó cobert” però de moment no és així i per tant em toca pencar i si cal aguantar els canvis d’humor dels adolescents. Queda poc més d’una setmana per a assaborir les meves merescudes vacances de setmana santa. Aprofitaré per fer esport, veure els amics i amigues i menjar millor que jo, com diuen els valencians “tinc bona barra” però només puc gaudir al cent per cent de la cuina quan tinc vacances.

Us deixo doncs pensant en aquestes expressions i sobre tot en la setmana santa que ja tenim sobre. Bona setmana a tots!

Avui per tercera setmana consecutiva em dedico a les locucions i frases fetes catalanes i vull fermament “treure suc de les pedres”, és a dir beneficiar-me’n. Tot i que el repertori que tenim de frases fetes en català és molt bo i la gent del meu entorn en fa servir força, penso que sempre és positiu o tenir-ne un parell més. Ara fa unes tres setmanes, la primera vegada que vaig ser a la protectora de Mataró, la voluntària que em va ensenyar per on podia passejar amb els gossos del centre per exemple en va deixar anar una que no coneixia “estar com un llum de ganxo” que clarament tenia el sentir d’estar boig. Fins llavors jo només havia sentit a dir senzillament “com un llum”. Es referia a un dels peludets del centre que és molt més inquiet que la resta.

Ara en ve una que a mi particularment m’abelleix moltíssim “ésser una cafetera russa” que vol dir ni més ni menys que ésser maldestre. És l’equivalent a “no fer-ne una de condreta” però moltíssim més graciosa i entranyable. No em demaneu ara pas com són les cafeteres russes. Us puc assegurar de la meva experiència al país que es resumeix a una estada de dos mesos, durant dos estius diferents, que el cafè rus no em va satisfer gaire. Quan vaig conviure amb una família russa, me’l feien de mitjó tal i com entenem “cafè de mitjó” aquí. Posaven el cafè molt en una bossa de tela que crec que era realment un mitjó vell i li feien passar l’aigua bullent com si fos una infusió. No era gaire agradívol al paladar però sí feia el seu efecte desvetllant-me. A l’escola on vaig anar a Sant Petersburg el feien de filtre però tampoc em feia el pes perquè als russos els agrada el cafè amb gustos afegits com la canyella o la vainilla i jo, sent amant del cafè com soc, trobava a faltar el cafè sol amb gust de cafè i sense edulcorar-lo ni distorsionar-ne el gust. Suposo que les cafeteres russes no devien tenir gaire bona fama perquè naixés aquesta expressió. Per als russos és molt més típic beure té, que per cert poden ingerir fins i tot amb els àpats com el dinar o sopar. No sé pas com dormen amb tanta teïna.

Però aquest dijous començo per una que coneixem en castellà com “a ojo de buen cubero” i que ja us vaig dir en el seu moment que en anglès equival a “a shot in the dark” tot i que la locució anglesa té un sentit més ampli perquè no s’aplica només a mesurar quelcom a ull, sinó que es refereix a intentar esbrinar quelcom sense informació ni coneixement del tema. Doncs en català quan fem les coses a ull, les fem “a ull nu” que suposo que es refereix a sense l’ajut de lents, lupes ni aparells que ajudin a ser més precisos.

Sort però que jo soc un “peix que es porta l’oli” en el sentit de molt viva i tant quan vaig anar a Moscou, com quan vaig anar a Sant Petersburg em vaig dur la meva mini Oroley i m’empassava la meva ració de droga estimulant per rendir durant el dia. Per cert una altra expressió equivalent de “ésser un peix que es porta l’oli” és la de “saber-ne de cada mà” però com en el cas de “no fer-ne una de condreta” no em sembla tan pintoresca com la del peix.

I dels babaus podem dir que “no hi veuen de cap ull” o que “tenen un pa a l’ull”. I n’hi ha que no son babaus perquè d’intel·ligència no els en sobra, però no saben endreçar els seus coneixements o senzillament tenen la ment en un altre món i acaben no traient-ne suc són aquells dels que podem dir que “són un calaix de sastre”.

Ara venen tot un seguit de locucions que podem aplicar a persones amb unes determinades característiques. La primera és la de “ésser de cotó fluix” que vol dir ser molt sensible. Avui dita tots els meus alumnes ho són perquè els pares no els han educat per entomar cap cop en aquesta vida. Molt semblant a aquesta locució tenim la de “ser un figa blana” o ésser “fluix com l’estopa” que equival a ser dèbil. D’altres similars són “ésser un figa molla”, un “figaflor”, un “neula” o un “home moll” A mi particularment m’agrada la de “figa blana” o la que encara em sembla més acolorida que és la de “ésser delicat com una ungla d’ase”.  En alemany un home tou seria un “Weichei” tot i que aquesta expressió alemanya significa també ésser covard.

Quan pel contrari una persona és molt resistent diem que “té fetge” o que “te ronyons”.

D’una persona que s’ha arruïnat podem dir que està “a l’escapçada”. I d’algú que està molt enfadat diem que està a “matadegolla”, és a dir que és millor no acostar-s’hi. Sortosament jo fa ja uns mesos que no estic a “matadegolla”, ja he “passat l’esponja” pels disgustos que m’han portat els companys de feina que m’han deixat penjada i ja no tinc goteres a casa. El que és cert és que encara tinc el sostre de quatre habitacions tacats i que encara no s’ha pogut descobrir el doble sostre del passadís per valorar com estan les bigues que han patit una doble filtració i no han quedat ventilades.

En el cas en que algú begui massa i vagi pet, en català podem dir que “va calent d’orelles” o “calent de cap” o, i aquesta és molt simpàtica “ en té més al cap que als peus”. Sempre hi ha dies i celebracions en què s’espera que la gent “vagi calenta d’orelles”. Generalment són cap d’any, sant Joan i el carnestoltes. Dissabte passat però a Gràcia vam celebrar el Sant Medir que és una de les festes del barri més absolutament discretes i lliures d’alcohol que hi ha. Hi té a veure que principalment és per a la mainada.

Si arribeu tard a algun lloc podeu dir que “heu fet salat” i si feu tard perquè us heu trobat algú que s’ha posat a xerrar pels descosits i no us en podíeu desempallegar, llavors direu que “heu trobat un ganxo” o que “heu trobat una romaguera”. Precisament per sant Medir vaig ensopegar amb un dels meus cosins quan volia participar de la festa al carrer Gran de Gràcia i ens vam posar a xerrar quan la desfilada ja s’havia acabat. Ell segur que pot dir que “es va trobar una romeguera” que en aquest cas vaig ser jo que el va fer arribar tard a casa.

I per acabar avui, si quelcom és vell o antic ja són conegudes les locucions “més vell que el pa” o “més vell que l’anar a peu” o que “Matusalem” però a mi m’agraden més  perquè se senten menys sovint “més  vell que Adam”, “més vell que els camins” o “més vell que una olivera”.

Espero que aquestes expressions us hagin agradat i que us serveixin per acolorir el vostre llenguatge i que no sigui sempre ensopit.

Trio la mateixa imatge que la setmana passada per fer-vos recordar la bonica expressió “d’agafar la lluna amb les dents”. Bon descans de cap se setmana que les setmanes són una bogeria.

Molts de nosaltres ja hem retornat a la feina, suposadament amb piles recarregades o molta mandra a les orelles. A mi particularment aquest inici de curs m’ha empipat perquè em penso que ja no estic avesada a llevar-me abans de les vuit i posar el despertador per aixecar-me a tres quarts de set del matí em va semblar un crim còsmic d’allò més espantós. I suposo que molta gent m’acompanyarà en aquest sentiment. Encara bo que aquest primer de setembre ha estat divendres i de seguida hem tingut altre cop un cap de setmana per posar-nos a to.

Avui vull retornar també al “racó de les paraules catalanes” que no vull tenir-lo oblidat i us porto uns quants mots que potser us faran servei en algun moment. Començo per un que m’he trobat fa poc llegint “L’agulla daurada” de Montserrat Roig i que m’ha fet molta gràcia. És el participi “empitimat” que si cerqueu al diccionari potser no trobareu. És una composició que molt probablement l’autora havia escoltat en algun lloc però que com a adjectiu i participi no consta al Pompeu Fabra. Prové del substantiu “pítima” que és sinònim de borratxera i per tant “empitimat” vol dir pitof. Ara que ja s’han acabat les festes de Gràcia i també les de Sants, dintre de poc s’iniciaran les del Poblenou i ben segur que pels carrers del meu antic barri podreu veure gent “empitimada” després de beure un parell de copes de més.

I hi ha individus que quan estan empitimats despleguen una “facúndia” que avorreix als interlocutors. La “facúndia” és l’elocució fàcil i abundant o el que en castellà podríem anomenar de manera pejorativa “verborrea”. Aquest any a la feina hi ha uns quants professors menys degut al pitafi que es va produir l’any passat. No vull entrar en detalls però sí vull dir que l’escola ha perdut tota la línia del batxillerat i amb ella han deixat de treballar-hi sis professors que tenien una jornada completa. Un d’ells, i no vull dir noms, era conegut per uns discursos llargs, tedis i repetitius durant les sessions d’avaluació. Quan ell començava a parlar, tots nosaltres fèiem cara de pomes agres. Si altres tutors trigaven de trenta a quaranta minuts en comentar les notes dels alumnes un per un, ell necessitava una hora i mitja. He de reconèixer que no trobaré pas a faltar la seva facúndia en absolut. I la gent que en gasta sol tenir un estil molt “declamatori” és a dir que s’expressa de manera emfàtica i exagerada. Jo recordo que en més d’una ocasió li vàrem haver de recordar que la sala de professors durant l’avaluació no era el pedestal on endega el discurs un candidat electoral perquè el seu to de veu era molt superior al que qualsevol orella podia suportar. Espero que a la nova escola on treballa ara també sàpiguen aguantar estoicament tant la seva facúndia com el seu to declamatori i dramàtic.

Un mot molt que m’abelleix molt tot i que no m’agrada la realitat que representa és el d’”estultícia”. No sé si ho sabeu però “estult” és un sinònim de toix, que és com s’anomena a tot aquell a qui li manca agudesa. A mi per exemple m’avorreix molt l’estultícia de la majoria de programes de televisió. És per a mi un misteri com és possible que hi hagi gent que passi hores i hores davant de la tele i l’entretingui tant. Com tampoc entenc que es puguin mirar durant hores vídeos de tik tok però aquest ja és un altre tema. Un cop tens l’aplicació aquesta segur que s’encarrega de bombardejar-te amb contingut similar de la mateixa manera que si dones un m’agrada a un vídeo de Facebook, aviat te n’apareixen de semblants per deixar-te enganxada a la pantalla. I sospito que si el mòbil té més força que nosaltres ens podem tornar estults perquè el contingut que mostren no està gaire ple de coneixement científic.

La següent paraula també és un sinònim d’una altra que ja no es fa servir gaire sovint perquè la realitat que representa no es gaire comú. És la paraula “tannara” que significa “castanya” o “trossa” i és el pentinat recollit que portaven moltes avies al poble. Un manyoc de cabell agafat al darrer per recollir-lo tot. És el que els castellans anomenen “moño”. De tant en tant encara es veuen noies que es recullen el cabell fent-se una tannara però on més sovint se’n veuen és a les ballarines de ballet.

Les dues següents paraules d’avui pertanyen al reialme de l’hivern. La primera és “borrascall” i la segona “borralló”. Un borrascall no és res més que una nevada molt poc intensa que amb prou feines cobreix la terra. És el que amb sort arribem a tenir a Barcelona ciutat i prop de Barcelona. I quan tenim un borrascall és perquè han caigut del cel borrallons que no són res més que flocs de neu.

El vuitè mot d’aquest primer dijous de setembre d’enguany és “enterc” que significa rígid o encarcarat. Ara quan arribi el fred, en els dies en què sigui més intens, si no porteu guants i aneu pel carrer a primera hora del matí o al vespre, potser us queden les mans enterques i sentiu que no les podeu moure perquè s’han quedat encarcarades per la temperatura.

De l’àmbit de la natura ens arriba una preciosa paraula “brosta” que designa una branqueta jove o un conjunt de brots que apareixen als arbres o arbustos. Però a ciutat no tenim gaires espais verds per poder contemplar brostes i encara que tinguem un jardí per aquí i un arbre per allà, sovint la nostra vida és massa ràpida i atrafegada per poder-les contemplar.

Els dos darrers mots d’avui són verbs, el primer és “fendre” que és un sinònim d’esberlar, és a dir partir una cosa en dues per obrir-la com les closques de les nous i el segon que em sembla especialment simpàtic és “brufar” que vol dir esquitxar o ruixar. Jo per exemple tinc un polvoritzador amb el que ruixo les fulles de les plantes a l’estiu perquè es refresquin amb la calor. I amb el que “brufo” el Safrà i el Sugus si s’acosten massa al meu plat i em volen pispar un tros del meu àpat.

Per avui ja tenim onze paraules més pel nostre raconet de reciclatge. Jo us desitjo una bona adaptació a la rutina de la feina i una bona preparació per la nostra diada.