Categoria: Curiositats lingüístiques

El llenguatge viu del carrer a França I.

Deixa un comentari

S’han acabat les festes de Nadal i molt probablement també els excessos. Fa poc vaig anar a la farmàcia a cercar gotes pels ulls i la prestatgeria de dalt de tot estava plena d’antiàcids com l’Almax perquè durant aquestes vacances molts mengen més del compte i després han de recórrer a la ciència per contrarestar els malestars. I de la mateixa manera que s’ha menjat potser més del que toca, s’ha gastat potser més del que caldria i també alguns hem aprofitat per descansar i recuperar hores de son. Jo particularment he gaudit molt de poder ser al carrer durant les hores de sol, de ventilar-me, de poder dedicar temps a la lectura i als meus gats i les plantes i de passar estones al sofà llegint sense que se’m tanquessin els ulls massa ràpidament. I tanmateix tornar al ritme de la feina no va malament. Això mateix em comentava una amiga meva fa poc. I és que el treball ens porta una disciplina i un contacte social que potser altrament no tenim. Avui retorno una mica a la temàtica que m’ha ocupat darrerament: el francès. Aquest dijous us duc unes expressions més que m’han semblat originals i paraules de l’argot juvenil que he sentit i que es fan servir molt. Sempre he pensat que estudiar el llenguatge reglamentari està molt bé, però hem de saber també el que es parla al carrer. Sense anar més lluny la meva professora de rus ens va explicar fa poc que la seva filla sap parlar aquest idioma gràcies a ella. L’ha escoltat a casa de boca de la seva mare i la seva àvia. I aquest any ha fet un viatge llarg per diversos països d’Europa i en alguns d’ells hi ha trobat russos amb qui s’ha pogut comunicar perfectament. No obstant, aquestes noves coneixences li han dit que parla un rus molt bo però que és el rus de les àvies. És d’aquesta manera perquè la seva mare fa anys que va deixar el país i no està al cas del llenguatge que s’utilitza ara al carrer i de les locucions que es posen de moda. I això pot fer que el discurs de la seva filla hagi semblat encarcarat.
Sense voler adoptar tot el que surt i és incorrecte, sí que penso que cal saber també com parla la gent del carrer quan el grau de familiaritat és alt. Per això doncs dedico el post d’avui a aquest llenguatge que no és ni de bon tros literari.
Començo amb una frase feta, la de “c’est l’hospital qui se fout de la charité” que literalment vol dir que és l’hospital que se’n fot de la caritat. Es fa servir quan algú està criticant algun defecte d’una altra persona que té un mateix. Jo per exemple em guardaré prou de dir res dels mandrosos perquè a mi només em surten feines extres que rebutjo per tal de poder tenir temps per les meves activitats de lleure. Penso que és important tenir una feina per pagar el que ens cal però no vull viure només per treballar. Per tant si veig que hi ha gent que es pot permetre no treballar tantíssim, no els criticaré pas. Jo no tindria cap ganes de tenir dues feines. Amb una en tinc prou.
La segona expressió d’avui va aparèixer al voltant del 1912 en el món de la hípica. És la de “les doigts dans le nez” que literalment vol dir amb els dits al nas. L’emprem quan quelcom és molt fàcil de fer i no requereix cap esforç i seria similar al nostre bufar i fer ampolles. La tercera i darrera locució d’avui és la de “le jeu vaut la chandelle”, el joc val l’espelma. El significat és que quelcom val la pena córrer el risc. Prové del segle XVI quan encara no hi havia enllumenat elèctric i quan ja deixava d’haver il·luminació natural calia encendre espelmes. L’expressió va néixer dins el món dels jocs i dels ludòpates. Aquests jugaven a cartes o daus en sales i per la nit havien d’encendre espelmes i era tot un luxe. Si el joc però anava bé i la fortuna afavoria el jugador, llavors deien que el joc valia l’espelma, és a dir que valia la pena arriscar-se.
Passo ja a l’argot i començo per un mot que he sentit cada estiu a França en un anunci radiofònic. “Pote” designa un amic o amiga però no molt proper, no d’aquells a qui els explicaríem secrets. I ara potser us demanareu en quin anunci radiofònic surt aquesta paraula. Doncs bé en un en què es diu que quan se surt amb els “potes” amb els amics, n’hi ha d’haver un que no beu per tal de poder conduir i portar a casa als altres amb seguretat. És un anunci que està enfocat a gent jove tot i que jo al nostre país veí he estat testimoni de molts accidents a causa de l’alcohol i els conductors no eren de la primera volada. He vist des de vehicles entrar a tota pastilla a un carreró sense sortida i encastar-se a la paret, fins carregar-se un piló del carrer i deixar mig morro del cotxe a la vorera. Fins i tot vaig veure un camió de les escombraries xocar contra un cotxe mentre intentava girar. No em puc explicar tots aquests accidents sense el consum d’alcohol.
I ara passem a la paraula que podem comparar amb el nostre “tío” castellà i que és en francès “gros”. Així doncs si sentiu que un home anomena a un altre “gros” no li està dient que el considera gran de dimensions sinó que és un sinònim d’una altra paraula de l’argot “mec”. Jo he escoltat molt més sovint mec que no pas “gros”. Potser aquesta darrera és més recent.
El que sí he sentit sovint és el verb “kiffer” que s’empra quan volem dir que quelcom ens agrada molt. Seria com el ja passat de moda en castellà “molar”. Jo per exemple podria dir “Je kiffe passer mes vacances en France”, és a dir que m’encanta passar les vacances a França. No hem de confondre aquest “kiffer” amb el “kiffen” alemany que s’empra única i exclusivament per designar el fet de fumar marihuana. El següent mot d’argot prové de l’àrab i és “meskine”. Literalment en àrab vol dir pobre i d’aquesta paraula àrab tenim el castellà “mezquino” en el significat de pobre d’esperit i malintencionat. Doncs els francesos empren “meskine” quan una persona està feble. Un exemple seria “meskine, ce mec a dû travailler 14 heures chaque jour” que podríem traduir com “pobre, aquest noi ha hagut de treballar 14 hores cada dia”. Per cert, l’ús de “meskin” és una cosa que tenen en comú el francès modern i el menorquí perquè a Menorca en comptes de pobre o pobret es diu mesquí.
I passo ara a allò que ens serveix per parlar del context de la festa. En primer lloc en argot els francesos denominen l’alcohol “tise” i quan un ha ingerit massa “tise” l’endemà té “guele de bois” boca de fusta o boca seca produïda per l’excés de begudes d’aquest tipus.
La següent paraula prové del llenguatge literari però ara s’utilitza en el llenguatge col·loquial. És l’adjectiu “blasé” que vol dir desencantat o desinteressat. Tinc un amic que podria dir que està tan “blasé” del món de la política que diu que no vol perdre més el temps votant. És un adjectiu que denota un estat de l’ànim molt negatiu perquè la persona que ho està ha quedat insensibilitzada.
La penúltima expressió d’avui és la que diem quan tenim molta gana en francès : “je pète la dalle” és a dir que estic morta de fam. El verb “péter” és molt productiu em sembla en aquest idioma. Dir “je pète la forme” vol dir que tenim un excés d’energia i que estem de bon humor. Espero de debò que jo i vosaltres la puguem fer servir sovint aquest 2025.
Molt bona setmana a tots!

La petita cervesa i altres expressions franceses i les seves equivalents en altres idiomes V.

Deixa un comentari

Com ja us podeu imaginar, un dijous més us vull tornar a portar més frases fetes franceses perquè aneu veient com de viva és també la llengua dels nostres veïns de l’altra banda dels Pirineus. I aquest cop he de confessar que aquest post el dec pràcticament sencer a un amic meu francès-català que viu a Barcelona. Tot va venir de que dimarts passat a la classe de conversa de francès el meu professor, el Sergi, em va preguntar si sabia com es deia entrepà en aquest idioma. Jo vaig rumiar uns segons i vaig respondre que no coneixia la paraula francesa però que havia vist molt sovint “sandwich” tot i que certament no designava cap cosa que s’acostés al nostre entrepà. Ell em va dir la paraula que és “casse-croûte” que literalment seria un trenca crosta. Vaig voler comentar-li al meu amic perquè em semblava curiós que amb tantes incursions en territori gal, mai hagués vist la paraula i ell em va comentar que a més també en llenguatge familiar se l’anomenava “casse dalle” i que “dalle” és un mot familiar per designar la gana. L’entrepà és doncs el trenca gana. Seguidament em va regalar un seguit de locucions molt curioses que tenen totes elles a veure amb el vocabulari culinari. La primera és una que s’entén perfectíssimament “une tempête dans un verre d’eau”, és a dir una tempesta dins un got d’aigua. S’empra quan es fa molt soroll per poca cosa i es parla molt d’un tema que no té potser gaire transcendència. Els anglesos no tenen la tempesta al got d’aigua sinó com els escau a ells a la tassa del te. L’expressió equivalent és “a storm in a teacup”. Això pels britànics perquè els americans l’han transformat en “a storm in a teapot”. La llengua anglesa pot expressar el mateix amb la locució “to make a mountain out of a molehill” és a dir fer una muntanya de la pila petita de terra que excava un talp. Molt graciosa l’expressió també. La segona que em va anomenar i que no havia sentir mai és la de “ne pas y aller avec le dos de la cuillère”. Traduïda aquesta frase sembla molt estranya i seria no anar-hi amb l’esquena de la cullera. Vol dir actuar sense moderació, tal i com fa Donald Trump diria jo.
La tercera locució d’avui m’abelleix especialment perquè com que té a veure amb la cervesa em recorda a Alemanya, la meva segona llar. L’expressió és “c’est ne pas de la petite bière” és a dir, això no és una cervesa petita, que s’aplica quan una cosa és important. Sembla doncs que les cerveses no són res vital pels francesos. I si penso en cervesa em ve directament al cap una locució alemanya d’ús molt comú “das ist nicht dein Bier” quan li diem a algú “això no és la teva cervesa” li estem dient que no és assumpte teu, o sigui que no posis els nassos on no et demanen. El problema dels preus del lloguer no és cap petita cervesa com dirien els francesos i segons un article recent del 324 que no hi hagi prou pisos de lloguer assequible en oferta en aquest país amplia enormement la bretxa i la desigualtat social.
També em va semblar molt simpàtica l’expressió “être en carafe”. Aquí “carafe” tant pot ser una garrafa com un decantador. Amb aquesta locució els francesos designen l’estat d’estar frustrat, oblidat o senzillament no saber què fer.
I quan algú vol dir a una altra persona que no cal que faci com si hagués inventat la sopa d’all, és a dir com si hagués ideat una cosa capdal o descobert una gran novetat els francesos diuen “ne pas avoir inventé le fil à couper le beurre” no haver inventat el fil per tallar la mantega. Els alemanys en aquest cas diuen que no han inventat la roda.
Per a situacions difícils en què no sabem com en sortir-nos-en i estem en anglès “overwhelmed” i en alemany “überfördert” diem en francès “pedaler dans la semoule”, pedalar en la sèmola que si ho penseu bé, ha de ser ben difícil o pràcticament impossible com pedalar sobre sorra.
I el que no sabia és que a una persona amable i generosa els francesos l’anomenen “une crème”, ser una nata. A Alemanya com ja vaig comentar en un post el seu dia, un o una “Sahneschnittchen” una rondanxa de nata seria el que es diu d’una persona simpàtica i atractiva. Però si voleu que us digui la veritat mai he sentit anomenar cap home “Sahneschnittchen”.
I anem a per les tres darreres. La primera s’assembla molt a una que fem servir nosaltres en català “tirée par les cheveux” agafat pels pèls. L’altra és la de “anguille sous roche” que literalment és anguila sota roca i que equival al castellà “gato encerrado” utilitzada quan hi ha alguna cosa negra i bruta en una història. Aquí els anglesos dirien que “there’s something fishy going on”. La capacitat de l’anglès per crear adjectius de coses que no en tenen afegint el -y és increïble. Així doncs de peix tenen “fishy” que vol dir que posseeix alguna característica del peix o relativa al peix o que fa olor a peix.
La darrera expressió que us vull portar avui és la de “à midi petant” que s’utilitza quan volem designar el migdia en punt. Espero que us siguin totes molt útils i que no perdeu mai l’interès per altres llengües com no el perdo jo. Ans el contrari! Cada dia en vull saber més de les que ja m’han robat el cor!

Fer un fred d’ànec i altres expressions franceses molt útils IV.

Deixa un comentari

Avui segueixo amb el tema del francès, aquest idioma que activo jo com a mínim un cop l’any quan vaig de vacances i que ara parlo una mica cada setmana gràcies a les meves classes de conversa a l’ateneu llibertari de Gràcia. I és que una de les millors coses d’aquest barri que juntament amb el Poblenou són casa meva i llocs on em sento molt a gust és la vida cultural que té. S’hi organitzen activitats interessants sovint i això permet sortir de casa i conèixer gent nova sense desdinerar-se.
I gràcies al meu grup de conversa cada setmana aprenc coses noves a classe i tinc la motivació d’aprendre’n jo més pel meu compte. Avui us duc unes quantes expressions d’aquelles que són molt útils si ja podeu tenir una conversa en aquest idioma.
La primera va ser quelcom que podria haver dit el dimarts 12 en sortir de la classe perquè va ser el dia que de cop van abaixar les temperatures i em vaig trobar amb els graus corresponents al novembre. Doncs el que podria molt bé haver dit hagués estat que “il fait un froid de canard” que literalment vol dir que fa un fred d’ànec. I ara no em demaneu per quin motiu és fred d’ànec i no de pingüí o os polar. Inexplicable. D’expressió anglesa per designar un fred que et congela l’ànima i els pensaments en conec una però és del llenguatge molt col·loquial. És la de “brass monkey weather” és a dir temps de mico de metall. L’expressió és una abreviació de tota la frase sencera que és “cold enough to freeze off the balls of a brass monkey” que és en català prou fred per fer caure les pilotes d’un mico de metall. O sigui que ara ja veieu que els francesos en aquest cas són un pèl més fins.
Pels francesos equivocar-se molt amb quelcom és “ se mettre le doigt dans l’oeil” posar-se el dit a l’ull que com podeu imaginar ha de ser molt desagradable. Aquí els anglesos diuen “to put it to the mouth” posar-lo a la boca o “to put one’s food to the mouth” posar el peu a la boca. En tot cas també nosaltres diem en castellà “meter la pata” i els tres idiomes tenen en comú que posen alguna part del cos on no toca que hi sigui. Una expressió similar és la de “mettre les pieds dans le plat”, posar els peus al plat que s’apropa a l’anglesa i s’empra quan algú ha tret una conversa o ha parlat de quelcom que és un tema delicat per algú altre. Tots procurem anar amb compte però sempre és possible posar els peus al plat.
Per aquells que canvien sovint d’opinió els francesos tenen una expressió del món bèl·lic que és “changer son fusil d’époule” canviar el fusel d’espatlla. Coneixeu algú que ho faci? La que sí trobo molt útil i faré servir amb certesa sovint és la de “ne pas être dans son assiette” no estar en el seu plat que vol significar que la persona en concret no està d’humor o no es troba bé. Jo per exemple diumenge 10 de novembre vaig llençar-me a l’aigua del mar perquè no vaig poder vèncer la temptació. Però després per la tarda vaig començar a sentir-me “pas dans mon assiette” i vaig arrossegar el refredat tota la setmana. Això ja farà que la propera vegada que vagi a platja em rumiï si em vull banyar o no.
I ara en ve una altra que coneixem nosaltres també però d’altre manera. Sabeu la castellana de “hablando del rey de Roma, por la puerta asoma?” doncs en francès és “quand on parle du loup” que vol dir quan un parla del llop. No solen acabar la frase però el final seria i és “on en voit la queue” un li veu la cua.
Recordeu que un cop vaig dedicar un article del blog a totes les expressions eufemístiques que es referien a la mort? Doncs en francès també en tenen una per referir-se a allò que ens horroritza a tots. És la de “casser sa pipe”, trencar la pipa. Recordo que en alemany la típica és la de “den Löffel abgeben” entregar la cullera i en anglès no sé per quin motiu és “to kick the bucket”. Se suposa que donar una puntada de peu al cubell es refereix a donar una puntada de peu a allò que et fa tocar amb els peus a una superfície quan la teva intenció és penjar-te. La de la pipa és més similar a la de la cullera. En francès trenques la pipa quan ja no la necessites més i en alemany no trenques ni llences res sinó que ho dones a algú altre perquè ho pugui utilitzar.
I quan nosaltres llencem la tovallola igual que els anglesos “to throw in the towel” els francesos el que llencen és l’esponja. I és que ambdues expressions, la de llençar la tovallola i la de llençar l’esponja, provenen del mon de la boxa. En aquest “esport” i ho poso entre cometes perquè per a mi pegar-se no hauria de ser un esport, el que es rendeix llença la tovallola o esponja amb que el van eixugant entre assalt i assalt —no sé si es diu així o ronda— per assenyalar que ja no pot més.
No em vull acomiadar amb una expressió que recorda el món de la boxa i per tant us en duc una més. És la de “voir midi a sa porte” veure el migdia a la pròpia porta que s’empra quan una persona interpreta les coses segons el seu punt de vista o interessos. Com el que ha fet i fa Mazón amb la gestió de la Dana i el que s’hauria o no d’haver fet.
Us deixo amb una foto d’un dels paisatges dels Pirineus orientals d’aquest estiu perquè tinc ganes d’anar fent boca per la propera sortida.

El “Luftikus” i altres mots alemanys per rescatar.

Deixa un comentari


Vull dedicar-me avui a unes quantes paraules que ja pràcticament han caigut en desús en alemany però que resumeixen a la perfecció determinades situacions o personatges que potser hem de descriure de manera més prosaica en altres idiomes.
Ja sabeu que a mi m’interessa rescatar del bagul dels records mots i locucions antigues perquè es poden tornar a reciclar i amb això fem la llengua molt més rica.
El primer terme del que us vull parlar avui és “Fisimatenten” que designa el que en anglès seria “nonsense” sense el color de la paraula alemanya, és a dir quelcom que no té sentit i que causa molt rebombori per res. Una paraula prou propera en sentit és la de “Pillepalle” que té un sinònim més comú que és “Kleinkram” i designa quelcom que no és important, una fotesa o nimietat. Jo per exemple m’emprenyo quan hi ha gent—i amb això em refereixo a un amic en concret— que és capaç d’enviar cinc missatges d’àudio només per comentar una simple fotografia que li he enviat. Si li envio quelcom que és “Pillepalle”, no cal respondre amb tants discursos filosòfics que llavors esdevenen “Fisimatenten”.
El tercer concepte d’avui em sembla molt proper també en significat. És el de “Brimborium” que denota un enrenou, o parafernàlia completament innecessaris. En anglès seria el que anomenen “fuss” i “to make a fuss” és fer d’una fotesa quelcom més gran i pompós invertint-hi energia innecessàriament. El que em ve al cap quan penso en “Brimborium” són les cerimònies de casament en què la gent gasta una pila de diners per demostrar davant molts testimonis que la relació amb algú és seriosa. Però això és molt personal. On treballo també es fa un “brimborium” cada any amb la cerimònia de graduació.
Si us fixeu tant “Fisimatenten” com “Pillepalle” com “Brimborium” designen quelcom que no és importat però a que se li atorga una rellevància que no té. I és que els alemanys són molt contraris a l’exageració i no els agrada gastar massa temps en coses poc transcendentals. Precisament d’això en parlàvem l’altre dia al grup de conversa francès. El nostre professor va dir que els nostres veïns de l’altra banda dels Pirineus tenen el costum de voler emfatitzar-ho tot. Les coses no són simplement “bones” sinó “très bones” per exemple. I jo vaig haver de mencionar que pels alemanys el món és a l’inrevés. Els agrada qualificar-ho tot en termes molt neutres sense afegir afectació perquè volen deixar lloc a l’oportunitat de millora. És a dir que prefereixen donar un vuit que un nou per tenir encara dos punts que permetin un major grau de perfeccionament.
També m’agrada la paraula “Kinkerlitzchen” que designa petits objectes sense valor. En anglès seria “trifle” si ho referim a coses en general o knick-knacks si ho referim a objectes de decoració, és el que nosaltres anomenem galindaines. Un altre mot per designar coses sense valor material és “Tinnef” en alemany.
El següent mot m’abelleix perquè és sinònim d’un concepte que em sembla pràctic, el de “Pechvogel”, ocell de malastruga que té un sinònim enterrat en el desús que és” Schlehmil”. Aquest concepte prové del jiddisch, la llengua germànica que parlava el grup dels jueus askenazi. “Pechvogel” té un significat afectuós que no té l’anglès “hapless”. En català tampoc tenim cap paraula per designar aquell que té sempre mala sort i només podem anomenar-lo “desgraciat” o “desaventurat” que sonen ambdues molt poc esperançadores.
La penúltima paraula d’avui és una que m’abelleix especialment. És “Luftikus” l’arrel d’aquesta praula és probablement “Luft” que és aire i el tipus de persona que designa és aquella que és forassenyada, descuidada i poc seriosa de la que no ens podríem refiar mai. Un eixelebrat seria poc i el concepte anglès de “scatterbrain” tampoc encaixa del tot. El “Luftikus” viu als núvols i per tant no toca de peus a terra. Per a nosaltres seria més aviat un cap de pardals.
El darrer mot que caldria rescatar i reciclar d’avui és el de “Trantüte” que designa un gandul o algú que fa les coses lentament i no necessàriament bé, un baliga-balaga. En anglès seria “sluggard” o “lazybones” que s’entén fàcilment.
I per avui ja estaríem. Les imatges d’aquest dijous me les ha cedides un amic meu Alemany i són de la preciosa regió Ostfriesland, la Frísia oriental. Una indret molt tranquil on hi viuen els que per als alemanys són el que els de Lepe per als nostres veïns ibèrics. No obstant, jo tots els que he conegut que han nascut a aquesta regió els he trobat sempre molt entranyables, simpàtics i molt espavilats.

Quan no hi ha foc al llac i altres expressions franceses III.

Deixa un comentari

Segueixo avui amb les expressions franceses que em semblen curioses. No sé vosaltres, però jo sempre he pensat que el caràcter d’un idioma es veu molt quan analitzem les frases que s’utilitzen en el llenguatge familiar. Per això escric sovint sobre aquestes peces de la llengua que per a mi són com unes arracades o un anell. Quelcom del que podríem prescindir però que donen una nota de caràcter molt especial, és allò que li proporciona el gust particular.
Avui us en duc unes quantes. La primera és la de “vouloir la beurre et l’argent du beurre”, voler la mantega i els diners de la mantega. Aquí hem d’entendre que la mantega és pels francesos fonamental que forma part de la seva cultura. I s’ha de reconèixer que tot i que no és sà, certs menjats són molt més saborosos cuinats amb mantega. Quan els francesos empren aquesta expressió volen dir que una persona vol només totes les avantatges i cap desavantatge de quelcom. Els anglesos tenen les coses molt clares i saben que no es pot tenir tot, d’aquí aquella locució que ja us vaig portar de “you can’t have your cake and eat it”, no pots tenir el pastís i menjar-te’l. Els francesos també ho saben i per tant recorden als que només volen avantatges que no és possible. Tinc un amic per exemple que fa anys que em demana com podria ser professor d’anglès funcionari. Ell és nadiu però no té cap titulació. Quan li vaig explicar que per ser docent s’ha de tenir un títol universitari i el màster com a mínim va mostrar-se en desacord amb el sistema. Està clar que ell veu un sou decent i molts dies de vacances però no tot el que implica arribar fins a esdevenir professor.
La segona d’avui és graciosa i té una història curiosa de rerefons. És la de “il n’y a feu au lac” que vol dir que no hi ha foc al llac. En realitat en un principi l’expressió era només “no hi ha foc” i es feia servir quan es volia donar a entendre que no calia precipitar-se, que quelcom podia esperar. Per a mi per exemple comprar els regals de nadal és quelcom que puc posposar. Tinc temps i vull interrogar a aquells a qui vull fer el regal per encertar-la. Doncs els francesos a això de “il n’y a de feu” hi van afegir “au lac” al llac, la qual cosa és més que impossible però els feia gràcia fer referència als suïssos i amb el llac sembla que volen mencionar el de Léman. Segur que si parleu francès aquesta expressió la fareu servir força sovint. I la següent ja us dic jo que serà de les meves favorites perquè jo sovint estic en aquesta situació. La locució és la de “avoir le cul entre deux chaises” i vol dir estar dividit entre dues situacions o no saber per quina opció de les que tenim ens hem de decantar. Es fa servir entre amics perquè això d’esmentar el cul és una mica groller pels francesos.
Ara en ve una que prové d’una malaltia que ja s’ha eliminat. La locució és “tirer le vers du nez” estirar els cucs del nas. Es veu que al segle XV i se suposa que abans i tot hi havia un paràsit nasal molt comú. Els malalts que el patien sentien vergonya de parlar-ne amb el metge i aquest acabava havent-los d’interrogar per fer-los-hi dir quina afecció patien. Per això avui dia “estirar els cucs del nas” encara vol dir fer xerrar a algú de quelcom que no desitja parlar. Ja en un post de ves a saber quan us vaig explicar l’expressió alemanya “jemandem etwas aus der Nase ziehen” treure-li algú quelcom del nas. Aquesta frase feta té el mateix sentit que la francesa perquè probablement prové del mateix.
Així de fàcil. O com dirien els francesos “c’est simple comme bonjour”. I la sisena locució d’avui té una traducció directa en anglès que també us diré. Quan un té molts problemes i un d’ells sembla ridícul en comparació amb els altres, llavors diem que aquest problema “est le cadet de mes soucis”, aquí s’entén cadet com el més jove o més petit. En anglès seria “the least of my worries”. Doncs si parlo de feina, penjar la carpeta amb totes les activitats de tot el curs per tots els grups és “le cadet de mes soucis” perquè aquest any ens queden 9 mobilitats per completar fins al 31 de juliol i això vol dir que jo hauré d’invertir moltes hores en intentar trobar empreses a l’estranger que vulguin els becats Erasmus en pràctiques. Aquest sí que és un gran problema i encara més perquè la dotació econòmica del projecte que porto s’acaba molt abans de quan s’haurien d’acabar les pràctiques pels meus alumnes. I per tant també puc dir que “je ne suis pas sorti de l’auberge” que no he sortit de l’alberg. Els francesos expressen d’aquesta manera que encara no han sortit de totes les dificultats. Per entendre bé aquesta frase feta s’ha d’explicar que “auberge” és un eufemisme per presó en aquest cas. Curiosament els anglesos diuen “not be out of the woods” no haver sortit del bosc, suposo que per allò de que és un lloc poc segur on hi poden haver emboscades, assalts o atacs d’animals salvatges.
La vuitena expressió d’avui em fa molta gràcia tot i que el significat no me’n fa cap. És la de “poser un lapin á quelqu’un” posar-li un conill a algú. Es veu que fins el segle XIX, el conill era un rebuig de pagament. Avui dia quan diem que hem posat un conill a algú és que l’hem deixat plantat. Espero que a mi no me’n posin cap.
I per aquelles ocasions en què algú fa les coses especialment complicades i busca els cinc peus al gat tenim la de “chercher midi a quatorze heure” buscar el migdia a les dues. Completament inútil. Jo per exemple estic molt tipa que allà on treballo de vegades ens facin cercar el migdia a les dues canviant per exemple la plantilla per fer les activitats perquè això representa haver de refer-les totes sovint per temes purament estètics.
I com que certament encara tinc moltes coses a fer, o com diuen els francesos “j’ai du pain sur la planche” tinc pa sobre la planxa, per avui ja hem acabat amb les locucions.
Aquesta darrera expressió al segle XIX tenia un altre significat, volia dir tenir prou recursos per estar tranquil. Qui tenia pa a la planxa estava proveït. Però després va canviar el significat i avui dia vol dir que tenim feina per acabar. Probablement prové també del món de les presons perquè els presidiaris havien de treballar per guanyar-se el pa.
I jo no seria qui soc si no fes un comentari al respecte. Aquest començament de novembre ha vist un cataclisme al país Valencià. Les inundacions sense precedents han portat una devastació i unes morts que es podrien haver evitat amb un avís a temps a la població. També s’ha trigat massa en enviar el personal i equipament necessaris i per tant l’espectacle que hem vist amb els polítics passant-se la patata calenta ha estat patètic. Espero que quan es pugui s’investigui a fons què ha passat i es responsabilitzi a qui s’ha de responsabilitzar i que rodin els caps de qui han de rodar. Sé que la classe política espanyola és cínica de per si però espero que no em facin perdre les darreres engrunes d’esperança en la política i la justícia en aquest país. Bona setmana a tots.

La imatge d’avui també ha estat generada amb la IA Leonardo. Li ha quedat prou bé…

Quan les gallines tinguin dents i altres expressions franceses II.

Deixa un comentari

Llegiu avui un post que serà una barreja una mica de reflexió lingüística sobre el francès i sobre l’anglès. M’explico. Vull dur-vos avui unes quantes expressions idiomàtiques de l’idioma dels nostres veïns de l’altra banda dels Pirineus que em resulten especialment interessants. En alguns casos tenen un equivalent anglès que molt probablement ja coneixeu. També he de dir que les angleses ja han sortit de ben segur en algun dels altres articles de blog que he escrit anteriorment.
Recordeu l’expressió francesa de fa dues setmanaes de “à la Saint-Glinglin” que es referia a un punt indeterminat del futur? Doncs n’hi ha una altra de molt propera francesa que és la de “quan les poules auront des dents”, és a dir, quan les gallines tinguin dents. Aquesta es fa servir com l’anglesa “when pigs fly” quan volem indicar que quelcom gairebé segur que no passarà o no tenim gaire la intenció que passi. Nosaltres diem “la setmana dels tres dijous”. Si a mi un dels meus amics m’insisteix en què hauríem de fer un creuer, que m’anirà la mar de bé i gaudiré de valent tot i que no hi ha res que m’imagini que pugui ser més avorrit que un creuer, llavors li diré que el farem “quan les poules auront des dents” o en anglès “when pigs fly”.
Una segona expressió molt i molt útil perquè desgraciadament sovint fem coses que no tenen cap efecte és la de “pisser dans un violon” que literalment és “pixar dins un violí”. Quan jo intento fer veure a l’equip directiu que fer tot un cicle de cap a peus sense donar mai ni una classe magistral i només per projectes és de bojos, llavors estic pixant dins un violí perquè no em fan cas. I això que arreu es van alçant les veus que diuen que una bona part de les innovacions educatives acabaran d’ensorrar el sistema que cada cop produeix alumnat menys preparat. Però per molt que els mostri les estadístiques o cerqui articles sobre com arreu d’Europa s’han deixat de banda certes innovacions, l’equip directiu tirarà pel dret. Pel que se sap aquesta expressió va aparèixer el segle XIX.
Es podria pensar que la següent “enfoncer des portes ouvertes” , obrir portes obertes té un sentit molt similar però no és ben bé així. Aquesta tercera es fa servir quan algú es posa medalles per haver-se’n sortit de fer una cosa que en realitat no tenia cap mena de dificultat. Si finalment el govern decideix retirar de la circulació els vehicles amb distintiu groc que no compleixen amb la normativa d’emissions, si ens prohibeixen anar amb els nostres cotxes, llavors el govern no cal que “obri portes obertes” perquè una prohibició de circulació ens obligarà a molts a no utilitzar el cotxe.
El tema torna a ser candent però és que fa ara dues setmanes Alemanya que passa per un mal moment va anunciar que calia que es reforcés la política europea d’emissions de carboni. Els alemanys no estan venent prou cotxes perquè Àsia produeix vehicles elèctrics més econòmics i es volen rescatar obligant als països de la EU a canviar el parc automobilístic. I amb això acabaran d’ensorrar moltes economies familiars però Alemanya haurà salvat els llocs de treball de la indústria del motor que en aquests moment perillen. Ja vaig veure jo clar fa dues setmanes que es tornaria a posar sobre la taula el tema del cotxes menys contaminants.
Però l’expressió “enfoncer des portes ouvertes” vol dir també demostrar una cosa que és evident. Doncs no hi patiu que per això ens serveix l’exemple anterior dels cicles CAR —cicles d’alt rendiment— que es fan només per projectes. No em costarà gens demostrar que no funcionen perquè amb un any d’implantar-los el mateix equip directiu s’adonarà del que passa.
Ara canvio radicalment de tema i intento no pensar en el món laboral. Em va fer molta gràcia també l’expressió “avoir le rire jaune” tenir el riure groc. Es fa servir quan algú està forçant el riure sense sentir-ne ganes. Sembla que el groc té una connotació negativa pels francesos perquè quan diem que un home “est peint en jaune” està pintat de groc és perquè la seva dona l’enganya. A la religió catòlica el groc no té bona fama perquè a Judes se’l representava vestit de groc. No obstant, no a totes les cultures té el mateix significat. A la Xina per exemple el groc era considerat un color tan exquisit que només el podia portar la casa reial, la de l’emperador. Durant la dinastia Han es va formalitzar el groc com a roba per a l’emperador i durant la dinastia Quing només la família reial podia vestir amb aquest color. Ja veieu com de dispars són les percepcions sobre aquest color!
Ara una que té una homòloga que coneixem aquí a Catalunya i una anglesa que ja vaig comentar al seu moment. En francès “ne pas vendre la peau de l’ours avant de l’avoir tué” és la nostra “no dir blat fins que és al sac i ben lligat”. M’agrada més la nostra i l’anglesa “don’t count your chickens before they hatch” no comptar les gallines fins que els polls trenquen la closca. La francesa em sembla molt violenta i ja sabeu que jo soc animalista i no vull pensar en matar animals ni que sigui una frase feta entenedora. Literalment la francesa vol dir no vendre la pell de l’os fins haver-lo matat.
També té a veure amb animals la següent “mettre la charrue avant les boeufs” posar el carro davant dels bous. Sabeu que vol dir? Doncs fer una cosa que no té en absolut cap mena de lògica. Per a mi per exemple fer reserves a restaurants cars a un any vista és posar el carro davant dels bous perquè planificar les coses a un any vista em sembla una barbaritat. Sovint ja no sabem ni què podrem fer demà passat. Aquesta expressió en té una d’idèntica en anglès que és “to put the cart before the hoarses”, l’única diferència és que els anglesos pensen en els cavalls com a animals de tracció i els francesos en els bous.
La vuitena frase feta d’avui també té un equivalent en anglès és la de “huile de coude” que vol dir literalment oli de colze. Es fa servir quan quelcom requereix motivació i una mica de força física com per exemple netejar les rajoles del bany. Els anglesos però ja sabeu que tradicionalment no fan servir oli i per tant ell els que diuen és “elbow grease”, grassa de colze. Jo quan tingui unes vacances posaré grassa de colze i netejaré el forn que ja li toca. Us ha agradat aquesta?
Per fi ara una que nosaltres també tenim però que em fa l’efecte que fem servir en un context diferent. Quan els francesos diuen “ça ne mange pas de pain” que això no menja pa, el que volen dir és que no consumeix recursos ni representa una gran despesa ni esforç. Aquesta locució prové del segle XVII en què el pa era primordial i constituïa la part principal de la despesa alimentària. Tenir una bicicleta per exemple “ne menge pas de pain”. La tinc al carrer i el manteniment no resulta gaire car generalment. Això si no tenim en compte que ara fa un mes vaig punxar la roda tres vegades en 24 hores i aquella setmana sí que em va menjar pa. Aquí a Catalunya he sentit aquesta expressió quan algú té quelcom a casa que no és estrictament necessari però que no ocupa lloc ni fa nosa i no “menja pa”.
Una altra locució molt útil és la de “casser du sucre sur le dos” que literalment vol dir “trencar el sucre a l’esquena d’algú” i que significa criticar algú quan aquesta persona no hi és. És quelcom que no m’agrada però que es fa força sovint en aquest país i en molts d’altres. Em sembla curiosa l’expressió perquè el sucre per a mi no té cap connotació negativa.
La darrera locució d’avui la pot fer servir tot aquell a qui li agrada molt anar a restaurants i demanar menjar però que sovint no es pot acabar tot el que hi ha al plat. La trobo molt castissa i és la de “avoir les yeux plus gros que le ventre”. I per cert, parlant d’aquesta expressió un amic meu em va explicar que a Vic hi ha un restaurant japonès que et penalitza amb dos euros si demanes un plat i no te’l pots acabar. Em sembla molt lògic i coherent i crec que pot evitar l’excés de deixalles per part del restaurant.
Us torno a deixar amb una imatge generada per la IA però aquest cop en comptes del Leornardo he demanat directament al chat gpt que em fes la imatge. Han sortit gracioses les gallines.
Bona setmana a tots i bona preparació dels panellets que no ens en adonarem i ja serà tot Sants!

De l’anglès a l’americà: la influència lingüística d’una banda i altra.

Deixa un comentari

Torno avui al meu tema recurrent de la llengua anglesa amb totes les seves punxes i dificultats però avui vull centrar la meva visió en l’adopció de les paraules britàniques per part de l’americà.
Ja fa mesos vaig dedicar una sèrie força llarga d’articles del blog a l’anglès. Des de la seva història a les seves varietats. Torno avui voler escriure sobre la quantitat de mots de la llengua britànica que han passat a l’anglès dels EEUU. En aquell seguit de posts de fa un temps ja us vaig fer notar que hi havia paraules angleses que havien caigut en desús a les Illes Britàniques però que van arrelar a Amèrica. Entre elles estaria el “fall” per a la tardor que en britànic és “autumn”, “mad” en el sentit d’enfadat i no de boig o el verb “quit” de deixar una feina, mots tots ells que va ressorgir a Amèrica.
Sembla que durant un temps a Gran Bretanya hi ha hagut el sentiment de que l’anglès que els és propi s’ha estat contaminant d’americanismes que han agafat importància a través de les sèries i les pel·lícules americanes. Però ara ja fa unes setmanes un article de l’autor Ben Yagoda que va aparèixer al “The Guardian” feia plantejar als britànics si de fet no seria el seu anglès que estava conquerint l’altra banda de l’oceà.
Resulta que Ben Yagoda, autor d’un llibre sencer sobre la invasió de l’anglès a l’Americà, fa servir una eina de google molt potent per mesurar la freqüència relativa en què apareix una paraula o locució en el corpus dels llibres i articles digitalitzats de google. L’eina es diu Books Ngram Viewer. I gràcies a aquest mesurador l’autor pot estudiar el grau d’incidència de paraules britàniques a la llengua americana.
L’article comença per comentar la paraula “run-up” que en anglès designa el període de temps anterior a algun fet o esdeveniment important com unes eleccions. Aquest terme britànic va aparèixer un 50% més de l’any 2000 al 2005 que anteriorment. I això era degut al fet que s’havia començat a fer servir de manera massiva als EEUU. I aquest “run-up” no ha estat un fenomen aïllat. La percepció de que les britànics han engolit infinitat d’americanismes pot provenir de la seva hostilitat cap a la llengua d’aquell altre país o de la seva necessitat de mantenir la seva identitat. Sembla ser que la BBC va decidir un cop demanar als lectors quins americanismes els molestaven més per evitar-los en el futur. I resulta que la resposta massiva va incloure conceptes de nova creació com el 24/7 o la frase idiomàtica “touch base” que designa un contacte breu amb algú per esbrinar com està l’altra persona o la seva opinió sobre un tema determinat. I aquesta expressió no és típicament americana, aquí estava el problema.
A més els britànics, tal i com apunta Simon Heffer del Daily Telegraph, estan adoptant permanentment paraules de l’anglès a través de la tecnologia digital i del “corporate speak” que no és res més que el llenguatge i l’argot que s’empra a les grans empreses. Però a pesar d’aquests mots que arriben tant a l’anglès britànic com a les nostres llengües, hi ha infinitat de locucions que han arribat a USA gràcies a les Illes Britàniques. El que passa és que no en som tan conscients.
Un exemple n’és l’expressió “early days” que designa el començament d’un procés. Ara s’utilitza de manera molt comú a Amèrica. També s’hi ha instal·lat l’expressió “gone missing” que equival a desaparèixer.
Una altra “anglesada” —permeteu-me que utilitzi aquest terme inventat— és l’ús de “awfully” com intensificador. Ja saveu que “awful” vol dir “horrorós” i “awfully full” per exemple seria “horrorosament ple” o senzillament molt ple. Aquesta exageració per emfatitzar o intensificar és un producte britànic que s’ha exportat als EEUU.
El començament del segle XX va veure que molts mots passaven del cantó anglès a l’americà degut al contacte militar. Entre les paraules que ens serveixen com a exemple tenim “gadget”, “cushy” com a comfortable, “shambolic” per caòtic i confús, “bonkers” per boig, “dicey” per perillós o arriscat o simple o “scrounge”. Aquesta darrera paraula és un verb molt interessant. Vol dir aconseguir quelcom sempre gràcies a demanar-ho en comptes de comprar-ho. Deu ser un concepte molt anglès i he de reconèixer que un dels meus amics anglesos amb qui he deixat de tenir contacte en tenia molt costum. Sempre em demanava coses per no haver-les de comprar ell: una llibreta, un bolígraf, un paraigües, un carregador de mòbil, etc. I és clar, aquesta mena de gent acaben resultant molt parasitaris i finalment vaig decidir apartar-me’n. “Dicey” també és interessant de comentar perquè és un adjectiu que s’ha format a partir del substantiu “dice” que designa el dau i si quelcom és “dicey”, vol dir que pot dependre de la fortuna i que per tant no és segur. En el seu dia ja vaig comentar que els adjectius acabats en “-y” es consideren típicament anglesos més que no pas americans.
Però seguim. Molts americans llegeixen “The Guardian” i probablement molts veuen també les sèries angleses més de moda i per tant paraules que apareixien tan sovint en el britànic com “brilliant” comencen a posar-se de moda a Amèrica.
I la influència del britànic en l’americà no es restringeix a paraules. De vegades s’adopten locucions com la de “to do one’s bit” que vol dir complir amb el deure que ens pertoca o fer la part que ens correspon. En tenim constància des del 1889 i va esdevenir molt popular en el discurs de la Primera Guerra Mundial quan es demanava a la població britànica “do your bit—save food”, que es podria traduir com “fes la teva contribució i estalvia menjar”. Va passar també a fer-se famosa l’expressió a Amèrica on es demanava als ciutadans “do your bit” que posessin el seu gra de sorra menjant civada per deixar el blat pels soldats.
A Anglaterra hi ha tres expressions que volen dir el mateix “bits and bobs”, “bits and bats” i “bits and pieces” que designen totes coses petites o feines de diverses menes. L’expressió de “bits and pieces” es va popularitzar al voltant dels anys trenta del segle passat, va creuar l’oceà i va arrelar a Amèrica durant la dècada dels quaranta i finalment va començar a fer-se servir allà amb força els anys seixanta. Però és una locució britànica. Igual que genuïnament britànica és l’expressió “dangly bits”. L’adjectiu “dangly” designa quelcom que penja lliurement com uns cabells llargs o unes arracades. Però en concret els “dangly bits” es refereixen als òrgans sexuals masculins que també pengen lliurement. La metàfora eufemística que és com hem d’entendre aquesta locució va arrelar el 1999 i avui dia ja s’ha escurçat i només s’anomena “bits”. Aquesta també s’ha exportat.
Per no deixar els “dangly bits” sense equivalent és veu que ha sorgit un “lady bits” que ara dona nom a un sabó, a una teràpia i a un “zine” que no és res més que una revista que es produeix de manera econòmica per una o més persones interessades en un tema en concret.
Ja us he comentat que els adjectius acabats en “-y” són típics de l’anglès, doncs l’adjectiu “cheeky” que vol dir galtut, s’empra per designar gent amb molta cara i poca decència en anglès. A l’americà designa ara senzillament la gent amb cara però té una connotació simpàtica i entremaliada. De fet l’anglès britànic té la paraula “plucky” que vol dir que una persona té cara però és valenta i té un sentit positiu i la paraula “cheeky” que designa la típica persona amb molta barra a qui hauríem d’engegar a fer punyetes com a l’amic que he mencionat anteriorment en aquest post en relació amb el verb “scrounge”.
La darrera paraula anglesa que ha passat a l’americà i que vull comentar en aquest post és la de “gutted”. Prové de l’argot dels presidiaris i volia dir angoixat. Ara ha passat a designar un estat d’ànim en què un està molt decebut i fins i tot destrossat. Segons l’Urban dictionary “gutting” descriu una situació emocional o experiència negativa. Prové del substantiu “guts” que són els budells. I és que quan ens sentim malament molt sovint el malestar es transmet a la panxa. No en va en l’antiguitat es pensava que els sentiments provenien d’aquesta part del cos i no s’associaven amb el cor com molt després.
No vull donar però la sensació que l’anglès britànic i l’americà cada cop són més similars perquè de fet encara hi ha molts punts que fan de les dues variants uns idiomes ben distints. I si penseu el contrari, com recomana l’article de “The Guardian” potser seria qüestió de llegir el llibre “Idiot Brain” escrit pel neurocientífic Dean Burnett.
Jo per avui em conformo en què hagueu deixat de pensar que la influència de l’Americà en l’anglès és més gran i important que a l’inrevés. Bona setmana a tots.

“À la Saint Glinglin” i altres expressions franceses.

Deixa un comentari

Aprofito aquest segon dijous de tardor i d’octubre per centrar la meva atenció a una altra bonica llengua que també estimo però que encara no m’és tan familiar com l’anglesa o l’alemanya: la francesa. Com ja sabreu França és un país on m’hi trobo molt bé, que fa anys que exploro poc a poc i que culturalment i històricament ha tingut molt a veure amb el nostre país. I a més ha deixat una empremta poderosa en l’anglès. Eduard el Confessor ja era mig normand i la seva cort tenia molts vincles amb França motiu pel qual anaven entrant mots de la llengua d’aquest altre país a l’anglès. Per si això fos poc la batalla de Hastings del 1066 va marcar el principi de la invasió normanda d’Anglaterra que no va ser tan terrible com alguns imaginen. Durant dos segles l’anglès que utilitzava el poble va desaparèixer de la vida cultivada, de la cort i de les administracions i va ser substituïda pel francès. Això vol dir que al vocabulari anglès hi van entrar paraules franceses a dojo. D’aquí que molt sovint tinguem mots de significat similar, un procedent de la llengua germànica i un altre de la francesa. Un exemple d’això és el “hearty” i el “cordial”. Però avui no és la meva intenció endinsar-me altre cop en la història llunyana sinó el la llengua actual i us vull portar unes quantes expressions idiomàtiques que a mi m’han semblat molt acolorides. I ja us podeu anar acostumant a que de tant en tant escrigui quelcom sobre la llengua francesa perquè aquest curs he decidit treure-li la pols anant a un grup de conversa aquí a Gràcia.
La primera expressió de la que us vull parlar avui correspondria al nostre “a dojo” o en gran quantitat i és la de “à gogo”. Amb la nova reforma de la FP i la manera que ens fan avaluar per competències els idiomes, si els alumnes han d’aprovar totes les 5 RAs que no són res més que els resultats d’aprenentatge, resulta que la RA1, la comprensió auditiva sens dubte farà que els alumnes suspenguin “à gogo”. A aquells als que els costi la comprensió auditiva ja els veig anant a la repesca perquè només que els quedi suspesa una competència, ja suspendran tot el mòdul. I tot i que els professors de formació professional hem reclamat amb insistència i força que els de dalt es replantegin la reforma, aquesta s’ha tirat endavant i nosaltres i els alumnes en pagarem ara les conseqüències. Per cert, en francès quan fem una cosa amb insistència i amb totes les nostres forces diem que es fa “à cor et à crie”. Però és clar, el nostre problema endèmic és que ens queixem molt però no sortim veritablement al carrer a manifestar-nos o a fer vaga com els nostres veïns francesos. Ells sí que en saben d’això!
Una expressió que m’abelleix especialment perquè podré fer servir molt sovint per criticar costums burgeses és la de “à la papa”. Aquesta locució es pot utilitzar en diversos contextos. En primer lloc quan es fan les coses de manera tranquil·la i sense presses. Com si els pares ja fossin persones tan madures que sempre fessin les coses lentament. El segon ús és quan volem denotar que quelcom ens sembla burgès, llavors diem que és “à la papa”. Jo podria dir que si els meus amics volen fer vacances al balneari o a un creuer i els agrada molt gastar una pila de diners en un àpat al restaurant, ells s’entretenen “à la papa”, és a dir d’una manera molt burgesa. I que consti que no hi tinc res en contra. A mi de tant en tant també m’agrada anar a dinar o sopar bé. El que passa és que sovint acabo tenint la sensació que he pagat massa per la qualitat del que he ingerit i invertir tants diners en quelcom tan bàsic com el menjar. El restaurant car el deixo per tres cops l’any o menys i per celebracions excepcionals. I amb un bon “Schawarma” i una cervesa freda puc ser molt més que feliç i me’l menjo “à la bonne franchette”, és a dir sense gaires cerimònies. Sembla que aquest “franchette” prové del “franc” o “franchement” del dialecte de la regió de Normadia i Picardia. El darrer ús de “à la papa” és quan volem dir que una cosa està ja passada de moda i no es correspon a la nostra època. Jo particularment penso que les cerimònies de graduació amb els vestits de gala són “à la papa” tot i que s’han tornat a posar molt de moda. Què se n’ha fet de l’esperit dels hippies? De l’antimaterialisme i l’anticonsumisme?
No em vull posar trista. Jo de l’època dels hippies només en sé el que em van explicar els pares perquè em queden lluny però potser ens convindria una altra onada hippies per compensar els conservadors i les extremes dretes i fer-nos obrir els ulls.
La següent expressió també em té el cor robat i prové d’un verb alemany. És la de “à la Saint Glinglin”. Primer de tot s’ha de saber que no existeix cap sant Glinglin en cap santoral. Quan diem que quelcom és “à la Saint Glinglin” volem dir que és per a una data indeterminada. Per exemple, en època electoral una gran part dels partits polítics prometen repensar frenar els lloguers amb lleis però sempre “à la Saint Glinglin” per no picar-s’hi els dits. El més bonic d’aquesta expressió és que prové d’un verb dialectal “glinguer” que ve de l’alemany “klingen” que vol dir sonar. I de fet en dialecte “la glingue” és el mateix que “la sonnette”, el timbre de la porta. Doncs ja sabeu, a partir d’ara tot el que em faci mandra fer, diré que ho faré però “à la Saint Glinglin” per no comprometre’m en cap data determinada ni quedar malament.
I ara que el meu cap m’ha anat als deliciosos “schawarmes” que més d’una vegada em salven d’una anèmia segura i que són típics de la cuina libanesa i síria, just ara us he de dir que l’expressió “un chouia” francesa prové de l’àrab i vol dir una mica. Segurament ha entrat al francès perquè al nostre país veí del nord hi ha molts immigrants de països àrabs i han anat deixant rastre en la llengua del país d’adopció.
També em sembla molt graciós que quan riem de valent en francès diuen que riuen com una balena, “rire comme une baleine”. Jo la darrera vegada que vaig riure com una balena va ser el dissabte passat amb l’obra “Escape Room”. Si coneixeu l’actor Joel Joan i sabeu la seva implicació en la causa catalana entendreu perfectament per quin motiu als diàlegs hi ha inclòs tants temes candents pel nostre país. Quin tros d’actor en Joel Joan i que a més hagi estat l’autor i el productor d’ “Escape Room” és una gran fita de la seva carrera. L’obra ha estat exportada a altres països i l’ha portada fins i tot a la pantalla del cine. Felicitats Joel!
I ara us en duc una que fa quedar als nostres veïns peninsulars d’aquella manera. Quan volem designar un lloc de trobada de persones molt diverses, en francès l’anomenen “une auberge espagnole”. Es veu que als espanyols els deuen considerar molt diversos i pintorescos… Però és clar que la imatge de l’espanyol gallòfol a qui li agrada fer migdiades i que a més es dedica a empaitar dones nit i dia és el que ells n’anomenen “une imatge d’Épinal” és a dir un estereotip.
La darrera expressió d’avui no la podré aplicar a mi gaires vegades perquè jo soc un polvorí de nervis. Pels que son una bassa d’oli i sempre estan tranquils i serens els francesos tenen la locució “tranquille comme Baptiste”. Bé, jo en tot cas estic practicant ser el més serena possible fins i tot quan a la feina ens falla el wifi més que una escopeta de fira i he de tenir sempre un pla A, B i C mig preparats.
En fi. Bona setmana a tots i totes. Us deixo de nou amb una foto d’un bonic paisatge francès.

Conceptes típicament alemanys com el del porc-gos II.

Deixa un comentari

I aquest primer dijous d’octubre torno a estar molt germànica. El que va ser el país que em va donar els estudis que tinc no està passant per un bon moment ni política ni econòmicament. La societat alemanya, com moltes d’altres europees, gira la mirada cap a la dreta per cercar uns culpables fàcils dels mals del moment i d’aquí els resultats colpidors de les eleccions de Brandenburg. El SPD, partit que podríem comparar i equiparar al PSOE d’aquí guanya pels pèls amb un 30% dels vots a només un punt del partit d’extrema dreta AFD—Alternative für Deutschland—. Amb partits tradicionals com el CDU, la dreta moderada cristiana pràcticament sense votants i un partit dels verds que ha passat a obtenir només un 4,1 per cent, que l’SPD pugui governar ja serà difícil. Ara cal només esperar que els resultats de les generals que se celebraran dintre d’un any no repeteixin un resultat tan favorable a l’AFD com aquest cop. No ens interessa als europeus de cap manera que un dels països punters es torni proteccionista i tradicional. Aniríem tots enrere.
I metre m’amoïno veient com la fàbrica de microxips no arribarà a Dresden tan aviat com era desitjable, com la Volkswagen pateix les conseqüències de la competència asiàtica en híbrids i no aconsegueix vendre el que desitja per mantenir plantilles i fàbriques, mentre passa això, el meu cap pensa en com de bonic és l’idioma alemany i quants conceptes sofisticats té que us vull anar descobrint.
Avui començo per un que ens convindria en català és el d’ “Erklärungsnot” que literalment és l’angoixa de l’explicació que apliquem quan ens trobem en una situació en que hem d’aclarir quelcom i no sabem com fer-ho patim “Erklärungsnot”. Per exemple quan el patró us demana on és l’informe que havíeu de redactar i vosaltres us adoneu que l’heu oblidat completament. O com quan un infant us demana amb tota la innocència del món que com és que hi ha tants reis mags escampats per Catalunya la vigília de reis.
El segon concepte d’aquest dijous és el de “Fernweh”. És el contrari de “Heimweh” que és l’enyorança que se sent de casa pròpia o del propi país quan s’és lluny. Quan jo vivia a Alemanya tot i tenir una vida molt moguda, sovint trobava a faltar Barcelona, la seva multitud de cafès, els precisos edificis de Rambla Catalunya, el menjar i el mar. En definitiva tenia “Heimweh” que a tots ens pot ser fàcil imaginar-nos. I el contrari d’això és el “Fernweh” l’anhel de ser lluny de casa a altres països i indrets exòtics. En anglès curiosament el concepte els semblava tan útil que com no el tenien en van adoptar un altre d’alemany que no és el de “Heimweh” sinó el de “Wanderlust”. “Wandern” és un verb alemany que tan pot designar l’anar a caminar per muntanya, el que avui dia anomenem “trekking” o senderisme o el fet d’emigrar. Emigrar per això porta el prefix “aus” en “auswandern”. Lust vol dir senzillament ganes. La “Lust” alemanya però designa unes ganes boges i per tant la “Wanderlust” significa la necessitat frenètica de ser en altres llocs i països. Em demano si als anglesos no els hagués estat més fàcil adoptar el “Fernweh” directament.
El següent concepte o mot d’avui va ser escollida paraula favorita dels alemanys fa anys quan es va fer una enquesta per demanar quina els semblava més bonica de la seva llengua. I sabeu què? Que jo també la vaig escollir fins i tot sense saber que la majoria d’enquestats l’havien triada. No sona especialment melòdica però la idea és molt dolça. La gran paraula és “Geborgenheit” que és el sentiment de sentir-se reconfortat i segur, és el que provoca que ens sentim “agombolats”. Seguretat és un concepte que li és proper però que no inclou el sentiment de benestar i confort que té el de “Geborgenheit”. Casa meva em provoca aquest sentiment de “Geborgenheit” i certes persones a la meva vida també perquè sé del cert que puc comptar amb elles.
La següent és molt difícil d’explicar perquè jo crec que només els passa als alemanys. I això perquè després els titllin d’avorrits i ensopits! El mot és “Kopfkino” que no vol dir res més que cine de cap o cine mental. L’emprem quan algú comença a explicar-nos quelcom i de cop el nostre cervell s’ho imagina tot amb detalls que ni tan sols ens estan aportant perquè en realitat ja hem deixat d’escoltar i nosaltres “ens muntem la pel·lícula”. Per això els alemanys tenen el “Kopfkino” com a concepte.
El mot “Vorfreude” us el vaig comentar ja fa temps en un altre post seguit del que s’hi sol afegir “Vorfreude ist die beste Freude”. “Vor” és un prefix que indica “abans” i “Freude” és l’alegria, el goig. La “Vorfreude” és l’alegria prèvia que sentim abans que arribi allò que desitgem. Jo per exemple ja estic pensant en les vacances de l’agost del 2025 i ja m’alegro anticipadament del meu recorregut pels pirineus orientals i una possible estada a Menorca. Recordeu que el “Vorfreude ist die beste Freude” vol dir que l’alegria prèvia és millor que l’alegria que sentim quan arriba aquell moment que tantíssim hem esperat. El concepte de “Vorfreude” com el de “Geborgenheit” i el següent que us vull donar a conèixer són dels meus favorits en alemany.
Seguim amb ”Augenweide”. Aquesta és una paraula composta de dos substantius. El primer és “Augen” que són els ulls i el segon “Weide” que tant pot ser un salze com un prat. En el concepte d’”Augenweide” hem d’entendre Weide com a prat i la idea és que quelcom és un prat pels ulls. Potser ho copsareu més fàcilment si us dic que una “Augenweide” és senzillament una festa pels ulls, quelcom immensament bonic. Els paisatges d’última hora de la tarda dels Pirineus orientals són una “Augenweide”, I el que es pot veure al camí de cavalls de Menorca també.
Ara venen dos conceptes un xic negatius i un de molt tècnic. El primer és el de “Weltschmerz”, el dolor del món és el que se sent quan un o una s’adona que la pròpia vida i el món en general no són tant de color de rosa com voldríem. Quan la gent als cinquanta, o fins i tot abans s’adona que hauria volgut ser reporter fotogràfic i viatjar molt però en canvi s’ha quedat en oficinista, llavors és quan se sent el “Weltschmerz”. En aquests moments crec que el sentim tots perquè només de veure les notícies se’ns encongeix el cor. Tenim dues guerres cruentes a tocar, una jovenalla que amb els preus de l’habitatge no té gaires possibilitats d’emancipar-se, una població envellida i paro de comptar perquè ens posarem de mal humor. Això és el “Weltschmerz”.
El següent concepte és el de “Zugzwang” compost de “Zug” que és en aquest cas un moviment en una direcció determinada i “Zwang” que és una necessitat peremptòria. En aquest cas “Zug” del verb “ziehen” prové del món dels escacs quan s’ha de fer un moviment tant si és bo com si no. “Zugzwang” es refereix a quan hem de fer quelcom o prendre una decisió i no tenim cap alternativa.
Per últim avui us vull parlar del concepte del “Quereinsteiger”. “Quer” aquí vol dir transversal i “Einsteiger” que és el principiant, el que tot just puja o entra o s’embarca en una feina. S’aplica per tots aquells que han estudiat una cosa determinada però després acaben treballant d’una altra tot i no haver-se qualificat per aquesta. Un dels meus cosins en seria un típic exemple. Va estudiar geologia però de geòleg no ha treballat que jo sàpiga pas gaire. Té màster en gemmologia perquè li agrada el tema però fa anys que es dedica a ser professor d’informàtica i com a tal és un autèntic entès i va molt sol·licitat. Malgrat no haver estudiat per a ser informàtic, ha aconseguit reunir els coneixements i saber-los transmetre per passar la mà per la cara a molts que sí van estudiar la carrera. Això és un “Quereinsteiger”.
I de fet avui dia hi ha una infinitat de gent que es prepara i forma per una cosa però acaba fent-ne una altra. Jo he tingut força sort. Vaig haver d’anar a Alemanya per estudiar però vaig acabar la carrera allí i després d’un llarg procés d’homologació finalment he pogut exercir aquí de professora, una feina a la que fa ja més de vint-i-sis anys que em dedico.
Per avui ja n’hi ha prou. És dijous, jo particularment estic cansadíssima i ja sento la “Vorfreude” del cap de setmana per venir. Us torno a deixar amb la imatge del porquet que trobo molt dolça i que us ha de fer recordar el “innere Schweinehund” el porc-gos interior que no us permet fer el que toca.
Bon octubre a tots!

El porc-gos interior i altres conceptes típicament alemanys.

Deixa un comentari

Hem començat ja la tardor que a mi em ve particularment de gust aquest any. Potser perquè ha tornat a ploure puntualment i recordo els setembres de la meva ninesa quan sovint sortia de l’escola i la mare m’esperava amb el paraigües. La tardor convida al recolliment i a fer cafès o un tes amb els amics tot xerrant i arreglant el món. La platja ja no toca i que els darrers anys ens hàgim pogut banyar fins el dotze d’octubre no és cap bon senyal. Particularment si estreno la temporada del bikini el juny i l’acabo per la diada, tindré la sensació de que s’estabilitza una mica la climatologia i la natura no patirà tant.
Canvio de tema avui i aprofito per fer-vos saber que el dijous passat dia 19 de setembre els alemanys van celebrar el dia del Zivilcourage, el coratge civil, amb accions a tot el país per tal d’incentivar el comportament valent que ha de tenir tot ciutadà per recolzar qualsevol altre que pateixi assetjament, insults o violència. Em sembla prou important que es dediqui un dia a l’any a donar a conèixer com podem mostrar coratge civil i a revelar històries en què aquesta valentia ha salvat fins i tot la vida d’algun ciutadà o ciutadana. Dels meus anys a Alemanya em vaig endur el concepte gravat a la meva ment perquè allà se’n parla força. No és però un concepte aliè a nosaltres. Com tampoc ho és el de “Fremdschämen” que és la vergonya que sentim quan algú altre fa quelcom que ens fa pujar els colors a la cara. Ells anomenen avergonyiment estrany allò que els castellans en diuen “vergüenza ajena”, i aquí hem d’entendre “estrany” com a persona que no ens és coneguda. M’agrada particularment el concepte del “Fingerspitzengefühl” que literalment és el sentiment o la sensació de la punta dels dits i denota el grau de diplomàcia i empatia necessaris per sortir airós d’una situació complexa en què seria força fàcil acabar fent les coses malament i ferint susceptibilitats.
També és força castís el concepte de la “Geschmackverirrung”, la confusió del gust. Significa que algú porta roba que li queda malament, que no encaixa pels colors o que senzillament és horrorosa. Per no dir sense cap mena de tacte que la persona no sap vestir i que és xarona—que equival al castellà “hortera”— els alemanys diuen que pateix una confusió del gust. D’aquesta manera no deixem entreveure que la persona a la que ens referim no sap vestir mai, sinó que el dia determinat en què apliquem el “Geschmackverirrung” no ha encertat amb la roba que s’ha posat.
Ara us porto un concepte que serà difícil d’entendre perquè es descriu amb un animal que ni tan sols existeix. Aquest animal és l’ “Schweinehund”, literalment porc-gos. El concepte es lliga amb l’adjectiu “innere”, interior. Quan els alemanys parlen del “innere Schweinehund” parlen d’aquells instints o qualitats negatives que els impedeixen fer allò que seria desitjable o moralment correcte o saludable. Si ens costa motivar-nos a fer esport perquè ens és més fàcil quedar-nos davant el sofà mirant sèries i menjant crispetes, llavors diem que el nostre “innere Schweinehund” no ens deixa fer el que toca. El porc-gos interior caracteritza una debilitat de caràcter que ens impedeix fer el que realment cal fer. I és que s’ha de ser disciplinat per posar-nos a fer allò que ens fa mandra. Quan sabem que hem de fer dieta però no aconseguim fer-la ja sabeu que els alemanys culpen als seu porc-gos interior de la seva manca de motivació i disciplina. Sempre he trobat molt simpàtica aquesta manera de descriure una persona a la que li costa fer el que sap que és correcte tot i que penso que la dita no té en consideració ni els porcs ni els gossos ni la seva intel·ligència o emocions.
I per aquells casos en què una persona està enamorada però no es corresposta i acaba menjant massa dolços per compensar la insatisfacció i acumulant quilos de més, els alemanys tenen el concepte de “Kümmerspeck”, que és literalment la cansalada de la preocupació.
I bé, hi ha gent que es posa a menjar xocolata per compensar els mals d’amor i n’hi ha que es fan passar les penes amb alcohol. I de vegades quan es veu massa es poden tenir idees que són autèntics disbarats. D’aquí el concepte alemany “d’Schnapsidee”. L’Schnaps és qualsevol licor o aiguardent d’alta graduació. I una idea d’aiguardent és una idea extremadament dolenta, el que els castellans poden anomenar “idea de bombero retirado”. El que passa és que el concepte “Schnapsidee” ara ja no s’aplica a les males idees que algú hagi pogut tenir després de consumir massa alcohol sinó a les males idees en general. Hagin sorgit com hagin sorgit.
També s’ha de saber un altre concepte clau de la societat alemanya que apareix molt sovint en les converses quotidianes. És el de “Torschlusspanik” que podríem traduir literalment com “pànic al tancament de la porta”. Es refereix a la por que s’experimenta a determinada edat de no haver fet prou coses a la vida i de no estar a temps de fer-les. Basarda de perdre’s l’oportunitat de fer coses importants. D’això jo en pateixo de mena i no només ara perquè ja començo a tenir una edat, sinó que n’he patit sempre. És part de la meva natura analitzar i reanalitzar si no estic perdent masses ocasions per fer coses excepcionals.
Aquest concepte s’aplica sovint a la gent que en edat madura s’adona que encara no té parella i que potser més els val cercar-ne una abans de quedar per vestir sants eternament. Llavors els agafa el “Torschusspanik” i tenen por de que se’ls tanqui la porta a la vida de parella per sempre més.
Per acabar avui us vull dur dos conceptes més. El de “verschlimmbessern” que és un verb que consisteix en un prefix negatiu com ver- que apareix en altres verbs com verlieren, perdre, versprechen, equivocar-se parlant, sich verlieben, enamorar-se — com si fos una equivocació o un error- o verstehen que en aquest cas és positiu i vol dir entendre. Aquest prefix ve seguit de l’adjectiu “schlimm” que vol dir dolent. El verb “verschlimmern” vol dir empitjorar. I el verb “verbessern” molt dir millorar. “verschlimmbessern” sembla una paraula contradictòria i ho és perquè designa el procés en què algú intenta millorar quelcom i acaba empitjorant-ho. És el que em va passar a mi fa mesos quan vaig intentar enguixar de nou un bocí de paret que s’havia descrostat. El resultat ha estat un tros enorme de paret amb uns relleus asimètrics completament antiestètics. Ho hauria d’haver deixat com estava.
La darrera paraula plenament germànica d’avui és” Zeitgeist”, que podem traduir com l’esperit de l’època i que significa la manera de pensar i d’entendre el món que caracteritza tota una generació i que es deu a la situació del moment.
I ja que hi som, no sabria dir si hi ha o no un esperit de l’època perquè no és el mateix com pensem aquí a Europa, que a algun indret rural de l’Àsia. I no sé si avui dia el Zeitgeist seria la por que tenim tots pel desastre ecològic que ens arriba sumat a la creença massa estesa que els de baix de tot som massa petits per canviar res. Malauradament jo penso que si tots ens mobilitzéssim podríem forçar els de dalt a actuar de manera més ètica. Soc idealista i no ho puc evitar.

I del porquet de la foto què me’n dieu? La IA l’ha fet especialment simpàtic per utilitzar a paraula porc en cap sentit negatiu per molt que hi estiguem acostumats.


Bona tardor a tots. Us desitjo molts moments de recolliment i bones passejades per la natura que ens ofereix ara en aquesta època de l’any un espectacle de colors suprem!