Bon Nadal a tots que enguany el meu post coincideix amb aquesta data tan especial i propera del solstici d’hivern. I sembla que el temps ha volgut fer-nos sentir com és aquesta estació de l’any perquè des del dimarts 16 el cel és majoritàriament gris i ens ha plogut durant hores i hores uns quants dies. El brou de Nadal i la carn d’olla ens vindran més a gust que mai. Jo em demano quants àpats suculents la gent pot fer amb entusiasme perquè el que em passa a mi és que de tant veure menjar per tot arreu que ja quedo saturada abans de les festes. Igualment hi ha quelcom que em supera: l’afany consumista d’aquesta època. La nostre insistència en regalar a aquells que ja tenen de tot. Veig gent atrafegada amb bosses i bosses plenes de coses que han comprat a botigues i que duen juntament amb els comprovants de compra regal per si aquell que rep el detall el vol canviar. I sortosament el Nadal és el gran recapte, la Marató i la joguina solidària. Només recordem els que no tenen res per Nadal? Suposo que és perquè ens adonem és de qui no pot gastar quan de cop nosaltres els fem petar més del compte.
Però avui us vull fer arribar un missatge important. Perquè el Nadal és aquella època en què es vol portar il·lusió a les famílies i de vegades ho fem inconscientment a través del regal equivocat. Avui us vull parlar d’aquells que adopten un cadell de gos o de gat per aquestes dates i que no entenen la responsabilitat que hi ha darrere d’aquesta adopció.
De gossos no us en parlaré. No sé per experiència com és tenir un cadell de gos però sí la quantitat de gossets que són abandonats quan deixen de ser petits i bufons i les famílies volen marxar de vacances. Recordem per favor que un animal no és un regal, és un ésser viu amb sensibilitat, sentiments i necessitats. Un ésser que crea un vincle amb els adoptants i que no es mereix ser abandonat.
I si bé no us puc parlar de gossos, del que sí en sé una mica és de gats. Hi ha molta gent que es deixa endur per la tendresa que desprenen els cadells de gat i durant aquestes èpoques n’adopten o en compren un. No obstant no saben que un cadell de gat ha de tenir una edat mínima per separar-lo de la mare. L’edat recomanada són els quatre mesos. I tot i això el que passa és que un gat petit s’ha de socialitzar i ha d’aprendre a crear vincles perquè altrament no serà mai aquella boleta de pèl tendra que ens imaginem tots. Un gat cadell necessita sovint d’un altre gat per esdevenir dòcil i arribar a ser un gat feliç.
Jo de cadells n’he tingut dos. Al Sugus el vaig adoptar quan tenia quatre mesos i ja se’l veia un gat molt afectuós quan el vaig portar a casa de la protectora Gats de Gràcia. L’havien socialitzat bé. La mare va estar en una casa d’acollida i els petits van créixer sans entre la mare i els humans que els van cuidar. A més a casa va tenir el Safrà que ja era un gat adult que es va enamorar d’ell de seguida i li va ensenyar l’art de les magarrufes. Si voleu un primer gat us recomano adoptar-ne un d’adult. Són igualment dolços i afectuosos i al gat adult ja se li veu el caràcter. El meu tercer membre de la família és el Sucre. El Sucre va créixer en una casa un pèl desestructurada i l’humà que cuidava de la mare no era excessivament curós i no era gens tendre amb les seves gates. Per això quan la mare del Sucre ja feia dos mesos que havia donat a llum i els petits semblaven prou forts per sobreviure al jardí els va deixar a tots fora de la casa. Aquest no és un procés òptim de socialització. Adoptar al Sucre va ser una bogeria de les que surten bé a la vida. Però podria no haver sortit bé. El petit tenia només dos mesos i una boleta de pèl felina de dos mesos és una màquina d’energia incontrolable que juga sense conèixer els seu potencial de fer mal. Durant 5 setmanes el meu somni va ser interromput pel Sucre en aquells moments en què el seu instint li deia que havia de caçar. I com que a casa meva no hi ha ratolins el que caçava eren les meves mans o peus. Per a ell un joc però per a mi una experiència dolorosa. El gran ajut ha estat el Safrà, que li va anar mostrant què és pot fer i què no. Ara ja fa dos mesos i tretze dies que el Sucre és part de la meva família i s’està tornant un gat molt dolç. Però podria no haver-ho estat si no hi hagués hagut un Safrà que m’hagués ajudat a convertir-lo en l’ésser adorable i afectuós que és ell. Bé i del Sugus no us en parlo perquè encara està en ple procés d’assimilar el nou membre de la família. Té gelós del petit i encara no ha conquerit el seu cor. Això és una mostra de com de sensibles poden ser els animalons. I són éssers que pensen i senten i per tant no és just que els anem adoptant i comprant si no sabem fer-nos càrrec del compromís que comporten.
Ara bé, si esteu decidits a adoptar un cadell de gat jo us recomanaria d’adoptar-ne dos de cop i volta. Hi ha pocs gats a qui els agrada la soledat. Si en voleu un d’aquests el millor que podeu fer és demanar a la protectora que us quedi més prop de casa quin gat serà apte per ser gat únic. Els gats únics són aquells que són tan territorials que no admeten altres companys. Altrament sempre és millor tenir-ne com a mínim dos. Això de tenir-ne tres de vegades és difícil perquè no sempre està clar que els dos que viuen a casa hagin necessàriament d’acceptar bé un tercer gat. Jo em vaig voler assegurar que sí ho farien i vaig portar un cadellet a casa. Però tot i així el Sugus té molts problemes encara per crear un vincle amb el Sucre.
Tenir mascotes és acceptar que tenen el seu propi ritme i caràcter i que sovint som nosaltres que ens hem d’adaptar a ells i no ells a nosaltres. I també acceptar que els hem de considerar família i els hem de cuidar. Fem del nostre Nadal un acte responsable i no regalem un gos o un gat sense ser conscients del que suposa.
Bon Nadal a tots.