Aquest darrer dissabte dia 8 de març vaig celebrar el dia internacional dels drets de les dones fent quelcom que m’abelleix especialment: visitar castells. D’on em ve aquesta afició no ho tinc clar, suposo que en part de la fascinació que sento per l’Edat Mitja, una època feréstec en què els homes devien viure molt intensament perquè les malalties, les guerres o les inclemències meteorològiques els feien extremadament fràgils. Els camperols i els serfs poc temps devien tenir per pensar massa en l’avenir i quan ho feien probablement les seves idees estaven tenyides de religió, una arma potent per mantenir el poble controlat. I tanmateix la vida dels senyors feudals tampoc devia ser gens fàcil i d’aquí la meva fascinació pels castells. Per una banda els nobles havien de mantenir els territoris units davant d’enemics, evitar gelosies d’altres nobles poderosos que els podien fer quedar malament davant el rei i ocasionar la seva perdició i a sobre gestionar d’alguna manera els recursos que els oferia la terra per mantenir els regnes i imperis llustrosos. Els homes havien d’anar sovint a la guerra i a les dones, si venien de llinatges nobles, les casaven amb homes poderosos que no triaven elles per assegurar una pau entre territoris. No eren èpoques pel que després hem anomenat amor romàntic. El matrimoni i els fills esdevenien una obligació. Pels homes poc arriscat però quantes dones morien de part?
Els castells, siguin els que siguin, ens evoquen aquelles històries i geografies que ara han quedat desdibuixades.
De la meva darrera visita a un castell ja en feia massa mesos i el següent castell ja el tenia triat: el de Montsoriu. Així és que finalment vaig posar data i el vaig visitar amb el meu amic franco-català en un dia en què el paisatge del Montseny podria haver estat l’escenari natural d’una pel·lícula de cavallers ambientada a Escòcia. Dissabte 8 de març el dia va ser plujós i va dur no només núvols sinó una boira espessa que amagava el paisatge i entelava el castell. Si el voleu visitar del cotxe al recinte hi ha uns 40 minuts d’ascens. Montsoriu es troba situat d’alt d’un turó a 600 metres d’altitud i va ser construït per tal de poder controlar visualment el que havia estat en altres èpoques la Via Augusta. De fet, aquest castell podia comunicar-se amb senyals de fum amb d’altres de relativament propers per avisar de possibles incursions procedents de França.
La primera referència del castell que constava només de la torre de l’homenatge és de l’any 1002. El document en què se l’anomena és una donació de terres de i en aquell moment el castell pertanyia a la família Montsoriu. L’any 1002 coincideix amb l’aparició documentada del primer senyor de la dinastia dels Cabrera, Gaufred de Cabrera. El seu fill Guerau de Cabrera es va casar amb Ermessenda de Montsoriu. Aquesta era filla del vescomte de Girona. Amb aquesta unió els cabrera i els Montsoriu van unir els seus llinatges. Al que fou aquell primer castell primerenc, més tard s’hi va construir un pati d’armes que és del voltant del 1200 i fou amb Bernat II de Cabrera que finalment es desenvoluparà el castell i el deixarà com el recinte que coneixem actualment. Amb Bernat de Cabrera es construirà fins el 1348 les muralles del recinte sobirà. El recinte Jussà és la part inferior del castell formada per les muralles i les torres que defensen el castell. També en vida de Bernat II aquest fa transformar el castell per poder-ne fer la seva residència. Bernat II va ser un vescompte a qui el rei Pere III li va concedir molts privilegis com per exemple la creació a favor seu del vescomptat d’Osona. Els Cabrera s’havien convertit en molt poderosos però la dona del rei va començar a escampar rumors sobre Bernat II i la seva lleialtat. Finalment sembla que Leonor d’Aragó va saber manipular prou bé el seu marit perquè Bernat II fou executat a Saragossa el 26 de juliol del 1364. El castell va quedar en mans de la vídua de Bernat II i la seva jove. El fill del matrimoni, Bernat III seguí sent fidel súbdit i va arribar a tenir un territori d’uns 14.000 km. Amb ell el vescomtat de Cabrera tingué la seva època de major esplendor a pesar de la revolta que hi hagué a les seves terres degut a la mort injusta de Bernat II i que suposà un setge del castell amb 1.200 homes per part del rei.
La visita a Montsoriu val la pena perquè és una obra ideada per tal que aguanti qualsevol setge. En primer lloc el recinte Jussà amb la seva inclinació fa difícils que els soldats puguin escalar i entrar a la primera capa del castell. I mentre ho intentaven per les espitlleres els ballesters els llençaven fletxes, pels murs calç viva o quelcom efectiu i dissuasiu com aigües fecals. En el cas en que superessin l’obstacle i accedissin al pati d’armes, les portes de la fortificació estan fetes de manera que queden en angle i és difícil llavors tenir un ariet que s’adapti a la superfície escassa per poder maniobrar. El castell de Montsoriu estava preparat per aguantar un setge de fins a dos anys i això és gràcies en part als grans dipòsits d’aigua que conté. El més gran d’aquests pot arribar a acumular 250.000 litres d’aigua. Els dipòsits estaven recoberts de calç o argila per conservar bé el líquid. De tota manera, beure’n en aquella època suposava un risc significatiu. Per saber si encara era potable s’utilitzaven bioindicadors. Sona sofisticat però en aquella època eren les salamandres. Si vivien al dipòsit és que l’aigua era prou bona.
La beguda però que consumia la gent a l’Edat Mitja era el vi. Aquest no portava tants agents patògens com l’aigua de l’època i a més tenia l’avantatge de que era molt calòric.
Pensem generalment que l’època medieval era prou gris i que la gent no tenia recursos però els del castell de Montsoriu vivien prou bé. El port de Blanes els abastia de peix que conservaven de diverses maneres i sembla que en aquest període s’hi venien fins a deu tipus diferents de sucre segons ens va dir la guia. El peix havia de ser fonamental per la dieta perquè un detall que em va deixar molt pensívola durant la visita és que a l’Edat Mitja la quaresma durava 150 dies! Imagineu què vol dir no menjar carn durant cinc mesos de l’any!
El vescomptat de Cabrera al que pertanyé el castell de Montsoriu s’estengué per la Selva, L’Alt Camp, l’Alt Maresme, l’extrem est del Vallès Oriental i Collsacabra i la capital fou Hostalric. Va ser una obra defensiva, un castell que servia als Cabrera per fer ostentació i que havia de ser refugi de pagesos i vilatans en temps convulsos.
Durant el segle XV Montsoriu deixa de ser residència dels senyors feudals o vescomtes i durant la Guerra Civil Catalana el castell va passar a mans de les tropes del Principat. Posteriorment Ana I de Cabrera es casà per designi del rei amb Fadrique Enríquez almirall de Castella que va acumular deutes i va acabar venent Montoriu a Francesc de Montcada compte d’Aitona. A partir d’aquest moment el castell passa d’unes mans a d’altres i serveix de punt d’ocupació durant enfrontaments bèl·lics com el 1653 amb la Guerra dels Segadors on dona refugi a un terç de soldats irlandesos. Interessant oi esbrinar que a terres catalanes hi van arribar irlandesos oi?
Vam acabar la visita un pèl xops perquè se’ns va posar a ploure. La sort però va ser que la guia, una noia molt jove i eixerida que es diu Ivette es va oferir a baixar-nos amb el seu cotxe fins al pàrquing on jo havia aparcat el meu.
Aquesta visita em va fer agafar ganes de conèixer més sobre la història del vescomtat de Cabrera. I també de fer el nas a una obra que va esmentar la guia i que he hagut de buscar per internet que és el receptari més antic d’Europa. Es diu Sents Soví i és del 1324.
Espero que el meu post us hagi fet sentir curiositat pels castells i la seva història. Jo vaig tornar a casa amb les imatges d’un Montsoriu imponent en la boira i el bosc fresc per la humitat.
Ara només cal decidir quin dels castells del vescomtat serà el següent perquè de ben segur en seguiran més. I per cert, si aneu a Montsoriu cal passar per Breda i veure’n l’església que estan reconstruint.