Us porto aquesta setmana un petit article sobre la llengua àrab per tal que veieu el nivell de complexitat i bellesa que comporta aquest idioma.
Avui us vull parlar de l’arrel قبل. Evidentment depenent de la seva vocalització, voldrà dir una cosa una altra. Vocalitzat com a (cabla) seria un adverbi que vol dir abans. Com a nom femení amb les mateixes lletres però una (h) final àrab tenim la paraula قبلة que es vocalitza (cublatun). Si prenem l’adverbi abans en el seu significat d’anterior o davant de, entendrem de seguida per quin motiu amb les mateixes consonants es forma la paraula petó: per besar a algú com es petoneja una parella, s’ha d’estar un davant de l’altre. Ara em podeu argumentar que de petons en podem fer a molts llocs i que no tots són de parella, però el petó per antonomàsia pels àrabs és el de parella encara que els petons apassionats estan prohibits en els espais públics en la majoria de països àrabs.
El verb besar i el verb acceptar tenen la mateixa arrel قبل però és vocalitzen de diferent manera perquè acceptar és (cabila). L’associació mental entre besar i acceptar és clara perquè per tal que algú et doni un petó de parella, has d’acceptar primer. Com que aquesta llengua és tan exacte, si el que volem designar és l’acció d’acceptar amb resignació, és a dir, no de grat, llavors amb l’arrel que ara ja coneixem tenim el verb تقبل (tacbal).
De fet l’àrab és tan extremadament precís que de vegades, pel que nosaltres tenim un verb ells en tenen dos. Us en dono un exemple. El nostre “aconseguir” és en àrab és حصل (jasala) si és per coses concretes com aconseguir un sou o una meta però si aconseguim per exemple fer un somni realitat el verb és أحقق (ajacac). Però això no només passa amb verbs, no penséssiu que és tan fàcil. Amb els substantius també ens hi trobem. Si jo en català vull designar el progrés, en àrab em toca aprendre dues paraules, التقدم (altacdum) pel progrés tecnològic i التطور (altatur) si el progrés és personal. I quelcom em diu que si ens referim al progrés de la societat encara tindran un altre substantiu. Suposo que més tard o més d’hora en la meva vida ho esbrinaré. Però seguim amb l’arrel قبل. قابل (cabal) és trobar-se amb algú amb el sentit de meet però trobar amb intenció és تقابل (tacabala). Una entrevista de premsa porta la mateix arrel i és مقابلة (mucabalatun) perquè se sol fer de cara a cara o solia fer-s’hi abans de la pandèmia i el verb اقتبل (ictabal) vol dir rebre o sol·licitar de grat una tasca. Per últim, si en àrab volem dir la proper diem المقبل (almucbil) que ve de la mateixa arrel.
Ja us vaig comentar en un post anterior, que molts verbs són trilíters, és a dir de tres lletres i que afegint prefixes aquests adquireixen altres sentits. Crec que el post d’avui ha il·lustrat una mica el grau de complexitat d’aquesta llengua tan antiga i de la que es diu que té tretze milions de paraules. Feina per dies.
Per avui només es comentaré que l’àrab té paraules diferents per designar la tieta i l’oncle paterns o els materns. Veieu que en són d’exactes? I que en general les dones quan tenen el primer fill deixen de ser anomenades amb el que van triar els seus pares quan eren bebès i passen a ser anomenades mare de seguit del
Çççnom del primogènit.
Quan saludem a un àrab és important passar una estona demanant per la seva salut i la de la seva família perquè aquesta és l’eix de les societats àrabs.
També és important saber que els àrabs utilitzen sovint dos calendaris, el seu àrab que té 354 o 355 dies perquè es basa en els cicles lunars i el gregorià que és el que utilitzem nosaltres.
La lluna és un element molt important pels àrabs i la troben tan bonica que de fet d’una dona formosa es diu que es maca com la lluna plena.
Per avui us deixo i desitjo que fruïu de ple les vostres vacances tòrrides. Dintre de no res ens tocarà tornar a la rutina.
Bona setmana a tots!