El desconegut conegut.

Gràciadivina

El sol envaí entremaliat el son de la Martina tot entrant sense permís a través de les escletxes de la persiana abaixada. El resquitx de claror l’arrencà del seu darrer somni i obrí un ull. Els sorolls inconnexos però familiars del carrer l’embolcaven i apercebé l’agradable sensació de benestar i seguretat. La paraula «Geborgenheit» li colpejà la ment. Era intraduïble però descrivia el seu sentiment d’assossec i tranquil·litat matiners. Seguí escoltant el batec del carrer fins que els seus ulls estigueren tan desperts com les seves orelles.  Els darrers minuts abans de llevar-se eren un ritual per a ella. Primer repassava amb la mirada el seu voltant i després estirava tot el seu cos fins que sentia com li petaven alguns ossos. Aquell cruixir l’abellia tant com els grinyols entranyables de les portes de casa seva que la saludaven en obrir-se i tancar-se. Era el pis que havia heretat dels seus pares i que l’havia vist créixer i marxar per forjar-se una vida pròpia en un altre país, lluny de tot el que li era familiar. Mentre recordava el seu retorn a la casa de la seva infantesa, una fiblada d’alegria li travessà el cor. El present era tant bo com el passat i potser li portaria una aventura insòlita com les que va viure quan vivia a Alemanya. La seva vida regulada era un ungüent que compensava els anys d’estretor que havia passat durant la seva joventut però el seu caràcter lluitador i alegre li feien veure-ho tot amb una alegria que la majoria envejava. Un pensament sobtat li donà una embranzida d’energia. Potser tindria algun correu? Considerà durant uns segons si potser no era excessiu esperar que aquell desconegut  l’hagués tornat a escriure tan ràpidament. Si encenia la tauleta i no tenia cap missatge seu sentiria una certa decepció però s’hi havia d’arriscar. En la foscor que l’habitació oferia amb les persianes abaixades i els porticons tancats, es va mig incorporar i allargà la mà per agafar la tauleta. L’aparell reaccionà d’immediat i la Martina accedí al correu. El seu cor s’accelerà en veure que tenia un missatge del seu desconegut conegut. Aquell noi que suposadament tenia la seva edat, l’havia contactada a ella a través d’una xarxa social perquè cercava contacte amb catalans. Era belga i havia après el català durant els dos anys que havia treballat a Barcelona. Ara, altre cop al seu país, aquest se li feia feixuc i anodí en comparació amb la Península i volia no perdre-hi el vincle. Només veure que tenia un missatge del Olivier s’alegrà. Allò li donà prou energia per arreglar-se a cent per hora. Hauria de respondre més tard perquè eren dos quarts de vuit i havia d’afanyar-se si no volia fer tard a la feina.

S’enllestí amb el tremp habitual mentre la seva curiositat felina pensava en el darrer missatge del belga i amb un somriure pintat als llavis sortí de casa i baixà les escales rabent. Al primer segona una porta s’obrí i aparegué el Dani que la saludà amb «un bon dia Martina» i amagà el seu esguard. Havien estat veïns tota la vida però el Dani era massa tímid per entaular cap conversa de més de cinc minuts. La Martina pensà que era una llàstima que un noi tan ben plantat fos tan apocat perquè segur que podria tenir força èxit amb les dones. Als seus trenta llargs encara no l’havia vist acompanyat de cap femella i això l’amoïnava. De petita, en canvi, el que l’havia preocupat era que ell no es fixés en ella. El Dani era el nen més guapo de tot el barri i semblava també moltíssim menys arrauxat que la resta dels que coneixia ella. El seu posat callantívol i els seus ulls blaus l’havien encisada.

La feina es va fer lleugera aquell dia i en acabat va voler fer les compres ràpidament per poder escriure el seu desconegut conegut i no deixar-lo penjat. Aquella relació virtual li havia aportat un punt de picardia que havia quedat soterrat en el seu cor. No li era fàcil trobar gent amb qui connectar. No li havien agradat mai els homes llagoters i  per això el flirteig portava una bona dosis de xerrola encaminada a ensabonar les dones per fer-les caure en una relació. Per això sempre li havien agradat els homes estrangers, menys aduladors que els ibèrics.

Va desar totes les compres lentament per poder assaborir posposar el moment de respondre el correu. S’assegué i redactà el missatge quatre vegades fins que quedà satisfeta. Aquell vespre la Martina anà a nedar una estona i quan arribà a casa es va dedicar a netejar una estona fins que arribà l’hora de sopar. Es va prometre a si mateixa no tornar a mirar el correu electrònic fins l’endemà. S’estava convertint en una addicta a l’Olivier i ni tan sols el coneixia…

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s