La Berta entrà a la feina després del seu permís per primera vegada tard en tota la seva història laboral. En arribar a la sala del laboratori principal veié una part dels seus companys observant mostres a través del microscopi. Li hagués agradat aportar la mateixa energia i dinamisme de sempre però sabia que no en seria capaç perquè la feina de voluntària li havia fet veure una crua realitat que desconeixia fins feia poc. El sistema intentava sobreviure eliminant tots els resistents i dissidents però la situació era insostenible. En algun lloc del seu cervell s’havia forjat la romàntica idea de que el sistema sempre feia el millor per l’home. Però veure tots aquells ciutadans i ciutadanes privats de llum i d’oxigen, d’aliments bàsics, de llibertat i esperant el que probablement seria un traspàs forçós anticipat, havia colpejat el seu cor. Certament treballar per aconseguir una vacuna pel virus ajudaria al sistema i també evitaria que s’haguessin d’eliminar persones en massa. I només per això havia de posar tot el seu esforç per ajudar a l’equip. Anà a posar-se la bata i just quan se l’estava cordant notà una mà sobre la seva espatlla i va tenir un esglai.
— Berta! Sóc jo! Com estàs? — digué el Bernat content de tornar-la a veure.
Els ulls de la Berta altrament brillants i fetillers estaven coberts per un tel fosc.
— Estic bé! Gràcies per donar-nos els dies de permís. No sé com estan els companys però jo els necessitava de debò.
— Què vas veure Berta?
— Oblides que he signat un contracte de confidencialitat?
— Com vols que no ho recordi si el vaig preparar jo!
— No en puc parlar! — va fer ella en un to de gemec.
— Puc fer res per tu? — preguntà en Bernat retraient-se no haver-li demanat a la Berta que no fes de voluntària. L’hauria d’haver protegida.
— Després d’un cafè estaré com sempre, t’ho prometo!
El Bernat sabia que la Berta aniria a fer-se un cafè a la màquina i es va afanyar per portar-li ell un tallat. Ella tot just havia passat pel taulell de control per llegir els protocols i posar-se al dia quan el Bernat li acostà el cafè. L’aroma reconfortant li va fer girar el cap. El Bernat era de nou al seu costat amb una tassa a la mà. Aquell gest no va passar desapercebut pels companys de laboratori. Un tracte així estava estrictament prohibit però a la majoria aquella escena els va alegrar. Tantes regles enverinaven els moments més emocionants de la vida! Els empleats que no havien pres l’elixir en dies van viure el moment més intensament que els altres i s’intercanviaren mirades de complicitat amb la resta dels que havien captat el moment.
— Gràcies!
— De res! — digué el Bernat amb un somriure desvergonyit que va fer saltar el cor de la Berta.
Un seguit de pensaments confosos la van empaitar durant les dues següents hores de feina. De debò el Bernat havia gosat a demostrar simpatia per ella davant la resta d’empleats? S’havia de fer marxar aquells barrufs del cap. El seu treball com a voluntària l’havia trastocada.
El matí li passà lentament i a quarts d’onze es va sentir marejada.
— Berta? estàs bé? —demanà la seva companya notant que s’havia tret la mascareta i que respirava amb dificultat.
— Tinc un cansament inusual.
Des del seu despatx el Bernat veié un moviment estrany al taulell principal i la Berta amb la cara esbarrellada i hi anà per assegurar-se de que tot anava bé.
— La Berta està un pèl indisposada. — Va fer l’Ester amoïnada.
— No és res! Em passarà de seguida! Ara esmorzaré i prendré un altre cafè. No dec haver dormit gaire bé perquè em noto un pèl cansada.
El Bernat tornà a la sala de control no gaire tranquil. Tot i les precaucions que havien pres els voluntaris era molt possible que hi hagués hagut algun contagi. Els símptomes de la Berta no eren clars perquè de fet ningú sabia encara distingir com afectava el virus. I si hagués estat una epidèmia virulenta que impossibilitava la gent durant dies, els equips mèdics haurien activat una alerta global i s’hauria detectat el virus abans. Però no era així. La malaltia només causava unes molèsties passatgeres i per això tothom seguia la vida normal i el virus s’anava escampant. Potser li hauria de donar uns dies més de festa per evitar que algú es contagiés? Tenia clar el protocol però no el que era més convenient fer. Ell mateix començava a dubtar de la validesa del sistema perquè de totes maneres seria molt difícil aturar un virus a temps.
Abans de la pausa del migdia el Bernat cridà la Berta al seu despatx.
— Berta. Què tal l’equip?
— Molt bé! Sembla que les mostres del quaranta per cent dels exemplars que vam agafar estan en fase contagiosa. La resta ja s’estan recuperant perquè no trobem senyals d’infecció.
— Un quaranta per cent és suficient! Parlem de quaranta dels aïllats dels que vam extreure mostres de sang.
— Aïllats! Se’n podria dir així amb molt bona voluntat! — allò se li havia escapat.
— Què vols dir?
— Res! No em facis cas! No estic fina!
El Bernat la mirà amb dolçament. La Berta semblava diferent de la de sempre però podia ser l’efecte de la visita al centre d’aïllament. Potser l’experiència només es podia superar amb una dosis extra d’elixir i la Berta no el volia prendre. Bé podria estar-se obsessionant per ella sense motiu.
— Berta, et voldria demanar que treballessis directament amb mi els propers dies.
La noia trigà en reaccionar. Allò era una oportunitat per aprendre moltíssim sobre el funcionament i els protocols d’investigació. I per altra banda tindria molt prop el Bernat que per a ella era un referent del món científic i pel que sentia una profunda admiració. I potser també quelcom més… O era a partir de l’admiració que li va sorgir la curiositat? No ho tenia del tot clar. Però la seva resposta no deixà dubtes sobre el seu grau d’entusiasme.
— I quan començo? — va fer la seva veu amb el dring de la d’un infant a qui li han dit que li porten un regal.
— Avui mateix quan entreguis els protocols, després del dinar.
La Berta engolí el que s’havia portat de casa amb els seu companys i els comunicà que estaria parcialment en el seu equip i parcialment treballant directament amb el Bernat. La resposta va ser una felicitació dels companys. No obstant, una companya aprofità que la Berta fregava els seus quatre estris a la pica de la cuina per esbombar davant els seus companys.
— Aquesta és la favorita. Està clar que el Bernat es saltarà els protocols amb ella!
— Tu el que tens és enveja perquè ella és suficientment brillant per fer que un científic abstret com ell es fixi en quelcom altre que no sigui la ciència pura i dura!
La resta de l’equip rigué i l’Anastàsia s’hagué de mossegar la llengua. Els seus companys havien llegit la seva enveja.
Quan va acabar la jornada laboral el Bernat va adreçar unes paraules al seu equip. Havien pencat molt bé i els felicitava pels resultats. Tots s’estaven traient la bata i la Berta va demanar-li al Bernat que activés la porta per tal de poder sortir de la cabina principal i marxar també.
— Et podries quedar aquí un moment? No et faré marxar tard. T’ho prometo!
— Cap problema! — digué la Berta pensant que li havia d’aclarir alguna cosa de la feina o dir-li que havia fet quelcom malament.
Quan tothom fou fora i el Bernat s’assegurà de que no quedava ningú al laboratori respirà fons. La Berta començava a posar-se nerviosa i ja es temia el pitjor. Hauria comès algun error greu aquell dia? No podia haver estat el seu retard perquè era la primera vegada que li passava.
— Berta, he estat observant com et trobaves avui…
La noia alertada volgué respondre amb celeritat.
— Estic una mica indisposada però ja em passarà. Si et refereixes al retard de veritat que no tornarà passar Bernat!
— Ho sé. Ja he vist que no et trobes bé i el que m’amoïna és que puguis haver-te contagiat el virus que estem intentant aïllar.
— Oh! És per això que volies que treballés amb tu! Per evitar contagis amb els meu companys!
— Berta no! Tan sols vull observar si has agafat o no el virus. Per mi pots seguir treballant aquí amb mi i passejar-te per tota la planta si vols. Aquest pandèmia passarà a ser incontrolable dintre de no res.
La Berta s’empassà la saliva. No havia pensat en la possibilitat de ser portadora ella mateixa.
— Ja fa dies que em ronda pel cap que el millor que ens podia passar a tots és una pandèmia amb el virus que impossibilités l’efecte de l’elixir.
— Bernat! Què dius!
— Berta! Fixa’t bé en els protocols inhumans, en el sistema de control, en la manca de llibertat.
— En els presos que manté el sistema en condicions inadmissibles!
El Bernat s’hi acostà.
— Suposem que tinguessis el virus i volgués tenir-lo també. El millor que podria fer és estar contínuament respirant l’aire que tu exhales.
— Per això em volies amb tu!
— T’he trobat massa a faltar per tenir-te lluny més dies!
La Berta engolí més saliva. Potser tot el que li havia passat pel cap durant aquell dia no eren imaginacions seves.
— Et faria res que et donés un petó? Sempre podem excusar-nos dient que era per a fins científics. Així m’asseguro que em traspasses el virus si el tens.
La noia se’l mirà amb ulls de taronja.
— Però això va contra el protocol!
— A la merda el protocol Berta! Dintre de poc no hi haurà sistema.
Ella no digué ni sí ni no i el Bernat va avançar cap a ella. Aquell petó l’havien somniat els dos i se l’havien intentat treure del cap amb glops d’elixir. Quan van aconseguir allunyar-se l’un de l’altre la Berta demanà:
— I ara què?
— Doncs ara t’acompanyo a casa perquè demà dimiteixo. Tu seràs la cap de laboratori i si tens algun dubte t’esperaré a casa meva cada dia per parlar-ne.
— Això és una proposta seriosa?
— La més seriosa que he fet mai a ningú!
Aquell vespre sortiren del laboratori plegats i quan van ser al carrer es van agafar de la mà. No sabien si era la manca d’efecte de l’elixir o el virus però les papallones que sentien a la seva panxa feien que la resposta els fos enterament igual. Al carrer un empleats de les brigades nocturnes enganxaven cartells publicitaris anunciant el nou elixir que no arribava mai…