El Benet li va indicar que anés a encendre el dispositiu i la Lícia ho va fer. En fer-ho aparegué l’holograma d’un home jove vestit amb una granota blanca.
— Bona tarda senyora Férrer. Sóc el Jonathan, vinc a fer-li unes preguntes més sobre la cerimònia de traspàs. Puc passar?
— Sí, és clar. Doni’m uns segons. No estic visible.— Va fer la Lícia que volia parlar amb el Benet. Va desconnectar el dispositiu i llavors li va dir a ell.
— Són molt inoportuns. I generalment venen dos. M’estranya que ara només vingui ell. No em fa bona espina….
Ell va veure que la Lícia estava amoïnada.
— Saps què? Aniré dalt a alguna habitació i m’amagaré allà.
— Em sembla genial. Ves al bany, és la porta del mig.
El Benet va pujar els esglaons de dos en dos i va obrir la porta del mig per entrar-hi. La va deixar mig oberta per sentir la conversa.
La Lícia va fer asseure a l’agent i llavors el noi li comentà que venia per acabar de demanar-li si tenia algun desig especial.
— Em pensava que el que demanava ja era el màxim.
— Està pràcticament al límit. Però si trobem alguna oferta en el menjar, llavors encara ens sobren uns diners amb els que es pot permetre algun altre caprici…
— L’últim, és clar.
Al Benet no li va passar desapercebut el to burleta de la Lícia. Era un pas en fals perquè havia d’aparentar estar relativament contenta amb el sistema. I ella també se’n va adonar d’immediat. Però el que més preocupava al Benet en aquell instant era que l’agent hagués aparegut sol perquè solien anar en parelles.
— No sé si haurà rebut el missatge de la meva companya. Li enviava un simulació de com quedaria la sala.
— No n’he rebut cap.
— Segur? Ho pot comprovar? La Samantha no falla mai.
— Juraria que no.
— Li fa res que ho verifiquem? — insistí el noi incisivament.
La Lícia revisà els missatges i no en va trobar cap de la Samantha.
— Se’n deu haver oblidat… — va fer el noi amb sorpresa.
La Lícia se’l mirà dubtosa.
— Disculpi. Tinc una set immensa. Em podria oferir un got d’aigua?
— I tant! — va fer la Lícia. — Ara mateix li porto.
Al Benet la conversa li començava a semblar estranya, per això va decidir arriscar-se i treure el cap per la porta. Havia de veure quina cara feia el noi amb molt de compte. No volia que el veiessin perquè llavors hauria d’improvisar una mentida i a ell allò no se li donava gaire bé.
Va tenir temps d’observar com el Jonathan es posava unes ulleres i treia una cosa de la bossa. Llavors va veure com manipulava la taula de centre de la Lícia i el seu dispositiu i com es posava quelcom a la butxaca. Es va treure les ulleres abans que arribés ella.
— Moltíssimes gràcies senyora Férrer, tenia la gola completament seca. Em penso que el dinar avui ha stat un pèl massa salat per mi.
— No hi pateixi! Tots sabem què és patir set.
— He comprovat que la meva companya no li ha pogut enviar la simulació. No sap el greu que em sap haver-la molestada! Ahir la Samantha no es trobava bé però em va dir que aconseguiria enviar-li el missatge.
— Què té la seva companya? — va dir la Lícia preocupada.
— Res de greu. Un refredat fort que li ha fet pujar la febre. Dintre de dos dies es trobarà millor i llavors ja li enviarà i tornarem a passar. En parella. Li volia estalviar la visita perquè se’ns acumula feina però no m’ha sortit bé
— Entenc…
— Senyora Férrer, no la vull molestar més. Em sap molt de greu haver interromput el que estava fent.
— No s’amoïni. No era res d’especial…
El Benet ho va sentir amb claredat i va fer una ganyota. Realment el Jonathan havia estat molt inoportú i ell sí que considerava que havia interromput un moment que prometia arribar a ser íntim.
L’agent s’acomiadà donant la mà a la Lícia i quan aquesta va tancar la porta, el primer que va fer va ser mirar cap a la porta del pis de dalt on s’havia amagat el Benet i aquest li va fer un gest indicant-li que havia de guardar silenci. La Lícia ho va entendre de seguida i quan el Benet va ser a la primera planta del dúplex li va donar instruccions en mímica. S’havia de posar altre cop la jaqueta. La Lícia va anar cap a la taula de centre per agafar el dispositiu però el Benet va fer que no amb el cap. La Lícia estava encuriosida. Ell va indicar amb el cap la porta i la Lícia va entendre que havien de sortir. El Benet va posar el dit als llavis de la Lícia per mostrar-li que encara no volia que parlessin. Quan van ser tres carrers per sota casa de la Lícia el Benet digué:
— T’han manipulat alguna cosa a la taula de centre. També l’he vist tocar el teu dispositiu. Crec que et vigilen per tant ara encara hem d’anar amb més compte que mai.
— Merda!
— O no. Perquè si et vigilen els podem donar una pista falsa però evidentment hem d’estar en contacte amb algú que sàpiga dirigir l’operació.
— La meva filla i el Joel!
— I els seus contactes, sí.
Els dos es van mirar amb complicitat.
— Estic emprenyat saps? — digué el Benet.
— Emprenyat, per què?
— Què vol dir allò de que no estaves fent res especial?
La Lícia hi va caure de seguida.
— Què volies que digues?
— No ho sé. Però el noi ja podria haver arribat cinc minuts més tard perquè ara estaré pensant en el que podia haver passat si no s’hagués activat el teu dispositiu…
La Lícia esclafí a riure. Se sentia com una adolescent i més viva que mai. I a poques setmanes del seu previst final ara estava més prop de la seva filla que abans i a més tornava a tenir papallones a l’estómac. Aquella lluita li estava donant un significat renovat a la seva existència.
El Benet hagués volgut retornar a l’instant de feia una estona a casa la Lícia però el que havia vist era prou greu per haver de deixar de banda els sentiments.
— Per quin motiu creus que t’hauran volgut manipular el mòbil? Saps per què et volen tenir vigilada?
La Lícia sospirà.
— Suposo i espero que el motiu és que han notat la meva reticència cap al sistema. No em vaig controlar prou quan van venir a la primera visita i devien informar-ne a les autoritats. Això és el que vull creure. — De cop la Lícia va quedar blanca.
— Passa res?
— Espero que no m’hagin estat vigilant des de fa gaire temps. Això podria posar en perill la meva filla, el Joel, la xarxa i tots vosaltres al club de lectura.
El Benet reflexionà.
— No crec que faci molt que et segueixen. Altrament ja hi hauria hagut detencions. No perden temps eliminant dissidents.
— Jo penso com tu! I com ho faré ara per advertir l’Eva?
— Ho faré jo si me’n dones el codi quan. Potser els de la xarxa sabran com desactivar l’aparell…
— Si el desactivem llavors sí que sospitaran!
— Hem de confiar en la xarxa. L’Eva i el Joel tenen contactes i potser sabran com funcionen els xips. El que és cert és que de moment no pots mantenir cap conversa comprometedora dins de casa. I el que més em preocupa és que t’hagin pogut posar algun xip al dispositiu perquè llavors ens empaperaran a tots.
— Benet, contacta ara mateix amb l’Eva. Hem de saber què passa.
—Me’n dones el codi?
La Lícia li va dictar i el dispositiu es va connectar. Havien de deixar un missatge ràpid. El Benet va donar el seu dispositiu a la Lícia per tal que digués quelcom a la seva filla.
— Eva. Avui ha tornat un dels agents de traspàs sol. El Benet era a casa i s’ha amagat i ha vist com el noi manipulava la meva taula de centre i el meu dispositiu. No em puc comunicar amb ell lliurement ara.
L’Eva es va connectar a l’instant i la seva veu sonà contundent i resolutiva a l’altra banda.
— Haurem d’estar en contacte a través del Benet. Però de moment no és segur que vagis al club de lectura. Si tens el dispositiu controlat ens trobaran a tots i una reunió tan multitudinària a casa del Benet serà sospitosa. A la propera vetllada et portaré el llibre.
El rostre de la Lícia s’entristí.
— Sé que les vesprades de lectura són genials però de moment hem de veure què passa. A més, potser ens anirà bé que estiguis controlada perquè podem despistar als agents de traspàs i del sistema.
Tu en tot cas hauràs de sortir amb el Benet sempre sense el teu dispositiu. Haureu d’estar en contacte. I tu i jo de moment només tindrem converses trivials…
El Benet hi va caure de seguida. De cop ell també esdevindria protagonista perquè podia portar missatges d’un cantó a l’altre. I per fer-ho hauria de veure la Lícia més sovint, potser cada dia.
— Mare, Benet, escolteu: creieu que podeu representar el paper d’enamorats? És perquè així si vigilen a la mare ningú se sorprendrà que us veieu cada dia.
El Benet es posà lleugerament nerviós. Ell ja estava enamorat però li feia por la resposta de la Lícia.
— Filla, crec que me’n sortiré!
— D’acord. Doncs demà enviaré instruccions al Benet quan arribi al club de lectura. Ja hauré parlat amb el Joel. Si et vigilen tenim una gran oportunitat de despistar-los…
—D’acord! — va fer la Lícia. — Però si necessito parlar amb tu contacto igualment oi?
— Sí. En cap cas han de sospitar que el nostre comportament no és normal.
— Eva. — Digué la Lícia. — T’estimo.
— I jo mare!
Al Benet se li van il·luminar els ulls. Aquella connexió entre mare i filla era fascinant.
— S’està fent tard. — Va fer la Lícia. — Demà tinc un dia dur a la feina.
Van tornar caminant cap a casa seva i quan eren a la porta el Benet va dir:
— Ara comença l’entrenament per fer veure que estem enamorats.
— Perdona?
El Benet va besar a la Lícia i ella li va retornar el petó amb una càlida abraçada. Els dos havien de vigilar què deien perquè ja eren dintre d’una zona on un xip de vigilància rebia el senyal.
— Ha estat una tarda fantàstica! —Digué ella.
— I espero que es repeteixi ben aviat.
— Jo també!
Quan la va veure desaparèixer per la porta va pensar que la vesprada de lectura seria insípida sense la Lícia. Gaudia de la reunió amb aquell grup d’amics però encara en gaudia més quan tenia la impressió que la podia organitzar amb ella. Hauria d’esperar i precisament el que no tenien era temps…