OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Quan el Joan entrà a casa seva l’endemà, pràcticament caminava com un autòmat perquè les cames havien perdut la seva facilitat de moviment i semblava que la corda que les lligava a l’esquena s’hagués tibat tant que estigués a punt de trencar-se. El dia a la furgoneta havia estat un martiri i el dolor s’havia anat intensificant de manera que en aquells moments ja no sabia si jaure al llit, quedar-se dret o intentar seure en una altra posició. Es va servir un suc de taronja que va deixar a la tauleta de davant del sofà i intentà estirar-se tot deixat que la seva esquena reposés suaument sobre el gran coixí. El dolor el feia frisar però encara no volia prendre cap calmant. Agafà la tauleta de sobre la taula i l’encengué. L’únic pensament que havia distret per instants el seu cervell enfocat en el mal fou el web de cites. En altres circumstàncies hauria frisat per arribar a casa i donar-hi un cop d’ull. Ara però, més aviat ho feia per engalipar la ment i que deixés d’enviar-li senyals d’emergència. Hi accedí amb el seu nom d’usuari i la contrasenya. Tenia un parell de notificacions. Tres que devien haver estat generades automàticament i que cridaven l’atenció del Joan sobre tres possibles candidates que, segons el web, li podien ser afins. En va mirar els perfils. Les fotos no estaven malament però el Joan havia de reconèixer que no s’hagués fixat en cap d’elles si les hagués vistes pel carrer. Vaja, a no ser que haguessin portat un vestit perillosament cenyit que deixés entreveure unes magnífiques corbes. La primera dona de la que va visitar el perfil es deia Laia. Era rossa tenyida però tenia un somriure bonic que convidava a tornar-li la rialla. Deia de sí mateixa que li agradaven els viatges exòtics. El Joan pensà que allò ja no li aniria gaire bé. Amb el seu sou modest i dues nenes per les que pagava la manutenció, el màxim que es podia permetre eren unes vacances a Segur de Calafell o la costa de Tarragona, que per regla general era més econòmica que la Costa Brava. La segona es deia Marta i tenia cinc anys més que ell encara. Deia que si algú volia contactar amb ella fes el favor de no dir només “ hola què tal?”, que ella mereixia més originalitat. Aquesta manca de modèstia ja va molestar el Joan que no tenia ganes d’haver de fer-se el creatiu només per tenir algú amb qui anar a prendre una cervesa. Va passar. La tercera noia tenia si fa no fa la seva edat i escrivia que era una cinèfila incondicional. El problema estava en que vivia a Reus i no era precisament una ciutat que quedés gaire prop de Barcelona. O sigui que per anar a donar una volta després de la jornada laboral tampoc era la persona adequada. Tenia un missatge d’una usuària. El va llegir. Era de la Marta, la noia que el web li havia dit que podria ser compatible amb ell. Curiosament ella havia escrit “hola, què tal?” exactament amb les mateixes paraules que no volia rebre de ningú. Què volia dir allò? Que pensava que el Joan no mereixia res més que una salutació convencional o que a ella mateixa li faltava originalitat?
Fent un esforç titànic deixà que les seves cames pesades com a columnes llisquessin pel sofà fins arribar al terra. Aixecar-les hagués estat una missió potser possible, però certament dolorosa a jutjar per les punxades mortíferes que sentia a la part baixa de l’esquena. Amb els peus a terra es va ajudar del braç dret per empènyer el seu cos amunt i quedar així mig assegut. Una fiblada potent el colpejà i va haver d’aguantar-se la respiració. La jornada laboral a la furgoneta no li havia anat gens bé. Intentà aixecar-se però les cames no li responien i li agafà una por immensa. Havia tingut mals d’esquena però allò no era cap niciesa, s’havia quedat ben enganxat i fins i tot una incorporació immediata del sofà li semblava un acte de valentia. No obstant, ho havia d’experimentar. Després de respirar fons tres vegades, mirà el calaix de la cuina que li quedava només a tres passes del seu actual seient i pensà que havia de ser possible arribar-hi per obrir-lo i extreure’n la caixa d’ibuprofens. Agafà aire i ordenà al cervell donar la ordre per fer que les cames alcessin el pes del seu cos. Vanament. Una nova fiblada el punxà i les cames van fer figa. Caigué al terra tot llençant amb el suc de taronja. El Joan va reaccionar amb la calma que el caracteritzava per analitzar la situació. Què havia de fer? Trucar el 061? Li enviarien algú i com a molt li posarien una injecció però l’endemà potser no es podria ni moure. Trucar al seu millor amic? Era una opció però no volia interrompre la seva atrafegada vida. Només tenia una possibilitat real i era contactar amb la seva ex! Quina merda! En els dos anys que portava sol encara no havia aconseguit trobar ningú per les ocasions com aquella. Reptà pel terra com una serp i s’apropà al telèfon sense fil que tenia entre la sala d’estar-menjador i el dormitori. Quina sort no haver-lo disposat a la calaixera de l’habitació perquè ara no hi podria arribar. Amb l’auricular miraculós a la mà marcà el telèfon de la seva ex. Ella també era a casa perquè respongué de seguida.
— Digui!
— Raquel? Sóc el Joan. Em sap greu trucar-te a aquestes hores però tinc un bon problema.
— Joan! Què passa? — Digué ella que sabia perfectíssimament que el Joan només trucaria en cas de necessitat…
— M’he quedat clavat. L’esquena no em respon!
— Què dius!
— El que sents. Porto un parell de dies amb dolors i avui he aguantat a la feina com he pogut. Però quan m’he volgut incorporar del sofà les cames no m’han respost.
— Has caigut? —Digué ella amoïnada.
— Sí però no de gaire amunt, no pateixis…
— Vols que vingui?
— Em faries un favor. I hauries de passar per la farmàcia. No sé si et deixaran comprar un calmant més potent que l’ibuprofè sense recepta. Demà al matí ja veurem com vaig a la feina…
— Joan home, no podràs! De moment et caldrà de fer bondat uns dies. Això si no és res greu… Escolta. Vaig a la farmàcia i vinc cap aquí. Agafo les claus de casa teva per si no pots obrir.
— Fas bé no crec pas que me’n surti.
El Joan s’ho prengué amb calma. Es desplaçà lentament fins prop del sofà i estirant el braç va agafar la tauleta. La tornà a activar i, per fer alguna cosa, respongué el missatge de la Marta amb un “En aquests moments no gaire bé. Tinc una lumbàlgia que no em puc ni moure”. Total aquesta dona que volia originalitat i regalava convencionalitat no li interessava el més mínim i per tant no calia fer-se l’heroi. La Raquel en tindria per una bona estona així és que per esbargir-se escrigué un parell de línies més sobre ell mateix. Com que no se sentia l’home més fort de l’univers va fer-ho palès explicitant que no era apte per a dones a qui els agradava en Bruce Willis a la pel·lícula “jungla de cristall”, però que sempre es podria comptar amb ell si se’l necessitava. Estava prou content de la informació minimalista afegida i hagués fins i tot somrigut si el moviment dels llavis no li hagués fet fer una ganyota de dolor. Just volia rumiar com ocupar el seu temps quan sentí el pany. Per fi havia arribat! La porta s’obrí amb virulència i la Raquel aparegué enfundada en uns texans molt ajustats i amb una brusa vermella d’un teixit molt vaporós i afavoridor, pensà el Joan. Estava just en la posició adequada. Als peus de la seva ex-dona. Segur que a ella allò li feia gràcia.
— Joan! — Digué alarmada fent quatre passes fins on estava assegut el seu ex. El pis era tan diminut que tot estava a pocs metres. Pràctic per no haver de fregar. — Espera que t’ajudo a incorporar-te.
— No sé si ho vull provar…
— Hauries d’anar al llit i no moure-te’n. Estàs ben enganxat!
La Raquel s’ajupí, posà el cap sota el braç del seu marit i entre els dos van aconseguir aixecar-se. Es notava però que les cames d’ells podien cedir.
— Em fa un mal horrorós!
— T’estires al llit i et porto el Nolotil.
La Raquel va ajudar-lo a trobar una posició un xic menys dolorosa i va anar a la cuina a agafar un got d’aigua.
— Quin escampall… Ara ho recullo!
Li portà la beguda per empassar-se la càpsula i després tornà a la sala d’estar a arreglar els desperfectes.
— Joan! No em diguis que estàs mirant una pàgina de cites!
«Merda! M’he deixat la tauleta encesa» — es retragué.
— Què n’has de fer res tu? O és que potser t’hi trobaria?
— Jo no tinc temps per aquestes coses. Tinc dues filles a les que estic intentant educar per si no ho sabies…
— M’ho recordes prou sovint. Jo et vaig oferir de seguida la custòdia compartida.
— I com van a l’escola les nenes llavors. Mitja setmana des d’aquí i mitja des de casa meva? Aquí no tenen espai…
Sospirà perquè sabia que era una batalla perduda. Quan la Raquel retornà a l’habitació li féu saber.
— Em quedo mitja horeta més fins que et faci efecte el calmant. T’hauria d’ajudar a desvestir-te i anar al llit. Si vols et preparo un entrepà. —Després d’una breu pausa conciliadora demanà.— Com ho fem demà?
— Demà?
— Sí perquè hauràs d’anar al metge a agafar la baixa. Així no pots conduir.
— Suposo que demà em podré moure…
— Escolta. Si vols passo per aquí abans d’anar a la feina. Segons com ho vegi t’hi acompanyo o truquem el 061.
— No vull ser cap molèstia Raquel!
— Ho ets però què vols que hi faci! Això és fotut i necessites ajut. Però si la noia aquesta del xat de cites s’ofereix, has de saber que seré la dona més feliç del món de poder anar directament a la feina. Ja prou m’atabalen darrerament…
— Ens veiem demà Raquel. No em respondrà ningú.

Ella li preparà un entrepà que devorà àvidament. El va acompanyar fins al bany i l’ajudà a tornar al llit. El Joan es recargolava de dolor i per això li deixà un got d’aigua i un altre calmant sobre la taula. Ell li ho va agrair i la va acomiadar amb un somriure forçat. Abans de sentir la porta ella digué:
— Per cert. Veig que tens un missatge nou de la noia aquesta. Vols que et porti la tauleta o l’apago.
— Apaga-la. — Digué ell resolutiu. No estava gens d’humor per afegir més frustració a la seva vida. I potser aquell web de cites no havia estat la millor idea…

La Carol esperava l’autobús a la parada tot repassant les cares dels vianants de la vorera del davant. Tots li semblaven unes màquines programades per moure’s instintivament en una direcció determinada i complir una tasca concreta. Ningú es fixava en l’altre, cap persona saludava la que es creuava, no hi havia mirades curioses ni somriures escàpols. Tot era ràpid i fred. La única cosa que no ho havia estat aquell dia havia esdevingut un autèntic malson. Un client li havia aixecat la veu i l’havia insultada perquè l’asseguradora no li volia retornar els diners del mòbil suposadament “robat”. Ella havia perdut trenta-cinc minuts de rellotge per explicar a aquell home cabut que descuidar el mòbil a un bar i no trobar-lo quan se l’havia anat a buscar no era exactament un “robatori” i que per tant, l’assegurança no li pagaria un dispositiu nou. La veu penetrant, aguda i desafinada d’aquell individu ressonava amb força dintre el seu cap. De vegades pensava que hagués preferit ser pagesa. Els tomàquets o els préssecs no serien mai uns mal educats!
No baixà a la parada que portava a casa seva. Ho féu dues parades abans per donar una volta pel parc i llegir una estona en un banc sota un arbre. Tancar-se a casa seva després d’un dia tan nefast la faria sentir malament i havia d’evitar com fos donar-se per vençuda tan ràpidament. Quan va arribar al parc respirà fons per flairar l’aroma dels arbres i de la gespa escampada pel terreny. A ella li agradaven els parcs com aquells, amb terra de debò i no asfalt. Es mullaven i enfangaven el calçat després de la pluja sí, però la sensació d’aquell sòl sota els peus l’assossegava. El sol groguenc però pàl·lid de setembre l’ajudà a enfonsar-se en la lectura de la novel.la i quan se n’adonà ja eren pràcticament les vuit. Hora de començar a caminar amb celeritat per entrar al supermercat a comprar quatre coses pel sopar abans no es fes massa tard.
La compra fou una rutina que enllestí en set minuts i quan finalment obrí la porta de casa seva estava tan cansada que no li quedava gaire temps per frustracions. Va desempaquetar l’amanida preparada i li posà oli i sal i hi afegí unes quantes nous i formatge fresc. No tenia ganes de televisió. No obstant li restava un bri d’energia per a contactar amb el món exterior. Engegà el seu portàtil, el disposà sobre la taula de la cuina on menjava i va introduir la direcció del web de cites. Triar un nom, una foto i una descripció no li va costar. I un cop fet començà l’aventura: fer una ullada als individus que el web volia mostrar-li. Estigué una bona estona clicant sobre la creu que volia dir clarament “no”. Realment començava a pensar que el dit havia automatitzat el seu moviment i premeria la creueta de sobre la pantalla fins i tot quan veiés algú interessant. Tanmateix, una fotografia li cridà l’atenció i el dit s’aturà. L’home en qüestió ja havia passat la quarantena però el seu somriure refrescava la seva mirada enjogassada i el feia semblar un adolescent. Es quedà contemplant la foto una estona i finalment va accedir al seu perfil. Es deia Joan i no es considerava cap Bruce Willis, de cara hi tenia una retirada i a més el fet que es descrivís com un antiheroi l’abellia…

Arribà a casa completament destrossat. Els ossos li feien mal, les cames se li feien pesades com a gegantines columnes que havien d’aguantar un pes titànic i, a més, havia aixecat una de les caixes malament i l’esquena ja se n’havia ressentit. Tenia la sensació d’haver de quedar immòbil per sempre en qualsevol moment. Definitivament havia de fer més esport però no sabia d’on treure el temps. Passava nou hores i mitja a la furgoneta fent les comandes cada dia i quan entrava a casa només tenia ganes d’asseure’s una estona al sofà, navegar per internet per assabentar-se de les notícies, cuinar quelcom i, amb una mica de sort, veure la tele. Dos caps de setmana als mes tenia les nenes i llavors escopia les darreres espurnes d’energia i de diners per tal de fer totes les activitats amb elles que les petites desitjaven. Els dos dissabtes i diumenges que tenia per ell es dedicava a organitzar-se una mica la casa i fer un xic d’activitat física. També convidava de tant en tant alguna amiga a sopar. La conversa amb elles no portava enlloc i les companyes que li quedaven i que, com ell, no tenien cap compromís, sovint estaven totalment endinsades en la feina i la platxèria girava al voltant de les anècdotes laborals. A ell l’avorria el tema profundament però aquelles estones de companyonia prometien una proximitat física després dels sopar que el Joan trobava a faltar des de feia temps. I de tant en tant s’havia de desfogar. D’ençà del seu divorci ell desitjava tornar a trobar alguna dona amb qui poder tenir una relació de parella, però cap de les que havia conegut encaixaven amb ell. O eren massa ambicioses, o no tenien ganes d’aparellar-se o d’estar amb algú que ja tenia càrregues familiars. N’havia parlat amb el seu millor amic el Pere i aquest li havia insinuat que contactés una agència matrimonial.
— Però això encara es porta?
— Home. No funciona com fa uns anys. Ara tot es fa a través d’un web per internet o d’una aplicació de mòbil. N’hi ha cinquanta mil…
— I me’n pots recomanar alguna?
El Pere va posar cara de circumstàncies i el Joan en va entendre el motiu. Anomenar-ne una voldria dir en certa manera reconèixer que s’havia intentat. I el Pere ja feia sis anys que estava amb una dona. Sense ajut de cap aplicació de mòbil que sabés el Joan.
— L’Ester té una amiga que ha conegut la parella a través d’una d’aquestes apps. Si vols li demano quina és i t’ho faig saber.
— Sí. No és que ho hagi de provar demà mateix però és una opció…
— I el típic bar de copes de tota la vida?
— No estic gaire per copes quan acabo la feina. A més tampoc crec que hi pugui trobar el tipus de dona que m’agradaria.
— I què t’agradaria?
— No ho sé. Però en un bar de copes segur que no la trobo…
— Doncs ja cal que vagis rumiant què vols exactament perquè crec que ho has d’especificar al perfil.
— Al perfil?
— Sí home! Hi hauràs de posar una foto i una explicació sobre tu mateix. Hi haurà preguntes bàsiques com l’edat o si tens fills o no. Però també hi hauràs de posar quelcom més personal.
— Si que estàs posat en el tema…
— Que ja et dic que l’amiga de l’Ester va trobar la parella així. I un dia que vam anar a prendre una cervesa amb ella ens ho va explicar.
— Però el nom del web no el recordes oi?
— Noi, em sap greu però és que vaig posar-me a mirar el futbol i vaig desconnectar totalment del que estaven dient…
— T’entenc. On hi hagi un bon partit no calen converses…
I aquell vespre el Joan havia posat la clau al pany de casa desitjant poder entrar a la banyera per veure si la lumbàlgia desapareixia amb l’escalfor de l’aigua. Just penjava el jersei darrera la porta quan li va sonar el mòbil i llegí el missatge. Era el Pere que li deia el nom de la pàgina web de “cites”. Sonava estrany allò de les “cites”. Potser no hi coneixeria ningú amb qui volgués anar a fer una cervesa. Era obligatori quedar amb algú? Li va agrair al Pere la informació i va anar a la banyera. Quan en va sortir es va posar el pijama i va dubtar si encendre la gran caixa màgica o seure al sofà a navegar per internet. Eren només tres quarts de vuit però el cap de setmana amb les seves filles l’havia deixat extenuat. Amb una darrera embranzida d’energia va encendre la tauleta i va cercar al google el web de trobades. Tenia un nom curiós i graciós i si més no, no era cap invenció mig anglesa. El concepte quedava clar. I tot i així per a ell era un experiment. La pàgina li demanava registrar-se i havia d’introduir un nom d’usuari. Joan no semblava original. Johny cridaria més l’atenció però no volia caure en el parany d’intentar ser el que no era en absolut. S’esforçà per pensar en quelcom que l’identifiqués. La furgoneta potser? O la seva passió d’adolescent per les maratons? Començava bé el tema. No era ni suficientment creatiu ni original per cercar un nom que les possibles visitants de la pàgina recordessin. Grups favorits de música? No. Això estava molt vist. O potser un adjectiu que el caracteritzés. Com era ell? Aventurer? No gens. Romàntic? Tampoc s’esqueia gaire, i tanmateix de pragmàtic no se’n considerava ni gota. Dinàmic? No es volia passar. A veure si encara acabaria interessant-se per ell una d’aquelles noies que s’aixequen fent ioga, fan a córrer al migdia, circulen en bici per la ciutat i encara volen anar a patinar al cap vespre. No. A saber què entenien les dones per dinàmic! Ell senzillament ho relacionava amb no passar-se la tarda davant la televisió. Somniador. Sí. Potser sí que s’esqueia. Havia passat mitja vida, o més de mitja vida perquè ja tenia cinquanta anys, somiant. Primer que seria representant comercial i viatjaria per tot el món. Després que coneixeria una estrangera i aniria a viure al seu país. Quan ja s’havia casat amb la Marta i havia abandonat el somni de la rossa nòrdica, començà a somniar que algun dia posaria el seu propi negoci i faria la primera pela. Però això també va quedar en un núvol d’idees evaporades en les tardes atrafegades de trànsit per la ciutat. Somiatruites. Això sí que li esqueia però no tenia clar si cridaria gaire l’atenció. Tampoc tenia res a perdre. Per tant va teclejar el futur nom d’usuari, va triar una de les seves fotos de cap de setmana amb les nenes i la va retallar per tal que només sortís ell de mig cos i va omplir la seva informació personal. Hi va posar l’edat, la professió, que era ben poc interessant, el seu nivell d’estudis i el d’ingressos. Estava cansat i va decidir escriure quatre línies bàsiques explicant les seves aficions: anar a córrer, les passejades per la muntanya i el cinema. L’endemà ja s’hi miraria més…

La Carol i la Sílvia havien quedat després de la feina a una de les guinguetes de la Barceloneta per fer una cerveseta ràpida d’entre setmana. No ho feien gaire tot i que sempre deien que ho volien repetir més sovint mentre encara fes bo. Era una oportunitat de petar la xerrada mig a l’aire lliure i espantar les cabòries que les martellejaven en aquells dies que tot semblava estar en contra d’un. La Silvia havia fet una pila d’hores extra perquè mig Barcelona s’havia desllorigat l’esquena i li tocava fer massatges terapèutics i desplaçar-se a les cases dels pacients més afectats pels dolors. El compte bancari lluiria dintre de poc però en aquells moments a ella mateixa li feien mal els braços de la força que havia hagut de fer per arreglar els altres. La Carol estava fins als nassos de les trucades dels clients emprenyadors. La seva feina cada dia li semblava més monòtona i deshumanitzada i l’entristia no tenir contacte real amb gent de carn i ossos. Ossos. Precisament l’especialitat de la Sílvia.
— Doncs mira, jo t’ho canviaria durant unes setmanes perquè estic rendida. Em fa mal tot i estic tipa d’anar d’una banda a l’altra.
— Sí però tu si més no tens l’oportunitat de conèixer gent interessant a la teva feina…
— Gent interessant? Doncs mira, tret de l’empresari aquell danès que va estar dos mesos fent-se massatges no ha tornat a passar ningú per les meves mans que em resulti mínimament engrescador.
— Doncs què t’hauria de dir jo! Quan surto de l’agència tinc el cap com un timbal i necessito tancar-me al gimnàs una hora o dues per rebaixar la tensió. I després de les màquines només tinc energia per comprar quatre coses, fer-me el sopar i anar a dormir. Així no coneixeré mai ningú!
— Jo tampoc tinc gaire temps ni energia Carol. Però em consola que la meva besàvia només tenia una oportunitat a l’any de conèixer algú i era per la festa major. Llavors el poble s’omplia de forasters d’altres indrets i ella podia ballar amb algun xicot que no fos els quatre babaus de torn de la seva vila.
— I què vols dir amb això? Que un cop a l’any ha de ser suficient per conèixer algú? Que hem d’aprofitar els balls de les festes majors de Barcelona?
— No. El que vull dir és que, en general, la gent no ha tingut mai gaire temps de conèixer altra gent. Només en el període universitari i quan estem de vacances és quan tenim veritablement possibilitats…
— A mi no em ve de gust sortir. Quina probabilitat hi haurà que conegui algú que m’interessi? Una entre cent! Saps que he pensat? M’ha dit la dona de la neteja que hi ha una aplicació de mòbil que busca persones que puguin tenir alguna afinitat amb tu…
— Estàs de broma? No voldràs buscar amics o parella a través d’una aplicació? Ves a un speed dating si vols conèixer gent. O apunta’t a un Meetup de quelcom que t’interessi…
— Passo! No vull perdre més energia parlant amb gent que no m’interessa. Tinc ganes de seleccionar amb qui tinc una conversa i m’han dit que amb aquesta aplicació es pot.
La Silvia es perdé en cavil·lacions mentre assaboria els darrers glops de la cervesa. Aquell món de les cites virtuals li feia por i un calfred li va córrer per l’esquena aquella nit xardorosa de principis de setembre…