No sé si mai heu tingut aquella sensació de decaïment que sense arribar a ser tristesa, perquè la tristesa si la notem, ens fa estar menys vitals que normalment. És com si un tel pesat ens embolcallés i no poguéssim moure’ns amb lleugeresa. Aquest estat d’ànim s’anomena llangor i no és un sentiment fort que colpeja amb virior, no és com una pluja que ens deixa xops, és més aviat un plugim que ens va deixant molls sense adonar-nos.

Sempre m’ha sorprès que hi hagi vocables en un idioma que no existeixin en un altre. Llangor en seria una perquè és menys que un pesadumbre en castellà per exemple i és diferent de tristor o marriment.

Encara que la següent no sigui una paraula catalana, m’agradaria comentar el cas d’un substantiu alemany pel que no puc trobar traducció en català. És el Schadenfreude i descriu la sensació, ben desgraciada i maligna, de sentir alegria davant la mala sort o la desgràcia d’algú. Realment és un dels termes més llastimosos de la llengua alemanya. Llangor, pel contrari, només expressa un estat anímic baix que tots experimentem alguna vegada però que no implica maldat moral.

El següent mot d’avui és garola que prové del verb garlar, és a dir, parlar de coses no transcendentals, només per passar el temps. La garola és tot allò que diem quan ens trobem un veí o veïna a l’ascensor i el silenci ens és incòmode. Parlem del temps, del preu de l’electricitat i sovint, en aquest país i a Alemanya també, de futbol. Ara els aficionats em rebatran que aquest esport és important i no se’l pot considerar transcendental. Cert, sobre tot des del punt de vista de l’economia, perquè mou molts diners. Només cal pensar en els contractes milionaris de les grans estrelles. I en els titulars del diaris quan hi ha hagut un partit. Tant si perd o guanya el Barça és motiu per dedicar-li la portada a l’esport. I tanmateix a la Península Ibèrica tenim altres esportistes que competeixen a nivell internacional regalant bona part de la seva joventut a modalitats menys populars. Malauradament la seva devoció no es retribueix amb cap nòmina ni cap cotització i per tant, quan passen dels trenta, molts han d’espavilar per reinserir-se a la societat.

La darrera paraula d’avui és l’adjectiu toix, que defineix un objecte que no té punta, i que en sentit figurat ha passat a designar les persones a qui els costa entendre les coses i són lentes de ment.

Com que gairebé totes les paraules de l’entrada d’avui tenen un regust negatiu m’agradaria acabar per recalcar l’aspecte positiu de la llangor. Per tal de saber apreciar què és sentir-se ple d’energia és imprescindible tenir períodes- millor si són curts- en què experimentem no i és que els alemanys ja ho diuen ben clar “ohne Tiefen keine Höhen”, sense baixades no hi ha pujades i en aquesta vida tot ho sentim i ho vivim en relació a coses contràries. Definim fred en relació a calor, claror a foscor i llangor a vitalitat. I ben mirat potser és una gran pèrdua lingüística que l’alemany no tingui una paraula per designar el contrari a la Schadenfreude. Llàstima!

Bé i el proper dimecres, per qui tingui temps i ganes, espero no garolar i fer una xerrada com cal sobre la RDA que ajudi una mica a albirar, què hi ha de veritat i què de mentida en tot allò que ens van voler fer creure del país perdut…