Som a portes d’un dels dies més bonics de l’any. El dia que ens omple els carrers de llibres que ens obren les portes a altres mons i roses amb la seva aroma que fa d’ungüent contra certes males olors que sovint percebem al voltant. Sant Jordi va matar el drac segons la llegenda. Jo, a qui li agraden tantíssim els animals la reescriuria i el deixaria viure com a mascota familiar i símbol de la màgia que ens porten els llibres. M’agrada fullejar-los, llegir-ne la sinopsis, acaronar-ne la tapa, sospesar-los i ensumar-los. Entre les coses que més m’abelleixen de la vida hi ha l’olor del cafè, la dels llibres i la de la fusta.

Un dels més grans plaers és anar a una llibreria i permetre’m el luxe d’escollir una nova novel·la que m’enduc després a casa amb la certesa que m’obrirà els ulls a una perspectiva que desconeixia fins encetar-la. Aquest any jo ja tinc una llista preparada de llibres que vull per sant Jordi tot i que me n’hauria d’estar perquè la meva situació laboral penja d’un fil. I tot i així dos o tres llibres segur que cauran perquè m’ajuden sovint a evadir-me de la realitat quan aquesta és un pèl crua.

I en honor a la nostra diada i al català, avui dedico el post altre cop a un parell de paraules nostres ben castisses, d’aquelles que quan surten a un llibre fan que s’encengui una neurona i provoqui una nova connexió.

La primera és un sinònim d’escletxa i és “retxillera”. És curiós que ambdues paraules tinguin el so “x” que és tan característic de la nostra llengua. La segona paraula em va agradar quan la vaig llegir perquè no la coneixia però espero no haver-la de fer servir mai més. La paraula és llemenera que vol dir que té a veure amb la “llémena” i aquesta no és res més que l’ou del poll, aquell insecte horrorós que s’instal·la còmodament al cabell de la gent per criar. La “llemenera” és el pinte de pues espesses que es fa servir per intentar emportar-se tots els ous de poll del cuir cabellut com sigui possible. Per a qui no ho sàpiga a primària els polls encara són una plaga i hi ha força nens que n’estan afectats. Fa uns anys fins i tot una companya d’escola en va agafar de la seva filla. Ens en vàrem mantenir tots i totes allunyades fins que ens va assegurar que s’havia desfet de la plaga.

La següent paraula també em va semblar curiosa. És “renoc”. “Renoc” és com s’anomena a l’animal que sembla que no es desenvolupi bé i que es tem que no arribi a ser mai bo per a res. Aquest és el sentit literal de la paraula. Però en sentit figurat es com es designa els homes vells i solters o també a les coses inútils. Em sembla molt pejoratiu i per això mateix trist.

I ara bé una paraula d’arrel grega probablement: “epítom” que és un resum d’una obra més extensa amb finalitats didàctiques.

“Garbellada” és un d’aquells substantius que m’ha robat el cor. Coneixem ben segur tots el mot “garbell” que designa un sedàs, aquell estri que fem servir per netejar quelcom d’impureses. I “garbellar” és l’acció de passar pel tamís quelcom per netejar-ho i deixar-ho lliure d’impureses. El participi, “garbellada”, es pot fer servir en sentir figurat com quan passem un filtre i destriem el que volem del que no. A les oposicions per exemple amb la primera garbellada més de la meitat dels candidats queden desqualificats. Aquí garbellada es podria fer servir com a sinònim de “prova”.

La darrera paraula d’avui és un dialectalisme del valencià però m’ha semblat molt útil i sé que el faré servir sovint, és “a balquena” que vol dir que n’hi ha de quelcom amb abundància. I una altra que m’ha enamorat és la de “a pèl i repèl” que vol dir completament. Nosaltres a la feina hem parlat de la nostra nova situació “a pèl i repèl”, l’hem analitzada i tornada a analitzar fins que tenim la sensació que ja no podem contemplar-la des de cap nova perspectiva. I per si alguna vegada us fa falta la traducció castellana de “de rebote” cal saber que en català-valencià és “de retop”.

M’acomiado avui amb una locució que he llegit nombroses vegades a la novel·la “El Laberint dels Esperits” de Carlos Ruiz Zafón. És “tocar l’ase”. L’havíeu sentida mai? Doncs vol dir “produir so amb la llengua al paladar per expressar contrarietat”, equival al que en espanyol s’anomena “chasquido”.

Us desitjo un dolç sant Jordi. La nostra diada!