Etiqueta: pintor de boira

Els personatges dels meus llibres.

Deixa un comentari

Molta gent llegint només la sinopsi de “La Vall dels ignorants” arriba a la conclusió que la novel·la té molt d’autobiografia. Qui s’acaba el primer capítol que Stonberg posa a l’abast dels possibles lectors per fer boca i té l’oportunitat de fer-me’n preguntes, generalment em demana quin tan per cert de la Mariona hi ha en la Mireia que troben a la ciutat de Dresden al llibre. Doncs per als curiosos he de dir que jo i la meva primera protagonista compartim moltíssimes coses. Per exemple, que les dues vam anar a parar al que havia estat l’antiga República Democràtica Alemanya per error i confusió. Això per començar. També comparteixo amb la Mireia que ella marxa a cercar una vida millor a un altre país perquè sent que aquí potser no encaixa del tot però allà s’hi troba certament desplaçada.

L’evolució del personatge és molt similar a la que vaig fer jo quan hi vaig ser. Vaig passar de la mirada crítica a la comprensió perquè és una trajectòria força recorrent dels immigrants. Primerament ens sobta tot allò que veiem i ho percibim com a absolutament diferent del que ens és familiar al nostre país. Després comencem a entendre el motiu que hi ha darrera d’aquella diferència. Així per exemple la Mireia se sorprèn de que els alemanys siguin capaços d’invertir en seu temps de lleure del cap de setmana per anar a conrear hortalisses al seu “Garten” i no prefereixin gaudir d’un bon cafè a la terrassa. I això és exactament el que em va passar a mi a Alemanya. En un principi em costava acostumar-me a que els alemanys no fessin tanta vida al bar com aquí però quan vaig tornar, he estat molts anys sense saber asseure’m a una terrassa a gaudir d’una conversa amb els amics. I amb això no vull dir que als alemanys no els agradi, al contrari, de fet el nostre estil de vida de “terrassa” s’està imposant i quan arriben els primers rajos de sol, tothom surt a prendre la fresca i agafar bronzo on hi hagi sol. Però heu de recordar l’any en què està ambientat el llibre i que en aquella època, els que vivien a l’antic territori de l’Alemanya de l’est encara no estaven acostumats a gaudir de les possibilitats del capitalisme com ho estan ara. Era molt més habitual llavors fer reunions a casa dels amics que ara. Un altre punt en comú entre la Mireia i jo és la infantesa vinculada a Tossa de Mar. No podia deixar de fer sortir el meu bocí de paradís al meu primer llibre i qui sap si en un futur Tossa tornarà a aparèixer a les planes d’alguna de les meves narracions.

L’altre gran dubte és el Gerd de la primera novel·la. Aquí he de dir que el personatge és un prototip del tipus d’home jove que havia quedat desarrelat durant la reunificació. De Gerds a Dresden i a tota l’Alemanya de l’est n’hi havia molts i també hi havia un consum alt d’alcohol entre ells. Però no és un fenomen aïllat. Quan en una societat un col·lectiu se sent desplaçat i no acaba de respondre al model que la majoria considera “persona triomfadora”, per desgràcia és molt probable que pateixi problemes d’addicció. El detonant mental del meu personatge però és una barreja entre un col·lectiu d’homes que vaig trobar jo a l’Alemanya de la reunificació primer a Berlin i després a Dresden i el noi amb qui vaig haver de conviure a Sant Petersburg. I és que quan vaig viatjar a aquesta ciutat russa per millorar el meu idioma, vaig decidir viure en una família perquè vaig pensar que així milloraria més el meu rus. Però la família que em va escollir l’escola només constava d’un home d’uns trenta-cinc anys que rarament estava seré. I amb totes aquestes imatges al meu cap va néixer el meu Gerd.

El Frank és algú de carn i ossos que òbviament té un altre nom i que en aquella època em va ajudar a tirar endavant al començament però que va resultar ser més cap de trons del que em pensava. I el Michael que trobareu a les pàgines del meu llibre també és algú molt i molt real que tenia aspecte de barrufet inofensiu però tenia tota les males intencions del món.

De totes les meves tres novel·les, potser la que conté personatges més inventats és “Pintor de Boira”. La Laura és algú que em recorda una mica una companya d’un curs d’àrab que de ben jove es va casar amb un marroquí. En la Sara també hi trobareu una mica de mi mateixa perquè durant una època vaig admirar un dels meus professors universitaris tot i que la meva admiració cap a ell va perdre en intensitat de seguida que el vaig conèixer una mica més. I un dels herois indiscutibles del llibre és d’ètnia gitana, un poble que a mi sempre m’ha semblat molt capaç de mantenir les seves arrels i no deixar diluir-se gaire.

A la tercera novel·la “Rotres d’Arc Iris” hi tornem a tenir algú que la gent identifica amb mi: L’Estel. I és cert que la meva protagonista, que és de Begur, se sent força perduda a la ciutat comtal. La nostra societat és una que segueix disgregant els membres segons el seu model familiar. Hi ha els que tenen família i que estan força absorbits per ella, els pares i mares solters i solteres que tenen una vida que discorre paral·lela i allunyada a la de les famílies i per últim hi ha els solters del tot a qui els cal trobar algú amb qui tinguin si més no la situació familiar en comú. I no hi ha Estel sense el seu company de viatges, el Salvador. El Salvador és un personatge que es fa immensament entranyable a tots els lectors que m’han volgut comentar què els ha semblat la tercera novel·les . És especialment popular entre les dones i moltes li troben més virtuts de les que li imagino jo al llibre. El Salvador també va sortir de la realitat de Barcelona perquè l’embrió del personatge és el que va ser un comprador meu del Wallapop, un home molt educat i xerraire amb qui vaig anar a passejar un parell de cops. La seva gran afició en aquell moment en què el vaig conèixer era comprar tot el que trobava a bon preu per acaramullar-ho a un local que tenia. Però el Salvador no és l’únic home que ha convertit el tenir en un estil de vida i per tant crec que també és un personatge que es pot repetir amb molts noms i sota moltes formes al paisatge català.

I de vegades no només els personatges surten de la meva pròpia experiència sinó els fets que es relaten als meus llibres. La desaparició d’un dels personatges de la meva tercera novel·la va ser un fet traumàtic que em va passar fa gairebé ja deu anys. Tenia un amic a qui veia d’un a dos cops per setmana i de cop va desaparèixer del mapa, el seu mòbil estava mort i no responia a cap mena de missatge. No m’agradaria que ningú hagués de passar per aquesta experiència perquè és devastadora. D’ençà d’aquell episodi de la meva vida quan veig a les notícies que algú ha desaparegut sé l’angoixa que passen els del seu voltant. La incertesa esgarrinxa el cor, ni més ni menys.

Com he esmentat abans, la llavor dels meus personatges és sovint algú real a qui jo he conegut en persona. No obstant, un cop li dono vida a les meves pàgines, aquest personatge adquireix un tarannà, un llenguatge i uns fets propis i acaba sent el que ell vol. Quan vaig començar a escriure Pintor de Boira per exemple, tenia claríssim quin havia de ser el final d’un dels personatges. Però a mida que la meva novel·la anava avançant, la meva protagonista es negava a desaparèixer i finalment els meus dits i la meva ment la van fer acabar allà on ella volia ser i no pas on jo creia que acabaria. És el que anomeno el poder de la ficció. Res no surt del no res però tot es converteix en un món diferent a l’experiència primera que ha generat l’espurna. I no us penseu però que la meva primera intenció quan escric és entretenir. Generalment sempre hi ha primer un missatge que vull transmetre i després l’embolcallo en la història, una història que espero que sigui agradívola als meus lectors. Us convido a donar-me’n la meva opinió.

Espero poder-vos veure per Sant Jordi a la parada d’Stonberg a Diagonal 407 de dos quarts de sis a un quart de set.

Escenaris de llibre.

Deixa un comentari

S’acosta sant Jordi, la nostra diada, un dia que per a mi sempre tindrà un caràcter molt especial perquè durant mitja vida ha estat un dia de celebració familiar. Pels que em coneixeu sabeu que el meu pare es deia Jordi i com podeu imaginar a casa sempre s’ha fet festa amb un bon àpat. I òbviament la rosa mai no m’ha fallat en tots els anys en què vaig tenir pare. Fins i tot quan vivia a Alemanya els pares tenien la manera de fer-me’n arribar una com a símbol del nostre vincle i ara, encara que em manquen aquells amb qui vaig aprendre a estimar la festa, sant Jordi segueix sent un dia que vull fer singular.

He viscut a molts indrets diferents i he recorregut molts kilòmetres a l’estranger i amb cada viatge he après i he interioritzat no només els paisatges sinó també l’ambient dels carrers i camins que trepitjava i he procurat entendre la gent que vivia als llocs visitats.

Avui vull escriure el meu post sobre aquests indrets trepitjats, viscuts i fins i tot estimats que han esdevingut els escenaris de les meves novel·les i que han quedat arrelat en la meva experiència. Per compartir la meva història i fer-vos un tast de les meves novel·les, al meu blog podeu trobar el vídeo “escenaris de sant Jordi 2024” en què hi veureu fotografies d’aquests indrets tan màgics que són el marc de les meves narracions i dels missatges que embolcallen.

El primer gran escenari de la meva vida va ser Dresden. No va ser el primer lloc a l’estranger on vaig tenir l’oportunitat d’anar, ni molt menys. Abans d’anar a viure a Dresden vaig passar dos anys a Berlin, la ciutat delirant que em va sacsejar i fer madurar de cop durant el meu primer període a Alemanya. Parcialment serà important en la meva quarta novel·la en la que estic treballant ara. I si bé Berlin sempre ha estat cosmopolita, dinàmica, sorollosa i enorme, Dresden és, o era quan hi vaig ser, gairebé un pol oposat. La que s’anomena Florència de l’Elba per la seva bellesa arquitectònica era una princesa endormiscada que estava lentament despertant del seu somni, o malson de la reunificació. Amb la seva Brühlsche Terrasse que es veu a les fotografies del vídeo, la seva opera Semper i el conjunt monumental visible a un costat del riu, la ciutat és un diamant preciós que s’ha embellit encara més des de que es va acabar la reconstrucció de la Frauenkirche, l’església de les dones reedificada gràcies a donatius dels ciutadans i d’altres indrets d’Europa per tornar aixecar el que els bombardejos van aconseguir esborrar del mapa.

Dresden és una ciutat romàntica que en l’època en què està ambientada “La Vall dels ignorants” començava a tenir un cor que bategava. Les façanes precioses de la ciutat es maquillaven de nou amb colors harmoniosos que feien que els carrers guanyessin alegria en un període en el que la ciutat encara no era ni turística ni gaire cobejada pels alemanys occidentals.

Anar cada dia en tramvia i veure de lluny la silueta dels edificis monumentals sotjant el rius i els ciutadans m’omplia d’una melangia estranya. Per una banda Dresden convida a passejar-hi i per l’altra també a una reflexió interior.

I no podria escriure sobre Dresden sense esmentar un dels barris més de moda llavors i ara “El Neustadt”. El barri “ciutat nova” aplega una pila de bars, restaurants i locals d’oci que el converteixen en el lloc on una gran part dels habitants de la ciutat van a divertir-se i fer vida social.

El riu Elba també marca moltíssim el caràcter de la ciutat perquè quan comença a fer bon temps, la gent s’hi passeja, hi fa pícnics o va en bicicleta en un indret que sovint és encalmat.

Dresden és una ciutat que canvia, que s’adapta, que acull ara molta més gent de molts llocs que no pas fa uns anys. I té un potencial turístic engrescador si els alemanys de l’est ja s’han posat les piles, han deixat de parlar del passat soviètic i miren ara cap al futur. La “Gläserne Manufaktur” la fàbrica de vidre que en realitat és una fàbrica de Volkswagen és un exemple de la gran injecció de diners que s’ha invertit en la ciutat i del grau de modernitat que està aconseguint. Dresden és una joia en què es respira un passat de mirinyacs i un futur de tecnologia punta sense cap interferència ni anacronia.

A “Pintor de Boira”, la meva segona novel·la, els principals escenaris són la ciutat de Barcelona on hi viu una jove estudiant amb uns amics molt interessants, El Caire que és la ciutat on viu una segona protagonista i Nova York. No cal que us escrigui res de Barcelona perquè està tan a tocar que probablement repassaré paisatges que us són molt propers i no em cal descriure.

El Caire sí que és exòtic. Un d’aquells indrets on m’he endut un autèntic xoc perquè aterrar a la ciutat va ser en part com viatjar en la màquina del temps dos-cents anys enrere. El centre de la ciutat és civilitzat i certament les zones turístiques ens fan sentir una mica segurs, però els viatges amb taxi pels carrers de la ciutat per desplaçar-m’hi d’un cantó a l’altre em van marcar. Els carrers que recordo del viatge no eren asfaltat i a una banda i l’altra hi veia passejar-s’hi homes amb llargues túniques i turbants, hi veia penjats de ganxos terrorífics peces senceres de bestiar que eren mig cobertes de mosques. Les exhibien com a mercaderies que eren però la impressió visual era tan forta que tot i ser dintre del taxi l’instint era tapar-me el nas.

Al llibre i al vídeo hi trobareu per exemple una imatge de la Ciutadella de Saladí, colpidora i tan típica com la nostra Sagrada Família. L’edificació destaca en un fons d’edificis de color groguenc, un to que es confon amb el de l’aire perquè la pols del desert es barreja sempre a l’horitzó. Recordeu que ja us vaig comentar en un post que els egipcis van inventar els col·liris perquè entre la llum intensa del desert i la pols suspesa a l’aire, els ulls dels egipcis patiren i pateixen des de temps immemorials.

Un altre indret que m’ha marcat ha estat el mercat Khan-el_khalili, el gran mercat del Caire. A aquest indret correspon una de les imatges del cafè. Passejar-s’hi és entrar en un altre món i endinsar-se en una altra època, però de fàcil no en té res. La proximitat extrema de la gent, el rebombori dels venedors anunciant els productes i les fortes olors que sovint són un cop de puny olfactiu poden fer que el turista acabi desmaiat de l’atordiment.

Us recomano un te amb menta típic d’Egipte abans i després per poder aguantar amb l’excés de sucre que li posen l’experiència sensorial intensa d’aquest mercat.

Del Caire una de les coses que més em va impactar va ser el Nil, d’una bellesa espectacular, la llum intensa de la ciutat, els ulls dels egipcis que semblen fets per travessar l’ànima, la gent davant dels plats agenollada esperant que des de les Mesquites es doni el senyal per trencar el dejuni del Ramadà i la Ciutat dels Morts.

Vaig ser agosarada, ho sé, i ho seguiré sent cada cop que viatjo perquè em cal veure més enllà del que veuen els turistes. Per això vaig anar a la Ciutat dels Morts, el cementiri gegant on hi viuen els més pobres i desafavorits del Caire. Està prohibit visitar-lo i encara més filmar-lo però jo vaig poder entrar-hi i filmar fragments del que era l’habitatge d’una de les famílies que hi vivia. Em va canviar. Mai més he pogut queixar-me de segons què perquè de cop vaig ser conscient de la sort que implica viure o néixer en un país amb un sistema social fort com el nostre.

Si voleu, podeu cercar al blog l’article sobre la ciutat dels morts perquè ja fa anys que el vaig escriure.

El Caire també impacta perquè els estàndards d’higiene del país no tenen res a veure amb els nostres. Prop del Sheraton, que és un hotel de luxe, s’hi podien veure muntanyes d’escombraries interrompent l’equívoca imatge de riquesa de la ciutat.

A “Pintor de Boira”  Nova York també és un dels escenaris principals. De Nova York puc dir que el que més em va abellir va ser precisament el que té menys renom.  La primera imatge de Nova York que apareix al vídeo és precisament aquest lloc al que retorno mentalment sovint. És la “River Terrace” situada a una punta de Tribeca. No és un lloc tan famós com Central Park però el fet de poder contemplar l’aigua contínuament i el perfil dels edificis al fons la van convertit en el meu racó favorit i la meva passejada nocturna. I si en aquella època hagués sortit a córrer, cosa que algun dia faré, segur que ho hagués fet a la River Terrace. Un lloc que inspira pau en una ciutat que vibra i reverbera. No queda excessivament lluny del conegut edifici “Flatiron”, la casa en forma de planxa que té una cara tan esmolada i prima que es fa difícil de pensar que en aquesta part de l’edifici hi pugui haver cap habitació.

L’Empire State Building pertany a l’imaginari  de tothom que hagi vist un parell de pel·lícules americanes. És un símbol de la ciutat i un dels llocs turístics que s’ha de visitar. Les vistes des dels finestrals d’aquest gratacels no poden deixar indiferents a ningú. Veure Manhattan des de l’Empire State té un preu alt però d’altra banda ho val tot. També és una de les imatges del vídeo. Un altre gran l’impacte és veure precisament Manhattan des del vaixell que porta a visitar Ellis Island. Aquesta illa de Nova York té un encant irrepetible i deixa petjada i encara que haguem vist l’estàtua de la llibertat mil cops en reproduccions diverses.  A mi personalment veure-la en persona des del vaixell que anava a Ellis Island em va emocionar més del que m’esperava.

No soc especialment amant de tot allò que prové dels EEUU com molta gent. Tanmateix, he de reconèixer que Nova York encisa fins i tot a una persona com jo, amant de la vella i bella Europa.

La meva darrera novel·la, “Rostres d’Arc Iris” té uns decorats que podem trepitjar fàcilment. Comença a Barcelona però s’endinsa en un viatge de trobada a França, més concretament a la Provença. El recorregut ens portarà a lloc màgics com “Pézenas” però tota l’acció es resol a Arles preciosa ciutat que podeu veure a les imatges del vídeo. Les seves arenes no són tan famoses com les de Nîmes però estan ubicades en un lloc envoltat de romanticisme. Tampoc falta al llibre la menció de llocs com la Camarga amb els seus cavalls blancs que neixen foscos o els seus braus de banyes diferents a les dels ibèrics. Si voleu passejar-vos pel nostre país veí us convido a una aventura amb una primera part de la novel·la que serveix de preludi pel gran viatge en què viureu els paissatges des de dues perspectives diferents, la femenina i la masculina. I si voleu apuntar-vos el recorregut que fan els personatges, serà un bon itinerari de vacances!

I ja no vull escriure més perquè el que ara cal fer és llegir les meves narracions i viatjar des del vostre sofà mateix de casa.

Bona setmana i comenceu a preparar el vostre Sant Jordi!

Pintor de Boira (XI)

Deixa un comentari

 

Va girar el full cofoia. Havia entès el sistema verbal àrab amb les onze persones diferents de la conjugació. Aquell manual francès de gramàtica era una petita meravella i la Laura el guardava al calaix sota les tovalles com un gran tresor. Per a ella representava una de les poques coses que posseïa en aquell país. Allò i les quatre peces de roba que li havien cabut a l’escarransida maleta. Només hi havia posat dos pantalons texans, tres samarretes de màniga curta, tres jerseis d’hivern de llana i una faldilla prou llarga per tapar-li els genolls. I també la seva imatge romàntica d’un ample Nil acompanyat a banda i banda d’unes palmeres verdes a l’ombra de les quals els esclaus dels faraons s’estimaven en les càlides nits de l’equinocci.

Confiava que l’Ahmed no descobriria mai el seu secret. Ell es mantenia aliè als quefers domèstics i tampoc no entrava mai a la cuina, això ho considerava feina de dones. Li havia promès cuidar-la, i així ho feia quan quedaven amb els amics i coneguts. Amb el Sergei, per exemple. Però en la intimitat de la llar s’havia anat tornant esquerp.

Es va fixar en la llum esvaïda que entrava per la finestra. La Bushra devia estar a punt d’arribar. La Laura aclucà els ulls i assaborí uns minuts de silenci i solitud, abans que, sonés el timbre amb la mateixa energia que la persona que el feia vibrar. Va anar a obrir la porta.

—Ei Bushra, passa!

Van arrodonir la salutació amb dos petons. Amb un moviment de braç, la mestressa indicà a la seva amiga que entrés i passés cap dins fins a la cuina. La Laura va preparar un te amb menta.

—Et veig contenta.

—Vaig entenent alguna cosa més. Semblo una nena. Cada cop que sento un verb dels que he treballat m’emociono…

—Realment, sembles una nena…—confirmà riallera.

La Laura va preparar la taula per servir la beguda. Sobre les tovalles, dos gots llargs i petits feien joc amb la tetera metàl·lica decorada amb relleus, que col·locà al centre. Mentre prenien el beuratge, es va fixar en la cara ullerosa de la Bushra.

—Bushra, estàs bé? Se’t veu una mica cansada.

—No he dormit gaire aquesta darrera nit.

—Ah! L’Omar t’ha fet suar, veig —va dir la Laura, enjogassada.

—No ben bé —somrigué amb tristor.

—Vols parlar-ne?

—És el de sempre, Laura. Que no quedo embarassada…

—Dóna’t temps.

—L’Omar vol un baró i el vol ja. O si més no, un fill. Altrament pensarà que sóc estèril…

—És molt d’hora per dir això!

—Té pressa i jo també. He plegat de la feina per poder estar per la família, i no arriba.

—Bushra, no et pressionis…

—Ho sé, ho sé… Però canviem de tema. Escolta, ll’altre dia em vas deixar molt intrigada amb això de fer-te un favor…

—No cal parlar-ne avui, si no vols… Et veig cansada i és un tema delicat.

—Delicat? —repetí l’amiga, suspicaç. «Delicat» volia dir sovint mal vist, il·legal, prohibit…

—En parlem un altre dia.

—No. Aclarim-ho ara. Si no, passaré una altra nit sense dormir…

Massa tard per defugir la qüestió.

—Mira… És que… d’ençà que sóc aquí que visc una mica aïllada de tot el que passa a casa meva. Les cartes no sempre arriben. I quan arriben, s’interpreten malament. La gent no entén el nom del destinatari i les envia a una altra d’adreça, o les retorna. Però si ho expliqués a l’Ahmed, sabria que escric a Espanya.

—El teu marit s’oposaria que estiguessis en contacte amb els de casa?

—Potser no li faria gaire gràcia. Es va discutir amb mig món per portar-me aquí. I jo també, la veritat.

Per als àrabs la família és molt important. No crec que l’Ahmed vulgui que trenquis amb la teva…

—Ma mare, les seves amistats i els clients del bar estaven tots en contra de la meva relació amb l’Ahmed i no el van tractar gaire bé.

—Carai, doncs ho devies passar malament!

—No va ser gens agradable. Vàrem marxar sense acomiadar-nos pràcticament de ningú i ens vàrem casar a Ceuta perquè temíem que a Gavà ens ho impedissin. Principalment ma mare, que no es podia permetre perdre el meu ajut. Hi penso sovint, saps?

La Bushra va fer un sospir. Entenia la situació de la Laura.

—I què puc fer per tu?

—M’agradaria fer un parell de trucades, però les cabines no em semblen un bon recurs. Hauria d’anar carregada de monedes i, tot i així, en tres minuts s’hauria acabat la conversa.

—Doncs anirem a una centraleta. A Egipte no tothom té telèfon, rentadora o televisió a casa. Quan sortim d’aquest barri trobarem una pila de llocs on podrem trucar.

—M’ajudaràs, oi?

—Evidentment, ara mateix!

—Com que ara mateix?

—No vols fer-ho avui?

—És que no m’ho havia plantejat! Abans hauria de treure diners del banc. No em vull gastar els de casa.

—Tens compte propi, o compartit amb l’Ahmed?

—No. Vaig fer cas a un amic d’infantesa i tinc uns quants diners estalviats a la llibreta. Tot i que miserable, ma mare em passava un sou i jo vaig anar recollint les propines que em donaven al bar. I així, amb els anys…

—Que espavilada! Mira, no cal que treguis els diners avui. Te’ls deixo jo i ja me’ls tornaràs.

—No, Bushra! És que no sé quanta estona estaré parlant amb els meus…

—No pateixis que me’n faig el càrrec. Pujo un moment a buscar el moneder. Tu baixa al carrer i mira de trobar un taxi.

La Laura va agafar un dels seus mocadors ciclopis, s’hi cobrí les espatlles i se’l passà al voltant del coll per dissimular la seva figura. És clar que ella no era tan arrodonida com les dones egípcies, ni de bon tros!, perquè sempre li havia faltat pes. Embolcallada dins l’enorme mocador, semblava una més d’elles. Era un truc que funcionava. Amb la seva fosca cabellera llarga i llisa, i la pell colrada pel sol, només la seva figura era marcadament occidental.

Tot just anava cap a la vorera quan dos taxistes es van aturar davant seu. Era obvi que cercaven clientela. La Laura els va fer un senyal perquè s’esperessin i ells ho van fer. Tampoc no hi havia ningú més a qui enredar. La Bushra, en veure els dos vehicles, va indicar-los la destinació i el preu. Ambdós taxistes van negar amb el cap. La Bushra va repetir el preu. Tornaren a dir que no. La Laurà hi intervingué.

—Bi hamsin fakat!

Els dos homes se la van mirar i es van dir quelcom. Un d’ells va obrir la porta.

—D’això en dic jo poder de convicció! —va felicitar-la la Bushra, perplexa.

Es van asseure darrere el taxi. No van dir pràcticament ni paraula en tot el trajecte. Es dirigien al llindar de la Ciutat dels Morts. Allà començava el barri més pobre de tot el Caire. Quan van baixar del vehicle, el conductor, content amb els diners rebuts, preguntà a la dona si les havia d’esperar. La Laura copsà d’una llambregada com era d’inhòspit aquell indret i demanà a la Bushra que no deixés marxar el taxista. S’endinsaren per dos carrerons estrets fins a trobar un locutori. L’egipci de l’entrada, vestit amb còfia blanca i turbant, bevia d’una bossa de plàstic un líquid d’un color gens atractiu xuclant-lo amb una canya. La Laura va fer escarafalls.

—Què és?

—Un refresc, i dels bons. Però avui no el provarem perquè aquí sí que no em refio gens de la higiene…

La Bushra va demanar un telèfon a l’home del refresc i va donar a la Laura una fitxa amb un número escrit. Ella, desxifrant que corresponia a la cabina quinze, la buscà i hi entrà. Una bombeta nua penjada d’un fil il·luminava tristament aquell espai. Només hi havia un telèfon posat sobre un prestatge, un guia de telèfon d’Egipte i una cadira. En marcar el primer número, la Laura sentí el batec del seu cor i pensà que no li sortiria la veu si algú responia. Van passar set trucs. Ningú no agafava l’auricular. La Laura es va anar asserenant. Just quan ja estava a punt de penjar va sentir un soroll.

—Bar Jiménez. Buenas tardes.

La Laura dubtà uns instants. Volia parlar, però tenia un nus al coll.

—¿Mamá?

—¿Laura? —li va arribar de l’altre costat—. Hija, ¿eres tú?

—Sí, soy yo. ¿Cómo estáis?

Va percebre un sangloteig.

—¡Hija, qué alegría! ¡Por Dios bendito! ¿Dónde está? ¿Cómo está? ¿Está bien?

—Sí, sí, mamá. Estoy bien. Estoy en el Cairo con Ahmed.

—¡Dios de lo cielo, hija! ¡No sabe cuánta cosa tengo que desirte! Oye, ¿Te falta algo?

—No mamá, no te preocupes que no me falta de nada, vamos, que no nos falta de nada. Estamos los dos bien. ¿Y vosotros qué tal?

—Bien, bien. Tu hermano me ayuda en el bar. Los clientes te echan a ti en falta. Pero Juanito le pone tanto salero que hasta se olvidan que la comida no sabe como ante. Y tu hermana pequeña también se ha metío a trabajar.

—¿Pero van al cole?

—Sí, sí, van al cole. Juanito ayuda a la chiquita a haser lo debere aquí y luego me ayudan. O eso intentan. ¡Hija, que te echamo de meno! ¡Que me sabe mal! Que soy una mala madre y no he sabido tratarte bien.

A la Laura se li va fer un nus a la gola.

—No digas eso, mamá…

—¡Que sí hija, que si no te lo digo reviento! Que sólo pensaba en el bar, en el bar, en el jodío bar y en sacá adelante a tu hermano, y me olvidé de ti, que te consumía aquí. Dejabas tu juventud y tu gana de vivir por lo desayuno y lo almuerso.

—Mamá, déjalo que no importa. —No volia retrets.

—¡Sí que importa porque te marchaste asqueá! Pero aquí todo el mundo hablaba de ti. ¡Debe entender, hija! Nunca hemos sido libres, las malas lenguas se nos comían.

—Mamá, que ya lo sé y no importa eso ahora. No importa. Sólo necesito saber que estáis bien.

—¡No sabes lo que he llorao! Que sé que no he sido buena pa ti en ná. Que ni aquella tarde que llegaste ensangrentá a casa supe estar por ti. —La veu brollava com un sortidor que havia quedat soterrat durant molt temps i que ara aflorava a la superficie amb tota la seva força—. ¡Hija, que no me lo puedo perdonar!. Sólo le pido a la Virgen Santa que no me vuelva a pasar con Juanito ni con Rocío. ¡Que les sepa ser una buena madre, por Dios!

—No se nace con el manual de madre. Y tú no lo tuviste nada fácil con papá.

-¡Ese desgrasiao! Hija, que sólo le pido as Señor, que no sé si está por ahí, que no te pase que a mí. Que no beba tu marío.

—Ahmed no bebe, mamá, es musulmán.

—Sí sierto, hija ¡Con lo que le criticaron aquí! Pero eso es verdad. No beben. Hija,¿ y tenéis trabajo ahí donde estáis? ¿Dónde me has dicho que estáis? ¿El Cairo? ¿Eso está en Egipto, verdad?¿Donde están las pirámides, no?

—Sí, ahí mismo. Ahmed trabaja de cocinero en un hotel de lujo. Yo no trabajo. No sé cómo podría encontrar algo porque no hablo árabe.

—¡Un hotel de lujo! ¡Qué suerte, hija! Eso sí que debe estar bien. Y lo del árabe, escucha, que a ti siempre se te han dao bien las lenguas. Fíjate como habla el catalán. Ere la única que lo domina.

—No lo domino, mamá, solamente lo hablo…

—Lo domina, hija, como también habla mu bien el fransés grasia a tu padre, que desía que se te daban bien los idiomas ¡El desgrasiao ese, lo único de bueno que hiso por ti fue enseñarte esa lengua, coño! ¡Ay perdón!

Aquella paraulota va arrencar un somriure a la Laura, que lluitava contra les seves emocions contradictòries. Sa mare era tot un caràcter que feia anar a tothom recte, inclosa la Guàrdia Civil. No l’havia sentida mai disculpar-se per res en els vint-i-dos anys que va viure amb ella. I ara, en menys de cinc minuts, ho havia fet dos cops. El dolor al pit l’oprimia cada cop més i la Laura temia que el seu plor esclatés. Sa mare no li va permetre mai ni una sola llàgrima. La volia forta.

—¿Y vuestra casa es bonita?

—Es un piso. Vivimos en un piso en un barrio céntrico del Cairo.

—¿Grande?

—Bastante. Tiene un cuarto de baño con bañera. Y la cocina te encantaría, también es grande.

—¡Sí pero a ti la cosina te importa un rábano, hija! —La Laura ja es veia a sobre els retrets.— ¿Te trata bien?

—Sí mamá. Mucho.

—¡Que te trate bien, hija! ¡Eso es lo que quiero! Parece que has tenido suerte. Guapo es el chaval…

—Sí, muy guapo, mamá.

—Pero bueno…, no es lo má importante. Por lo meno no te ha salío gandul, hija.

—No, mamá.

—¡Laura, Laura, que llegan tus hermanos! — cridà—.. ¿Les quieres saludar?

—¡Sí, sí claro! ¡Anda, pásamelos!

Es va sentir una cridòria i unes corredisses. El terra del bar era de fusta, i quan algú hi trepitjava fort ressonava com un tablao flamenco.

—¡Laura! —va fer amb veu dolça la petita Lucía—.. ¿Dónde estás? Quiero una postal. Quiero que me escribas y me expliques cómo es el sitio donde estás ¿Es que ya no me quieres?

—¡Pues claro, Lucía, que te quiero! Y te mandaré una postal. No, decenas de ellas, en cuanto sepa escribir la dirección en árabe, cariño.

—¡Más te vale! La quiero enseñar en el cole.

—¡Y la enseñarás! Díme… ¿Cómo van los estudios?

—Regular…, la maestra me tiene manía. Pero Juanito me ayuda a hacer los deberes.

—¿Y como está? —Es van sentir dues persones parlant i, acte seguit, la Laura va reconèixer la veu del seu germà.

—¡Oye, menudo rollo de niña! Sólo hace que hablar de ti. Estoy hasta las narices. ¡Ay!

—¿Qué ha sido eso?

—Mamá, que me ha pegao una colleja de las suyas…

La Laura va tornar a riure. Coneixia perfectament els clatellots de sa mare. Si estava de mal humor feien mal; si estava de bon humor, no tant.

—¿Qué tal el bar, Juan?

—Se me da mejor que a ti. Menos el cocinar, claro está. Que mira que tu eras mala, pero yo soy peor. ¡Olé! Me salva mi salero con los clientes. Aquí la salvación va a ser Lucía, que ya sabe hacer una tortilla de patatas para chuparse los dedos…

—¡Qué bien! Debe ser la niña mimada de toda la clientela.

—¡Pues no veas las propinas que se lleva la cría esta!… ¡Y eso que no tiene tanta palica como yo!

—¿Y cómo vas tu con tus estudios?

Ja no va tenir temps de respondre. Sa mare havia tornat a agafar l’auricular.

—Niña, ¿Me oyes? Estamo bien, pero de vera te echan de meno, y los clientes también… Que a ver si nos manda una postal de esa que podamo colgar en el bar…

—En cuanto pueda, mamá.

—Hija, esto te estará costando mu caro. Voy a colgar, que si no te arruinará. Te gastará todo tu ahorro y eso no e bueno…

—Ahora cuelgo, mamá. Un abrazo. Os mandaré una postal para que veáis dónde estoy. Os echo también en falta.

—A mi meno, seguro. Pero me lo tengo merecío, hija… Un saludo al moro de tu marío…

—¡Lo haré de tu parte! —mentí la Laura. La relació entre ells dos no havia estat gens bona.

Va penjar sa mare, pràctica com sempre. Amb l’auricular contra el pit, la Laura tancà els ulls uns instants per refer-se. A fora, la Bushra devia estar sola esperant-la en aquell ambient tan poc acollidor. Obrí la bossa i en tragué un tros de paper arrugat que contenia un número de telèfon. No l’havia marcat mai. Aquest cop no sabia qui respondria. Després d’uns tres trucs algú va despenjar.

—¡Diga!

Buenas tardes. ¿Podría hablar con Moisés?

—¿Quién pregunta por él, si se puede saber?

Dubtà uns segons.

—Una amiga.

Notà un silenci i unes passes que s’allunyaven. Després sentí la veu femenina cridar: «¡Moisés! ¡Moisés, al teléfono!». Ara algú s’apropava.

— Ahora se pone.

—Muchas gracias.

—Diga.      

—¿Moisés?

Només un segon d’interval abans de la resposta.

—Laura. ¿Eres tú?

—Sí, soy yo. ¿Cómo estás?

—¿Que cómo estoy? ¡Más feliz que una perdiz de oír tu voz! ¿De dónde llamas? ¿Estáis en Ceuta?

—No. Nos hemos trasladado a Egipto.

—¡Joder! ¡Por qué no más lejos aún!

—Ha sido por un trabajo que ofrecieron a Ahmed…

—¿Y qué tal tu nueva vida?

—Relajada, supongo. No trabajo, me ocupo de mi casa. Lo que me cuesta es aprender la lengua para poder ser más autónoma.

 —Claro, ahora no estás en territorio español… ¿Cómo se te ocurre?

—¡Moisés, no me riñas! En Ceuta no había trabajo para él y le ofrecieron un buen puesto en Egipto.

—Claro, donde tú estás divinamente porque puedes moverte como te plazca. Sobre todo porque hablas el árabe a la perfección…—digué l’amic amb ironia.

—Lo sé, lo sé, y tienes razón. No era esta mi idea. Yo creí que nos quedaríamos en Ceuta, donde yo también hubiera encontrado cualquier cosa fácilmente. Pero claro, aquí…

-—Es que te lo dije. El moro este te arrastrará no sé dónde…

—¡No empieces tú también! Recuerda que en Gavá todo el mundo estaba en contra nuestro.

—Sí, porque tú eres paya y yo soy gitano. Pero aún como gitano te advertí que te llevaba lejos.

—¡Por favor! No quiero discutir, necesitaba hablar contigo.

—Y yo contigo. Pero tampoco querrías saber lo que tengo que decirte…

—Quizá no.

—Siempre pensé que no podríamos estar juntos por culpa de nuestras raíces y mira…. ¡Te vas con un moro!

—Por favor, no le llames así.

—No, tienes razón, con un musulmán.

—¿Estás bien?

—Sí. Sigo con el trabajo en la construcción. Y en mis ratos libres toco la guitarra.

—¡Ojalá pudiera oírte tocarla! —féu amb enyorança.

—Ojalá pudiera tocarla para ti, mi niña. —Pausà—. ¿Cómo te trata?

—Bien.

—¿Sólo bien? Pues menudo cerdo…

—Fenomenal. Me trata fenomenal. —La Laura va tornar a mentir.

—Eso está mejor… Oye…, que me mudo. Aquí no aguanto más. Mi madre me quiere casar con una gitana que no me gusta.

—¿Qué dices?

—Pues sí. Me voy a Barcelona, que hay mucho trabajo de paleta. Pásame tu dirección, que no quiero que perdamos el contacto.

La Laura li va dictar la seva adreça i li va fer prometre que quan tingués un pis propi li escriuria una carta per fer-li saber on vivia. La conversa ja no va durar gaire més.

—Laura.

—¿Qué?

—¿Te acuerdas de eso que hiciste aquella vez por mí?

—¿Te refieres a mentir?

—Sí eso. No lo olvidaré nunca. Si no fuera por ti estaría en el talego.

—No lo sabemos.

—Sí lo sabemos porque soy gitano y todo el mundo sospecha que vendo droga. Estaría en la cárcel y no lo estoy. Lo digo para que sepas que te debo una. Y que siempre podrás contar conmigo. —Un altre silenci—. Laura, ¿Me escuchas?

—Sí.

—Pues que sepas que un juramento de gitano no lo rompe nada ni nadie. Que para lo que me necesites.

—Lo haré, Moisés. Y una cosa…

—¿Qué?

—Volvería a mentir porque sé que eres inocente. Porque confío en ti y el corazón no engaña.

— ¡ El Ahmed ese no te merece joder!

—Créeme que sí lo hace.

—¡Más le vale, que si no le parto la cara!

—Moisés, tengo que colgar, que esto me va a costar todos mis ahorros.

—¡Preciosa, cuídate por favor!

—Tu también.

—¡Adiós!

—¡Adiós!

La Laura va penjar, desolada. Se sentia molt defallida i no tenia forces per moure’s. Al cap d’uns minuts, la Bushra obrí la porta de la cabina, una mica amoïnada. La noia s’anava refent lentament. Es va girar i es va eixugar les llàgrimes. La Bushra la va abraçar mentre li digué:

—Calma, Laura, ho entenc. —L’amiga l’abraçava per consolar-la—. No és fàcil passar aquest tràngol…

El camí de retorn li va semblar massa ràpid. La Laura hauria necessitat que el taxista improvisés unes quantes voltes més. Tornar a les quatre parets de la llar se li feia difícil, ara que s’havia adonat que la seva desitjada llibertat no havia esdevingut sinó un canvi d’empresonament. De ser l’escarràs de sa mare havia passat a ser considerada pel seu marit un mer objecte de la llar. O si més no, aquesta era la impressió que tenia ella.

*************