Els camps d’internament anglesos, l’altre cara de la Segona Guerra Mundial.

Avui us vull parlar d’un tema certament desconegut per força gent, un tema del que els mateixos anglesos no en volen parlar gaire sovint o prefereixen passar per alt però que crec que cal saber per veure encara més clar el poc sentit que tenen les guerres.

Si ens situem en època de la Segona Guerra Mundial, a tots ens venen al cap les mateixes imatges i associacions mentals més o menys: l’esvàstica o creu gamada que utilitzava Hitler com a símbol del seu partit i ideologia, l’ofensiva Blitz, la guerra llampec que consistia en atacar ràpida però intensivament agafant l’enemic per sorpresa, la Luftwaffe que és la força aèria alemany, la RAF que és la força aèria anglesa que va lluitar contra l’aviació alemanya valentament, les batalles navals, com la de Dunkirk i la salvació heroica de milers de soldats que haguessin mort ofegats de no ser per la cooperació de tot tipus de vaixell anglès amb tripulació poc preparada a les costes franceses, el desembarcament de Normandia, el Pervitín que era la droga que prenia una gran part de la població alemanya per no patir por i per dissortadament, les imatges més tristes que ens venen al cap són les dels bombardejos brutals a ciutats com Coventry i més tard la revenja amb el bombardeig total de Dresden. I qui té la sort de pensar en la Segona Guerra Mundial i que no li vinguin al cap les imatges dels camps de concentració jues? Jo no puc deslligar aquesta guerra del crim inhumà que van cometre els alemanys als camps de concentració.

Val a dir que durant molt de temps Anglaterra va estar posposant la decisió d’entrar en guerra amb Alemanya. Hi va haver diversos intents no fructífers d’avisar a Hitler de que no podia anar més lluny però finalment Europa es va haver d’involucrar en un conflicte internacional.

Com sabeu el feixisme es va estendre a Europa i Mussolini va passar a ser el dictador d’Itàlia amic de Hitler i un cop va ser oficial que els dos països havien unit forces, la població britànica es va revoltar contra els italians que vivien a Anglaterra. El dia 10 de juny del 1940 ciutadans anglesos enfurismats i enrabiats van atacar geladeries i cafès italians a Londres, Edimburg i Manchester. En aquells moments es calcula que hi havia uns divuit mil italians que vivien a Gran Bretanya i quan se li va preguntar a Churchill que s’havia de fer amb ells, Churchill va respondre “collar the lot”. El verb “collar” en anglès vol dir subjectar una persona o animal de manera que no es pugui moure. I allò que Churchill va dir, els britànics s’ho van prendre molt seriosament. En dues setmanes es va fer abandonar a quatre mil italians les seves llars i els van portar a camps d’internament. Els camps d’internament anglesos no eren òbviament ni molt menys camps de concentració perquè els italians no hi feien cap mena de treball forçat i tampoc era la intenció del govern britànic exterminar els italians. Però senzillament se’ls volia junts i no barrejats amb la resta de població i per aquest motiu la majoria d’ells van acabar a la Illa de Mann. Aquesta preciosa illa anglesa va ser parcialment ballada i patrullada per tal que els “perillosos” italians no se’n poguessin escapar. I de fet cap d’ells havia comès un crim pitjor que preparar bons gelats o servir un cafè decent als britànics. Durant els anys en què es van mantenir els camps d’internament uns deu mil homes, dones i nens van estar-hi tancats o semi-tancats.

El camp d’internament de la Illa de Mann estava ubicat en una zona amb petites cases victorianes que ara mateix semblen un hotel. Però la realitat de la vida de l’intern és que hi va haver moments que els camps estaven tan plens que els residents havien de compartir llit.

La conseqüència d’aquesta bestiesa més immediata pels anglesos va ser que com George Orwell va denunciar, no era possible aconseguir fer un àpat decent a Londres per exemple perquè els cuiners més experts del Savoy, el Cafe Royal i els locals de Piccadilly eren tots a l’ illa de Mann.

I què en va sortir de l’internament dels italians, austríacs i alemanys? Doncs en primer lloc, com era d’esperar, poc temps després de que els austríacs arribessin als camps, van organitzar xerrades, tallers i classes per aprendre idiomes i art.  De fet un dels refugiats ja ho havia pronosticat quan va dir que si es posava a uns quants vienesos junts durant prou temps, farien dues coses: fundar una universitat i obri una pastisseria. Un cop es va veure que els “presoners” eren inofensius, als que els calia se’ls va permetre demanar feina fora de la zona tancada a granges i camps agrícoles. Altres van poder seguir exercint la seva professió dintre de la zona d’internament. I tot i sonar idíl·lic no ho va ser gens. Penseu que la moral dels que eren dintre no era bona perquè entenien que la situació era completament injusta.

El camp a l’illa de Mann, el Hutchinson camp es va inaugurar la segona setmana de juliol del 1940 i es va tancar el març del 1944.

Però no em voldria quedar avui amb un aspecte tan negatiu de la història d’Anglaterra i per això us vull explicar un petit miracle que va passar en un dels llocs menys acollidors i més plens que us pugueu imaginar: un refugi antibombes.

Ens situem ara altre cop a Gran Bretanya i més concretament a la zona d’Spitalfiels a Londres. Els bombardejos alemanys eren intensos i cruels i els refugis anti-aeris anglesos de la ciutat no gaire segurs. Doncs els habitants de la ciutat van descobrir un soterrani que els va semblar prou segur per amagar-s’hi durant els atacs. El soterrani tenia capacitat per cinc mil persones però la primera nit que es va decidir provar el seu grau de seguretat hi van arribar unes deu mil persones. Us podeu imaginar l’ambient, no cal que sigui explicita. Humanitat, foscor, manca d’aire i aigua i por, molta por. Claustrofòbia i no gaire bones vibracions. Doncs resulta que den un ambient tan hostil, un jove d’alçada notablement escassa que es deia Mickey Davis va posar ordre al refugi. Va establir un comitè del refugi votat democràticament i va organitzar una recollida d’un penic per setmana per pagar per la neteja i va pensar també en un mètode per poder pagar la llet pels nens. El soterrani es va convertir en el refugi del Mickey a qui degut a la seva alçada tothom anomenava “Mickey Midget”. Certament les autoritats britàniques van posar aquest cas com a exemple i paradigma de com funcionava la democràcia a Anglaterra.

Aquí deixo aquest capítol de la història europea tan terrible i ho faig si més no amb una nota positiva. Fins i tot en els pitjors moments i en les pitjors circumstàncies apareix gent que és capaç de crear optimisme i aportar positivitat on no n’hi ha.