curculla, escandell, bleixar i altres tresors lingüístics.

Hi ha llibres que ens enganxen amb una trama enèrgica com el de “Und jetzt coms du” de l’Arno Frank, n’hi ha que presenten uns personatges i els donen una gran profunditat psicològica sense que al relat hi passi gairebé res com al llibre “Cames de seda” de Maria Mercè Roca i n’hi ha en què se’ns expliquen històries llunyanes amb personatges mig de ficció però que estan escrits en un llenguatge tan ric que podem considerar una joia també. Entre aquests darrers voldria recomanar “l’Amor prohibit de la Gioconda” de Josep Maria Serra Janer i la novel·la que estic llegint actualment “El primer emperador i la reina lluna”. Per lectura del de Josep Maria Serra Janer li he de donar les gràcies al punt verd perquè aquest va ser un dels llibres que vaig recollir-hi i que vaig tornar després a socialitzar. Ara me’n penedeixo enormement. Igual que em penedeixo d’haver-me hagut de desprendre d’una bona part de la meva biblioteca particular i de la meva família abans de saber que tindria lloc per totes aquestes joies de la literatura. Però com diuen els castellans “a lo hecho, pecho” i els anglesos “there’s no use crying over spilled milk”. Ara només penso en recopilar i guardar amb cura tots els bons llibres que em caiguin a les mans i que m’hagin agradat tan bon punt com tingui una llar pròpia, que serà dintre de poc.
Però tornant als llibres escrits amb un llenguatge exquisit, per la lectura de “El primer emperador i la reina lluna” de Jordi Cussà i Balaguer li he de donar les gràcies a la filla del meu cosí, la Mireia, que me’l va dur juntament amb un altre una tarda que vàrem finalment poder quedar per fer un cafè plegades.
Sense voler entrar en detalls de la història ambientada en la Xina dels set reialmes abans de la seva unificació, el que sí us vull donar a conèixer, o potser desempolsegar de la vostra memòria, són uns tresors lingüístics valuosos amb què he anat ensopegant en avançar en el relat. Es tracta de paraules que feia temps que no sentia o que senzillament no coneixia i m’han fet agafar el Pompeu Fabra de tota la vida.
Començaré per l’adverbi “suara” que vol dir ara mateix o fa poc. També s’empra com a sinònim de tard o d’hora. Suara per exemple, el Safrà ha saltat de l’escriptori al terra avorrit de veure’m de cara a l’ordinador. O suara l’onatge provocat pel temporal s’ha menjat part de la via de tren del Maresme. Esperem que no triguin en arreglar-la.
Desconeguda per a mi era la paraula escambell com a sinònim de tamboret, que m’ha robat el cor.
Un verb interessant és el d’espernegar” que vol dir moure violentament les potes o cames. Els meus gats això ho fan sovint quan juguen a barallar-se l’un amb l’altre. I sort en tinc que n’he adoptat dos, perquè altrament em farien servir a mi de presa. Un altre verb singular però de difícil aplicació és “engalzar”. Engalzar vol dir ajustar dins d’un galze, que és un canal fet amb un ribot sobre una fusta o pedra. En sentit figurat diem “engalzat” com a sinònim d’atrapat. I parlant de verbs específics i que per això podem no saber, un que m’ha agradat força és el de “raucar”. Raucar és el que fa la granota. I si en comptes de la granota, l’animal que crida és un porc, un conill o una rata, el verb és “esgüellar”. Igualment d’especialitzat és el verb “escandir “que significa llegir els versos marcant els peus que el componen. Aquests dos darrers verbs no els faré servir gaire. A ciutat tinc poques oportunitats de sentir raucar les granotes i certament encara tinc menys probabilitats d’apreciar si algú escandeix o no els versos perquè no vaig mai a recitals de poesia.
En canvi el verb “bleixar” sí que el faré servir i molt perquè vol dir “alenar”, és a dir exhalar. I és que quan vaig a la feina justa de temps i he de córrer amb la bicicleta, les pujades fan que no pugui bleixar. També molt productiu en el meu dia a dia és el verb “espipellejar” que vol dir prendre un pessic de quelcom o uns quants grans. Jo per exemple quan compro una coca de recapte, no és poc usual que en vagi espipellejant bocins que assaboreixo mentre cuino.
Un dels meus preferits és el verb “xumar” com sinònim de xuclar. D’aquí ens ve el substantiu “xumet”. I no menys interessant és el de “preterir” que a mi em recorda a pretèrit però que vol dir passar en silenci o ometre.
D’entre els substantius que m’he trobat en les primeres tres-centes setanta paraules del llibre hi ha “curculla” que és un sinònim molt sonor de petxina. També el de “vergassa” que és un cop de verga o vara prima que espero no haver de fer servir mai.
Com podeu veure, sempre podem trobar als llibres alguns mots i paraules que encara no coneixíem o que havíem oblidat i podem reciclar per tal que no caiguin en desús i la nostra llengua es vagi encongint.
Jo per avui ja us n’he recordat unes quantes però segur que en les cent vuitanta-sis pàgines de la novel·la que encara em queden per llegir encara en trobo unes quantes més.
Us desitjo un bon cap de setmana proper a la setmana santa que hem d’esperar que no sigui passada per aigua com ens fa témer el temps que hem tingut aquest març que ha estat el més fred des del 1968!