Etiqueta: aspecte

Embolica que fa fort: Temps, aspecte i modalitat en anglès II.

Deixa un comentari

Reprenc avui el tema dels temps verbals però ja us vaig comentar que em concentraré principalment en els que són més complicats. La setmana passada vaig escriure sobre el present progressiu, el present perfecte i el present. Avui vull esmentar que hi ha un passat simple amb uns quants verbs regulars que es fa servir per quan parlem d’accions que se situen clarament en el marc temporal passat. Per exemple “I visited many castles when I was on holiday in France”. Hi ha un “past perfect” que equival al nostre plusquamperfect i que s’utilitza per a accions anteriors a un passat. Per exemple “before I moved to Germany I had already studied German”. Cal tenir en compte que una cosa és el temps real que és, ahir, avui, demà etc. i l’altre el temps verbal com el de passat per exemple que ens serveix en anglès per construir un condicional. Nosaltres ens compliquem molt perquè per dir una frase simple com” si tingués diners ara mateix estaria una mica més tranquil·la”. En aquest condicional hi tenim el verb “tingués” que és ni més ni menys que un subjuntiu en present. Nosaltres estem acostumats a dividir la nostra parla en indicatiu i en subjuntiu però per a una gran infinitat de llengües entre les que estan l’anglès, l’alemany i el rus, el subjuntiu és incomprensible. Potser caldria per explicar-los una regla molt general perquè amb la generalització és més fàcil entendre després la particularitat. Si jo ara dic una frase com “jo bec un cafè cada dia”, l’acció de beure un cafè se situa en un pla real. Si jo però en canvi dic “m’agradaria que els meus alumnes beguessin cafè i no red bull” llavors estic emprant un subjuntiu en imperfecte perquè l’acció de beure dels meus alumnes no se situa en un pla real sinó en un d’irreal. És el que jo no vaig anomenar mai però un dels meus professors a la TU Dresden va designar com a mode “in posse”. Doncs fixeu-vos que els anglesos no generen un altre temps verbal i fan servir pels condicionals o bé un futur amb will “If I have time, I will read the newspaper”, o un passat “If I had time, I would read a newspaper” o un plusquamperfet o el que ells anomenen un “past perfect” “If I had had enough time, I would have read the newspaper”. En aquests casos el temps verbal no equival al real.

No obstant entre els temps verbals un dels que més complica la vida als estudiants és sens dubte el futur. Podem construir el futur amb l’auxiliar “will” i un infinitiu. El podem construir amb la perífrasis “to be going to+ infinitiu”, amb un present progressiu “I am flying to Paris on the 8th of July”, i fins i tot si volem parlar d’horaris oficials serà amb un present simple.

Anem a pams. L’auxiliar “will” prové del verb alemany “wollen” que vol dir voler i que en la tercera persona del singular és “will” com en anglès. Així és que etimològicament quan en anglès diem “I will give up smoking one day”, un dia deixaré de fumar, en un principi el que es feia era expressar el desig o intenció de fer quelcom. De manera molt similar, nosaltres en castellà quan diem “cantaré” el que es deia en un principi era “cantare habeo” en llatí, és a dir “he de cantar”. O el que és el mateix, de l’expressió de la modalitat, modalitat de voluntat “wollen” o d’obligació “ haver de” va néixer un futur en anglès i un futur en castellà. Penseu que el present és un temps real i clar, el passat també perquè el podem narrar però el futur senzillament és una construcció de les nostres ments. L’alemany té una perífrasis verbal per expressar el futur amb el verb “werden” que vol dir esdevenir i un infinitiu però que està molt en desús perquè en realitat la majoria d’alemanys utilitzen el present i després inclouen un element que ens fa adonar de que parlen de futur com “morgen bin ich in Arenys”, que vindria a ser demà seré a Arenys. El “werden i infinitiu” s’utilitza més per hipòtesis que per qualsevol altre tipus d’acció. De la mateixa manera en àrab només existeixen dos futurs. Un amb una partícula que es llegiria “saufa” que denota un futur més incert, i un altre amb la lletra “ س “ que no és res més que una abreviació de la partícula “saufa”. Amb la “ س “  es denota que l’acció és més immediata i probable i amb la partícula “saufa” que menys. Doncs bé. Per què surto ara amb el tema àrab i l’alemany si el post és sobre l’anglès? Doncs perquè el futur no existeix sinó que només podem especular amb intencions i graus de probabilitat i això és crucial a l’hora d’entendre els temps verbals en anglès.

Comencem pel primer que s’aprèn i l’únic que els meus alumnes fan servir: el “will+infinitiu”. Té la gran avantatge de que no cal conjugar-lo perquè totes les persones són will. Fins aquí bé. Però no es fa servir sempre en futur sinó només en determinades ocasions. En primer lloc per parlar d’hipòtesis sense fonament clar. Per exemple si dic que en cent anys el Mar Aral ja no existirà. Jo tinc una tendència i em baso en uns fets, però el que dic és una hipòtesis i per tant ho faig amb el will, “in 100 years the Aral sea will no longer exist”. També l’emprem per a expressar decisions espontànies. Per exemple si estem organitzant una festa i de cop jo dic “I will bring the drinks”, jo portaré les begudes. I molt en la línia del seu significat etimològic, quan jo faig una promesa, ho faig amb el verb will “one day I will play the guitar every day” que podria traduir com “algun dia tocaré la guitarra cada dia”. Aquesta frase és molt certa perquè no avanço per manca de temps. També fem servir el “will” quan fem peticions amb insistència, com per exemple amb el “will you stop complaining? Que podríem traduir com “faràs el favor de deixar de queixar-te?”.

El següent temps de futur és la perífrasis “ to be going to+ infinitiu”. Aquesta perífrasis ja no agrada tant als meus alumnes perquè implica conjugar el verb “to be” per fer-la servir. S’utilitza per parlar de plans i intencions quan no s’han materialitzat com en “I am going to buy new clothes” em compraré roba nova. Per a mi això és un pla o una intenció però ni tan sols tinc una data concreta de quan fer-ho. És només un projecte. També es fa servir, i això us semblarà molt estrany” quan fem hipòtesis però de coses molt evidents. Per exemple, si són les vuit del matí i el termòmetre ja marca 22 graus i fa sol, llavors no cal ser Einstein per dir “ it’s going to be very hot today”. I recordeu que per si un pla ja està més que acordat, llavors el que utilitzem és el present progressiu com en la frase “I am flying to Paris in August”. Pels horaris oficials com “el tren surt a les 9:00 de Gavà”, en anglès es fa servir el present simple.

També tenim un futur progressiu com “This time on the 15th of July I will be enjoying my holiday” i un futur perfecte com a “In two weeks I will have finished all my classes”.

Abans he dit, i ho vaig també escriure la setmana passada, que l’anglès no té un mode subjuntiu. Això no és ben bé cert. El subjuntiu en anglès és un cas especial de present en què la tercera persona no porta la desinència -s. El veurem en anglès i en la seva varietat americana, sobre tot després de paraules que expressen una idea de que quelcom és important o desitjable com “suggest, recommend, ask, insisit, urge, advice”.  Per exemple en “it is essential that every child have the same opportunities” és essencial que cada nen tingui (però el verb no es conjuga “has” en anglès sinó “have”) o per exemple “my advice is that the student learn every day”, el meu consell és que l’estudiant estudi cada dia. Quan hem de fer una frase negativa expressant peremptorietat o desig no farem servir el “do” en subjuntiu. L’exemple seria “It is desiriable that the child not eat chocolate after 1:00 pm”. És desitjable que el nen no mengi xocolata després de la 13:00.

Amb el verb “be” el subjuntiu encara és més curiós perquè es conjuga com a infinitiu sense el “to”. Per exemple ne la frase “the student asked that his mother be present during the oral exam”, l’estudiant va demanar que la seva mare estigués present durant l’examen oral.

Hi ha expressions ja fetes que ni ens plantegem però porten un subjuntiu com “God save the King!” que Déu salvi al rei,  “God bless you” que Déu et beneeixi o la típica “be as it may…” sigui veritat o no.

Per avui ja hem avançat un xic en aquest capítol de la gramàtica anglesa.

Embolica que fa fort: Temps, aspecte i modalitat en anglès I.

Deixa un comentari

Entro avui en un tema que potser porta molts mals de caps innecessaris a la gent quan en realitat no és un tema difícil. Es tracta de les categories de temps, mode i aspecte verbals.

El temps, com ja us podeu imaginar es refereix a si un verb expressa una acció simultània al present, una que es refereix al passat o quelcom que es refereix al futur. Fins aquí bé. Els matisos ja els explicaré més tard.

L’aspecte verbal és la categoria que divideix els verbs en perfectius o imperfectius segons l’acció es contempli en la frase com a acabada o inacabada o habitual si són imperfectius. Per exemple el nostre “vaig menjar” seria un exemple de verb perfectiu ja que es contempla l’acció com a acabada i el “jo vivia” seria imperfectiu perquè denota que l’acció del verb es va dur a terme durant un període no tancat del temps. Un altre tipus de verb imperfectiu seria per exemple “quan jo era petita, bevia dos gots de llet als dia” en què “bevia” és un verb imperfectiu perquè es refereix a una acció habitual.

La llengua catalana i castellana tenen un grau mig de dificultat d’expressió de l’aspecte verbal. Tenim temps verbals perfectius i en tenim d’imperfectius però l’arrel verbal no canvia gaire. Òbviament sempre hi ha alguna excepció com el pretèrit perfecte simple de “tenir” que és “tuve” i varia molt de l’arrel d’infinitiu “tenir”. En altres llengües com el rus, per a cada verb hi ha un infinitiu perfectiu i un d’imperfectiu i és tota una aventura aprendre quan farem servir l’un o l’altre. Però això ja ho deixo per quan hagi acabat d’aclarir uns quants aspectes més de l’anglès.

El mode o “modality” en anglès, que també podem anomenar “mood” té menys a veure amb el que nosaltres anomenem mode subjuntiu i té més a veure amb la manera com el parlant enfoca o veu l’acció de la que parla, una acció per exemple pot ser desitjable, permissible, probable etc. La “modality” s’expressa en anglès a través dels verbs modals com el “should”, “could”, “may” and “might”.

A més d’aquestes categories que ens poden sonar més o menys en lingüística també podem dividir els verbs en el que s’anomenen “Aktionsarten” amb un nom alemany que traduït literalment voldria dir “tipus d’acció” i té a veure amb l’aspecte lèxic d’un verb i amb la manera en què un verb s’estructura en relació al temps. És complicat entendre la nomenclatura però no el concepte. Per exemple si jo dic en anglès “eat” el verb en si mateix no té cap moment de terminació explícit en ell. Però si jo dic “eat up” estic referint-me al moment en què s’acaba de menjar quelcom que en el cas més lògic és un aliment. Algú s’ha plantejat mai per quin motiu en castellà diem “cómete la merienda” y no “come la merienda”? igual que menja’t el berenar i no “menja el berenar”? doncs perquè per a nosaltres el reflexiu “te” i “t” fan la funció de la preposició “up” en anglès i converteixen un verb que no té final inherent o atelic en un verb tèlic. Acabar de menjar quelcom sí que té un final inherent.

D’ “Aktionsarten” n’hi ha vàries però en general es poden classificar els vers segons siguin tèlics, atèlics (ho acabo d’exemplificar) o d’estat que vol dir que impliquin un estat com conèixer o agradar. Els verbs d’estat generalment no es fan servir en la seva forma contínua. Aquesta va ser la classificació que va fer un lingüista anomenat Comrie. Moens i Steedmann van proposar la divisió entre “semelfactive” que seria el verb que implica un esdeveniment  breu que acaba amb el retorn a l’estat original. Segur que amb aquest definició no  us podeu imaginar res en absolut però pensem en els verbs com “parpellejar” o “esternudar”, l’acció és breu i tornem a l’estat inicial. Aquests serien “semelfactive”, els “state verbs” o verbs d’estat com “creure” o “pertànyer” un “state verb” descriu un “estat dels afers” més que una activitat. La següent categoria seria “achievement” o “aconseguiment” que són les accions puntuals com “solve a probleme” que implica un procés que culmina en l’acció de resoldre un problema i els verbs que s’anomenen “accomplishements” que són els que designen activitats que acaben en un resultat com per exemple menjar un gelat o viatjar a Frankfurt. En certa manera aquests també es poden considerar tèlics.

D’”Akionsarten” en tenim moltes. Poden ser incoatives si descriuen l’inici d’una acció com “florir” o iteratives si indiquen que l’acció es repeteix com en “colpejar” o “knock the door”. Com podeu veure les “Aktionsarten” de vegades no venen donades només pel verb sinó pel complement que porten.

Però com que el tema de la modalitat, l’aspect i el temps són complicats avui em concentraré en una part dels temps verbals anglesos. No esmentaré aquells aspectes que siguin iguals en la nostra llengua sinó els diferents. Començo pel “present simple” que equival al nostre present. Es fa servir per a totes aquelles accions que no estan limitades en el temps com podria ser “ I work as a teacher” per expressar freqüència i veritats generals. Fins aquí bé. En contrast amb el present simple tenim el progressiu com en “I am working as a tour guide this month”. Aquest temps verbal, a més de designar a les accions que passen en el moment de parlar o al voltant del moment de parlar, també l’utilitzem per descriure aquells hàbits que ens semblen molestos quan en la frase fem servir un adverbi de freqüència. Un exemple de la diferència entre els dos temps verbals seria “my boyfriend works as a gardener” que descriuria un simple estat dels fets i una acció habitual i no limitada en el temps i la de “my boyfriend is always drinking cola” i aquí el que estaria expressant és que l’acció de beure coca-cola contínuament em resulta irritant.  

Un altre aspecte curiós que costa d’assimilar en anglès és que una acció planificada i que implica un acord o preparatiu generalment s’expressa en present progressiu. Per exemple, si jo vull dir que aquest vespre miraré el partit de futbol amb els amics i ja he quedat amb ells (quin exemple més irreal perquè jo el futbol no el miraria ni que em donessin diners), llavors diria “I am watching futbol tonight!”. De la mateixa manera, si tinc ja els meus bitllets d’avui per volar a París el 8 d’agost jo diré en anglès “I am flying to Paris on the 8th of August”. Ens resulta estrany però és com ho fan ells.

El següent temps verbal que implica una mica de confusió tot i que el seu ús és en un 90% aproximadament igual al que en fem en català és el “present perfect” que per nosaltres és el “perfecte” senzillament. Aquest temps verbal serveix per expressar accions, situacions o esdeveniments que van començar en el passat i encara estan vigents en el present. Un exemple d’aquest tipus de situació podria ser “I’ve known Paul for 7 years” que nosaltres expressaríem amb un present simple. Per a nosaltres en català o castellà el “conèixer” és un verb d’estat i per tant utilitzem el present per indicar que és una acció indefinida en el temps. Els anglesos però són molt matemàtics i si jo vaig veure i parlar amb el Paul per primera vegada fa 7 anys i sé qui és fins ara, llavors automàticament he de fer servir el “present perfect simple”  i no el present.

El perfecte en anglès es considera un temps de present perquè es fa servir per a tot allò que té una rellevància pel present. Si us hi fixeu nosaltres en català fem el mateix. Si perdem les claus diem “he perdut les claus” indicant que el fet de perdre-les va passar en un punt del passat que no ens interessa i que l’acció de “no tenir claus” té rellevància pel present. Un cas similar seria el de “m’he trencat la cama”. No és tan important el quan sinó la realitat que implica pel present.

De la mateixa manera quan jo faig servir el “already” i el “yet”, el ja i l’encara, tendeixo a fer-ho amb el present perfecte perquè l’acció té caràcter rellevant pel moment actual. Si algú em pregunta “do you want a coffee” i jo dic “I have already drunk one” que ja n’he pres un, el que estic dient és que en aquests moments no tinc ganes de prendre’n un altre.

Curiosament per nosaltres, el fet de no dur a terme una acció durant un temps determinat també s’expressa en present perfecte. Si jo per exemple pregunto quan va ser la darrera vegada que vas menjar un gelat, en anglès ho faig em passat simple perquè estic preguntant pel moment concret en què vas realitzar una acció per darrera vegada. Però si el que vull dir és que fa sis mesos que no menjo un gelat, la no acció “menjar un gelat” connecta un passat (el moment en què em vaig menjar un gelat per darrera vegada) amb el moment present. El marc temporal va del passar al present i per tant en anglès diem “I haven’t eaten an ice-cream for sis moths”. La principal diferència entre el present perfecte simple i el progressiu és que tendim a fer servir el progressiu per accions i activitats. L’anglès prefereix el “I have been playing tennis since I was a child” al “I have played tennis since I was a child”. Com el mateix temps indica, el perfect pot tenir caràcter de verb perfectiu i si diem per exemple “I have played tennis since I was a child” es pot entendre que ja hem deixat de jugar a tennis.

De la mateixa manera quan donem les quantificacions d’una acció, sempre farem servir el present perfecte simple com en “I have written three novels in my life”.

L’ús d’aquests dos temps verbals, el present progressiu i el present perfecte simple o progressiu són dels que més dificultats presenten als alumnes tot i que en realitat no són gens complicats.

La setmana següent segueixo amb un parell de temps verbals i l’expressió de la modalitat. Fins llavors espero que no us surti fum del cap.