Els càtars i els Pirineus Orientals: El sabor embriagador de les muntanyes II.

1 comentari

Segueixo avui amb el relat del meu darrer viatge a França, aquell que ha estat sens dubte la primera de diverses incursions fins que quedi sadollada dels bells paisatges i dels tresors que amaga aquesta regió dels Pirineus Orientals. Sabeu pel post de la setmana passada que els dos castells càtars que he visitat aquestes vacances han estat el de Quéribus i el de Perypertuse. Em va sobtar no trobar cap indici de museu càtar a la regió ja que falla una mica visitar indrets que han estat el darrer refugi dels adeptes a aquesta religió sense saber-ne els fonaments. Certament el museu del castell de Salses que vaig visitar el dia anterior a la tornada estava ple de llibres sobre ells, però ara que una amiga me n’ha regalat un, us vull fer cinc cèntims dels càtars i de la seva doctrina per completar el post de la setmana anterior.
Per anar a pams s’ha de dir primer que el document més antic sobre el catarisme es va trobar ni més ni menys que a Bulgària, on un sacerdot anomenat Bogomil predicava vers l’any 950 una doctrina gnòstica i dualista que volia tornar als orígens del cristianisme i que es va estendre amb força rapidesa a Macedònia, el Peloponès, Turquia i Bòsnia. Va ser tan important aquesta doctrina que esdevingué religió de l’estat de Bòsnia el 1180 i des d’aquí partiren els predicadors cap a l’occident per estendre la seva teoria.
La religió Bogomilista i la càtara es basa en dos principis, el del bé que és el Regne de Déu i de l’ànima humana que és eterna, i el del món que és el regne de tot el visible i tangible i és el mal creat pel dimoni. El destí de tot allò visible és el no res. Tot el món material ha estat engendrat pel Maligne que pels càtars té un poder molt equiparable al de Déu a qui no consideren omnipotent.
Només dient això ja queda clar que l’església catòlica per força havia de considerar heretgia aquesta doctrina que anava en contra dels seus pilars de fe.
Vers l’any mil a tot Europa va encendre’s una espurna de desig de retorn a una fe més pura i d’aquí neix també un anticlericalisme força virulent que detestava l’ostentació i la riquesa que venien de l’església de Roma. Hi ha una necessitat de tornar als Evangelis i als principis humanistes dels Apòstols. Això esdevé un excel·lent terreny d’adob on la doctrina Bogomilista encarnada pels càtars arrela amb força a la regió d’Occitània.
El catarisme és un moviment cultural i religiós que va penetrar primer les capes altes de la societat, és a dir que la va adoptar primer l’aristocràcia feudal i després va passar al poble. Per això els senyors dels castells van donar refugi als càtars quan el Papa Innocenci III i el rei de França emprenen una cruenta croada per exterminar el catarisme.
Als càtars també se’ls anomena tolosans i albigesos perquè a la regió d’Albi i Tolosa n’hi va haver molts.
L’èxit dels càtars era de ben segur que practicaven una vida senzilla propera a la del poble i a més predicaven en la seva llengua, l’occità.
El catarisme es basa en el Nou Testament i en l’Evangeli de Joan. A més de considerar que el Maligne era una força gairebé equiparable a la de Déu (que ja era una desviació important de la fe cristiana), també neguen l’existència de l’infern. Per a ells l’infern és el mateix món que és on està presonera l’ànima dins el cos, que també prové del mal. Per als càtars Crist no era fill de Déu sinó missatger i no va salvar els homes a través de la seva crucifixió sinó a través de la seva predicació. Tampoc creien en la resurrecció del cos de Crist i rebutjaven tots els sagraments menys el de la “consolació” que és una cerimònia de baptisme sense aigua, només imposant les mans sobre el cap de l’aspirant a ser consolat.
Per a ells també era important que només una persona en ple coneixement pogués ser consolada i així doncs només es practicava aquest sagrament a persones adultes al llindar de la mort, o als que volien ser “bons homes” —així s’anomenaven els càtars a si mateixos— després de tres anys d’assistència a una escola càtara.
Si pensaven que l’ànima l’havia creat Déu i era eterna, evidentment no tenien por a la mort si havien estat “consolats” per un home bo, és a dir un “Perfecte” o predicador de la religió càtara.
Com que els càtars consideren que el món i tot allò visible prové del Maligne, ells viuen en contínua lluita contra les necessitats corporals. Per aquest motiu no mengen ni carn ni productes animals a excepció del peix i practiquen l’abstinència sexual absoluta. A més només podien circular de dos en dos. A banda de predicar havien de tenir un ofici i sembla que una gran part d’ells eren teixidors, motiu pel qual durant força temps dir “teixidor” era dir sinònim d’heretge.
La denominació “càtar” no està del tot clara. El que sí sembla clar és que l’emprà per primera vegada un monjo alemany que es deia Eckbert de Schonau el 1163. Potser prové del grec “katharos” que volia dir “pur” o és una evolució de l’alemany “Ketzer” que volia dir heretge. Una altra teoria vol indicar que Càtar pot provenir de l’alemany “Katze” perquè es considerava el gat com a animal del dimoni. Potser no se sabrà mai d’on prové el nom o senzillament és una fusió d’una paraula grega amb una de germànica.
El que està clar és que el que predicaven va semblar molt més correcte que el que predicava l’església romana i per això van ser acollits a Occitània.
Malauradament el castell de Montsegur va haver de presenciar l’any 1244 com es cremaven a la foguera més de cent vint càtars i en els de Quéribus i Perypertuse es van refugiar uns quants més abans que desapareguessin per sempre i deixessin de ser un perill per l’església catòlica de Roma.
De castells càtars als Pirineus Orientals n’hi ha més i sens dubte els aniré visitant. No obstant, com ja vaig dir la setmana passada, després de l’esforç considerable en l’ascens i descens del de Perypertuse, no em vaig veure en cor de provar sort l’endemà amb un altre castell càtar i vaig escollir canviar de regió, anar a l’Aude i visitar el Château de Salses, moltíssim posterior als càtars i a peu pla per seguir amb una altra línia de la història de França igualment unida a la del nostre país i que us explico a continuació.
El castell de Salses està ubicat a la regió de l’Aude i es considera d’època moderna. El va fer construir el rei de la corona d’Aragó Ferran el Catòlic quan va haver pactat amb el de França que li cedia els territoris a Itàlia a canvi del Rosselló. Per a construir-ho va invertir el 20% del pressupost anual de la corona. A aquella època els reis es canviaven els territoris com si fossin cromos sense ni tan sols pensar en la gent que hi vivia. El castell modern actual està emplaçat en un indret on antigament se n’havia esmentat un al 1047. Va ser més tard que Alfons el cast va demanar que prop de l’antic castell es construís una població. I finalment l’actual construcció va ser encomanda pel rei d’Aragó després de pactar amb el de França i el va fer aixecar amb intensió defensiva. Volia un castell per vigilar la zona fronterera entre França i la Corono d’Aragó. Per construir la fortificació el rei va recórrer al mateix enginyer que va reconstruir l’Alhambra de Granada, Ramiro López. El fort està ple de modernitats com un lavabo a la cambra del governador o un muntacàrregues per fer arribar el menjar ràpidament al menjador. L’edificació és gran però simple. Els estables tenen unes entrades de molt poca alçada perquè a l’època es feien servir uns cavalls molt baixos i resistents que eren típics de la Península Ibèrica. Al mig del patí es pot contemplar la torre del governador, en situació estratègica per tal de ser el darrer indret en ser conquerit en cas d’atac. El primer atac el va patir i resistir la fortalesa quan encara estava en construcció.
Una part important de la fortalesa l’ocupa la cuina i el rebost amb capacitat d’emmagatzemar vianda per 40 dies de setge. Els francesos i els espanyols es van anar disputant la fortalesa fins al Tractat dels Pirineus del 1659, quan el castell de Salses va perdre definitivament el seu valor estratègic. El 1886 es declara monument històric. El de Sales és un castell i fort de transició entre l’edat mitja i les fortificacions del segle XVI adaptades a una nova artilleria. Els interessats en l’art de la guerra trobaran la fortificació amb els seus elements de defensa completament meravellosa. És un vestigi del passat entre dues èpoques i de nou un testimoni del fragment d’història en què la corona de Catalunya i Aragó s’estenia per un territori molt vast.
El darrer dia a França del meu viatge vaig visitar el memorial del camp de Rivesaltes que va ser construït per tenir-li els que anomenaven “indesitjables”. Cal esbrinar bé quins són els horaris d’apertura per accedir a l’audioguia i poder entendre millor aquest camp en què es condensa una història recent que no hauríem de repetir mai.
Vaig acabar el meu primer viatge per aquesta zona amb unes ganes boges de tornar-hi el proper estiu per a cercar-hi més història i endinsar-m’hi. És un bocí de França molt bonic i encara relativament poc explotat i això avui dia es pot considerar un autèntic tresor.
Veureu entre les fotografies les d’un bell gat. Aquest felí em va seguir i tenia moltes ganes de moixaines el dia de la meva visita. He pensat que volia deixar un record seu al blog ja que és el primer felí que conec que habita en un gran castell. No tothom té aquesta sort!

Els càtars i els Pirineus orientals: el sabor embriagador de les muntanyes.

2 comentaris

I mireu per on aquest any, sense poder programar gaire les meves vacances perquè el curs ha estat intens, pràcticament a darrera hora i quan ja se m’havien acabat les idees per anar de vacances, un amic francès català, o potser hauria de dir català francès, em va enviar un WhatsApp amb informació sobre possibles rutes dels castells càtars als Pirineus Orientals francesos i no vaig haver de dubtar gaire en decidir-me a anar-hi. Només fent una cerca ràpida a internet em vaig adonar de les infinites possibilitats d’aquest bocí de la França que com descobriria poc després encara se sent molt catalana tot i que va passar a ser part del país veí del nord el 1659. Un encert i una nova aventura que comença per a mi perquè per conèixer de debò aquesta zona aquest serà el primer dels meus estius per allí.
El campament base com anomeno jo al càmping on planto la tenda ha estat aquest any a la població de Maury. A simple vista passa desapercebuda a qui no sap encara que temps enrere va ser rica i esplendorosa. La decisió però no va ser històrica sinó pràctica. Em va semblar que el Càmping La Maurynate oferia uns bons serveis, un preu molt competitiu i quedava com a molt lluny a uns trenta minuts de tot allò que en un principi volia visitar aquest primer estiu. Així doncs el dos d’agost em vaig posar en marxa i hi vaig arribar just abans que comencés a ploure. Al càmping aquella primera nit vaig ser la única clienta en tenda de campanya i sortosament no va ploure a bots i barrals. Però no vull fer el post per explicar-vos batalletes de viatjant nòmada, no pas en aquesta ocasió. Més aviat us vull fer la boca aigua amb tot allò que he visitat i que m’ha meravellat.
El primer dia vaig visitar el castell de Quéribus que pertany al grup que s’anomena les cinc filles de Narbona. Aquest, com el de Perypertuse, es menciona per primera el 1022 i quan va néixer encara es trobava en territori de la Corona de Catalunya i Aragó. En ell s’hi van refugiar també igual que en el de Perypertuse, els darrers càtars perseguits per heretges i condemnats a desaparèixer de la terra per romandre per sempre més misteriosos. Chabert de Barbaira va signar la seva rendició i acabà entregant el castell a canvi de la seva llibertat. Cau perquè el que va ser el seu antic company d’armes Oliver de Termes l’ha traït. El castell canvia de bàndol i també de fisonomia gràcies al rei de França Lluís el sant que finançarà la remodelació i farà front ara als enemics del Regne d’Aragó. Per a fer-ho el de Quéribus era un punt estratègic de defensa.
Es castells de Quéribus i el de Perypertuse poca cosa mantenen en peu de les antigues fortificacions occitanes. Tanmateix es formen i s’aixequen imponents en aquell indret que els occitans triaren per erigir-los. Les vistes són per deixar-nos sense respiració i els cops de la tramuntana ens dificultaran l’ascens per gaudir d’aquests vestigi fabulosos del passat. Quéribus neix i creix d’una cresta rocallosa i escala fins als 729 metres. Avui dia el veiem i gaudim reforçat amb els ginys del enginyers del rei de França. Des d’ell es controlava el massís de Corberes i la visibilitat li donava l’avantatge infal·lible de la possibilitat de defensa abans de l’atac.
Però recapitulem una mica per entendre millor la història. El 1245 Lluís IX, conegut com a Sant Lluís, torna de les croades d’Orient i anomena Pierre d’Auteul senescal de Carcassone i li encomana reduir l’últim reducte de resistència, el castell de Quéribus. Recorreran com he dit abans a l’antic amic de Chabert per capturar-lo i forçar la rendició. El castell canvia de bàndol però tornarà a ser Aragonés o Catalano-Aragonés durant el segle XV quan el rei Lluís XI no respecta la pau signada al tractat de Corbeil i l’any 1248 ocupa Perpinyà i el Rosselló enfurismant els aragonesos que lluiten i recuperen aquests dos municipis i el castell de Quéribus. La victòria dura poc perquè dos anys més tard tornarà a ser francès. Pobre castell tant canviar de mans! Si hagués pogut parlar com s’hagués queixat!
He de dir que si no fos per la informació que em van proporcionar les guies m’hagués estat veritablement difícil veure que els element de l’edat mitjana es barregen amb els del Renaixement i acaben formant un conjunt homogeni i misteriós, una bella rosa en el paisatge muntanyós d’aquesta part dels Pirineus que vam perdre i se’ns extirpà per ira d’un rei.
Com us he dit abans Quéribus serà un darrer punt de refugi dels càtars i dels senyors faïdits, que són els que han estat desposseïts per heretges. Benoit de Termes, bisbe càtar de Razenes hi morí l’any 1241 i abans de caure definitivament encara acollia càtars. D’aquells que van quedar la història no n’ha dit res però més endavant us en faig cinc cèntims.
Cal esmentar que una de les proeses dels enginyers de França va ser aconseguir crear una cisterna que podia recollir fins a seixanta mil litres d’aigua per abastir el castell i els que hi vivien. Eren pocs i de soldats només uns 25. No se’ls va permetre viure-hi amb les seves dones, a qui es va enviar a poblacions properes com Cucugnan. Aquesta petita vila que també vaig visitar durant el meu primer dia als Pirineus orientals va prosperar i es va fer rica gràcies a la vinya. Abans d’això la gent del poble malvivia amb el cultiu del cereal i la cria de cabres.
Curiós d’aquesta població és la seva verge embarassada. Malauradament els espanyols van destruir el municipi al segle XV i després va néixer un nou Cucugnan que ha donat pas al que coneixem ara.
Del primer dia també em vaig endur una bona impressió de la població de Tautavel on hi ha un centre de recerca arqueològica i un museu. L’activitat arqueològica s’hi ha desenvolupat d’ençà de la descoberta de les restes d’un homínid que no es corresponien amb el de Neardental o l’Homo Sàpiens. Les restes trobades a la cauna de l’Aragó daten de fa uns 570.000 a 400.000 anys i pertanyen a l’espècie que s’ha anomenat Homo Heidelbergensis. És la primera espècie d’homínid prop de la que s’han trobat indicis de mentalitat simbòlica. S’ha anomenat Homo Heidelbergensis perquè les primeres restes d’aquesta espècie es van trobar al voltant de Heidelberg. A Tautavel també se’n van trobar i per això s’anomena a les restes “l’home de Tautavel”. El museu ofereix una pila de reproduccions de restes d’homínids i de les seves representacions artístiques. El més interessant va ser l’explicació d’una arqueòloga sobre els mètodes per fer foc dels homes primitius. La localitat és bufona i polida però no hi cal buscar ni gaires locals d’oci ni gaires botigues.
L’endemà de la meva visita a Quéribus vaig decidir anar al castell que m’havien recomanat com a més bonic entre totes les que els francesos anomenen “les cinq filles de Carcassone” i que són els castells d’Aguilar, el de Peyrepertuse, el de Termes i el de Puilaurens. Es tracta del castell de Peyrepertuse que és relativament proper al de Quéribus. Només en veure’l de lluny sorprèn la seva magnitud perquè es tracta d’una fortificació en dues parts col·locades sobre una muntanya rocosa i de dificilíssim accés. Us recomano només la visita si esteu molt en forma perquè la pujada no és fàcil i la baixada pot ser terrorífica. El principal problema és que només hi ha un camí relativament planer fins arribar a la primera part del castell, la situada més avall. D’una primera part d’aquest complex a l’altre hi ha una pujada farragosa en terreny rocallós que si intenteu pujar com jo carregats de bossa, motxilla amb l’ordinador i sandàlies serà tot u repte i prova física, a més d’una temeritat. El sol de justícia no va ajudar a ascendir el magnífic castell que ara està en la seva part interior majoritàriament derruït. Aquest cop sí que vaig agafar l’àudioguia i val la pena. Aquest castell s’aixeca en 300 metres i té forma de vaixell. És tan gran que té la mateixa superfície que la ciutadella de Carcassona. Està dividida en el recinte de la part inferior, el de la part superior de difícil pujar i la torre de Sant Jordi. Entre el recinte inferior i el superior hi ha el castell primitiu dels reis occitans. La regió de Peypertuse apareix el segle IX i el castell del segle XI pertanyia al compte de Besalú. El rei de França Lluís IX, el rei sant, el va fer seu el 1240. Durant aquest mateix segle en aquesta regió una colla de cristians es van fer adeptes del moviment dels càtars i el seu estil de vida i creences irritaven als membres de l’església catòlica que els va acabar declarant heretges. El Papa Innocenci III va començar una creuada contra ells. Els càtars consideraven que els humans havien estat atrapats en el món imperfecte creat pel dimoni i s’anaven reencarnat fins que Jesús va baixar a salvar-los. Però per ells Jesús no va salvar l’home a través de la seva crucifixió sinó a través de la seva predicació. Ells no acceptaven la resurrecció de Crist en cos i ànima i per tant la seva creença anava contra els fonaments de la catòlica. Els càtars practicaven una vida de pobresa, castedat i eren vegetarians.
La fortalesa de Peyrepertuse va ser un dels darrers refugis dels càtars. Quan va pertànyer al rei, aquest la va reforçar i la va engrandir i va fer construir la gran escala al costat del segon recinte. Es va convertir en un enclau i punt de defensa del territori francès contra les incursions de la corona d’Aragó. També va ser el lloc on Enric de Trastàmara es va refugiar per planejar un atac contra el seu germanastre i legítim rei Pere el Cruel. Val a dir que tot i el sobrenom de “el Cruel” Pere I era partidari de la convivència entre cristians, jueus i musulmans i el seu germanastre Enric utilitzà l’antisemitisme per guanyar adeptes i enemics del seu germanastre. Des del meu —l’anomeno meu perquè el somniaré durant molt de temps—castell de Peyrepertuse va organitzar els seus exercits que finalment derrotaran els de Pere el Cruel a la batalla de Montiel el 1369. Pere I presoner va ser assassinat pel seu germanastre. Així veieu si n’ha estat d’important aquest castell per la història!
Pel que fa al personal i per fer-vos una idea de la gent que es necessitava, el 1302 el castell el guardaven un castellà, 21 sergents, un vigilant, un porter, un capellà i molts gossos. Al segle XIV eren la gent que habitava la contrada la que vigilava el castell a canvi de no pagar cap impost.
Amb tot el que us he explicat ja us imagineu que no era fàcil accedir al castell sense ser vist i que et caiguessin les fletxes del vigilant. Llavors com s’ho feien els soldats per anar a veure les seves mullers a les poblacions del voltant sense córrer perill? Doncs resulta que hi havia una poterna entre la latrina o comuna i el refugi en una senda amagada. Així es podia sortir protegit per la cresta rocallosa si s’era suficientment àgil per baixar la pendent espectacular i perillosa.
La part més antiga de Peyrepertuse va començar amb el que era una torre que es va transformar posteriorment en cisterna. La torre del governador i posterior cisterna es convertí en església del primer recinte. De cisternes n’hi havia quatre al castell i eren essencials per recollir l’aigua ja que en un lloc de tant difícil accés era impossible portar-la de qualsevol altre indret.
La part més alta del recinte també és de difícil accés fins que en el seu darrer tram hi trobem una escala de seixanta esglaons que va fer construir el rei Lluís el sant el 1242. I a 800 metres d’altitud els enginyers reials van aixecar la torre de sant Jordi. La vista és imponent, meravellosa i vertiginosa alhora.
Els castells de Quéribus i de Peyrepertuse són els dos que es poden veure a distància i comunicar-se l’un amb l’altre. Ambos vigilaven la regió en la seva totalitat des del mar fins els Pirineus. Peyrepertuse i Quéribus avisaven amb senyals de foc de l’arribada de qualsevol possible incursió i es calcula que a l’època s’hagués trigat unes tres hores des de l’observació d’un possible atac fins que Carcassona estava informada.
Com us podeu imaginar després de la pujada vertiginosa i la baixada arriscada amb el pes de les bosses i les meves més que inadequades sandàlies, vaig fer un gelat a l’entrada del castell on es venen els tiquets i vaig decidir donar-me una mica de descans la resta del dia. Vaig poder visitar ràpidament Saint-Paul-de-Fenouillet i Maury però estava massa cansada per gaires esforços més físics.
Sortosament l’endemà vaig visitar el Château de Salses, ja a peu gairebé pla,perquè em va caler donar un descans a les cames i genolls després de superar el repte.
De la resta del meu viatge us en faig cinc cèntims més la setmana vinent. Fins llavors us deixo amb el sabor dolç de les fotografies que no fan prou honor a la bellesa del paisatge i de les joies històriques que hi vaig veure.

Castells càtars i Pirineus orientals: el sabor embriagador de les muntanyes.

Deixa un comentari

I mireu per on aquest any, sense poder programar gaire les meves vacances perquè el curs ha estat intens, pràcticament a darrera hora i quan ja se m’havien acabat les idees per anar de vacances, un amic francès català, o potser hauria de dir català francès, em va enviar un WhatsApp amb informació sobre possibles rutes dels castells càtars als Pirineus Orientals francesos i no vaig haver de dubtar gaire en decidir-me a anar-hi. Només fent una cerca ràpida a internet em vaig adonar de les infinites possibilitats d’aquest bocí de la França que com descobriria poc després encara se sent molt catalana tot i que va passar a ser part del país veí del nord el 1659. Un encert i una nova aventura que comença per a mi perquè per conèixer de debò aquesta zona aquest serà el primer dels meus estius per allí.
El campament base com anomeno jo al càmping on planto la tenda ha estat aquest any a la població de Maury. A simple vista passa desapercebuda a qui no sap encara que temps enrere va ser rica i esplendorosa. La decisió però no va ser històrica sinó pràctica. Em va semblar que el Càmping La Maurynate oferia uns bons serveis, un preu molt competitiu i quedava com a molt lluny a uns trenta minuts de tot allò que en un principi volia visitar aquest primer estiu. Així doncs el dos d’agost em vaig posar en marxa i hi vaig arribar just abans que comencés a ploure. Al càmping aquella primera nit vaig ser la única clienta en tenda de campanya i sortosament no va ploure a bots i barrals. Però no vull fer el post per explicar-vos batalletes de viatjant nòmada, no pas en aquesta ocasió. Més aviat us vull fer la boca aigua amb tot allò que he visitat i que m’ha meravellat.
El primer dia vaig visitar el castell de Quéribus que pertany al grup que s’anomena les cinc filles de Narbona. Aquest, com el de Perypertuse, es menciona per primera el 1022 i quan va néixer encara es trobava en territori de la Corona de Catalunya i Aragó. En ell s’hi van refugiar també igual que en el de Perypertuse, els darrers càtars perseguits per heretges i condemnats a desaparèixer de la terra per romandre per sempre més misteriosos. Chabert de Barbaira va signar la seva rendició i acabà entregant el castell a canvi de la seva llibertat. Cau perquè el que va ser el seu antic company d’armes Oliver de Termes l’ha traït. El castell canvia de bàndol i també de fisonomia gràcies al rei de França Lluís el sant que finançarà la remodelació i farà front ara als enemics del Regne d’Aragó. Per a fer-ho el de Quéribus era un punt estratègic de defensa.
Es castells de Quéribus i el de Perypertuse poca cosa mantenen en peu de les antigues fortificacions occitanes. Tanmateix es formen i s’aixequen imponents en aquell indret que els occitans triaren per erigir-los. Les vistes són per deixar-nos sense respiració i els cops de la tramuntana ens dificultaran l’ascens per gaudir d’aquests vestigi fabulosos del passat. Quéribus neix i creix d’una cresta rocallosa i escala fins als 729 metres. Avui dia el veiem i gaudim reforçat amb els ginys del enginyers del rei de França. Des d’ell es controlava el massís de Corberes i la visibilitat li donava l’avantatge infal·lible de la possibilitat de defensa abans de l’atac.
Però recapitulem una mica per entendre millor la història. El 1245 Lluís IX, conegut com a Sant Lluís, torna de les croades d’Orient i anomena Pierre d’Auteul senescal de Carcassone i li encomana reduir l’últim reducte de resistència, el castell de Quéribus. Recorreran com he dit abans a l’antic amic de Chabert per capturar-lo i forçar la rendició. El castell canvia de bàndol però tornarà a ser Aragonés o Catalano-Aragonés durant el segle XV quan el rei Lluís XI no respecta la pau signada al tractat de Corbeil i l’any 1248 ocupa Perpinyà i el Rosselló enfurismant els aragonesos que lluiten i recuperen aquests dos municipis i el castell de Quéribus. La victòria dura poc perquè dos anys més tard tornarà a ser francès. Pobre castell tant canviar de mans! Si hagués pogut parlar com s’hagués queixat!
He de dir que si no fos per la informació que em van proporcionar les guies m’hagués estat veritablement difícil veure que els element de l’edat mitjana es barregen amb els del Renaixement i acaben formant un conjunt homogeni i misteriós, una bella rosa en el paisatge muntanyós d’aquesta part dels Pirineus que vam perdre i se’ns extirpà per ira d’un rei.
Com us he dit abans Quéribus serà un darrer punt de refugi dels càtars i dels senyors faïdits, que són els que han estat desposseïts per heretges. Benoit de Termes, bisbe càtar de Razenes hi morí l’any 1241 i abans de caure definitivament encara acollia càtars. D’aquells que van quedar la història no n’ha dit res però més endavant us en faig cinc cèntims.
Cal esmentar que una de les proeses dels enginyers de França va ser aconseguir crear una cisterna que podia recollir fins a seixanta mil litres d’aigua per abastir el castell i els que hi vivien. Eren pocs i de soldats només uns 25. No se’ls va permetre viure-hi amb les seves dones, a qui es va enviar a poblacions properes com Cucugnan. Aquesta petita vila que també vaig visitar durant el meu primer dia als Pirineus orientals va prosperar i es va fer rica gràcies a la vinya. Abans d’això la gent del poble malvivia amb el cultiu del cereal i la cria de cabres.
Curiós d’aquesta població és la seva verge embarassada. Malauradament els espanyols van destruir el municipi al segle XV i després va néixer un nou Cucugnan que ha donat pas al que coneixem ara.
Del primer dia també em vaig endur una bona impressió de la població de Tautavel on hi ha un centre de recerca arqueològica i un museu. L’activitat arqueològica s’hi ha desenvolupat d’ençà de la descoberta de les restes d’un homínid que no es corresponien amb el de Neardental o l’Homo Sàpiens. Les restes trobades a la cauna de l’Aragó daten de fa uns 570.000 a 400.000 anys i pertanyen a l’espècie que s’ha anomenat Homo Heidelbergensis. És la primera espècie d’homínid prop de la que s’han trobat indicis de mentalitat simbòlica. S’ha anomenat Homo Heidelbergensis perquè les primeres restes d’aquesta espècie es van trobar al voltant de Heidelberg. A Tautavel també se’n van trobar i per això s’anomena a les restes “l’home de Tautavel”. El museu ofereix una pila de reproduccions de restes d’homínids i de les seves representacions artístiques. El més interessant va ser l’explicació d’una arqueòloga sobre els mètodes per fer foc dels homes primitius. La localitat és bufona i polida però no hi cal buscar ni gaires locals d’oci ni gaires botigues.
L’endemà de la meva visita a Quéribus vaig decidir anar al castell que m’havien recomanat com a més bonic entre totes les que els francesos anomenen “les cinq filles de Carcassone” i que són els castells d’Aguilar, el de Peyrepertuse, el de Termes i el de Puilaurens. Es tracta del castell de Peyrepertuse que és relativament proper al de Quéribus. Només en veure’l de lluny sorprèn la seva magnitud perquè es tracta d’una fortificació en dues parts col·locades sobre una muntanya rocosa i de dificilíssim accés. Us recomano només la visita si esteu molt en forma perquè la pujada no és fàcil i la baixada pot ser terrorífica. El principal problema és que només hi ha un camí relativament planer fins arribar a la primera part del castell, la situada més avall. D’una primera part d’aquest complex a l’altre hi ha una pujada farragosa en terreny rocallós que si intenteu pujar com jo carregats de bossa, motxilla amb l’ordinador i sandàlies serà tot u repte i prova física, a més d’una temeritat. El sol de justícia no va ajudar a ascendir el magnífic castell que ara està en la seva part interior majoritàriament derruït. Aquest cop sí que vaig agafar l’àudioguia i val la pena. Aquest castell s’aixeca en 300 metres i té forma de vaixell. És tan gran que té la mateixa superfície que la ciutadella de Carcassona. Està dividida en el recinte de la part inferior, el de la part superior de difícil pujar i la torre de Sant Jordi. Entre el recinte inferior i el superior hi ha el castell primitiu dels reis occitans. La regió de Peypertuse apareix el segle IX i el castell del segle XI pertanyia al compte de Besalú. El rei de França Lluís IX, el rei sant, el va fer seu el 1240. Durant aquest mateix segle en aquesta regió una colla de cristians es van fer adeptes del moviment dels càtars i el seu estil de vida i creences irritaven als membres de l’església catòlica que els va acabar declarant heretges. El Papa Innocenci III va començar una creuada contra ells. Els càtars consideraven que els humans havien estat atrapats en el món imperfecte creat pel dimoni i s’anaven reencarnat fins que Jesús va baixar a salvar-los. Però per ells Jesús no va salvar l’home a través de la seva crucifixió sinó a través de la seva predicació. Ells no acceptaven la resurrecció de Crist en cos i ànima i per tant la seva creença anava contra els fonaments de la catòlica. Els càtars practicaven una vida de pobresa, castedat i eren vegetarians.
La fortalesa de Peyrepertuse va ser un dels darrers refugis dels càtars. Quan va pertànyer al rei, aquest la va reforçar i la va engrandir i va fer construir la gran escala al costat del segon recinte. Es va convertir en un enclau i punt de defensa del territori francès contra les incursions de la corona d’Aragó. També va ser el lloc on Enric de Trastàmara es va refugiar per planejar un atac contra el seu germanastre i legítim rei Pere el Cruel. Val a dir que tot i el sobrenom de “el Cruel” Pere I era partidari de la convivència entre cristians, jueus i musulmans i el seu germanastre Enric utilitzà l’antisemitisme per guanyar adeptes i enemics del seu germanastre. Des del meu —l’anomeno meu perquè el somniaré durant molt de temps—castell de Peyrepertuse va organitzar els seus exercits que finalment derrotaran els de Pere el Cruel a la batalla de Montiel el 1369. Pere I presoner va ser assassinat pel seu germanastre. Així veieu si n’ha estat d’important aquest castell per la història!
Pel que fa al personal i per fer-vos una idea de la gent que es necessitava, el 1302 el castell el guardaven un castellà, 21 sergents, un vigilant, un porter, un capellà i molts gossos. Al segle XIV eren la gent que habitava la contrada la que vigilava el castell a canvi de no pagar cap impost.
Amb tot el que us he explicat ja us imagineu que no era fàcil accedir al castell sense ser vist i que et caiguessin les fletxes del vigilant. Llavors com s’ho feien els soldats per anar a veure les seves mullers a les poblacions del voltant sense córrer perill? Doncs resulta que hi havia una poterna entre la latrina o comuna i el refugi en una senda amagada. Així es podia sortir protegit per la cresta rocallosa si s’era suficientment àgil per baixar la pendent espectacular i perillosa.
La part més antiga de Peyrepertuse va començar amb el que era una torre que es va transformar posteriorment en cisterna. La torre del governador i posterior cisterna es convertí en església del primer recinte. De cisternes n’hi havia quatre al castell i eren essencials per recollir l’aigua ja que en un lloc de tant difícil accés era impossible portar-la de qualsevol altre indret.
La part més alta del recinte també és de difícil accés fins que en el seu darrer tram hi trobem una escala de seixanta esglaons que va fer construir el rei Lluís el sant el 1242. I a 800 metres d’altitud els enginyers reials van aixecar la torre de sant Jordi. La vista és imponent, meravellosa i vertiginosa alhora.
Els castells de Quéribus i de Peyrepertuse són els dos que es poden veure a distància i comunicar-se l’un amb l’altre. Ambos vigilaven la regió en la seva totalitat des del mar fins els Pirineus. Peyrepertuse i Quéribus avisaven amb senyals de foc de l’arribada de qualsevol possible incursió i es calcula que a l’època s’hagués trigat unes tres hores des de l’observació d’un possible atac fins que Carcassona estava informada.
Com us podeu imaginar després de la pujada vertiginosa i la baixada arriscada amb el pes de les bosses i les meves més que inadequades sandàlies, vaig fer un gelat a l’entrada del castell on es venen els tiquets i vaig decidir donar-me una mica de descans la resta del dia. Vaig poder visitar ràpidament Saint-Paul-de-Fenouillet i Maury però estava massa cansada per gaires esforços més físics.
Sortosament l’endemà vaig visitar el Château de Salses, ja a peu gairebé pla,perquè em va caler donar un descans a les cames i genolls després de superar el repte.
De la resta del meu viatge us en faig cinc cèntims més la setmana vinent. Fins llavors us deixo amb el sabor dolç de les fotografies que no fan prou honor a la bellesa del paisatge i de les joies històriques que hi vaig veure.

L’afalac que és com el perfum i altres dites angleses d’estiu VI.

Deixa un comentari

Abans que acabi aquest meravellós estiu m’he entestat en que sapigueu forces dites de la llengua anglesa perquè poden enriquir el vostre vocabulari i també el vostre saber en general.
Ja coneixeu com va la cosa oi? Primer una dita coneguda a casa nostra o millor dit a casa dels veïns espanyols, sabeu allò de “perro ladrador, poco mordedor”? doncs en anglès és “barking dogs, seldom bite”, que els gossos que borden, rarament mosseguen. No m’atreviria per si de cas a voler acaronar un gos que m’està lladrant, no fos cas que no en tingués ganes. En el sentit figurat vol dir que qui molt xerra i amenaça acaba no fent res.
Ara ja passo a les dites que sembla que tenen parentes en les nostres llengües però que no he sentit mai. M’abelleix especialment la de “flattery, like perfume, should be smelled but not swallowed”, és a dir que l’adulació és com el perfum que l’has d’olorar però no empassar-te’l. I és absolutament cert perquè generalment quan la gent canta les nostres virtuts és per tal d’ensarronar-nos i tenir-nos contents. En català tenim el de “l’adulació és com el foc, no cal apropar-s’hi massa”. I en castellà es compara l’adulació amb l’encens i es diu “la adulación es como el incienso: se huele, però no se inhala”. Mai no us refieu de ningú que us fa massa la pilota i tampoc de ningú que s’empassa sempre tots els compliments perquè probablement s’ho tindrà força cregut.
La següent és una dita que per força he de considerar molt valuosa perquè em recorda una situació en la que estic en aquests moments. La dita és “a thing begun is half done” una cosa començada és mig feta. I bé, jo he començat a preparar matèries pel curs vinent però no les he acabades perquè estant ara de vacances la veritat és que aprofito per fer tot allò que no puc fer normalment. Això vol dir que no sempre em dedico només a preparar els cursos i el material de l’any vinent. Però he començat i vaig fent i per tant he de considerar que havent fet el primer pas, ja he fet quelcom important.
I una dita que té una certa relació amb aquesta darrera és la de “begin to weave and God will give the thread”, que comencis a teixir i Déu et donarà el fil. S’aplica en aquelles situacions en què hi ha una tasca a fer però no està dit com s’ha de fer i llavors la gent planifica i planifica però no comença mai de tant rumiar. En aquests casos és millor emprendre l’acció i quan quelcom ja està començat la resta va sortint. Aquí puc aplicar el mateix exemple que anteriorment. Si jo començo a treballar en aquestes assignatures noves, mentre hi treballo em van sortint les idees.
Una altre refrany pels optimistes és el de “ half loaf is better than none” mitja llesca és millor que cap. Ben cert.
I entre els meus favorits hi ha el de “If you are patient in a moment of anger, you will escape hundred days of sorrow”, que significa que si tens paciència en un moment d’ira, t’estalviaràs cent dies d’aflicció. I és que quan ens enfadem tendim a fer coses de les que després ens penedim. Per això cal sempre mantenir la calma.
Menys positiva és la dita de “hope for the best but prepare for the worst” que esperis el millor però et preparis pel pitjor. Suposo que és una manera de mantenir-se de peus a terra i no estavellar-se si les coses van malament. Cal sempre evitar fer volar coloms. Jo particularment no soc partidària de pensar sempre en el pitjor perquè com diuen els alemanys no cal pintar el dimoni a la paret.
Molt encertada és la que diu “if you buy cheaply, you pay dearly”, aquí dearly vol dir carament. És allò de que “lo barato sale caro” y la veritat és que sempre recordo que els meus pares i el meu avi, i tots ells eren persones que no han tingut mai un poder econòmic elevat, sempre han volgut comprar qualitat encara que els resultés cara perquè després allò que adquirien els durava molts anys. I ara amb un món mig destrossat per una economia capitalista i una societat del consum brutal, potser hauríem de comprar més car per tenir els objectes durant més temps i evitar sobre tot deixalles innecessàries.
Bon agost que és el mes de vacances per excel·lència! Gaudiu-ne al màxim que descansar és viure millor!

El cavall que pensa que la seva càrrega és la més feixuga i altres dites angleses V.

Deixa un comentari

Segueixo amb el tema que m’emociona i que són els idiomes i el recull de la seva saviesa a través de dites i proverbis amb els que podem resumir anys de recopilació d’experiències.
Com ja és habitual en els darrers posts, començo amb aquelles dites que ens són properes i passaré després a les que se’ns fan més estranyes. La primera és la de “don’t count your chickens before they hatch” que traduït és no comptis les gallines fins que no trenquin la closca”, és a dir que no n’hi ha prou en tenir els ous sinó que cal esperar fins que surten els polls per estar segur. Nosaltres en català diem “no diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat” o també “no digues que és cigró, si no el tens dins del sarró”. En castellà l’equivalent seria “no digas oliva hasta que sea cogida”. No hem d’anticipar mai res si no n’estem segurs.
Per recordar-nos el grau de prudència que és convenient mantenir també diem en anglès el “don’t empty the water jar until the rain falls”, no buidis el pot de l’aigua fins que no caigui la pluja. Vol dir que no podem engegar res a dida fins que no tinguem una alternativa per aquesta cosa. Ho podem aplicar per exemple a la feina. Més val no deixar-ne córrer una fins que no en tinguem una altra de segura.
D’aquestes que comencen amb un “don’t” d’imperatiu negatiu us en porto dues més avui. La primera és la que tants i tantes s’haurien d’haver aplicat “don’t open a shop unless you know how to smile” és a dir que no obris una botiga si no saps somriure. La veritat és que jo em trobo massa sovint amb gent que endega negocis que representen estar cara al públic i no saben ser mínimament amables. Aquesta gent definitivament s’ha equivocat posant el negoci. Quantes vegades ens empipem perquè entrem a un establiment on probablement ens hi deixarem uns diners i ens tracten com si ens fessin un favor atenent-nos? Fa anys em queixava de que a Alemanya no hi havia la mentalitat del sector servei i de els botiguers i cambrers no eren amables però malauradament això ara ens ha arribat aquí. Potser també hi té a veure que les botigues petites i familiars han anat desapareixent a mans de grans cadenes que contracten el personal a preu fet i el resultat és un servei molt just. De tota manera la dita segueix sent actual. Cal ser amable per tal de posar un negoci.
La següent és la de “don’t put all your eggs in one basket”, que vol dir que no hem de posar tots els ous en un sol cistell, és a dir que no hauríem de concentrar tots els nostres esforços en una sola cosa perquè si no funciona o fracassa ens quedem sense res. Jo també l’he escoltada en català sobre tot en tema d’inversions o fins i tot de feina. Hi ha gent que prefereix tenir dos pagadors o tres per si en falla un. Cosa de gustos. A mi se’m faria molt complicat treballar per a dues empreses diferents perquè m’absorbiria massa temps que també em cal per fer les coses que m’agraden i gaudir de la vida.
Relacionat amb el tema del treball i com ens hem de comportar en el terreny laboral els anglesos tenen la dita “eagles don’t catch flies”, les àligues no cacen mosques. Hem d’entendre aquí a àliga com au important i mosca com a tema irrisori. Als caps i patrons no els hem de molestar amb foteses que podem resoldre nosaltres mateixos perquè ells estan per atendre qüestions més importants. És a dir que procureu espavilar-vos o no demanar ajut als de dalt si l’assumpte no és prou transcendent.
I seguint amb el tema de la feina i les carregues tenim allò de que “every horse thinks its own pack is heaviest”, que cada cavall pensa que la seva càrrega és la més pesada. I és que tots tendim a veure la nostra feina com a feixuga i no ens adonem que la dels altres potser també ho és i molt. Això sí, per a fer-la bé hem d’estar forts i sans i ben alimentats i això ens ho recorda la dita “empty bags can’t stand upright” que les bosses buides no s’aguanten dretes. Aquí la bossa buida designa a una persona que no té prou recursos i que pateix gana i que per tant no podrà fer la feina prou bé. Primer se l’ha d’alimentar per tal que treballi en condicions.
També m’agrada la dita “every dog has his day”, tot gos té el seu dia i se sobreentén de glòria, que dona una mica d’esperança i que vol dir que fins i tot la gent amb menys sort tindrà èxit en algun projecte en algun moment.
Pels persistents i els que volen aconseguir quelcom tenim la dita “fall seven times, sand up eight”, cau set vegades i aixeca’t vuit perquè tot en aquesta vida costa un esforç i hem de saber entomar les derrotes i tornar a intentar aconseguir el que ens hem proposat.
Les darreres dues dites tenen a veure amb com ens comportem amb la gent. La primera és al de “familiarity breeds contempt”. La paraula “contempt” sempre m’ha resultat molt enganyosa perquè ens recorda a la nostra “content o contenta” però vol dir menyspreu. La dita traduïda diu que la familiaritat genera menyspreu. El sentit d’això és que quan coneixem una situació o persona massa bé, llavors pensem que tot és molt lògic i deixem de mostrar afecte i respecte. Això passa en algunes relacions. Hi ha persones que quan et guanyen confiança es pensen que ja ho poden fer tot i comencen a comportar-se malament amb un. Aquesta dita reflexa aquest tipus de situació. Novament aquesta dita no és només aplicable a les persones sinó que també ho és per la feina per exemple. No per tenir un lloc de treball durant anys hem de menystenir-lo perquè és quelcom molt valuós sobre tot en els temps que corren.
La següent i darrera dita d’avui és la de “faults are thick where love is thin” que les falles són greus on l’amor és prim, és a dir que quan no estimem algú veritablement li veiem els defectes de manera exagerada. Totes aquestes dites són d’allò més encertat i tenen aplicació en el nostre dia a dia. Són fàcils de recordar i sovint convé pensar-hi perquè ens ajuden a saber com ens hem de comportar. Aprofito per desitjar-vos un bon agost que per a molts és el mes de les vacances per excel·lència.
Us deixo avui amb la foto d’una adorable gosseta que és diu Senna i que és la meva favorita de G&G rescat. Em faria molt feliç que a ella li arribés el seu moment de glòria i se l’emportés una família que la cuidés i l’estimés com li cal.

El vaixell segur al port i altres refranys anglesos III.

Deixa un comentari

Encara no m’he cansat dels proverbis en anglès i ja us avanço que no tinc clar què hi haurà al blog de la setmana vinent però el dijous primer d’agost o el vuit d’agost segur que torna a haver-hi un post sobre la llengua anglesa.
Pels qui seguiu el blog sabreu que alterno algunes dites que són iguals a les nostres amb les que són més genuïnes de la parla anglesa. Les dites i els refranys sempre m’han agradat perquè són sentències que en poques paraules resumeixen experiències i saviesa universals. Per això és tan interessant conèixer-les.
Començo avui amb una que té dues parentes en català que són “tal faràs, tal trobaràs” o “qui sembra, recull”. En anglès és “as you sow, so shall you reap”, tal i com plantes, recolliràs. M’agrada l’ús del modal “shall” que sona molt formal perquè és molt antic. S’empra pels manaments “ Thou shall not kill” i atorga intensitat al mandat. Evidentment aquest modal té altres usos com el d’oferiment “shall we dance?”, ballem? o per expressar possibilitat “I shall go shopping tomorrow”. Però en aquesta dita té el significat de predicció.
Ara ja dono pas a les que potser no coneixeu. Començo amb una dita per a cautelosos “An ounce of protection is worth a pound of cure” és a dir que una unça de protecció val una lliura de cura. Per si desconeixeu les mesures, una unça és 0,0333 kg i una lliura uns 0,4 kg. És a dir que posant una mica d’esforç en la protecció ens estalviem un gran esforç en la cura. Els castellans dirien allò de “más vale prevenir que curar”. Tanmateix a mi m’agrada quantificar què val cada cosa com fan els anglesos.
Una mica en contra de la direcció i el pensament d’aquesta dita tenim la següent: “a ship in the harbor is safe, but that’s not what a ship is for”, és a dir que un vaixell al port està segur però no és pel que està fet. La idea aquí és que s’està molt bé a la zona de confort i seguretat però els humans hem d’arriscar-nos una mica i embrancar-nos en aventures noves per tal de fer exactament allò que hem de fer i que és evolucionar.
La següent també m’agrada tot i que quan la vaig sentir per primera vegada, fins i tot en context, no la vaig acabar d’entendre. És la de “a rolling stone gathers no moss”, una pedra que roda no agafa molsa. Costa d’entendre si la molsa ha de tenir un sentit positiu o negatiu. Perquè es podria entendre de dues maneres diferents. Doncs resulta que en aquesta dita és positiva perquè el que denota és que la persona que canvia contínuament de feina o de relacions, no aconseguirà tenir ni cap feina ni cap relació en profunditat i això el o la pot deixar poc satisfet o satisfeta. No sé si dir-vos que hi estic d’acord o no. La veritat és que jo tendeixo a voler sempre conservar les amistats. És difícil de vegades fer-ne de noves perquè per tal que les persones s’entenguin no cal que siguin igual ni pensin igual però s’han de complementar. I una no pot exigir de l’altra que canviï la seva manera de ser per adaptar-se a l’amistat i de vegades és el que les amistats noves, o els aspirants a amistats noves volen aconseguir, que canviem i ens adaptem a ells. I si parlem de feina avui dia, qui la manté durant anys? Jo porto 14 anys a la mateixa escola però conec poca gent de la meva generació que hagi estat més d’una dècada en una sola empresa. Ho considero una sort i un privilegi de moment. És a dir que potser sí que soc una pedra que agafa molsa.
Pel que fa a les amistats els anglesos diuen sàviament: “be slow in choosing, but slower in changing”, que has de ser lent escollint les amistats, és a dir que no podem triar amb rapidesa perquè cal temps per conèixer la gent, però que encara hem de ser més lents per canviar-les, és a dir que ens hem de rumiar molt engegar aquells que són amics de debò. És una de les dites més encertades que conec en llengua anglesa i no en sé cap en català o castellà que tingui el mateix sentit. No es refereix pas només a amistats, es pot referir a coses també o feines per exemple.
Si parlem del caràcter d’una persona els anglesos diuen “a tree is known by its fruit” és a dir que un arbre és conegut pels fruits que produeix i que la gent ens donem a conèixer a través del nostre comportament i caràcter.
Una altra gran veritat és el probervi “ask no questions and hear no lies”, és a dir no preguntis i no escoltaràs mentides. Es refereix al fet de que no hem de ser inquisitius i no hem de preguntar allò que creiem que els altres no volen que els demanem perquè fent-ho donem peu a que ens menteixin. A mi personalment no m’agrada gaire que em facin preguntes personals i per tant entenc la dita tot i que en comptes de mentir el que faig és dir a l’altra persona amb educació que no em sento còmoda responent a les preguntes.
Tornant una mica al tema del caràcter el proverbi anglès “beauty is only skin deep” la bellesa és només tan profunda com la pell significa que l’autèntica bellesa de les persones resideix en les seves qualitats interiors i no en l’aparença física.
I per aquelles ocasions en què ens han fet un favor, hem hagut de menester ajut o bé ens han deixat o regalat quelcom en anglès es diu “Beggars can’t be choosers” els pidolaires no poden ser electors, és a dir no poden escollir.
Per gent com jo que pensa que un dels secrets de l’èxit a la vida és intentar escollir el camí més planer, l’anglès té la dita “ Cross the stream where it is shallowest”, creua el corrent on és més superficial, és a dir fes-te les coses el més fàcil possible. També opino que en la descomplicació hi ha un guany. Guanyem temps que podem invertir en fer altres coses positives que som capaços de fer només perquè no ens hem embolicat en qüestions enrevessades. Sempre he cregut que les fórmules senzilles són les que millor funcionen.
La darrera dita d’avui té una arrel històrica. És la de “don’t carry coals to Newcastle” no portis carbó a Newcastle. Tradicionalment aquesta ciutat tenia unes importants mines de carbó, per tant portar carbó a Newcastle era fer quelcom completament innecessari. I l’equivalent d’aquesta dita en alemany ja us la vaig portar fa unes setmanes. La recordeu? És la de “Eulen nach Athen tragen”, portar òlibes a Atenes perquè com ja vaig explicar en el seu dia, Atenes en el passat estava plena de representacions d’aquestes aus.
Aprofito l’ocasió per desitjar-vos bones vacances si esteu a punt de començar-les. Gaudiu-ne molt que no tenen preu.

La imatge d’avui l’he feta també amb la IA.

El lleopard que no canvia les taques i altres proverbis anglesos II.

Deixa un comentari

Segueixo avui amb el tema dels proverbis i les dites angleses que ens porten una tona de saber del bo acumulat i traspassat de generació en generació. Com és usual en mi, barrejaré expressions que recordaran alguna de les nostres amb aquelles que ens són menys properes. Començo amb una que no em caldrà aclarir gaire perquè és molt i molt clara, és la de “a leopard doesn’t change its spots” que es refereix al fet que una persona no pot canviar la seva naturalesa o el seu caràcter. Per molt que vulguem pensar que algú canvia aquells hàbits que no ens agraden, serà impossible que canviï. Tan sols podem alterar comportaments concrets però aquells que reflecteixen el nostre caràcter són inherents a nosaltres i no els podem modificar. L’equivalent alemany d’aquest proverbi ja us el vaig fer arribar en una ocasió. Era el de “die Katze lässt das mausen nicht”, que el gat no deixarà de perseguir ratolins. Els nostres veïns ibèrics diuen allò de “la cabra tira al monte”.
El segon proverbi d’avui és aquell que ens fa oblidar les penes i amargors del camí recorregut i ens fa concentrar-nos en el final “all is well that ends well” traduït equival a tot el que acaba bé, està bé. La castellana és “bien está lo que bien acaba”. Aquesta també la tenim en alemany però com que ells són tan sintètics l’han retallada amb un “ Ende gut, alles gut”. Aquest proverbi em sembla correcte perquè la ment humana és molt selectiva i volem recordar només allò més positiu i passar full a tot el que ha estat negatiu.
Un altre refrany que m’agrada i que també s’ha de tenir molt en compte per no acabar treballant per cinc és el de “all lay loads on a willing horse”, és a dir que tothom carrega munts al cavall disposat. S’aproxima força al nostre “mentre hi hagi rucs, n’hi haurà que vagin a cavall”. És ben cert que hem d’anar posant límits perquè altrament sempre n’hi ha que s’aprofiten i podem acabar desbordats de tasques.
La que també us sonarà és la de “all that glitters is not gold” que en alemany i en espanyol són clavades “es ist nicht alles Gold, was glänzt” i “no es oro todo lo que reluce”. En català també el tenim “no és or tot allò que lluu” que no vol dir res més que el fet que no ens podem refiar de les aparences perquè ens enganyen.
La darrera similiar a les nostres és la de “among the blind, one-eyed man is king” que és allò que “en casa del ciego el tuerto és el rey”. Fixeu-vos que la dita en anglès només diu “entre els cecs, el tort és el rei. La castellana diu “a casa del cec” i la nostra catalana fa “en terra de cecs, el borni és rei”. La versió alemanya com ja ens podem imaginar és més propera a l’anglesa “unter den Blinden ist der Einäugige König”. Tot això el que vol dir és que entre tota la mediocritat, s’escull aquell que no ho és tant nefast.
Ara una que ja vaig esmentar probablement en el seu dia i que ens recorda les propietats de la poma “an apple a day keeps the doctor away”, una poma al dia manté el metge allunyat. Aquest refrany ha estat traduït de l’anglès al castellà i es fa rimar dient “una manzana al día mantiene al doctor en la lejanía”. Els alemanys fan servir el proverbi en anglès directament perquè és molt conegut.
Passo ara a aquells refranys anglesos menys coneguts. En era del lideratge em sembla molt escaient el proverbi “an army of sheep led by a lion would defeat an army of lions led by a sheep”, un exercit d’ovelles guiades per un lleó, derrotaria un exercit de lleons guiat per una ovella. Quan Keir Strammer va aconseguir la victòria aclaparadora a les eleccions parlamentàries a Anglaterra, els seus detractors van sortir immediatament a dir que no tenia prou carisma per portar el país. Avui dia el carisma i el lideratge s’equiparen, però des del meu punt de vista no són del tot iguals. Ara ja fa temps que sembla que els líders han de tenir veus greus, ser molt segurs de si mateixos fins al punt de semblar arrogants i a més han de tenir-s’ho molt cregut per convèncer. Però jo sempre a líders com Ghandi o Mújica que van saber liderar i canviar el rumb dels seus països des de la modèstia. No obstant sembla que soc una de les poques que pensa que no cal ser un lleó per arribar a ser un líder potent.
Amb el següent proverbi hi estic molt d’acord, és aquell que diu “an hour in the morning is worth two in the evening” és a dir que una hora al matí té el mateix valor que dues del vespre. Es refereix al fet de que pel matí com que hem dormit i estem descansats, rendim molt més que al vespre. A mi em passa que jo a partir de les sis de la tarda ja no soc vàlida per res. Em toca fer classes per la tarda però el meu rendiment no és igual i sort que l’alumnat també ha fet pràctiques pel matí i estan igual de cansats que jo. Per tant la meva energia limitada passa un pèl més desapercebuda.
El següent proverbi m’agrada molt és el de “empty vessels make the most sound”, els vaixells buits són els que fan més soroll. El que vol dir és que la gent que sovint té coneixements superficials és la que xerra més o la que farda més de coneixements. En castellà tenim allò de que “la ignorancia es atrevida” .
La darrera dita d’avui també em sembla una veritat com un temple “an idle brain is devil’s workhop” que vol dir literalment que una ment desocupada és el taller del dimoni. Significa que no és bo tenir la ment ociosa perquè llavors ens venen mals pensaments i males idees.
Jo en tot cas em mantindré enormement ocupada durant aquestes vacances per evitar qualsevol mal.

Les fotos d’aquest simpàtic i preciós lleopard a qui anomeno a partir d’ara Jamie són altre cop generades amb la IA.

Bona setmana a tots!

Dites angleses. El saber en paraules.

Deixa un comentari

Canvio aquesta setmana de tema i torno als idiomes i més concretament a l’anglès i als seus refranys. Fins ara he escrit infinitats de posts sobre locucions en aquesta llengua però de dites i refranys no n’he dit gaire. Toca avui. Com sempre n’hi haurà que seran semblants —o com dirien a Castelló paregudes— a les nostres i seran fàcils de recordar i d’altres se’ns faran estranyes.
Començo amb les que tenen cosines germanes en català o castellà. La primera és la de “a bird in the hand is worth two in the bush” . Literalment seria “Val més un ocell a la mà que dos a l’arbust”, és allò que els castellans en diuen “más vale pájaro en mano que ciento volando”. És a dir que més val estar content amb allò que pot ser nostre fàcilment que arriscar-nos a aconseguir quelcom altr,e encara que primer sembli que el rendiment serà major. L’altre que també ens sona és la de “A cat has nine lives”. Nosaltres evidentment diem que en té set de vides un gat però es veu que els anglesos encara els veuen més capaços de sobreviure adversitats. Aquesta dita la fan servir també aplicada a persones que sempre se’n surten prou bé a la vida, per a les que no ens cal amoïnar-nos gaire.
M’agrada especialment la de “a bad workman always blames his tools” és a dir un mal treballador sempre dona la culpa a les eines. Això el que vol dir és que els mal treballadors mai de la vida acceptaran que el seu rendiment és baix a causa de la seva feina deficient i diran per tant que no l’han poguda fer millor per manca d’instrumental adequat. És molt certa. Com també és molt cert allò de que “absence makes the heart grow fonder” que l’absència fa que el cor es torni més afectuós. El que transmet aquest tros de saviesa és que no apreciem tant allò que veiem sovint i que quan ja no tenim proper algú és quan ens adonem que el trobem a faltar. Jo no podria estar-hi més d’acord. Per això mateix ja fa anys que no vull viure en parella i penso que es manté la flama de l’amor molt més viva quan no veiem a la persona massa sovint. S’ha de tenir temps a enyorar-la.
Ara una dita que sembla força oposada a la de l’ocell a la mà i els dos a l’arbust. És la de “a diamond with a flaw is better than a common stone that is perfect”, és a dir que un diamant amb imperfecció és millor que una pedra perfecta. Aquí hem d’entendre diamant com a oportunitat que ens arriba amb algun grau de dificultat i en canvi la pedra perfecta és una oportunitat bastant usual que sembla perfecta.
Una altra veritat com un temple és la dita “a fool and his money are easily parted” que a un beneit de seguida se’l separa dels seus diners, és a dir que els perd ràpidament perquè o no sap administrar-los o bé l’enreden. I seguint amb el tema dels diners m’abelleix especialment la de “a happy heart is better than a full purse”, un cor feliç és millor que un moneder ple, que no és res més que allò de que els diners no fan la felicitat (però certament ajuden). Personalment penso que si uns mínims estan garantits, tenir diners a cabassos no ens fa més feliços. Ara bé, si no en tenim prou i contínuament hem de lluitar per a la nostra supervivència, és més que obvi que no és fàcil ser feliç. A no ser que a la vida t’hagi anat bé amb la salut, els amics i l’amor. Llavors potser també pots ser feliç sense diners.
I com que a tots ens agrada que ens escoltin però després escoltar se’ns fa difícil diem allò de “a good listener is a silent flatterer” un bon escoltador és un afalagador silenciós. Qui t’escolta t’està afalagant i és molt cert perquè no hi ha gaire gent disposada a escoltar.
El següent proverbi és molt modern i es pot aplicar molt sovint. Fa així “after a victory, tighten your helmet chord”, que és després d’una victòria ajusta la cinta del casc. El que significa és que després d’una victòria no ens podem adormir i ens hem de preparar per la següent batalla o partit. El que va ser entrenador del Bayern, en Giovanni Trapattoni, va dir una vegada després d’un partit “nach dem Spiel, ist vor dem Spiel” és a dir després del partit és abans del partit, que equival al mateix, serveix per recordar a la gent que no ens podem adormir i quedar-nos només amb la victòria perquè s’ha de seguir treballant.
Trapattoni va ser un entrenador entranyable per aquell equip i també per tot Alemanya malgrat que la premsa sovint feia comentaris inadequats sobre els seus errors lingüístics que s’incrementaven quan estava enfadat amb els seus jugadors. Va ser molt famosa la seva frase “Spieler sind wie Flaschen leer” gramàticament incorrecta però que es feia entendre “els jugadors són buides ampolles”.
Vull però deixar el món del futbol pels experts i concentrar-me en més proverbis. El que ens recorda el mal que poden fer les paraules és “a goose quill is more dangerous than a lion’s claw”, la pua d’una oca és més perillosa que l’urpa d’un lleó. Aquí hem d’entendre pua com al final de la ploma d’una oca que acabava en punxa i durant molt temps es va fer servir per sucar-la en tinta i escriure. Les paraules desconsiderades són molt més perilloses i corrosives i poden fer més mal que la ferida d’un lleó o un atac físic. En català tenim aquella bonica expressió que pel seu significat ens ho recorda “paraula i pedra solta, no tenen volta”.
La següent té a veure amb conflictes i diners “a lean agreement is better than a fat lawsuit”, un acord magre és millor que un plet gras. Penso que és fàcilment interpretable: és millor conformar-se amb menys i estalviar-se judicis i diners en advocats en causes que poden no guanyar-se que no pas entrar en plets que triguen temps en resoldre’s i costen diners només per intentar treure’n un benefici més gran.
I el darrer proverbi d’avui és “a journey of thousand miles begins with a simple step”, un viatge de mil milles comença amb un simple pas. És a dir que tots els nostres grans projectes i les nostres fites o viatges, comencen amb petits gestos o amb petites passes o canvis. Aquesta darrera dita m’agrada molt perquè sovint volem arribar molt lluny però ens ofusquem sense veure per on podem començar i qualsevol passa en la direcció que volem prendre ja és un inici. El problema és que molta gent es queda en els projectes i no va més enllà.
Us deixo avui amb una imatge del Safrà i el Sugus que espero que tinguin nou vides com en anglès perquè m’endolceixen la meva rutina d’una manera que no m’hagués pogut imaginar mai.

La IA, els seus límits i els nostres.

Deixa un comentari

El científic Buckmister Fuller nascut el 1895 va dir que si es pren com a base el coneixement generat fins l’any 1 DC, els humans van necessitar mil cinc-cents anys per duplicar-lo, la següent duplicació del coneixement va trigar només 250 anys i el 1900 la humanitat ja havia reunit vuit vegades més coneixement que l’any 1. El 1945 el coneixement total es duplicava cada 25 anys. L’empresa IBM va assegurar que amb internet arribarem a dues vegades més coneixement cada 12 hores. Això ja és una realitat. Com també ho és que cap ésser humà pot abastar tantíssima informació ni tampoc comprendre-la i per això ara serà essencial aprendre a destriar allò que ens cal de tota la muntada d’informació que posseïm. Podem comprendre només una part ínfima de tot el saber i com més coneixement hi ha, més petit és el percentatge de coneixement que adquirim respecte el total. Per aquest motiu d’ara endavant serà imprescindible que s’estableixin uns mínims del que cal saber. A partir d’un determinat moment cada persona haurà de seguir adquirint coneixement mitjançant les eines que destrien la informació. Per això serà imprescindible aprendre a discernir el que és cert i que no i a contrastar informació. Això que sembla tan obvi té implicacions en tots els camps i de manera absolutament immediata canviarà l’educació radicalment i de fet ja l’està canviant. Hi ha tantíssims coneixements factuals que hem d’entendre com fer-los servir quan ens calguin. I sobre tot als docents haurem de canviar les tasques i activitats d’aprenentatge i el sistema d’avaluació.
La qüestió és que els humans podem comprendre els canvis i podem comprendre com adquirir nous coneixements però avancem tant que es farà difícil poder realment capir-ho tot.
En aquest context s’ha d’interpretar la IA com a eina que ens facilitarà el dia a dia. Com ja he mencionat abans, no és possible abastar ni una part ínfima del coneixement humà. Si llegim un article científic i no som científics ens costarà seguir-lo perquè ens perdrem en una pila de tecnicismes que ens són estranys i desconeguts. Si intentem esbrinar el significat d’aquests podem cercar a internet i ens perdrem en una muntada de documents per entendre quatre conceptes als que no estem acostumats. En aquests casos, si som curiosos i volem posar el nas en universos que no són els nostres quotidians, podrem demanar ajut al xat gpt per exemple i demanar-li que ens expliqui els conceptes i ens els simplifiqui. Si una cosa sap fer aquest giny és resumir i sintetitzar i fins i tot rebaixar el nivell de complexitat de segons quina explicació. La millor definició per al xat gpt que he ensopegat fins ara és la del científic, professor i investigador català Carles Sierra. Ell l’ha arribat a anomenar “calculadora de la llengua”. I la denominació em sembla molt encertada. El xat no pensa però fa operacions per trobar resultats en paraules que nosaltres trigaríem massa a fer.
Òbviament això ens ha de deixar tranquils. De la mateixa manera que l’àbac i posteriorment la calculadora no van fer desaparèixer les matemàtiques, el xat gpt no farà desaparèixer el llenguatge. Ans al contrari. Per tal d’obtenir el resultat esperat del xat, cal donar-li les instruccions precises a través del que s’anomena “prompt” i com més acurat sigui el nostre prompt més acurat serà el resultat a les peticions que fem al xat. Les imatges que us mostro avui al blog són les que he emprat per resoldre una de les tasques del curs de IA que estic fent en aquests moments. L’exercici consistia en agafar una fotografia nostra —la meva és la dels dos arbres que porta la marca de Huawei— i l’altra és la que m’ha generat la IA a través de les especificacions que li he donat. No us penseu que amb un prompt n’he tingut prou per generar-la i a més ja veieu que a la fotografia original hi ha dos arbres i a la generada amb Leonardo només un. Tinc diverses imatges generades i he provat el generador d’imatges copilot i Leonardo. El primer m’ha creat quelcom més similar a un dibuix que a una fotografia. El segon m’ha creat unes quantes imatges molt realistes però la IA semblava no entendre que volia arbres sense fulles a les seves copes. He hagut d’anar canviant el prompt per tal de que Leonardo finalment em generi quelcom similar al que cercava. Escriure prompts de qualitat no és una tasca fàcil i de fet ja ha sorgit una professió nova que es dedica precisament a això, a generar prompts de qualitat. L’exercici em va semblar fascinant i vaig arribar a la conclusió que si jo tingués alguna dot artística i sàpigues dibuixar i pintar, certament m’hagués estat molt més fàcil pintar el que tenia en ment a partir del que veia que no pas aconseguir que la IA ho generés a partir de les meves explicacions. Us ho creieu o no, escriure un prompt fomenta la creativitat i el llenguatge perquè per aconseguir el resultat desitjat cal considerar aspectes que tenen a veure amb la capacitat d’inventar, sintetitzar i definir.
I torno ara en aquells aspectes que ens han de tranquil·litzar sobre la IA. Aquesta no és capaç de raonar de manera lògica i encara no se’n surt prou bé en aquest camp. En un article a lebigdata.fr es fa palèsa través d’una prova molt simple de raonament lògic que la IA encara no pot pensar com un humà. La pregunta molt simple es va anomenar “Alícia al país de les meravelles” escurçat en anglès com AIW. La pregunta era senzilla “ Si Alícia té X germans i Y germanes, quantes germanes té el germà de l’Alícia?” Doncs el problema està en què la IA no té Alícia en compte com a germana del seu germà i no encerta el nombre correcte. Per fer el test es van comprovar diverses IAs creades per empreses diferents, el xat gpt, Gemini, i Claude 3 Opus per exemple. La pregunta es va modificar sempre lleugerament. A aquesta darrera IA se li va fer la pregunta: “l’Alícia té quatre germanes i un germà. Quantes germanes té el germà de l’Alícia?” la IA va respondre que quatre en comptes de cinc. El raonament encara no l’ha après i per tant això fa que haguem d’utilitzar eines com el xat revisant i contrastant sempre les seves respostes.
En el camp de l’ensenyament ja vaig deixar clar en el seu moment que la IA ens pot ajudar a crear material i adaptar-lo al nostre alumant. En aquest sentit és positiu. No obstant això moltes de les tasques que demanàvem que fessin els alumnes, les podia fer el xat gpt o Gemini perfectament. Fins i tot ara aquestes eines poden fer resums de documents en pdf llargs. Per aquest motiu ens cal als docents demanar a l’alumnat que faci reflexions sobre els temes estudiats i potser que els relacioni amb algun esdeveniment i notícia de la setmana. Haurem de tornar a implantar exàmens orals que ens permetin fer preguntes per avaluar el que realment han assumit els alumnes d’allò que hem treballat a classe i sobre tot caldrà que ho connectin amb la realitat immediata que els envolta, perquè això el xat gpt encara no ho pot fer. El sistema d’avaluació ara en plena explosió de la IA ha de canviar perquè aquelles tasques que pugui respondre el xat ara ja no poden ser avaluades o no poden tenir un pes massa important. A quines eines d’avaluació podem recórrer els docents? Doncs als portafolis, als jocs de rol i als exàmens orals per exemple. I per evitar que ara tots ells interactuïn més amb els ordinadors que amb els companys haurem de seguir donant espais a classe per tal que l’alumnat faci treball en equip.
Particularment fa temps que intento separar aquells moments a classe on els alumnes han de fer servir les tecnologies d’aquells on els vull amb bolígraf i paper. Caldrà seguir incentivant la creativitat dels estudiants a través de pluja d’idees, debats a classe o aprenentatge per projectes i resolució de problemes. Els docents encara no tenim la recepta ideal perquè la IA ha irromput amb força just fa un any i mig i per tant nosaltres mateixos encara estem aprenent a aprendre i ensenyar de diferent manera.
El que vull transmetre en aquest post és que utilitzada de la manera correcta, la IA obre un món de possibilitats que poden ajudar als docents i també a l’alumnat.
I de les dues imatges d’avui què me’n dieu? Us desitjo bon estiu a tots i us deixo l’enllaç a l’article que us he comentat en aquest post.
https://www.lebigdata.fr/aucune-ia-nest-capable-de-repondre-a-cette-question-logique-et-vous

La IA i els valors i principis en joc.

1 comentari

Continuo avui un dijous més amb reflexions sobre aquesta nova tecnologia a l’abast de tothom que està revolucionant la nostra manera de treballar. Em vull concentrar avui en alguns dels seus aspectes més negatius. Ho faig precisament aquesta setmana en què s’ha insistit tantíssim en què els usuaris d’Instagram o Facebook que no vulguem que l’algoritme s’alimenti de les nostres imatges per entrenar-se, hem de fer palesa la nostra no conformitat fins un dia en concret d’aquest mes de juny.
I és que repeteixo que la IA, com qualsevol altra tecnologia no té res de bo ni de dolent per si mateixa, tanmateix els humans en podem pervertit el seu ús.
Per evitar aberracions, l’any 2021 la UNESCO ja va generar un marc de recomanacions sobre l’ètica de la IA, és a dir que ja s’està treballant p en allò que és o no correcte a l’hora de desenvolupar i usar aquesta tecnologia. Les recomanacions estan basades en valors que la IA hauria de respectar com la dels drets humans i llibertats fonamentals, la dignitat humana, la prosperitat del medi ambient i els ecosistemes, la diversitat i la inclusió. I en el moment en què fem servir la IA hi ha una sèrie de principis a seguir com el de la proporcionalitat i la innocuïtat, la seguretat i la protecció, l’equitat i la no discriminació, la sostenibilitat i el dret a intimitat i protecció de dades.
Comencem amb el primer principi, el de la proporcionalitat i la innocuïtat. Sabem ja del cert que la IA s’està fent servir en contra d’aquest principi a indrets com la Xina perquè aquest país ha desenvolupat, també amb ajut de l’empresa tecnològica Huawei, una alarma Uigur. Sabeu què és? Els uigurs són una ètnia que pertany a la minoria musulmana a la Xina. L’alarma Uigur és un software que empra IA que ha estat nodrida amb imatges de milions de xinesos no uigurs i de uigurs per tal que l’algoritme pugui preveure segons els patrons que ha après, si el rostre d’una persona pertany a un d’ells. A la regió de Xinjiang quan aquesta alarma detecta un Uigur, la persona pot acabar a la presó i de fet centenars de milers de uigurs són ara a la garjola i se’ls està “reeducant”. La IA que s’aplica només té un percentatge d’encert del 70 % però tot i així el govern xinès no s’ha plantejat si és correcte aplicar-la. I lluny de si l’alarma uigur falla un terç de les vegades, emprar una eina de IA per a perseguir i engarjolar a ciutadans per la seva ètnia va contra els drets humans i viola clarament el principi de la innocuïtat.
Tot i que moltes empreses privades estan en contra de l’ús d’aquest tipus de software amb una IA predictiva que pot servir per discriminar, una altra gran empresa com Alibaba ha aplicat ja la alarma antimusulmana.
No cal però crear un instrument tan malèvol com aquest per incórrer en errors en l’aplicació de la IA perquè sovint la policia fa servir programes que recopilen una pila de dades sobre el lloc, l’hora i les circumstàncies en què succeeixen certs crims per tal de preveure i evitar que es repeteixin en un futur. Òbviament no parlem ara d’un ús no ètic de la IA, però tornaré ara al factor humà i recalcaré que el cervell humà no és ni molt menys tan fàcil de preveure amb la qual cosa mai hem de refiar-nos al 100% de la predicció de la IA i no es pot descartar altres escenaris del crim.
En el camp de l’educació els programes desenvolupats amb IA que intenten predir el futur rendiment acadèmic dels alumnes també poden ser una eina massa esmolada. Si nodrim l’algoritme de milers de dades de l’alumnat actual per exemple, serà obvi que la IA trobarà un patró clar entre “famílies desestructurades”, “famílies amb manca de recursos” i problemes acadèmics dels fills per posar un exemple. Però a aquesta conclusió també hi podem arribar nosaltres a partir de l’experiència. El que s’ha d’evitar amb la IA predictiva és caure en el que s’anomena profecia autocomplida. És a dir que com que ja esperem un determinat rendiment acadèmic d’un alumne, aquest ja queda condicionat pel que la IA o la comunitat acadèmica pensi d’ell. Els humans tenim un cervell plàstic que aprèn contínuament i pot seguir aprenent en edat avançada i un alumne pot desenvolupar les seves capacitats o els seus interessos en tot moment. Hem d’intentar evitar al màxim condicionar-lo negativament.
Però el grau en què la IA causa discriminació no acaba aquí. Malauradament encara no podem esborrar del tot els biaixos que pot arribar a produir la IA en molts sentits. En el camp de la producció, reconeixement i interpretació d’imatges la IA és racista i tot seguit explicaré per quin motiu. La càmera i els nostres equips de filmació van ser desenvolupats amb l’home i la dona blancs com a objectiu de la imatge. Per tant els equips estan adaptats per reflectir la pell blanca. És així mateix. Per això hi ha software que utilitza la IA que encara no és capaç de reconèixer una imatge de per exemple una mà que sosté un aparell concret si la mà és de pell fosca o negra. Sona tan horrorós com és. Hem de pensar que l’algoritme s’ha alimentat d’imatges que ja circulen i que reprodueixen els esquemes de la societat dominant que és la blanca i l’occidental. Així que de moment la IA no té possibilitat de ser equitativa en alguns sentits. Que no ho sigui i que estigui nodrida amb el que ja circula per internet vol dir que de moment reproduirà els paràmetres socials establerts que ja són els que dominen i que ara per ara per si sola no contribuirà pas a la igualtat.
Un altre punt en què la IA de moment va contra un principi que hauria de respectar és el de la sostenibilitat perquè el consum energètic que requereix pel seu funcionament genera una quantitat esgarrifosa de CO2. A la Universitat de Massachusetts Armherst, la científica Emma Strubel ha calculat amb el seu equip que entrenar un model com el chat gpt equival en contaminació a 125 vols de Pequín a Nova York. Algunes estimacions preveuen que el 2030, l’ús de la IA suposarà el 30% de consum d’energia i això és insostenible, no cal que us ho digui.
El darrer tema que cal plantejar ara és el de la privadesa de dades i l’alfabetització de la nostra petja digital. La majoria de nosaltres sabem que les nostres dades i cadascuna de les nostres cerques està sent emmagatzemada i venuda a grans empreses. Si cerco al google “rascador de gat” els deu propers minut comencen a sortir-me pop-ups i anuncis que tenen a veure amb gats. El contingut dels anuncis de les xarxes socials està condicionat a les meves cerques prèvies. Fins a quin punt aquestes dades de navegació no haurien de ser rastrejades és una qüestió d’ètica i de llibertat. El pensament és lliure, solíem dir, però ara el nostre pensament deixa fins i tot petjada a internet. És obvi que hem de ser conscients de l’ús i l’abús que les grans empreses fan de la informació que els donem. I ja no fa gaire que se’ns va advertir que si no volíem que les nostres imatges a instagram o Facebook fossin utilitzades per alimentar l’algoritme, hem de seguir uns passos concrets per fer explícit que no donem el nostre consentiment. Sembla però més lògic pensar que haurien de ser Instagram i Facebook que ens demanessin permís a nosaltres per emprar material propi extret de la nostra vida per alimentar la IA però resulta que no és així.
Per aquest motiu segueixo amb el que deia al principi. La tecnologia en si no és ni bona ni dolenta però l’ús que en fem sempre pot portar conseqüències nefastes i per tant caldria que es vetllés per la bona aplicació de la IA però encara estem en camí de crear marcs de legislació potents i de fer-los complir.
Bon començament d’estiu que ja ens ha arribat pràcticament.