Menorca: el tresor amb el major port natural del Mediterrani.

Deixa un comentari

Aquest estiu i les vacances del 2024 han estat enormement profitoses per a mi. No només perquè m’he pogut dedicar a coses que m’abelleixen com llegir i escriure sense restriccions horàries, sinó també perquè he visitat dos indrets màgics. Els lectors del meu blog ja saben que el primer ha estat la zona dels Pirineus Orientals a França i ara sabreu que la segona ha estat Menorca. Si voleu que us digui la veritat anar-hi ha estat una mica com la meva incursió francesa a l’altra zona dels Pirineus, fruit de la casualitat i d’una recomanació. I com que a mi m’agrada sempre descobrir llocs nous que no quedin gaire lluny però que estiguin farcits d’història, Menorca m’ha semblat una joia a tocar que de ben segur aniré visitant a bocins fins que me la faci una mica meva també. En altres paraules que hi he deixat un tros de cor i com en el cas de França ja noto que em torna a cridar.
No en sabia res o gairebé res de Menorca i quan hi vaig viatjar no tenia cap idea preconcebuda del que m’hi trobaria. El primer que em va impactar positivament des de l’avió va ser com de verda és aquesta illa. Un punt per a mi molt important. L’altre punt que em va fascinar va ser la seva història. Menorca és una illa que d’antuvi va ser cobejada per tothom que sabia on parava perquè està en un lloc estratègic que facilita el control del Mediterrani. Mal assumpte en el passat!
Però anem a pams. Si us agrada la prehistòria Menorca és el vostre racó de món perquè hi trobeu una gran quantitat de restes procedents de l’època talaiòtica. Aquesta és el període comprès entre l’edat de bronze i la de ferro. La de bronze la situem entre el 3300 i el 1200 a C. La de ferro comença a partir del 1200 aC. A Mallorca i Menorca parlem de cultura talaiòtica perquè durant l’època esmentada prolifera un tipus de construcció que només apareix a les Balears i que s’ha anomenat Talaiot. Entenem que un talaiot és una construcció cònica que s’erigeix amb pedres disposades en sec i que arriba a una alçada de tres a deu metres. De talaiots n’hi ha de circulars però també de quadrats tot i que a Menorca aquests segons són molt poc habituals.
Ja durant el meu primer dia vaig poder visitar un enorme fragment d’història viva: Torre d’en Galmés. El nom enganya i confon perquè la Torre no és una torre sinó un poblat talaiòtic ubicat al sud de Menora. Està situat sobre un petit turó per tal de poder visualitzar millor el sud de l’illa. Sembla que l’època en què el poblat va tenir la seva màxima extensió és entre el 1200 i el segle II aC. Les restes trobades pels arqueòlegs però evidencien que Torre d’en Galmés va ser ocupada ja al 2000 aC i no es va abandonar fins el 1287. Tenim constància d’ocupació humana a Menorca a partir del 2300 aC que és de quan daten els sepulcres megalítics que s’hi han trobat.
Torre d’en Galmés és un bon exemple del tipus de població que existia en època talaiòtica a l’illa i que alternava espais que eren emprats com a habitatges amb d’altres que tenien caràcter de centre religiós on s’hi feien ofrenes i rituals i que s’anomenen recinte de taula. A Menorca n’hi ha uns trenta, és a dir que per veure’ls tots cal viatjar-hi diverses vegades o estar-s’hi durant una temporada llarga. Torre d’en Galmés ocupa una superfície de 5 hectàrees i s’hi poden veure tres grans talaiots. El nom de talaiot prové del terme talaia que és un lloc elevat que servei per a controlar visualment el territori.
Les cases del poblat de Torre Galmés eren de planta circular i doble mur i tenien un pati interior al voltant del qual hi havia totes les habitacions i cambres que tenien diverses funcions: taller, magatzems o zones de descans.
Segons estudis recents la situació i orientació dels recintes de taula estava planificada i mesurada per tal de poder tenir una visió perfecta de les constel·lacions de Centaure i Creu del sud. Aquestes tenien un component simbòlic i devien estar relacionades a deïtats prehistòriques de les illes. No obstant i degut al bamboleig cíclic en l’orientació de l’eix de rotació de la terra, les dues constel·lacions van deixar de veure’s en terres menorquines i probablement per això els recintes de taula van perdre la seva funció. Que els menorquins adoraven deïtats prehistòriques que tenen a veure amb les constel·lacions és una hipòtesi que es veu recolzada pel fet que al recinte de Taula de Torre d’en Galmés s’hi va trobar una figureta d’Imhotep. Imhotep és considerat pare de la medicina egípcia i equival a l’Asclepi grec i el mestre d’Asclepi era representat en la mitologia grega per la constel·lació de centaure. Ja us podeu doncs imaginar que a Menorca hi havia una cultura prehistòrica força sincrètica.
El segon dia de la meva arribada vaig visitar un monument funerari prehistòric, més concretament el que s’anomena Naveta des tudons. El preu de l’entrada és una mica car perquè la construcció que data del 1400 aC es veu realment ràpid. No obstant entenc que l’entrada és per tal d’espantar aquells turistes golafres que no s’interessen realment per la cultura ni la història i només volen fer-s’hi un selfie. Jo de selfie no en vaig fer cap, tanmateix vaig voler-me retratar davant de la porta d’aquest edifici mil·lenari perquè saber quant de temps ha estat dempeus em fa venir pell de gallina.
I d’allí vaig fer un salt de milers d’anys per passar a visitar la fortalesa la Mola que també s’anomena d’Isabel II i que es va construir entre el 1842 i el 1875. La van edificar per a tenir-la com a base i vigilar una possible invasió britànica de l’illa en una època en què França i Anglaterra es disputaven el control marítim de la Mediterrània. Des de les Guerres Napoleòniques al 1815 que no hi havia pau en aquest mar nostre. Tornant però a la fortalesa, com que som tan cracs, resulta que va quedar desfasada abans de que l’acabessin perquè hi va haver un canvi i evolució en l’artilleria i es va haver de replantejar una alternativa. En comptes de tenir tots els canons dintre els murs, es van disposar una sèrie de bateries fora de les muralles per tal de poder detenir els vaixells enemics.
Una de les coses que més em va sorprendre de la Mola és que hi va haver un cementiri i hospital rus. El 1769 durant la guerra entre Rússia i Turquia, la tsarina Catarina la Gran necessitava obrir un nou front mediterrani i Gran Bretanya li va oferir recolzament tècnic i li va permetre fer escala als seus ports. Un d’ells era el port de Maó però l’almirall Grigor Spiridov va arribar a Cala Figuera per dirigir-se a Turquía amb una bona part de la tripulació ben malalta. Ha quedat constància d’uns 367 tripulants malalts entre els que hi havia el fill del mateix almirall. Els morts en van ser 220 pel cap baix. Finalment el fill de l’almirall també va perdre la vida a Menorca. Se sospita que la tripulació va patir l’escorbut però no se sap del cert. Andreas Spiridov va ser enterrat a l’església de la Concepció de Maó que havia estat construïda per la comunitat grega. O sigui que aquesta comunitat va ser durant un temps important a Menorca. La resta de mariners van ser enterrats a les coves de la Cala Figuera.
Amb tot això que va succeir la tsarina va voler que a Menorca hi hagués un hospital rus per atendre els seus mariners i es va construir en el terreny que la comunitat grega tenia a la Mola. També hi havia un cementiri. El 1782, durant el setge al Castell de sant Felip es va posar una bateria darrere l’hospital per atacar el castell i l’hospital va quedar destruït.
Si voleu visitar la Mola aneu-hi amb temps que el meu amic i jo ens hi vàrem passar ben bé dues hores i no la vam veure tota. Dintre de la fortalesa hi ha a més una sèrie de panells informatius interessants sobre la vida de personatges que estan vinculats a aquesta petita illa meravellosa.
No penseu que la meva narració del que vaig veure i experimentar a Menorca s’ha acabat aquí i avui. Només ho fa per aquesta setmana. La vinent de us explico la resta del viatge exprés. Bona setmana i molts ànims per la tornada a la feina que espero que sigui més planera que la meva…

El ramat que s’ha de saber esquilar i altres refranys anglesos d’estiu VIII.

Deixa un comentari

Després d’una interrupció de dues setmanes continuo avui amb els refranys anglesos perquè com ja us vaig dir m’he entestat a que ens sapigueu uns quants abans que s’acabi l’estiu. De fet per a mi l’estiu s’acaba realment el 31 d’agost quan les meves vacances arriben a la seva fi. La resta d’estiu, tot i gaudir de la platja, ja no és el mateix perquè em manca el més important de tot: la llibertat. Llàstima no haver nascut rica per poder treballar menys i dedicar més temps a les meves passions: els idiomes, la història, els animals, la música i l’esport. Però no he tingut la sort i he de seguir hipotecant el meu temps i anant a treballar molts anys encara. No obstant, suposo que realment no soc la única persona que se sent així just a punt de començar la feina. Ja sabeu el que diuen els veïns ibèrics oi? “mal de muchos, consuelo de tontos”, doncs això en anglès vindria a ser “grieve divided is made lighter”. El refrany anglès més aviat vol dir que quan parlem o compartim les penes, la càrrega se’ns fa menys feixuga i ens sentim alleujats. Així doncs jo mentre us explico com em sento sabent que se m’acaben les vacances, només pel fet d’explicar-ho ja tinc la sensació que el mal és menor.
Ara en ve un altre que no té un equivalent que em vingui ara ràpidament al cap. És el de “fools rush in where angels fear to tread”. Literalment ho podríem traduir com els bojos es fiquen ràpidament allà on els àngels tenen por d’entrar. El que vol dir és que sovint la gent amb poca experiència o senderi es posa en històries en les que la gent més entenimentada no gosaria posar-s’hi.
Una altra dita que m’agrada perquè és molt certa és la de “good bargains empty the purse” que les bones ofertes, és a dir les gangues ens buiden les butxaques. I és ben cert. Com que considerem que el que se’ns ofereix està bé de preu, no resistim la temptació i comprem fins i tot quan no ho necessitaríem de veritat. Ens sentim molt atrets en general per la idea d’aconseguir coses molt bé de preu i finalment podem acabar gastant el que no ens cal. Això passa molt durant les rebaixes i també durant el famós “Black Friday” que ara moltes cadenes prolonguen durant tota una setmana. Amb ofertes sovint enganyoses la gent arriba a casa carregada de paquets i amb la targeta bancària seriosament alleujada.
Per aquells que de tant en tant els ha sortit quelcom malament tenim la dita de “it’s better to lose the battle and win the war”, és millor perdre una batalla i guanyar la guerra. Aquest refrany ens recorda que hem d’acceptar les derrotes i que sobre tot ens poden servir per a reflexionar sobre el que ha anat malament i aprendre. D’aquesta manera finalment acabarem guanyant en les ocasions importants.
La de “it’s never too late to mend”, mai no és tard per arreglar les coses no és gens metafòrica i senzillament recorda que per molt tard que sigui, sempre és millor perdonar i fer les paus que quedar-se malament. A mi particularment em costa molt està disgustada amb la gent però també he après que hi ha persones de les que ens hem d’allunyar perquè no se saben comportar degudament. Hi ha determinats individus als que se’ls ha de deixar clar que un o una té límits i quan ja n’hem tingut prou, doncs ja n’hem tingut prou. Tampoc és obligatori perdonar sempre si això vol dir haver de tornar a arriscar-se a que ens facin mal de nou.
Pels líders o aquells que ho volen ser m’agrada especialment la dita “it’s part of a good shepherd to shear his flock, not skin it”, és part d’un bon pastor saber esquilar el ramat però no treure-li la pell. Molt adient això pels patrons i les patrones que ens han de fer treballar però sense acabar esgotant-nos. Jo particularment tinc molta experiència amb això de com ens esquilen a la feina. Ens van augmentant el volum de treball, ens van demanant més hores, més cursos, més compromís, ens inclouen en grups de WhatsApp amb els alumnes sense demanar-nos permís i a sobre sembla, si més no on treballo jo, que el temps lliure també els hi he de dedicar a ells. Sort que soc molt rebel i és difícil fer-me creure que pertanyo en cos i ànima a cap entitat…
Quan dues persones han tingut una disputa hem d’entendre que mai la culpa serà única i exclusivament d’una de les parts. Els anglesos diuen llavors “it takes two to tango” és a dir que es necessiten dues persones per ballar el tango.
I no sé si recordeu allò de “paraula i pedra solta no tenen volta”? però per recordar el poder de les nostres paraules o del nostre discurs tenim la dita “kind words will unlock iron doors” que els mots amables obriran portes de ferro. I és exactament així, si es parla bé i a més es demostra educació, segur que tindrem moltes portes obertes. I de la mateixa manera parlar malament ens les tancarà. Això ho repeteixo molt sovint als meus alumnes esperant que ho entenguin i es comportin corresponentment.
Per acabar el darrer post del magnífic mes d’agost tenim el refrany “least said, soonest mended” que literalment seria “com a menys dius, menys has d’arreglar”. Els castellans diuen allò tan simpàtic de “en boca cerrada no entran moscas”. És molt visual. Nosaltres en aquest cas som un pèl més ensopits i només podem dir allò de “callat estàs més guapo” o “callat fas més profit” que no sé ben bé si pertanyen al nostre refranyer però que en qualsevol cas he sentit a dir diverses vegades.
Bona setmana a tots. No us vull recordar que s’acaba el meravellós i màgic agost però em cal fer-ho per desitjar-vos un agradable retorn a la feina i molta, molta energia.

La imatge d’avui torna a ser generada a través de la IA.

Les aigües quietes que no fan bons mariners i altres dites angleses d’estiu VII.

Deixa un comentari

Estiu, estiu, encara patim la calor però molts de nosaltres ja comencem a pensar en el retorn imminent a la feina. Què bé s’està de vacances! I abans d’acabar-les jo vull complir el meu objectiu de que conegueu un bon grapat de refranys anglesos. La meva dinàmica si seguiu el blog ja la coneixeu: primer aquells que semblen els nostres i després els més originals i exòtics.
El primer n’és un que jo puc fer servir molt sovint “once bitten twice shy” una vegada mossegat, dues tímid. Això s’aplica quan un ha tingut una mala experiència i no vol intentar el mateix un altre cop per no picar-se els dits. En aquests casos per exemple nosaltres diríem allò de “gat escaldat de l’aigua en fuig”. Per il·lustrar-vos com fer servir la frase, l’altre dia va venir un amic de visita a Barcelona a veure’m i per seure una estona i xerrar una mica volíem fer un refresc. A mi normalment no se’m posa bé beure si no tinc set però en canvi un cafè m’entra sempre. A l’hora que era però no l’hagués pogut prendre normal perquè hagués tingut problemes per dormir però el vaig demanar descafeïnat arriscant-me a que, com passa de vegades, a que no ho sigui i després no pugui dormir. I efectivament aquest va ser el cas. Em van donar un cafè normal i fins a les quatre de la matinada no vaig aclucar els ulls. Això el que vol dir és que la propera vegada que tingui temptacions de beure un cafè a les set de la tarda, no tenint clar que al bar m’ho facin bé demanaré una aigua malgrat no tenir set perquè ja se sap “once bitten twice shy”.
Una altra de les conegudes és la de “silence is half consent” que no és res més que la castellana “quien calla otorga”. Si quan a principi de curs es decideix que els dimarts hi ha esmorzar comunitari a la sala de professors i jo no dic res en contra, llavors s’aplicarà el “silence is half consent” i em tocarà portar esmorzar per tot el claustre un cop al mes.
Per aquesta setmana ja en tenim prou de refranys coneguts. Ara passo als desconeguts o més exòtics. El primer és un dels que a mi m’abelleix especialment: “pen is mightier than a sword”, és a dir que un bolígraf és més poderós o la paraula concreta seria totpoderós que no pas una espasa. Com us podeu imaginar vol dir que el pensament i els escrits poden influir més a les persones que l’ús de la violència. Desgraciadament ens trobem en un moment en què el món està mig boig i em demano si en una era en què tot ho dominen les imatges i poca gent llegeix, encara és aplicable la dita. Perquè resulta que avui dia el jovent no llegeix, només escolta podcasts i veu vídeos d’influencers. I aquests resulta que poden arribar a modelar el comportament dels joves. Només cal veure el cas de les “tradwives”, les infuenciadores que volen tornar a posar de moda les dones que es queden a casa, no treballen i s’ocupen de la família. Un moviment molt favorable a les dretes que solen voler la dona ben lligada a casa. Ara argumenten que si les dones surten del món laboral hi haurà menys atur entre els homes. Del que no parlen és de la situació de vulnerabilitat en què queden aquelles que ho deixen tot per servir a un sol home. No tinc clar que avui dia el refrany sigui aplicable a la major part de la població. Un segment considerable de la jovenalla quedarà exclosa em temo.
I ara que són festes de Gràcia i tombo més pels carrers del meu barri que de costum, resulta que sovint em sorprenc de la quantitat de coses boniques i útils que la gent deixa al costat dels contenidors ben disposades per tal que algú se les endugui. I és que com diuen sàviament els anglesos “one man’s junk is another man’s treasure” el que per a uns és una deixalla, per a altres és un tresor. Això sempre depèn de la nostra situació financera.
La que també m’entusiasma perquè jo m’hi sento mig identificada és la de “oaks may fall when reeds stand the storm” que vol dir que els roures poden caure quan les canyes aguanten la tempesta. És a dir que de vegades els grans gegants no sobreviuen les crisis però en canvi els més petits i flexibles sí que poden. I si no que us ho expliquin els dinosaures! No sé si en el món dels negocis podríem posar algun exemple. En temps de Covid-19 algunes grans empreses van haver d’acomiadar personal mentre que d’altres negocis familiars es van reinventar i diversificant els productes que oferien van arribar a sobreviure i fins i tot reorientar-se.
No obstant, per regla general les grans fortunes tendeixen a romandre estables mentre que els de baix cada cop ens empobrim més i més ràpidament. Però els rics no només tenen aquesta avantatge de que amb les seves economies fortes, sempre han de patir menys. També tenen l’avantatge que —si és que ho podem considerar així— que molt sovint se’ls afalaga o se’ls dona la raó per aconseguir el seu favor o la seva simpatia. És el que els anglesos expressen amb el seu “rich man’s joke is always funny” és a dir que l’acudit dels ric sempre fa gràcia.
I que consti que a mi els rics no em fan cap enveja perquè en realitat tampoc em cal pas gaire per viure. I perquè en el fons m’agrada la filosofia d’anar lleuger per la vida ja que com molt bé saben els anglesos “shrouds have no poquets” és a dir que els sudaris no tenen butxaques i que no ens podem emportar els diners a l’altre barri. Venim al món sense res i marxem sense res.
Com que ja començo a pensar en la feina perquè no tinc cap més remei que tornar-hi el dos de setembre, ara en venen unes quantes dites al cap que es poden relacionar amb el treball i l’entorn laboral. La primera és la de “smooth seas do not make skillful sailors” és a dir que els mars pacífics no fan bons mariners, que si el que fem sempre és poc complicat, no intentem posar-nos en nous reptes ni projectes, mai podrem millorar el que ja sabem fer. Molt relacionat amb aquest tenim el següent: “the harder you work, the luckier you get” com més treballes més sort tens. I és que la sort no ve sola sinó que prové de treballar i cercar oportunitats i a més mentre es treballa van venint idees que podem aplicar.
A gairebé tots els entorns laborals trobem gent incompetent i d’aquests alguns escalen posicions però com més amunt tiren més es veuen les pífies que fan i per això els anglesos tenen el refrany “the higher a monkey climbs the more he shows his tail”, com més amunt escala un mico, més se li veu la cua.
La següent ja us la vaig dir una vegada en alemany i ara us la dic en anglès “ people who live in glass houses shouldn’t throw stones at others”, és a dir que la gent que viu en cases de vidre no hauria de tirar pedres als altres. Això s’empra quan algú està criticant un mal hàbit o mala pràctica o defecte d’algú altre que també té un mateix. La versió alemanya molt emprada és la de “wer im Glashaus sitzt, sollte nicht mit Steinen werfen”.
Per les oportunitats que no es poden deixar perdre tenim la de “strike while the iron is hot” és a dir que donis el cop de martell mentre el ferro sigui calent. Que aprofitis metre dura l’oportunitat.
Hem parlat de fortaleses, de feina, de comportaments i dels diners i el que aporten i no podria faltar una cosa fonamental: l’amor. M’abelleix el concepte anglès d’amor perquè per a ells ni tan sols això és fàcil i per aquest motiu diuen “the course of true love never did run smoothly”, el curs de l’autèntic amor mai va transcórrer suaument. O sigui que l’amor autèntic requereix un esforça i representarà dalts i baixos. Però sempre val la pena assumir els riscos penso jo.

Els càtars i els Pirineus Orientals: El sabor embriagador de les muntanyes II.

1 comentari

Segueixo avui amb el relat del meu darrer viatge a França, aquell que ha estat sens dubte la primera de diverses incursions fins que quedi sadollada dels bells paisatges i dels tresors que amaga aquesta regió dels Pirineus Orientals. Sabeu pel post de la setmana passada que els dos castells càtars que he visitat aquestes vacances han estat el de Quéribus i el de Perypertuse. Em va sobtar no trobar cap indici de museu càtar a la regió ja que falla una mica visitar indrets que han estat el darrer refugi dels adeptes a aquesta religió sense saber-ne els fonaments. Certament el museu del castell de Salses que vaig visitar el dia anterior a la tornada estava ple de llibres sobre ells, però ara que una amiga me n’ha regalat un, us vull fer cinc cèntims dels càtars i de la seva doctrina per completar el post de la setmana anterior.
Per anar a pams s’ha de dir primer que el document més antic sobre el catarisme es va trobar ni més ni menys que a Bulgària, on un sacerdot anomenat Bogomil predicava vers l’any 950 una doctrina gnòstica i dualista que volia tornar als orígens del cristianisme i que es va estendre amb força rapidesa a Macedònia, el Peloponès, Turquia i Bòsnia. Va ser tan important aquesta doctrina que esdevingué religió de l’estat de Bòsnia el 1180 i des d’aquí partiren els predicadors cap a l’occident per estendre la seva teoria.
La religió Bogomilista i la càtara es basa en dos principis, el del bé que és el Regne de Déu i de l’ànima humana que és eterna, i el del món que és el regne de tot el visible i tangible i és el mal creat pel dimoni. El destí de tot allò visible és el no res. Tot el món material ha estat engendrat pel Maligne que pels càtars té un poder molt equiparable al de Déu a qui no consideren omnipotent.
Només dient això ja queda clar que l’església catòlica per força havia de considerar heretgia aquesta doctrina que anava en contra dels seus pilars de fe.
Vers l’any mil a tot Europa va encendre’s una espurna de desig de retorn a una fe més pura i d’aquí neix també un anticlericalisme força virulent que detestava l’ostentació i la riquesa que venien de l’església de Roma. Hi ha una necessitat de tornar als Evangelis i als principis humanistes dels Apòstols. Això esdevé un excel·lent terreny d’adob on la doctrina Bogomilista encarnada pels càtars arrela amb força a la regió d’Occitània.
El catarisme és un moviment cultural i religiós que va penetrar primer les capes altes de la societat, és a dir que la va adoptar primer l’aristocràcia feudal i després va passar al poble. Per això els senyors dels castells van donar refugi als càtars quan el Papa Innocenci III i el rei de França emprenen una cruenta croada per exterminar el catarisme.
Als càtars també se’ls anomena tolosans i albigesos perquè a la regió d’Albi i Tolosa n’hi va haver molts.
L’èxit dels càtars era de ben segur que practicaven una vida senzilla propera a la del poble i a més predicaven en la seva llengua, l’occità.
El catarisme es basa en el Nou Testament i en l’Evangeli de Joan. A més de considerar que el Maligne era una força gairebé equiparable a la de Déu (que ja era una desviació important de la fe cristiana), també neguen l’existència de l’infern. Per a ells l’infern és el mateix món que és on està presonera l’ànima dins el cos, que també prové del mal. Per als càtars Crist no era fill de Déu sinó missatger i no va salvar els homes a través de la seva crucifixió sinó a través de la seva predicació. Tampoc creien en la resurrecció del cos de Crist i rebutjaven tots els sagraments menys el de la “consolació” que és una cerimònia de baptisme sense aigua, només imposant les mans sobre el cap de l’aspirant a ser consolat.
Per a ells també era important que només una persona en ple coneixement pogués ser consolada i així doncs només es practicava aquest sagrament a persones adultes al llindar de la mort, o als que volien ser “bons homes” —així s’anomenaven els càtars a si mateixos— després de tres anys d’assistència a una escola càtara.
Si pensaven que l’ànima l’havia creat Déu i era eterna, evidentment no tenien por a la mort si havien estat “consolats” per un home bo, és a dir un “Perfecte” o predicador de la religió càtara.
Com que els càtars consideren que el món i tot allò visible prové del Maligne, ells viuen en contínua lluita contra les necessitats corporals. Per aquest motiu no mengen ni carn ni productes animals a excepció del peix i practiquen l’abstinència sexual absoluta. A més només podien circular de dos en dos. A banda de predicar havien de tenir un ofici i sembla que una gran part d’ells eren teixidors, motiu pel qual durant força temps dir “teixidor” era dir sinònim d’heretge.
La denominació “càtar” no està del tot clara. El que sí sembla clar és que l’emprà per primera vegada un monjo alemany que es deia Eckbert de Schonau el 1163. Potser prové del grec “katharos” que volia dir “pur” o és una evolució de l’alemany “Ketzer” que volia dir heretge. Una altra teoria vol indicar que Càtar pot provenir de l’alemany “Katze” perquè es considerava el gat com a animal del dimoni. Potser no se sabrà mai d’on prové el nom o senzillament és una fusió d’una paraula grega amb una de germànica.
El que està clar és que el que predicaven va semblar molt més correcte que el que predicava l’església romana i per això van ser acollits a Occitània.
Malauradament el castell de Montsegur va haver de presenciar l’any 1244 com es cremaven a la foguera més de cent vint càtars i en els de Quéribus i Perypertuse es van refugiar uns quants més abans que desapareguessin per sempre i deixessin de ser un perill per l’església catòlica de Roma.
De castells càtars als Pirineus Orientals n’hi ha més i sens dubte els aniré visitant. No obstant, com ja vaig dir la setmana passada, després de l’esforç considerable en l’ascens i descens del de Perypertuse, no em vaig veure en cor de provar sort l’endemà amb un altre castell càtar i vaig escollir canviar de regió, anar a l’Aude i visitar el Château de Salses, moltíssim posterior als càtars i a peu pla per seguir amb una altra línia de la història de França igualment unida a la del nostre país i que us explico a continuació.
El castell de Salses està ubicat a la regió de l’Aude i es considera d’època moderna. El va fer construir el rei de la corona d’Aragó Ferran el Catòlic quan va haver pactat amb el de França que li cedia els territoris a Itàlia a canvi del Rosselló. Per a construir-ho va invertir el 20% del pressupost anual de la corona. A aquella època els reis es canviaven els territoris com si fossin cromos sense ni tan sols pensar en la gent que hi vivia. El castell modern actual està emplaçat en un indret on antigament se n’havia esmentat un al 1047. Va ser més tard que Alfons el cast va demanar que prop de l’antic castell es construís una població. I finalment l’actual construcció va ser encomanda pel rei d’Aragó després de pactar amb el de França i el va fer aixecar amb intensió defensiva. Volia un castell per vigilar la zona fronterera entre França i la Corono d’Aragó. Per construir la fortificació el rei va recórrer al mateix enginyer que va reconstruir l’Alhambra de Granada, Ramiro López. El fort està ple de modernitats com un lavabo a la cambra del governador o un muntacàrregues per fer arribar el menjar ràpidament al menjador. L’edificació és gran però simple. Els estables tenen unes entrades de molt poca alçada perquè a l’època es feien servir uns cavalls molt baixos i resistents que eren típics de la Península Ibèrica. Al mig del patí es pot contemplar la torre del governador, en situació estratègica per tal de ser el darrer indret en ser conquerit en cas d’atac. El primer atac el va patir i resistir la fortalesa quan encara estava en construcció.
Una part important de la fortalesa l’ocupa la cuina i el rebost amb capacitat d’emmagatzemar vianda per 40 dies de setge. Els francesos i els espanyols es van anar disputant la fortalesa fins al Tractat dels Pirineus del 1659, quan el castell de Salses va perdre definitivament el seu valor estratègic. El 1886 es declara monument històric. El de Sales és un castell i fort de transició entre l’edat mitja i les fortificacions del segle XVI adaptades a una nova artilleria. Els interessats en l’art de la guerra trobaran la fortificació amb els seus elements de defensa completament meravellosa. És un vestigi del passat entre dues èpoques i de nou un testimoni del fragment d’història en què la corona de Catalunya i Aragó s’estenia per un territori molt vast.
El darrer dia a França del meu viatge vaig visitar el memorial del camp de Rivesaltes que va ser construït per tenir-li els que anomenaven “indesitjables”. Cal esbrinar bé quins són els horaris d’apertura per accedir a l’audioguia i poder entendre millor aquest camp en què es condensa una història recent que no hauríem de repetir mai.
Vaig acabar el meu primer viatge per aquesta zona amb unes ganes boges de tornar-hi el proper estiu per a cercar-hi més història i endinsar-m’hi. És un bocí de França molt bonic i encara relativament poc explotat i això avui dia es pot considerar un autèntic tresor.
Veureu entre les fotografies les d’un bell gat. Aquest felí em va seguir i tenia moltes ganes de moixaines el dia de la meva visita. He pensat que volia deixar un record seu al blog ja que és el primer felí que conec que habita en un gran castell. No tothom té aquesta sort!

Els càtars i els Pirineus orientals: el sabor embriagador de les muntanyes.

2 comentaris

I mireu per on aquest any, sense poder programar gaire les meves vacances perquè el curs ha estat intens, pràcticament a darrera hora i quan ja se m’havien acabat les idees per anar de vacances, un amic francès català, o potser hauria de dir català francès, em va enviar un WhatsApp amb informació sobre possibles rutes dels castells càtars als Pirineus Orientals francesos i no vaig haver de dubtar gaire en decidir-me a anar-hi. Només fent una cerca ràpida a internet em vaig adonar de les infinites possibilitats d’aquest bocí de la França que com descobriria poc després encara se sent molt catalana tot i que va passar a ser part del país veí del nord el 1659. Un encert i una nova aventura que comença per a mi perquè per conèixer de debò aquesta zona aquest serà el primer dels meus estius per allí.
El campament base com anomeno jo al càmping on planto la tenda ha estat aquest any a la població de Maury. A simple vista passa desapercebuda a qui no sap encara que temps enrere va ser rica i esplendorosa. La decisió però no va ser històrica sinó pràctica. Em va semblar que el Càmping La Maurynate oferia uns bons serveis, un preu molt competitiu i quedava com a molt lluny a uns trenta minuts de tot allò que en un principi volia visitar aquest primer estiu. Així doncs el dos d’agost em vaig posar en marxa i hi vaig arribar just abans que comencés a ploure. Al càmping aquella primera nit vaig ser la única clienta en tenda de campanya i sortosament no va ploure a bots i barrals. Però no vull fer el post per explicar-vos batalletes de viatjant nòmada, no pas en aquesta ocasió. Més aviat us vull fer la boca aigua amb tot allò que he visitat i que m’ha meravellat.
El primer dia vaig visitar el castell de Quéribus que pertany al grup que s’anomena les cinc filles de Narbona. Aquest, com el de Perypertuse, es menciona per primera el 1022 i quan va néixer encara es trobava en territori de la Corona de Catalunya i Aragó. En ell s’hi van refugiar també igual que en el de Perypertuse, els darrers càtars perseguits per heretges i condemnats a desaparèixer de la terra per romandre per sempre més misteriosos. Chabert de Barbaira va signar la seva rendició i acabà entregant el castell a canvi de la seva llibertat. Cau perquè el que va ser el seu antic company d’armes Oliver de Termes l’ha traït. El castell canvia de bàndol i també de fisonomia gràcies al rei de França Lluís el sant que finançarà la remodelació i farà front ara als enemics del Regne d’Aragó. Per a fer-ho el de Quéribus era un punt estratègic de defensa.
Es castells de Quéribus i el de Perypertuse poca cosa mantenen en peu de les antigues fortificacions occitanes. Tanmateix es formen i s’aixequen imponents en aquell indret que els occitans triaren per erigir-los. Les vistes són per deixar-nos sense respiració i els cops de la tramuntana ens dificultaran l’ascens per gaudir d’aquests vestigi fabulosos del passat. Quéribus neix i creix d’una cresta rocallosa i escala fins als 729 metres. Avui dia el veiem i gaudim reforçat amb els ginys del enginyers del rei de França. Des d’ell es controlava el massís de Corberes i la visibilitat li donava l’avantatge infal·lible de la possibilitat de defensa abans de l’atac.
Però recapitulem una mica per entendre millor la història. El 1245 Lluís IX, conegut com a Sant Lluís, torna de les croades d’Orient i anomena Pierre d’Auteul senescal de Carcassone i li encomana reduir l’últim reducte de resistència, el castell de Quéribus. Recorreran com he dit abans a l’antic amic de Chabert per capturar-lo i forçar la rendició. El castell canvia de bàndol però tornarà a ser Aragonés o Catalano-Aragonés durant el segle XV quan el rei Lluís XI no respecta la pau signada al tractat de Corbeil i l’any 1248 ocupa Perpinyà i el Rosselló enfurismant els aragonesos que lluiten i recuperen aquests dos municipis i el castell de Quéribus. La victòria dura poc perquè dos anys més tard tornarà a ser francès. Pobre castell tant canviar de mans! Si hagués pogut parlar com s’hagués queixat!
He de dir que si no fos per la informació que em van proporcionar les guies m’hagués estat veritablement difícil veure que els element de l’edat mitjana es barregen amb els del Renaixement i acaben formant un conjunt homogeni i misteriós, una bella rosa en el paisatge muntanyós d’aquesta part dels Pirineus que vam perdre i se’ns extirpà per ira d’un rei.
Com us he dit abans Quéribus serà un darrer punt de refugi dels càtars i dels senyors faïdits, que són els que han estat desposseïts per heretges. Benoit de Termes, bisbe càtar de Razenes hi morí l’any 1241 i abans de caure definitivament encara acollia càtars. D’aquells que van quedar la història no n’ha dit res però més endavant us en faig cinc cèntims.
Cal esmentar que una de les proeses dels enginyers de França va ser aconseguir crear una cisterna que podia recollir fins a seixanta mil litres d’aigua per abastir el castell i els que hi vivien. Eren pocs i de soldats només uns 25. No se’ls va permetre viure-hi amb les seves dones, a qui es va enviar a poblacions properes com Cucugnan. Aquesta petita vila que també vaig visitar durant el meu primer dia als Pirineus orientals va prosperar i es va fer rica gràcies a la vinya. Abans d’això la gent del poble malvivia amb el cultiu del cereal i la cria de cabres.
Curiós d’aquesta població és la seva verge embarassada. Malauradament els espanyols van destruir el municipi al segle XV i després va néixer un nou Cucugnan que ha donat pas al que coneixem ara.
Del primer dia també em vaig endur una bona impressió de la població de Tautavel on hi ha un centre de recerca arqueològica i un museu. L’activitat arqueològica s’hi ha desenvolupat d’ençà de la descoberta de les restes d’un homínid que no es corresponien amb el de Neardental o l’Homo Sàpiens. Les restes trobades a la cauna de l’Aragó daten de fa uns 570.000 a 400.000 anys i pertanyen a l’espècie que s’ha anomenat Homo Heidelbergensis. És la primera espècie d’homínid prop de la que s’han trobat indicis de mentalitat simbòlica. S’ha anomenat Homo Heidelbergensis perquè les primeres restes d’aquesta espècie es van trobar al voltant de Heidelberg. A Tautavel també se’n van trobar i per això s’anomena a les restes “l’home de Tautavel”. El museu ofereix una pila de reproduccions de restes d’homínids i de les seves representacions artístiques. El més interessant va ser l’explicació d’una arqueòloga sobre els mètodes per fer foc dels homes primitius. La localitat és bufona i polida però no hi cal buscar ni gaires locals d’oci ni gaires botigues.
L’endemà de la meva visita a Quéribus vaig decidir anar al castell que m’havien recomanat com a més bonic entre totes les que els francesos anomenen “les cinq filles de Carcassone” i que són els castells d’Aguilar, el de Peyrepertuse, el de Termes i el de Puilaurens. Es tracta del castell de Peyrepertuse que és relativament proper al de Quéribus. Només en veure’l de lluny sorprèn la seva magnitud perquè es tracta d’una fortificació en dues parts col·locades sobre una muntanya rocosa i de dificilíssim accés. Us recomano només la visita si esteu molt en forma perquè la pujada no és fàcil i la baixada pot ser terrorífica. El principal problema és que només hi ha un camí relativament planer fins arribar a la primera part del castell, la situada més avall. D’una primera part d’aquest complex a l’altre hi ha una pujada farragosa en terreny rocallós que si intenteu pujar com jo carregats de bossa, motxilla amb l’ordinador i sandàlies serà tot u repte i prova física, a més d’una temeritat. El sol de justícia no va ajudar a ascendir el magnífic castell que ara està en la seva part interior majoritàriament derruït. Aquest cop sí que vaig agafar l’àudioguia i val la pena. Aquest castell s’aixeca en 300 metres i té forma de vaixell. És tan gran que té la mateixa superfície que la ciutadella de Carcassona. Està dividida en el recinte de la part inferior, el de la part superior de difícil pujar i la torre de Sant Jordi. Entre el recinte inferior i el superior hi ha el castell primitiu dels reis occitans. La regió de Peypertuse apareix el segle IX i el castell del segle XI pertanyia al compte de Besalú. El rei de França Lluís IX, el rei sant, el va fer seu el 1240. Durant aquest mateix segle en aquesta regió una colla de cristians es van fer adeptes del moviment dels càtars i el seu estil de vida i creences irritaven als membres de l’església catòlica que els va acabar declarant heretges. El Papa Innocenci III va començar una creuada contra ells. Els càtars consideraven que els humans havien estat atrapats en el món imperfecte creat pel dimoni i s’anaven reencarnat fins que Jesús va baixar a salvar-los. Però per ells Jesús no va salvar l’home a través de la seva crucifixió sinó a través de la seva predicació. Ells no acceptaven la resurrecció de Crist en cos i ànima i per tant la seva creença anava contra els fonaments de la catòlica. Els càtars practicaven una vida de pobresa, castedat i eren vegetarians.
La fortalesa de Peyrepertuse va ser un dels darrers refugis dels càtars. Quan va pertànyer al rei, aquest la va reforçar i la va engrandir i va fer construir la gran escala al costat del segon recinte. Es va convertir en un enclau i punt de defensa del territori francès contra les incursions de la corona d’Aragó. També va ser el lloc on Enric de Trastàmara es va refugiar per planejar un atac contra el seu germanastre i legítim rei Pere el Cruel. Val a dir que tot i el sobrenom de “el Cruel” Pere I era partidari de la convivència entre cristians, jueus i musulmans i el seu germanastre Enric utilitzà l’antisemitisme per guanyar adeptes i enemics del seu germanastre. Des del meu —l’anomeno meu perquè el somniaré durant molt de temps—castell de Peyrepertuse va organitzar els seus exercits que finalment derrotaran els de Pere el Cruel a la batalla de Montiel el 1369. Pere I presoner va ser assassinat pel seu germanastre. Així veieu si n’ha estat d’important aquest castell per la història!
Pel que fa al personal i per fer-vos una idea de la gent que es necessitava, el 1302 el castell el guardaven un castellà, 21 sergents, un vigilant, un porter, un capellà i molts gossos. Al segle XIV eren la gent que habitava la contrada la que vigilava el castell a canvi de no pagar cap impost.
Amb tot el que us he explicat ja us imagineu que no era fàcil accedir al castell sense ser vist i que et caiguessin les fletxes del vigilant. Llavors com s’ho feien els soldats per anar a veure les seves mullers a les poblacions del voltant sense córrer perill? Doncs resulta que hi havia una poterna entre la latrina o comuna i el refugi en una senda amagada. Així es podia sortir protegit per la cresta rocallosa si s’era suficientment àgil per baixar la pendent espectacular i perillosa.
La part més antiga de Peyrepertuse va començar amb el que era una torre que es va transformar posteriorment en cisterna. La torre del governador i posterior cisterna es convertí en església del primer recinte. De cisternes n’hi havia quatre al castell i eren essencials per recollir l’aigua ja que en un lloc de tant difícil accés era impossible portar-la de qualsevol altre indret.
La part més alta del recinte també és de difícil accés fins que en el seu darrer tram hi trobem una escala de seixanta esglaons que va fer construir el rei Lluís el sant el 1242. I a 800 metres d’altitud els enginyers reials van aixecar la torre de sant Jordi. La vista és imponent, meravellosa i vertiginosa alhora.
Els castells de Quéribus i de Peyrepertuse són els dos que es poden veure a distància i comunicar-se l’un amb l’altre. Ambos vigilaven la regió en la seva totalitat des del mar fins els Pirineus. Peyrepertuse i Quéribus avisaven amb senyals de foc de l’arribada de qualsevol possible incursió i es calcula que a l’època s’hagués trigat unes tres hores des de l’observació d’un possible atac fins que Carcassona estava informada.
Com us podeu imaginar després de la pujada vertiginosa i la baixada arriscada amb el pes de les bosses i les meves més que inadequades sandàlies, vaig fer un gelat a l’entrada del castell on es venen els tiquets i vaig decidir donar-me una mica de descans la resta del dia. Vaig poder visitar ràpidament Saint-Paul-de-Fenouillet i Maury però estava massa cansada per gaires esforços més físics.
Sortosament l’endemà vaig visitar el Château de Salses, ja a peu gairebé pla,perquè em va caler donar un descans a les cames i genolls després de superar el repte.
De la resta del meu viatge us en faig cinc cèntims més la setmana vinent. Fins llavors us deixo amb el sabor dolç de les fotografies que no fan prou honor a la bellesa del paisatge i de les joies històriques que hi vaig veure.

Castells càtars i Pirineus orientals: el sabor embriagador de les muntanyes.

Deixa un comentari

I mireu per on aquest any, sense poder programar gaire les meves vacances perquè el curs ha estat intens, pràcticament a darrera hora i quan ja se m’havien acabat les idees per anar de vacances, un amic francès català, o potser hauria de dir català francès, em va enviar un WhatsApp amb informació sobre possibles rutes dels castells càtars als Pirineus Orientals francesos i no vaig haver de dubtar gaire en decidir-me a anar-hi. Només fent una cerca ràpida a internet em vaig adonar de les infinites possibilitats d’aquest bocí de la França que com descobriria poc després encara se sent molt catalana tot i que va passar a ser part del país veí del nord el 1659. Un encert i una nova aventura que comença per a mi perquè per conèixer de debò aquesta zona aquest serà el primer dels meus estius per allí.
El campament base com anomeno jo al càmping on planto la tenda ha estat aquest any a la població de Maury. A simple vista passa desapercebuda a qui no sap encara que temps enrere va ser rica i esplendorosa. La decisió però no va ser històrica sinó pràctica. Em va semblar que el Càmping La Maurynate oferia uns bons serveis, un preu molt competitiu i quedava com a molt lluny a uns trenta minuts de tot allò que en un principi volia visitar aquest primer estiu. Així doncs el dos d’agost em vaig posar en marxa i hi vaig arribar just abans que comencés a ploure. Al càmping aquella primera nit vaig ser la única clienta en tenda de campanya i sortosament no va ploure a bots i barrals. Però no vull fer el post per explicar-vos batalletes de viatjant nòmada, no pas en aquesta ocasió. Més aviat us vull fer la boca aigua amb tot allò que he visitat i que m’ha meravellat.
El primer dia vaig visitar el castell de Quéribus que pertany al grup que s’anomena les cinc filles de Narbona. Aquest, com el de Perypertuse, es menciona per primera el 1022 i quan va néixer encara es trobava en territori de la Corona de Catalunya i Aragó. En ell s’hi van refugiar també igual que en el de Perypertuse, els darrers càtars perseguits per heretges i condemnats a desaparèixer de la terra per romandre per sempre més misteriosos. Chabert de Barbaira va signar la seva rendició i acabà entregant el castell a canvi de la seva llibertat. Cau perquè el que va ser el seu antic company d’armes Oliver de Termes l’ha traït. El castell canvia de bàndol i també de fisonomia gràcies al rei de França Lluís el sant que finançarà la remodelació i farà front ara als enemics del Regne d’Aragó. Per a fer-ho el de Quéribus era un punt estratègic de defensa.
Es castells de Quéribus i el de Perypertuse poca cosa mantenen en peu de les antigues fortificacions occitanes. Tanmateix es formen i s’aixequen imponents en aquell indret que els occitans triaren per erigir-los. Les vistes són per deixar-nos sense respiració i els cops de la tramuntana ens dificultaran l’ascens per gaudir d’aquests vestigi fabulosos del passat. Quéribus neix i creix d’una cresta rocallosa i escala fins als 729 metres. Avui dia el veiem i gaudim reforçat amb els ginys del enginyers del rei de França. Des d’ell es controlava el massís de Corberes i la visibilitat li donava l’avantatge infal·lible de la possibilitat de defensa abans de l’atac.
Però recapitulem una mica per entendre millor la història. El 1245 Lluís IX, conegut com a Sant Lluís, torna de les croades d’Orient i anomena Pierre d’Auteul senescal de Carcassone i li encomana reduir l’últim reducte de resistència, el castell de Quéribus. Recorreran com he dit abans a l’antic amic de Chabert per capturar-lo i forçar la rendició. El castell canvia de bàndol però tornarà a ser Aragonés o Catalano-Aragonés durant el segle XV quan el rei Lluís XI no respecta la pau signada al tractat de Corbeil i l’any 1248 ocupa Perpinyà i el Rosselló enfurismant els aragonesos que lluiten i recuperen aquests dos municipis i el castell de Quéribus. La victòria dura poc perquè dos anys més tard tornarà a ser francès. Pobre castell tant canviar de mans! Si hagués pogut parlar com s’hagués queixat!
He de dir que si no fos per la informació que em van proporcionar les guies m’hagués estat veritablement difícil veure que els element de l’edat mitjana es barregen amb els del Renaixement i acaben formant un conjunt homogeni i misteriós, una bella rosa en el paisatge muntanyós d’aquesta part dels Pirineus que vam perdre i se’ns extirpà per ira d’un rei.
Com us he dit abans Quéribus serà un darrer punt de refugi dels càtars i dels senyors faïdits, que són els que han estat desposseïts per heretges. Benoit de Termes, bisbe càtar de Razenes hi morí l’any 1241 i abans de caure definitivament encara acollia càtars. D’aquells que van quedar la història no n’ha dit res però més endavant us en faig cinc cèntims.
Cal esmentar que una de les proeses dels enginyers de França va ser aconseguir crear una cisterna que podia recollir fins a seixanta mil litres d’aigua per abastir el castell i els que hi vivien. Eren pocs i de soldats només uns 25. No se’ls va permetre viure-hi amb les seves dones, a qui es va enviar a poblacions properes com Cucugnan. Aquesta petita vila que també vaig visitar durant el meu primer dia als Pirineus orientals va prosperar i es va fer rica gràcies a la vinya. Abans d’això la gent del poble malvivia amb el cultiu del cereal i la cria de cabres.
Curiós d’aquesta població és la seva verge embarassada. Malauradament els espanyols van destruir el municipi al segle XV i després va néixer un nou Cucugnan que ha donat pas al que coneixem ara.
Del primer dia també em vaig endur una bona impressió de la població de Tautavel on hi ha un centre de recerca arqueològica i un museu. L’activitat arqueològica s’hi ha desenvolupat d’ençà de la descoberta de les restes d’un homínid que no es corresponien amb el de Neardental o l’Homo Sàpiens. Les restes trobades a la cauna de l’Aragó daten de fa uns 570.000 a 400.000 anys i pertanyen a l’espècie que s’ha anomenat Homo Heidelbergensis. És la primera espècie d’homínid prop de la que s’han trobat indicis de mentalitat simbòlica. S’ha anomenat Homo Heidelbergensis perquè les primeres restes d’aquesta espècie es van trobar al voltant de Heidelberg. A Tautavel també se’n van trobar i per això s’anomena a les restes “l’home de Tautavel”. El museu ofereix una pila de reproduccions de restes d’homínids i de les seves representacions artístiques. El més interessant va ser l’explicació d’una arqueòloga sobre els mètodes per fer foc dels homes primitius. La localitat és bufona i polida però no hi cal buscar ni gaires locals d’oci ni gaires botigues.
L’endemà de la meva visita a Quéribus vaig decidir anar al castell que m’havien recomanat com a més bonic entre totes les que els francesos anomenen “les cinq filles de Carcassone” i que són els castells d’Aguilar, el de Peyrepertuse, el de Termes i el de Puilaurens. Es tracta del castell de Peyrepertuse que és relativament proper al de Quéribus. Només en veure’l de lluny sorprèn la seva magnitud perquè es tracta d’una fortificació en dues parts col·locades sobre una muntanya rocosa i de dificilíssim accés. Us recomano només la visita si esteu molt en forma perquè la pujada no és fàcil i la baixada pot ser terrorífica. El principal problema és que només hi ha un camí relativament planer fins arribar a la primera part del castell, la situada més avall. D’una primera part d’aquest complex a l’altre hi ha una pujada farragosa en terreny rocallós que si intenteu pujar com jo carregats de bossa, motxilla amb l’ordinador i sandàlies serà tot u repte i prova física, a més d’una temeritat. El sol de justícia no va ajudar a ascendir el magnífic castell que ara està en la seva part interior majoritàriament derruït. Aquest cop sí que vaig agafar l’àudioguia i val la pena. Aquest castell s’aixeca en 300 metres i té forma de vaixell. És tan gran que té la mateixa superfície que la ciutadella de Carcassona. Està dividida en el recinte de la part inferior, el de la part superior de difícil pujar i la torre de Sant Jordi. Entre el recinte inferior i el superior hi ha el castell primitiu dels reis occitans. La regió de Peypertuse apareix el segle IX i el castell del segle XI pertanyia al compte de Besalú. El rei de França Lluís IX, el rei sant, el va fer seu el 1240. Durant aquest mateix segle en aquesta regió una colla de cristians es van fer adeptes del moviment dels càtars i el seu estil de vida i creences irritaven als membres de l’església catòlica que els va acabar declarant heretges. El Papa Innocenci III va començar una creuada contra ells. Els càtars consideraven que els humans havien estat atrapats en el món imperfecte creat pel dimoni i s’anaven reencarnat fins que Jesús va baixar a salvar-los. Però per ells Jesús no va salvar l’home a través de la seva crucifixió sinó a través de la seva predicació. Ells no acceptaven la resurrecció de Crist en cos i ànima i per tant la seva creença anava contra els fonaments de la catòlica. Els càtars practicaven una vida de pobresa, castedat i eren vegetarians.
La fortalesa de Peyrepertuse va ser un dels darrers refugis dels càtars. Quan va pertànyer al rei, aquest la va reforçar i la va engrandir i va fer construir la gran escala al costat del segon recinte. Es va convertir en un enclau i punt de defensa del territori francès contra les incursions de la corona d’Aragó. També va ser el lloc on Enric de Trastàmara es va refugiar per planejar un atac contra el seu germanastre i legítim rei Pere el Cruel. Val a dir que tot i el sobrenom de “el Cruel” Pere I era partidari de la convivència entre cristians, jueus i musulmans i el seu germanastre Enric utilitzà l’antisemitisme per guanyar adeptes i enemics del seu germanastre. Des del meu —l’anomeno meu perquè el somniaré durant molt de temps—castell de Peyrepertuse va organitzar els seus exercits que finalment derrotaran els de Pere el Cruel a la batalla de Montiel el 1369. Pere I presoner va ser assassinat pel seu germanastre. Així veieu si n’ha estat d’important aquest castell per la història!
Pel que fa al personal i per fer-vos una idea de la gent que es necessitava, el 1302 el castell el guardaven un castellà, 21 sergents, un vigilant, un porter, un capellà i molts gossos. Al segle XIV eren la gent que habitava la contrada la que vigilava el castell a canvi de no pagar cap impost.
Amb tot el que us he explicat ja us imagineu que no era fàcil accedir al castell sense ser vist i que et caiguessin les fletxes del vigilant. Llavors com s’ho feien els soldats per anar a veure les seves mullers a les poblacions del voltant sense córrer perill? Doncs resulta que hi havia una poterna entre la latrina o comuna i el refugi en una senda amagada. Així es podia sortir protegit per la cresta rocallosa si s’era suficientment àgil per baixar la pendent espectacular i perillosa.
La part més antiga de Peyrepertuse va començar amb el que era una torre que es va transformar posteriorment en cisterna. La torre del governador i posterior cisterna es convertí en església del primer recinte. De cisternes n’hi havia quatre al castell i eren essencials per recollir l’aigua ja que en un lloc de tant difícil accés era impossible portar-la de qualsevol altre indret.
La part més alta del recinte també és de difícil accés fins que en el seu darrer tram hi trobem una escala de seixanta esglaons que va fer construir el rei Lluís el sant el 1242. I a 800 metres d’altitud els enginyers reials van aixecar la torre de sant Jordi. La vista és imponent, meravellosa i vertiginosa alhora.
Els castells de Quéribus i de Peyrepertuse són els dos que es poden veure a distància i comunicar-se l’un amb l’altre. Ambos vigilaven la regió en la seva totalitat des del mar fins els Pirineus. Peyrepertuse i Quéribus avisaven amb senyals de foc de l’arribada de qualsevol possible incursió i es calcula que a l’època s’hagués trigat unes tres hores des de l’observació d’un possible atac fins que Carcassona estava informada.
Com us podeu imaginar després de la pujada vertiginosa i la baixada arriscada amb el pes de les bosses i les meves més que inadequades sandàlies, vaig fer un gelat a l’entrada del castell on es venen els tiquets i vaig decidir donar-me una mica de descans la resta del dia. Vaig poder visitar ràpidament Saint-Paul-de-Fenouillet i Maury però estava massa cansada per gaires esforços més físics.
Sortosament l’endemà vaig visitar el Château de Salses, ja a peu gairebé pla,perquè em va caler donar un descans a les cames i genolls després de superar el repte.
De la resta del meu viatge us en faig cinc cèntims més la setmana vinent. Fins llavors us deixo amb el sabor dolç de les fotografies que no fan prou honor a la bellesa del paisatge i de les joies històriques que hi vaig veure.

L’afalac que és com el perfum i altres dites angleses d’estiu VI.

Deixa un comentari

Abans que acabi aquest meravellós estiu m’he entestat en que sapigueu forces dites de la llengua anglesa perquè poden enriquir el vostre vocabulari i també el vostre saber en general.
Ja coneixeu com va la cosa oi? Primer una dita coneguda a casa nostra o millor dit a casa dels veïns espanyols, sabeu allò de “perro ladrador, poco mordedor”? doncs en anglès és “barking dogs, seldom bite”, que els gossos que borden, rarament mosseguen. No m’atreviria per si de cas a voler acaronar un gos que m’està lladrant, no fos cas que no en tingués ganes. En el sentit figurat vol dir que qui molt xerra i amenaça acaba no fent res.
Ara ja passo a les dites que sembla que tenen parentes en les nostres llengües però que no he sentit mai. M’abelleix especialment la de “flattery, like perfume, should be smelled but not swallowed”, és a dir que l’adulació és com el perfum que l’has d’olorar però no empassar-te’l. I és absolutament cert perquè generalment quan la gent canta les nostres virtuts és per tal d’ensarronar-nos i tenir-nos contents. En català tenim el de “l’adulació és com el foc, no cal apropar-s’hi massa”. I en castellà es compara l’adulació amb l’encens i es diu “la adulación es como el incienso: se huele, però no se inhala”. Mai no us refieu de ningú que us fa massa la pilota i tampoc de ningú que s’empassa sempre tots els compliments perquè probablement s’ho tindrà força cregut.
La següent és una dita que per força he de considerar molt valuosa perquè em recorda una situació en la que estic en aquests moments. La dita és “a thing begun is half done” una cosa començada és mig feta. I bé, jo he començat a preparar matèries pel curs vinent però no les he acabades perquè estant ara de vacances la veritat és que aprofito per fer tot allò que no puc fer normalment. Això vol dir que no sempre em dedico només a preparar els cursos i el material de l’any vinent. Però he començat i vaig fent i per tant he de considerar que havent fet el primer pas, ja he fet quelcom important.
I una dita que té una certa relació amb aquesta darrera és la de “begin to weave and God will give the thread”, que comencis a teixir i Déu et donarà el fil. S’aplica en aquelles situacions en què hi ha una tasca a fer però no està dit com s’ha de fer i llavors la gent planifica i planifica però no comença mai de tant rumiar. En aquests casos és millor emprendre l’acció i quan quelcom ja està començat la resta va sortint. Aquí puc aplicar el mateix exemple que anteriorment. Si jo començo a treballar en aquestes assignatures noves, mentre hi treballo em van sortint les idees.
Una altre refrany pels optimistes és el de “ half loaf is better than none” mitja llesca és millor que cap. Ben cert.
I entre els meus favorits hi ha el de “If you are patient in a moment of anger, you will escape hundred days of sorrow”, que significa que si tens paciència en un moment d’ira, t’estalviaràs cent dies d’aflicció. I és que quan ens enfadem tendim a fer coses de les que després ens penedim. Per això cal sempre mantenir la calma.
Menys positiva és la dita de “hope for the best but prepare for the worst” que esperis el millor però et preparis pel pitjor. Suposo que és una manera de mantenir-se de peus a terra i no estavellar-se si les coses van malament. Cal sempre evitar fer volar coloms. Jo particularment no soc partidària de pensar sempre en el pitjor perquè com diuen els alemanys no cal pintar el dimoni a la paret.
Molt encertada és la que diu “if you buy cheaply, you pay dearly”, aquí dearly vol dir carament. És allò de que “lo barato sale caro” y la veritat és que sempre recordo que els meus pares i el meu avi, i tots ells eren persones que no han tingut mai un poder econòmic elevat, sempre han volgut comprar qualitat encara que els resultés cara perquè després allò que adquirien els durava molts anys. I ara amb un món mig destrossat per una economia capitalista i una societat del consum brutal, potser hauríem de comprar més car per tenir els objectes durant més temps i evitar sobre tot deixalles innecessàries.
Bon agost que és el mes de vacances per excel·lència! Gaudiu-ne al màxim que descansar és viure millor!

El cavall que pensa que la seva càrrega és la més feixuga i altres dites angleses V.

Deixa un comentari

Segueixo amb el tema que m’emociona i que són els idiomes i el recull de la seva saviesa a través de dites i proverbis amb els que podem resumir anys de recopilació d’experiències.
Com ja és habitual en els darrers posts, començo amb aquelles dites que ens són properes i passaré després a les que se’ns fan més estranyes. La primera és la de “don’t count your chickens before they hatch” que traduït és no comptis les gallines fins que no trenquin la closca”, és a dir que no n’hi ha prou en tenir els ous sinó que cal esperar fins que surten els polls per estar segur. Nosaltres en català diem “no diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat” o també “no digues que és cigró, si no el tens dins del sarró”. En castellà l’equivalent seria “no digas oliva hasta que sea cogida”. No hem d’anticipar mai res si no n’estem segurs.
Per recordar-nos el grau de prudència que és convenient mantenir també diem en anglès el “don’t empty the water jar until the rain falls”, no buidis el pot de l’aigua fins que no caigui la pluja. Vol dir que no podem engegar res a dida fins que no tinguem una alternativa per aquesta cosa. Ho podem aplicar per exemple a la feina. Més val no deixar-ne córrer una fins que no en tinguem una altra de segura.
D’aquestes que comencen amb un “don’t” d’imperatiu negatiu us en porto dues més avui. La primera és la que tants i tantes s’haurien d’haver aplicat “don’t open a shop unless you know how to smile” és a dir que no obris una botiga si no saps somriure. La veritat és que jo em trobo massa sovint amb gent que endega negocis que representen estar cara al públic i no saben ser mínimament amables. Aquesta gent definitivament s’ha equivocat posant el negoci. Quantes vegades ens empipem perquè entrem a un establiment on probablement ens hi deixarem uns diners i ens tracten com si ens fessin un favor atenent-nos? Fa anys em queixava de que a Alemanya no hi havia la mentalitat del sector servei i de els botiguers i cambrers no eren amables però malauradament això ara ens ha arribat aquí. Potser també hi té a veure que les botigues petites i familiars han anat desapareixent a mans de grans cadenes que contracten el personal a preu fet i el resultat és un servei molt just. De tota manera la dita segueix sent actual. Cal ser amable per tal de posar un negoci.
La següent és la de “don’t put all your eggs in one basket”, que vol dir que no hem de posar tots els ous en un sol cistell, és a dir que no hauríem de concentrar tots els nostres esforços en una sola cosa perquè si no funciona o fracassa ens quedem sense res. Jo també l’he escoltada en català sobre tot en tema d’inversions o fins i tot de feina. Hi ha gent que prefereix tenir dos pagadors o tres per si en falla un. Cosa de gustos. A mi se’m faria molt complicat treballar per a dues empreses diferents perquè m’absorbiria massa temps que també em cal per fer les coses que m’agraden i gaudir de la vida.
Relacionat amb el tema del treball i com ens hem de comportar en el terreny laboral els anglesos tenen la dita “eagles don’t catch flies”, les àligues no cacen mosques. Hem d’entendre aquí a àliga com au important i mosca com a tema irrisori. Als caps i patrons no els hem de molestar amb foteses que podem resoldre nosaltres mateixos perquè ells estan per atendre qüestions més importants. És a dir que procureu espavilar-vos o no demanar ajut als de dalt si l’assumpte no és prou transcendent.
I seguint amb el tema de la feina i les carregues tenim allò de que “every horse thinks its own pack is heaviest”, que cada cavall pensa que la seva càrrega és la més pesada. I és que tots tendim a veure la nostra feina com a feixuga i no ens adonem que la dels altres potser també ho és i molt. Això sí, per a fer-la bé hem d’estar forts i sans i ben alimentats i això ens ho recorda la dita “empty bags can’t stand upright” que les bosses buides no s’aguanten dretes. Aquí la bossa buida designa a una persona que no té prou recursos i que pateix gana i que per tant no podrà fer la feina prou bé. Primer se l’ha d’alimentar per tal que treballi en condicions.
També m’agrada la dita “every dog has his day”, tot gos té el seu dia i se sobreentén de glòria, que dona una mica d’esperança i que vol dir que fins i tot la gent amb menys sort tindrà èxit en algun projecte en algun moment.
Pels persistents i els que volen aconseguir quelcom tenim la dita “fall seven times, sand up eight”, cau set vegades i aixeca’t vuit perquè tot en aquesta vida costa un esforç i hem de saber entomar les derrotes i tornar a intentar aconseguir el que ens hem proposat.
Les darreres dues dites tenen a veure amb com ens comportem amb la gent. La primera és al de “familiarity breeds contempt”. La paraula “contempt” sempre m’ha resultat molt enganyosa perquè ens recorda a la nostra “content o contenta” però vol dir menyspreu. La dita traduïda diu que la familiaritat genera menyspreu. El sentit d’això és que quan coneixem una situació o persona massa bé, llavors pensem que tot és molt lògic i deixem de mostrar afecte i respecte. Això passa en algunes relacions. Hi ha persones que quan et guanyen confiança es pensen que ja ho poden fer tot i comencen a comportar-se malament amb un. Aquesta dita reflexa aquest tipus de situació. Novament aquesta dita no és només aplicable a les persones sinó que també ho és per la feina per exemple. No per tenir un lloc de treball durant anys hem de menystenir-lo perquè és quelcom molt valuós sobre tot en els temps que corren.
La següent i darrera dita d’avui és la de “faults are thick where love is thin” que les falles són greus on l’amor és prim, és a dir que quan no estimem algú veritablement li veiem els defectes de manera exagerada. Totes aquestes dites són d’allò més encertat i tenen aplicació en el nostre dia a dia. Són fàcils de recordar i sovint convé pensar-hi perquè ens ajuden a saber com ens hem de comportar. Aprofito per desitjar-vos un bon agost que per a molts és el mes de les vacances per excel·lència.
Us deixo avui amb la foto d’una adorable gosseta que és diu Senna i que és la meva favorita de G&G rescat. Em faria molt feliç que a ella li arribés el seu moment de glòria i se l’emportés una família que la cuidés i l’estimés com li cal.

El vaixell segur al port i altres refranys anglesos III.

Deixa un comentari

Encara no m’he cansat dels proverbis en anglès i ja us avanço que no tinc clar què hi haurà al blog de la setmana vinent però el dijous primer d’agost o el vuit d’agost segur que torna a haver-hi un post sobre la llengua anglesa.
Pels qui seguiu el blog sabreu que alterno algunes dites que són iguals a les nostres amb les que són més genuïnes de la parla anglesa. Les dites i els refranys sempre m’han agradat perquè són sentències que en poques paraules resumeixen experiències i saviesa universals. Per això és tan interessant conèixer-les.
Començo avui amb una que té dues parentes en català que són “tal faràs, tal trobaràs” o “qui sembra, recull”. En anglès és “as you sow, so shall you reap”, tal i com plantes, recolliràs. M’agrada l’ús del modal “shall” que sona molt formal perquè és molt antic. S’empra pels manaments “ Thou shall not kill” i atorga intensitat al mandat. Evidentment aquest modal té altres usos com el d’oferiment “shall we dance?”, ballem? o per expressar possibilitat “I shall go shopping tomorrow”. Però en aquesta dita té el significat de predicció.
Ara ja dono pas a les que potser no coneixeu. Començo amb una dita per a cautelosos “An ounce of protection is worth a pound of cure” és a dir que una unça de protecció val una lliura de cura. Per si desconeixeu les mesures, una unça és 0,0333 kg i una lliura uns 0,4 kg. És a dir que posant una mica d’esforç en la protecció ens estalviem un gran esforç en la cura. Els castellans dirien allò de “más vale prevenir que curar”. Tanmateix a mi m’agrada quantificar què val cada cosa com fan els anglesos.
Una mica en contra de la direcció i el pensament d’aquesta dita tenim la següent: “a ship in the harbor is safe, but that’s not what a ship is for”, és a dir que un vaixell al port està segur però no és pel que està fet. La idea aquí és que s’està molt bé a la zona de confort i seguretat però els humans hem d’arriscar-nos una mica i embrancar-nos en aventures noves per tal de fer exactament allò que hem de fer i que és evolucionar.
La següent també m’agrada tot i que quan la vaig sentir per primera vegada, fins i tot en context, no la vaig acabar d’entendre. És la de “a rolling stone gathers no moss”, una pedra que roda no agafa molsa. Costa d’entendre si la molsa ha de tenir un sentit positiu o negatiu. Perquè es podria entendre de dues maneres diferents. Doncs resulta que en aquesta dita és positiva perquè el que denota és que la persona que canvia contínuament de feina o de relacions, no aconseguirà tenir ni cap feina ni cap relació en profunditat i això el o la pot deixar poc satisfet o satisfeta. No sé si dir-vos que hi estic d’acord o no. La veritat és que jo tendeixo a voler sempre conservar les amistats. És difícil de vegades fer-ne de noves perquè per tal que les persones s’entenguin no cal que siguin igual ni pensin igual però s’han de complementar. I una no pot exigir de l’altra que canviï la seva manera de ser per adaptar-se a l’amistat i de vegades és el que les amistats noves, o els aspirants a amistats noves volen aconseguir, que canviem i ens adaptem a ells. I si parlem de feina avui dia, qui la manté durant anys? Jo porto 14 anys a la mateixa escola però conec poca gent de la meva generació que hagi estat més d’una dècada en una sola empresa. Ho considero una sort i un privilegi de moment. És a dir que potser sí que soc una pedra que agafa molsa.
Pel que fa a les amistats els anglesos diuen sàviament: “be slow in choosing, but slower in changing”, que has de ser lent escollint les amistats, és a dir que no podem triar amb rapidesa perquè cal temps per conèixer la gent, però que encara hem de ser més lents per canviar-les, és a dir que ens hem de rumiar molt engegar aquells que són amics de debò. És una de les dites més encertades que conec en llengua anglesa i no en sé cap en català o castellà que tingui el mateix sentit. No es refereix pas només a amistats, es pot referir a coses també o feines per exemple.
Si parlem del caràcter d’una persona els anglesos diuen “a tree is known by its fruit” és a dir que un arbre és conegut pels fruits que produeix i que la gent ens donem a conèixer a través del nostre comportament i caràcter.
Una altra gran veritat és el probervi “ask no questions and hear no lies”, és a dir no preguntis i no escoltaràs mentides. Es refereix al fet de que no hem de ser inquisitius i no hem de preguntar allò que creiem que els altres no volen que els demanem perquè fent-ho donem peu a que ens menteixin. A mi personalment no m’agrada gaire que em facin preguntes personals i per tant entenc la dita tot i que en comptes de mentir el que faig és dir a l’altra persona amb educació que no em sento còmoda responent a les preguntes.
Tornant una mica al tema del caràcter el proverbi anglès “beauty is only skin deep” la bellesa és només tan profunda com la pell significa que l’autèntica bellesa de les persones resideix en les seves qualitats interiors i no en l’aparença física.
I per aquelles ocasions en què ens han fet un favor, hem hagut de menester ajut o bé ens han deixat o regalat quelcom en anglès es diu “Beggars can’t be choosers” els pidolaires no poden ser electors, és a dir no poden escollir.
Per gent com jo que pensa que un dels secrets de l’èxit a la vida és intentar escollir el camí més planer, l’anglès té la dita “ Cross the stream where it is shallowest”, creua el corrent on és més superficial, és a dir fes-te les coses el més fàcil possible. També opino que en la descomplicació hi ha un guany. Guanyem temps que podem invertir en fer altres coses positives que som capaços de fer només perquè no ens hem embolicat en qüestions enrevessades. Sempre he cregut que les fórmules senzilles són les que millor funcionen.
La darrera dita d’avui té una arrel històrica. És la de “don’t carry coals to Newcastle” no portis carbó a Newcastle. Tradicionalment aquesta ciutat tenia unes importants mines de carbó, per tant portar carbó a Newcastle era fer quelcom completament innecessari. I l’equivalent d’aquesta dita en alemany ja us la vaig portar fa unes setmanes. La recordeu? És la de “Eulen nach Athen tragen”, portar òlibes a Atenes perquè com ja vaig explicar en el seu dia, Atenes en el passat estava plena de representacions d’aquestes aus.
Aprofito l’ocasió per desitjar-vos bones vacances si esteu a punt de començar-les. Gaudiu-ne molt que no tenen preu.

La imatge d’avui l’he feta també amb la IA.

El lleopard que no canvia les taques i altres proverbis anglesos II.

Deixa un comentari

Segueixo avui amb el tema dels proverbis i les dites angleses que ens porten una tona de saber del bo acumulat i traspassat de generació en generació. Com és usual en mi, barrejaré expressions que recordaran alguna de les nostres amb aquelles que ens són menys properes. Començo amb una que no em caldrà aclarir gaire perquè és molt i molt clara, és la de “a leopard doesn’t change its spots” que es refereix al fet que una persona no pot canviar la seva naturalesa o el seu caràcter. Per molt que vulguem pensar que algú canvia aquells hàbits que no ens agraden, serà impossible que canviï. Tan sols podem alterar comportaments concrets però aquells que reflecteixen el nostre caràcter són inherents a nosaltres i no els podem modificar. L’equivalent alemany d’aquest proverbi ja us el vaig fer arribar en una ocasió. Era el de “die Katze lässt das mausen nicht”, que el gat no deixarà de perseguir ratolins. Els nostres veïns ibèrics diuen allò de “la cabra tira al monte”.
El segon proverbi d’avui és aquell que ens fa oblidar les penes i amargors del camí recorregut i ens fa concentrar-nos en el final “all is well that ends well” traduït equival a tot el que acaba bé, està bé. La castellana és “bien está lo que bien acaba”. Aquesta també la tenim en alemany però com que ells són tan sintètics l’han retallada amb un “ Ende gut, alles gut”. Aquest proverbi em sembla correcte perquè la ment humana és molt selectiva i volem recordar només allò més positiu i passar full a tot el que ha estat negatiu.
Un altre refrany que m’agrada i que també s’ha de tenir molt en compte per no acabar treballant per cinc és el de “all lay loads on a willing horse”, és a dir que tothom carrega munts al cavall disposat. S’aproxima força al nostre “mentre hi hagi rucs, n’hi haurà que vagin a cavall”. És ben cert que hem d’anar posant límits perquè altrament sempre n’hi ha que s’aprofiten i podem acabar desbordats de tasques.
La que també us sonarà és la de “all that glitters is not gold” que en alemany i en espanyol són clavades “es ist nicht alles Gold, was glänzt” i “no es oro todo lo que reluce”. En català també el tenim “no és or tot allò que lluu” que no vol dir res més que el fet que no ens podem refiar de les aparences perquè ens enganyen.
La darrera similiar a les nostres és la de “among the blind, one-eyed man is king” que és allò que “en casa del ciego el tuerto és el rey”. Fixeu-vos que la dita en anglès només diu “entre els cecs, el tort és el rei. La castellana diu “a casa del cec” i la nostra catalana fa “en terra de cecs, el borni és rei”. La versió alemanya com ja ens podem imaginar és més propera a l’anglesa “unter den Blinden ist der Einäugige König”. Tot això el que vol dir és que entre tota la mediocritat, s’escull aquell que no ho és tant nefast.
Ara una que ja vaig esmentar probablement en el seu dia i que ens recorda les propietats de la poma “an apple a day keeps the doctor away”, una poma al dia manté el metge allunyat. Aquest refrany ha estat traduït de l’anglès al castellà i es fa rimar dient “una manzana al día mantiene al doctor en la lejanía”. Els alemanys fan servir el proverbi en anglès directament perquè és molt conegut.
Passo ara a aquells refranys anglesos menys coneguts. En era del lideratge em sembla molt escaient el proverbi “an army of sheep led by a lion would defeat an army of lions led by a sheep”, un exercit d’ovelles guiades per un lleó, derrotaria un exercit de lleons guiat per una ovella. Quan Keir Strammer va aconseguir la victòria aclaparadora a les eleccions parlamentàries a Anglaterra, els seus detractors van sortir immediatament a dir que no tenia prou carisma per portar el país. Avui dia el carisma i el lideratge s’equiparen, però des del meu punt de vista no són del tot iguals. Ara ja fa temps que sembla que els líders han de tenir veus greus, ser molt segurs de si mateixos fins al punt de semblar arrogants i a més han de tenir-s’ho molt cregut per convèncer. Però jo sempre a líders com Ghandi o Mújica que van saber liderar i canviar el rumb dels seus països des de la modèstia. No obstant sembla que soc una de les poques que pensa que no cal ser un lleó per arribar a ser un líder potent.
Amb el següent proverbi hi estic molt d’acord, és aquell que diu “an hour in the morning is worth two in the evening” és a dir que una hora al matí té el mateix valor que dues del vespre. Es refereix al fet de que pel matí com que hem dormit i estem descansats, rendim molt més que al vespre. A mi em passa que jo a partir de les sis de la tarda ja no soc vàlida per res. Em toca fer classes per la tarda però el meu rendiment no és igual i sort que l’alumnat també ha fet pràctiques pel matí i estan igual de cansats que jo. Per tant la meva energia limitada passa un pèl més desapercebuda.
El següent proverbi m’agrada molt és el de “empty vessels make the most sound”, els vaixells buits són els que fan més soroll. El que vol dir és que la gent que sovint té coneixements superficials és la que xerra més o la que farda més de coneixements. En castellà tenim allò de que “la ignorancia es atrevida” .
La darrera dita d’avui també em sembla una veritat com un temple “an idle brain is devil’s workhop” que vol dir literalment que una ment desocupada és el taller del dimoni. Significa que no és bo tenir la ment ociosa perquè llavors ens venen mals pensaments i males idees.
Jo en tot cas em mantindré enormement ocupada durant aquestes vacances per evitar qualsevol mal.

Les fotos d’aquest simpàtic i preciós lleopard a qui anomeno a partir d’ara Jamie són altre cop generades amb la IA.

Bona setmana a tots!