Castelló: Un cantó de la Península de categoria.

17 Abril, 202522 Abril, 2025Deixa un comentari

Vull escriure avui sobre un raconet molt agradable de la Península Ibèrica que encara no conec gaire però amb el que em sento certament vinculada a través de la meva amistat amb algú d’allà. Es tracta de la província de Castelló que pertany a la Comunitat Valenciana i que per si molts no ho saben té com a nuclis de població importants el mateix Castelló de la Plana i Vila-real. I el meu vincle invisible amb aquesta província ve a través de la meva llarga amistat amb una noia d’allí que vaig conèixer al Lluís de Recasens a Molins de Reis durant el meu primer i darrer any com a interina. Aquesta és la segona vegada que visito la província perquè de la primera en fa molts anys i només vaig tenir temps d’ensumar-la perquè vaig anar i venir en un dia d’estiu. Aquest cop he pogut passar-hi més de vint-i-quatre hores i a més la meva amiga m’ha dedicat molt de temps i m’ha ensenyat i explicat coses de casa seva. Avui vull escriure sobre tot allò que he après en la segona incursió en territori de Castelló.
Primer de tot comencem per quelcom que és molt típic i que us pot fer semblar un expert algun dia. Quan sentiu anomenar algú “Lidón” que en català és lledoner, heu de saber que és un nom propi de dona molt típic de Castelló. A mi em va semblar que sonava molt bonic i a partir d’ara si coneixeu alguna “Lidón” ja podeu passar per experts si de seguida formuleu la hipòtesis de que la noia o dona en concret és d’allí.
I d’una cosa típica passem a la gastronomia que és sempre una part fonamental del turisme. Heu de saber que la paella típica de Castelló no és la que es fa amb peix sinó la que porta carn. El dia d’arribada a Vila-real la meva amiga Mònica em va dur a dinar a un restaurant que en feia i em va encantar. La que vam menjar el dissabte 12 d’abril portava el sofregit, evidentment, bajoques o mongeta tendra, carxofa, garrofons i costella de porc i pollastre. Si es fa a la manera tradicional es cou al foc de llenya i la que ens vam cruspir nosaltres ho era. No cal ni dir que és molt més difícil fer una paella al foc de llenya perquè l’escalfor no es reparteix de manera uniforme com en els fogons tradicionals. No obstant, si no es crema el gust és excepcional.
El diumenge vaig poder degustar a una pastisseria un dolç típic de Vila-real amb un nom molt especial: la pilota de frare. És una massa rodona i ensucrada que em va recordar les berlines a les que també se les anomena boles de frare però la massa era molt més suau i menys consistent. A més van farcides de crema i no de melmelada com les que jo coneixia d’Alemanya. Estava deliciosa i segur que repetiré quan hi torni!
Jo vaig fer el que no s’ha de fer perquè vaig marxar sense tastar el típic “cremaet”. El “cremaet” se serveix en un got petit i conté rom, conyac o whisky, sucre, cafè i uns grans de cafè acompanyats de pell de llimona rallada i canyella o només la llimona rallada o només la canyella. De ben segur que algun dia gosaré provar-lo i triaré el de rom perquè potser serà el més suau.
Per Pasqua són típiques unes mones rodones que semblen fetes de pa de pessic amb un ou bullit al mig amb cabell d’àngel o fruita confitada i també els llongos de la paraula llarg. Aquests van farcits també de cabell d’àngel, cabell de moniato o xocolata. I el que també és molt típic de Castelló són els pastissets de Morella amb cabell d’àngel i carbassa que són de Nadal. Jo evidentment no vaig tenir temps de degustar-ho tot!
A Castelló és força típic el cigaló que allà és “carajillo” amb rom cremat i se’n beu també per exemple després d’anar a fer la via verda de tornada ja d’Oropesa. Això ho explicaré més tard.
Vila-real és una ciutat menuda de carrerons estrets i vilatans agradables. Potser el centre neuràlgic del municipi és la Plaça de la Vila que és un conjunt força singular. Per una banda hi ha una part d’aquesta plaça amb uns porxos que semblen antics i a un extrem d’aquesta plaça s’hi troba el Casino que avui dia ha esdevingut un centre de reunió i on s’hi celebren bodes i banquets. Al mig de la senyorial sala de l’interior hi ha un gran piano sotjat per unes làmpades de cristall antigues que juntament amb la decoració de fusta i la grandària de l’espai confereixen al Casino un aspecte molt solemne. A l’exterior s’obre una gran plaça moderna on s’hi posa la tarima pel concert i representació de setmana santa. Durant aquest es convida a molts bons músics i cantants i hi ha representacions de balls. Quan hi vaig ser dissabte 12 vam veure uns ballarins dels que fan acrobàcies penjats en cordes que es desplaçaven per la façana de l’edifici principal de la plaça. A més hi havia un espectable” mapping”—disculpeu el terme anglès però encara no en tenim traducció en català— mentre s’hi podia escoltar el concert. S’arrodoneix l’espectacle amb focs artificials però ja no ens vam quedar a veure’ls.
També és típic de Castelló el joc de la pilota Valenciana que es juga a un frontó llençant la pilota sobre la paret de manera que reboti però el contrincant no pugui entomar-la ni fer-la rebotar de nou. El lloc on s’hi juga a Vila-real s’anomena Trinquet.
I si veieu a una rotonda una construcció circular que no té sostre però de la que en surt un arbre és un monument per recordar el “parany” com a tècnica de caça. Els paranys són una trampa fixa que es col·loca en un terreny amb arbres als quals s’enganxen unes vares impregnades d’una substància molt apegalosa que s’anomena “visc”. Els paranyers imitaven els so dels ocells que cerquen parella i convidaven als ocells a amagar-s’hi entre les branques. Però els pobres quedaven enganxats a les vares encolades i llavors acabaven a la paella. Ens semblarà cruel però també hem de pensar que tots aquests paranys eren prop de les cases on la gent es reunia amb la família i els amics per fer un bon àpat conjunt i gaudir del temps de lleure. Ja sabeu que a mi m’agraden molt els animals però entenc que el parany no és res més que una tècnica efectiva de cacera.
Un altre detall que em va abellir molt de la ciutat és que fora del mercat han instal·lat unes neveres petites on els del mercat disposen la compra per tots aquells que vulguin comprar-hi però no puguin anar a mercat durant el seu horari. Realment una molt bona pensada!
També em van semblar molt divertides les representacions que amb el Playmobil. Prop de la Plaça de la Vila trobareu una reproducció en Playmobil de l’antiga Vila-real i prop de l’església hi havia una representació de la setmana santa també feta amb figures d’aquesta joguina.
Castelló té diverses platges per anar a relaxar-s’hi. Jo em vaig passejar per la de Benicàssim per tal de poder fer la ruta de les Viles. Just davant de la platja hi ha una sèrie de precioses torres moltes de les quals ja no són residències privades sinó que són restaurants que decoren un passeig llarg davant del mar que a mi em va recordar el de Cunit o Cubelles amb la particularitat que les cases de davant el mar són força més boniques, sobre tot el bocí de la ruta de les viles.
Si camineu pel passeig marítim acabareu trobant la Torre de Sant Vicenç que és una de les moltes torres que servien per controlar les costes i poder avisar la població en cas d’incursió de pirates o corsaris. La costa de Castelló és tan plana que feia de molt bon atacar. I una de les coses que més em va sorprendre del mar d’aquest indret és el seu color, molt més verdós que el del Maresme o la Costa Brava. Tanmateix l’efecte del mar segueix sent igual de relaxant que per aquí i m’han quedat ganes d’anar a fer la Via Verda caminant. Aquesta uneix Benicàssim i Oropesa i tradicionalment la gent la fa a peu i de tornada fa un esmorzar entès en el sentit de Castelló. Aquest esmorzar consisteix en un gran entrepà que a mi em serviria d’esmorzar i dinar, una beguda i per postres un “carajillo” que per a nosaltres és un cigaló.
I per molt que us sembli curiós és costum d’aquelles terres que la gent tingui una segona residència força prop de la primera. Així doncs es pot viure a Vila-real o Castelló i tenir una segona residència a Benicàssim o a Oropesa. A Vila-real les segones residències s’anomenen “masets” si són als hortos o a la muntanya. I això de “masets” només ho sentireu a dir allí perquè a Benicàssim ja se’n diuen Viles i nosaltres potser en diríem xalets. Les famílies de Castelló poden gaudir generalment durant quatre mesos de la segona residència perquè tant al juny com a setembre es fa el que s’anomena jornada continuada. Evidentment el que ho fa més fàcil és la proximitat de la segona residència a l’escola.
A Vila-real hi ha un monument a un vagó del que va ser el que s’anomenava el tramvia volador. Rep el nom de “Panderola” i feia el recorregut de Grau de Castelló a Onda. Li van posar aquest nom perquè es veu que li van trobar semblança amb l’escarabat panderola i el pobre vehicle va quedar batejat així. El sobrenom de tren volador li ve de que no parava i el que el volia agafar havia de volar i pujar a ell quan estava en marxa.
I no es pot marxar de Castelló sense veure Penyíscola i el seu castell. La platja és bonica però sens dubte l’imponent castell i els carrerons del nucli antic mereixen un parell de visites sense presses. El més impressionant sobre la construcció és que es va realitzar de l’any 1294 al 1307 pels cavallers templers i es va erigir sobre les runes d’una antiga construcció àrab. El castell és famós perquè va ser la residència del controvertit Benet XIII nascut amb el nom Pere Martínez de Luna a Aragó. Fou deposat i excomunicat el 1409 i va fugir a Penyíscola. Per a mi és un personatge simpàtic per la seva tossuderia i gràcies a ell tenim l’expressió castellana “mantenerse en sus trece”, de Benet XIII. Aquest Papa va concedir la butlla que autoritzà la construcció de la Universitat de Saint Andrews. El castell és una meravella i el nucli antic un bombó. Com va dir la meva amiga he de tornar-hi per ramblejar pels seus carrerons. Ja tinc excusa!
I el post d’una lingüista no pot acabar sense comentaris lingüístics. Si aneu a Castelló heu de saber que si demaneu un cafenet del temps us el portaran amb una copa de gel. Que els nens juguen a la placeta sigui gran o petita la plaça, que quan una cosa és una merda allà en poden dir una “caguerà de bou” i si quelcom és “de categoria” és senzillament fantàstic.
Per si us ho esteu demanant a Castelló en comparació amb Menorca he notat el valencià o català més viu que a la preciosa illa. No he parlat en català sempre ni amb tothom perquè evidentment hi ha gent que potser no s’hi sent còmoda, però si més no m’ha abellit veure que hi ha una part de la gent que empra la seva llengua i no la deixa extingir-se com a Menorca.
Si us animeu a baixar compteu amb unes tres hores de camí però heu de saber que la recompensa s’ho val i ja sabeu allò que cantava “el último de la fila” de “un arrocito a Castellón”, l’arrosset no us decebrà i la resta tampoc!

El pagès que portem tots dintre: Locucions de fruites i verdures.

10 Abril, 20256 Abril, 2025Deixa un comentari

S’acosta la setmana santa i amb ella esperem que el bon temps arribi definitivament. Jo des de finals de març que he connectat al mode “estiu” tot i estar molt lluny encara d’aquesta estació. No obstant, quan els dies comencen a allargar-se i va sortint el sol i ja escalfa, no puc evitar pensar en la platja, l’estiu, la despreocupació de no anar engavanyada amb jerseis i jaquetes, i en la varietat de fruita i verdura de la temporada càlida. I precisament us vull parlar avui de fruita i de verdura o més aviat d’expressions i locucions que es fan servir en anglès, francès i alemany i que tenen com a protagonistes les verdures.
Començo per una meravellosa fruita d’hivern que ens estalvia els refredats: la taronja. Els anglesos diuen “to squeeze the orange until the pips squeak” és a dir esprémer la taronja fins que les llavors fan “crec”, quan a algú li estan fent un interrogatori i el bombardegen amb preguntes fins que la persona interrogada està exhausta. Mon pare era un expert interrogador i recordo que podia esgotar les seves clientes amb tota mena de preguntes. De fet, era curiós —aquesta és la manera més diplomàtica de dir-ho—fins el moll de l’os. Recordo que quan el van ingressar a l’hospital i jo l’anava a visitar, quan hi era m’explicava la vida i miracles de tots els metges, infermers i infermeres. Això és perquè els havia sotmès a un interrogatori exhaustiu. El bo del cas és que retenia la informació perfectament i les preguntes i respostes el feien estar actiu. Ara bé, la mare alguna vegada va donar-li alguna puntada de peu per sota la taula per fer-lo callar o aturar les seves preguntes inquisitives cap als companys de taula. Ell dominava l’art de “squeeze the orange until the pips squeak”.
I si ometem la paraula “orange” i diem senzillament “squeeze until the pips squeak” llavors els anglesos entenen que s’està posant moltíssima pressió a algú o que se l’està plomant en el sentit de deixar a algú sense diners ni recursos. I tornant a les taronges, una “sucked orange”, una taronja xuclada és algú a qui li hem tret tot el profit possible i que després deixem abandonada. Una idea horripilant al meu entendre però com que hi ha gent sense escrúpols també hi ha sempre “sucked oranges”. I de les taronges a les llimones tendres, és a dir el que en castellà anomenem “lima”. Quan una persona és “as sour as limes” tan àcida com les llimones tendres és que s’enfada de seguida o és fàcilment irritable. I quan una cosa va increïblement malament els anglesos diuen que “it goes peer-shaped” que va en forma de pera. Es veu que consideren que la pera té una forma imperfecta.
Per cert els francesos tenen una quantitat enorme d’expressions en què fan servir verdures i que m’abelleixen molt i us aniré explicant. La primera i que puc utilitzar força sovint és la de “n’avoir pas un radis” no tenir ni un rave més, és a dir estar escurat o no tenir recursos. El que ens passa a uns quants a final de mes per exemple. I dels raves als naps perquè els nostres veïns francesos diuen “avoir du sang de navet” tenir sang de nap quan nosaltres volem dir tenir sang d’orxata. L’expressió francesa va aparèixer el segle XX i sembla ser que s’associava els anèmics amb el color blanc i quan una persona té anèmia i està blanca aquest color recorda el dels naps. D’aquí que diguessin que té sang de nap. És una expressió que em sembla molt curiosa. Una altra favorita meva és la manera que tenen els francesos de dir “posa els nassos als teus assumptes” que és “se mêler de ses onions”, ficar-se en les pròpies cebes. Aquí ja sabeu que els anglesos amb el seu “mind your own business” no són gaire originals. Els alemanys si ho recordeu d’un post anterior el que diuen en comptes de “això no és assumpte teu” és “això no és la teva cervesa, “das ist nicht dein Bier”.
I quan la situació està perduda del tot els francesos diuen “les carottes sont cuites” és a dir que les pastanagues estan cuites. La podríem aplicar ara al futur dels EEUU si en Trump no deixa de fer bestieses ben aviat o s’envolta de bons consellers. I si algú us vol deixar clar que no us està explicant històries i que tot el que diu és la veritat, en francès diem “ne raconter de salades” és a dir no explicar amanides. Amb les amanides Shakespeare també va fer una bonica metàfora quan va anomenar aquells anys de la vida en què un es jove “salad days”.
I per acabar el post d’avui dues expressions de país que em va adoptar. “Alles Banane” que literalment és “tot plàtan” i es fa servir quan es vol dir que tot està bé i que no hi ha cap problema. I la darrera d’avui és la de “für einen Apfel und ein Ei”, per una poma i un ou que s’empra quan volem dir que quelcom és molt econòmic i fàcil d’adquirir. I com que estem a punt de començar la setmana santa aprofito per desitjar-vos molt bones vacances, gaudiu-les de valent!

“La Vall dels ignorants” i l’actualitat.

3 Abril, 2025Deixa un comentari

Just la setmana del 24 al 30 de març i coincidint amb la segona edició de la meva primera novel·la vaig haver de tornar a pensar en la motivació que me l’havia fet escriure. I és que just a finals de febrer el tema de la reunificació i els seus efectes secundaris ha tornat a ser notícia a Alemanya. El Bundesverfassungsgericht, el Tribunal Constitucional Federal ha decidit no revocar el Solidaritätszuschlag que és la quota de solidaritat que el president Helmut Kohl va introduir el 1991. Aquesta quota es paga amb la declaració de la renta i només l’ha d’abonar un 10% de la població alemanya amb rendes elevades. L’ impost va néixer de la necessitat de recaptar diners per finançar la reunificació i acabar el més aviat possible amb les diferències entre l’est i l’oest d’Alemanya. Però trenta-cinc anys després el nivell de desenvolupament de les dues parts d’aquest país continua sent diferent. Precisament aquest podria ser un dels motius pels quals el partit d’ultra dreta té tants adeptes en antigues terres de la RDA.
S’argumenta avui dia que el Solidaritätszuschlag és un impost als rics encobert. Tanmateix, la veritat és que el més just segueix sent que només l’hagin de pagar aquells que perceben rendes altes perquè en aquests moments el país travessa una fase de recessió econòmica que trasbalsa tant a polítics com a ciutadans. No estan acostumats a patir crisis o això és el que pensen. De fet ja he esmentat que la reunificació va ser un moment de respir per Kohl que ja veia venir una crisi econòmica. Obrint les portes a 13 milions d’habitants i consumidors més al país va aconseguir que la crisi real aparegués més tard.
La reunificació va succeir el 3 d’octubre del 1990. D’això en fa trenta-cinc anys i si el Tribunal Constitucional Federal no vol abolir aquest impost és perquè veu clarament que hi ha una desavantatge clara de l’est encara ara.
Quan vaig començar escriure “La Vall dels ignorants” notava el to de queixa sobre la situació econòmica al nostre país. M’irritava percebre que gent que podia permetre’s una vida digna es queixés per una pèrdua de poder econòmic que considero inherent al sistema capitalista amb les seves fases de creixement i decreixement. L’Alemanya de l’est que havia viscut jo de retruc a través del discurs diari dels que hi havien viscut, era per a mi el paradigma d’una societat esdernegada. Als alemanys de l’est primer se’ls va isolar d’una part important del seu país, després se’ls va adoctrinar perquè creguessin en la RDA com a país propi satèl·lit suprem de la URRS i per últim se’ls va fer desaparèixer davant dels seus ulls aquell país seu amb les seves peculiaritats i ancorat en la tradició russa d’un dia per un altre com qui diu. Òbviament el país s’aguantava a base de deficiències i un aparell de delacions que feia que una part significativa de la població de la RDA es dediqués a fer directa o indirectament d’espieta. Els joves tenien feina garantida encara que no fos la que desitjaven i accedien a un micropis tan bon punt formalitzaven relacions i tenien fills. Per això hi havia tants estudiants que ja formaven una família. Però la manca de llibertat els recava a tots i aconseguir un disc amb música dels Rolling Stones era com guanyar la grossa de Nadal per nosaltres. A Dresden hi havia cues quilomètriques abans de cap d’any per comprar plàtans, una fruita que el país només es podia permetre importar un cop cada 365 dies. La RDA no era un xollo però tot i així quan va arribar la reunificació els perdedors d’aquesta van començar a sentir una enyorança del seu país i de la vida segura que hi portaven. Va néixer el concepte d’”Ostalgie”, la nostàlgia no del passat sinó de l’”Ost” que és l’est. Un dels protagonistes favorits del meu llibre és el Gerd, que és precisament al principi del llibre un d’aquests perdedors de la reunificació, algú que s’ha quedat sense la família, sense la feina i sense el seu país.
A principis del segle XXI van començar a aparèixer pel·lícules que tematitzaven el trauma de la pèrdua d’identitat. Algunes com “Sonnenallée” estan fetes en clau d’humor i d’altres com “Goodbye Lenin” barregen les escenes divertides amb l’amargor de la realitat del país dels anys noranta.
Jo vaig viure en aquella època en què la meitat dels alemanys encara estaven digerint el trauma que Alemanya encara no ha acabat superar, si més no a nivell financer.
El concepte d’”Ostalgie” i el sentiment d’haver perdut l’existència tal i com es coneixia no és única d’Alemanya. Hi ha ex repúbliques soviètiques que troben a faltar l’època de la URSS perquè la independència del gran estat no els ha dut on volien arribar. I de la mateixa manera el sentiment de que “les coses abans eren millor” és extensible a molta gent d’arreu del món.
Jo mateixa sovint em demano si la societat en què vivim ara i en què ens hem de fer propaganda a nosaltres mateixos és o no saludable. Si el ressorgiment de les extremes dretes no respon a un desencant continuat amb els governs dels països que no han arribat a complir les promeses esperades.
A “la Vall dels ignorants” un tema que entra amb força és el del moviment neonazi a Dresden. Quan vaig escriure la novel·la recordava amb basarda els moments en què tornava a casa de donar classes d’espanyol a les fosques i temia trobar-me amb un grup d’skins. Ara m’adono què l’enemic del racisme s’ha escampat per Europa perillosament i ja no es concentra a mans de jovenalla desorientada sinó que ha arribat a les esferes polítiques i als governs d’una bona part dels països de la Unió Europea. I el problema és més greu perquè l’enemic ara es veu i no es veu i té veu i vot per legislar. La meva primera novel·la no entra en discursos polítics però fa una pinzellada al tipus de persona que típicament formava part dels grups d’skins. Em costa entendre que sigui ara el sector més jove de la població el que s’ha decantat per les dretes tant a Alemanya com aquí i en general a Europa. El racisme que jo vaig viure a l’Alemanya era com l’anomenen els alemanys “unterschwelig”, era present de manera indirecta i es feia palès en aquests moviments com el dels skins. No obstant, el problema roman el mateix: la por al que no coneixem, el canvi social, la inseguretat laboral i la manca de perspectiva històrica. Torno a tenir els ulls posats a Alemanya perquè em cal seguir-ne el canvi i m’abelliria veure el que ha estat un país puntal sortir de la seva crisi d’identitat. De la mateixa manera que els alemanys de l’est no estaven acostumats a que els hagués desaparegut el que havia estat el seu món, els alemanys d’avui dia no estan acostumats a veure’s en recessió, a tenir una indústria que fa fallida i haver de prescindir del seu estimat estalvi a favor de la inversió.
Voldria poder llegir a les notícies que finalment ja ha deixat d’existir la diferència entre l’est i l’oest d’Alemanya però sembla que encara no és així, sembla que aquell retrat dels anys noranta que vaig fer de la vida a Dresden encara no és del tot obsolet. És segur que la meva Florència de l’Elba s’ha modernitzat, que s’hi ha fet inversions milionàries com amb la Glaserne Manufaktur però encara no es pot cantar victòria. Jo segueixo sent fan incondicional d’aquesta preciosa ciutat amb els seus ponts sobre l’Elba. Fou especialment simbòlic que es desplomés el pont Carolabrücke sobre el riu la matinada de l’onze de setembre de l’any passat perquè va ser un indicatiu de la manca de manteniment de les infraestructures necessàries del país. Espero que s’aconsegueixi reactivar l’economia perquè sense Alemanya Europa és molt més dèbil. I també desitjo, com ho feia quan vaig escriure el llibre, que una de les ciutats més maques del país, deixi finalment d’haver d’estar vinculada a les extremes dretes, que surtin com ho han fet els defensors dels estrangers i immigrants al país i de la igualtat social per esborrar el mal gust dels resultats de les eleccions.
Per si voleu fullejar “La Vall dels ignorants” us deixo amb un link a unes quantes pàgines del llibre. Les imatges d’avui me les ha cedides un gran amic meu amb qui vaig coincidir a Dresden quan hi vaig viure i que actualment viu a Leipizig. Gràcies Kersten!

Avui va de corbs i locucions molt animals…

27 Març, 202523 Març, 2025Deixa un comentari

Començo el post d’avui que serà sobre els animals i la visió que en tenim en la llengua o les llegendes i vull puntualitzar una locució que vaig fer-vos arribar la setmana passada.
En el post del dijous 20 us explicava que hi ha una expressió francesa “ménager la chèvre et le chou” que vol dir satisfer les necessitats i interessos oposats de dos persones o grups de persones. Doncs el meu amic francès-català em va fer arribar una història curta que li explicava el seu avi de petit i que molt bé podria ser l’origen de la locució. Diu aquesta endevinalla que un pagès va anar a mercat i va comprar un llop, una cabra i una col. Deixarem de banda si és gaire versemblant que un pagès pugui voler comprar un llop que molt possiblement li pot fer mal al bestiar. El cas és que la història diu que per portar les compres a casa el pobre home havia de travessar el riu en una barqueta i el barquer només li deixava portar una de les tres compres. Si portava primer la col, sense la seva supervisió el llop es menjaria la cabra. Si portava el llop, la cabra es menjaria la col. La solució a l’enigma és portar la cabra primer i la col o el llop després però en anar a buscar la segona compra dur la cabra de nou i deixar-la al punt de partida fins que s’ha fet travessar el llop i també la col. És molt probable que l’expressió faci referència a aquesta endevinalla del món rural francès.
I com que ja estem amb les cabres i les cols us recordaré aquella expressió de Castelló que tan em va agradar quan me la va dir la meva amiga de Vila-real ”anar més perdut o perduda que una cabra a un bancal de cols”. Ja va sortir en un post fa temps.
Però no us vull pas parlar de cabres ni de llops avui sinó de corbs. Sí senyor heu llegit bé, de corbs. I ara us demanareu, quin interès té ella pels corbs? Doncs resulta que són un ocell ben interessant. En primer lloc perquè lluny de ser un animal que s’associa només a mals auguris i a la mort, el corb és en algunes mitologies un esser màgic. Pels Chukchi per exemple que són un poble paleosiberià que habita les terres properes a l’estret de Bering. Són els predecessors dels Inuits i els esquimals de nord Amèrica. En la cosmologia dels Chukchi el creador va fer un món on només hi havia foscor. Llavors va crear un corb i un petit ocell i els va demanar que portessin la llum a la terra fent un forat a la foscor perquè hi entrés la claror. El corb va fer la feina sembla que a mitges però l’ocell va portar finalment claror al món. No obstant, pels Chukchi i pels Iakuts aquests ocells tenen un poder especial ja que es considera que el corb negre és el pare de diverses famílies de xamans.
També en la mitologia nòrdica els corbs Hugin i Munin acompanyen al déu Odin i viatgen pel món per portar-li notícies. Hugin és el pensament i Munin la memòria. En la cultura celta els corbs estaven associats a la deessa Morrigan i simbolitzen la guerra i la profecia. Pels pobles de l’Amèrica del Nord que tenen les seves arrels culturals en els de la Sibèria dels Chukchi, els corbs són figures astutes i portadores de la llum. Aquí es pot veure com la llegenda d’una banda del món va passar a l’altra i es va mantenir en la seva essència a les tribus on es va exportar. Pels grecs els corbs també eren missatgers del déu Apol·lo i en la mitologia japonesa el corb Yatagarasu és un símbol diví i porta saviesa.
Aquesta imatge del corb com a ésser que du llum i saviesa pot provenir del fet que els nostres ancestres, independentment de l’indret del món del que foren, es devien adonar que els corbs eren animals altament intel·ligents. Són ocells capaços de produir les seves pròpies eines per trobar menjar, participen de jocs que demostren la seva capacitat d’entreteniment, poden imitar molts sons i cantar, els ocells més joves s’organitzen en bandes que s’assemblen a les dels adolescents per anar a divertir-se fent acrobàcies i a més són capaços de tenir amics i enemics i de recordar les cares dels humans que els han estat grats. Què més us puc dir dels corbs que us els facin simpàtics? Solen tenir una sola parella durant la seva vida i amb ella crien els petits. Quan mor un corb els més propers a aquest li fan un ball ritual que podríem entendre com una mena de cerimònia funerària.
I també heu de saber que si li han agafat afecte a un humà i el consideren com a amic li poden arribar a portar ofrenes igual que fan els gats. La meva professora de rus ens va explicar a la sessió d’ara fa gairebé una setmana que els corbs a Rússia tenen per costum lliscar per les cúpules daurades de la ciutat per tal que els hi quedin les plomes cobertes de lluentor. És a dir que a més tenen un sentit de l’estètica.
I per quin motiu però tenen tan mala fama? Probablement perquè mengen de tot i no fan fàstics de la carn d’altres animals morts. O perquè són foscos i els humans tenen una lleugera tendència a sentir reticència pels animals de color negre. I si no us ho creieu, pregunteu a les protectores si els gats negres són els que s’adopten més ràpidament. La resposta és no. La gent segueix sent molt supersticiosa. I encara bo que en el cas dels gats la pel·lícula “Flow” ha fet augmentar l’adopció de les panteres en miniatura!
Quina imatge en tenim dels corbs si ens fixem en el rastre lingüístic que en tenim? No gaire bona. A una mala mare, a una que descuida els seus fills els alemanys l’anomenen “Rabenmutter”. Els tenim en ment com a éssers traïdors i d’aquí ve el refrany “cria cuervos y te arrancarán los ojos” que té la seva corresponent alemanya “erziehst du einen Raben, so wird er dir ein Aug ausgraben” que literalment seria, si cries un corb et desenterrarà un ull.
Altres dites un pèl més amigables són les de “Raben zeugen keine Tauben, Dönern bringen keine Trauben” que literalment vol dir que els corbs no engendren coloms ni les espines raïm. La metàfora ens vol deixar clar que les coses o persones no poden donar lloc a resultats que són contraris a la seva naturalesa. Jo per exemple no podria per res del món ser el que està estipulat com a “normal” per la societat. Hauria de fer un esforç contra productiu per gaudir del que gaudeix la majoria, per gastar els diners en perruqueries i manicures i voler tenir presència mediàtica a internet. Tot això va en contra de la meva natura i en principi crec que hauré de començar a cercar la manera de viure més en consonància amb el meu caràcter.
L’altra expressió que m’abelleix és la de “di jungen Raben sind wie die alten geschnäbelt” que vol dir que els joves corbs són com els vells en el seu bec. El que vol denotar és que els fills sovint hereten les característiques físiques o de caràcter dels seus pares, el seu comportament o les seves actituds. Pels que pensen que la gent sempre necessita un líder al que seguir els alemanys tenen la locució “die Raben müssen einen Geier haben” els corbs necessiten un voltor. Es considera que aquest darrer és el dominant. I si una cosa és impossible i no té sentit els alemanys no diuen que pentinen la girafa com els francesos sinó “da hilft kein Bad am Raben” que al corb no l’ajuda ni millora amb cap bany. Quan una distància és curta els anglesos ho expressen dient que és “as the crow flies” tan com el corb vola.
Per acabar avui amb el post no podia de cap manera deixar d’assenyalar que l’escut del meu poble favorit de la costa Brava, Tossa de Mar, hi té representat un corb. Sabeu per quin motiu? Pel que sembla té a veure amb una llegenda que algun dia us explicaré…

Amics com porcs i altres expressions franceses i les seves equivalents en altres idiomes VII.

20 Març, 202516 Març, 2025Deixa un comentari

Ja som a meitat de març i a mi em fa basarda adonar-me de com d’accelerat va el temps que ni m’adono que passen els dies i les setmanes. Ja va dir John Lennon que la vida és allò que ens passa mentre estem ocupats fent plans. I pensar-ho encara m’afona més perquè la veritat és que jo de plans en faig pocs i visc el dia a dia. És a dir que encara tinc menys excusa per no adonar-me que s’escapa el temps. Però no vull escriure avui de quelcom tan filosòfic sinó que em concentraré en coses més banals. Retorno avui a expressions franceses útils i a les seves equivalents en altres idiomes. La primera d’avui és especialment indicada per a persones com jo que volen ser a tot arreu i fer moltes coses però que no poden arribar a fer-ho tot. En francès es diu “on ne peut être au four et au moulin” és a dir que un no pot ésser al forn i al molí al mateix temps. Com us podeu imaginar aquest expressió va néixer en època feudal en què els vilatans havien de fer-se el propi pa i això volia dir moldre el gra i després coure’l al forn però la tenim datada per primera vegada al segle XVII. Com que la gent havia de demanar al moliner o al forner que fes el servei per ells no era possible ser al molí i al forn alhora. L’expressió ens recorda que hem de ser previsors, planificar i ser modestos perquè no és possible voler arribar a tot arreu. L’expressió alemanya ja us la vaig dir un cop. És la de “ man kann nicht auf 2 Hochzeiten tanzen” que no és possible ballar a dues noces al mateix temps. En anglès si volen dir que una persona fa moltes coses i està involucrada en moltes activitats es diu que “has a fingir in a lot of pies” que té els dits en molts pastissos i si desitgem dir que no és possible arribar a tot arreu llavors diríem “not to be able to have a finger in every pie”, que no és possible tenir el dit en tots els pastissos.
Per ocasions en què una persona renuncia a trobar una solució a un problema llavors els nostre veïns francesos diuen “doner sa langue au chat” donar la llengua al gat. Aquesta expressió apareix sembla ser al segle XX i abans de dir “doner” empraven el “jeter” és a dir llençar la llengua al gat. Em sembla molt curiosa perquè no veig quina relació pugui tenir a veure donar la pròpia llengua a un gat amb deixar córrer un problema o no entestar-se més en esbrinar un enigma. En alemany tenim dues locucions sinònimes d’aquesta francesa, la de “das Handtuch werfen”, llençar la tovallola que en el seu moment ja vaig comentar que provenia del món de la boxa i la de “die Flinte ins Corn werfen”, llençar l’escopeta al gra. Aquesta darrera es fa servir molt. Els anglesos com nosaltres han adoptat la del món de la boxa i diuen “to throw in the towel” o bé “to throw in the sponge” llençar l’esponaja. No obstant, si el que deixen córrer és la pròpia vida quan ja no tenen més força llavors diuen “to give up to a ghost”. Però aquest és un tema molt funest que no vull tocar avui. Ja en sentirem prou per setmana santa.
Ara en ve una que també m’agrada molt i que és la que correspon al nostre “carn i ungla” o menys finament però igualment eficaç “cul i merda”. En francès s’utilitza quan dos persones són grans amigues “copains comme cochons” amics o companys com porcs. I ara us demanareu si els porcs són altament sociables i tenen el seu millor amic o amiga. La veritat però és que l’expressió originària era “soçon” que designava un soci o camarada—què russa que sona aquesta paraula, oi?—. Els alemanys en aquest cas no són tan acolorits quan parlen d’una amistat forta i senzillament dirien “beste Freunde” millors amics. Els anglesos podrien dir “best buddies” o “ to be as thick as thieves” ser tan grossos com lladres. Suposo que els lladres que actuen en companyia s’han de tenir molta confiança i complicitat perquè altrament la “feina” conjunta perillaria. Quan dues persones són inseparables els russos diuen “не разлей вода” que no els separes ni amb aigua.
Passem ara a una expressió que designa una estratègia altament diplomàtica. És la de “ménager la chevre et le chou” que podríem traduir com manegar la cabra i la col. S’empra quan una persona fa d’intermediària entre dues bandes amb interessos totalment oposats. El que està fent ara Europa entre Rússia i Ucraïna vaja. I què té a veure la cabra i la col? Doncs que una cabra segur que es menja la col si la veu i si per tant algú defensa les dues posicions està defensant interessos contradictoris. L’expressió francesa del segle XIII era “savoir passer la chèvre et le chou”. Els americans tenen l’expressió “to play both ends against the middle” que es fa servir quan algú intercedeix per dues bandes amb interessos oposats per alinear-se després a favor d’aquell que surt guanyant. En castellà tenim el “nadar y guardar la ropa” i en català “fer la puta i la Ramoneta” Els britànics en tenen una molt més propera per significat a la francesa. És la de “run with the hare and hunt with the hounds”, córrer amb la llebre i caçar amb els gossos de caça”.
I quan algú ens ve amb alguna fotesa i volem indicar que tenim assumptes més importants els francesos fan servir una expressió que als amants dels animals i en especial dels gats ens fa molt de mal “avoir d’autres chats a fouetter”, tenir altres gats per fuetejar. Està especialment indicada quan algú ens vol fer perdre temps parlant d’una qüestió sense importància. En aquest cas i com que imaginar-me a algú fuetejant un animal em trenca el cor, he de dir que l’expressió anglesa em sembla igualment efectiva però més inofensiva. Ells diuen “to have bigger fish to fry” tenir peixos més grans per fregir.
Quan una cosa no és complicada però algú fa com si realment fos física quàntica a França es diu “ce n’est pas la mer a boire” que no és el mar que s’ha de beure. Aquesta locució ens va arribar al segle XVII de mans de Jean de la Fontaine a la seva obra “les deux chiens et l’âne mort” els dos gossos i l’ase mort. Els alemanys quan volen indicar que alguna cosa no és tan difícil com es pretén diuen “das ist nicht die Welt” que és literalment “no és el món” i els americans diuen que no és “rocket science” no és ciència de naus espacials.
La darrera d’avui és una que també puc fer servir jo perquè quan dormo és tan difícil de despertar-me que fins que el Safrà no em mossega o se’m posa al costat de l’orella i miola com un desesperat jo segueixo dormint profundament. Doncs bé, si el vostre son és com el que descric jo, llavors en francès podreu dir “dormir sur ses deux oreilles” dormir sobre les dues orelles. Perquè si dormim de costat en tenim una de tapada però l’altra pot ser susceptible a rebre sorolls i despertar-nos. Tanmateix dormir sobre les dues orelles és físicament impossible però denota un estat de son tan profund que un no desperta amb res. Els alemanys en canvi dormen com una marmota “wie ein Murmeltier schlafen”, els anglesos com un tronc “to sleep like a log” i els americans com un ós “to sleep like a bear”
I per avui ja hem acabat. Espero que tingueu una bona setmana i que la pluja encara ens vagi visitant perquè així per primavera tindrem tots els boscos amb una vegetació exuberant.

El castell de Montsoriu: una perla del gòtic al Montseny.

13 Març, 20259 Març, 20252 comentaris

Aquest darrer dissabte dia 8 de març vaig celebrar el dia internacional dels drets de les dones fent quelcom que m’abelleix especialment: visitar castells. D’on em ve aquesta afició no ho tinc clar, suposo que en part de la fascinació que sento per l’Edat Mitja, una època feréstec en què els homes devien viure molt intensament perquè les malalties, les guerres o les inclemències meteorològiques els feien extremadament fràgils. Els camperols i els serfs poc temps devien tenir per pensar massa en l’avenir i quan ho feien probablement les seves idees estaven tenyides de religió, una arma potent per mantenir el poble controlat. I tanmateix la vida dels senyors feudals tampoc devia ser gens fàcil i d’aquí la meva fascinació pels castells. Per una banda els nobles havien de mantenir els territoris units davant d’enemics, evitar gelosies d’altres nobles poderosos que els podien fer quedar malament davant el rei i ocasionar la seva perdició i a sobre gestionar d’alguna manera els recursos que els oferia la terra per mantenir els regnes i imperis llustrosos. Els homes havien d’anar sovint a la guerra i a les dones, si venien de llinatges nobles, les casaven amb homes poderosos que no triaven elles per assegurar una pau entre territoris. No eren èpoques pel que després hem anomenat amor romàntic. El matrimoni i els fills esdevenien una obligació. Pels homes poc arriscat però quantes dones morien de part?
Els castells, siguin els que siguin, ens evoquen aquelles històries i geografies que ara han quedat desdibuixades.
De la meva darrera visita a un castell ja en feia massa mesos i el següent castell ja el tenia triat: el de Montsoriu. Així és que finalment vaig posar data i el vaig visitar amb el meu amic franco-català en un dia en què el paisatge del Montseny podria haver estat l’escenari natural d’una pel·lícula de cavallers ambientada a Escòcia. Dissabte 8 de març el dia va ser plujós i va dur no només núvols sinó una boira espessa que amagava el paisatge i entelava el castell. Si el voleu visitar del cotxe al recinte hi ha uns 40 minuts d’ascens. Montsoriu es troba situat d’alt d’un turó a 600 metres d’altitud i va ser construït per tal de poder controlar visualment el que havia estat en altres èpoques la Via Augusta. De fet, aquest castell podia comunicar-se amb senyals de fum amb d’altres de relativament propers per avisar de possibles incursions procedents de França.
La primera referència del castell que constava només de la torre de l’homenatge és de l’any 1002. El document en què se l’anomena és una donació de terres de i en aquell moment el castell pertanyia a la família Montsoriu. L’any 1002 coincideix amb l’aparició documentada del primer senyor de la dinastia dels Cabrera, Gaufred de Cabrera. El seu fill Guerau de Cabrera es va casar amb Ermessenda de Montsoriu. Aquesta era filla del vescomte de Girona. Amb aquesta unió els cabrera i els Montsoriu van unir els seus llinatges. Al que fou aquell primer castell primerenc, més tard s’hi va construir un pati d’armes que és del voltant del 1200 i fou amb Bernat II de Cabrera que finalment es desenvoluparà el castell i el deixarà com el recinte que coneixem actualment. Amb Bernat de Cabrera es construirà fins el 1348 les muralles del recinte sobirà. El recinte Jussà és la part inferior del castell formada per les muralles i les torres que defensen el castell. També en vida de Bernat II aquest fa transformar el castell per poder-ne fer la seva residència. Bernat II va ser un vescompte a qui el rei Pere III li va concedir molts privilegis com per exemple la creació a favor seu del vescomptat d’Osona. Els Cabrera s’havien convertit en molt poderosos però la dona del rei va començar a escampar rumors sobre Bernat II i la seva lleialtat. Finalment sembla que Leonor d’Aragó va saber manipular prou bé el seu marit perquè Bernat II fou executat a Saragossa el 26 de juliol del 1364. El castell va quedar en mans de la vídua de Bernat II i la seva jove. El fill del matrimoni, Bernat III seguí sent fidel súbdit i va arribar a tenir un territori d’uns 14.000 km. Amb ell el vescomtat de Cabrera tingué la seva època de major esplendor a pesar de la revolta que hi hagué a les seves terres degut a la mort injusta de Bernat II i que suposà un setge del castell amb 1.200 homes per part del rei.
La visita a Montsoriu val la pena perquè és una obra ideada per tal que aguanti qualsevol setge. En primer lloc el recinte Jussà amb la seva inclinació fa difícils que els soldats puguin escalar i entrar a la primera capa del castell. I mentre ho intentaven per les espitlleres els ballesters els llençaven fletxes, pels murs calç viva o quelcom efectiu i dissuasiu com aigües fecals. En el cas en que superessin l’obstacle i accedissin al pati d’armes, les portes de la fortificació estan fetes de manera que queden en angle i és difícil llavors tenir un ariet que s’adapti a la superfície escassa per poder maniobrar. El castell de Montsoriu estava preparat per aguantar un setge de fins a dos anys i això és gràcies en part als grans dipòsits d’aigua que conté. El més gran d’aquests pot arribar a acumular 250.000 litres d’aigua. Els dipòsits estaven recoberts de calç o argila per conservar bé el líquid. De tota manera, beure’n en aquella època suposava un risc significatiu. Per saber si encara era potable s’utilitzaven bioindicadors. Sona sofisticat però en aquella època eren les salamandres. Si vivien al dipòsit és que l’aigua era prou bona.
La beguda però que consumia la gent a l’Edat Mitja era el vi. Aquest no portava tants agents patògens com l’aigua de l’època i a més tenia l’avantatge de que era molt calòric.
Pensem generalment que l’època medieval era prou gris i que la gent no tenia recursos però els del castell de Montsoriu vivien prou bé. El port de Blanes els abastia de peix que conservaven de diverses maneres i sembla que en aquest període s’hi venien fins a deu tipus diferents de sucre segons ens va dir la guia. El peix havia de ser fonamental per la dieta perquè un detall que em va deixar molt pensívola durant la visita és que a l’Edat Mitja la quaresma durava 150 dies! Imagineu què vol dir no menjar carn durant cinc mesos de l’any!
El vescomptat de Cabrera al que pertanyé el castell de Montsoriu s’estengué per la Selva, L’Alt Camp, l’Alt Maresme, l’extrem est del Vallès Oriental i Collsacabra i la capital fou Hostalric. Va ser una obra defensiva, un castell que servia als Cabrera per fer ostentació i que havia de ser refugi de pagesos i vilatans en temps convulsos.
Durant el segle XV Montsoriu deixa de ser residència dels senyors feudals o vescomtes i durant la Guerra Civil Catalana el castell va passar a mans de les tropes del Principat. Posteriorment Ana I de Cabrera es casà per designi del rei amb Fadrique Enríquez almirall de Castella que va acumular deutes i va acabar venent Montoriu a Francesc de Montcada compte d’Aitona. A partir d’aquest moment el castell passa d’unes mans a d’altres i serveix de punt d’ocupació durant enfrontaments bèl·lics com el 1653 amb la Guerra dels Segadors on dona refugi a un terç de soldats irlandesos. Interessant oi esbrinar que a terres catalanes hi van arribar irlandesos oi?
Vam acabar la visita un pèl xops perquè se’ns va posar a ploure. La sort però va ser que la guia, una noia molt jove i eixerida que es diu Ivette es va oferir a baixar-nos amb el seu cotxe fins al pàrquing on jo havia aparcat el meu.
Aquesta visita em va fer agafar ganes de conèixer més sobre la història del vescomtat de Cabrera. I també de fer el nas a una obra que va esmentar la guia i que he hagut de buscar per internet que és el receptari més antic d’Europa. Es diu Sents Soví i és del 1324.
Espero que el meu post us hagi fet sentir curiositat pels castells i la seva història. Jo vaig tornar a casa amb les imatges d’un Montsoriu imponent en la boira i el bosc fresc per la humitat.
Ara només cal decidir quin dels castells del vescomtat serà el següent perquè de ben segur en seguiran més. I per cert, si aneu a Montsoriu cal passar per Breda i veure’n l’església que estan reconstruint.

La Vall dels ignorants i l’actualitat.

6 Març, 202530 Març, 2025Deixa un comentari

Just la setmana del 24 al 30 de març i coincidint amb la segona edició de la meva primera novel·la vaig haver de tornar a pensar en la motivació que me l’havia fet escriure. I és que just a finals de febrer el tema de la reunificació i els seus efectes secundaris ha tornat a ser notícia a Alemanya. El Bundesverfassungsgericht, el Tribunal Constitucional Federal ha decidit no revocar el Solidaritätszuschlag que és la quota de solidaritat que el president Helmut Kohl va introduir el 1991. Aquesta quota es paga amb la declaració de la renta i només l’ha d’abonar un 10% de la població alemanya amb rendes elevades. L’ impost va néixer de la necessitat de recaptar diners per finançar la reunificació i acabar el més aviat possible amb les diferències entre l’est i l’oest d’Alemanya. Però trenta-cinc anys després el nivell de desenvolupament de les dues parts d’aquest país continua sent diferent. Precisament aquest podria ser un dels motius pels quals el partit d’ultra dreta té tants adeptes en antigues terres de la RDA.
S’argumenta avui dia que el Solidaritätszuschlag és un impost als rics encobert. Tanmateix, la veritat és que el més just segueix sent que només l’hagin de pagar aquells que perceben rendes altes perquè en aquests moments el país travessa una fase de recessió econòmica que trasbalsa tant a polítics com a ciutadans. No estan acostumats a patir crisis o això és el que pensen. De fet ja he esmentat que la reunificació va ser un moment de respir per Kohl que ja veia venir una crisi econòmica. Obrint les portes a 13 milions d’habitants i consumidors més al país va aconseguir que la crisi real aparegués més tard.
La reunificació va succeir el 3 d’octubre del 1990. D’això en fa trenta-cinc anys i si el Tribunal Constitucional Federal no vol abolir aquest impost és perquè veu clarament que hi ha una desavantatge clara de l’est encara ara.
Quan vaig començar escriure “La Vall dels ignorants” notava el to de queixa sobre la situació econòmica al nostre país. M’irritava percebre que gent que podia permetre’s una vida digna es queixés per una pèrdua de poder econòmic que considero inherent al sistema capitalista amb les seves fases de creixement i decreixement. L’Alemanya de l’est que havia viscut jo de retruc a través del discurs diari dels que hi havien viscut, era per a mi el paradigma d’una societat esdernegada. Als alemanys de l’est primer se’ls va isolar d’una part important del seu país, després se’ls va adoctrinar perquè creguessin en la RDA com a país propi satèl·lit suprem de la URRS i per últim se’ls va fer desaparèixer davant dels seus ulls aquell país seu amb les seves peculiaritats i ancorat en la tradició russa d’un dia per un altre com qui diu. Òbviament el país s’aguantava a base de deficiències i un aparell de delacions que feia que una part significativa de la població de la RDA es dediqués a fer directa o indirectament d’espieta. Els joves tenien feina garantida encara que no fos la que desitjaven i accedien a un micropis tan bon punt formalitzaven relacions i tenien fills. Per això hi havia tants estudiants que ja formaven una família. Però la manca de llibertat els recava a tots i aconseguir un disc amb música dels Rolling Stones era com guanyar la grossa de Nadal per nosaltres. A Dresden hi havia cues quilomètriques abans de cap d’any per comprar plàtans, una fruita que el país només es podia permetre importar un cop cada 365 dies. La RDA no era un xollo però tot i així quan va arribar la reunificació els perdedors d’aquesta van començar a sentir una enyorança del seu país i de la vida segura que hi portaven. Va néixer el concepte d’”Ostalgie”, la nostàlgia no del passat sinó de l’”Ost” que és l’est. Un dels protagonistes favorits del meu llibre és el Gerd, que és precisament al principi del llibre un d’aquests perdedors de la reunificació, algú que s’ha quedat sense la família, sense la feina i sense el seu país.
A principis del segle XXI van començar a aparèixer pel·lícules que tematitzaven el trauma de la pèrdua d’identitat. Algunes com “Sonnenallée” estan fetes en clau d’humor i d’altres com “Goodbye Lenin” barregen les escenes divertides amb l’amargor de la realitat del país dels anys noranta.
Jo vaig viure en aquella època en què la meitat dels alemanys encara estaven digerint el trauma que Alemanya encara no ha acabat superar, si més no a nivell financer.
El concepte d’”Ostalgie” i el sentiment d’haver perdut l’existència tal i com es coneixia no és única d’Alemanya. Hi ha ex repúbliques soviètiques que troben a faltar l’època de la URSS perquè la independència del gran estat no els ha dut on volien arribar. I de la mateixa manera el sentiment de que “les coses abans eren millor” és extensible a molta gent d’arreu del món.
Jo mateixa sovint em demano si la societat en què vivim ara i en què ens hem de fer propaganda a nosaltres mateixos és o no saludable. Si el ressorgiment de les extremes dretes no respon a un desencant continuat amb els governs dels països que no han arribat a complir les promeses esperades.
A “la Vall dels ignorants” un tema que entra amb força és el del moviment neonazi a Dresden. Quan vaig escriure la novel·la recordava amb basarda els moments en què tornava a casa de donar classes d’espanyol a les fosques i temia trobar-me amb un grup d’skins. Ara m’adono què l’enemic del racisme s’ha escampat per Europa perillosament i ja no es concentra a mans de jovenalla desorientada sinó que ha arribat a les esferes polítiques i als governs d’una bona part dels països de la Unió Europea. I el problema és més greu perquè l’enemic ara es veu i no es veu i té veu i vot per legislar. La meva primera novel·la no entra en discursos polítics però fa una pinzellada al tipus de persona que típicament formava part dels grups d’skins. Em costa entendre que sigui ara el sector més jove de la població el que s’ha decantat per les dretes tant a Alemanya com aquí i en general a Europa. El racisme que jo vaig viure a l’Alemanya era com l’anomenen els alemanys “unterschwelig”, era present de manera indirecta i es feia palès en aquests moviments com el dels skins. No obstant, el problema roman el mateix: la por al que no coneixem, el canvi social, la inseguretat laboral i la manca de perspectiva històrica. Torno a tenir els ulls posats a Alemanya perquè em cal seguir-ne el canvi i m’abelliria veure el que ha estat un país puntal sortir de la seva crisi d’identitat. De la mateixa manera que els alemanys de l’est no estaven acostumats a que els hagués desaparegut el que havia estat el seu món, els alemanys d’avui dia no estan acostumats a veure’s en recessió, a tenir una indústria que fa fallida i haver de prescindir del seu estimat estalvi a favor de la inversió.
Voldria poder llegir a les notícies que finalment ja ha deixat d’existir la diferència entre l’est i l’oest d’Alemanya però sembla que encara no és així, sembla que aquell retrat dels anys noranta que vaig fer de la vida a Dresden encara no és del tot obsolet. És segur que la meva Florència de l’Elba s’ha modernitzat, que s’hi ha fet inversions milionàries com amb la Glaserne Manufaktur però encara no es pot cantar victòria. Jo segueixo sent fan incondicional d’aquesta preciosa ciutat amb els seus ponts sobre l’Elba. Fou especialment simbòlic que es desplomés el pont Carolabrücke sobre el riu la matinada de l’onze de setembre de l’any passat perquè va ser un indicatiu de la manca de manteniment de les infraestructures necessàries del país. Espero que s’aconsegueixi reactivar l’economia perquè sense Alemanya Europa és molt més dèbil. I també desitjo, com ho feia quan vaig escriure el llibre, que una de les ciutats més maques del país, deixi finalment d’haver d’estar vinculada a les extremes dretes, que surtin com ho han fet els defensors dels estrangers i immigrants al país i de la igualtat social per esborrar el mal gust dels resultats de les eleccions.
Per si voleu fullejar “La Vall dels ignorants” només cal cercar al google “La Vall dels ignorants” i “camaleó” i anireu a parar a una pàgina on podreu llegir una part del llibre. Les imatges d’avui me les ha cedides un gran amic meu amb qui vaig coincidir a Dresden quan hi vaig viure i que actualment viu a Leipizig. Gràcies Kersten!

La visió sobre les dones en el llenguatge II.

6 Març, 20252 Març, 2025Deixa un comentari

Començo el post d’avui fent una rectificació molt necessària al de la setmana passada. Com sabeu vaig mencionar que s’acostava el dia 8 de març i vaig escriure el dia de les dones. Doncs bé, un amic que llegeix el bloc em va demanar que rectifiqués i digues que el vuit de març és el dia internacional dels drets de les dones. I té tota la raó del món perquè de “dia de les dones” segurament n’hi ha d’altres. A Alemanya per exemple precisament el dia que va sortir el post de la setmana passada, el 27 de febrer era el dia de les dones o “Weiberfastnacht” que se celebra sempre abans del dimecres de cendra que aquest any va ser el dia 5 de març, és a dir ahir. En aquesta diada les dones sobretot a Renània i Westfàlia les dones prenen possessió de les ciutats i tallen les corbates als homes. A Saxònia el dia de les dones se celebra amb cafè i pastís en reunions s per gaudir d’una estona plegades. I aquesta setmana abans de seguir amb els proverbis sobre les dones m’agradaria fer ressò d’una conversa que vaig tenir amb una companya de feina la setmana passada. Em vaig demanar en veu alta, què feia que tinguéssim a l’escola una quantitat tan gran de joves amb problemes de salut mental i depressions i vaig apuntar cap a l’ús continuat de les xarxes socials, la monitorització ininterrompuda de les seves vides de cara a l’exterior i la pressió estètica. La meva companya va afegir molt encertadament que per desgràcia sovint als pares en aquest país els manquen els recursos per educar els fills degudament. Pujar als fills vol dir també saber passar estona amb ells per reflexionar sobre fracassos, ensenyar-los a gestionar la frustració i reconduir-los en la fal·làcia de que la felicitat completa existeix i cal aconseguir-la. La meva companya de seixanta anys i amb dues filles va dir una frase amb la que estic completament d’acord “l’emancipació de les dones en aquest país ha estat un conté que ens hem empassat totes treballant més que ningú”. I és cert. Mentre en d’altres països s’ha procurat un sistema que permeti que els pares treballin però que aquests tinguin temps d’ocupar-se dels infants, aquí el que hem fet es “vendre la moto” a les dones i homes de que es pot tenir fills i treballar a temps complet i que tot va “la mar de bé”. El resultat ha estat que els nens i nenes es passen el dia a l’escola —tenim un sistema d’escolarització amb un horari llarguíssim— i quan surten van d’una activitat extra escolar a una altra fins que els pares surten de la feina i els poden anar a buscar i estar amb ells una estona. Quin és el problema? Doncs que encara no es proporcionen prou avantatges per una maternitat o paternitat dignes. Els permisos de maternitat aquí són de 16 setmanes en què es cobra el 100% del salari i es cotitza al 100%. Aquestes 16 setmanes es poden dividir en abans i després del part. A França també són 16 setmanes però sis són generalment abans del part i 10 després. Quan s’acaben el que ajuda és que al país veí la jornada és de 35 hores i amb això els pares tenen més temps pels fills. A més hi ha la possibilitat de treballar a temps parcial i des de l’1 d’octubre del 2024 aquest temps parcial computa com jornada completa pel que fa a les cotitzacions a la seguretat social. Cal pensar que durant molt de temps a Espanya per exemple, quan les dones volien restar a casa amb els infants durant un any o dos, deixaven de cotitzar. I si volien treballar a temps parcial també s’arriscaven a una disminució de la seva renda posteriorment. Per això tenim aquí tantes dones jubilades en situació precària.

A Alemanya el permís de maternitat és de 14 setmanes i durant aquest temps les dones reben un “Mutterschafstgeld” diners de maternitat per compensar la manca de salari. Les famílies alemanyes poden sol·licitar el permís parental i allargar-lo fins a tres anys i de fet a Alemanya vaig conèixer una família en què la dona va agafar-lo tres vegades i es va quedar a casa cuidant dels nens un total de nou anys. Aquest sistema és un pèl perillós perquè després dels tres anys sense treballar una pot haver quedar un pèl obsoleta a la feina. De tota manera a Alemanya hi ha també—no només sobre paper— la possibilitat de demanar flexibilitat horària per cura de la família. El permís parental a Alemanya cobreix un 65% dels ingressos d’abans del part i arriba a un màxim de 1.800 euros al mes. Suficient amb els lloguers allà per poder viure i tirar endavant encara que sense poder procurar-se grans luxes.

Com ja he esmentat abans el permís aquí és de 16 setmanes i el salari i la cotització són del 100%. Els pares i no només les mares també es poden prendre el permís de manera seguida o interrompuda fins que el nadó tingui 12 mesos. Aquest és el cas d’un dels meus companys de feina que va rellevant a la seva dona amb la cura de la nena i que s’agafa ara les sis setmanes restants de paternitat. Però tot això és quan el nen o nena és molt petit i després el problema és que aquí no és fàcil compaginar la feina amb els fills. Lamentablement encara ara solen ser les dones qui porten una gran part de la càrrega de la família i quan volen arribar a tot arreu acaben força desgastades. Això només cal veure-ho amb els informes de salut. Les estadístiques canten perquè hi ha una incidència del 7,15% de depressió en dones comparat al 3,5% en homes. Pel que fa a l’ansietat a Catalunya és un 20,8% en dones en comparació al 12,2% en homes.

Potser encara les dones se senten massa pressionades pel fet de que potser és una mica difícil arribar a fer-ho tot com elles s’exigeixen. A més també aquí tenim l’inconvenient que la cura dels grans i dels pares generalment recau sobre les dones també. No dic pas sempre, en el meu cas conec ja diversos homes aquí, a Anglaterra i a Alemanya que s’han encarregat de la cura dels pares. Tot això és un senyal clar de que realment les coses han canviat i han de seguir canviant. Per això certament el 8 de març és un dia per recordar on érem, on encara moltes dones a altres indrets dels món són i on som nosaltres ara aquí. I també recordar que si han canviat les coses és també perquè els mateixos homes han canviat i han contribuït a fer la societat més igualitària. Quan jo era petita veia pocs homes empenyent cotxets de nadó pel carrer. Ara ja en són molts. A la sortida de l’escola de la meva època només recordo un sol pare d’una companya de classe. Ara només em cal anar a la placeta de sant Miquel i veure que pràcticament hi ha la meitat de dones i la meitat d’homes que van a buscar els seus fills a l’escola. Per tant la mentalitat va canviant i si no deixem que certs partits ens facin recular, podem gaudir del que hem aconseguit.

Per tot aquests motius els proverbis que us porto en aquest post us poden sonar masclistes i passats de moda. Hem d’entendre que van aparèixer al llenguatge en una altra època i que per tant són un vestigi de com s’ha vist la dona amb el pas del temps.

Un que ens deixa com a manipuladores és el de “eine Frau spricht zu deinem Herzen, wenn sie deinen Kopf betören will” que traduït vol dir que una dona parla al teu cor quan vol seduir el teu cap. Se’m fa estrany pensar que els homes imaginin que som emocionals quan els volem conquerir. Se’ns ha retret de sempre que ens deixem endur més per les emocions que els homes i que no tenim capacitat de desvincular els pensaments racionals de les emocions. Una creença que s’hauria d’estudiar des del punt de la neurociència per donar-li validesa o acabar-lo de refutar.

Una altra dita que em fa gràcia és la de “kein Eheman ist so brav, wie er seine Frau glauben machen möchte”, cap home és tan valent com li vol fer creure a la seva dona.

Els francesos també tenen un parell de dites simpàtiques. La primera és la de “pour que le vin fasse du bien a les femmes, il faut que les hommes le boivent”, que per tal que el vi faci bé a les dones cal que els homes el beguin. Es podria interpretar de moltes maneres. Primer que no som aptes per consumir alcohol i segon que si el beuen els homes potser els podem fer anar més per on volem i ens beneficia.

Amb el següent penso que els francesos, a l’època que el van encunyar no tenien gaire bon concepte de la nostra capacitat de treball o potser massa bon concepte. És el de “avec 3 femmes, on perd le travail de deux” que vol dir que amb tres dones es perd el treball de dues. Potser vol dir que és millor deixar-nos treballar soles?

Pitjor encara és el proverbi provençal de “des femmes et du fromage, qui moins en use est le plus sage” les dones i el formatge, qui menys n’utilitza més savi és. Vaja, com si fóssim nocives nosaltres. I el següent tampoc ens deixa gaire bé “les femmes disent toujours la verité, mais pas tout entière”. Les dones sempre diuen la veritat però mai sencera. Ara seria ja una qüestió filosòfica discernir si dir una part de la veritat és igual a mentir. El cert és que no dir tota la veritat pot ser com ocultar-la i per tant no ser sincera del tot. El darrer proverbi es fa servir a França però prové del Sànscrit. És el de que “les femmes, dit-on, mangent comme deux, ont de l’esprit comme quatre, de la malice comme six, et de la passion comme vuit” és a dir que mengem per dos — possible en èpoques d’embaràs— tenen l’esperit de quatre, la malicia de sis i la passió de vuit. No sé si com a malícia no voldran dir picardia que potser sí és cert. I pel que fa a la passió crec que la història ha demostrat que tant homes com dones poden ser apassionats, no és propi del gènere.

La majoria de proverbis anglesos que us duc avui tampoc ens deixen pels núvols però acabaré amb el més positiu per deixar un bon regust de boca. El primer és el de “who has a woman has an eel by the tail”, qui té una dona té una anguila agafada per la cua. És a dir que som escàpoles. La pitjor d’avui és la de “there has never been a conflicte without a woman” mai no hi ha hagut un conflicte sense una dona. Com si els homes no sabessin posar-se en bons embolics i començar conflictes i guerres. Però vaja, sortosament també hi ha el proverbi que diu “women in mischief are wiser than men” les dones en picardia són més sàvies que els homes, que no vol dir res més que el fet que tenim podem ser més enginyoses que els barons. Pensant en la nostra capacitat de treball els anglesos tenen la de “six hours for a man, seven for a woman and eight for a fool” és a dir sis hores per un home, set per una dona i vuit per un ximple. Que necessitem més temps per fer la feina vaja que penso que avui dia fa aigües per tot arreu.

I la darrera i més positiva d’avui és la de “men make houses, women make homes” els homes fan cases, les dones fan llars. És a dir que nosaltres hi posem el caliu. Vull acabar el post d’avui amb una cita del que va dir Coco Chanel: “a girl should be two things: Who and what she wants”, “una noia ha de ser dues coses: Qui i el que vol ser.” No hi podria estar més d’acord.

Molt bon dijous i bon dia del dret de les dones. Celebreu-ho el millor que pugueu i ens permeti el temps. Us deixo amb una imatge relaxant d’un dels meus indrets favorits de Barcelona.

La visió sobre les dones en el llenguatge.

27 febrer, 202523 febrer, 2025Deixa un comentari

Ens apropem ja perillosament a la data 8 de març, dia internacional de la dona. He escrit sobre aquesta diada i el seu significat en posts anteriors i no em vull repetir. Només recordo que la llavor d’aquesta celebració va ser als EEUU encara que posteriorment i durant molts anys Rússia ha estat capdavantera fent homenatge a les dones treballadores. Més val que cap marit rus s’oblidi del ram de flors per la seva muller o pot acabar sopant a l’escala de casa!
Però aquesta celebració té com a origen les vagues que feren les treballadores del sector tèxtil a Nova York el 1857. Fa quatre dies com qui diu oi? En plena revolució industrial i posteriorment el 25 de març del 1911 hi va haver un incendi a la fabrica Triangle Shirtwaist Company també a Nova York i van perdre la vida 146 dones entre elles moltes immigrants. El mateix any a Àustria, Alemanya i Suïssa, el 19 de març, abans dels tràgics fets de l’incendi, aquests països celebraven el primer dia internacional de les dones. El 8 de març del 1917 les dones russes van sortir al carrer en peu de guerra per demanar aliments i el retorn dels combatents de la guerra. La reivindicació va prendre força i va acabar sent un moviment antimonàrquic. A partir d’aquest moment el 8 de març va quedar definit com el dia internacional de les dones. El 1975 l’Assemblea Nacional de les Nacions Unides va declarar aquest any com a any de la dona i va demanar a tots els països que se celebrés un dia internacional per a nosaltres.
I encara ens cal perquè la situació vista globalment ens segueix sent desfavorable. Només cal recordar que el 24 d’abril del 2013 es va enfonsar l’edifici Rana Plaza a un suburbi de Dakha, Bangladesh. L’edifici era una fàbrica tèxtil que produïa com moltes d’altres roba baratíssima per al consum ferotge dels occidentals. En l’enfonsament hi van morir més de mil cent persones i van quedar moltíssims ferits. La majoria de les víctimes eren dones perquè en aquest país i en d’altres de pobres, continuen fent feines molt mal pagades que les deixa subsistir sense poder progressar. Les grans perdedores d’aquesta història van ser elles.
I en un món que volem pensar que evoluciona en positiu recentment han aparegut moviments i senyals que fan albirar que nosaltres encara no hem assolit tota la igualtat que ens cal o que estem a punt de perdre els drets que tenim. I si no com us expliqueu el fenomen de les “Tradwives” les esposes tradicionals que defensen aferrissadament que la millor vida d’una dona és cuidar-se del seu marit i la família? Aquestes precisament van néixer també als Estats Units cap al voltant del 2000. Però no cal anar gaire lluny per adonar-se que es considera que el nostre paper principal dins la societat és el de cuidadora de la família. I si no, només cal mirar el que va passar a Irlanda durant el referèndum del 8 de març del 2024. El govern irlandès amb el suport de tots els partits i moviments progressistes volia canviar un paràgraf de la constitució clarament sexista. En aquest paràgraf les dones en exclusiva estan esmentades com a cuidadores de la família. Es volia també incloure en la constitució models de família no tradicionals. Hagués estat un pas endavant però el resultat del referèndum va ser que el 74% dels votants no van voler canviar absolutament res i va representar un cop dur per als sectors més progressistes.
Al nostre país jo mateixa he viscut en primera persona el sexisme i la càrrega que representa ser dona. Quan els meus dos pares es van posar malalts alhora i el meu pare ja portava unes setmanes hospitalitzat, l’assistenta social de l’hospital de Sant Pau em demanava que em fes càrrec de mon pare que en aquells moments necessitava atenció ja les vint-i-quatre hores del dia. Jo li vaig explicar a l’assistenta la situació dels meus pares. Ells no tenien recursos i jo depenia de la meva feina ja que no tinc cap altra font d’ingressos. L’assistenta social però em va demanar si tenia parella. Quan li vaig dir que sí em va dir que si deixava el meu pis i anava a viure amb ell, llavors podria deixar la feina i ocupar-me a jornada completa dels meus pares. És més que obvi que el que em va dir em va sonar rocambolesc. Li vaig fer entendre que als meus 47 anys no tenia edat per prendre’m unes vacances o deixar la feina amb tot el que suposa. I li vaig recordar amablement que anar a viure amb el que era la meva parella i només coneixia des de feia un any em deixava a mi també en situació de vulnerabilitat perquè sense feina i sense recursos jo estava a disposició d’ell. No sé si l’assistenta no tenia un bon dia però com que no podia deixar la feina però volia garantir que els pares estiguessin ben cuidats, vaig cercar un advocat. També vaig patir força les males veus quan vaig triar per la mare un cuidador en comptes d’una cuidadora. No obstant, de tota la gent que vaig entrevistar, el que vaig triar em va semblar que seria la persona adequada. I tant ell com jo vam fer el que podíem en les circumstàncies. Serveis socials van trigar molt en ajudar-me de debò. Sincerament al nostre país no s’hauria de permetre que les dones hagin de deixar la feina per fer-se càrrec dels pares perquè quedar-se fora del mercat laboral i no cotitzar suposa després que la retribució quan ens jubilem és menor. Quantes dones hi ha que no arriben a final de mes amb la pensió?
Hem guanyat terreny i drets però encara hi ha molts retrògrades fins i tot al nostre país. No fa tant que algú que volia una relació sentimental amb mi va mostrar-me els extractes dels comptes bancaris i les seves inversions per donar-me a entendre que ell era un bon partit per a mi. Com us podeu imaginar amb segons quin tipus de gent ja no es pot raonar i no ho vaig ni intentar. Els diners o les nòmines d’algú no són, diria jo, cap motiu per considerar una persona com a futura parella. Afortunadament una gran part de nosaltres pot guanyar-se prou bé la vida i decidir estar o no amb algú segons si l’altra persona té unes afinitats, interessos i tarannà que és compatible amb el nostre.
No volia però dedicar el post a la història de la dona en si, sinó a com se’ns veu segons els refranys i proverbis. Per no allargar-me amb el post d’avui, us deixo amb uns quants proverbis alemanys i seguiré la setmana vinent amb uns quants més en aquest i d’altres idiomes.
El primer d’avui és un que m’abelleix especialment “das Alter der Frau beginnt dort, wo ihre Liebe aufhört” que vol dir que l’edat de la dona comença on acaba el seu amor. Dit d’altra manera, que envellim quan perdem la capacitat d’estimar. I si no ho penseu també us recomano que veieu la pel·lícula “Ladies in lavender” que fa reflexionar molt. Tanmateix opino que podríem aplicar la dita als homes també.
El següent proverbi ja em sembla un pèl més masclista, és el de “eine Frau, ein Gewehr und einen Gaul darf man nicht ausleihen” és a dir una dona, una pistola i un rossí no s’han de prestar mai. Com si fóssim un objecte o un animal del que es pot disposar. Nosaltres diem quelcom similar però canviem una mica el què perquè he sentit sempre a dir que és la guitarra, la ploma i la dona que no es poden deixar.
La tercera em sembla significativa “ je weniger die Frau befielt, desto mehr gehorcht der Mann” com menys mana la dona, més obeeix el marit. I la darrera d’avui és la següent: “Es konnte manchem Mann nicht schlimmeres passieren, als wenn seine Frau sich an ihm ein Beispiel nimmt” és a dir, no li podria passar res pitjor a alguns homes que el fet que la seva dona els agafi com a exemple. Aquí els alemanys no deixen gaire bé els homes, oi?
Per aquesta setmana anterior al 8 de març ja en tenim prou. La setmana vinent més sobre com es veu a les dones segons els proverbis.
Avui us deixo amb una imatge del Safrà i el Sugus perquè el darrer dia 20 de febrer va ser el dia internacional dels gats i els meus fan de casa meva una autèntica llar.

Fer-ne tot un formatge i altres expressions franceses VI.

20 febrer, 202517 febrer, 2025Deixa un comentari

Una setmana més podeu llegir el meu post i aquest dijous si he sobreviscut a la setmana turbulenta a l’escola ja és molt. I encara sort que els dies es van allargant i quan una acaba de fer tot el que ha de fer i surt al carrer pot gaudir d’un breu temps de llum natural a l’exterior. Precisament la setmana passada parlava amb la meva amiga de Vila-Real i es queixava del mateix que jo, que la feina burocràtica que acompanya a l’activitat docent ha esdevingut una càrrega tan gran que ens hem convertit en esclaus d’un sistema educatiu que va fent reformes per millorar el rendiment i la preparació dels alumnes però sense tenir en compte el desgast del docent. Això però serà material per un altre post. Perquè avui desitjo concentrar-me de nou en algunes expressions franceses castisses per si us animeu a visitar el nostre país veí. La gran avantatge és que ens queda a uns pocs quilòmetres i segons on aneu no us caldrà agafar l’avió. La zona dels Pirineus Orientals o la Provença es pot fer molt bé en cotxe i aquest vehicle us permetrà anar al vostre ritme i visitar el que desitgeu amb molta més tranquil·litat. Jo ja fa anys que dedico els estius a passejar-me pel sud de França i no m’enduc mai cap decepció. Viatjant en cotxe i lentament practico el que s’anomena “slow travel”.

La primera locució d’avui la coneixeu de l’anglès i és un calc semàntic d’una llengua a l’altra però ara no us sabria dir ben bé qui ha copiat a qui. És la de “presser quelqu’un comme un citron” o en angès “to squeeze someone like a lemon”, és a dir exprimir a algú com una llimona. Té el sentit que ja us podeu imaginar d’explotar a algú al màxim i deixar-lo de banda com fem amb la pell de la llimona quan ja li hem tret tot el suc possible. Moltes més feines i moltes més empreses de les que podem pensar ho fan amb els empleats. Es demana un esforç continuat i sostingut i a més el dret a desconnexió digital encara no s’exerceix sistemàticament. La idea de deure la vida a l’empresa que tant es porta a Amèrica ha arribat també a aquí. Un error titànic perquè un treballador descansat i content rendeix molt més que un de cansat i desmotivat. I seguint amb el tema de la feina i de la burocràcia inútil que ens sotja als professors també, quan volem designar que una tasca és inútil i molt llarga en francès diem que és “peigner la girafe” és a dir pentinar la girafa. Una locució sinònima d’aquesta és la de “travailler pour le roi de Prusse” que té el significat de treballar pel dimoni i amb una retribució ridícula. Pel que sembla el rei de Prússia no era gaire generós a l’hora de pagar als seus soldats el sou corresponent.

I canviant de tema una locució que ens serveix per designar a una persona que imita, copia o segueix sense cap sentit crític és la de “mouton de Parnuge”. Es veu que les ovelles segueixen la que consideren el cap i si aquesta es llença dalt a baix d’un precipici les altres també hi van a parar. D’aquí que es consideri les ovelles dòcils i babaues. En realitat però aquests animals tan gregaris tenen la capacitat de reconèixer cares humanes, de recordar els membres del ramat inclús mesos després de no haver-los vist, tenen una oïda excepcional i una memòria molt desenvolupada. Per això segueixen a aquelles ovelles del ramat que han demostrat en ocasions anteriors ser capaces de trobar menjar per exemple. I tot i aquests fets científics sobre les ovelles, la fama que tenen és una altra, és la de seguir cegament el líder i per això la locució “mouton de Parnuge” designa a qui adopta l’opinió de la majoria sense ser gaire crític. L’expressió va aparèixer a partir de l’obra de François Rabelais anomenada Pantagruel. El seu personatge principal que és Parnuge, compra un ramat d’ovelles i les llença al mar i totes segueixen. Per això és diu que les ovelles van darrere del cap i segueixen cegament i a França els esperits poc crítics són ovelles de Parnuge. I d’un animal passem a un altre amb l’expressió “ours mal leché” que literalment vol dir “ós mal llepat”. A qui designa aquesta locució? Doncs a una persona molt poc sociable, rústica o pot polida. De fet els ossos quan neixen són increïblement petits en comparació a la tossa que fan les mares ossa. Els francesos per això tenien la sensació que la mare ossa acabava de donar forma a les cries llepant-les i quan a un ós la mare no l’ha llepat prou, no s’ha acabat de polir i per això són rudimentaris.

I ara ja canviem de tema per anar a una locució que no designa cap tipus de persona sinó tota una acció. És la de “en faire tout un fromage”, fer un formatge de quelcom que vol dir ni més ni menys fer una muntanya d’un gra de sorra. Els anglesos tenen una expressió molt similar a la nostra “to make a mountain out of a molehill”, és a dir fer una muntanya de la pila de terra que deixen els talps. Molt castissa i visual. Òbviament si parlem de cultura francesa el que tocava és fer-ne un formatge, està clar.

I en francès qui té les dents llargues és molt ambiciós. D’aquest n’hi ha massa per tot arreu i sovint no dubten en fer la traveta per obtenir el que volen.

Ara en ve una que a mi m’abelleix especialment: “ comme on fait son lit, on se couche”, tal com un es fa el llit se’n va a dormir. El que vol dir és que s’ha de saber assumir les conseqüències d’allò que un fa. Si a mi em fa mandra anar a fer les compres i finalment em trobo sense res a casa hauré de dinar fora i això em sortirà més car. O si no preparo els tàpers el diumenge, entre setmana em tocarà preparar-me els àpats quan menys temps en tinc. Així és que jo pagaré les conseqüències del que faig o no. Per aquelles situacions en què se’ns fa difícil entendre una cosa diem en francès “se demander si c’est du lard où de cochon” és a dir preguntar-se si és la llard o el porc.

I per avui arribo a la fi del post amb una expressió de la qual ja en sabíem dues de sinònimes. Recordeu allò de “à la Saint Glingin” o de “quand les poules auront des dents”? doncs en francès també es pot dir “la semainde des quatre jeudis”, la setmana dels quatre dijous, és a dir mai.

Espero que aquest mes de febrer acabi d’alguna manera que ens doni una mica d’esperança en el terreny internacional. Des de que Trump és el president dels EEUU anem d’un ensurt a un altre a les notícies i jo crec que ens hi juguem tots l’estabilitat mundial. De moment sembla que aquest home es creu el melic del món i que només s’asseu a negociar les condicions que li semblen a ell bé. Una mica de seny i empatia internacional l’haurem d’esperar d’ell “quan les poules auront des dents”. Jo no sé vosaltres però a mi el que en llegeixo a les notícies m’intranquil·litza profundament i penso que d’això no “en fais tout un fromage” sinó que aquest tema “n’est pas de la petite bière” si encara recordeu l’expressió.

La imatge d’avui és de Cucugnan. Bona setmana a tots!

	Deacon en Pintor de boira (II)
	marionamar en Expressions amb fruita i verdu…
	Pep en El francès i la fruita.
	Peo en Expressions amb fruita i verdu…
	Pep en Expressions amb fruita i verdu…