Expressions alemanyes i les seves germanes franceses.

Deixa un comentari

Retorno avui a dues llengües meravelloses amb una fonètica completament diferent però amb les que tinc una relació molt especial. L’alemany i el francès. La primera és la que em resulta més familiar, la segona l’estic descobrint encara i cada dia m’abelleix més. Avui us vull mostrar expressions familiars que tenen equivalents en l’altra llengua.
La primera d’avui és la que fem servir quan volem indicar que es farà una cosa determinada en un moment poc cert del futur que molt probablement ni arribarà. El que nosaltres diem que farem la setmana dels tres dijous els alemanys ho fan “bis zum Sankt- Nimmerleins-Tag” és a dir fins el dia de sant Nimmerlein. Aquest sant no existeix i el nom “Nimmerlein” és una paraula que per si mateixa no existeix al diccionari alemany però que està formada per una composició de “nie” que vol dir mai i “immer” que vol dir sempre, podríem dir que és el dia del sant mai. Per expressar aquesta idea de la setmana dels tres dijous els alemanys també diuen “Ad kalendas graecas” que sona com a “segons el calendari grec” però que indica “mai”. En francès quan volem deixar una cosa per més endavant o no li volem posar data perquè potser ni arribarà diem com ja havia comentat en un post anterior “à la Saint Glinglin” o bé “quand les poules auront des dents” quan les gallines tinguin dents. En anglès és “when pigs fly”.
Amb una idea molt similar tenim l’expressió alemanya “auf die lange Bank schieben” que correspon al totpoderós verb “procrastinate” anglès, és a dir posposar quelcom que hem de fer. En aquest cas no és que el que s’ha de fer no tinguem intenció de fer-ho sinó que ens fa mandra i ho anem deixant per a més endavant. Endreçar aquell armari que tenim molt despentinat, fer neteja i desprendre’ns de les rampoines i andròmines que ja no emprem, treure la pols del que hi ha al darrer prestatge de la sala, etc. Aquesta expressió prové d’aquella època en què a les institucions i als jutjats encara no hi havia prestatges per deixar-hi les actes i documents que s’havien de repassar, revisar i enllestir. Es disposava tot en baguls i quan entraven nous documents i ja no hi cabien, llavors es posaven sobre dels altres i això feia que els més antics quedessin encara més enrere. Com quan en un banc llarg s’hi va asseient gent i llavors el teu torn cada cop et queda més lluny.
La següent expressió alemanya la podrem fer servir ben segur molt sovint perquè de gent orgullosa n’hi ha molta. És la de “Herr wichtig sein”, ser el senyor important o bé “stolz sein wie Bolle” ser orgullós com Bolle. Aquest tal Bolle és una figura molt coneguda d’una cançó del voltant del 1900. Els francesos a una persona que és o està molt orgullosa l’anomenen “fier comme Artaban”. I Artaban era un heroi de la literatura del segle XVII que apareix en una novel·la anomenada “Cléopâtre” de l’autor Gautier de la Calprenède i que és vanitós fins a l’estupidesa.
És curiós adonar-se que hi ha conceptes i idees per les quals els humans generem infinitud d’expressions eufemístiques. Un d’aquests és el concepte de la manca de llums en el sentit d’enteniment. En català diem que algú té el pis mal moblat si no li funciona bé el cap, també diem a casa nostra que aquesta persona determinada té el cap ple de vent o ple de serradures, té el quint (quint i no cinquè) pis per llogar, està com un llum de ganxo, li falta un cargol, té un perdigó a l’ala o fins i tot un ull de poll al cervell. Fixeu-vos quin reguitzell d’expressions per designar algú que no hi és tot. Doncs bé, a Alemanya d’aquests individus n’hi deu haver tantíssims com aquí perquè es diu, com ja vaig comentar un cop, que no tenen totes les tasses al seu armari “nicht alle Tassen im Schrank haben” o que tenen un home petit a l’orella “einen kleinen Mann im Ohr haben”. Aquesta expressió prové del fet que de vegades hi ha malalties mentals que provoquen que els que les pateixen sentin veus inexistents. De manera més directa diuen “einen Dachschaden haben” tenir danys al terrat. Molt comú és la de “einen Knall haben”. Un “Knall” és un soroll estrepitós i podria ser un petard. En comptes de tenir un petard també els alemanys diuen “eine Schuss haben” tenir un tret en el mateix sentit d’estar una mica boig. De manera eufemística diuen també “unterlichtet sein” estar poc il·luminat i la que menys comú em sembla “Nicht alle Klötzchen im Beutel haben” que traduït seria no tenir tots els tacs a la bossa. Per tot això que us he dit els francesos dirien senzillament “avoir une araignée au plafons” és a dir tenir una aranya al sostre o “ne pas avoir la lumière a touts les étages”, és a dir no tenir llum a tots els pisos. Recordeu que en anglès es pot dir “to be a sandwich short of a pícnic”.
En un post anterior ja vaig analitzar l’expressió “französisch Abschied nehmen” que és acomiadar-se a la francesa, és a dir sense gairebé dir res. Els anglesos quan algú no s’acomiada degudament també diuen “to take French leave”. No obstant, els francesos en aquestes ocasions empren “filer à l’anglaise” és a dir que fas com els anglesos i no dius ni adeu-siau. Jo conec uns quants anglesos. Un d’ells és un bon amic meu però després que marxés un estiu sense acomiadar-se i estigués prop de dos mesos sense donar senyals de vida penso que “filer à l’anglaise” és molt adequat.
I ara una locució alemanya que m’abelleix molt perquè té moltes expressions sinònimes, és la de “mit Volldampf” amb el màxim vapor i es refereix a quelcom que es fa molt ràpidament o on posem tota la nostra energia. És sinònima de “voller Kanne” amb el gerro ple, “voller Pulle”, “voller Lutsche” “mit Hochdruck” o bé “auf Hochtouren”. Aquí “Pulle” seria sinònim d’ampolla. “Mit hochdruck” significa amb pressió alta i “auf Hochtouren” seria en llocs elevats i també vol dir anar amb les revolucions altes. Els francesos això ho poden expressar amb la locució “comme en quatorze” com en 14. I ara direu, i per què aquest número? Perquè es refereix al 1914 quan els pobres soldats que van anar a la guerra ho feien eufòrics i encara no sabien el que els esperava. Malauradament a tots ens han explicat que aquella primer guerra no va ser tan ràpida com s’havia previst i que va causar ferides greus que es van anar arrossegant fins a la segona.
No vull acabar però el post d’avui amb el regust dels conflictes bèl·lics i per tant us torno a parlar de l’expressió alemanya que es fa servir quan algú acaba donant sempre la seva opinió fins i tot quan no es desitjada “seinen Senf dazugeben”, és a dir posar-hi la pròpia mostassa. Per aquest tipus d’ocasions i persones els francesos diuen “mettre son grain du sel”, això ho fa aquell que es barreja sempre en converses sense que l’hagin convidat a participar d’elles.
I per avui ja ho tenim. Us deixo amb dues imatges de dos paisatges diferents. El del bosc alemany que tant trobo a faltar i el d’un castell francès. Així faig honor a aquests dos països que em són tan propers.

Slang symphony: Locucions visuals i el seu significat.

Deixa un comentari

Ara fa poc una amiga em va enviar el vídeo que us adjunto al blog i aquests dibuixos animats tan antics demostren que els que els van fer ja es van adonar de com d’estranyes poden ser algunes de les expressions de la llengua anglesa. En aquest post vull analitzar-les i penso que amb ajuda de la imatge i l’explicació podreu recordar més aquestes locucions. Veurem con va l’experiment.
La primera frase idiomàtica que ens trobem representada en dibuixos és la de “to be born with a silver spoon in one’s mouth”. En català seria haver nascut amb la cullera de plata a la boca i vol dir haver nascut en una bona família i no haver patit cap penúria econòmica en els anys d’infantesa i joventut. La següent és la de “grow overnight” que vol dir créixer de la nit al dia, és a dir molt ràpidament. Poc després ens trobem la locució “at the crack of dawn”. “Crack” és un verb onomatopeic que vol dir trencar-se, fer “crec”. Aquesta manera de designar el començament del matí no ens hauria de semblar estranya perquè nosaltres també diem “a trenc d’alba”. Més endavant, el protagonista dels dibuixos diu que ell “gets up with the chickens”, que s’aixeca com els pollastres, que vol dir molt d’hora. Nosaltres en canvi nosaltres diem anar a dormir com les gallines. Jo més aviat vaig a dormir tard però em llevo com el protagonista “with the chickens” que comencen a cantar “at the crack of dawn”.
Si algú troba una feina servint menjar i begudes a una cafeteria o restaurant es diu en llenguatge familiar que la persona “slings hash” com al vídeo. El verb “sling” significa llençar o deixar caure alguna cosa sense cura. I la paraula “hash” és un plat fet amb carn patates i verdures. El protagonista va a servir a un restaurant perquè el propietari està “short handed” curt de mà que no és res més que necessitat de mà d’obra. Però si algú no pot tallar la mostassa “not be able to cut the mustard”, la persona en qüestió no és capaç de complir amb les expectatives. Quan passa això pot ser que li donin la porta d’entrada que als dibuixos animats vol dir que l’acomiadin. No obstant, l’expressió “to give the gate” del vídeo es fa servir més per quan es refusa a un amic o un amant. Seria el que en anglès britànic designen amb “to give the elbow”.
Quan un pis o apartament no té els estàndards que s’espera se’l pot anomenar “hole in the wall”, un forat a la paret que correspon a la nostra paraula catalana “enfony” o “cofurna” i que en castellà anomenem “cuchitril”. Si com el protagonista estem molt emprenyats, en anglès ho podem expressar amb un “to be beside onelself with anger” estar al costat d’un mateix amb enuig, com si hi hagués dues persones diferents convivint en el mateix espai, la que no està enfadada i la que està enfadada convivint en un espai.
I perquè necessitem diners i guanyar-nos la vida al vídeo hi trobem l’expressió col·loquial “to make some dough”. “Dough” és la massa que pastem per fer pa, brioixos o pastissos o dit d’altra manera, ens guanyem les garrofes. De maneres de guanyar-se els diners n’hi ha moltes però el protagonista dels dibuixos ho fa “punching cattle”. “punch” en anglès vol dir donar cops de puny i evidentment ningú viu pegant els ramats però sí cuidant-se’n que és el que vol dir l’expressió “punch cattle”.
En un moment donat arriba una noia a la vida del protagonista i s’expressa amb el “to step in the picture” ,entrar a la foto o pintura, i vol dir senzillament aparèixer en un lloc concret, en el cas del protagonista es refereix a que la seva xicota entra a la seva vida. Amb el “my breath came into short pants”, els que van fer els dibuixos van prendre el sentit de “pants” com calçotets però “pants” en anglès són també els sospirs i quan la respiració surt en sospirs curts és perquè el cor està accelerat. Quan tenim pell de gallina els anglesos diuen “tenir goose pimples” és a dir tenir grans d’oc o oca.
A la noia dels dibuixos tot li queda bé i el vestit li va “que ni pintat” però els anglesos d’això en diuen “to fit like a glove” anar bé com un guant. Quan surten per primera vegada i ell es posa el seu millor vestit de gala ell diu que es posa “the white tie and tails” la corbata blanca i les cues i ella es diu que “puts on the dog”. Aquesta expressió en anglès denota que una persona es compota d’una manera pretensiosa. I per aquelles ocasions en què sortim a beure, ballar i passar-nos-ho bé els anglesos diuen que pinten la ciutat de vermell “to paint the town red”.
Trobem dues paraules d’ús comú als dibuixos, la primera paraula que ens trobem representada però que per a nosaltres ja no és estranya és “Cocktail” que literalment és cua de gall i designa una beguda alcohòlica barreja de moltes d’altres juntament amb sucs per fer-la un pèl més suau. La següent beguda que s’esmenta i que es representa amb un dibuix és la de “Moscow mule” que per si no ho sabíeu és una barreja de vodka i cervesa de gingebre. I quan algú actua de manera totalment desinhibida es diu en castellà que “se desmelena” i en anglès “let one’s hair down” que es deixa anar la cabellera i seguidament “eats like a horse” menja com un cavall és a dir amb una gana molt saludable.
Al pobre protagonista el xec que dona no li accepten i per això està en una situació molt desagradable que els anglesos expressen amb “to be in a pickle”. “pickle” és una manera de conservar els aliments amb vinagre, sal i altres condiments. És molt típic que els cogombres es conservin d’aquesta manera i per això una de les imatges finals del clip és del nostre protagonista anti-heroi en forma de cogombre.
I amb aquesta tenim per avui tenim vint-i-sis expressions i locucions explicades amb ajut visual perquè la riquesa, varietat i l’extensió metafòrica de la llengua són un tresor que hem de preservar. Tanmateix, aprendre aquestes expressions no és gens fàcil i per això intento ajudar-vos amb els meus posts. Espero que de totes aquestes d’avui us en hagi agradat alguna i la vulgueu adoptar.
Bona setmana a tots i bon primer de maig que és per a molts privilegiats un festiu per celebrar.

Estrangers i “Fernweh”.

Deixa un comentari

Torna amb força el tema dels immigrants i estrangers a Alemanya i no puc fer altra cosa que recordar la meva experiència com a estrangera en terra de teutons. De vegades em sembla encara increïble que es faci distincions entre immigrants, estrangers i el que ara s’anomena “expats”. Aparentment utilitzem els tres conceptes i etiquetes per denominar realitats diferents. Principalment parlem d’immigrants quan ens referim a persones que han marxat del seu país per necessitat, perquè la vida al que és la seva pàtria no els hauria donat potser totes les oportunitats que desitgen. Per contra anomenem estrangers a un col·lectiu de gent que no és originària del nostre país però em sembla a mi que no vinculem el fet que estiguin vivint fora amb cap mena de necessitat. Quan parlem d’estrangers ho fem per designar els que han vingut amb més possibilitats i recursos. Per últim el concepte “d’expats” s’està emprant molt avui dia i és el que utilitzen precisament tots aquells estrangers ben situats que busquen al nostre país enriquir la seva experiència personal i que fan pinya, trobades i moltes festes per tal de compartir la realitat vital de viure a l’estranger. El concepte ”expat” prové del terme “expatriat” i en el seu origen implica que l’estranger ha anat a parar a una altra terra que no és la seva per problemes o necessitats exògenes. Els “expats” o expatriats eren en principi persones exiliades i el terme també designava en temps colonials els oficials que es traslladaven a viure a colònies d’ultra mar i que tenien la intenció de tornar a viure al seu país. Avui dia però aquest darrer terme està tenyit d’un cert esnobisme perquè els que formen el cúmul “d’expats” pertanyen gairebé a l’elit.
El tema dels estrangers i de viure a l’estranger m’ha fascinat sempre. De fet tantíssim que com ja sabeu segurament jo vaig sentir de molt jove el que els alemanys anomenen “Fernweh” l’ànsia per anar a viure i conèixer altres indrets i cultures per posar-me a mi mateix a prova. El “Fernweh” és le contrari del “Heimweh” o enyorança de la pròpia terra. També hi va haver altres factors decisius com el fet de que en el moment en què vaig marxar em sentia completament ofegada a Barcelona i no veia cap possibilitat de creixement al meu país. De fet, dels estrangers que conec per aquí cap d’ells ha marxat del seu país per necessitat sinó que tots ho han fet per cercar un nou camí, una nova perspectiva o fins i tot un nou impuls. I sovint és això, si dintre del teu país no veus sortida, potser és millor sortir que conformar-se. Sempre he pensat que és molt cert allò de que “nadie es profeta en su tierra” i personalment vaig tenir la sensació que a Alemanya, tot i les dificultats que suposava ser estrangera, em donava més oportunitats que Catalunya. En el meu cas anar a viure fora era un somni que al principi es va convertir una mica en un malson. No només tenia problemes amb el clima i el menjar, no apte pel meu estómac, sinó amb el codi social. I és que tal i com també em va esmentar el Franco, el noi peruà que va ser el cuidador de la meva mare, de vegades la llengua no és l’obstacle sinó les convencions socials o els codis. Amb això em refereixo a que no és el mateix fer broma aquí amb gent d’aquí que fer-la a un altre país. Allò del que parlem o com en parlem no és el mateix i ens hem d’acostumar a emprar els codis correctes si no volem quedar com uns bàrbars.
A Alemanya per exemple no era gaire usual parlar o demostrar els sentiments i les emocions encara que sigui adequades a les circumstàncies. Recordo que sovint m’empipava de valent amb la burocràcia infinita que gasta el país i potser ho vaig verbalitzar efusivament perquè tothom em relacionava amb el temperament espanyol tot i reprimir-me contínuament. I és precisament això que ens costa, aprendre els codis i allò que és correcte o no. Ara farà poc més d’una setmana que en saludar un dels companys del grup de conversa de francès, el noi que és Xilè em va donar dos petons. El professor es va quedar una mica estorat i va demanar-nos si hi havia algun motiu especial. El meu company es va disculpar perquè va dir que es relaciona molt amb llatins i per a ells és la manera més lògica de saludar-se. Jo imagino que a Alemanya els hagués agafat un cobriment de cor si m’hagués apropat a algú amb la intenció de fer dos petons a les galtes. Bé, de fet en aquest sentit jo soc molt germànica i deixo sempre que la iniciativa la prenguin els altres. I quan vaig tornar aquí els dos petons em sobraven i no entenia com es podia perdre tant temps després de vacances per apropar les galtes a tots i cadascun els companys que no havíem vist just un parell de setmanes.
El que més em va costar de viure al que havia estat l’antiga Alemanya de l’est va ser sens dubte l’intent per part dels alemanys de convertir-me a mi en una d’ells. I si hi ha alguna cosa que potser em va fer infeliç de la meva estada allà va ser que ells no sempre tenien en compte què em podria fer sentir violenta. Una d’aquestes ocasions va ser quan just en arribar a Dresden el que llavors era el meu company em va proposar d’anar a la piscina on havia quedat amb una amic per passar un matí a la fresca en un entorn ple d’arbres. Jo no coneixia l’indret i vaig dir que sí. Malauradament no havia considerat necessari esmentar que la piscina era FKK que vol dir “Freiekörperdultur”, és a dir nudista. Tinc encara molt gravat dins la meva ment com de malament em vaig sentir per haver de treure’m la roba davant de tants desconeguts i coneguts. El nudisme era part de la cultura de l’est d’Alemanya però jo no vaig poder adaptar-m’hi mai. Aquesta és una qüestió que en aquella època ja era vigent a Alemanya: fins a quin punt és necessari adaptar-se i “convertir-se” a l’altra cultura? Ara amb la perspectiva entenc que vaig guanyar en esperit pràctic i en ser metòdica i sistemàtica però certament nou anys allà em van rovellar les emocions. Em van caler anys i panys per veure els sentiments com quelcom positiu que enriqueix la vida més que com una malaltia que s’ha d’evitar a tota costa.
Un altre aspecte de ser estranger és que sovint ens toca lluitar contra els estereotips del nostre país. A Alemanya per exemple els semblava estranyíssim que jo fos tan seriosa i endreçada perquè tenen la sensació que som caòtics. I sí, potser sí ho som perquè sovint trobo a faltar una mica més de disciplina per aquí.
També hi ha coses de l’altre país que en un principi ens poden sobtar però que acabem valorant com a positives. A mi sempre em va agradar que el “quedar bé” no s’estilava gaire i que majoritàriament els alemanys eren directes i sincers fins i tot quan la sinceritat anava en contra d’un o una.
De tant en tant encara penso en els anys que vaig passar al meu país d’acollida. El trobo a faltar i em va canviar a mi i a la meva manera de ser. Crec que és absolutament comprensible que l’ésser humà tingui ganes de sortir i explorar indrets del món que no són aquells on ha nascut. Sempre hi ha hagut corrents migratòries i gràcies a això la nostra cultura s’ha enriquit. Si sabem conservar les nostres tradicions i cuidar la llengua penso que el fet que hi hagi estrangers al nostre país l’hem de viure com una realitat que acoloreix el nostre paisatge quotidià. Interaccionar amb gent que prové de codis socials diferents ens obre la ment i fa que potser arribem a polir aquells aspectes de la nostra societat que estan lluny de ser perfectes. Per això als meus llibres els personatges es mouen en diversos països i els veiem a través de la mirada filtrada de l’estranger.
Vull acabar amb una anècdota per exemplificar el que vull dir amb els codis i les conductes. Durant la meva carrera vaig tenir la gran sort de tenir uns professors excepcionals i entre ells hi havia la professora Maria Lieber de la facultat de romàniques. Parlava molt bé el castellà, el francès i l’italià i sabia una mica de català. Es dedicava a donar classes i a la recerca. Doncs ens va comentar que havia estat treballant en un article per a una universitat italiana sobre no recordo ara quin tema. Li van tombar l’article diverses vegades tot i ser una catedràtica reconeguda que publicava contínuament a Alemanya. No obstant sembla que el que li fallava era l’estil o codi i que per molt que dominés la llengua, no coneixia el codi al cent per cent. Doncs resulta que després de retocar l’article diverses vegades finalment li van acceptar per una publicació a Itàlia però ens va comentar frustrada que a tant esforç els italians van respondre a l’article dient “questo articolo è utile”. Això perquè veieu com d’important és dominar no només la llengua sinó també el codi social.
I vosaltres què en penseu?

Castelló: Un cantó de la Península de categoria.

Deixa un comentari

Vull escriure avui sobre un raconet molt agradable de la Península Ibèrica que encara no conec gaire però amb el que em sento certament vinculada a través de la meva amistat amb algú d’allà. Es tracta de la província de Castelló que pertany a la Comunitat Valenciana i que per si molts no ho saben té com a nuclis de població importants el mateix Castelló de la Plana i Vila-real. I el meu vincle invisible amb aquesta província ve a través de la meva llarga amistat amb una noia d’allí que vaig conèixer al Lluís de Recasens a Molins de Reis durant el meu primer i darrer any com a interina. Aquesta és la segona vegada que visito la província perquè de la primera en fa molts anys i només vaig tenir temps d’ensumar-la perquè vaig anar i venir en un dia d’estiu. Aquest cop he pogut passar-hi més de vint-i-quatre hores i a més la meva amiga m’ha dedicat molt de temps i m’ha ensenyat i explicat coses de casa seva. Avui vull escriure sobre tot allò que he après en la segona incursió en territori de Castelló.
Primer de tot comencem per quelcom que és molt típic i que us pot fer semblar un expert algun dia. Quan sentiu anomenar algú “Lidón” que en català és lledoner, heu de saber que és un nom propi de dona molt típic de Castelló. A mi em va semblar que sonava molt bonic i a partir d’ara si coneixeu alguna “Lidón” ja podeu passar per experts si de seguida formuleu la hipòtesis de que la noia o dona en concret és d’allí.
I d’una cosa típica passem a la gastronomia que és sempre una part fonamental del turisme. Heu de saber que la paella típica de Castelló no és la que es fa amb peix sinó la que porta carn. El dia d’arribada a Vila-real la meva amiga Mònica em va dur a dinar a un restaurant que en feia i em va encantar. La que vam menjar el dissabte 12 d’abril portava el sofregit, evidentment, bajoques o mongeta tendra, carxofa, garrofons i costella de porc i pollastre. Si es fa a la manera tradicional es cou al foc de llenya i la que ens vam cruspir nosaltres ho era. No cal ni dir que és molt més difícil fer una paella al foc de llenya perquè l’escalfor no es reparteix de manera uniforme com en els fogons tradicionals. No obstant, si no es crema el gust és excepcional.
El diumenge vaig poder degustar a una pastisseria un dolç típic de Vila-real amb un nom molt especial: la pilota de frare. És una massa rodona i ensucrada que em va recordar les berlines a les que també se les anomena boles de frare però la massa era molt més suau i menys consistent. A més van farcides de crema i no de melmelada com les que jo coneixia d’Alemanya. Estava deliciosa i segur que repetiré quan hi torni!
Jo vaig fer el que no s’ha de fer perquè vaig marxar sense tastar el típic “cremaet”. El “cremaet” se serveix en un got petit i conté rom, conyac o whisky, sucre, cafè i uns grans de cafè acompanyats de pell de llimona rallada i canyella o només la llimona rallada o només la canyella. De ben segur que algun dia gosaré provar-lo i triaré el de rom perquè potser serà el més suau.
Per Pasqua són típiques unes mones rodones que semblen fetes de pa de pessic amb un ou bullit al mig amb cabell d’àngel o fruita confitada i també els llongos de la paraula llarg. Aquests van farcits també de cabell d’àngel, cabell de moniato o xocolata. I el que també és molt típic de Castelló són els pastissets de Morella amb cabell d’àngel i carbassa que són de Nadal. Jo evidentment no vaig tenir temps de degustar-ho tot!
A Castelló és força típic el cigaló que allà és “carajillo” amb rom cremat i se’n beu també per exemple després d’anar a fer la via verda de tornada ja d’Oropesa. Això ho explicaré més tard.
Vila-real és una ciutat menuda de carrerons estrets i vilatans agradables. Potser el centre neuràlgic del municipi és la Plaça de la Vila que és un conjunt força singular. Per una banda hi ha una part d’aquesta plaça amb uns porxos que semblen antics i a un extrem d’aquesta plaça s’hi troba el Casino que avui dia ha esdevingut un centre de reunió i on s’hi celebren bodes i banquets. Al mig de la senyorial sala de l’interior hi ha un gran piano sotjat per unes làmpades de cristall antigues que juntament amb la decoració de fusta i la grandària de l’espai confereixen al Casino un aspecte molt solemne. A l’exterior s’obre una gran plaça moderna on s’hi posa la tarima pel concert i representació de setmana santa. Durant aquest es convida a molts bons músics i cantants i hi ha representacions de balls. Quan hi vaig ser dissabte 12 vam veure uns ballarins dels que fan acrobàcies penjats en cordes que es desplaçaven per la façana de l’edifici principal de la plaça. A més hi havia un espectable” mapping”—disculpeu el terme anglès però encara no en tenim traducció en català— mentre s’hi podia escoltar el concert. S’arrodoneix l’espectacle amb focs artificials però ja no ens vam quedar a veure’ls.
També és típic de Castelló el joc de la pilota Valenciana que es juga a un frontó llençant la pilota sobre la paret de manera que reboti però el contrincant no pugui entomar-la ni fer-la rebotar de nou. El lloc on s’hi juga a Vila-real s’anomena Trinquet.
I si veieu a una rotonda una construcció circular que no té sostre però de la que en surt un arbre és un monument per recordar el “parany” com a tècnica de caça. Els paranys són una trampa fixa que es col·loca en un terreny amb arbres als quals s’enganxen unes vares impregnades d’una substància molt apegalosa que s’anomena “visc”. Els paranyers imitaven els so dels ocells que cerquen parella i convidaven als ocells a amagar-s’hi entre les branques. Però els pobres quedaven enganxats a les vares encolades i llavors acabaven a la paella. Ens semblarà cruel però també hem de pensar que tots aquests paranys eren prop de les cases on la gent es reunia amb la família i els amics per fer un bon àpat conjunt i gaudir del temps de lleure. Ja sabeu que a mi m’agraden molt els animals però entenc que el parany no és res més que una tècnica efectiva de cacera.
Un altre detall que em va abellir molt de la ciutat és que fora del mercat han instal·lat unes neveres petites on els del mercat disposen la compra per tots aquells que vulguin comprar-hi però no puguin anar a mercat durant el seu horari. Realment una molt bona pensada!
També em van semblar molt divertides les representacions que amb el Playmobil. Prop de la Plaça de la Vila trobareu una reproducció en Playmobil de l’antiga Vila-real i prop de l’església hi havia una representació de la setmana santa també feta amb figures d’aquesta joguina.
Castelló té diverses platges per anar a relaxar-s’hi. Jo em vaig passejar per la de Benicàssim per tal de poder fer la ruta de les Viles. Just davant de la platja hi ha una sèrie de precioses torres moltes de les quals ja no són residències privades sinó que són restaurants que decoren un passeig llarg davant del mar que a mi em va recordar el de Cunit o Cubelles amb la particularitat que les cases de davant el mar són força més boniques, sobre tot el bocí de la ruta de les viles.
Si camineu pel passeig marítim acabareu trobant la Torre de Sant Vicenç que és una de les moltes torres que servien per controlar les costes i poder avisar la població en cas d’incursió de pirates o corsaris. La costa de Castelló és tan plana que feia de molt bon atacar. I una de les coses que més em va sorprendre del mar d’aquest indret és el seu color, molt més verdós que el del Maresme o la Costa Brava. Tanmateix l’efecte del mar segueix sent igual de relaxant que per aquí i m’han quedat ganes d’anar a fer la Via Verda caminant. Aquesta uneix Benicàssim i Oropesa i tradicionalment la gent la fa a peu i de tornada fa un esmorzar entès en el sentit de Castelló. Aquest esmorzar consisteix en un gran entrepà que a mi em serviria d’esmorzar i dinar, una beguda i per postres un “carajillo” que per a nosaltres és un cigaló.
I per molt que us sembli curiós és costum d’aquelles terres que la gent tingui una segona residència força prop de la primera. Així doncs es pot viure a Vila-real o Castelló i tenir una segona residència a Benicàssim o a Oropesa. A Vila-real les segones residències s’anomenen “masets” si són als hortos o a la muntanya. I això de “masets” només ho sentireu a dir allí perquè a Benicàssim ja se’n diuen Viles i nosaltres potser en diríem xalets. Les famílies de Castelló poden gaudir generalment durant quatre mesos de la segona residència perquè tant al juny com a setembre es fa el que s’anomena jornada continuada. Evidentment el que ho fa més fàcil és la proximitat de la segona residència a l’escola.
A Vila-real hi ha un monument a un vagó del que va ser el que s’anomenava el tramvia volador. Rep el nom de “Panderola” i feia el recorregut de Grau de Castelló a Onda. Li van posar aquest nom perquè es veu que li van trobar semblança amb l’escarabat panderola i el pobre vehicle va quedar batejat així. El sobrenom de tren volador li ve de que no parava i el que el volia agafar havia de volar i pujar a ell quan estava en marxa.
I no es pot marxar de Castelló sense veure Penyíscola i el seu castell. La platja és bonica però sens dubte l’imponent castell i els carrerons del nucli antic mereixen un parell de visites sense presses. El més impressionant sobre la construcció és que es va realitzar de l’any 1294 al 1307 pels cavallers templers i es va erigir sobre les runes d’una antiga construcció àrab. El castell és famós perquè va ser la residència del controvertit Benet XIII nascut amb el nom Pere Martínez de Luna a Aragó. Fou deposat i excomunicat el 1409 i va fugir a Penyíscola. Per a mi és un personatge simpàtic per la seva tossuderia i gràcies a ell tenim l’expressió castellana “mantenerse en sus trece”, de Benet XIII. Aquest Papa va concedir la butlla que autoritzà la construcció de la Universitat de Saint Andrews. El castell és una meravella i el nucli antic un bombó. Com va dir la meva amiga he de tornar-hi per ramblejar pels seus carrerons. Ja tinc excusa!
I el post d’una lingüista no pot acabar sense comentaris lingüístics. Si aneu a Castelló heu de saber que si demaneu un cafenet del temps us el portaran amb una copa de gel. Que els nens juguen a la placeta sigui gran o petita la plaça, que quan una cosa és una merda allà en poden dir una “caguerà de bou” i si quelcom és “de categoria” és senzillament fantàstic.
Per si us ho esteu demanant a Castelló en comparació amb Menorca he notat el valencià o català més viu que a la preciosa illa. No he parlat en català sempre ni amb tothom perquè evidentment hi ha gent que potser no s’hi sent còmoda, però si més no m’ha abellit veure que hi ha una part de la gent que empra la seva llengua i no la deixa extingir-se com a Menorca.
Si us animeu a baixar compteu amb unes tres hores de camí però heu de saber que la recompensa s’ho val i ja sabeu allò que cantava “el último de la fila” de “un arrocito a Castellón”, l’arrosset no us decebrà i la resta tampoc!

El pagès que portem tots dintre: Locucions de fruites i verdures.

Deixa un comentari

S’acosta la setmana santa i amb ella esperem que el bon temps arribi definitivament. Jo des de finals de març que he connectat al mode “estiu” tot i estar molt lluny encara d’aquesta estació. No obstant, quan els dies comencen a allargar-se i va sortint el sol i ja escalfa, no puc evitar pensar en la platja, l’estiu, la despreocupació de no anar engavanyada amb jerseis i jaquetes, i en la varietat de fruita i verdura de la temporada càlida. I precisament us vull parlar avui de fruita i de verdura o més aviat d’expressions i locucions que es fan servir en anglès, francès i alemany i que tenen com a protagonistes les verdures.
Començo per una meravellosa fruita d’hivern que ens estalvia els refredats: la taronja. Els anglesos diuen “to squeeze the orange until the pips squeak” és a dir esprémer la taronja fins que les llavors fan “crec”, quan a algú li estan fent un interrogatori i el bombardegen amb preguntes fins que la persona interrogada està exhausta. Mon pare era un expert interrogador i recordo que podia esgotar les seves clientes amb tota mena de preguntes. De fet, era curiós —aquesta és la manera més diplomàtica de dir-ho—fins el moll de l’os. Recordo que quan el van ingressar a l’hospital i jo l’anava a visitar, quan hi era m’explicava la vida i miracles de tots els metges, infermers i infermeres. Això és perquè els havia sotmès a un interrogatori exhaustiu. El bo del cas és que retenia la informació perfectament i les preguntes i respostes el feien estar actiu. Ara bé, la mare alguna vegada va donar-li alguna puntada de peu per sota la taula per fer-lo callar o aturar les seves preguntes inquisitives cap als companys de taula. Ell dominava l’art de “squeeze the orange until the pips squeak”.
I si ometem la paraula “orange” i diem senzillament “squeeze until the pips squeak” llavors els anglesos entenen que s’està posant moltíssima pressió a algú o que se l’està plomant en el sentit de deixar a algú sense diners ni recursos. I tornant a les taronges, una “sucked orange”, una taronja xuclada és algú a qui li hem tret tot el profit possible i que després deixem abandonada. Una idea horripilant al meu entendre però com que hi ha gent sense escrúpols també hi ha sempre “sucked oranges”. I de les taronges a les llimones tendres, és a dir el que en castellà anomenem “lima”. Quan una persona és “as sour as limes” tan àcida com les llimones tendres és que s’enfada de seguida o és fàcilment irritable. I quan una cosa va increïblement malament els anglesos diuen que “it goes peer-shaped” que va en forma de pera. Es veu que consideren que la pera té una forma imperfecta.
Per cert els francesos tenen una quantitat enorme d’expressions en què fan servir verdures i que m’abelleixen molt i us aniré explicant. La primera i que puc utilitzar força sovint és la de “n’avoir pas un radis” no tenir ni un rave més, és a dir estar escurat o no tenir recursos. El que ens passa a uns quants a final de mes per exemple. I dels raves als naps perquè els nostres veïns francesos diuen “avoir du sang de navet” tenir sang de nap quan nosaltres volem dir tenir sang d’orxata. L’expressió francesa va aparèixer el segle XX i sembla ser que s’associava els anèmics amb el color blanc i quan una persona té anèmia i està blanca aquest color recorda el dels naps. D’aquí que diguessin que té sang de nap. És una expressió que em sembla molt curiosa. Una altra favorita meva és la manera que tenen els francesos de dir “posa els nassos als teus assumptes” que és “se mêler de ses onions”, ficar-se en les pròpies cebes. Aquí ja sabeu que els anglesos amb el seu “mind your own business” no són gaire originals. Els alemanys si ho recordeu d’un post anterior el que diuen en comptes de “això no és assumpte teu” és “això no és la teva cervesa, “das ist nicht dein Bier”.
I quan la situació està perduda del tot els francesos diuen “les carottes sont cuites” és a dir que les pastanagues estan cuites. La podríem aplicar ara al futur dels EEUU si en Trump no deixa de fer bestieses ben aviat o s’envolta de bons consellers. I si algú us vol deixar clar que no us està explicant històries i que tot el que diu és la veritat, en francès diem “ne raconter de salades” és a dir no explicar amanides. Amb les amanides Shakespeare també va fer una bonica metàfora quan va anomenar aquells anys de la vida en què un es jove “salad days”.
I per acabar el post d’avui dues expressions de país que em va adoptar. “Alles Banane” que literalment és “tot plàtan” i es fa servir quan es vol dir que tot està bé i que no hi ha cap problema. I la darrera d’avui és la de “für einen Apfel und ein Ei”, per una poma i un ou que s’empra quan volem dir que quelcom és molt econòmic i fàcil d’adquirir. I com que estem a punt de començar la setmana santa aprofito per desitjar-vos molt bones vacances, gaudiu-les de valent!

“La Vall dels ignorants” i l’actualitat.

Deixa un comentari

Just la setmana del 24 al 30 de març i coincidint amb la segona edició de la meva primera novel·la vaig haver de tornar a pensar en la motivació que me l’havia fet escriure. I és que just a finals de febrer el tema de la reunificació i els seus efectes secundaris ha tornat a ser notícia a Alemanya. El Bundesverfassungsgericht, el Tribunal Constitucional Federal ha decidit no revocar el Solidaritätszuschlag que és la quota de solidaritat que el president Helmut Kohl va introduir el 1991. Aquesta quota es paga amb la declaració de la renta i només l’ha d’abonar un 10% de la població alemanya amb rendes elevades. L’ impost va néixer de la necessitat de recaptar diners per finançar la reunificació i acabar el més aviat possible amb les diferències entre l’est i l’oest d’Alemanya. Però trenta-cinc anys després el nivell de desenvolupament de les dues parts d’aquest país continua sent diferent. Precisament aquest podria ser un dels motius pels quals el partit d’ultra dreta té tants adeptes en antigues terres de la RDA.
S’argumenta avui dia que el Solidaritätszuschlag és un impost als rics encobert. Tanmateix, la veritat és que el més just segueix sent que només l’hagin de pagar aquells que perceben rendes altes perquè en aquests moments el país travessa una fase de recessió econòmica que trasbalsa tant a polítics com a ciutadans. No estan acostumats a patir crisis o això és el que pensen. De fet ja he esmentat que la reunificació va ser un moment de respir per Kohl que ja veia venir una crisi econòmica. Obrint les portes a 13 milions d’habitants i consumidors més al país va aconseguir que la crisi real aparegués més tard.
La reunificació va succeir el 3 d’octubre del 1990. D’això en fa trenta-cinc anys i si el Tribunal Constitucional Federal no vol abolir aquest impost és perquè veu clarament que hi ha una desavantatge clara de l’est encara ara.
Quan vaig començar escriure “La Vall dels ignorants” notava el to de queixa sobre la situació econòmica al nostre país. M’irritava percebre que gent que podia permetre’s una vida digna es queixés per una pèrdua de poder econòmic que considero inherent al sistema capitalista amb les seves fases de creixement i decreixement. L’Alemanya de l’est que havia viscut jo de retruc a través del discurs diari dels que hi havien viscut, era per a mi el paradigma d’una societat esdernegada. Als alemanys de l’est primer se’ls va isolar d’una part important del seu país, després se’ls va adoctrinar perquè creguessin en la RDA com a país propi satèl·lit suprem de la URRS i per últim se’ls va fer desaparèixer davant dels seus ulls aquell país seu amb les seves peculiaritats i ancorat en la tradició russa d’un dia per un altre com qui diu. Òbviament el país s’aguantava a base de deficiències i un aparell de delacions que feia que una part significativa de la població de la RDA es dediqués a fer directa o indirectament d’espieta. Els joves tenien feina garantida encara que no fos la que desitjaven i accedien a un micropis tan bon punt formalitzaven relacions i tenien fills. Per això hi havia tants estudiants que ja formaven una família. Però la manca de llibertat els recava a tots i aconseguir un disc amb música dels Rolling Stones era com guanyar la grossa de Nadal per nosaltres. A Dresden hi havia cues quilomètriques abans de cap d’any per comprar plàtans, una fruita que el país només es podia permetre importar un cop cada 365 dies. La RDA no era un xollo però tot i així quan va arribar la reunificació els perdedors d’aquesta van començar a sentir una enyorança del seu país i de la vida segura que hi portaven. Va néixer el concepte d’”Ostalgie”, la nostàlgia no del passat sinó de l’”Ost” que és l’est. Un dels protagonistes favorits del meu llibre és el Gerd, que és precisament al principi del llibre un d’aquests perdedors de la reunificació, algú que s’ha quedat sense la família, sense la feina i sense el seu país.
A principis del segle XXI van començar a aparèixer pel·lícules que tematitzaven el trauma de la pèrdua d’identitat. Algunes com “Sonnenallée” estan fetes en clau d’humor i d’altres com “Goodbye Lenin” barregen les escenes divertides amb l’amargor de la realitat del país dels anys noranta.
Jo vaig viure en aquella època en què la meitat dels alemanys encara estaven digerint el trauma que Alemanya encara no ha acabat superar, si més no a nivell financer.
El concepte d’”Ostalgie” i el sentiment d’haver perdut l’existència tal i com es coneixia no és única d’Alemanya. Hi ha ex repúbliques soviètiques que troben a faltar l’època de la URSS perquè la independència del gran estat no els ha dut on volien arribar. I de la mateixa manera el sentiment de que “les coses abans eren millor” és extensible a molta gent d’arreu del món.
Jo mateixa sovint em demano si la societat en què vivim ara i en què ens hem de fer propaganda a nosaltres mateixos és o no saludable. Si el ressorgiment de les extremes dretes no respon a un desencant continuat amb els governs dels països que no han arribat a complir les promeses esperades.
A “la Vall dels ignorants” un tema que entra amb força és el del moviment neonazi a Dresden. Quan vaig escriure la novel·la recordava amb basarda els moments en què tornava a casa de donar classes d’espanyol a les fosques i temia trobar-me amb un grup d’skins. Ara m’adono què l’enemic del racisme s’ha escampat per Europa perillosament i ja no es concentra a mans de jovenalla desorientada sinó que ha arribat a les esferes polítiques i als governs d’una bona part dels països de la Unió Europea. I el problema és més greu perquè l’enemic ara es veu i no es veu i té veu i vot per legislar. La meva primera novel·la no entra en discursos polítics però fa una pinzellada al tipus de persona que típicament formava part dels grups d’skins. Em costa entendre que sigui ara el sector més jove de la població el que s’ha decantat per les dretes tant a Alemanya com aquí i en general a Europa. El racisme que jo vaig viure a l’Alemanya era com l’anomenen els alemanys “unterschwelig”, era present de manera indirecta i es feia palès en aquests moviments com el dels skins. No obstant, el problema roman el mateix: la por al que no coneixem, el canvi social, la inseguretat laboral i la manca de perspectiva històrica. Torno a tenir els ulls posats a Alemanya perquè em cal seguir-ne el canvi i m’abelliria veure el que ha estat un país puntal sortir de la seva crisi d’identitat. De la mateixa manera que els alemanys de l’est no estaven acostumats a que els hagués desaparegut el que havia estat el seu món, els alemanys d’avui dia no estan acostumats a veure’s en recessió, a tenir una indústria que fa fallida i haver de prescindir del seu estimat estalvi a favor de la inversió.
Voldria poder llegir a les notícies que finalment ja ha deixat d’existir la diferència entre l’est i l’oest d’Alemanya però sembla que encara no és així, sembla que aquell retrat dels anys noranta que vaig fer de la vida a Dresden encara no és del tot obsolet. És segur que la meva Florència de l’Elba s’ha modernitzat, que s’hi ha fet inversions milionàries com amb la Glaserne Manufaktur però encara no es pot cantar victòria. Jo segueixo sent fan incondicional d’aquesta preciosa ciutat amb els seus ponts sobre l’Elba. Fou especialment simbòlic que es desplomés el pont Carolabrücke sobre el riu la matinada de l’onze de setembre de l’any passat perquè va ser un indicatiu de la manca de manteniment de les infraestructures necessàries del país. Espero que s’aconsegueixi reactivar l’economia perquè sense Alemanya Europa és molt més dèbil. I també desitjo, com ho feia quan vaig escriure el llibre, que una de les ciutats més maques del país, deixi finalment d’haver d’estar vinculada a les extremes dretes, que surtin com ho han fet els defensors dels estrangers i immigrants al país i de la igualtat social per esborrar el mal gust dels resultats de les eleccions.
Per si voleu fullejar “La Vall dels ignorants” us deixo amb un link a unes quantes pàgines del llibre. Les imatges d’avui me les ha cedides un gran amic meu amb qui vaig coincidir a Dresden quan hi vaig viure i que actualment viu a Leipizig. Gràcies Kersten!

Avui va de corbs i locucions molt animals…

Deixa un comentari

Començo el post d’avui que serà sobre els animals i la visió que en tenim en la llengua o les llegendes i vull puntualitzar una locució que vaig fer-vos arribar la setmana passada.
En el post del dijous 20 us explicava que hi ha una expressió francesa “ménager la chèvre et le chou” que vol dir satisfer les necessitats i interessos oposats de dos persones o grups de persones. Doncs el meu amic francès-català em va fer arribar una història curta que li explicava el seu avi de petit i que molt bé podria ser l’origen de la locució. Diu aquesta endevinalla que un pagès va anar a mercat i va comprar un llop, una cabra i una col. Deixarem de banda si és gaire versemblant que un pagès pugui voler comprar un llop que molt possiblement li pot fer mal al bestiar. El cas és que la història diu que per portar les compres a casa el pobre home havia de travessar el riu en una barqueta i el barquer només li deixava portar una de les tres compres. Si portava primer la col, sense la seva supervisió el llop es menjaria la cabra. Si portava el llop, la cabra es menjaria la col. La solució a l’enigma és portar la cabra primer i la col o el llop després però en anar a buscar la segona compra dur la cabra de nou i deixar-la al punt de partida fins que s’ha fet travessar el llop i també la col. És molt probable que l’expressió faci referència a aquesta endevinalla del món rural francès.
I com que ja estem amb les cabres i les cols us recordaré aquella expressió de Castelló que tan em va agradar quan me la va dir la meva amiga de Vila-real ”anar més perdut o perduda que una cabra a un bancal de cols”. Ja va sortir en un post fa temps.
Però no us vull pas parlar de cabres ni de llops avui sinó de corbs. Sí senyor heu llegit bé, de corbs. I ara us demanareu, quin interès té ella pels corbs? Doncs resulta que són un ocell ben interessant. En primer lloc perquè lluny de ser un animal que s’associa només a mals auguris i a la mort, el corb és en algunes mitologies un esser màgic. Pels Chukchi per exemple que són un poble paleosiberià que habita les terres properes a l’estret de Bering. Són els predecessors dels Inuits i els esquimals de nord Amèrica. En la cosmologia dels Chukchi el creador va fer un món on només hi havia foscor. Llavors va crear un corb i un petit ocell i els va demanar que portessin la llum a la terra fent un forat a la foscor perquè hi entrés la claror. El corb va fer la feina sembla que a mitges però l’ocell va portar finalment claror al món. No obstant, pels Chukchi i pels Iakuts aquests ocells tenen un poder especial ja que es considera que el corb negre és el pare de diverses famílies de xamans.
També en la mitologia nòrdica els corbs Hugin i Munin acompanyen al déu Odin i viatgen pel món per portar-li notícies. Hugin és el pensament i Munin la memòria. En la cultura celta els corbs estaven associats a la deessa Morrigan i simbolitzen la guerra i la profecia. Pels pobles de l’Amèrica del Nord que tenen les seves arrels culturals en els de la Sibèria dels Chukchi, els corbs són figures astutes i portadores de la llum. Aquí es pot veure com la llegenda d’una banda del món va passar a l’altra i es va mantenir en la seva essència a les tribus on es va exportar. Pels grecs els corbs també eren missatgers del déu Apol·lo i en la mitologia japonesa el corb Yatagarasu és un símbol diví i porta saviesa.
Aquesta imatge del corb com a ésser que du llum i saviesa pot provenir del fet que els nostres ancestres, independentment de l’indret del món del que foren, es devien adonar que els corbs eren animals altament intel·ligents. Són ocells capaços de produir les seves pròpies eines per trobar menjar, participen de jocs que demostren la seva capacitat d’entreteniment, poden imitar molts sons i cantar, els ocells més joves s’organitzen en bandes que s’assemblen a les dels adolescents per anar a divertir-se fent acrobàcies i a més són capaços de tenir amics i enemics i de recordar les cares dels humans que els han estat grats. Què més us puc dir dels corbs que us els facin simpàtics? Solen tenir una sola parella durant la seva vida i amb ella crien els petits. Quan mor un corb els més propers a aquest li fan un ball ritual que podríem entendre com una mena de cerimònia funerària.
I també heu de saber que si li han agafat afecte a un humà i el consideren com a amic li poden arribar a portar ofrenes igual que fan els gats. La meva professora de rus ens va explicar a la sessió d’ara fa gairebé una setmana que els corbs a Rússia tenen per costum lliscar per les cúpules daurades de la ciutat per tal que els hi quedin les plomes cobertes de lluentor. És a dir que a més tenen un sentit de l’estètica.
I per quin motiu però tenen tan mala fama? Probablement perquè mengen de tot i no fan fàstics de la carn d’altres animals morts. O perquè són foscos i els humans tenen una lleugera tendència a sentir reticència pels animals de color negre. I si no us ho creieu, pregunteu a les protectores si els gats negres són els que s’adopten més ràpidament. La resposta és no. La gent segueix sent molt supersticiosa. I encara bo que en el cas dels gats la pel·lícula “Flow” ha fet augmentar l’adopció de les panteres en miniatura!
Quina imatge en tenim dels corbs si ens fixem en el rastre lingüístic que en tenim? No gaire bona. A una mala mare, a una que descuida els seus fills els alemanys l’anomenen “Rabenmutter”. Els tenim en ment com a éssers traïdors i d’aquí ve el refrany “cria cuervos y te arrancarán los ojos” que té la seva corresponent alemanya “erziehst du einen Raben, so wird er dir ein Aug ausgraben” que literalment seria, si cries un corb et desenterrarà un ull.
Altres dites un pèl més amigables són les de “Raben zeugen keine Tauben, Dönern bringen keine Trauben” que literalment vol dir que els corbs no engendren coloms ni les espines raïm. La metàfora ens vol deixar clar que les coses o persones no poden donar lloc a resultats que són contraris a la seva naturalesa. Jo per exemple no podria per res del món ser el que està estipulat com a “normal” per la societat. Hauria de fer un esforç contra productiu per gaudir del que gaudeix la majoria, per gastar els diners en perruqueries i manicures i voler tenir presència mediàtica a internet. Tot això va en contra de la meva natura i en principi crec que hauré de començar a cercar la manera de viure més en consonància amb el meu caràcter.
L’altra expressió que m’abelleix és la de “di jungen Raben sind wie die alten geschnäbelt” que vol dir que els joves corbs són com els vells en el seu bec. El que vol denotar és que els fills sovint hereten les característiques físiques o de caràcter dels seus pares, el seu comportament o les seves actituds. Pels que pensen que la gent sempre necessita un líder al que seguir els alemanys tenen la locució “die Raben müssen einen Geier haben” els corbs necessiten un voltor. Es considera que aquest darrer és el dominant. I si una cosa és impossible i no té sentit els alemanys no diuen que pentinen la girafa com els francesos sinó “da hilft kein Bad am Raben” que al corb no l’ajuda ni millora amb cap bany. Quan una distància és curta els anglesos ho expressen dient que és “as the crow flies” tan com el corb vola.
Per acabar avui amb el post no podia de cap manera deixar d’assenyalar que l’escut del meu poble favorit de la costa Brava, Tossa de Mar, hi té representat un corb. Sabeu per quin motiu? Pel que sembla té a veure amb una llegenda que algun dia us explicaré…

Amics com porcs i altres expressions franceses i les seves equivalents en altres idiomes VII.

Deixa un comentari

Ja som a meitat de març i a mi em fa basarda adonar-me de com d’accelerat va el temps que ni m’adono que passen els dies i les setmanes. Ja va dir John Lennon que la vida és allò que ens passa mentre estem ocupats fent plans. I pensar-ho encara m’afona més perquè la veritat és que jo de plans en faig pocs i visc el dia a dia. És a dir que encara tinc menys excusa per no adonar-me que s’escapa el temps. Però no vull escriure avui de quelcom tan filosòfic sinó que em concentraré en coses més banals. Retorno avui a expressions franceses útils i a les seves equivalents en altres idiomes. La primera d’avui és especialment indicada per a persones com jo que volen ser a tot arreu i fer moltes coses però que no poden arribar a fer-ho tot. En francès es diu “on ne peut être au four et au moulin” és a dir que un no pot ésser al forn i al molí al mateix temps. Com us podeu imaginar aquest expressió va néixer en època feudal en què els vilatans havien de fer-se el propi pa i això volia dir moldre el gra i després coure’l al forn però la tenim datada per primera vegada al segle XVII. Com que la gent havia de demanar al moliner o al forner que fes el servei per ells no era possible ser al molí i al forn alhora. L’expressió ens recorda que hem de ser previsors, planificar i ser modestos perquè no és possible voler arribar a tot arreu. L’expressió alemanya ja us la vaig dir un cop. És la de “ man kann nicht auf 2 Hochzeiten tanzen” que no és possible ballar a dues noces al mateix temps. En anglès si volen dir que una persona fa moltes coses i està involucrada en moltes activitats es diu que “has a fingir in a lot of pies” que té els dits en molts pastissos i si desitgem dir que no és possible arribar a tot arreu llavors diríem “not to be able to have a finger in every pie”, que no és possible tenir el dit en tots els pastissos.
Per ocasions en què una persona renuncia a trobar una solució a un problema llavors els nostre veïns francesos diuen “doner sa langue au chat” donar la llengua al gat. Aquesta expressió apareix sembla ser al segle XX i abans de dir “doner” empraven el “jeter” és a dir llençar la llengua al gat. Em sembla molt curiosa perquè no veig quina relació pugui tenir a veure donar la pròpia llengua a un gat amb deixar córrer un problema o no entestar-se més en esbrinar un enigma. En alemany tenim dues locucions sinònimes d’aquesta francesa, la de “das Handtuch werfen”, llençar la tovallola que en el seu moment ja vaig comentar que provenia del món de la boxa i la de “die Flinte ins Corn werfen”, llençar l’escopeta al gra. Aquesta darrera es fa servir molt. Els anglesos com nosaltres han adoptat la del món de la boxa i diuen “to throw in the towel” o bé “to throw in the sponge” llençar l’esponaja. No obstant, si el que deixen córrer és la pròpia vida quan ja no tenen més força llavors diuen “to give up to a ghost”. Però aquest és un tema molt funest que no vull tocar avui. Ja en sentirem prou per setmana santa.
Ara en ve una que també m’agrada molt i que és la que correspon al nostre “carn i ungla” o menys finament però igualment eficaç “cul i merda”. En francès s’utilitza quan dos persones són grans amigues “copains comme cochons” amics o companys com porcs. I ara us demanareu si els porcs són altament sociables i tenen el seu millor amic o amiga. La veritat però és que l’expressió originària era “soçon” que designava un soci o camarada—què russa que sona aquesta paraula, oi?—. Els alemanys en aquest cas no són tan acolorits quan parlen d’una amistat forta i senzillament dirien “beste Freunde” millors amics. Els anglesos podrien dir “best buddies” o “ to be as thick as thieves” ser tan grossos com lladres. Suposo que els lladres que actuen en companyia s’han de tenir molta confiança i complicitat perquè altrament la “feina” conjunta perillaria. Quan dues persones són inseparables els russos diuen “не разлей вода” que no els separes ni amb aigua.
Passem ara a una expressió que designa una estratègia altament diplomàtica. És la de “ménager la chevre et le chou” que podríem traduir com manegar la cabra i la col. S’empra quan una persona fa d’intermediària entre dues bandes amb interessos totalment oposats. El que està fent ara Europa entre Rússia i Ucraïna vaja. I què té a veure la cabra i la col? Doncs que una cabra segur que es menja la col si la veu i si per tant algú defensa les dues posicions està defensant interessos contradictoris. L’expressió francesa del segle XIII era “savoir passer la chèvre et le chou”. Els americans tenen l’expressió “to play both ends against the middle” que es fa servir quan algú intercedeix per dues bandes amb interessos oposats per alinear-se després a favor d’aquell que surt guanyant. En castellà tenim el “nadar y guardar la ropa” i en català “fer la puta i la Ramoneta” Els britànics en tenen una molt més propera per significat a la francesa. És la de “run with the hare and hunt with the hounds”, córrer amb la llebre i caçar amb els gossos de caça”.
I quan algú ens ve amb alguna fotesa i volem indicar que tenim assumptes més importants els francesos fan servir una expressió que als amants dels animals i en especial dels gats ens fa molt de mal “avoir d’autres chats a fouetter”, tenir altres gats per fuetejar. Està especialment indicada quan algú ens vol fer perdre temps parlant d’una qüestió sense importància. En aquest cas i com que imaginar-me a algú fuetejant un animal em trenca el cor, he de dir que l’expressió anglesa em sembla igualment efectiva però més inofensiva. Ells diuen “to have bigger fish to fry” tenir peixos més grans per fregir.
Quan una cosa no és complicada però algú fa com si realment fos física quàntica a França es diu “ce n’est pas la mer a boire” que no és el mar que s’ha de beure. Aquesta locució ens va arribar al segle XVII de mans de Jean de la Fontaine a la seva obra “les deux chiens et l’âne mort” els dos gossos i l’ase mort. Els alemanys quan volen indicar que alguna cosa no és tan difícil com es pretén diuen “das ist nicht die Welt” que és literalment “no és el món” i els americans diuen que no és “rocket science” no és ciència de naus espacials.
La darrera d’avui és una que també puc fer servir jo perquè quan dormo és tan difícil de despertar-me que fins que el Safrà no em mossega o se’m posa al costat de l’orella i miola com un desesperat jo segueixo dormint profundament. Doncs bé, si el vostre son és com el que descric jo, llavors en francès podreu dir “dormir sur ses deux oreilles” dormir sobre les dues orelles. Perquè si dormim de costat en tenim una de tapada però l’altra pot ser susceptible a rebre sorolls i despertar-nos. Tanmateix dormir sobre les dues orelles és físicament impossible però denota un estat de son tan profund que un no desperta amb res. Els alemanys en canvi dormen com una marmota “wie ein Murmeltier schlafen”, els anglesos com un tronc “to sleep like a log” i els americans com un ós “to sleep like a bear”
I per avui ja hem acabat. Espero que tingueu una bona setmana i que la pluja encara ens vagi visitant perquè així per primavera tindrem tots els boscos amb una vegetació exuberant.

El castell de Montsoriu: una perla del gòtic al Montseny.

2 comentaris

Aquest darrer dissabte dia 8 de març vaig celebrar el dia internacional dels drets de les dones fent quelcom que m’abelleix especialment: visitar castells. D’on em ve aquesta afició no ho tinc clar, suposo que en part de la fascinació que sento per l’Edat Mitja, una època feréstec en què els homes devien viure molt intensament perquè les malalties, les guerres o les inclemències meteorològiques els feien extremadament fràgils. Els camperols i els serfs poc temps devien tenir per pensar massa en l’avenir i quan ho feien probablement les seves idees estaven tenyides de religió, una arma potent per mantenir el poble controlat. I tanmateix la vida dels senyors feudals tampoc devia ser gens fàcil i d’aquí la meva fascinació pels castells. Per una banda els nobles havien de mantenir els territoris units davant d’enemics, evitar gelosies d’altres nobles poderosos que els podien fer quedar malament davant el rei i ocasionar la seva perdició i a sobre gestionar d’alguna manera els recursos que els oferia la terra per mantenir els regnes i imperis llustrosos. Els homes havien d’anar sovint a la guerra i a les dones, si venien de llinatges nobles, les casaven amb homes poderosos que no triaven elles per assegurar una pau entre territoris. No eren èpoques pel que després hem anomenat amor romàntic. El matrimoni i els fills esdevenien una obligació. Pels homes poc arriscat però quantes dones morien de part?
Els castells, siguin els que siguin, ens evoquen aquelles històries i geografies que ara han quedat desdibuixades.
De la meva darrera visita a un castell ja en feia massa mesos i el següent castell ja el tenia triat: el de Montsoriu. Així és que finalment vaig posar data i el vaig visitar amb el meu amic franco-català en un dia en què el paisatge del Montseny podria haver estat l’escenari natural d’una pel·lícula de cavallers ambientada a Escòcia. Dissabte 8 de març el dia va ser plujós i va dur no només núvols sinó una boira espessa que amagava el paisatge i entelava el castell. Si el voleu visitar del cotxe al recinte hi ha uns 40 minuts d’ascens. Montsoriu es troba situat d’alt d’un turó a 600 metres d’altitud i va ser construït per tal de poder controlar visualment el que havia estat en altres èpoques la Via Augusta. De fet, aquest castell podia comunicar-se amb senyals de fum amb d’altres de relativament propers per avisar de possibles incursions procedents de França.
La primera referència del castell que constava només de la torre de l’homenatge és de l’any 1002. El document en què se l’anomena és una donació de terres de i en aquell moment el castell pertanyia a la família Montsoriu. L’any 1002 coincideix amb l’aparició documentada del primer senyor de la dinastia dels Cabrera, Gaufred de Cabrera. El seu fill Guerau de Cabrera es va casar amb Ermessenda de Montsoriu. Aquesta era filla del vescomte de Girona. Amb aquesta unió els cabrera i els Montsoriu van unir els seus llinatges. Al que fou aquell primer castell primerenc, més tard s’hi va construir un pati d’armes que és del voltant del 1200 i fou amb Bernat II de Cabrera que finalment es desenvoluparà el castell i el deixarà com el recinte que coneixem actualment. Amb Bernat de Cabrera es construirà fins el 1348 les muralles del recinte sobirà. El recinte Jussà és la part inferior del castell formada per les muralles i les torres que defensen el castell. També en vida de Bernat II aquest fa transformar el castell per poder-ne fer la seva residència. Bernat II va ser un vescompte a qui el rei Pere III li va concedir molts privilegis com per exemple la creació a favor seu del vescomptat d’Osona. Els Cabrera s’havien convertit en molt poderosos però la dona del rei va començar a escampar rumors sobre Bernat II i la seva lleialtat. Finalment sembla que Leonor d’Aragó va saber manipular prou bé el seu marit perquè Bernat II fou executat a Saragossa el 26 de juliol del 1364. El castell va quedar en mans de la vídua de Bernat II i la seva jove. El fill del matrimoni, Bernat III seguí sent fidel súbdit i va arribar a tenir un territori d’uns 14.000 km. Amb ell el vescomtat de Cabrera tingué la seva època de major esplendor a pesar de la revolta que hi hagué a les seves terres degut a la mort injusta de Bernat II i que suposà un setge del castell amb 1.200 homes per part del rei.
La visita a Montsoriu val la pena perquè és una obra ideada per tal que aguanti qualsevol setge. En primer lloc el recinte Jussà amb la seva inclinació fa difícils que els soldats puguin escalar i entrar a la primera capa del castell. I mentre ho intentaven per les espitlleres els ballesters els llençaven fletxes, pels murs calç viva o quelcom efectiu i dissuasiu com aigües fecals. En el cas en que superessin l’obstacle i accedissin al pati d’armes, les portes de la fortificació estan fetes de manera que queden en angle i és difícil llavors tenir un ariet que s’adapti a la superfície escassa per poder maniobrar. El castell de Montsoriu estava preparat per aguantar un setge de fins a dos anys i això és gràcies en part als grans dipòsits d’aigua que conté. El més gran d’aquests pot arribar a acumular 250.000 litres d’aigua. Els dipòsits estaven recoberts de calç o argila per conservar bé el líquid. De tota manera, beure’n en aquella època suposava un risc significatiu. Per saber si encara era potable s’utilitzaven bioindicadors. Sona sofisticat però en aquella època eren les salamandres. Si vivien al dipòsit és que l’aigua era prou bona.
La beguda però que consumia la gent a l’Edat Mitja era el vi. Aquest no portava tants agents patògens com l’aigua de l’època i a més tenia l’avantatge de que era molt calòric.
Pensem generalment que l’època medieval era prou gris i que la gent no tenia recursos però els del castell de Montsoriu vivien prou bé. El port de Blanes els abastia de peix que conservaven de diverses maneres i sembla que en aquest període s’hi venien fins a deu tipus diferents de sucre segons ens va dir la guia. El peix havia de ser fonamental per la dieta perquè un detall que em va deixar molt pensívola durant la visita és que a l’Edat Mitja la quaresma durava 150 dies! Imagineu què vol dir no menjar carn durant cinc mesos de l’any!
El vescomptat de Cabrera al que pertanyé el castell de Montsoriu s’estengué per la Selva, L’Alt Camp, l’Alt Maresme, l’extrem est del Vallès Oriental i Collsacabra i la capital fou Hostalric. Va ser una obra defensiva, un castell que servia als Cabrera per fer ostentació i que havia de ser refugi de pagesos i vilatans en temps convulsos.
Durant el segle XV Montsoriu deixa de ser residència dels senyors feudals o vescomtes i durant la Guerra Civil Catalana el castell va passar a mans de les tropes del Principat. Posteriorment Ana I de Cabrera es casà per designi del rei amb Fadrique Enríquez almirall de Castella que va acumular deutes i va acabar venent Montoriu a Francesc de Montcada compte d’Aitona. A partir d’aquest moment el castell passa d’unes mans a d’altres i serveix de punt d’ocupació durant enfrontaments bèl·lics com el 1653 amb la Guerra dels Segadors on dona refugi a un terç de soldats irlandesos. Interessant oi esbrinar que a terres catalanes hi van arribar irlandesos oi?
Vam acabar la visita un pèl xops perquè se’ns va posar a ploure. La sort però va ser que la guia, una noia molt jove i eixerida que es diu Ivette es va oferir a baixar-nos amb el seu cotxe fins al pàrquing on jo havia aparcat el meu.
Aquesta visita em va fer agafar ganes de conèixer més sobre la història del vescomtat de Cabrera. I també de fer el nas a una obra que va esmentar la guia i que he hagut de buscar per internet que és el receptari més antic d’Europa. Es diu Sents Soví i és del 1324.
Espero que el meu post us hagi fet sentir curiositat pels castells i la seva història. Jo vaig tornar a casa amb les imatges d’un Montsoriu imponent en la boira i el bosc fresc per la humitat.
Ara només cal decidir quin dels castells del vescomtat serà el següent perquè de ben segur en seguiran més. I per cert, si aneu a Montsoriu cal passar per Breda i veure’n l’església que estan reconstruint.