Expressions alemanyes i les seves germanes franceses III.

Acabem ja aquest maig que ha estat plujós i màgic per a mi. Màgic perquè l’he començat al que és un dels meus bocins de paradís aquí a la terra: Tossa de mar. I perquè he descobert indrets nous màgics a tocar de casa i he aconseguit a més acabar un curs que ha estat ple de canvis i trontolls. Les classes van acabar ahir i per tant el que queda de curs s’ha d’avaluar el que s’ha fet i repensar el que es pot fer millor de cara al vinent. Quelcom que si em permeteu no hauríem de fer només els professors amb la nostra feina sinó en general tots amb el nostre dia a dia. D’aquest curs acadèmic també m’enduc l’experiència que vull repetir d’anar a classes de conversa de francès a l’Ateneu Llibertari de Gràcia. Les classes m’han servit per reflexionar sobre aspectes de la llengua i cultura franceses i comparar-les amb les del meu país adoptiu Alemanya. I òbviament també he après una pila d’expressions idiomàtiques que us vaig fent arribar a vosaltres en dosis petites de tant en tant. Aquest dijous us en faig arribar unes quantes més.
La primera l’emprem quan volem expressar que estem enganyant a algú, que li estem aixecant la camisa vaja. I per cert aquesta expressió prové de l’època feudal en què es marcava amb ferro roent a aquells que havien comès alguna infracció. Se’ls aixecava la camisa i se’ls marcava perquè tothom sabés que eren impostors. Doncs bé, avui dia diem que a algú li aixequen la camisa quan li prenen el pèl o quan l’enganyen. I això en alemany seria “jemandem ausschmieren” . Literalment voldria dir empastifar a algú. En francès no l’empastifem sinó que el fem rodar en farina “rouler dans la farine”. Els alemanys també expressen la mateixa idea d’estafar a algú amb la locució “an der Nase herumführen” és a dir portar o guiar algú agafant-lo pel nas.
Quan algú se’n va a l’altre barri —fixeu-vos que també estic evitant explicitar el verb morir— els alemanys ho expressen dient que la persona ha entregat la cullera “den Löffel abgeben”. En temps remots la coberteria era un luxe i com que no existia ni Ikea ni la producció en massa, els objectes eren pocs i passaven de pares a fills. Els ancians de l’Edat Mitja no tenien dents i per tant s’alimentaven de sopes i quan el cos els deixava de funcionar, llavors entregaven la seva cullera perquè la fes servir algú altre. Els francesos en canvi es veu que pensen més en els plaers terrenals que no pas en l’alimentació perquè la seva expressió per anar-se’n a l’altre barri és “casser sa pipe”, és a dir trencar la pipa. Ja vaig dedicar tot un post a allò que ens és tan desagradable als éssers humans que només en parlem amb eufemismes. I els anglesos també en tenen per expressar el mateix. Tant poden dir com ja vaig comentar “to kick the bucket” com “to push up daisies” és a dir fer créixer les margarides (s’entén des de sota i fent d’adob). D’una manera molt similar els francesos tenen la seva frase “manger les pissenlits par la racine” menjar els dents de lleó per les arrels, que no és una altra cosa que estar enterrat. Els alemanys també diuen “ins Grass beiβen” és a dir mossegar la gespa.
Però canviant de tema i per animar una mica he de dir que quan alguna cosa o algú fa tard i se’ns presenta l’oportunitat que haguéssim necessitat massa tard els alemanys diuen sàviament “das kommt wie Feigen nach Ostern” això arriba com les figues després de Pasqua. Doncs les francesos per aquesta mateixa situació tenen el seu “arriver comme les carabiniers” arribar com els carabiners que teòricament havien de vigilar les costes però sembla ser que no apareixien mai a temps.
Quan cerquem una cosa per tot arreu i la cerquem a pesar de tots els obstacles els alemanys diuen que la cerquen “über Berg und Tal”, per sobre de la muntanya i la vall i els francesos “par monts et par vaux”. Per a mi aquestes expressions són un calc semàntic. Potser provenen de l’època en què Goethe va escriure el poema “Über Berg und Tal” que va coincidir amb un període en què el pensament i la cultura alemanyes tenien un pes a tot Europa.
Una expressió que m’abelleix enormement —mare meva què francesa em torno quan utilitzo adverbis que intensifiquen el que volem dir— és “sich aus der Bredouille retten” és a dir salvar-se de l’embolic. El terme “Bredouille” com us podeu imaginar sona francès i és francès i “Bredouille” en francès significa “amb les mans buides”. Es feia servir quan quelcom venia de la cacera amb les mans buides. Per tan si ens salvem de la “Bredouille” deu voler dir que sabem presentar quelcom per no quedar com a ineptes. En francès en canvi s’empra “sortir du pétrin”. El “pétrin” no és res més que la màquina per pastar el pa i si algú hi cau dintre doncs està ben fotut. Per tant si en sortim és que ens hem salvat i si per contra “nous sommes dans le pétrin” és que estem en un bon embolic o com diuen els veïns ibèrics estem “en un buen fregado”. I si vàreu llegir el meu post “slang symphony” sabreu que “pickle” connota en anglès una situació difícil. Doncs salvar-se’n és en anglès “to get out of a pickle”.
Pels que no tenen seny o que senzillament no són prou intel·ligents els alemanys tenen el mot “Depp” i els francesos l’eufemisme “fleur de nave”. Aquí hem d’entendre “nave” com una variació de “navet” que és el nap i que els francesos consideren una verdura insulsa perquè ja us vaig comentar que tenir sang d’orxata per a ells és “avoir du sang du navet”. Per tant el que neix sense picardia és una flor de nap.
Quan quelcom és una veritat que tothom sap però encara no s’ha fet pública en alemany es diu que “die Spatzen pfeiffen es von den Dächern” és a dir que els pardals ho xiulen des dels taulats, o sigui que tothom ho pot sentir. Els francesos d’això n’anomenen un “secret de polichinelle”. Per cert “Spatz” o “pardal” és un dels noms afectuosos que els alemanys poden donar a les persones que els agraden i senten properes. O diuen “pardal” o “Schnecke” que és el cargol o bé “Mäuschen” que és ratolí. Em sembla que els francesos en comptes d’animalons designen les persones a qui tenen afecte amb verdures “mon petit chou” la meva petita col o fins i tot “cornichon” que no és res més que el cogombre. Aquesta darrera no l’he escoltada mai en viu en directe sinó que ens l’ha explicada el meu professor de francès de l’ateneu. Potser es tracta d’una varietat dialectal. Per cert que la primera vegada que algú em va anomenar “Schnecke” a Alemanya no m’ho vaig prendre gaire bé. I també he de dir que “petit chou” em sonava millor abans de saber que “chou” és una col. En fi, que cal saber molt d’una cultura abans de jutjar perquè altrament podem mal interpretar el que ens estan dient.
Bon final de maig per a tots!

Gastronomia i cultura.

I heus aquí que ja fa setmanes que parlo de la llengua i d’expressions idiomàtiques en francès i en alemany i que deixo de banda una mica la cultura d’aquestes dos països. Precisament dissabte passat vaig tenir la gran oportunitat de dinar amb una família francesa i vaig aprendre una cosa essencial de la seva cultura que només sabia a mitges. Associo França a la mantega, a les cebes, al formatge, als croissants que provenen originàriament de Viena però els forners francesos van millorar afegint-hi mantega i a l’ànec. I evidentment són mestres produint vins i espirituosos, però de tot això pel que són famosos per a mi el més gran invent és el formatge. Durant la guerra Winston Churchill va afirmar que un país que era capaç de produir 360 formatges no podia morir i en canvi el general Charles de Gaulle va declarar que era absolutament impossible governar un país amb 246 varietats de formatge. Jo trobo fascinant que hagin aconseguit produir-ne tants.
Que el formatge és una part de l’ànima de la gastronomia francesa m’era conegut però que hi ha un protocol per menjar-lo, això ho desconeixia. Dissabte passat vaig declarar el meu amor per aquest país on m’hi escapo quan tinc vacances en adonar-me que abans de les postres apareixia a taula un plat de formatges per a compartir. Tant de bo m’hagués espavilat una mica a mirar regles de bones maneres a taula abans de l’àpat familiar perquè resulta que tallar el formatge té les seves pròpies regles que ignorava completament. Malauradament sempre s’aprèn de les patacades que ens emportem i jo devia quedar com una bàrbara mirant els formatges però sense saber com tallar-los.
En realitat el principi que hi ha darrere la manera de tallar el formatge és molt igualitari perquè cada tipus requereix que se’l trossegi de manera que tothom degusti un bocí de la part més tendra i un de la part més seca. Així doncs per exemple el camembert, un dels meus formatges favorits, no l’heu mai de tallar a rodanxes perquè quedarien els cantons secs que no són tan bons al final. Per aquest motiu es talla a triangles a partir del mig per tal que en repartir-lo tothom tingui una part del cor que és la més tova i la part de l’exterior seca. Si el que teniu davant és un Roquefort en un bocí que és triangular, llavors s’ha de tallar a partir de la part exterior i amb talls paral·lels al costat del formatge. Jo ho anomenaria a llesques. D’aquesta manera tots els talls tindran una mica de la part central més blava i una mica de l’exterior. Un Saintncter es tallaria de manera similar a un Roquefort. La forma correcta de menjar i assaborir el formatge és posant-lo sobre un bocí de pa que podem trencar amb les mans a partir del tros de baguette que tinguem. A aquest fragment de pa i formatge se l’anomena “cavalier” i permet que puguem assaborir més el formatge que estem menjant. I en cas de dubte el que s’ha de fer és esperar que un francès autèntic talli el formatge i senzillament copiar el que hem vist.
Vaig reflexionar una estona sobre aliments típics de França i vaig arribar a la conclusió que l’ànec també forma part de la seva cultura. I si voleu saber la veritat a Alemanya aquesta au també surt sovint a taula sobre tot en grans ocasions com per Nadal. Tot i que els meus amics germànics no en mengen tant ni de tantes maneres el consideren un àpat refinat.
Si hagués de pensar en allò que és típic de la cultura gastronòmica alemanya diria que el producte estrella és la patata. I ben bona que és. La fan servir tant en la deliciosa Kartoffelsalat com en el Kartoffelpuffer que és una mena de “tortita” que es fa amb patata rallada, ou i ceba i que es menja sovint acompanyat de Apfelmus, és a dir mus de poma però salat. Ajuda a recuperar ràpidament l’energia perquè la patata és altament glucèmica. També és força famós el “Bauernfrühstück” que és l’esmorzar de pagès que consisteix en una truita consistent amb patates guisades amb cansalada. També porta all i ceba. Les salsitxes són també un producte estrella i els alemanys saben com fer-les i com acompanyar-les de la “choucroute”. I no sé si ho sabeu ja però el mot “choucroute” és una deformació de la paraula alemanya Sauerkraut que és la col agre, un producte molt ple de vitamines i que va de meravella amb les salsitxes.
No cal que us parli de la cervesa perquè ja sabeu que a Alemanya s’anomena “flüssiges Brot” és a dir pa líquid. Pels alemanys la cervesa és tan miraculosa que es fa servir per a tot: per a netejar finestres o calenta per matar refredats. La cervesa calenta és només apta per a nazis de les papil·les gustatives però és efectiva perquè fa suar i orinar i per tant ajuda a fer desaparèixer els bacteris i virus més ràpidament.
De rituals a l’hora de menjar a Alemanya no n’hi ha gaires. Es desitja bona gana a tots abans de començar i s’espera que tothom sigui a taula i poca cosa més. El que sí és tot un art és el te a Ostfriesland i si us interessa com el beuen els alemanys del nord podeu cercar el post que vaig escriure ja fa uns anys.
He de confessar que de tot el que m’ha sorprès dels diferents països, allò al que em va costar acostumar-me a Rússia va ser a beure te amb els àpats. I de fet al menjador universitari es considera el te com a un plat, és a dir que el primer el segon i la beguda ja constitueixen tot un àpat. Per a mi el te i el cafè són per quan s’acaba de dinar o sopar o a mitja tarda però beure’n amb el dinar se’m va fer difícil. Malgrat tot preferia acompanyar el dinar amb el te que amb la vodka que em deixava fora de joc de seguida.
I per avui fins aquí la lliçó sobre gastronomia i cultura. Gaudiu del cap de setmana que se’ns acaba el maig!

Expressions alemanyes i les seves germanes franceses II.

Hem tingut un principi de maig mogut amb l’elecció d’un nou Papa i un escenari internacional en què cada cop queda més clar que Rússia anirà a la seva i Europa no està prou unida per parar-li els peus. No m’acabo d’acostumar al nou ordre del món i tot i que sempre he vist interessos en tots els moviments dels EEUU, que ara hagi volgut deixar de fer “d’àngel de la guarda” trastoca una mica la percepció de l’equilibri mundial. Veurem ara si la treva que demana Ucraïna es durà a terme o no. A Putin principalment li interessava poder celebrar el 9 de maig a Rússia amb una mínima tranquil·litat. No sé si ho sabíeu però en acabar la segona guerra mundial no hi havia ni una sola família a aquest immens país que no hagués perdut algun membre a les files. Per això per a ells el 9 de maig que commemora la capitulació de Hitler del 8 és el dia de la victòria, una festa nacional que celebren amb tots els ets i uts i sobre tot desfilades militars quilomètriques.
Però no us penseu que només celebren la victòria sobre els nazis els russos, a Anglaterra també se celebra. És un trist capítol de la història d’aquest bell país que m’ha fet trencar-me la closca molt sovint. No puc entendre com tot un poble va ser capaç de deixar-se endur pels discursos eixelebrats d’un personatge foll que s’alimentava principalment de patates i pervitín. Que hi hagi bojos al món no m’estranya, però que el vagi seguir tota una nació fa por encara ara.
I tanmateix segueixo pensant en Alemanya com a un país increïble amb gent endreçada, treballadora i amant de la natura. El seu és un idioma que convida a la lògica i al pensament racional i això ho fa que l’Alemany sigui una llengua tan poc ambigua, gens desendreçada amb una fonètica relativament fàcil comparada a la de l’anglès i a més rica en expressions acolorides que reflecteixen el caràcter més enjogassat de la seva gent.
Avui us porto de nou diverses expressions alemanyes i les seves equivalents franceses. Si s’escau també us en donaré les homòlogues en anglès, català o castellà.
La primera ja us l’havia comentada en un post anterior i és la de “travailler pour le roi de Prusse” treballar pel rei de Prússia. Es veu que es va fer famós per no pagar gaire bé als seus soldats. Quan penquem per pocs diners llavors en alemany diem “für Gotteslohn arbeiten” treballar pel sou de déu, és a dir que déu t’ho paga, però és clar, com que directament no baixa amb diners a la terra doncs cal esperar la recompensa en una altra vida. En aquests casos els anglesos diuen que treballen per cacauets “to work for peanuts”.
També en un post anterior us vaig comentar que hi ha una locució en francès per designar quan un es desmaia, és la de “tomber dans les pommes” caure a les pomes. Doncs en alemany la seva homòloga és molt curiosa “aus den Latschen kippen” caure de les xancles. I una de molt positiva és la que és fa servir quan el cor batega ràpidament i amb força per nervis, emoció o enamorament. En aquests casos els francesos diuen “avoir le coeur qui bat la chamade”. Aquí hem d’entendre que “la chamade” era originàriament un toc amb trompeta que tocaven els soldats quan volien indicar que estaven disposats a rendir-se. Per expressar el mateix els alemanys diuen que “das Herz schlägt bis zum Hals” que vol dir que el cor batega fins la gola. És una descripció molt física i real del que passa quan estem nerviosos o alterats encara que sigui per un motiu positiu.
Us ha passat mai de trobar alguna persona que presta una atenció excessiva a detalls sense importància? Un d’aquells que no acaben la feina perquè es perden en la perfecció o que es passen el dia acabant de millorar foteses? Una persona així és un “Haarspalter” que seria el que parteix o divideix el cabell en dos, una feina de molta precisió i paciència que no porta enlloc. I em demano si aquesta manera de designar aquesta gent no té a veure amb la locució francesa “couper le cheveux en quatre” és a dir tallar el cabell en quatre, ser un perepunyetes o un puntimirat. Pel mateix tipus de persona els alemanys tenen també dues paraules més “Erbesenzähler” el que compta els cigrons i en versió menys fina i delicada “Krümelkacker” que literalment és el que caga molles. Doncs bé en francès si som perepunyetes diem que “ on coupe le cheveux en quatre”, i amb un significat proper també que “on cherche midi à 14 heures” que un cerca el migdia a les dues. I com que la llengua sempre permet anar cap amunt i elevar-se o baixar fins més avall i ser més directe parlant, doncs els francesos també tenen la versió menys fina de la mateixa expressió amb el seu “enculer les mouches” que literalment vol dir donar pel sac a les mosques. Bé i ja suposo que entendreu que empro “sac” en lloc de “cul” tot i que donar pel sac i donar pel cul és exactament el mateix ja que aquest “sac” és una deformació de la paraula àrab “sas” que no designa res més que el cul.
I si seguiu el blog ja fa unes setmanes us vaig parlar de que quan una persona s’ofèn fàcilment llavors diem en alemany que és una “beleidigte Leberwurst” una salsitxa de fetge ofesa. L’origen d’aquesta locució ja us la vaig explicar. Avui em toca només dir-vos que la mateixa idea l’expressen els francesos amb el seu “être une soupe au lait” ser una sopa de llet.
I per acabar tres expressions més que altrament no us les podreu aprendre totes. Aprofito que ja vaig comentar en un post anterior que quan algú té molta sort o ha nascut amb la flor al cul —renoi quantes vegades ha sortit aquesta part del cos al meu post i encara en sortirà una més!— en alemany s’anomena a la persona “Glückspilz” bolet de la sort. Doncs en francès llavors direm que la persona “est en vernís” que l’han envernissada o bé diem “avoir le cul bordé en noilles” els “noilles” són com uns espaguetis i l’expressió vol dir tenir el cul brodat amb espaguetis.
La darrera locució m’abelleix especialment perquè en alemany la vaig fer servir molt durant els meus anys per allà. Com que com a estudiant havia signat un pacte i no tenia permès treballar més d’unes hores determinades, doncs sovint els diners que tenia eren justos per tot i per això arribar a final de mes i poder pagar totes les despeses era difícil. Però quan s’aconsegueix amb pocs recursos es diu en alemany “über die Runden kommen” arribar a les rodones. Suposo que es refereix a fer caçar les dues bandes d’un fil i ho dedueixo perquè l’expressió francesa i l’anglesa són similars. En francès és “joindre les deux bouts” que és ajuntar les dues puntes d’alguna cosa, calc exacte de l’anglès —o potser és a l’inrevés—“to make ends meet”. Aquestes expressions s’empren quan es vol dir que es té diners suficients per afrontar totes les despeses però que no sobren en absolut. Una situació a la que estic molt acostumada però que m’ha ajudat a saber valorar el que realment compta en aquesta vida i a ser feliç amb coses que no impliquen gastar diners. Com escriure el blog, aprendre idiomes, anar en bici per la platja i escriure.
Us desitjo una bona setmana i que continueu gaudint d’aquesta primavera que tant em recorda a les primaveres de quan era petita amb tota la seva inestabilitat. Les dues primeres imatges d’avui corresponen a Alemanya i les dues següents a França.

Expressions alemanyes i les seves germanes franceses.

Retorno avui a dues llengües meravelloses amb una fonètica completament diferent però amb les que tinc una relació molt especial. L’alemany i el francès. La primera és la que em resulta més familiar, la segona l’estic descobrint encara i cada dia m’abelleix més. Avui us vull mostrar expressions familiars que tenen equivalents en l’altra llengua.
La primera d’avui és la que fem servir quan volem indicar que es farà una cosa determinada en un moment poc cert del futur que molt probablement ni arribarà. El que nosaltres diem que farem la setmana dels tres dijous els alemanys ho fan “bis zum Sankt- Nimmerleins-Tag” és a dir fins el dia de sant Nimmerlein. Aquest sant no existeix i el nom “Nimmerlein” és una paraula que per si mateixa no existeix al diccionari alemany però que està formada per una composició de “nie” que vol dir mai i “immer” que vol dir sempre, podríem dir que és el dia del sant mai. Per expressar aquesta idea de la setmana dels tres dijous els alemanys també diuen “Ad kalendas graecas” que sona com a “segons el calendari grec” però que indica “mai”. En francès quan volem deixar una cosa per més endavant o no li volem posar data perquè potser ni arribarà diem com ja havia comentat en un post anterior “à la Saint Glinglin” o bé “quand les poules auront des dents” quan les gallines tinguin dents. En anglès és “when pigs fly”.
Amb una idea molt similar tenim l’expressió alemanya “auf die lange Bank schieben” que correspon al totpoderós verb “procrastinate” anglès, és a dir posposar quelcom que hem de fer. En aquest cas no és que el que s’ha de fer no tinguem intenció de fer-ho sinó que ens fa mandra i ho anem deixant per a més endavant. Endreçar aquell armari que tenim molt despentinat, fer neteja i desprendre’ns de les rampoines i andròmines que ja no emprem, treure la pols del que hi ha al darrer prestatge de la sala, etc. Aquesta expressió prové d’aquella època en què a les institucions i als jutjats encara no hi havia prestatges per deixar-hi les actes i documents que s’havien de repassar, revisar i enllestir. Es disposava tot en baguls i quan entraven nous documents i ja no hi cabien, llavors es posaven sobre dels altres i això feia que els més antics quedessin encara més enrere. Com quan en un banc llarg s’hi va asseient gent i llavors el teu torn cada cop et queda més lluny.
La següent expressió alemanya la podrem fer servir ben segur molt sovint perquè de gent orgullosa n’hi ha molta. És la de “Herr wichtig sein”, ser el senyor important o bé “stolz sein wie Bolle” ser orgullós com Bolle. Aquest tal Bolle és una figura molt coneguda d’una cançó del voltant del 1900. Els francesos a una persona que és o està molt orgullosa l’anomenen “fier comme Artaban”. I Artaban era un heroi de la literatura del segle XVII que apareix en una novel·la anomenada “Cléopâtre” de l’autor Gautier de la Calprenède i que és vanitós fins a l’estupidesa.
És curiós adonar-se que hi ha conceptes i idees per les quals els humans generem infinitud d’expressions eufemístiques. Un d’aquests és el concepte de la manca de llums en el sentit d’enteniment. En català diem que algú té el pis mal moblat si no li funciona bé el cap, també diem a casa nostra que aquesta persona determinada té el cap ple de vent o ple de serradures, té el quint (quint i no cinquè) pis per llogar, està com un llum de ganxo, li falta un cargol, té un perdigó a l’ala o fins i tot un ull de poll al cervell. Fixeu-vos quin reguitzell d’expressions per designar algú que no hi és tot. Doncs bé, a Alemanya d’aquests individus n’hi deu haver tantíssims com aquí perquè es diu, com ja vaig comentar un cop, que no tenen totes les tasses al seu armari “nicht alle Tassen im Schrank haben” o que tenen un home petit a l’orella “einen kleinen Mann im Ohr haben”. Aquesta expressió prové del fet que de vegades hi ha malalties mentals que provoquen que els que les pateixen sentin veus inexistents. De manera més directa diuen “einen Dachschaden haben” tenir danys al terrat. Molt comú és la de “einen Knall haben”. Un “Knall” és un soroll estrepitós i podria ser un petard. En comptes de tenir un petard també els alemanys diuen “eine Schuss haben” tenir un tret en el mateix sentit d’estar una mica boig. De manera eufemística diuen també “unterlichtet sein” estar poc il·luminat i la que menys comú em sembla “Nicht alle Klötzchen im Beutel haben” que traduït seria no tenir tots els tacs a la bossa. Per tot això que us he dit els francesos dirien senzillament “avoir une araignée au plafons” és a dir tenir una aranya al sostre o “ne pas avoir la lumière a touts les étages”, és a dir no tenir llum a tots els pisos. Recordeu que en anglès es pot dir “to be a sandwich short of a pícnic”.
En un post anterior ja vaig analitzar l’expressió “französisch Abschied nehmen” que és acomiadar-se a la francesa, és a dir sense gairebé dir res. Els anglesos quan algú no s’acomiada degudament també diuen “to take French leave”. No obstant, els francesos en aquestes ocasions empren “filer à l’anglaise” és a dir que fas com els anglesos i no dius ni adeu-siau. Jo conec uns quants anglesos. Un d’ells és un bon amic meu però després que marxés un estiu sense acomiadar-se i estigués prop de dos mesos sense donar senyals de vida penso que “filer à l’anglaise” és molt adequat.
I ara una locució alemanya que m’abelleix molt perquè té moltes expressions sinònimes, és la de “mit Volldampf” amb el màxim vapor i es refereix a quelcom que es fa molt ràpidament o on posem tota la nostra energia. És sinònima de “voller Kanne” amb el gerro ple, “voller Pulle”, “voller Lutsche” “mit Hochdruck” o bé “auf Hochtouren”. Aquí “Pulle” seria sinònim d’ampolla. “Mit hochdruck” significa amb pressió alta i “auf Hochtouren” seria en llocs elevats i també vol dir anar amb les revolucions altes. Els francesos això ho poden expressar amb la locució “comme en quatorze” com en 14. I ara direu, i per què aquest número? Perquè es refereix al 1914 quan els pobres soldats que van anar a la guerra ho feien eufòrics i encara no sabien el que els esperava. Malauradament a tots ens han explicat que aquella primer guerra no va ser tan ràpida com s’havia previst i que va causar ferides greus que es van anar arrossegant fins a la segona.
No vull acabar però el post d’avui amb el regust dels conflictes bèl·lics i per tant us torno a parlar de l’expressió alemanya que es fa servir quan algú acaba donant sempre la seva opinió fins i tot quan no es desitjada “seinen Senf dazugeben”, és a dir posar-hi la pròpia mostassa. Per aquest tipus d’ocasions i persones els francesos diuen “mettre son grain du sel”, això ho fa aquell que es barreja sempre en converses sense que l’hagin convidat a participar d’elles.
I per avui ja ho tenim. Us deixo amb dues imatges de dos paisatges diferents. El del bosc alemany que tant trobo a faltar i el d’un castell francès. Així faig honor a aquests dos països que em són tan propers.

Slang symphony: Locucions visuals i el seu significat.

Ara fa poc una amiga em va enviar el vídeo que us adjunto al blog i aquests dibuixos animats tan antics demostren que els que els van fer ja es van adonar de com d’estranyes poden ser algunes de les expressions de la llengua anglesa. En aquest post vull analitzar-les i penso que amb ajuda de la imatge i l’explicació podreu recordar més aquestes locucions. Veurem con va l’experiment.
La primera frase idiomàtica que ens trobem representada en dibuixos és la de “to be born with a silver spoon in one’s mouth”. En català seria haver nascut amb la cullera de plata a la boca i vol dir haver nascut en una bona família i no haver patit cap penúria econòmica en els anys d’infantesa i joventut. La següent és la de “grow overnight” que vol dir créixer de la nit al dia, és a dir molt ràpidament. Poc després ens trobem la locució “at the crack of dawn”. “Crack” és un verb onomatopeic que vol dir trencar-se, fer “crec”. Aquesta manera de designar el començament del matí no ens hauria de semblar estranya perquè nosaltres també diem “a trenc d’alba”. Més endavant, el protagonista dels dibuixos diu que ell “gets up with the chickens”, que s’aixeca com els pollastres, que vol dir molt d’hora. Nosaltres en canvi nosaltres diem anar a dormir com les gallines. Jo més aviat vaig a dormir tard però em llevo com el protagonista “with the chickens” que comencen a cantar “at the crack of dawn”.
Si algú troba una feina servint menjar i begudes a una cafeteria o restaurant es diu en llenguatge familiar que la persona “slings hash” com al vídeo. El verb “sling” significa llençar o deixar caure alguna cosa sense cura. I la paraula “hash” és un plat fet amb carn patates i verdures. El protagonista va a servir a un restaurant perquè el propietari està “short handed” curt de mà que no és res més que necessitat de mà d’obra. Però si algú no pot tallar la mostassa “not be able to cut the mustard”, la persona en qüestió no és capaç de complir amb les expectatives. Quan passa això pot ser que li donin la porta d’entrada que als dibuixos animats vol dir que l’acomiadin. No obstant, l’expressió “to give the gate” del vídeo es fa servir més per quan es refusa a un amic o un amant. Seria el que en anglès britànic designen amb “to give the elbow”.
Quan un pis o apartament no té els estàndards que s’espera se’l pot anomenar “hole in the wall”, un forat a la paret que correspon a la nostra paraula catalana “enfony” o “cofurna” i que en castellà anomenem “cuchitril”. Si com el protagonista estem molt emprenyats, en anglès ho podem expressar amb un “to be beside onelself with anger” estar al costat d’un mateix amb enuig, com si hi hagués dues persones diferents convivint en el mateix espai, la que no està enfadada i la que està enfadada convivint en un espai.
I perquè necessitem diners i guanyar-nos la vida al vídeo hi trobem l’expressió col·loquial “to make some dough”. “Dough” és la massa que pastem per fer pa, brioixos o pastissos o dit d’altra manera, ens guanyem les garrofes. De maneres de guanyar-se els diners n’hi ha moltes però el protagonista dels dibuixos ho fa “punching cattle”. “punch” en anglès vol dir donar cops de puny i evidentment ningú viu pegant els ramats però sí cuidant-se’n que és el que vol dir l’expressió “punch cattle”.
En un moment donat arriba una noia a la vida del protagonista i s’expressa amb el “to step in the picture” ,entrar a la foto o pintura, i vol dir senzillament aparèixer en un lloc concret, en el cas del protagonista es refereix a que la seva xicota entra a la seva vida. Amb el “my breath came into short pants”, els que van fer els dibuixos van prendre el sentit de “pants” com calçotets però “pants” en anglès són també els sospirs i quan la respiració surt en sospirs curts és perquè el cor està accelerat. Quan tenim pell de gallina els anglesos diuen “tenir goose pimples” és a dir tenir grans d’oc o oca.
A la noia dels dibuixos tot li queda bé i el vestit li va “que ni pintat” però els anglesos d’això en diuen “to fit like a glove” anar bé com un guant. Quan surten per primera vegada i ell es posa el seu millor vestit de gala ell diu que es posa “the white tie and tails” la corbata blanca i les cues i ella es diu que “puts on the dog”. Aquesta expressió en anglès denota que una persona es compota d’una manera pretensiosa. I per aquelles ocasions en què sortim a beure, ballar i passar-nos-ho bé els anglesos diuen que pinten la ciutat de vermell “to paint the town red”.
Trobem dues paraules d’ús comú als dibuixos, la primera paraula que ens trobem representada però que per a nosaltres ja no és estranya és “Cocktail” que literalment és cua de gall i designa una beguda alcohòlica barreja de moltes d’altres juntament amb sucs per fer-la un pèl més suau. La següent beguda que s’esmenta i que es representa amb un dibuix és la de “Moscow mule” que per si no ho sabíeu és una barreja de vodka i cervesa de gingebre. I quan algú actua de manera totalment desinhibida es diu en castellà que “se desmelena” i en anglès “let one’s hair down” que es deixa anar la cabellera i seguidament “eats like a horse” menja com un cavall és a dir amb una gana molt saludable.
Al pobre protagonista el xec que dona no li accepten i per això està en una situació molt desagradable que els anglesos expressen amb “to be in a pickle”. “pickle” és una manera de conservar els aliments amb vinagre, sal i altres condiments. És molt típic que els cogombres es conservin d’aquesta manera i per això una de les imatges finals del clip és del nostre protagonista anti-heroi en forma de cogombre.
I amb aquesta tenim per avui tenim vint-i-sis expressions i locucions explicades amb ajut visual perquè la riquesa, varietat i l’extensió metafòrica de la llengua són un tresor que hem de preservar. Tanmateix, aprendre aquestes expressions no és gens fàcil i per això intento ajudar-vos amb els meus posts. Espero que de totes aquestes d’avui us en hagi agradat alguna i la vulgueu adoptar.
Bona setmana a tots i bon primer de maig que és per a molts privilegiats un festiu per celebrar.

Estrangers i “Fernweh”.

Torna amb força el tema dels immigrants i estrangers a Alemanya i no puc fer altra cosa que recordar la meva experiència com a estrangera en terra de teutons. De vegades em sembla encara increïble que es faci distincions entre immigrants, estrangers i el que ara s’anomena “expats”. Aparentment utilitzem els tres conceptes i etiquetes per denominar realitats diferents. Principalment parlem d’immigrants quan ens referim a persones que han marxat del seu país per necessitat, perquè la vida al que és la seva pàtria no els hauria donat potser totes les oportunitats que desitgen. Per contra anomenem estrangers a un col·lectiu de gent que no és originària del nostre país però em sembla a mi que no vinculem el fet que estiguin vivint fora amb cap mena de necessitat. Quan parlem d’estrangers ho fem per designar els que han vingut amb més possibilitats i recursos. Per últim el concepte “d’expats” s’està emprant molt avui dia i és el que utilitzen precisament tots aquells estrangers ben situats que busquen al nostre país enriquir la seva experiència personal i que fan pinya, trobades i moltes festes per tal de compartir la realitat vital de viure a l’estranger. El concepte ”expat” prové del terme “expatriat” i en el seu origen implica que l’estranger ha anat a parar a una altra terra que no és la seva per problemes o necessitats exògenes. Els “expats” o expatriats eren en principi persones exiliades i el terme també designava en temps colonials els oficials que es traslladaven a viure a colònies d’ultra mar i que tenien la intenció de tornar a viure al seu país. Avui dia però aquest darrer terme està tenyit d’un cert esnobisme perquè els que formen el cúmul “d’expats” pertanyen gairebé a l’elit.
El tema dels estrangers i de viure a l’estranger m’ha fascinat sempre. De fet tantíssim que com ja sabeu segurament jo vaig sentir de molt jove el que els alemanys anomenen “Fernweh” l’ànsia per anar a viure i conèixer altres indrets i cultures per posar-me a mi mateix a prova. El “Fernweh” és le contrari del “Heimweh” o enyorança de la pròpia terra. També hi va haver altres factors decisius com el fet de que en el moment en què vaig marxar em sentia completament ofegada a Barcelona i no veia cap possibilitat de creixement al meu país. De fet, dels estrangers que conec per aquí cap d’ells ha marxat del seu país per necessitat sinó que tots ho han fet per cercar un nou camí, una nova perspectiva o fins i tot un nou impuls. I sovint és això, si dintre del teu país no veus sortida, potser és millor sortir que conformar-se. Sempre he pensat que és molt cert allò de que “nadie es profeta en su tierra” i personalment vaig tenir la sensació que a Alemanya, tot i les dificultats que suposava ser estrangera, em donava més oportunitats que Catalunya. En el meu cas anar a viure fora era un somni que al principi es va convertir una mica en un malson. No només tenia problemes amb el clima i el menjar, no apte pel meu estómac, sinó amb el codi social. I és que tal i com també em va esmentar el Franco, el noi peruà que va ser el cuidador de la meva mare, de vegades la llengua no és l’obstacle sinó les convencions socials o els codis. Amb això em refereixo a que no és el mateix fer broma aquí amb gent d’aquí que fer-la a un altre país. Allò del que parlem o com en parlem no és el mateix i ens hem d’acostumar a emprar els codis correctes si no volem quedar com uns bàrbars.
A Alemanya per exemple no era gaire usual parlar o demostrar els sentiments i les emocions encara que sigui adequades a les circumstàncies. Recordo que sovint m’empipava de valent amb la burocràcia infinita que gasta el país i potser ho vaig verbalitzar efusivament perquè tothom em relacionava amb el temperament espanyol tot i reprimir-me contínuament. I és precisament això que ens costa, aprendre els codis i allò que és correcte o no. Ara farà poc més d’una setmana que en saludar un dels companys del grup de conversa de francès, el noi que és Xilè em va donar dos petons. El professor es va quedar una mica estorat i va demanar-nos si hi havia algun motiu especial. El meu company es va disculpar perquè va dir que es relaciona molt amb llatins i per a ells és la manera més lògica de saludar-se. Jo imagino que a Alemanya els hagués agafat un cobriment de cor si m’hagués apropat a algú amb la intenció de fer dos petons a les galtes. Bé, de fet en aquest sentit jo soc molt germànica i deixo sempre que la iniciativa la prenguin els altres. I quan vaig tornar aquí els dos petons em sobraven i no entenia com es podia perdre tant temps després de vacances per apropar les galtes a tots i cadascun els companys que no havíem vist just un parell de setmanes.
El que més em va costar de viure al que havia estat l’antiga Alemanya de l’est va ser sens dubte l’intent per part dels alemanys de convertir-me a mi en una d’ells. I si hi ha alguna cosa que potser em va fer infeliç de la meva estada allà va ser que ells no sempre tenien en compte què em podria fer sentir violenta. Una d’aquestes ocasions va ser quan just en arribar a Dresden el que llavors era el meu company em va proposar d’anar a la piscina on havia quedat amb una amic per passar un matí a la fresca en un entorn ple d’arbres. Jo no coneixia l’indret i vaig dir que sí. Malauradament no havia considerat necessari esmentar que la piscina era FKK que vol dir “Freiekörperdultur”, és a dir nudista. Tinc encara molt gravat dins la meva ment com de malament em vaig sentir per haver de treure’m la roba davant de tants desconeguts i coneguts. El nudisme era part de la cultura de l’est d’Alemanya però jo no vaig poder adaptar-m’hi mai. Aquesta és una qüestió que en aquella època ja era vigent a Alemanya: fins a quin punt és necessari adaptar-se i “convertir-se” a l’altra cultura? Ara amb la perspectiva entenc que vaig guanyar en esperit pràctic i en ser metòdica i sistemàtica però certament nou anys allà em van rovellar les emocions. Em van caler anys i panys per veure els sentiments com quelcom positiu que enriqueix la vida més que com una malaltia que s’ha d’evitar a tota costa.
Un altre aspecte de ser estranger és que sovint ens toca lluitar contra els estereotips del nostre país. A Alemanya per exemple els semblava estranyíssim que jo fos tan seriosa i endreçada perquè tenen la sensació que som caòtics. I sí, potser sí ho som perquè sovint trobo a faltar una mica més de disciplina per aquí.
També hi ha coses de l’altre país que en un principi ens poden sobtar però que acabem valorant com a positives. A mi sempre em va agradar que el “quedar bé” no s’estilava gaire i que majoritàriament els alemanys eren directes i sincers fins i tot quan la sinceritat anava en contra d’un o una.
De tant en tant encara penso en els anys que vaig passar al meu país d’acollida. El trobo a faltar i em va canviar a mi i a la meva manera de ser. Crec que és absolutament comprensible que l’ésser humà tingui ganes de sortir i explorar indrets del món que no són aquells on ha nascut. Sempre hi ha hagut corrents migratòries i gràcies a això la nostra cultura s’ha enriquit. Si sabem conservar les nostres tradicions i cuidar la llengua penso que el fet que hi hagi estrangers al nostre país l’hem de viure com una realitat que acoloreix el nostre paisatge quotidià. Interaccionar amb gent que prové de codis socials diferents ens obre la ment i fa que potser arribem a polir aquells aspectes de la nostra societat que estan lluny de ser perfectes. Per això als meus llibres els personatges es mouen en diversos països i els veiem a través de la mirada filtrada de l’estranger.
Vull acabar amb una anècdota per exemplificar el que vull dir amb els codis i les conductes. Durant la meva carrera vaig tenir la gran sort de tenir uns professors excepcionals i entre ells hi havia la professora Maria Lieber de la facultat de romàniques. Parlava molt bé el castellà, el francès i l’italià i sabia una mica de català. Es dedicava a donar classes i a la recerca. Doncs ens va comentar que havia estat treballant en un article per a una universitat italiana sobre no recordo ara quin tema. Li van tombar l’article diverses vegades tot i ser una catedràtica reconeguda que publicava contínuament a Alemanya. No obstant sembla que el que li fallava era l’estil o codi i que per molt que dominés la llengua, no coneixia el codi al cent per cent. Doncs resulta que després de retocar l’article diverses vegades finalment li van acceptar per una publicació a Itàlia però ens va comentar frustrada que a tant esforç els italians van respondre a l’article dient “questo articolo è utile”. Això perquè veieu com d’important és dominar no només la llengua sinó també el codi social.
I vosaltres què en penseu?

Castelló: Un cantó de la Península de categoria.

Vull escriure avui sobre un raconet molt agradable de la Península Ibèrica que encara no conec gaire però amb el que em sento certament vinculada a través de la meva amistat amb algú d’allà. Es tracta de la província de Castelló que pertany a la Comunitat Valenciana i que per si molts no ho saben té com a nuclis de població importants el mateix Castelló de la Plana i Vila-real. I el meu vincle invisible amb aquesta província ve a través de la meva llarga amistat amb una noia d’allí que vaig conèixer al Lluís de Recasens a Molins de Reis durant el meu primer i darrer any com a interina. Aquesta és la segona vegada que visito la província perquè de la primera en fa molts anys i només vaig tenir temps d’ensumar-la perquè vaig anar i venir en un dia d’estiu. Aquest cop he pogut passar-hi més de vint-i-quatre hores i a més la meva amiga m’ha dedicat molt de temps i m’ha ensenyat i explicat coses de casa seva. Avui vull escriure sobre tot allò que he après en la segona incursió en territori de Castelló.
Primer de tot comencem per quelcom que és molt típic i que us pot fer semblar un expert algun dia. Quan sentiu anomenar algú “Lidón” que en català és lledoner, heu de saber que és un nom propi de dona molt típic de Castelló. A mi em va semblar que sonava molt bonic i a partir d’ara si coneixeu alguna “Lidón” ja podeu passar per experts si de seguida formuleu la hipòtesis de que la noia o dona en concret és d’allí.
I d’una cosa típica passem a la gastronomia que és sempre una part fonamental del turisme. Heu de saber que la paella típica de Castelló no és la que es fa amb peix sinó la que porta carn. El dia d’arribada a Vila-real la meva amiga Mònica em va dur a dinar a un restaurant que en feia i em va encantar. La que vam menjar el dissabte 12 d’abril portava el sofregit, evidentment, bajoques o mongeta tendra, carxofa, garrofons i costella de porc i pollastre. Si es fa a la manera tradicional es cou al foc de llenya i la que ens vam cruspir nosaltres ho era. No cal ni dir que és molt més difícil fer una paella al foc de llenya perquè l’escalfor no es reparteix de manera uniforme com en els fogons tradicionals. No obstant, si no es crema el gust és excepcional.
El diumenge vaig poder degustar a una pastisseria un dolç típic de Vila-real amb un nom molt especial: la pilota de frare. És una massa rodona i ensucrada que em va recordar les berlines a les que també se les anomena boles de frare però la massa era molt més suau i menys consistent. A més van farcides de crema i no de melmelada com les que jo coneixia d’Alemanya. Estava deliciosa i segur que repetiré quan hi torni!
Jo vaig fer el que no s’ha de fer perquè vaig marxar sense tastar el típic “cremaet”. El “cremaet” se serveix en un got petit i conté rom, conyac o whisky, sucre, cafè i uns grans de cafè acompanyats de pell de llimona rallada i canyella o només la llimona rallada o només la canyella. De ben segur que algun dia gosaré provar-lo i triaré el de rom perquè potser serà el més suau.
Per Pasqua són típiques unes mones rodones que semblen fetes de pa de pessic amb un ou bullit al mig amb cabell d’àngel o fruita confitada i també els llongos de la paraula llarg. Aquests van farcits també de cabell d’àngel, cabell de moniato o xocolata. I el que també és molt típic de Castelló són els pastissets de Morella amb cabell d’àngel i carbassa que són de Nadal. Jo evidentment no vaig tenir temps de degustar-ho tot!
A Castelló és força típic el cigaló que allà és “carajillo” amb rom cremat i se’n beu també per exemple després d’anar a fer la via verda de tornada ja d’Oropesa. Això ho explicaré més tard.
Vila-real és una ciutat menuda de carrerons estrets i vilatans agradables. Potser el centre neuràlgic del municipi és la Plaça de la Vila que és un conjunt força singular. Per una banda hi ha una part d’aquesta plaça amb uns porxos que semblen antics i a un extrem d’aquesta plaça s’hi troba el Casino que avui dia ha esdevingut un centre de reunió i on s’hi celebren bodes i banquets. Al mig de la senyorial sala de l’interior hi ha un gran piano sotjat per unes làmpades de cristall antigues que juntament amb la decoració de fusta i la grandària de l’espai confereixen al Casino un aspecte molt solemne. A l’exterior s’obre una gran plaça moderna on s’hi posa la tarima pel concert i representació de setmana santa. Durant aquest es convida a molts bons músics i cantants i hi ha representacions de balls. Quan hi vaig ser dissabte 12 vam veure uns ballarins dels que fan acrobàcies penjats en cordes que es desplaçaven per la façana de l’edifici principal de la plaça. A més hi havia un espectable” mapping”—disculpeu el terme anglès però encara no en tenim traducció en català— mentre s’hi podia escoltar el concert. S’arrodoneix l’espectacle amb focs artificials però ja no ens vam quedar a veure’ls.
També és típic de Castelló el joc de la pilota Valenciana que es juga a un frontó llençant la pilota sobre la paret de manera que reboti però el contrincant no pugui entomar-la ni fer-la rebotar de nou. El lloc on s’hi juga a Vila-real s’anomena Trinquet.
I si veieu a una rotonda una construcció circular que no té sostre però de la que en surt un arbre és un monument per recordar el “parany” com a tècnica de caça. Els paranys són una trampa fixa que es col·loca en un terreny amb arbres als quals s’enganxen unes vares impregnades d’una substància molt apegalosa que s’anomena “visc”. Els paranyers imitaven els so dels ocells que cerquen parella i convidaven als ocells a amagar-s’hi entre les branques. Però els pobres quedaven enganxats a les vares encolades i llavors acabaven a la paella. Ens semblarà cruel però també hem de pensar que tots aquests paranys eren prop de les cases on la gent es reunia amb la família i els amics per fer un bon àpat conjunt i gaudir del temps de lleure. Ja sabeu que a mi m’agraden molt els animals però entenc que el parany no és res més que una tècnica efectiva de cacera.
Un altre detall que em va abellir molt de la ciutat és que fora del mercat han instal·lat unes neveres petites on els del mercat disposen la compra per tots aquells que vulguin comprar-hi però no puguin anar a mercat durant el seu horari. Realment una molt bona pensada!
També em van semblar molt divertides les representacions que amb el Playmobil. Prop de la Plaça de la Vila trobareu una reproducció en Playmobil de l’antiga Vila-real i prop de l’església hi havia una representació de la setmana santa també feta amb figures d’aquesta joguina.
Castelló té diverses platges per anar a relaxar-s’hi. Jo em vaig passejar per la de Benicàssim per tal de poder fer la ruta de les Viles. Just davant de la platja hi ha una sèrie de precioses torres moltes de les quals ja no són residències privades sinó que són restaurants que decoren un passeig llarg davant del mar que a mi em va recordar el de Cunit o Cubelles amb la particularitat que les cases de davant el mar són força més boniques, sobre tot el bocí de la ruta de les viles.
Si camineu pel passeig marítim acabareu trobant la Torre de Sant Vicenç que és una de les moltes torres que servien per controlar les costes i poder avisar la població en cas d’incursió de pirates o corsaris. La costa de Castelló és tan plana que feia de molt bon atacar. I una de les coses que més em va sorprendre del mar d’aquest indret és el seu color, molt més verdós que el del Maresme o la Costa Brava. Tanmateix l’efecte del mar segueix sent igual de relaxant que per aquí i m’han quedat ganes d’anar a fer la Via Verda caminant. Aquesta uneix Benicàssim i Oropesa i tradicionalment la gent la fa a peu i de tornada fa un esmorzar entès en el sentit de Castelló. Aquest esmorzar consisteix en un gran entrepà que a mi em serviria d’esmorzar i dinar, una beguda i per postres un “carajillo” que per a nosaltres és un cigaló.
I per molt que us sembli curiós és costum d’aquelles terres que la gent tingui una segona residència força prop de la primera. Així doncs es pot viure a Vila-real o Castelló i tenir una segona residència a Benicàssim o a Oropesa. A Vila-real les segones residències s’anomenen “masets” si són als hortos o a la muntanya. I això de “masets” només ho sentireu a dir allí perquè a Benicàssim ja se’n diuen Viles i nosaltres potser en diríem xalets. Les famílies de Castelló poden gaudir generalment durant quatre mesos de la segona residència perquè tant al juny com a setembre es fa el que s’anomena jornada continuada. Evidentment el que ho fa més fàcil és la proximitat de la segona residència a l’escola.
A Vila-real hi ha un monument a un vagó del que va ser el que s’anomenava el tramvia volador. Rep el nom de “Panderola” i feia el recorregut de Grau de Castelló a Onda. Li van posar aquest nom perquè es veu que li van trobar semblança amb l’escarabat panderola i el pobre vehicle va quedar batejat així. El sobrenom de tren volador li ve de que no parava i el que el volia agafar havia de volar i pujar a ell quan estava en marxa.
I no es pot marxar de Castelló sense veure Penyíscola i el seu castell. La platja és bonica però sens dubte l’imponent castell i els carrerons del nucli antic mereixen un parell de visites sense presses. El més impressionant sobre la construcció és que es va realitzar de l’any 1294 al 1307 pels cavallers templers i es va erigir sobre les runes d’una antiga construcció àrab. El castell és famós perquè va ser la residència del controvertit Benet XIII nascut amb el nom Pere Martínez de Luna a Aragó. Fou deposat i excomunicat el 1409 i va fugir a Penyíscola. Per a mi és un personatge simpàtic per la seva tossuderia i gràcies a ell tenim l’expressió castellana “mantenerse en sus trece”, de Benet XIII. Aquest Papa va concedir la butlla que autoritzà la construcció de la Universitat de Saint Andrews. El castell és una meravella i el nucli antic un bombó. Com va dir la meva amiga he de tornar-hi per ramblejar pels seus carrerons. Ja tinc excusa!
I el post d’una lingüista no pot acabar sense comentaris lingüístics. Si aneu a Castelló heu de saber que si demaneu un cafenet del temps us el portaran amb una copa de gel. Que els nens juguen a la placeta sigui gran o petita la plaça, que quan una cosa és una merda allà en poden dir una “caguerà de bou” i si quelcom és “de categoria” és senzillament fantàstic.
Per si us ho esteu demanant a Castelló en comparació amb Menorca he notat el valencià o català més viu que a la preciosa illa. No he parlat en català sempre ni amb tothom perquè evidentment hi ha gent que potser no s’hi sent còmoda, però si més no m’ha abellit veure que hi ha una part de la gent que empra la seva llengua i no la deixa extingir-se com a Menorca.
Si us animeu a baixar compteu amb unes tres hores de camí però heu de saber que la recompensa s’ho val i ja sabeu allò que cantava “el último de la fila” de “un arrocito a Castellón”, l’arrosset no us decebrà i la resta tampoc!

El pagès que portem tots dintre: Locucions de fruites i verdures.

S’acosta la setmana santa i amb ella esperem que el bon temps arribi definitivament. Jo des de finals de març que he connectat al mode “estiu” tot i estar molt lluny encara d’aquesta estació. No obstant, quan els dies comencen a allargar-se i va sortint el sol i ja escalfa, no puc evitar pensar en la platja, l’estiu, la despreocupació de no anar engavanyada amb jerseis i jaquetes, i en la varietat de fruita i verdura de la temporada càlida. I precisament us vull parlar avui de fruita i de verdura o més aviat d’expressions i locucions que es fan servir en anglès, francès i alemany i que tenen com a protagonistes les verdures.
Començo per una meravellosa fruita d’hivern que ens estalvia els refredats: la taronja. Els anglesos diuen “to squeeze the orange until the pips squeak” és a dir esprémer la taronja fins que les llavors fan “crec”, quan a algú li estan fent un interrogatori i el bombardegen amb preguntes fins que la persona interrogada està exhausta. Mon pare era un expert interrogador i recordo que podia esgotar les seves clientes amb tota mena de preguntes. De fet, era curiós —aquesta és la manera més diplomàtica de dir-ho—fins el moll de l’os. Recordo que quan el van ingressar a l’hospital i jo l’anava a visitar, quan hi era m’explicava la vida i miracles de tots els metges, infermers i infermeres. Això és perquè els havia sotmès a un interrogatori exhaustiu. El bo del cas és que retenia la informació perfectament i les preguntes i respostes el feien estar actiu. Ara bé, la mare alguna vegada va donar-li alguna puntada de peu per sota la taula per fer-lo callar o aturar les seves preguntes inquisitives cap als companys de taula. Ell dominava l’art de “squeeze the orange until the pips squeak”.
I si ometem la paraula “orange” i diem senzillament “squeeze until the pips squeak” llavors els anglesos entenen que s’està posant moltíssima pressió a algú o que se l’està plomant en el sentit de deixar a algú sense diners ni recursos. I tornant a les taronges, una “sucked orange”, una taronja xuclada és algú a qui li hem tret tot el profit possible i que després deixem abandonada. Una idea horripilant al meu entendre però com que hi ha gent sense escrúpols també hi ha sempre “sucked oranges”. I de les taronges a les llimones tendres, és a dir el que en castellà anomenem “lima”. Quan una persona és “as sour as limes” tan àcida com les llimones tendres és que s’enfada de seguida o és fàcilment irritable. I quan una cosa va increïblement malament els anglesos diuen que “it goes peer-shaped” que va en forma de pera. Es veu que consideren que la pera té una forma imperfecta.
Per cert els francesos tenen una quantitat enorme d’expressions en què fan servir verdures i que m’abelleixen molt i us aniré explicant. La primera i que puc utilitzar força sovint és la de “n’avoir pas un radis” no tenir ni un rave més, és a dir estar escurat o no tenir recursos. El que ens passa a uns quants a final de mes per exemple. I dels raves als naps perquè els nostres veïns francesos diuen “avoir du sang de navet” tenir sang de nap quan nosaltres volem dir tenir sang d’orxata. L’expressió francesa va aparèixer el segle XX i sembla ser que s’associava els anèmics amb el color blanc i quan una persona té anèmia i està blanca aquest color recorda el dels naps. D’aquí que diguessin que té sang de nap. És una expressió que em sembla molt curiosa. Una altra favorita meva és la manera que tenen els francesos de dir “posa els nassos als teus assumptes” que és “se mêler de ses onions”, ficar-se en les pròpies cebes. Aquí ja sabeu que els anglesos amb el seu “mind your own business” no són gaire originals. Els alemanys si ho recordeu d’un post anterior el que diuen en comptes de “això no és assumpte teu” és “això no és la teva cervesa, “das ist nicht dein Bier”.
I quan la situació està perduda del tot els francesos diuen “les carottes sont cuites” és a dir que les pastanagues estan cuites. La podríem aplicar ara al futur dels EEUU si en Trump no deixa de fer bestieses ben aviat o s’envolta de bons consellers. I si algú us vol deixar clar que no us està explicant històries i que tot el que diu és la veritat, en francès diem “ne raconter de salades” és a dir no explicar amanides. Amb les amanides Shakespeare també va fer una bonica metàfora quan va anomenar aquells anys de la vida en què un es jove “salad days”.
I per acabar el post d’avui dues expressions de país que em va adoptar. “Alles Banane” que literalment és “tot plàtan” i es fa servir quan es vol dir que tot està bé i que no hi ha cap problema. I la darrera d’avui és la de “für einen Apfel und ein Ei”, per una poma i un ou que s’empra quan volem dir que quelcom és molt econòmic i fàcil d’adquirir. I com que estem a punt de començar la setmana santa aprofito per desitjar-vos molt bones vacances, gaudiu-les de valent!

“La Vall dels ignorants” i l’actualitat.

Just la setmana del 24 al 30 de març i coincidint amb la segona edició de la meva primera novel·la vaig haver de tornar a pensar en la motivació que me l’havia fet escriure. I és que just a finals de febrer el tema de la reunificació i els seus efectes secundaris ha tornat a ser notícia a Alemanya. El Bundesverfassungsgericht, el Tribunal Constitucional Federal ha decidit no revocar el Solidaritätszuschlag que és la quota de solidaritat que el president Helmut Kohl va introduir el 1991. Aquesta quota es paga amb la declaració de la renta i només l’ha d’abonar un 10% de la població alemanya amb rendes elevades. L’ impost va néixer de la necessitat de recaptar diners per finançar la reunificació i acabar el més aviat possible amb les diferències entre l’est i l’oest d’Alemanya. Però trenta-cinc anys després el nivell de desenvolupament de les dues parts d’aquest país continua sent diferent. Precisament aquest podria ser un dels motius pels quals el partit d’ultra dreta té tants adeptes en antigues terres de la RDA.
S’argumenta avui dia que el Solidaritätszuschlag és un impost als rics encobert. Tanmateix, la veritat és que el més just segueix sent que només l’hagin de pagar aquells que perceben rendes altes perquè en aquests moments el país travessa una fase de recessió econòmica que trasbalsa tant a polítics com a ciutadans. No estan acostumats a patir crisis o això és el que pensen. De fet ja he esmentat que la reunificació va ser un moment de respir per Kohl que ja veia venir una crisi econòmica. Obrint les portes a 13 milions d’habitants i consumidors més al país va aconseguir que la crisi real aparegués més tard.
La reunificació va succeir el 3 d’octubre del 1990. D’això en fa trenta-cinc anys i si el Tribunal Constitucional Federal no vol abolir aquest impost és perquè veu clarament que hi ha una desavantatge clara de l’est encara ara.
Quan vaig començar escriure “La Vall dels ignorants” notava el to de queixa sobre la situació econòmica al nostre país. M’irritava percebre que gent que podia permetre’s una vida digna es queixés per una pèrdua de poder econòmic que considero inherent al sistema capitalista amb les seves fases de creixement i decreixement. L’Alemanya de l’est que havia viscut jo de retruc a través del discurs diari dels que hi havien viscut, era per a mi el paradigma d’una societat esdernegada. Als alemanys de l’est primer se’ls va isolar d’una part important del seu país, després se’ls va adoctrinar perquè creguessin en la RDA com a país propi satèl·lit suprem de la URRS i per últim se’ls va fer desaparèixer davant dels seus ulls aquell país seu amb les seves peculiaritats i ancorat en la tradició russa d’un dia per un altre com qui diu. Òbviament el país s’aguantava a base de deficiències i un aparell de delacions que feia que una part significativa de la població de la RDA es dediqués a fer directa o indirectament d’espieta. Els joves tenien feina garantida encara que no fos la que desitjaven i accedien a un micropis tan bon punt formalitzaven relacions i tenien fills. Per això hi havia tants estudiants que ja formaven una família. Però la manca de llibertat els recava a tots i aconseguir un disc amb música dels Rolling Stones era com guanyar la grossa de Nadal per nosaltres. A Dresden hi havia cues quilomètriques abans de cap d’any per comprar plàtans, una fruita que el país només es podia permetre importar un cop cada 365 dies. La RDA no era un xollo però tot i així quan va arribar la reunificació els perdedors d’aquesta van començar a sentir una enyorança del seu país i de la vida segura que hi portaven. Va néixer el concepte d’”Ostalgie”, la nostàlgia no del passat sinó de l’”Ost” que és l’est. Un dels protagonistes favorits del meu llibre és el Gerd, que és precisament al principi del llibre un d’aquests perdedors de la reunificació, algú que s’ha quedat sense la família, sense la feina i sense el seu país.
A principis del segle XXI van començar a aparèixer pel·lícules que tematitzaven el trauma de la pèrdua d’identitat. Algunes com “Sonnenallée” estan fetes en clau d’humor i d’altres com “Goodbye Lenin” barregen les escenes divertides amb l’amargor de la realitat del país dels anys noranta.
Jo vaig viure en aquella època en què la meitat dels alemanys encara estaven digerint el trauma que Alemanya encara no ha acabat superar, si més no a nivell financer.
El concepte d’”Ostalgie” i el sentiment d’haver perdut l’existència tal i com es coneixia no és única d’Alemanya. Hi ha ex repúbliques soviètiques que troben a faltar l’època de la URSS perquè la independència del gran estat no els ha dut on volien arribar. I de la mateixa manera el sentiment de que “les coses abans eren millor” és extensible a molta gent d’arreu del món.
Jo mateixa sovint em demano si la societat en què vivim ara i en què ens hem de fer propaganda a nosaltres mateixos és o no saludable. Si el ressorgiment de les extremes dretes no respon a un desencant continuat amb els governs dels països que no han arribat a complir les promeses esperades.
A “la Vall dels ignorants” un tema que entra amb força és el del moviment neonazi a Dresden. Quan vaig escriure la novel·la recordava amb basarda els moments en què tornava a casa de donar classes d’espanyol a les fosques i temia trobar-me amb un grup d’skins. Ara m’adono què l’enemic del racisme s’ha escampat per Europa perillosament i ja no es concentra a mans de jovenalla desorientada sinó que ha arribat a les esferes polítiques i als governs d’una bona part dels països de la Unió Europea. I el problema és més greu perquè l’enemic ara es veu i no es veu i té veu i vot per legislar. La meva primera novel·la no entra en discursos polítics però fa una pinzellada al tipus de persona que típicament formava part dels grups d’skins. Em costa entendre que sigui ara el sector més jove de la població el que s’ha decantat per les dretes tant a Alemanya com aquí i en general a Europa. El racisme que jo vaig viure a l’Alemanya era com l’anomenen els alemanys “unterschwelig”, era present de manera indirecta i es feia palès en aquests moviments com el dels skins. No obstant, el problema roman el mateix: la por al que no coneixem, el canvi social, la inseguretat laboral i la manca de perspectiva històrica. Torno a tenir els ulls posats a Alemanya perquè em cal seguir-ne el canvi i m’abelliria veure el que ha estat un país puntal sortir de la seva crisi d’identitat. De la mateixa manera que els alemanys de l’est no estaven acostumats a que els hagués desaparegut el que havia estat el seu món, els alemanys d’avui dia no estan acostumats a veure’s en recessió, a tenir una indústria que fa fallida i haver de prescindir del seu estimat estalvi a favor de la inversió.
Voldria poder llegir a les notícies que finalment ja ha deixat d’existir la diferència entre l’est i l’oest d’Alemanya però sembla que encara no és així, sembla que aquell retrat dels anys noranta que vaig fer de la vida a Dresden encara no és del tot obsolet. És segur que la meva Florència de l’Elba s’ha modernitzat, que s’hi ha fet inversions milionàries com amb la Glaserne Manufaktur però encara no es pot cantar victòria. Jo segueixo sent fan incondicional d’aquesta preciosa ciutat amb els seus ponts sobre l’Elba. Fou especialment simbòlic que es desplomés el pont Carolabrücke sobre el riu la matinada de l’onze de setembre de l’any passat perquè va ser un indicatiu de la manca de manteniment de les infraestructures necessàries del país. Espero que s’aconsegueixi reactivar l’economia perquè sense Alemanya Europa és molt més dèbil. I també desitjo, com ho feia quan vaig escriure el llibre, que una de les ciutats més maques del país, deixi finalment d’haver d’estar vinculada a les extremes dretes, que surtin com ho han fet els defensors dels estrangers i immigrants al país i de la igualtat social per esborrar el mal gust dels resultats de les eleccions.
Per si voleu fullejar “La Vall dels ignorants” us deixo amb un link a unes quantes pàgines del llibre. Les imatges d’avui me les ha cedides un gran amic meu amb qui vaig coincidir a Dresden quan hi vaig viure i que actualment viu a Leipizig. Gràcies Kersten!