Avui torno a un tema que vaig emprendre un onze de juny del 2020. Imagineu com passa el temps que llavors quan vaig escriure’n un primer post, tenia previst seguir amb el tema i entre aquell i aquest han passat tres anys com si res. Si llegiu el títol del post ja sabeu que es tracta de creences i supersticions d’arreu d’Europa i la veritat és que incloure Rússia com a part d’Europa tot i que molta gent em pot criticar per fer-ho.

Les supersticions no són res més que creences basades en la interpretació de certs senyals o patrons dels esdeveniments per endevinar el que passarà en el futur o per canviar els esdeveniments. Fa centenars d’anys, quan no teníem ni televisió ni internet ni tan soroll com ens envolta ara mateix, els humans podien estar més pendents de certs fenòmens que es repetien i que els semblaven connectats els uns amb els altres. D’aquí que arribessin a pensar que per exemple, si veien caure una fulla d’un arbre i l’agafaven amb la mà, si cada cop que ho feien després tenien un bon dia, llavors deduïen que cada cop que agafessin una fulla d’arbre que queia, tindrien bona sort. La superstició també tracta de desviar la mala sort i els mals auguris practicant alguns rituals o dient algunes paraules com si aquests rituals o aquestes combinacions de paraules poguessin desviar la mala astruga.

A mi sempre m’ha agradat això d’estudiar les supersticions perquè algunes han donat lloc al que poden ser petites tradicions. Avui us parlaré d’unes quantes supersticions russes, angleses i alemanyes.

Començo per les russes. Pel poble rus (que algun dia definirem perquè rus i eslau no és el mateix) la roba cosida a mà a més de protegir millor del fred, també manté allunyat el mal d’ull o les malediccions.

Una superstició russa que també tenim aquí, tenen a Anglaterra i a Alemanya també és això de picar fusta. La fusta es considera un element natural que concentra molta energia i picar tres vegades a una superfície de fusta porta sort. Han de ser tres perquè el número tres també es considera màgic i un símbol de poders sobrenaturals. Per tal que donar tres cops a la fusta sigui inclús més efectiu, s’ha de escopir al terra per sobre de l’espatlla esquerra. Ja veieu si es compliquen la vida! Sortosament els anglesos i els alemanys només piquen fusta i prou.

Un element de mala sort per als russos són les galledes buides i creuar-se amb algú que en du una de buida porta molt mala sort i per desviar-la caldrà dir “чур меня чур”, que és una cosa així com “resta allunyat”. Els cubells, galledes i carros buits pels russos són símbol de mala sort.

La casa i el llindar de la porta de casa és un indret màgic també per ells. Segons les creences russes antigues, la casa dels nostres avantpassats és un indret on estem protegits dels mals. Si algú ens ve a portar quelcom a casa hem d’anar en compte perquè obrim la porta a un element que no sabem si és bo o dolent. Per tant hem de rebre l’objecte amb les cames al llindar de la porta sense sortir de casa nostra. Si ens volem protegir de la mala influència que pugui portar l’objecte que rebem, hem de quedar-nos drets al llindar però dintre del pis aguantant-nos amb una sola cama i a més creuar els dits. No em vull ni imaginar la cara que faria el missatger d’Amazon si quan em porti un paquet el rebo amb una cama enlairada i creuant els dits…

Els viatges també tenen el seu ritual però està clar que quan van aparèixer les supersticions i rituals per mantenir lluny els mals, viatjar era difícil i estava vinculat a molts perills com assalts de bandolers en plena carretera. Per tal de prevenir tota desgràcia en el trajecte, els russos s’asseuen sobre l’equipatge abans del viatge.

Ara us parlaré d’una superstició que també ha arrelat a Europa i amb això vull dir que és pràcticament comú a tots els països però que té per als russos una explicació que fins ara no sabia. Resulta que els gats negres eren considerats com els guardians de casa i un amulet contra per exemple el foc que es podia calar a la pròpia llar. Per això eren molt preuats i estaven molt ben tractats i si n’hi havia algun que tombava pel carrer s’interpretava com un senyal inequívoc de que la família a que pertanyia el gat havia caigut en desgràcia. Un gat negre errabund era símbol de la desgràcia de la família de la que fugia.

I la del mirall trencat també la coneixem i és internacional. Un mirall o espill era temps enrere un objecte de luxe molt costós i transportar-lo sense que patís ni es trenqués encara l’encaria més. Per tant qui en tenia un es podia considerar ric i era un símbol d’estatus social. Si es trencava duia mala sort en sentit econòmic i es diu que trencar un mirall porta set anys de mala astruga perquè es calculava que set anys era el que es trigava en reunir suficients diners per comprar-ne un de nou.

La superstició que no compartim a Europa és la de la cantonada de la taula. A una noia jove soltera no se la pot fer seure en una cantonada de la taula, allà on hi ha l’angle del moble perquè si ho fa, es quedarà soltera per la resta de la seva vida.

Per últim us vull dir que a Rússia mai podeu seure sobre una taula perquè porta molt mala sort. I a Anglaterra el que no podeu posar mai sobre la taula són les sabates perquè cridareu la desgràcia a la vostra llar. Aquesta superstició prové del segle XIX al nord d’Anglaterra quan es posaven les sabates dels miners morts sobre la taula en senyal de respecte.

I per gaudir d’una salut de ferro i no constipar-vos heu d’agafar fulles d’arbres que cauen en el moment en què cauen. Es veu que una parella de Londres va popularitzar aquesta superstició perquè es dedicaven a collir-ne i afirmaven que mai estaven constipats. I seguint amb el tema de les fulles, per cada fulla que agafeu, tindreu un mes de bona sort.

De les fulles als conills blancs que també són màgics pel que sembla. A Anglaterra hi ha una superstició que diu que si cada primer dia de mes abans de les dotze del migdia dius “white rabit, white rabit” tindràs molt bona sort.

D’Anglaterra ara passem a Alemanya, aquest país que sembla tan fred i racional però que també té el seu punt romàntic. A la meva segona pàtria es diu que qui cuina massa salat està enamorat, “wer essen versalzt ist verliebt”. Jo no dec estar-ho gens perquè sempre m’ho faig tot molt insípid i hi he d’afegir un polsim de sal per fer més mengívol el que m’he preparat. Si algú esternuda o té el singlot és perquè segons els alemanys, algú pensa en nosaltres.

Una superstició que ja és coneguda és la de no vanagloriar-se massa de la pròpia bona sort. Qui ho fa, s’exposa a que la fortuna se li giri en contra i tot li comenci a sortir malament. Hem gaudir de la bona sort sense explicar-ho.

Els divendres són a Alemanya un mal dia, això és perquè segons la tradició cristiana, Jesús va morir el divendres sant. Per això en aquest país es diu “wer am Freitag lacht, hat am Sonntag Grund zum weinen”, qui riu el divendres té motiu per plorar diumenge. És com si pensessin que Jesús els castigarà per passar-s’ho bé el dia que ell va morir. I també de la tradició cristiana ve el fet que es consideri de mala sort treballar el diumenge. A mi tampoc m’agrada treballar el cap de setmana i menys el diumenge, un dia abans de començar la feina. De fet, des de fa uns anys que vaig decidir que els diumenges pel matí puc ser tant activa com calgui i anar a la platja i la piscina i fer bicicleta però les tardes del diumenge són per relaxar-me a casa. Un cop per setmana em cal tenir la certesa que puc quedar-me descansant i gaudint de la meva llar acompanyada dels Safrà i el Sugus i ben lluny dels mals humors de la gent que sovint intoxiquen els carrers. És la meva manera de recuperar energia i omplir-me les piles d’energia positiva. A mi de tant en tant em cal el recolliment i no hi ha un lloc millor per gaudir de la tranquil·litat com casa meva. “My home, my castle” com diuen els anglesos.

Per acabar avui també vull mencionar que a Alemanya el color groc es considera un senyal de mala astruga i mort i per això mai no podem regalar res groc. A Espanya sempre s’ha dit per exemple que no s’han de regalar mai flors grogues perquè són senyal de menyspreu.

Amb o sense menyspreu el groc és en altres països un color que representa l’alegria i la bona sort. El groc aporta energia i vitalitat i a la Xina durant molt de temps només l’emperador es podia vestir amb aquest color.

I per avui ja en tenim prou. Jo us desitjo una bona setmana i molta energia per gaudir de la tardor que a mi sempre m’ha semblat molt romàntica. La foto del post d’avui me la va enviar un amic meu d’Alemanya el dos de desembre de l’any passat per desitjar-me bona sort amb la presentació de “Rostres d’Arc Iris” perquè les marietes, com ja vaig comentar fa uns anys, són símbol de bona sort allà.

Aquesta setmana passada i aprofitant que he tingut un pont i he pogut recuperar energia, he decidit anar a visitar e poblat ibèric dels Vilars, a Arbeca. I m’ho he fet venir bé també per anar a veure la família. Ja fa temps que tenia posat entre cella i cella anar-los a veure i l’excursió ha valgut la pena. Si hi aneu des de Barcelona i voleu fer la visita guiada però us caldrà llevar-vos d’hora perquè de Barcelona al poblat hi ha cent trenta-cinc quilòmetres i la visita guiada comença a les onze en punt. I també he de dir que fareu bé de portar el GPS perquè la ubicació d’aquest monument històric no està tan ben indicada com caldria esperar tenint en compte lo valuós que és l’indret. I la darrera part del trajecte sorprèn perquè es per un camí sense asfaltar i per tant vaig anar dubtant si anava pel camí correcte o no. Sortosament vam arribar a temps i vam començar la visita guiada sense problemes. O gairebé sense problemes si tenim en compte que em vaig haver de posar el despertador un dia festiu per arribar a temps perquè això per mi és un crim còsmic.

El primer que em va sorprendre en arribar a la cabana on es venen les entrades va ser que a la porta hi havia un cubell ple de paraigües. No eren pas per si plovia com ens va explicar després la guia sinó per protegir els visitants de la calor. La fortalesa dels Vilars està situada a la plana de Lleida i a l’estiu hi cau un sol de justícia i el termòmetre s’enfila de valent i per això cal protegir els visitants de cops de calor i insolacions. Conseqüentment us recomano visitar els Vilars o a la tardor o a la primavera.

El primer detall important sobre aquest enclavament és que es va descobrir per casualitat perquè l’antic poblat ibèric havia quedat ensorrat entre dues finques de pagès. Però en conrear les terres es van adonar que sovint es trobaven amb unes pedres molt curioses que no eren típiques de la zona però sense pensar-hi massa les van anar amuntegant en un lloc entre les dues finques fins que un noi de la contrada que tenia ja afició a l’arqueologia s’hi va fixar, va posar-se a furgar entre les pedres i va trobar el que li semblava que podrien ser bocins de ceràmica antiga. Va decidir portar-les a un entès da la universitat que es va adonar de que realment es podria tractar d’una troballa històrica. La descoberta es va fer el 1975 però els treballs a les excavacions no van començar fins el 1985 i encara ara s’hi està treballant.

Es pot dir amb certesa que els Vilars és una fortalesa ibèrica única en la península perquè està ubicada en un lloc que no era el típic per a posar-la ja que els primers habitants van escollir un indret totalment pla en comptes d’un turó o un pujol que hagués estat molt més fàcilment defensable. Això va fer que calgués compensar la poca protecció que els oferia la zona amb elements arquitectònics que encara ara semblen exagerats. Tres quartes parts de la fortalesa són parets i murs defensius i la superfície habitable correspon al terç central i només hi podrien haver viscut unes cent cinquanta persones. Es fa difícil seguir la història d’aquesta fortalesa perquè va anar creixent i desenvolupant-se amb el temps. En un principi la seva construcció és del segle VII abans de Crist que vol dir que ni tan sols els grecs havien arribat a terres catalanes i la majoria de tribus ibèriques vivien en assentaments fets amb cabanes. I en aquesta època de l’edat del ferro a quatre quilòmetres d’Arbeca es comença una fortificació que per les seves característiques sembla que hagués d’albergar a famílies amb un determinat poder. Com he esmentat abans les pedres amb les que s’aixeca l’edificació no es troben pas prop i això implica que les van fer portar per edificar el poblat. Sorprèn també que la gruixuda muralla, que devia tenir uns cinc metres, estigués reforçada per dotze torres i que a més, per si no fos prou inexpugnable, s’hagués envoltat d’un camp frisó de pedres allargassades col·locades en vertical i d’un primer fossat d’uns quatre metres mínim de profunditat per uns vint-i-sis d’ample. De fossats n’hi havia dos. Un que envoltava completament el poblat i un altre que només s’extenia fins una quarta part del poblat. Potser no van acabar d’edificar-lo.

Per accedir al poblat interior hi havia un passadís d’un metre d’amplada, és a dir que colar-se dins de la fortalesa era pràcticament impossible.

Quan ens endinsem al nucli realment habitable ens hi trobem els fonaments del que eren les diverses cases dels habitants totes elles de dimensions reduïdes i d’una mida molt similar. Totes les cases estan unes al costat de les altres i davant d’aquestes es troben els establiments de serveis comunitaris. En alguns s’hi feia el pa, en d’altres possiblement es treballava el ferro o el que calgués. En un dels sectors del poblat s’hi troben els fonaments d’unes cases que eren visiblement més grans. Probablement les dels cabdills del poblat.

S’han trobat fetus de cavalls enterrats en algunes entrades de les cases i no se sap encara si es tracta d’algun ritual o si bé cal pensar que els habitants de la fortalesa es dedicaven a criar cavalls i per això havien esdevingut tan rics i poderosos. També s’han trobat fetus de nadons i els arqueòlegs no han sabut donar-ne cap explicació. El cert és que en aquesta fortalesa hi ha una sala o àgora, un espai més diàfan on s’hi havia fet cremacions que semblen de tipus rituals però només s’hi ha trobat restes d’animals petits i res que faci pensar en sacrificis més esgarrifosos com els humans.

Els habitants de Vilars van comerciar amb gent de fora i ho sabem per les restes que s’han trobat en una espècie de cisterna que en algun moment es va fer servir d’abocador. S’hi han vist espines de peix i pinyols d’oliva que vol dir que aquests aliments ja arribaven a la zona a través del comerç.

Se sap ben poca cosa sobre les tribus d’ibers i els arqueòlegs no ho tenen fàcil perquè una de les coses que més pistes pot aportar són els esquelets humans dels antics pobladors però els ibers practicaven el ritual funerari de les urnes i cremaven els difunts i això vol dir que malauradament no hi ha restes que es puguin analitzar.

També seguirà sent de moment un interrogant per què de cop i volta, al segle IV aC el poblat queda buit. S’especula que hagués pogut estar per una pandèmia o una sequera que portés males collites però realment el més lògic és pensar que si la població gaudia d’una relativa bona salut, senzillament en algun moment el poblat se’ls va quedar petit i van haver de deixar-lo per seguir creixent.

Avui dia el que podem admirar és el treball d’un gran equip i unes maquinàries modernes que van treure durant un més i mig la terra que colgava i amagava l’antic poblat. Manca encara molta feina per fer i amb els treballs encara en marxa de ben segur que dintre d’uns anys s’aconseguirà saber més d’aquest misteriós poblat i fortalesa que va ser únic en la seva època. Jo mentre us animo a visitar-lo i a passar la tarda a Arbeca després, un poblet molt petit però amb l’encís típic dels pobles de Lleida, modestos i bells alhora.

S’aixeca encimbellada i tortuosa sotjant els pensaments dels ciutadans i turistes que la visiten i va ser construïda per arribar a ser una autèntica bíblia en pedra. És potser el monument amb que més gent arreu del món associa la nostra ciutat i per a mi encara és un indret desconegut. Escric el post d’aquesta setmana sobre la “Sagrada Família” l’obra a la que Gaudí va dedicar quaranta dos anys de la seva vida.

Per a mi la Sagrada Família ha estat sempre a primera vista un conjunt de torres inacabades de diferents colors que em provoquen una sensació de cova natural amb estalagmites que ha sorgit al centre de la ciutat i la veritat és que no l’he vista mai la caseta encantada que és la casa Batlló, ni li he vist mai l’aparent senzillesa de la casa Milà. He trigat molt de temps d’observació i m’ha calgut una visita per entendre el per què d’aquesta basílica que de moment ja és la més alta d’estil modernista del món. Però el seus mèrits no s’acaben aquí. En primer lloc és bonic saber que s’està construint amb els donatius de milers de persones d’arreu del món i és, per aquest motiu, una mica de tots i no només nostra, dels barcelonins o catalans. Des de que s’hi va posar la primera pedra el 1882 ha vist cinc generacions de treballadors i d’admiradors i encara manquen uns anys per a que algú la vegi acabada. Tothom sap que el principal arquitecte va ser Gaudí i que va ser qui la va pensar tal i com la veiem ara però no em queda clar qui la va voler aixecar quan se’n va posar la primera pedra perquè quan se li va encarregar a Gaudí que en fos l’arquitecte aquest ja tenia trenta-un anys i només s’havien començat a construir les columnes de la cripta. Del mateix arquitecte Gaudí no en sabem gran cosa. Provenia d’una família que es dedicava a la manufactura del coure i era vegà i practicava sovint dejunis que sembla que van posar en risc la seva salut més d’un cop. Gaudí patia de reumatisme i va estar solter tota la seva vida, la qual cosa no era gaire comú a la seva època.

El seu primer gran projecte va ser la Casa Vicenç, una preciosa obra ubicada a Gràcia i que també val la pena visitar per fer-se una idea de la creativitat de l’arquitecte que era a més sens dubte artista.

La basílica té una estructura piramidal i tindrà tres façanes, la del naixement que és la més antiga i la que tinc gravada a la meva memòria, la de la passió que ara també ja es pot contemplar en la seva magnificència i la de la glòria que un cop acabada serà l’accés principal a la basílica ja que Gaudí volia que s’hi accedís pel cantó de mar. La Sagrada Família tindrà un cop completa divuit torres, la més alta de les quals estarà dedicada a Jesús. Actualment ja n’hi ha onze d’acabades i això vol dir que ja ens podem fer una idea de com pot acabar sent algun dia sense recórrer a maquetes. Aquesta basílica és una bíblia en pedra i cadascun dels seus elements té una explicació. La façana del naixement té escultures que representen el naixement i els primers anys de vida de Jesús. La façana té tres pòrtics dedicats cadascun a un membre de la sagrada família. A l’esquerra hi veiem una figura que representa sant Josep, al centre Jesús i a la dreta la mare de Déu. El pòrtic de Sant Josep representa l’esperança, el de la dreta, el de la verge, és el pòrtic de la fe i el de Jesús és el de la caritat. Sobre el grup escultòric del naixement amb la mare de Déu, sant Josep, Jesús com a nadó i el bou i el ruc hi veiem un xiprer que si heu llegit posts anteriors meus representa l’hospitalitat i és també símbol de la vida eterna. En el xiprer podem veure-hi uns coloms que representen les ànimes que ja han trobat la salvació. Si ens fixem en les torres i les seves estranyes obertures els hi podrem trobar una explicació estètica pròpia però en realitat aquestes obertures estan pensades per recollir el so de les campanes i enviar-lo cap avall. Aquesta és la façana que Gaudí va poder veure acabada. Les portes d’aquesta façana són del escultor japonès Etsuro Sotoo i estan bellament decorades amb fulles i elements naturals com insectes.

Si entrem a la basílica hi trobarem prop de l’entrada una imatge de sant Josep. En canvia la verge Maria és l’estàtua que ens guia fins a la façana de la passió. Aquesta és d’un estil completament diferent a la del naixement. En primer lloc perquè els arcs en tensió recorden músculs en tensió i perquè la façana representa el patiment de Jesús a través de les figures i amb els elements arquitectònics. La tercera façana no la veiem encara però a l’interior de la basílica, la imatge que ens hi guia és la d’un sant Jordi modernitzat que a mi particularment m’abelleix molt.

El claustre de la Sagrada Família també es digne de mencionar i cal fixar-se en les escultures que decoren l’entrada. S’hi representa la mare de Déu del Roser i és obra de Llorenç Matemata i Pinyol. Al costat de la mare de Déu hi ha representat a Sant Domènec i santa Catarina que van ser els divulgadors de l’oració del roser.

Si l’exterior és una bíblia en pedra, l’interior de la basílica és un espai diàfan, ampli i el principal protagonista n’és la llum. Les columnes de pedra que suporten la basílica i aguanten les torres recorden els arbres acabats en unes branques que són una solució arquitectònica genial de Dalí per suportar el pes.

Els vitralls de la façana del naixement són blavosos per recordar la llum del matí i els de la façana de la passió de tons ataronjats i marronosos com els de la llum de la posta del sol. Les columnes tenen diferents colors pels materials amb què estan fetes i que són més o menys resistents depenent del pes que han d’aguantar. Les més fosques i marrons són columnes de pòrfir, un material associat als emperadors que ja he mencionat anteriorment al meu blog. Aquestes columnes aguantaran la torre més alta que serà la de Jesús que mesurarà 172,5 metres, menys que els de la muntanya de Montjuic perquè Gaudí volgué que la seva obra no superés mai a la natura que havia creat Déu. Les de gris més clar són de basalt i les més clares de totes són de granit.

Les torres són un element clau de la Sagrada Família. Hi tindrem respresentats els quatre evangelistes, els dotze apòstols, la Mare de Déu que fins ara és la torre més alta amb els seus cent trenta-vuit metres i la central serà la de Jesús. I a mi m’hi manca quelcom crucial però es veu que no ho era tant per Gaudí: sant Josep, a qui trobem representat en tota la façana i dintre de la basílica però que sembla que no tindrà torre pròpia.

Un dels elements més bonics de l’interior de la basílica és en la meva opinió la imatge de Jesús crucificat sota un preciós baldaquí ornamentat amb raïm i espigués que simbolitzen l’eucaristia.

Sens dubte la Sagrada Família és una obra mestra que no deixa indiferent i de la que podríem descobrir nous detalls amb cada visita que hi fem. I tenint aquesta meravella a l’abast de la mà potser cal no perdre l’oportunitat de gaudir-ne quan poguem.

Every year, starting from the 15th of August, my neighbourhood in Barcelona celebrates the Festa Major. It is quite difficult to explain what it is, since I haven’t seen anything like it in Germany or England but if I had to define it, I would say that the neighbourhood celebrates its feeling of community by organising events such as theatre for children, workshops, get-togethers for neighbours and night concerts. The most typical thing of the Festa Major which can be called “Major Party” or “Major Festivity” is that some streets are decorated by the neighbours who chose one topic and invest a whole year, savings and energy to turn the street into a real phantasy scenario. The tradition started some two hundred years ago and it is still not clear whether the neighbourhood celebrates the resurrection of the virgin Mary which is celebrated by the Catholics on the 15th of August, or Saint Roc, a saint linked to Gràcia.
Vila the Gràcia, the old centre of the current neighbour was a long time ago independent from Barcelona and was inhabited by farmers who worked in their lands. The surroundings were so beautiful and the air so healthy that the rich Catalans who lived inside the old city walls, travelled to Gràcia for their holidays. Some two hundred years ago though, a lot of artisans, shopkeepers and workers settled in Gràcia so that there was a rapid growth in population. Gràcia only had 3,062 inhabitants in 1828 but already 61,935 in 1875. From the outset, Gràcia was a pretty exclusive quarter in Barcelona and it soon became the favourite area for artists and writers of Barcelona but that is a different story. The truth is, that nobody really knows why exactly the “vilatans”, the inhabitants in Gràcia, started celebrating their Festa Major, but it has its parallels in all the Festes Majors from small cities and towns in Catalunya and Spain.
The Festa Major in this neighbourhood though, has become quite distinct because there is no other where so many streets are decorated so beautifully and creatively as here. And because this is a festival of creativity, streets have their associations that work in the decorations for moths or even the entire year and there is a contest to choose the most beautiful streets.
I grew up in Gràcia but I don’t really remember much of the Festa Major from the time I was a child. And when I reached teenagerhood I wasn’t much of a party-goer, no members of my family enrolled in the teamwork involved in decorating a street, so the remembrance I have from this week of celebration is mainly the decorations, which to me have always looked like works of art but made by people who are humble enough not to call themselves artists.
Many people know that I moved from my beloved Poblenou to Gràcia a bit more than a year ago. I still feel quite new to the neighbourhood and I commute from Gràcia to Poblenou every day so that I have this wonderful feeling of living in two different Barcelonas at the same time. Poblenou has an industrial past that you can see and smell everywhere but is mot visible in the factories that have been redeveloped there. It has become fashionable only in the past 15 years more or less. Gràcia is the bohemian part of the city and has been pretty exclusive from the very beginning. I am still getting used to living in an area that is considered so cool to most people and that is at the same time more expensive than my old neighbourhood.
Getting used to a place and feeling home there has little to do with how familiar you are with the streets and shops there. For me, feeling home in a neighbourhood means to have my heart in it and I can only have my heart somewhere if I relate to people there. Not very long ago I was thinking that I still needed a favourite spot here, a place I could always go to with a friend and where I could meet with friends to feel like home. In Poblenou it is easy to get to know people because in summer we all end up on the beach in Bogatell and get to talk to those we see regularly there. In autumn, spring and winter people run into each other in the Rambla the Poblenou, the favourite place to go for a walk for the people in the neighbourhood and outside of it. But Gràcia is different. One of the main arteries is carrer Gran de Gràcia, a street that goes from the southern to the northern part of the quarter. But it is quite narrow, full of shops and people that walk there are always in a hurry to go somewhere else. It is not a place you would choose to relax. The same way Travessera the Gràcia runs across Gràcia but it’s to hectic to be the backbone of the life in the neighbourhood. And we don’t have a Rambla del Poblenou here where all people end up seeing each other at least once every now and then. Gràcia has got many hearts that are its several small, beautiful, and clean squares. Without wanting to really be exact about how many of them we have in the old Gràcia I can recall the following: Plaça del Raspall, Plaça del Diamant, Plaça Rius I Taulet, Plaça del Sol, Plaça de la Virreina, Plaça del Nord, Plaça Rovira I Trias, Plaça John Lennon, Plaça de les dones del 36, Placeta de Sant Miquel, Plaça de la Revolució. I really doubt there is any other quarter in Barcelona with so many small squares. All of them indeed full of bars and restaurants. I once read that Gràcia is the neighbourhood with most bars per inhabitant in the whole Europe, but who knows?
However, with so many hearts it is difficult to run into people here and even less so to get to know people if you don’t enrol in a team activity. And as I was saying, I definitely needed a little spot to call “my favourite spot” here. And quite honestly la Placeta de Sant Miquel was already a good candidate. It is even smaller than the others, not squared or round, not so full of people or bars and it leads to two narrow streets one of them has got what is for me a very special building that I call “the flatiron from Gràcia” in carrer Sant Gabriel.
It is a place where I have once had breakfast with a friend of mine in the same bar where my parents meet for 2 years every Sunday before getting married. And if that is not reason enough to like this particular square, there are two schools in it and you can always see children playing in the streets after school. What else could a teacher like me wish for?
I suppose I might have unconsciously picked it up as my favourite square the same way I have picked up the street Sant Pere Martir as my favourite one because my mother and I used to get to her place from our stroll every day walking down to Bonavista from it.
The truth is, that when I read in the Facebook from Gràcia that the members of Placeta de Sant Miquel needed people to help them finish the decorations for the 15th of August, I jumped at the possibility to get to know some people and work with them in this square.
So for the first time in my life, I have lived an experienced the Festa Major in a different and more intense way. I have to say that I had always imagined that decorating a street might be a titanic task to fulfil but now I know how much of an effort it requires.
Not only does the team need to have all the elements from the decoration ready before the 15th of August, but the street needs to be finished with everything in its place by 8 o’clock in the morning of the 15th of August. And in if any street does not manage to have the decoration ready, it can’t take part in the contest.
The time limit is announced by a very loud number of bangs (chupinazos) and after the last one is fired all the streets need to have finished and a member of the street needs to have reported it to the institution in charge otherwise they can’t qualify for the contest. This summer I was very aware of the whole process and even more so because the 15th of August is my “namesday” so a friend and I wanted to celebrate it by having dinner in a small, cosy and delicious restaurant close to my place. And the street where the restaurant is located is also one that is decorated. It was past eleven at night when we reached the restaurant and the people in the street were still painting some details and putting the decoration together. As I learned from the people in La Placeta de Sant Miquel the following day, the people from the street Mozart, the same as the street Verdi and some others, did not go to bed that night. But it was worth it: Mozart was awarded the second prize. Verdi this year wasn’t in the podium, which was a real trauma for them used to winning the contest almost every summer.
Now that I know how much creativity and hard work is involved in the decorations I understand why people are so frustrated and unhappy if they don’t achieve a position in the ranking they find worth their efforts. And this year controversy was served. A lot of teams were really disappointed.
The Festa Major goes on for a week and it involves not only the joy of people who go to have a couple of drinks and listen to the concert and take part in the street activities but also the anger of many inhabitants in the neighbourhood. If you live in a street or close to a street where there are concerts or discos going on till late at night, you are not very likely to sleep well for a week.
There is another problem to it: the streets are closed so people and cars can’t circulate in them as usual. And if the noise and circulation is not enough there is one more issue to talk about: the masses of people flocking to the Festa Major de Gràcia, getting seriously drunk and making more noise than necessary on the whole.
Our Festa Major (I say our because I now feel I belong to Gràcia as I belong to Poblenou) is the best in Barcelona and has turned into a tourist attraction that generates a lot of money for the agencies but little for the inhabitants of the city or the neighbourhood.
There have been proposals to cancel the Festes de Gràcia altogether, but I find them quite radical. I think people should be required to pay a little money to access the streets with the concerts so that at least the people who organise the party are not fully dependent on the drinks they sell in order not to make losses. Another possible solution suggested by my friend to avoid annoying so many inhabitants would be to concentrate the “night life” area in one specific part of Gràcia and swap the area every year. No matter how hard one tries to find a way out, it is never going to please everyone for sure.
I really believe that the Festa Major has grown into a macro-event held in a micro-space. Gràcia, having once been a town, has very narrow streets and during the Festa Major they are clogged with people. My heart and mind are pretty split when it comes to the Festa Major. On the one hand it is linked to tradition. A lot of families have been involved in decorating the streets and pass on the responsibility to their children and now grandchildren. A lot of couples meet in the Festa Major and married in Gràcia and have joined the joy in the streets for years. On the other hand, Barcelona is now a target for tourists that very often come here for cheap entertainment at the expense of the citizens. But how can we now “decrease” the Festa Major? How could we make it possible for the neighbours to have their traditional dinners in the street for the neighbours if the visitors block the streets completely at night?
That is a question whose answer I won’t find. As for me I have to say I would very much love to help a little the team in La Placeta de Sant Miquel to finish the decoration for next year. I’ve grown very fond of the people who were there helping. And, although there are so many people in Gràcia and I don’t know a lot of them here, the people working in Placeta de Sant Miquel knew some of my acquaintances so that I could feel a bit more integrated in Gràcia already. And who knows? Maybe from now on my “namesday” is going to be more interesting to me because that is the precise day when the Festa Major starts and it involves a whole week of entertainment if I am not tired enough to enjoy it.
For those non catholic ones who are wondering what the namesday is, it is the day where your name is celebrated. Generally, names here are saints’ names and every saint has a specific day to be remembered. Mine is on the 15th of August and I like celebrating it one way or another cause as the German say “die Feste soll man feiern wie sie fallen” which means that one should take the chace to celebrate any special occasion. And that is definitely what I do.

Entre les activitats que m’agraden està la de fer turisme de manera sostenible i visitar el patrimoni no tan sols de França i altres països sinó també el que em queda prop o relativament prop de casa.
Com que aquest estiu no he visitat cap castell a França, tocava visitar-ne un aquí i aquest cop les meves passes o el meu cotxe s’han dirigit a la província de Lleida, que no sol ser tan visitada com totes les altres, i menys encara durant l’estiu. Així doncs he visitat el castell de Montsonís a la comarca de la Noguera i més concretament al municipi Foradada. Les visites es fan tan sols a les dotze del migdia i a les cinc de la tarda i us asseguro que endinsar-vos en la història i com es vivia a l’època en què es va construir el castell és d’agrair a l’estiu quan el sol bada pedres. Només us he de dir que cap a les dotze el termòmetre s’enfilava fins als trenta-sis graus.
Les visites són amb un guia local i cal arribar puntuals. En primer lloc s’ha dir que el castell de Montsonís encara està habitat per la família aristòcrata que l’ha heretat i per això des de la torre encara hi oneja una bandera ben orgullosa. De fet jo i el meu acompanyant vam tenir l’oportunitat de veure els senyors del castell que no hi habiten permanentment però hi havien anat a passar uns dies en família. Els aristòcrates doncs que vam veure són dels que provenen de famílies aristòcrates ben antigues i més arrelades a les seves fortunes que al territori segurament.
El de Montsonís és un castell que data de principis del segle XI, més concretament del 1024, i va veure la pugna del territori entre musulmans i cristians i com la frontera es bellugava de la Catalunya vella a la nova fins que els cristians van conquerir Lleida el 1149.
El primer que cal saber és que sobre les portes del castell hi ha esculpit en pedra l’escut d’armes del senyor del castell i sobre aquest una representació del seu casc. L’orientació d’aquest ens delata de quin tipus de senyor es tractava. Si mirava a un cantó volia dir que el senyor del castell també tenia terres, si mirava a l’altre que era un fill bastard i si estava en posició central sembla que indicava que el senyor, a més de tenir el castell i les terres també podia administrar justícia.
La primera sala que vam visitar està farcida de fotografies de la família aristocràtica amb altres membres de les altes esferes com la duquessa d’Alba, el mateix rei emèrit i la seva legítima esposa i el Papa. És el que té ser de l’aristocràcia, que tots es coneixen entre ells. El primer detall curiós del castell està situat en una vitrina en aquesta sala plena de fotos i retrats dels nobles familiars dels propietaris del castell. Es tracta d’un document antiquíssim escrit a mà que conté l’inventari de totes les pertinències del castell i les terres dels propietaris del castell. De fet, segons la tradició de l’època, s’havia de fer l’inventari dels bens cada trenta anys perquè de no ser així tot el patrimoni del senyor del castell passava a mans d’aquells que el treballaven. Per tant, per no oblidar la gran tasca i assegurar-se que les propietats seguien sent dels nobles, aquests ordenaven que els inventaris es fessin cada vint-i-nou anys per no perdre pistonada.
Un altre document un pèl més recent també crida l’atenció. En ell, el pare de l’actual propietari demana el permís reial per a casar-se amb la noble que ell va escollir. Consola si més no una mica que els aristòcrates fins fa no gaire havien de passar per tràmits burocràtics perquè altrament sembla que ells només tenen avantatges sobre els simples mortals.
En aquesta gran sala el que també destaca és una gran finestra amb uns bancs de pedra, els festejadors, on les nenes d’aquella època podien seure per veure i parlar una estona amb els seus futurs marits en companyia d’un adult que vigilava que les converses fossin del tot castes i que aguantava l’espelma si aquestes trobades es feien al fosc. D’aquí sembla ser que ve allò de fer d’espelma. Evidentment els matrimonis d’aquella època entre nobles eren tots pactats i les núbies sovint tenien poc més de dotze o tretze anys. Només cal recordar el que vaig escriure en el blog de la setmana passada, Blanca d’Anjou es va casar amb Jaume II quan ella tenia dotze anys i ell vint-i-vuit. Abans ningú es plantejava que això fos un crim perquè era d’allò més normal.
La següent sala a visitar és el menjador que té una gran taula i dotze cadires. Eren pels individus de posicions altes que prenien decisions juntament amb el senyor del castell. El menjar el portaven els servents a través d’una porta diferent a aquella per la que passaven els nobles i la dels servents era molt més baixa perquè entressin ajupits.
Els coberts eren de fusta i no era poc usual que els visitants es portessin els seus propis coberts de plata. També es portaven aquells ajudants que havien de tastar el menjar per evitar possibles enverinaments que estaven a l’ordre del dia.
La cuina era més aviat petita en aquest castell. S’hi troba una gran olla sobre una llar de foc, una pica i també una cisterna. S’ha de tenir en compte que l’aigua que es recollia de la pluja i que baixava pels rierols no era sempre potable perquè sovint corria plena de fulles, fang i animalons morts. Beure aigua en aquella època no era gens recomanable i per això el líquid consumit era majoritàriament el vi. Per això quan es va començar a consumir te i s’havia de bullir aigua per fer-ho la salut de la població va millorar considerablement. Un detall un pèl escabrós és que en aquelles primeres èpoques del castell, quan algú moria se’l vetllava a la cuina, que a tots els que feiem la visita ens va semblar un espai poc adequat.
Havia passat algun cop que en aquella època es prengués a una persona per morta que no ho estava, per aquest motiu se la vetllava durant dos o tres dies i després se l’enterrava. Però com que alguna vegada s’havia obert una tomba i un taüt i s’havia trobat amb signes evidents que aquella persona que es prenia per mort o morta, havia estat esgarrapant la caixa, es va inventar un mètode per assegurar-se de que no s’errava. Es lligava al canell del difunt o difunta un cordill que connectava amb una campaneta que es situava a la caixa del mort. I algú de confiança romania al costat del taüt el temps suficient per adonar-se si la persona a qui volien enterrar realment ja no vivia. D’això prové el que diem de “salvat per la campana”.
A la cuina sorprenentment també s’hi podia rentar roba. Per fer-ho en aquella època s’utilitzava aigua bullent i cendra que és desinfectant i blanquejant. En cas de brutícia persistent com fang o sang s’havia d’emprar urea, és a dir, orina que conté amoníac. Quan no n’hi havia prou amb la que es tenia a mà en aquella època es podia comprar i la dels rics, que bevien millor vi i menjaven més variat, tenia més qualitat i era més cara que la dels camperols.
Un dels estris que ens van ensenyar i em va resultar molt interessant era quelcom similar a unes tenalles gegantines però que s’emprava per fer hòsties perquè els senyors del castell només combregaven amb les seves hòsties. Tanta era la por de que els enverinessin!
El dormitori és la zona del castell que a mi se’m va fer més tenebrosa. En primer lloc perquè cap de les cambres d’aquest castell és excessivament gran. Devia ser massa difícil escalfar habitacions àmplies. A més el llit és d’allò més tètric amb el seu baldaquí. No és pas massa llarg com tots els llits d’aquella època perquè llavors la gent no dormia ajaguda ja que la posició completament horitzontal s’associava als morts. A més dormir semi-incorporat anava bé en cas de problemes respiratoris o digestius. Al llit s’hi havia de pujar amb una mena de tamboret perquè era realment molt alt.
L’habitació del castell de Montsonís comunica amb l’església perquè això permetia als senyors del castell escoltar missa des de l’habitació estant.
Hi ha en aquest castell mobiliari de fusta molt antic i elaborat i entre aquestes peces que podrien ser de museu hi trobem un armari que està farcit de tot d’abrics i capes amb insígnies diverses que es porten en ocasions solemnes per a cerimònies dels que els profans no en sabem res i que mai són retransmeses. Em va sorprendre que encara es parlés de segons quines ordres religioses a les que els aristòcrates actuals encara pertanyen.
Un d’aquests llargs vestits-capa portava una cua immensament llarga que no anava a la part del darrere sinó del davant. El guia ens va preguntar si sabíem per a què servia una cua tan llarga però ningú va encertar l’explicació. Doncs resulta que aquella llarga cua que es duia envoltant el braç com si fos una toga romana, s’utilitzava per col·locar la al terra quan algú s’havia d’estirar per exemple en una església durant un acte oficial. Així s’evitava la fredor de les pedres del terra i la brutícia. Si he de ser sincera no vaig voler tocar cap dels vestits i abrics que ens van mostrar durant la visita perquè me’ls vaig imaginar plens de pols i bacteris indesitjables. I encara més estant en un armari dins una cambra poc ventilada que feia olor a resclosit.
I parlant de vestimenta, el guia ens va fer arribar l’explicació per una de les típiques locucions que fem servir aquí “aixecar la camisa” que emprem ara en el sentit d’enredar. A l’edat mitja, quan algú cometia una ofensa o malifeta d’algun tipus, se’l marcava amb un ferro roent. Per això quan la gent anava d’una població a una altra, per saber si la persona “tenia o no antecedents” se li aixecava la camisa per veure si anava o no marcat.
Ara arriba un episodi molt fosc de la història medieval: el de les presons. Com a tots els castells, el de Montonís té una presó on s’hi posaven els castigats a qui se’ls portava només pa i aigua. Però com que els presoners eren cars de mantenir sempre hi havia dos maneres de desempallegar-se’n: a alguns se’ls venia com a esclaus i a d’altres se’ls condemnava a pena de mort i en el cas de Montsonís se’ls penjava prop del castell.
Eren èpoques de guerra i per això de presoners i de soldats presoners n’hi havia força. Quan es capturaven una de les coses que se’ls podia fer era amputar-los dos dels dits de la mà, aquells que feien servir per a utilitzar els arcs i disparar fletxes. Per això avui dia, quan fem el senyal de victòria, estem reproduint un gest que es feia aquella època quan els soldats mostraven que encara tenien tots els dits de la mà.
De la mateixa manera el gest que tots associem amb el Ok, el que volia indicar era un zero de “zero baixes” en batalla.
Les guerres eren cruels i els senyors podien anar a batalla però es mantenien ben lluny de la zona de combat probablement. Al castell hi ha diverses armadures precioses de l’època i totes elles pesen com a mínim uns trenta quilograms. Era literalment impossible que un noble, rei o el que fos, pugés al cavall sol amb l’armadura posada. Per molt que les pel·lícules ens ho vulguin fer pensar. Als cavallers els pujaven al cavall amb una espècie de grua i com us podeu imaginar, al terra amb la protecció metàl·lica eren inútils i sobre el cavall encara ho eren més.
Els castells patien assetjaments i assalts i per això s’hi havia de construir vies per escapar-ne. Un amagatall genial era el que quedava darrera un dels seients de fusta. No s’hi veu res però el guia en va aixecar una part del respatller i ens va dir que darrere hi havia un forat per on fugien els del castell quan calia.
Més sorprenent encara era el forat que es pot veure a l’antic celler. És de difícil accés i no gaire alt i comunica amb un túnel que porta a uns cinc quilòmetres del castell fins al monestir de Salgar. L’alçada del túnel equival a la d’una persona agenollada perquè quan es tractava d’escapar s’havia d’escapar de genolls. Això no era per pur masoquisme sinó que té la següent explicació: en cas que els enemics trobessin el forat de sortida i aconseguissin matar alguna de les persones que fugien pel forat, com que el túnel era tan baix, s’havia d’enretirar el cos del mort per seguir pel túnel i això donava l’oportunitat a la resta de poder escapar. Aquesta gent de l’edat mitja pensava en tot!
A l’actual celler la temperatura és de quinze graus i ho és també a l’hivern. D’aquesta manera és l’indret on es pot fugir de la calor a l’estiu i on un pot revenir a l’hivern quan al castell hi fa un fred que pela.
El castell de Montsonís ha hagut de veure per força moltíssimes batalles i gent de tota mena. A l’entrada hi podem observar una petxina i això vol dir que era part del camí de Santiago i per tant allotjava de tant en tant els pelegrins que havien d’arribar a l’altra punta d’Espanya per fer penitència. El guia no volia enredar-nos, els que feien el camí no eren pas gaire pietosos sinó gent que volia netejar les seves culpes i per això no eren gaire de fiar i per les nits se’ls tancava a la cambra on se’ls permetia dormir, no fos cas que se’ls acudís robar res del castell.
El xiprer de l’entrada ens indica que als viatgers que arribaven al castell el senyor els oferiria un àpat. En altres castells en podem veure dos que indicaven que els senyors del castell oferien dos àpats i si en veiem un tercer —i això ja resulta força més difícil— vol dir que al castell també s’oferia cambra per dormir al viatger. Potser algun dia visito un castell on hi veig tres xiprers però per ara no en recordo pas cap.
El castell de Montsonís és el primer que visito que es trobava en zona fronterera entre cristians i musulmans. La setmana passada vaig escriure sobre el Monestir de Santes Creus que també va ser edificat en territori reconquerit als musulmans. Tant el Monestir com el castell són part del nostre patrimoni i val la pena visitar-los per esbrinar una mica més sobre el nostre passat com a país. Però si bé el Monestir es pot dir que pertany ara al poble i la seva visita està finançada, Montsonís està encara a mans d’uns aristòcrates que segurament obren les portes de les seves pertinences perquè altrament els costaria molt de mantenir-les. Per a mi segueix sent tot un repte entendre que en la societat actual encara quedin membres de l’aristocràcia i que puguin viure sense treballar. És clar que molts d’ells són part de lobbys que remenen molts diners i només els calen els interessos del seu capital per viure a cos de rei. No m’han fet res ells però la idea que algú hagi heretat un imperi i pugui subsistir sense haver de suar ni fer un esforç no em resulta gaire simpàtica. Potser per això en certa manera admiro força França que amb una revolució a temps va acabar amb els privilegis de la classe dirigent. Aquí encara la tenim tombant pel país i sort que no podem saber tot el que fan i desfan perquè no ens hi relacionem i ens empiparíem.
Tot i això és d’agrair que aquesta petita joia de Lleida es pugui visitar i que els actuals propietaris hagin fet l’esforç de recuperar la seva estructura originària. D’aquesta manera nosaltres podem participar d’una lliçó d’història vivent. Ja sabem que no tots els castells habitats estan oberts al públic malgrat que en la seva majoria es van construir gràcies als esforços del poble. Aquest si més no ens el deixen palpar.