Sabeu que en tots els meus articles del blog es pot llegir entre línies i de vegades no tant entre línies la meva opinió sobre alguns temes que em fan ballar el cap.

Doncs aquesta setmana malauradament no tinc esma per res més que no sigui pensar en com salvar el meu pis, que és la única cosa que tinc, i evitar uns danys majors als que ja ha provocat el nyap de reforma del tercer primera, el pis sobre del meu.

El malson va començar per a mi quan la meva mare encara era viva perquè quan ella i el cuidador, el Franco, vivien aquí, un francès d’origen marroquí va comprar el pis de la meva veïna i va iniciar unes obres per convertir-lo en un pis que li fos a ell agradívol. Desconeixo quina empresa li va dur a terme a ell les reformes però el que sí us puc dir és que quan els sorolls van començar a ser a hores intempestives i la meva mare i el Franco van començar a protestar, jo mateixa vaig pujar a parlar amb els obrers que feien la reforma. Però el que em vaig trobar va ser un paleta polonès begut a més no poder que em va respondre xiulant quan li demanava explicacions de com s’estaven fent les obres. Vaig tenir el “plaer” d’haver de parlar amb aquell home un parell de cops perquè mentre feien les obres a la mare li anaven caient bocins de sostre al cap.

Van aparèixer esquerdes a les parets i el sostre de casa meva i del quart primera i finalment vam acabar posant una queixa a l’administrador. Les obres es van haver d’aturar perquè s’havien tirat parets que no es podien tirar i l’administrador va forçar al propietari a canviar l’empresa amb qui treballava. Però el comprador del tercer primera era un home de negocis que tenia previst acabar les obres en un moment determinat i el següent equip de reformes ens va seguir duent mal de caps. Quan ells van començar a posar mà a les obres jo ja havia perdut la mare. El nou equip tampoc va treballar com hagués calgut. Començaven la feina a hores intempestives i els veïns es van queixar. N’estava informada perquè els inquilins del segon segona no tenien descans degut al soroll infernal de les obres del tercer primera. En aquells moments jo estava plantejant-me si em quedava el pis dels pares o si me’l venia per comprar-ne un altre i per això sovint venia a Bonavista a fer el nas. Un dissabte o diumenge, no ho recordo ara amb certesa, vaig venir aquí i vaig notar com les parets de casa vibraven intensament. M’anaven caient bocins de sostre. Vaig anar al quart primera i la propietària i del quart també estava intranquil·la amb les obres i  vam decidir trucar a la urbana i als bombers. Els que feien la reforma no tenien permís per treballar el cap de setmana. De nou s’estaven fent les coses malament.

També em quedà gravat el dia que el cuidador de la mare que encara vivia al pis em va enviar un WhatsApp per dir-me que del sostre en sortien uns claus enormes. Vaig anar corrents a comprovar-ho i efectivament alguns dels claus que van fer servir per fixar el terra del pis de sobre m’havien foradat el sostre i m’havien travessat les bigues. La meva paciència ja s’estava posant massa a prova. Vaig contactar el propietari però és un home de negocis i estava massa ocupat per respondre els WhatsApp o els correus. Mesos més tard es va dignar a venir a Bonavista i vam quedar. Va oferir diners ràpids molt per sota del que hagués reclamat la meva assegurança pels danys al sostre però com que volia estar en pau amb tothom vaig acceptar. Ja no ho hauria d’haver fet. El francès propietari del pis de sobre és un home de negocis sense escrúpols que va comprar el pis i va voler fer-hi una reforma integral que no respectava ni el que era raonable tenint en consideració l’estructura antiga de l’edifici. I el que no volia era que jo el molestés més. Em va vendre una història de que no sabia si hi vindria a viure amb els seus fills i que s’ho estava rumiant. Des del meu punt de vista és un especulador. Les primeres llogateres que hi va tenir van ser unes estrangeres que feien una estada Erasmus i que cada dos per tres organitzaven festes que s’allargaven fins les dues o les tres de la matinada també entre setmana. Els convidats eren de tot menys educats perquè es dedicaven al llençar les puntes de les cigarretes per la finestra i el veí i jo ens les trobàvem al balcó o al seu pati. Però això no va ser el pitjor. Un bon dia em vaig adonar que a una de les meves habitacions interiors hi havia una gran taca d’humitat al sostre. Vaig avisar de seguida l’administrador del propietari del tercer primera i  l’endemà o el següent va venir l’arquitecte que treballa amb l’administrador de la finca i va anar a revisar el tercer primera. El plat de dutxa estava trencat i va calcular que la fuita venia d’allí. Vaig trigar mesos en tenir el sostre prou sec perquè es poguessin tornar a pintar les dues habitacions afectades.

Jo no vaig quedar tranquil·la. Ara fa unes setmanes, quan vaig entrar a una d’aquestes habitacions que m’havien pintat just feia tres mesos, vaig trobar un petit bassal d’aigua al terra. En principi no hi vaig donar importància perquè creia que em podria haver vessat a mi. El vaig eixugar i a l’estona n’hi havia un altre. Vaig mirar cap al sostre i vaig veure que a més d’una taca enorme d’humitat hi havia goteres al sostre. Vaig avisar a l’administrador de la finca i al del propietari el mateix dia i el pèrit ens va arribar a la setmana. Va inspeccionar primer el tercer primera i després el meu i la primera pregunta que em va fer va ser que com s’havia fet la reforma del tercer primera. La meva resposta va ser rotunda: sense cap ni peus. Extraoficialment em va dir que havia passat el dit entre les rajoles del bany i hi havia vorada i se li desfeia. Era més que obvi que el material utilitzat no era l’adequat.

Als dos dies de la visita del pèrit vaig a començar a tenir goteres a una altra zona de la casa i per tant vaig tornar a avisar el pèrit que va venir i va comprovar que tinc una zona del pis afectada per les dues fuites que han passat darrerament i que han fet mal en un lloc on ja hi havia un dany infraestructural previ. Des del dia que van fer el forat al doble sostre i que vaig veure l’extensió dels danys a la meva llar que no puc dormir.

Tot això hagués estat evitable si les reformes s’haguessin fet des d’un bon principi com calia. Si el propietari que va comprar i reformar el pis com a inversió ho hagués fet per viure-hi perquè sempre estem en el mateix: uns especulen i els altres en pateixen.

No cal ser Einstein per saber que la vida ens divideix en capes i aquestes tenen a veure amb el nivell socioeconòmic en el que ens trobem. Jo soc una persona de rang inferior que no pot ni queixar-se pel mal que li fan al propi pis perquè les inquilines de classe superior del tercer primera es queixen només per si han d’assistir a una reunió. Però el món és així. Hi ha fills de papà i mamà que ho han tingut sempre i ho tindran sempre més fàcil i existim els altres que hem de patir per la nostra subsistència. I això és així. Per molt que ho vulguem canviar i des de que el món és món.

Jo mentre crec que el més adequat serà denunciar l’empresa de reformes que va voler convertir un pis d’una altra època en un pis dels que es porten ara, i ho va fer tirant les parets que calien al terra i deixant-me a mi sense la possibilitat de variar res en el més mínim de l’estructura del meu.

El dilluns 13 de novembre vaig rebre una trucada de l’advocada de la immobiliària a mans de la qual el propietari ha deixat el tràmit de lloguer del seu pis i els problemes actuals. En la trucada l’advocada em va demanar que no intentés comunicar-me amb ningú directament més que amb l’administrador de la finca i va deixar clar que ells- immobiliària i propietari- no prendrien cap mesura fins que la seva assegurança no hagués establert d’on provenien els danys. Òbviament es volen estalviar els costos per analitzar on és l’arrel del problema. A dia 13 de novembre feia unes tres setmanes que jo havia notificat les goteres. No se’m permet contactar amb el propietari, que segurament no vol que el molestin mentre juga al golf, i jo no puc dormir pensant en els danys del meu pis. El propietari és un especulardor i un home de negocis sense ètica, els agents immobiliaris només fan segons els seus interessos i l’aseguradora és lenta com una tropa de soldats coixos però el que perilla és casa meva. I així funciona el món de les aseguradores i la diferència entre classe benestant i classe treballadora. Vivim en planetes diferents.

Curt i ras: si algun cop teniu ganes de fer reformes, no contracteu cap galifardeu i controleu el que fan els treballadors a diari perquè altrament els problemes sorgeixen després i poden ser molt greus. I si no sou un propietari ric que ho delega tot, us podeu veure aclaparats per reclamacions i informes. Si sou però de la classe privilegiada podeu intentar eludir els problemes i les conseqüències fins que algú us pari els peus i podeu estar segur que sempre hi haurà algú disposat…

Inevitablement per a mi quan acaba la primera meitat d’octubre, se m’acaben a mi naturalment les ganes de platja. I just abans de Tots Ssant ja començo desitjar recolliment i vesprades de lectura i estudi. I ara ja fa dos anys que tots sants és com el principi d’una nova etapa i una nova rutina i sembla que el meu cos no va del tot desencaminat perquè segons sembla, els celtes celebraven el 31 d’octubre la fi de l’estiu.

Avui el post, com ja heu vist al títol, va de la tradició celta del Halloween, dels costums que tenen a veure amb aquesta festa i de les supersticions relacionades amb ella.

Anem a pams. La nit del 31 d’octubre a l’1 de novembre el que celebraven els celtes eren el “Samhain” que es pronunciaria una cosa així com “sauin”. Els celtes dividien l’any en dues estacions principals, la de la llum i la de la foscor. “Samhain” volia dir “final de l’estiu”. Per a ells la nit del 31 d’octubre es trencava la barrera entre el món físic i el món dels esperits i els ancestres podien tornar a passejar-se pel món dels vius. Aquesta data coincidia amb la collita i quan aquesta s’acabava, els habitants de les poblacions es reunien amb els sacerdots druides i s’encenia una gran foguera on s’hi sacrificava bestiar. Els participants s’enduien una flama de la foguera a casa i mantenien el foc de la seva llar encès. La celebració durava tres dies i tres nits i era obligatòria. Durant el “Samhain” s’havien de mantenir les portes i finestres de les cases obertes per permetre als esperits que poguessin entrar i es feien ofrenes amb menjar i beguda que es deixaven a les portes de les cases per alimentar les ànimes que rondaven pel món dels vius. Us sona això oi? De fet els nostres panellets compleixen la mateixa funció. Els hem de tenir a casa perquè serveixin d’aliment als nostres familiars que ens volen venir a veure.

Com us podeu imaginar la tradició pagana del “Samhain” no era fàcil de desarrelar fins i tot quan el cristianisme ja havia triomfat a Anglaterra i Irlanda, així és que els pares de l’església van decidir reciclar-la. El Papa Gregori II va declarar el dia 1 de novembre “all Hallows day” i el 31 d’octubre “all Hallows Eve”, dia dels tots santificats. D’aquí el nom es va convertir en Halloween.

Segons la llegenda un personatge a qui anomenaven Stingy Jack, que era astut com ell sol i es burlava de tothom, va voler també engalipar el dimoni i es va quedar atrapat entre l’altre món i aquest portant un nap buit que il·luminava amb una flama dintre. Aquesta història va portar als irlandesos que van emigrar als EEUU a fer les seves pròpies llanternes de Halloween que anomenen Jack-O-Lantern rememorant a aquest personatge.

El Halloween està ple de supersticions com és natural. Tot allò que ens recordi la mort fa basarda i per tant el 31 d’octubre es presta a rituals per allunyar els mals esperits. Avui us explico un parell d’aquestes supersticions de Halloween. La revetlla de Tots Sants no és cap bon auguri veure un rat penat i que us entri a casa encara menys perquè és un sinònim de la mort. En canvi les aranyes, que tan sobrerepresentades estan per aquesta època sí que són quelcom positiu perquè es creu que són els esperits dels que ens han estimat i han marxat i que han tornat per vigilar-nos i veure que estem bé. Així és que si per tots Sants veieu una aranya a casa vostra penseu que pot ser un ésser estimat tombant per la casa.

Com que per Halloween hi ha esperits passejant pels carrers, la gent es disfressa d’un d’ells per tal que aquests ens confonguin per un d’ells i passin de llarg.

I això del “truc o tracte” “trick or treat” que coneixem tots de les pel·lícules ve de que als esperits se’ls oferien llepolies per aplacar el seu mal humor. Aquesta tradició es va barrejar després una mica amb la cristiana i va aparèixer el “souling” que consistia en què les persones amb pocs recursos anessin de casa en casa per oferir-se a pregar pels difunts a canvi de pastissos. Però això ja va ser quan el Halloween ja estava força cristianitzat.

Durant aquestes dates s’han d’evitar les cruïlles perquè són un indret favorit pels esperits i les bruixes ja que representen el creuament entre dos mons diferents.

Una altra tradició de Halloween que potser ara ja no es practica és la de llençar pedres a la foguera. En realitat calia escriure el nom d’un ésser estimat a la pedra i llençar-la a la foguera per la nit. Si de matinada la pedra no hi era volia dir que aquella persona moriria però si pel contrari encara hi era, tindria molt bona sort durant aquell any.

De la mateixa manera per Halloween si encenem una espelma i veiem que la flama es torna blava és perquè tenim un esperit prop.  Per últim si el que volem és cridar la bona sort, hem d’encendre un pal i moure el braç d’un cantó a l’altre durant tres vegades durant el Samhain. Ull viu però i no us cremeu!

Sempre he sentit a dir que el Halloween és una americanada. Certament l’explosió comercial d’aquesta festa ha estat deguda als EEUU però la tradició és celta i va arrelar a Amèrica d’ençà de la “Potato famine”, el període de fam degut a la mala collita de patata del 1845 que va fer fugir molts irlandesos cap al nou continent. Un cop allí els irlandesos van seguir celebrant el seu Halloween i decorant-lo amb les carbasses il·luminades que van anomenar Jack-O-Lanterns. Avui dia és una festa molt popular i que mou molts diners però que encara se celebra també en família.

I què voleu que us digui jo? A mi m’agrada la castanyada i també l’arrel celta del Halloween. M’agrada que durant un dia l’any ens dediquem a pensar en aquells que han marxat i fer-ho deixant llàgrimes enrere i que la imaginació ens permeti creure que els que estimem estan prop nostre per veure que estem bé i tornar on siguin amb l’ànima més lleugera. Digueu-me romàntica! Ara això sí, els panellets ja els compraré quan hagi passar el dia 1 que la rebaixa és significativa. El romanticisme no està renyit amb l’economia domèstica.

Bona setmana a tots!

Avui torno a un tema que vaig emprendre un onze de juny del 2020. Imagineu com passa el temps que llavors quan vaig escriure’n un primer post, tenia previst seguir amb el tema i entre aquell i aquest han passat tres anys com si res. Si llegiu el títol del post ja sabeu que es tracta de creences i supersticions d’arreu d’Europa i la veritat és que incloure Rússia com a part d’Europa tot i que molta gent em pot criticar per fer-ho.

Les supersticions no són res més que creences basades en la interpretació de certs senyals o patrons dels esdeveniments per endevinar el que passarà en el futur o per canviar els esdeveniments. Fa centenars d’anys, quan no teníem ni televisió ni internet ni tan soroll com ens envolta ara mateix, els humans podien estar més pendents de certs fenòmens que es repetien i que els semblaven connectats els uns amb els altres. D’aquí que arribessin a pensar que per exemple, si veien caure una fulla d’un arbre i l’agafaven amb la mà, si cada cop que ho feien després tenien un bon dia, llavors deduïen que cada cop que agafessin una fulla d’arbre que queia, tindrien bona sort. La superstició també tracta de desviar la mala sort i els mals auguris practicant alguns rituals o dient algunes paraules com si aquests rituals o aquestes combinacions de paraules poguessin desviar la mala astruga.

A mi sempre m’ha agradat això d’estudiar les supersticions perquè algunes han donat lloc al que poden ser petites tradicions. Avui us parlaré d’unes quantes supersticions russes, angleses i alemanyes.

Començo per les russes. Pel poble rus (que algun dia definirem perquè rus i eslau no és el mateix) la roba cosida a mà a més de protegir millor del fred, també manté allunyat el mal d’ull o les malediccions.

Una superstició russa que també tenim aquí, tenen a Anglaterra i a Alemanya també és això de picar fusta. La fusta es considera un element natural que concentra molta energia i picar tres vegades a una superfície de fusta porta sort. Han de ser tres perquè el número tres també es considera màgic i un símbol de poders sobrenaturals. Per tal que donar tres cops a la fusta sigui inclús més efectiu, s’ha de escopir al terra per sobre de l’espatlla esquerra. Ja veieu si es compliquen la vida! Sortosament els anglesos i els alemanys només piquen fusta i prou.

Un element de mala sort per als russos són les galledes buides i creuar-se amb algú que en du una de buida porta molt mala sort i per desviar-la caldrà dir “чур меня чур”, que és una cosa així com “resta allunyat”. Els cubells, galledes i carros buits pels russos són símbol de mala sort.

La casa i el llindar de la porta de casa és un indret màgic també per ells. Segons les creences russes antigues, la casa dels nostres avantpassats és un indret on estem protegits dels mals. Si algú ens ve a portar quelcom a casa hem d’anar en compte perquè obrim la porta a un element que no sabem si és bo o dolent. Per tant hem de rebre l’objecte amb les cames al llindar de la porta sense sortir de casa nostra. Si ens volem protegir de la mala influència que pugui portar l’objecte que rebem, hem de quedar-nos drets al llindar però dintre del pis aguantant-nos amb una sola cama i a més creuar els dits. No em vull ni imaginar la cara que faria el missatger d’Amazon si quan em porti un paquet el rebo amb una cama enlairada i creuant els dits…

Els viatges també tenen el seu ritual però està clar que quan van aparèixer les supersticions i rituals per mantenir lluny els mals, viatjar era difícil i estava vinculat a molts perills com assalts de bandolers en plena carretera. Per tal de prevenir tota desgràcia en el trajecte, els russos s’asseuen sobre l’equipatge abans del viatge.

Ara us parlaré d’una superstició que també ha arrelat a Europa i amb això vull dir que és pràcticament comú a tots els països però que té per als russos una explicació que fins ara no sabia. Resulta que els gats negres eren considerats com els guardians de casa i un amulet contra per exemple el foc que es podia calar a la pròpia llar. Per això eren molt preuats i estaven molt ben tractats i si n’hi havia algun que tombava pel carrer s’interpretava com un senyal inequívoc de que la família a que pertanyia el gat havia caigut en desgràcia. Un gat negre errabund era símbol de la desgràcia de la família de la que fugia.

I la del mirall trencat també la coneixem i és internacional. Un mirall o espill era temps enrere un objecte de luxe molt costós i transportar-lo sense que patís ni es trenqués encara l’encaria més. Per tant qui en tenia un es podia considerar ric i era un símbol d’estatus social. Si es trencava duia mala sort en sentit econòmic i es diu que trencar un mirall porta set anys de mala astruga perquè es calculava que set anys era el que es trigava en reunir suficients diners per comprar-ne un de nou.

La superstició que no compartim a Europa és la de la cantonada de la taula. A una noia jove soltera no se la pot fer seure en una cantonada de la taula, allà on hi ha l’angle del moble perquè si ho fa, es quedarà soltera per la resta de la seva vida.

Per últim us vull dir que a Rússia mai podeu seure sobre una taula perquè porta molt mala sort. I a Anglaterra el que no podeu posar mai sobre la taula són les sabates perquè cridareu la desgràcia a la vostra llar. Aquesta superstició prové del segle XIX al nord d’Anglaterra quan es posaven les sabates dels miners morts sobre la taula en senyal de respecte.

I per gaudir d’una salut de ferro i no constipar-vos heu d’agafar fulles d’arbres que cauen en el moment en què cauen. Es veu que una parella de Londres va popularitzar aquesta superstició perquè es dedicaven a collir-ne i afirmaven que mai estaven constipats. I seguint amb el tema de les fulles, per cada fulla que agafeu, tindreu un mes de bona sort.

De les fulles als conills blancs que també són màgics pel que sembla. A Anglaterra hi ha una superstició que diu que si cada primer dia de mes abans de les dotze del migdia dius “white rabit, white rabit” tindràs molt bona sort.

D’Anglaterra ara passem a Alemanya, aquest país que sembla tan fred i racional però que també té el seu punt romàntic. A la meva segona pàtria es diu que qui cuina massa salat està enamorat, “wer essen versalzt ist verliebt”. Jo no dec estar-ho gens perquè sempre m’ho faig tot molt insípid i hi he d’afegir un polsim de sal per fer més mengívol el que m’he preparat. Si algú esternuda o té el singlot és perquè segons els alemanys, algú pensa en nosaltres.

Una superstició que ja és coneguda és la de no vanagloriar-se massa de la pròpia bona sort. Qui ho fa, s’exposa a que la fortuna se li giri en contra i tot li comenci a sortir malament. Hem gaudir de la bona sort sense explicar-ho.

Els divendres són a Alemanya un mal dia, això és perquè segons la tradició cristiana, Jesús va morir el divendres sant. Per això en aquest país es diu “wer am Freitag lacht, hat am Sonntag Grund zum weinen”, qui riu el divendres té motiu per plorar diumenge. És com si pensessin que Jesús els castigarà per passar-s’ho bé el dia que ell va morir. I també de la tradició cristiana ve el fet que es consideri de mala sort treballar el diumenge. A mi tampoc m’agrada treballar el cap de setmana i menys el diumenge, un dia abans de començar la feina. De fet, des de fa uns anys que vaig decidir que els diumenges pel matí puc ser tant activa com calgui i anar a la platja i la piscina i fer bicicleta però les tardes del diumenge són per relaxar-me a casa. Un cop per setmana em cal tenir la certesa que puc quedar-me descansant i gaudint de la meva llar acompanyada dels Safrà i el Sugus i ben lluny dels mals humors de la gent que sovint intoxiquen els carrers. És la meva manera de recuperar energia i omplir-me les piles d’energia positiva. A mi de tant en tant em cal el recolliment i no hi ha un lloc millor per gaudir de la tranquil·litat com casa meva. “My home, my castle” com diuen els anglesos.

Per acabar avui també vull mencionar que a Alemanya el color groc es considera un senyal de mala astruga i mort i per això mai no podem regalar res groc. A Espanya sempre s’ha dit per exemple que no s’han de regalar mai flors grogues perquè són senyal de menyspreu.

Amb o sense menyspreu el groc és en altres països un color que representa l’alegria i la bona sort. El groc aporta energia i vitalitat i a la Xina durant molt de temps només l’emperador es podia vestir amb aquest color.

I per avui ja en tenim prou. Jo us desitjo una bona setmana i molta energia per gaudir de la tardor que a mi sempre m’ha semblat molt romàntica. La foto del post d’avui me la va enviar un amic meu d’Alemanya el dos de desembre de l’any passat per desitjar-me bona sort amb la presentació de “Rostres d’Arc Iris” perquè les marietes, com ja vaig comentar fa uns anys, són símbol de bona sort allà.

Aquesta setmana passada i aprofitant que he tingut un pont i he pogut recuperar energia, he decidit anar a visitar e poblat ibèric dels Vilars, a Arbeca. I m’ho he fet venir bé també per anar a veure la família. Ja fa temps que tenia posat entre cella i cella anar-los a veure i l’excursió ha valgut la pena. Si hi aneu des de Barcelona i voleu fer la visita guiada però us caldrà llevar-vos d’hora perquè de Barcelona al poblat hi ha cent trenta-cinc quilòmetres i la visita guiada comença a les onze en punt. I també he de dir que fareu bé de portar el GPS perquè la ubicació d’aquest monument històric no està tan ben indicada com caldria esperar tenint en compte lo valuós que és l’indret. I la darrera part del trajecte sorprèn perquè es per un camí sense asfaltar i per tant vaig anar dubtant si anava pel camí correcte o no. Sortosament vam arribar a temps i vam començar la visita guiada sense problemes. O gairebé sense problemes si tenim en compte que em vaig haver de posar el despertador un dia festiu per arribar a temps perquè això per mi és un crim còsmic.

El primer que em va sorprendre en arribar a la cabana on es venen les entrades va ser que a la porta hi havia un cubell ple de paraigües. No eren pas per si plovia com ens va explicar després la guia sinó per protegir els visitants de la calor. La fortalesa dels Vilars està situada a la plana de Lleida i a l’estiu hi cau un sol de justícia i el termòmetre s’enfila de valent i per això cal protegir els visitants de cops de calor i insolacions. Conseqüentment us recomano visitar els Vilars o a la tardor o a la primavera.

El primer detall important sobre aquest enclavament és que es va descobrir per casualitat perquè l’antic poblat ibèric havia quedat ensorrat entre dues finques de pagès. Però en conrear les terres es van adonar que sovint es trobaven amb unes pedres molt curioses que no eren típiques de la zona però sense pensar-hi massa les van anar amuntegant en un lloc entre les dues finques fins que un noi de la contrada que tenia ja afició a l’arqueologia s’hi va fixar, va posar-se a furgar entre les pedres i va trobar el que li semblava que podrien ser bocins de ceràmica antiga. Va decidir portar-les a un entès da la universitat que es va adonar de que realment es podria tractar d’una troballa històrica. La descoberta es va fer el 1975 però els treballs a les excavacions no van començar fins el 1985 i encara ara s’hi està treballant.

Es pot dir amb certesa que els Vilars és una fortalesa ibèrica única en la península perquè està ubicada en un lloc que no era el típic per a posar-la ja que els primers habitants van escollir un indret totalment pla en comptes d’un turó o un pujol que hagués estat molt més fàcilment defensable. Això va fer que calgués compensar la poca protecció que els oferia la zona amb elements arquitectònics que encara ara semblen exagerats. Tres quartes parts de la fortalesa són parets i murs defensius i la superfície habitable correspon al terç central i només hi podrien haver viscut unes cent cinquanta persones. Es fa difícil seguir la història d’aquesta fortalesa perquè va anar creixent i desenvolupant-se amb el temps. En un principi la seva construcció és del segle VII abans de Crist que vol dir que ni tan sols els grecs havien arribat a terres catalanes i la majoria de tribus ibèriques vivien en assentaments fets amb cabanes. I en aquesta època de l’edat del ferro a quatre quilòmetres d’Arbeca es comença una fortificació que per les seves característiques sembla que hagués d’albergar a famílies amb un determinat poder. Com he esmentat abans les pedres amb les que s’aixeca l’edificació no es troben pas prop i això implica que les van fer portar per edificar el poblat. Sorprèn també que la gruixuda muralla, que devia tenir uns cinc metres, estigués reforçada per dotze torres i que a més, per si no fos prou inexpugnable, s’hagués envoltat d’un camp frisó de pedres allargassades col·locades en vertical i d’un primer fossat d’uns quatre metres mínim de profunditat per uns vint-i-sis d’ample. De fossats n’hi havia dos. Un que envoltava completament el poblat i un altre que només s’extenia fins una quarta part del poblat. Potser no van acabar d’edificar-lo.

Per accedir al poblat interior hi havia un passadís d’un metre d’amplada, és a dir que colar-se dins de la fortalesa era pràcticament impossible.

Quan ens endinsem al nucli realment habitable ens hi trobem els fonaments del que eren les diverses cases dels habitants totes elles de dimensions reduïdes i d’una mida molt similar. Totes les cases estan unes al costat de les altres i davant d’aquestes es troben els establiments de serveis comunitaris. En alguns s’hi feia el pa, en d’altres possiblement es treballava el ferro o el que calgués. En un dels sectors del poblat s’hi troben els fonaments d’unes cases que eren visiblement més grans. Probablement les dels cabdills del poblat.

S’han trobat fetus de cavalls enterrats en algunes entrades de les cases i no se sap encara si es tracta d’algun ritual o si bé cal pensar que els habitants de la fortalesa es dedicaven a criar cavalls i per això havien esdevingut tan rics i poderosos. També s’han trobat fetus de nadons i els arqueòlegs no han sabut donar-ne cap explicació. El cert és que en aquesta fortalesa hi ha una sala o àgora, un espai més diàfan on s’hi havia fet cremacions que semblen de tipus rituals però només s’hi ha trobat restes d’animals petits i res que faci pensar en sacrificis més esgarrifosos com els humans.

Els habitants de Vilars van comerciar amb gent de fora i ho sabem per les restes que s’han trobat en una espècie de cisterna que en algun moment es va fer servir d’abocador. S’hi han vist espines de peix i pinyols d’oliva que vol dir que aquests aliments ja arribaven a la zona a través del comerç.

Se sap ben poca cosa sobre les tribus d’ibers i els arqueòlegs no ho tenen fàcil perquè una de les coses que més pistes pot aportar són els esquelets humans dels antics pobladors però els ibers practicaven el ritual funerari de les urnes i cremaven els difunts i això vol dir que malauradament no hi ha restes que es puguin analitzar.

També seguirà sent de moment un interrogant per què de cop i volta, al segle IV aC el poblat queda buit. S’especula que hagués pogut estar per una pandèmia o una sequera que portés males collites però realment el més lògic és pensar que si la població gaudia d’una relativa bona salut, senzillament en algun moment el poblat se’ls va quedar petit i van haver de deixar-lo per seguir creixent.

Avui dia el que podem admirar és el treball d’un gran equip i unes maquinàries modernes que van treure durant un més i mig la terra que colgava i amagava l’antic poblat. Manca encara molta feina per fer i amb els treballs encara en marxa de ben segur que dintre d’uns anys s’aconseguirà saber més d’aquest misteriós poblat i fortalesa que va ser únic en la seva època. Jo mentre us animo a visitar-lo i a passar la tarda a Arbeca després, un poblet molt petit però amb l’encís típic dels pobles de Lleida, modestos i bells alhora.

S’aixeca encimbellada i tortuosa sotjant els pensaments dels ciutadans i turistes que la visiten i va ser construïda per arribar a ser una autèntica bíblia en pedra. És potser el monument amb que més gent arreu del món associa la nostra ciutat i per a mi encara és un indret desconegut. Escric el post d’aquesta setmana sobre la “Sagrada Família” l’obra a la que Gaudí va dedicar quaranta dos anys de la seva vida.

Per a mi la Sagrada Família ha estat sempre a primera vista un conjunt de torres inacabades de diferents colors que em provoquen una sensació de cova natural amb estalagmites que ha sorgit al centre de la ciutat i la veritat és que no l’he vista mai la caseta encantada que és la casa Batlló, ni li he vist mai l’aparent senzillesa de la casa Milà. He trigat molt de temps d’observació i m’ha calgut una visita per entendre el per què d’aquesta basílica que de moment ja és la més alta d’estil modernista del món. Però el seus mèrits no s’acaben aquí. En primer lloc és bonic saber que s’està construint amb els donatius de milers de persones d’arreu del món i és, per aquest motiu, una mica de tots i no només nostra, dels barcelonins o catalans. Des de que s’hi va posar la primera pedra el 1882 ha vist cinc generacions de treballadors i d’admiradors i encara manquen uns anys per a que algú la vegi acabada. Tothom sap que el principal arquitecte va ser Gaudí i que va ser qui la va pensar tal i com la veiem ara però no em queda clar qui la va voler aixecar quan se’n va posar la primera pedra perquè quan se li va encarregar a Gaudí que en fos l’arquitecte aquest ja tenia trenta-un anys i només s’havien començat a construir les columnes de la cripta. Del mateix arquitecte Gaudí no en sabem gran cosa. Provenia d’una família que es dedicava a la manufactura del coure i era vegà i practicava sovint dejunis que sembla que van posar en risc la seva salut més d’un cop. Gaudí patia de reumatisme i va estar solter tota la seva vida, la qual cosa no era gaire comú a la seva època.

El seu primer gran projecte va ser la Casa Vicenç, una preciosa obra ubicada a Gràcia i que també val la pena visitar per fer-se una idea de la creativitat de l’arquitecte que era a més sens dubte artista.

La basílica té una estructura piramidal i tindrà tres façanes, la del naixement que és la més antiga i la que tinc gravada a la meva memòria, la de la passió que ara també ja es pot contemplar en la seva magnificència i la de la glòria que un cop acabada serà l’accés principal a la basílica ja que Gaudí volia que s’hi accedís pel cantó de mar. La Sagrada Família tindrà un cop completa divuit torres, la més alta de les quals estarà dedicada a Jesús. Actualment ja n’hi ha onze d’acabades i això vol dir que ja ens podem fer una idea de com pot acabar sent algun dia sense recórrer a maquetes. Aquesta basílica és una bíblia en pedra i cadascun dels seus elements té una explicació. La façana del naixement té escultures que representen el naixement i els primers anys de vida de Jesús. La façana té tres pòrtics dedicats cadascun a un membre de la sagrada família. A l’esquerra hi veiem una figura que representa sant Josep, al centre Jesús i a la dreta la mare de Déu. El pòrtic de Sant Josep representa l’esperança, el de la dreta, el de la verge, és el pòrtic de la fe i el de Jesús és el de la caritat. Sobre el grup escultòric del naixement amb la mare de Déu, sant Josep, Jesús com a nadó i el bou i el ruc hi veiem un xiprer que si heu llegit posts anteriors meus representa l’hospitalitat i és també símbol de la vida eterna. En el xiprer podem veure-hi uns coloms que representen les ànimes que ja han trobat la salvació. Si ens fixem en les torres i les seves estranyes obertures els hi podrem trobar una explicació estètica pròpia però en realitat aquestes obertures estan pensades per recollir el so de les campanes i enviar-lo cap avall. Aquesta és la façana que Gaudí va poder veure acabada. Les portes d’aquesta façana són del escultor japonès Etsuro Sotoo i estan bellament decorades amb fulles i elements naturals com insectes.

Si entrem a la basílica hi trobarem prop de l’entrada una imatge de sant Josep. En canvia la verge Maria és l’estàtua que ens guia fins a la façana de la passió. Aquesta és d’un estil completament diferent a la del naixement. En primer lloc perquè els arcs en tensió recorden músculs en tensió i perquè la façana representa el patiment de Jesús a través de les figures i amb els elements arquitectònics. La tercera façana no la veiem encara però a l’interior de la basílica, la imatge que ens hi guia és la d’un sant Jordi modernitzat que a mi particularment m’abelleix molt.

El claustre de la Sagrada Família també es digne de mencionar i cal fixar-se en les escultures que decoren l’entrada. S’hi representa la mare de Déu del Roser i és obra de Llorenç Matemata i Pinyol. Al costat de la mare de Déu hi ha representat a Sant Domènec i santa Catarina que van ser els divulgadors de l’oració del roser.

Si l’exterior és una bíblia en pedra, l’interior de la basílica és un espai diàfan, ampli i el principal protagonista n’és la llum. Les columnes de pedra que suporten la basílica i aguanten les torres recorden els arbres acabats en unes branques que són una solució arquitectònica genial de Dalí per suportar el pes.

Els vitralls de la façana del naixement són blavosos per recordar la llum del matí i els de la façana de la passió de tons ataronjats i marronosos com els de la llum de la posta del sol. Les columnes tenen diferents colors pels materials amb què estan fetes i que són més o menys resistents depenent del pes que han d’aguantar. Les més fosques i marrons són columnes de pòrfir, un material associat als emperadors que ja he mencionat anteriorment al meu blog. Aquestes columnes aguantaran la torre més alta que serà la de Jesús que mesurarà 172,5 metres, menys que els de la muntanya de Montjuic perquè Gaudí volgué que la seva obra no superés mai a la natura que havia creat Déu. Les de gris més clar són de basalt i les més clares de totes són de granit.

Les torres són un element clau de la Sagrada Família. Hi tindrem respresentats els quatre evangelistes, els dotze apòstols, la Mare de Déu que fins ara és la torre més alta amb els seus cent trenta-vuit metres i la central serà la de Jesús. I a mi m’hi manca quelcom crucial però es veu que no ho era tant per Gaudí: sant Josep, a qui trobem representat en tota la façana i dintre de la basílica però que sembla que no tindrà torre pròpia.

Un dels elements més bonics de l’interior de la basílica és en la meva opinió la imatge de Jesús crucificat sota un preciós baldaquí ornamentat amb raïm i espigués que simbolitzen l’eucaristia.

Sens dubte la Sagrada Família és una obra mestra que no deixa indiferent i de la que podríem descobrir nous detalls amb cada visita que hi fem. I tenint aquesta meravella a l’abast de la mà potser cal no perdre l’oportunitat de gaudir-ne quan poguem.