Aquest darrer dissabte dia 8 de març vaig celebrar el dia internacional dels drets de les dones fent quelcom que m’abelleix especialment: visitar castells. D’on em ve aquesta afició no ho tinc clar, suposo que en part de la fascinació que sento per l’Edat Mitja, una època feréstec en què els homes devien viure molt intensament perquè les malalties, les guerres o les inclemències meteorològiques els feien extremadament fràgils. Els camperols i els serfs poc temps devien tenir per pensar massa en l’avenir i quan ho feien probablement les seves idees estaven tenyides de religió, una arma potent per mantenir el poble controlat. I tanmateix la vida dels senyors feudals tampoc devia ser gens fàcil i d’aquí la meva fascinació pels castells. Per una banda els nobles havien de mantenir els territoris units davant d’enemics, evitar gelosies d’altres nobles poderosos que els podien fer quedar malament davant el rei i ocasionar la seva perdició i a sobre gestionar d’alguna manera els recursos que els oferia la terra per mantenir els regnes i imperis llustrosos. Els homes havien d’anar sovint a la guerra i a les dones, si venien de llinatges nobles, les casaven amb homes poderosos que no triaven elles per assegurar una pau entre territoris. No eren èpoques pel que després hem anomenat amor romàntic. El matrimoni i els fills esdevenien una obligació. Pels homes poc arriscat però quantes dones morien de part?
Els castells, siguin els que siguin, ens evoquen aquelles històries i geografies que ara han quedat desdibuixades.
De la meva darrera visita a un castell ja en feia massa mesos i el següent castell ja el tenia triat: el de Montsoriu. Així és que finalment vaig posar data i el vaig visitar amb el meu amic franco-català en un dia en què el paisatge del Montseny podria haver estat l’escenari natural d’una pel·lícula de cavallers ambientada a Escòcia. Dissabte 8 de març el dia va ser plujós i va dur no només núvols sinó una boira espessa que amagava el paisatge i entelava el castell. Si el voleu visitar del cotxe al recinte hi ha uns 40 minuts d’ascens. Montsoriu es troba situat d’alt d’un turó a 600 metres d’altitud i va ser construït per tal de poder controlar visualment el que havia estat en altres èpoques la Via Augusta. De fet, aquest castell podia comunicar-se amb senyals de fum amb d’altres de relativament propers per avisar de possibles incursions procedents de França.
La primera referència del castell que constava només de la torre de l’homenatge és de l’any 1002. El document en què se l’anomena és una donació de terres de i en aquell moment el castell pertanyia a la família Montsoriu. L’any 1002 coincideix amb l’aparició documentada del primer senyor de la dinastia dels Cabrera, Gaufred de Cabrera. El seu fill Guerau de Cabrera es va casar amb Ermessenda de Montsoriu. Aquesta era filla del vescomte de Girona. Amb aquesta unió els cabrera i els Montsoriu van unir els seus llinatges. Al que fou aquell primer castell primerenc, més tard s’hi va construir un pati d’armes que és del voltant del 1200 i fou amb Bernat II de Cabrera que finalment es desenvoluparà el castell i el deixarà com el recinte que coneixem actualment. Amb Bernat de Cabrera es construirà fins el 1348 les muralles del recinte sobirà. El recinte Jussà és la part inferior del castell formada per les muralles i les torres que defensen el castell. També en vida de Bernat II aquest fa transformar el castell per poder-ne fer la seva residència. Bernat II va ser un vescompte a qui el rei Pere III li va concedir molts privilegis com per exemple la creació a favor seu del vescomptat d’Osona. Els Cabrera s’havien convertit en molt poderosos però la dona del rei va començar a escampar rumors sobre Bernat II i la seva lleialtat. Finalment sembla que Leonor d’Aragó va saber manipular prou bé el seu marit perquè Bernat II fou executat a Saragossa el 26 de juliol del 1364. El castell va quedar en mans de la vídua de Bernat II i la seva jove. El fill del matrimoni, Bernat III seguí sent fidel súbdit i va arribar a tenir un territori d’uns 14.000 km. Amb ell el vescomtat de Cabrera tingué la seva època de major esplendor a pesar de la revolta que hi hagué a les seves terres degut a la mort injusta de Bernat II i que suposà un setge del castell amb 1.200 homes per part del rei.
La visita a Montsoriu val la pena perquè és una obra ideada per tal que aguanti qualsevol setge. En primer lloc el recinte Jussà amb la seva inclinació fa difícils que els soldats puguin escalar i entrar a la primera capa del castell. I mentre ho intentaven per les espitlleres els ballesters els llençaven fletxes, pels murs calç viva o quelcom efectiu i dissuasiu com aigües fecals. En el cas en que superessin l’obstacle i accedissin al pati d’armes, les portes de la fortificació estan fetes de manera que queden en angle i és difícil llavors tenir un ariet que s’adapti a la superfície escassa per poder maniobrar. El castell de Montsoriu estava preparat per aguantar un setge de fins a dos anys i això és gràcies en part als grans dipòsits d’aigua que conté. El més gran d’aquests pot arribar a acumular 250.000 litres d’aigua. Els dipòsits estaven recoberts de calç o argila per conservar bé el líquid. De tota manera, beure’n en aquella època suposava un risc significatiu. Per saber si encara era potable s’utilitzaven bioindicadors. Sona sofisticat però en aquella època eren les salamandres. Si vivien al dipòsit és que l’aigua era prou bona.
La beguda però que consumia la gent a l’Edat Mitja era el vi. Aquest no portava tants agents patògens com l’aigua de l’època i a més tenia l’avantatge de que era molt calòric.
Pensem generalment que l’època medieval era prou gris i que la gent no tenia recursos però els del castell de Montsoriu vivien prou bé. El port de Blanes els abastia de peix que conservaven de diverses maneres i sembla que en aquest període s’hi venien fins a deu tipus diferents de sucre segons ens va dir la guia. El peix havia de ser fonamental per la dieta perquè un detall que em va deixar molt pensívola durant la visita és que a l’Edat Mitja la quaresma durava 150 dies! Imagineu què vol dir no menjar carn durant cinc mesos de l’any!
El vescomptat de Cabrera al que pertanyé el castell de Montsoriu s’estengué per la Selva, L’Alt Camp, l’Alt Maresme, l’extrem est del Vallès Oriental i Collsacabra i la capital fou Hostalric. Va ser una obra defensiva, un castell que servia als Cabrera per fer ostentació i que havia de ser refugi de pagesos i vilatans en temps convulsos.
Durant el segle XV Montsoriu deixa de ser residència dels senyors feudals o vescomtes i durant la Guerra Civil Catalana el castell va passar a mans de les tropes del Principat. Posteriorment Ana I de Cabrera es casà per designi del rei amb Fadrique Enríquez almirall de Castella que va acumular deutes i va acabar venent Montoriu a Francesc de Montcada compte d’Aitona. A partir d’aquest moment el castell passa d’unes mans a d’altres i serveix de punt d’ocupació durant enfrontaments bèl·lics com el 1653 amb la Guerra dels Segadors on dona refugi a un terç de soldats irlandesos. Interessant oi esbrinar que a terres catalanes hi van arribar irlandesos oi?
Vam acabar la visita un pèl xops perquè se’ns va posar a ploure. La sort però va ser que la guia, una noia molt jove i eixerida que es diu Ivette es va oferir a baixar-nos amb el seu cotxe fins al pàrquing on jo havia aparcat el meu.
Aquesta visita em va fer agafar ganes de conèixer més sobre la història del vescomtat de Cabrera. I també de fer el nas a una obra que va esmentar la guia i que he hagut de buscar per internet que és el receptari més antic d’Europa. Es diu Sents Soví i és del 1324.
Espero que el meu post us hagi fet sentir curiositat pels castells i la seva història. Jo vaig tornar a casa amb les imatges d’un Montsoriu imponent en la boira i el bosc fresc per la humitat.
Ara només cal decidir quin dels castells del vescomtat serà el següent perquè de ben segur en seguiran més. I per cert, si aneu a Montsoriu cal passar per Breda i veure’n l’església que estan reconstruint.

edf

cof

Aquest cop dedico el post de la setmana a una regió francesa molt propera històricament a nosaltres i que evoca l’aroma de l’espígol. Només dient això crec que tots sabreu que avui vull parlar de la Provença.
Aquesta gran àrea comprèn un territori que té només uns cinc cents kilòmetres menys que Catalunya i va des de la ribera esquerra del riu Roine fins la frontera amb Itàlia. És una regió històrica i cultural que es subdivideix en diversos departaments.
Antigament havia estat un reialme independent i va estar sota el domini de la Casa de Barcelona, per això la nostra història ens porta fins alguns dels racons més bells de la Provença. Òbviament no tinc cap ganes d’escriure de tot allò que es pot cercar fàcilment al web perquè no és aquest el sentit del meu blog. Però sí m’agradaria donar un parell de consells pràctics per si algun cop desitgeu fer un viatge al nostre país veí.
Un dels indrets turístics més visitats és Les Baux en Provence, una petita vila medieval erigida en un punt àlgid dels turons de les Alpilles. El primer que cal destacar de l’emplaçament és que es troba situat en un paisatge completament pintoresc en el que destaquen unes formacions rocoses que han donat nom al mineral Bauxita. La vila era un lloc de difícil accés i que gaudia de ser un punt estratègic perquè des d’ella s’observaven de lluny els creuaments d’importants camins comercials. Això va fer que fos cobejada per la Casa de Tolosa que reclamava drets hereditaris per tenir-la sota control. I de fet el desig de la Casa de Barcelona i la de Tolosa per aconseguir l’enclavament va resultar en un seguit de guerres que van acabar amb la destrucció del castell. El domini de la casa de Barcelona sobre Les Baux prové del temps en què Ramon Berenguer es casà amb Dolça de Provença. Aquesta va cedir el 1113 tots els drets i títols al seu marit i d’aquí que la Casa de Barcelona aconseguís aquest bell territori. Quan Ramon Berenguer morí, l’herència passà al seu fill però la germana de Dolça, Estefania de Gavaldà que estava casada amb Ramon I dels Baus, reclamà el seu dret successori sobre Les Baux.
Les guerres van devastar castell de Les Baux i per tant avui dia si un el visita li cal força imaginació i ullades constant als panells informatius per fer-se una idea de la magnificència del lloc.
Doncs ara bé, el primer consell que us puc donar és no visitar el castell de cap manera si fa massa calor. La visita costa uns deu euros i són diners llençats quan la temperatura és alta perquè no hi ha manera humana de passejar-se al sol de segons quines hores i aguantar l’explicació de la guia electrònica sense gaires ombres al recinte. La visita inclou unes actuacions d’uns artesans que van vestits amb la roba de l’època i fan veure que exerceixen els seus oficis, el que coneixem tots de les fires medievals. Només les vistes a tot el territori valen, i encara no ho tinc clar, els deu euros de la visita.
En tot cas el dia que se’m va acudir pujar-hi la temperatura era de 43 graus i un cop s’entra al castell no hi ha cap indret on es pugui comprar una ampolla d’aigua. Quelcom que hauran de canviar si el termòmetre es dispara tant com els darrers dos estius.
De tota la vista al castell, que vaig fer a punt de deshidratar-me i amb unes butllofes als peus que em converteixen amb heroïna fotogràfica, el que més em va agradar va ser la llegenda de Barbe de les Baux, potser perquè en el fons sóc una mica romàntica.
Barbe era la princesa de les Baux i segons els escrits se la considerava una perla per la seva bellesa. Als vint anys se li cercava marit i després de que diversos pretendents demostressin el seu interès per la noia al final es va decidir que l’afortunat havia de ser el seu cosí Guilhem d’Estoc nascut a Aix-en-Provence. Li van demanar al jove que havia d’esperar tres anys a casar-se amb Barbe. La llegenda diu que Guilhem s’hi va avenir i va esperar pacient els tres anys i quan ja havien passat ell, els seus pares i dos ajudants van anar cap a les Baux. Tanmateix, en arribar al castell no el reberen com al futur fill de la casa. El motiu era que la vila estava de dol perquè Barbe estava immòbil al llit amb una febre molt alta i no sabien si se’n sortirà. Segons diu la llegenda Guilhem encara va tenir temps de veure la seva promesa abans que aquesta tanqués els ulls i perdés tot el color. Barbe havia mort. El promès afligit es va enfonsar i morí no gaire després. Els pares dels dos joves van decidir enterrar-los un al costat de l’altre i a la vila es van començar els preparatius per l’enterro. Al vespre unes noies que coneixien a Barba la van voler veure abans no segellessin el taüt i en fer-ho van observar que Barbe tenia els ulls oberts! No estava morta! Evidentment la van treure del fèretre fred i dur i la van retornar al seu llit. Quan ja estigué millor el primer que va fer va ser preguntar pel seu promès, a qui havia pogut veure durant uns instants. Llavors li van haver d’explicar dolçament que el jove havia mort de dolor i ella va decidir que no seria de ningú més que de Déu. Un cop estigué guarida va ingressar a un convent a la ciutat natal del seu promès d’on ja només en sortí morta per ser enterrada a les Baux al costat de Guilhem d’Estoc.
El cert és que al segle XIII em sembla molt estrany que els pares de Barbe fessin esperar el pretendent tres anys. Eren èpoques dures i la gent es casava jove per deixar descendència el més aviat possible. Però si ve de gust creure en la bonica llegenda llavors hem de pensar que els pares de la princesa no volien que hagués de passar per un embaràs i un part massa jove.
En tot cas la llegenda, la vista del paisatge des del castell enrunat i les catapultes gegantines van fer que els deu euros em semblessin prou ben gastats. I he de recordar al lector que aquestes localitats petites franceses poden ser molt provincianes. Ho dic perquè en sortir del castell el primer que necessitava era una beguda freda i vaig demanar un granissat. No és poc habitual a França que et diguin el preu de la beguda per endur-se però que et cobrin mig euro més si vols seure a una taula a l’interior del local. Pitjor encara trobo el fet que la beguda que es paga no dona dret a utilitzar el bany perquè molts establiments no en tenen pel públic. Repeteixo però que es tracta de les localitats petites.
Per acabar el post d’avui us vull parlar de la ciutat Salon-de-Provence, una autèntica perla amb un castell imponent que es pot visitar gratuïtament, un centre de la vila que es pot voltar fàcilment en dues o tres hores i unes botigues de sabó artesanal de tota la vida on un s’hi pot deixar un dineral si no es fa un gran esforç per vèncer la temptació.
A Saló-de-Provence també vaig passar pel que els anglesos i els alemanys anomenen un “flop”. Un flop és quelcom que resulta ser un fracàs i aquest cas el flop va ser la visita a la casa de Nostradamus.
Nostradamus, va néixer a Saint-Rémy, molt prop de les Baux-en-Provence si un és capaç de trobar els rètols que indiquen aquesta primera població, però va canviar moltíssim de residència durant la seva vida. Era d’origen jueu i d’aquí que li agradés interpretar els números i fer prediccions a partir d’ells. Era un humanista en tots sentits i de ben jove s’interessà per les plantes i les seves propietats, més tard estudià medicina a Montpellier amb el desig de poder ajudar guarir la pesta. No obstant igual que un Leonardo da Vinci, Nostradamus tocava moltes tecles.
La visita a la casa de l’autor de les profecies costa 5 euros i s’inicia amb un petit vídeo on es mostren en forma de pel·lícula fragments de la vida de Nostradamus com el naixement del seu fill, que es convertí en el seu biògraf. Aquest fou un fill del segon matrimoni ja que la primera dona del visionari morí de pesta igual que els seus dos infants.
Si he de ser sincera les tres persones que vam veure el vídeo vam haver de demanar a les recepcionistes que pugessin el volum perquè se les sentia moltíssim més a elles que no pas a la gravació. Això ja em va fer mala ganya i va ser un preludi del desastre posterior. Després del vídeo els visitants han d’esperar que hi hagi prou turistes del mateix idioma per iniciar el recorregut per la casa. Aquesta consisteix en passar per unes sales en les que hi ha uns ninots gegants que representen algun personatge amb qui es relacionà Nostradamus i escoltar una gravació amb converses fictícies entre Nostradamus i els personatges. Em vaig sentir completament ximple observant els ninots i escoltant aquelles gravacions que no contenien cap mena d’informació ni dada rellevant sobre Nostradamus però que pretenien donar una impressió del que podien haver estat escenes de la vida del famós metge i visionari. Òbviament a la casa no hi ha aire condicionat ni cap tristíssim ventilador per fer córrer l’aire més que espès de les diminutes habitacions. Tot plegat una presa de pèl que només va servir per mantenir-me allunyada del sol en l’hora més xardorosa del dia. Això sí, en sortir de la casa no vaig poder evitar en absolut mirar a banda i banda de la porta no fos que hi hagués una càmera oculta enregistrant la cara de babaus dels visitants que surten amb 5 euros menys i la impressió que els han pres el pèl de mala manera.
Potser la propera vegada aniré al museu de Van Gogh que amb tota seguretat serà més profitós.
Per acabar el post d’avui he de recomanar una visita d’una tarda al poble medieval Gordes. No és dels més famosos però sens dubte va ser el que més em va agradar de tot el que vaig veure en sis dies de passeig per la Provença aquest cop. Us deixo amb una imatge de l’indret meravellós en què vaig passar una tarda rodona perquè ni em van cobrar per seure quan vaig voler una aigua, ni em vaig deixar els calés en visites que no aporten res. Els quatre euros de pàrquing a l’entrada de la vila s’ho valen perquè la localitat és una autèntica perla a la Provença.
Espero haver-vos fet venir ganes de viatjar-hi. En tot cas jo hi tornaré el proper estiu amb tota certesa.

Per cert, la primera fotografia és una de les catapultes del castell de les Baux i la segona Gordes, la troballa d’aquest estiu.

Bona tarda i aprofiteu les vacances que passen volant!