Categoria: Societat i cultura

La IA i els valors i principis en joc.

1 comentari

Continuo avui un dijous més amb reflexions sobre aquesta nova tecnologia a l’abast de tothom que està revolucionant la nostra manera de treballar. Em vull concentrar avui en alguns dels seus aspectes més negatius. Ho faig precisament aquesta setmana en què s’ha insistit tantíssim en què els usuaris d’Instagram o Facebook que no vulguem que l’algoritme s’alimenti de les nostres imatges per entrenar-se, hem de fer palesa la nostra no conformitat fins un dia en concret d’aquest mes de juny.
I és que repeteixo que la IA, com qualsevol altra tecnologia no té res de bo ni de dolent per si mateixa, tanmateix els humans en podem pervertit el seu ús.
Per evitar aberracions, l’any 2021 la UNESCO ja va generar un marc de recomanacions sobre l’ètica de la IA, és a dir que ja s’està treballant p en allò que és o no correcte a l’hora de desenvolupar i usar aquesta tecnologia. Les recomanacions estan basades en valors que la IA hauria de respectar com la dels drets humans i llibertats fonamentals, la dignitat humana, la prosperitat del medi ambient i els ecosistemes, la diversitat i la inclusió. I en el moment en què fem servir la IA hi ha una sèrie de principis a seguir com el de la proporcionalitat i la innocuïtat, la seguretat i la protecció, l’equitat i la no discriminació, la sostenibilitat i el dret a intimitat i protecció de dades.
Comencem amb el primer principi, el de la proporcionalitat i la innocuïtat. Sabem ja del cert que la IA s’està fent servir en contra d’aquest principi a indrets com la Xina perquè aquest país ha desenvolupat, també amb ajut de l’empresa tecnològica Huawei, una alarma Uigur. Sabeu què és? Els uigurs són una ètnia que pertany a la minoria musulmana a la Xina. L’alarma Uigur és un software que empra IA que ha estat nodrida amb imatges de milions de xinesos no uigurs i de uigurs per tal que l’algoritme pugui preveure segons els patrons que ha après, si el rostre d’una persona pertany a un d’ells. A la regió de Xinjiang quan aquesta alarma detecta un Uigur, la persona pot acabar a la presó i de fet centenars de milers de uigurs són ara a la garjola i se’ls està “reeducant”. La IA que s’aplica només té un percentatge d’encert del 70 % però tot i així el govern xinès no s’ha plantejat si és correcte aplicar-la. I lluny de si l’alarma uigur falla un terç de les vegades, emprar una eina de IA per a perseguir i engarjolar a ciutadans per la seva ètnia va contra els drets humans i viola clarament el principi de la innocuïtat.
Tot i que moltes empreses privades estan en contra de l’ús d’aquest tipus de software amb una IA predictiva que pot servir per discriminar, una altra gran empresa com Alibaba ha aplicat ja la alarma antimusulmana.
No cal però crear un instrument tan malèvol com aquest per incórrer en errors en l’aplicació de la IA perquè sovint la policia fa servir programes que recopilen una pila de dades sobre el lloc, l’hora i les circumstàncies en què succeeixen certs crims per tal de preveure i evitar que es repeteixin en un futur. Òbviament no parlem ara d’un ús no ètic de la IA, però tornaré ara al factor humà i recalcaré que el cervell humà no és ni molt menys tan fàcil de preveure amb la qual cosa mai hem de refiar-nos al 100% de la predicció de la IA i no es pot descartar altres escenaris del crim.
En el camp de l’educació els programes desenvolupats amb IA que intenten predir el futur rendiment acadèmic dels alumnes també poden ser una eina massa esmolada. Si nodrim l’algoritme de milers de dades de l’alumnat actual per exemple, serà obvi que la IA trobarà un patró clar entre “famílies desestructurades”, “famílies amb manca de recursos” i problemes acadèmics dels fills per posar un exemple. Però a aquesta conclusió també hi podem arribar nosaltres a partir de l’experiència. El que s’ha d’evitar amb la IA predictiva és caure en el que s’anomena profecia autocomplida. És a dir que com que ja esperem un determinat rendiment acadèmic d’un alumne, aquest ja queda condicionat pel que la IA o la comunitat acadèmica pensi d’ell. Els humans tenim un cervell plàstic que aprèn contínuament i pot seguir aprenent en edat avançada i un alumne pot desenvolupar les seves capacitats o els seus interessos en tot moment. Hem d’intentar evitar al màxim condicionar-lo negativament.
Però el grau en què la IA causa discriminació no acaba aquí. Malauradament encara no podem esborrar del tot els biaixos que pot arribar a produir la IA en molts sentits. En el camp de la producció, reconeixement i interpretació d’imatges la IA és racista i tot seguit explicaré per quin motiu. La càmera i els nostres equips de filmació van ser desenvolupats amb l’home i la dona blancs com a objectiu de la imatge. Per tant els equips estan adaptats per reflectir la pell blanca. És així mateix. Per això hi ha software que utilitza la IA que encara no és capaç de reconèixer una imatge de per exemple una mà que sosté un aparell concret si la mà és de pell fosca o negra. Sona tan horrorós com és. Hem de pensar que l’algoritme s’ha alimentat d’imatges que ja circulen i que reprodueixen els esquemes de la societat dominant que és la blanca i l’occidental. Així que de moment la IA no té possibilitat de ser equitativa en alguns sentits. Que no ho sigui i que estigui nodrida amb el que ja circula per internet vol dir que de moment reproduirà els paràmetres socials establerts que ja són els que dominen i que ara per ara per si sola no contribuirà pas a la igualtat.
Un altre punt en què la IA de moment va contra un principi que hauria de respectar és el de la sostenibilitat perquè el consum energètic que requereix pel seu funcionament genera una quantitat esgarrifosa de CO2. A la Universitat de Massachusetts Armherst, la científica Emma Strubel ha calculat amb el seu equip que entrenar un model com el chat gpt equival en contaminació a 125 vols de Pequín a Nova York. Algunes estimacions preveuen que el 2030, l’ús de la IA suposarà el 30% de consum d’energia i això és insostenible, no cal que us ho digui.
El darrer tema que cal plantejar ara és el de la privadesa de dades i l’alfabetització de la nostra petja digital. La majoria de nosaltres sabem que les nostres dades i cadascuna de les nostres cerques està sent emmagatzemada i venuda a grans empreses. Si cerco al google “rascador de gat” els deu propers minut comencen a sortir-me pop-ups i anuncis que tenen a veure amb gats. El contingut dels anuncis de les xarxes socials està condicionat a les meves cerques prèvies. Fins a quin punt aquestes dades de navegació no haurien de ser rastrejades és una qüestió d’ètica i de llibertat. El pensament és lliure, solíem dir, però ara el nostre pensament deixa fins i tot petjada a internet. És obvi que hem de ser conscients de l’ús i l’abús que les grans empreses fan de la informació que els donem. I ja no fa gaire que se’ns va advertir que si no volíem que les nostres imatges a instagram o Facebook fossin utilitzades per alimentar l’algoritme, hem de seguir uns passos concrets per fer explícit que no donem el nostre consentiment. Sembla però més lògic pensar que haurien de ser Instagram i Facebook que ens demanessin permís a nosaltres per emprar material propi extret de la nostra vida per alimentar la IA però resulta que no és així.
Per aquest motiu segueixo amb el que deia al principi. La tecnologia en si no és ni bona ni dolenta però l’ús que en fem sempre pot portar conseqüències nefastes i per tant caldria que es vetllés per la bona aplicació de la IA però encara estem en camí de crear marcs de legislació potents i de fer-los complir.
Bon començament d’estiu que ja ens ha arribat pràcticament.

La IA i la nostra quotidianitat.

Deixa un comentari

Quan als tretze anys em vaig aficionar als dibuixos animats del Dr. Slump i esperava cada tarda amb il·lusió les divertides reaccions de l’androide Arale Norimaki, una nena creada per un excèntric professor japonès, poc imaginava que als cinquanta anys els humans estaríem pensant en crear androides com ella.
Bé, la seva realitat queda un pèl allunyada encara però el que sí he de dir és que la vinguda de la IA i la seva aplicació massiva a l’abast fins i tot dels usuaris més neòfits en informàtica, ha donat ales als científics més optimistes per imaginar un món en què humans i robots convisquin en harmonia.
El Japó és el país del Manga, de l’Animè, el que va veure néixer els Tamagotchi, recordeu que eren? I que ara és pioner en acceptar la nova tecnologia IA i aplicar-la al dia a dia.
No sé si us sonarà el Tamagotchi però és un aparell que reprodueix una mascota virtual que requereix de les cures del seu amo per tal de viure. Van sortir al mercat el 1996 i es van vendre com a xurros durant uns anys. Però què ens diu això del Japó? Doncs que és una cultura que pels motius que siguin, carregues laborals brutals, inhibicions socials, jerarquies estrictes, els ciutadans necessiten de mascotes virtuals per manca de temps o capacitats per ocupar-se d’ésser vius.
I de fet, aquesta manca de relacions socials i la pressió a la feina ha portat al Japó a tenir una població envellida a qui cal atenció sanitària en un moment en què no hi ha prou personal per atendre-la. Per això es treballa a ritme trepidant amb IA per tal de produir robots que puguin ajudar al dia a dia a la gent gran ara que falten metges i assistents socials.
Un escenari molt trist però al que ja ens podem estar acostumant.
Però tornem al Dr. Slump perquè té un homòleg de carn i ossos que viu al Japó i treballa precisament en això, el camp de la robòtica i els androides. No es diu Slump sinó que ell és el Dr. Ishiguro, de cabell negre i que sempre va vestit també en aquest color. El Dr. Ishiguro és un visionari que ha llençat un projecte molt ambiciós que pretén esborrar els límits entre humans i robots. El programa és ni més ni menys que el Moonshot Goal 1. Aquest programa el que vol aconseguir és esborrar les limitacions del cos humà, el cervell i l’espai fins el 2050. La idea principal és implantar el cervell humà a robots androides més capaços de resistència i de vida més llarga que la nostra biològica per tal de potenciar la nostra vida. Ells serien capaços de connectar-se a altres xarxes neuronals, a altres cervells i superar així els límits de l’espai i el temps. Òbviament aquest programa té implicacions ètiques greus perquè ell parla de connectar cervells i de poder llegir els pensaments d’altres o de barrejar-los amb la màquina i això fa pensar què en pot quedar de nosaltres els humans individuals.
El Dr. Ishiguro assegura que el nostre planeta serà aviat no habitable i per anar a cercar-ne un altre o sobreviure a l’espai necessitem existir en cossos que aguantin més que els humans. Suposo que aquest és el seu darrer pensament i una de les seves intencions quan ha endegat aquest programa.
Tornem al món de la ficció i al que ens ha ensenyat i us vull recordar la meravellosa pel·lícula “blade runner” on els robots replicants d’aspecte humà han de ser interceptats i eliminats i si recordeu, al final de la pel·lícula, un d’ells mostra sentiments humans i ens fa recapacitar a tots. Què hi ha d’humà en l’ésser humà?
Certament la IA és d’un gran ajut en moltíssims camps. En medicina per exemple és boníssima reconeixent malalties perquè s’ha alimentat d’una base de dades enorme que li permet reconèixer patrons allà on els metges poden cometre errors. Implementar la IA en diferents sectors pot ser un gran avenç. Però substituir la IA pel contacte i l’escalf humà ens pot portar a la destrucció dels pilar de la nostra societat.
Per això s’està ara investigant ja els límits que hi hem de posar.
Però sabeu exactament quan va començar la tecnologia IA, com la podem definir i quins tipus d’IA hi ha? Anem a pams. El creador del terme IA va ser el professor universitari d’Stanford John McCarthy que era informàtic i científic cognitiu. Ell la va definir de manera molt simple com “la ciència i l’enginyeria per fabricar màquines intel·ligents, especialment programes informàtics intel·ligents”. Un dels més grans experts en IA mundials, el professor Yoshua Bengio de la Universitat de Toronto diu senzillament que “la IA consisteix en crear ordinadors que ens puguin ajudar, que puguin fer les coses que els humans podem fer però que els nostres ordinadors actuals no”.
Molt bé doncs segons aquesta definició la IA ha de poder raonar o tenir sentiments i ara per ara no cal que ens amoïnem perquè de moment no pot. I tampoc pot discernir i a més també té una gran limitació, que es nodreix de dades i del coneixement d’internet i per tant no és neutral perquè afavoreix visions específiques del món.
Podem classificar la IA segons sigui estreta o feble (IAE estreta) o IAE general. La primera és la que maneguem ara, una IA que desenvolupa de manera autònoma i gràcies a un marc predefinit per nosaltres humans unes tasques específiques
La IA General o IA forta és una intel·ligència artificial encara no aconseguida capaç de totes les tasques de les que la intel·ligència humana és capaç.
El filòsof suec Nick Bostrom també parla de la SuperIntel·ligència Artificial que n’és una que supera la nostra humana. De moment podem respirar tranquils perquè s’hi està treballant però no s’hi ha arribat.
Ens haurem de conformar en tenir, pels que s’ho puguin permetre, assistents virtuals sortits de l’enginyeria japonesa com la terapeuta Azuma Hikari que és un simpàtic dibuix animat en 3 dimensions d’una noia que interactua amb el seu amo. Pot posar música, programar els electrodomèstics de la casa i xatejar. És immensament graciosa i se’n va a dormir com els humans i ens desperta com si fos una humana, donant-nos el bon dia. En aquest moment s’està treballant en la seva capacitat de que pugui reproduir converses il·limitades. Però és clar, l’efecte terapèutic d’una conversa amb un robot mai serà l’efecte terapèutic de la conversa amb un humà. N’estic segura.
Una altra manera de classificar les IAs és segons les seves funcionalitats. Dins la IA estreta tenim dos tipus de màquines: les reactives, que no emmagatzemen records o experiències pel futur sinó que se centren en l’escenari present i reaccionen amb la millor acció possible segons les dades de què disposen. Un exemple en serien les màquines de jugar a escacs.
La IA de memòria limitada emmagatzema informació durant un temps curt i reacciona davant d’aquest. Seria el cas de la IA que s’utilitza en vehicles que condueixen sols.
Associada a la IA general trobaríem la teoria de la ment que es refereix a màquines amb capacitats per reconèixer emocions, necessitats, creences i processos del pensament. Encara no existeix. Com tampoc existeix la IA amb autoconsciència capaç de reconèixer-se a si mateixa.
Per últim també podem parlar de la IA predictiva o la generativa. La predictiva com indica el seu nom és un algoritme d’aprenentatge automàtic que analitza dades i pronostica resultats futurs. La IA generativa, crea continguts nous com textos, imatgesm vídeos, àudios, similars als dels humans.
Ara em podreu demanar, i què és un algoritme? Doncs un algoritme és “una seqüència de regles (operacions) que especifica com produir un resultat (output) amb un nombre definit de passos” o dit d’una altra manera són les instruccions que segueixen les màquines per resoldre tasques i problemes.
Els algoritmes que generen contingut s’anomenen “machine learning” i poden aprendre amb un aprenentatge supervisat que és quan s’introdueixen a l’algoritme unes característiques o preguntes i les seves etiquetes o respostes. Aquest algoritme necessita d’una gran quantitat d’etiquetadors. Però l’algoritme també pot aprendre de manera no supervisada quan que se li introdueixen dades i ell mateix troba patrons.
Aquest aprenentatge automàtic està fent que la IA ara ja sigui molt capaç de detectar tumors o lesions de maner eficaç perquè amb la gran quantitat de dades de que disposa ha trobat ja els patrons per reconèixer malalties.
En el camp de la ciència la IA està sent una gran ajuda pels professionals de la salut. Pel que fa a l’educació també implicarà un gran canvi que jo veig en positiu i del que us parlaré en un proper post.
La imatge d’avui és la que he repetit de la setmana passada perquè ha estat una de les meves primeres utilitzant el programa Leonardo d’IA. Segueixo però pensant que no hi ha res com el que creem nosaltres o el que fotografiem nosaltres. L’únic problema és que de vegades la realitat que tenim en ment per una imatge no la trobem i hem de recórrer a la IA.
Bona setmana.

L’FP i el nou envitricoll que es pot indigestar.

Deixa un comentari

No sé si us haureu fixat en els cartells que anuncien la nova FP pel carrer i que són com els de la fotografia. Suposo que no deu ser quelcom que cridi l’atenció si no impartiu classes a cicles o si no teniu ningú a la família que hagi de decidir el seu futur i s’estigui plantejant fer formació professional.

La reforma actual de l’FP que encara estem esperant que ens diguin si entrarà o no en vigor a partir del curs vinent, té molts detractors. Jo avui en aquest blog us en vull fer cinc cèntims perquè fa ben bé 12 anys que vaig entrar a treballar a cicles formatius en el centre on encara treballo i és quelcom que m’afectarà de ple. I a més afectarà el futur d’una pila de joves.

Anem a pams. La reforma s’ha fet a fi de bé. Hem de partir d’aquesta base. El problema serà que no s’ha planificat amb prou temps per poder-la implementar degudament.

L’enrenou va començar amb la llei orgànica anomenada “Ley Orgànica de Ordenación e Integración de la Formación Profesional” que es va aprovar el 23 de març del 2022. L’objectiu principal d’aquesta llei era unificar la FP educativa i la formació professional per a l’ocupació. I diria més, va néixer amb la dèria de fer la formació més flexible i de possibilitar un itinerari professional que permetés anar-se qualificant en funció de les capacitats i interessos personals. També volia adaptar-se a les necessitats de l’empresa per assegurar així una major quota d’inserció laboral. Això és el text escrit òbviament. El primer canvi substancial que comporta la reforma és que augmenta el gruix d’hores de formació en empreses i redueix les lectives i com us podeu imaginar això comporta una redistribució horària del personal d’FP que pot ser dramàtica.

Voldria però primer de tot seguir aclarint en què consistirà la FP moderna. Fins ara teníem el grau mitjà que era una primera titulació professional, el superior al que s’accedia després d’un batxillerat, d’un grau mitjà o d’unes proves d’accés. Tant el grau mitjà com el superior impliquen 2 anys d’estudis. A més d’aquestes modalitats també hi havia dobles titulacions, és a dir que una persona que per exemple es qualificava en transport i logística en dos anys, fent-ne un tercer també podia tenir el títol de Comerç Internacional i a l’inrevés. Això òbviament només era possible en graus amb una gran infinitat d’assignatures en comú. Des de fa uns anys també es va implantar la FP dual que implicava un major nombre d’hores de pràctiques a l’empresa en detriment d’hores lectives.

Doncs bé, l’actual reforma preveu qualificacions professionals acumulables i ascendents que van dels graus A fins al E, sent l’A l’inferior i l’E el superior. El que per a mi és més positiu del sistema pensat sobre el paper és que la gent es pot anar qualificant progressivament en microformacions que quan s’acumulen poden arribar a representar una titulació completa. D’aquesta manera l’alumnat pot anar triant un itinerari propi específic pels seus talents i gustos.

També trobo positiu que amb la nova FP es creen mecanismes per facilitar l’acreditació de competències professionals per a aquells que ja porten anys treballant però que encara no tenen cap titulació.

Sona engrescador però pot arribar a ser un envitricoll endegar un entramat capaç de fer possible aquest sistema de peces de trencaclosques.

L’alumnat que ja pugui acreditar un certificat o títol de nivell C i D passarà un 20% de la seva formació fent pràctiques en empreses. Això serà ja el primer gran problema perquè vist des de dins ja costa ara trobar pràctiques per a alumnes de cicles superiors que han de fer  416 hores en cicles com transport i logística d’un total d’unes 1.600 a l’escola. Si automàticament s’han de restar hores de temari i continguts i s’ha de pressuposar que les empreses oferiran els continguts de manera pràctica als alumnes, el problema que tenim és que senzillament no hi ha prou empreses per oferir les hores de pràctiques necessàries.

I de fet la nova llei contempla dos règims d’oferta de formació dual. Per una banda una formació dual amb un 20% d’hores d’aprenentatge a l’empresa sense contracte o una formació laboral intensiva en què el 30% de l’aprenentatge és a l’empresa i amb contracte.

Tot això representa un esforç titànic per part de les escoles i les empreses i implica una creació de la nit al dia de figures que faciliten la cooperació escola-empresa i que encara no estan perfilades als centres de formació professional. Entre aquestes noves figures hi ha el responsable d’Innovació FP, el responsable d’Interanacionalització FP, el Tutor Dual, el Responsable i Coordinador d’Orientació Professional. També hi haurà nous perfils docents com el docent sènior o l’expert en el sector productiu.

Per si sembla poc, també es canvien assignatures. Anglès serà transversal a tots els cicles però en aquells on es necessita més com a comerç internacional en comptes de 132 hores se n’impartiran només 66. Ja em direu com assoliré cap millora en l’anglès dels alumnes per no parlar de les segones llengües que quedaran com a residuals! I en detriment d’aquestes assignatures potser n’arriben d’altres com la de sostenibilitat i digitalització aplicada al sector productiu.

Encara que no sapigueu gairebé res de l’actual FP crec que els canvis que comento ja són prou significatius i dramàtics per tal d’entendre que sense la planificació necessària per implementar aquesta llei, la seva execució pot ser un gran desastre. Ho pot ser perquè les empreses no podran assumir les tasques de formació previstes a la llei. Qui ensenyarà a l’alumnat el que s’ha arrencat del currículum? I a més, com es treuen de cop i volta hores del currículum per implementar assignatures noves sense haver preparat al professorat amb anticipació?

Doncs així estem a l’FP. I això que fa poc va sortir un article que deia que els joves que acaben els cicles són els que abans s’incorporen al mercat laboral.

Jo també veig els cicles formatius com una plataforma de llançament a la vida laboral però tot i la intenció clara de fer-los més propers a l’empresa, no acabo de veure clar que la gran pensada pugui sortir bé sense planificació prèvia.

En tot cas serà qüestió d’anar mirant quins mòduls de cicles puc fer per si no tinc prou hores a la concertada. I vosaltres què en penseu?  Bona setmana a tots i bon maig.

El Berlín dels meus llibres.

Deixa un comentari

Us semblarà potser estrany que hagi escrit abans de sant Jordi un post sobre els escenaris de les meves novel·les i ara, passat sant Jordi dediqui tot un capítol a una ciutat on vaig viure dos anys i que no ha estat la protagonista principal de cap dels tres llibres que ja tinc publicats. I és que si bé no és un dels escenaris principals a “la Vall dels Ignorants” sí que n’és un de secundari i amb molta probabilitat tornarà a ser protagonista a la meva quarta novel·la. El motiu és força clar. Tot i que jo ja havia vist algunes ciutats europees abans d’anar a viure a Berlín i vaig tenir per exemple la sort de passar tot un mes d’agost a Viena, va ser precisament la capital alemanya la que va produir un canvi radical en mi.
En primer lloc he de dir que la ciutat que vaig conèixer jo i la que és ara, certament no és la mateixa. Com totes les metròpolis, s’hi injecten prou diners per fer-la canviar i desenvolupar-se. No obstant això, Berlín té un encant especial perquè s’hi pot respirar història més que en cap altre lloc del món. El fet d’haver estat dividida primer en quatre sectors i haver passat després a ser una mateixa ciutat de dos blocs diferents, l’occidental i l’oriental sempre l’han feta un indret misteriós i ple de tensió. El Berlín occidental es va desenvolupar seguint el ritme d’altres ciutats europees, però l’oriental va quedar aclaparat pel gris soviètic fins després de la reunificació. Heu de pensar que els alemanys que van viure amb el mur dividint famílies tenien els controls policials, l’amenaça i sobre tot els somnis somorts sovint a l’altra banda. Els de l’oest se sentien privilegiats de no ser a l’est, i els de l’est sabien que no podien anar contra el seu nou estat, la República Democràtica Alemanya, però ensumaven que a l’altra banda s’hi vivia millor.
Quan va caure el mur i els ciutadans d’una banda podien desplaçar-se a l’altra, de cop van quedar molts pisos i edificis buits que es van anar habitant sovint d’okupes que feien el manteniment de les cases a canvi de viure-hi de franc.
En el temps en què jo vaig viure a Berlin la ciutat encara no s’havia acostumat “a l’altra banda” i encara era molt palès el caràcter diferenciat dels alemanys de l’est —els Osis — i els de l’oest — els Wesis— i per tant la història de les dues alemanyes es respirava cada dia intensament.
La primera època de la meva estada a Berlín la vaig passar al barri de Mitte, que tradicionalment és el centre neuràlgic de la ciutat on hi ha la Museumsinsel, l’illa de museus, el Reichstag, la preciosa avinguda Unter den Linden i la Porta de Brandenburg. Passar de viure al carrer Bonavista que sempre ha estat molt animat, ple de gent del barri i on una se sent agombolada a viure de cop a Mitte va ser ja un xoc. Aquest cèntric barri berlinès és un dels més segurs de la ciutat però també és tot el que un espera d’una capital administrativa alemanya, és un pèl fred i força endreçat. A mi en aquell moment em va semblar veure-hi el tarannà soviètic reflectit tot i que no era possible. Passejar per Mitte era sinònim de parlar i amb gent ben situada econòmicament. L’altra cara de Mitte és el barri on vaig tenir la sort de llogar el meu primer pis: Neukölln. Aquest barri era juntament amb Friedrichshain dels més pobres. La gent que hi vivia no tenia res a veure en absolut amb la gent que em trobava a Mitte.
Anar cada dia del meu pis de la Sonnenallee número 14, a l’hotel Adlon a Mitte era moure’s entre dos universos completament diferents.
Si en comptes d’anar a viure a Mitte jo hagués anat a parar a Prenzlauerberg, a Charlottenburg o fins i tot a Kreuzberg, la meva primera etapa a la ciutat potser m’hagués semblat un xic més lleugera perquè en aquests altres barris la gent ja era molt més una barreja que no pas el primer.
Fa poc vaig conèixer un home d’Ohio que venia a fer un viatge de dos mesos per Europa. Com que els seus avis eren alemanys, Alemanya era un país que volia visitar amb calma. Entre totes les ciutats que hi ha vist hi ha Berlín. A mi m’interessava conèixer el seu parer sobre el que va ser la meva plataforma de llançament a la vida real i a pesar dels anys que han transcorregut hi ha dues coses que sembla que no han canviat de la metròpoli alemanya d’ençà que hi vaig viure jo. En primer lloc el fet que floti un cert desencís i malestar a l’aire. Els habitants de Berlín estan sovint malhumorats. Quan jo hi era ho estaven pel moment de crisi en què vivien, un moment en què de dues ciutats se’n va haver de fer una i això va implicar un esforç econòmic i cultural important. Ara probablement el focus del malestar és un altre perquè en una ciutat que és el centre administratiu d’un país és on més es palpa el neguit que ocasionen algunes amenaces imminents com la crisi energètica. I aquest afecta i molt a Alemanya ja que segueix sent un país industrial i que consumeix per tant molta energia.
Ja us he parlat en alguna ocasió del concepte de la “Berline Schnauze” que no només és un dialecte urbà que es parla a la ciutat sinó que implica una manera de fer. La “Berline Schnauze” és el caire directe, abrupte i sovint irreverent que fan servir els habitant de la ciutat per comunicar-se els uns amb els altres i certament per no veure’s trepitjats en una capital on tothom va a la seva a ritme frenètic.
Un dels fets més curiosos de la ciutat és que quan hi vaig ser i encara ara, sempre deia que els berlinesos nats a la ciutat haurien d’estar “unter Naturschutz” en conservació, és a dir que se’ls hauria de tractar com a espècie protegida. I és cert. Generalment la gent que hi coneixereu prové d’altres llocs i per tant se sent a la ciutat exactament tan “manllevat” com els turistes. I això també fa que Berlín sigui molt especial.
L’altre punt que converteix la ciutat un indret que sorprèn però pot arribar a ofegar un xic és la gran quantitat de gent que hi ha i s’esforça per ser el que anomenaríem en català modern “guai”. Us confessaré una cosa. Quan jo vaig marxar d’aquí per viure a Alemanya, ho vaig fer en part perquè estava envoltada de massa gent que em semblava tallada per un mateix patró: el que es considerava “de bon to” a la societat catalana. Quan vaig arribar a Berlín i vaig començar a interaccionar amb gent de fora del barri Mitte vaig començar a descobrir un món ple de persones que duien un estil de vida alternatiu. Alguns perquè no tenien feines estables i treballaven a temporades, altres perquè als trenta llargs encara compartien pis amb algun amic o amiga, molts perquè vivien en famílies compostes de les restes de les seves ex-famílies i una immensa majoria perquè cercaven un lloc a Berlín doncs es desviaven de la norma. De fet, de gent diferent a Berlín en vaig veure tanta que finalment em vaig fixar precisament en algú que era exactament el model de que s’hagués esperat aquí d’una persona, un noi amb la carrera acabada que volia un estil de vida d’allò més normal i corrent. I va resultar destacar a l’escena berlinesa per ser més normal que la resta del que m’envoltava cada dia.
En tots els dies que el Mark, així es diu el meu amic d’Ohio, ha estat a Berlín, ell ha tret la mateixa conclusió que jo en aquella època. Si ho hagués de definir diria que aquesta ciutat pertany a Alemanya sense ser típicament alemanya perquè més aviat pertany a tots aquells que volen encaixar en un lloc on ningú intenti encaixar.
Us deixo avui amb unes imatges de la meva primera gran ciutat. Aquella a la que vaig decidir anar però que em suposava un xoc diari d’adaptació. Totes elles me les ha cedides el Mark, que aviat tornarà als EEUU carregat d’una pila de bones impressions sobre la nostra vella Europa espero.

Cardona i el seu castell inexpugnable.

Deixa un comentari

Dissabte passat i aprofitant que volia fer una sortida per setmana santa, vaig decidir finalment anar a veure el castell de Cardona amb un amic. Feia temps que ho teníem pendent i vaig pensar que si quan faig vacances a França soc capaç de visitar castells i no cansar-me’n, també ho puc fer aquí i conèixer el nostre patrimoni i una mica de la nostra història.
La visita guiada no és gens cara i vaig pagar-la gustosa. Per vuit euros amb cinquanta una guia turística ens va explicar i il·lustrar el què i el com d’un castell que va fer construir Lluís el Pietós l’any 789 per tal d’assegurar la reconquesta de l’interior del Principat. La situació del castell de Cardona, ubicat en una posició naturalment elevada era immillorable perquè permetia el control sobre totes les rutes del principat i també permetia la vigilància de la frontera amb els sarraïns que en aquella època eren a tocar. Del castell primerenc en queda molt poc i el que coneixem està prop de la torra de la minyona que serveix per adonar-nos del tipus de fortalesa que va arribar a ser. En un principi el castell estava protegit per unes muralles de sis metres que ja no hi són i unes torres tenien uns vint-i-cinc metres però la que podem veure ara és de només 12,5 metres perquè amb els anys i amb el canvi en les estratègies bèl·liques, les muralles es van anar eixamplant però baixant d’alçada i també va ser convenient rebaixar l’alçada de les torres.
Guifré el Pilós va reconstruir el castell i el va ampliar el 886 i al segle XI, Borrell II, comte de Barcelona, el va reedificar. El primer va atorgar la primera carta de poblament a Cardona, i Borrell II la segona. Aquestes cartes de poblament servien per atraure homes i dones a indrets on no s’hi habitava a canvi de certs privilegis.
La fortuna dels Cardona va anar augmentant i la família que va anar ascendint en l’escala social gràcies a l’extracció de sal de les mines de Cardona. Aquesta sal era exportada arreu d’Europa i va permetre a la família enriquir-se i prosperar de manera que van ser capaços de construir una residència opulent i van fer erigir una col·legiata en època romànica amb una alçada i una lluminositat que no es corresponen a l’època. L’església de Sant Vicenç va ser aixecada en només 21 anys i als senyors del castell els va assegurar la benevolència de l’estament eclesiàstic. La vida del castell estava dividida entre la de la noblesa i els seus servents i la dels religiosos i la magnificència de l’església clarament visible des del món musulmà era una frontera clara i un símbol de poder i resolució davant de l’altra fe. D’aquí també la seva magnitud.
Ens hem d’imaginar l’època de la marca hispànica com un llarg període en què les zones frontereres eren ara cristianes i ara musulmanes. Això era així degut a petites guerres, incursions i també a pactes que estalviaven sang. De fet una de les llegendes que relacionem amb el castell de Cardona mostra la barreja i la diplomàcia que gastaven cristians i musulmans llavors.
Es diu que la torre de la minyona s’anomena així en honor a una de les filles dels senyors del castell que un dia van fer una gran festa i hi van convidar totes les persones influents de la contrada i fins i tot els veïns musulmans poderosos. Entre ells hi havia un “Abdul” de la dinastia dels omeies que en aquella època dominava gran part de l’Al Andalus i va aparèixer a la festa deixant a tothom bocabadat. Cal pensar que del segle VIII al XI, els cristians estaven a anys llum dels coneixements dels musulmans contemporanis que eren superiors en ciències com l’astronomia, la matemàtica i la medicina i suposaven el progrés. Diu la llegenda que Abdul es va enamorar de la minyona dels Cardona, és a dir la filla petita que es deia Adelès, i que com que ella, que potser només tenia dotze anys també n’estava, van començar a trobar-se d’amagat prop del castell però en ser descoberts van ser delatats per un dels germans d’Adelès.
Com a càstig se la va tancar a una de les torres on s’hi empresonaven els criminals i se la va deixar amb un servent sord, mut i cec. Segons la bonica llegenda Abdul va fer tot els possibles per salvar-la i va renegar fins i tot de la seva fe. Però quan es va obrir la torre un any després de tancar Adelès a la presó, se la van trobar morta.
És difícil de creure que uns nobles deixessin perdre el que en aquella època era una bona moneda de negociació però el que sí és cert és que a l’arbre genealògic dels Cardona hi apareix una Adela o Adelaida que podria ser la de la llegenda. Al cap i a la fi l’amor no coneix religions i de parelles que han desafiat les lleis “divinies” n’hi ha hagut moltes a la historia real.
El castell es proveïa d’aigua a través de 3 cisternes que en la seva època van arribar a recollir 400.000 litres de pluja. Estem parlant de l’època en què els senyors de Cardona van construir en el turó la seva residència, és a dir cap al 1.240. I per cert, en un moment determinat van adquirir una segona residència a Arbeca, a Lleida amb una palau opulent i que era una mostra de l’ostentació i el poder de la família. De fet als Cardona se’ls va arribar a anomenar els reis sense corona.
El castell de Cardona també té un passat més recent força interessant perquè va ser capaç de resistir el setge Borbònic amb un exercit de 2.000 homes contra el d’uns onze mill dels Borbons. Però resulta que el setge el van començar el novembre i els caps militar de l’altre bàndol mai van pensar que Cardona resistís tant i amb això van acabar sent ells que més patien les inclemències meteorològiques de la tardor.
Si aneu a Cardona a veure el castell us recomano que si podeu feu la visita amb una guia que es diu Núria. No us en penedireu. L’hora i mitja passa volant i una queda amb ganes de saber més de la família dels Cardona. L’únic que no va gaire a l’hora són els serveis del castell perquè consisteixen en unes barraques ubicades fora del recinte i el conjunt arquitectònic es mereix uns banys com cal, sobre tot perquè cada cop hi ha més visitants i els pocs banys fora del castell es queden més que curts. De la mateixa manera l’oferta gastronòmica és molt justa a Cardona. Si voleu menjar bé, ràpid i no us cal entaular-vos gaire, us recomano el bar “el turista” que queda prop del castell. Però si aneu a la plaça del poble i voleu dinar, el menú no baixa dels vint-i-cinc tot i no ser res de l’altre món. Així és que per si de cas millor portar un parell d’entrepans al cotxe per no passar gana i tampoc haver de fer cua. Els restaurants es concentren tots al centre i estaven tots plens.
Si un altre dia visito les mines de sal, hi aniré ben preparada.
Bona setmana a tots!

Tradicions de setmana santa arreu del món.

Deixa un comentari

Tenim la setmana santa a tocar, aquella celebració religiosa en què molts sense saber-ho celebrem el solstici de primavera que els pares de l’església van saber camuflar. I aquest any la setmana santa acadèmica és el que per a mi sempre ha estat: una setmana d’incertesa meteorològica i de ruixats que em feien treure’m la camiseta de màniga curta que duia per abrigar-me un xic.

Recordo les setmanes santa de petita a Tossa. Sempre anava igual. Desitjava sol i estirar-me a la platja per agafar una mica de color però mitja setmana el sol era de forat. I després d’uns anys excessivament assolellats i tres anys seguits de poca pluja els núvols del dissabte 23 tenien regust a glòria, a una meteorologia adequada al moment en què ens trobem. I tant de bo la setmana santa porti pluja i més pluja que és el que toca!

Igual que és època de bunyols de quaresma aquí i de “crêpes” a Bèlgica a d’altres indrets hi ha costums dels que vull parlar avui en aquest post.

Comencem avui per un país on les catifes de corpus són encara més acolorides i vistoses que les nostres: Guatemala. Els carrers d’Antigua amb les seves façanes de diferents tonalitats es preparen pel divendres sant, posant encara més color a la localitat amb l’ajut de catifes fetes amb flors i guarnides amb fruites i verdures. Les catifes florals recorden les que coneixem de pobles com Tossa de mar però a Guatemala els dibuixos de les catifes fan referència a la història de la religió maia. També hi ha processons d’homes que porten imatges de la verge i Jesús fins a l’església. I al vespre de divendres sant, tot el que tenia color a la ciutat es cobreix de paper o tela negra i tothom es vesteix d’un negre que no desapareix de Guatemala fins a diumenge sant. Llavors els típics tons llampants i la música torna als carrers de les poblacions del país.

A Nova Zelanda la tradició de setmana santa no em fa gaire goig. Ja sabeu que a molts països aquest període es relaciona amb les llebres. A Alemanya per exemple és la llebre de setmana santa, l’ “Osterhase”, que porta els ous de xocolata als nens. La llebre i el conill són un símbol de fertilitat i com a tal representa allò que abans del cristianisme volien conjurar les religions ancestrals amb rituals per fer donar a la terra els seus fruits.

I a Nova Zelanda quan van introduir els conills, resulta que es van reproduir i multiplicar tan ràpidament que devastaven collites i allò que els ramaders tenien com a menjar pels ramats i se’ls va considerar una plaga. Per això a la ciutat d’Otago, a la illa sud de Nova Zelanda, la tradició no porta a cercar ous de pasqua amagats, sinó que s’aprofita l’ocasió per tal de caçar conills, el que en caça més guanya un trofeu i 3.500 dòlars de Nova Zelanda. Una festa on no m’hi trobareu pas.

A Jamaica el típic menjar de Setmana Santa és un pastís que es gaudeix acompanyat de formatge. I per dijous sant els jamaicans més tradicionals practiquen un ritual que consisteix en trencar i posar la clara d’un ou cru dins un got ple d’aigua. El deixen tota la nit i l’endemà els entesos diuen que poden llegir el futur segons els dibuixos que fan les clares de l’ou a l’aigua. Ja sabeu que això de llegir el futur en restes de menjar no és res de l’altre món, i si no penseu en aquells que llegeixen les fulles del te a les tasses. Els jamaicans van a missa vestits de negre per setmana santa però el diumenge torna el color als carrers i s’hi fan desfilades amb gent vestida com si fos el carnestoltes de Río de Janeiro, és a dir amb poca o poquíssima roba sobre i ballant. El que se celebra també és la fi de l’esclavatge.

A la República Txeca la setmana santa s’associa a l’aigua. Els homes txecs, fan una espècie de fuets amb branques de salze i les decoren amb llaços de colors. Llavors surten al carrer i fuetegen les noies suaument i les mullen amb galledes d’aigua per tal de que siguin fèrtils.

A Itàlia els florentins celebren des de fa més de tres-cents anys una tradició que s’anomena “Scoppio” del carro. Es tracta de tenir un carruatge guarnit i ple de pirotècnia que porten membres de la població masculina vestint amb la roba típica del segle XV. El carruatge s’empeny fins a la catedral i allà s’encén. Aquesta tradició també volia assegurar unes bones collites i bons negocis.

A Polònia, com a la República Txeca, l’aigua és protagonista per setmana santa i dilluns sant esdevé el dilluns moll amb batalles d’aigua pels carrers. Segons la tradició, les dones a qui mullen per dilluns sant, es casaran durant el següent any. Per tant aquest costum també té a veure indirectament amb els rituals de fertilitat ancestrals.

I com ja sabeu, a Alemanya és tradicional que s’amaguin ous de xocolata pels racons de la casa i  el jardí i que els porti “l’Osterhase”, la llebre de Pasqua. Quan hi vaig ser també em va sorprendre que s’aprofités l’ocasió per fer obsequis a les persones més properes. És una cosa a la que no estava acostumada d’aquí.

Us deixo amb una imatge que és una barreja d’aquí i d’allà. La platja és de Catalunya però el motiu, la llebre i els ous de xocolata són típicament alemanys.

Bona Setmana Santa i no us atipeu gaire de mona!

Què bé que viuen alguns! Comparant el sistema social alemany amb l’espanyol.

Deixa un comentari

Aquesta setmana al “Tageschau “, el telenotícies alemany de la primera del dissabte dia 16, un dels temes dels que es van tractar va ser l’esborrany de projecte del CDU per canviar el “Bürgergeld” per una “Grundsicherung”. Anem a pams, el” Bürgergeld” es pot traduir com a “diners dels ciutadans” i la “Grundsicherung” seria l’assegurança bàsica. L’actual “Bürgergeld” no és res més que la prestació econòmica que s’ofereix a aquelles persones que han deixat de cobrar l’atur i que per algun motiu no poden guanyar-se el sou per viure. El tema ja fa temps que m’interessa i molt perquè quan Pedro Sánchez va sortir amb això de la renda universal jo em vaig portar les mans al cap. Per molt d’esquerres que sigui, els subsidis de l’estat de llarga durada crec que han d’estar subjectes a controls rigorosos i no es poden anar oferint per les bones perquè acaben generant una pila de gent sense cap gana de treballar. Sona molt de dretes, ho sé, però és que de ganduls n’hi ha per tot arreu.

El “Bürgergeld” anteriorment es va anomenar “Harzt IV” o “Arbeitslosengeld II”, la prestació per atur II i és aquella prestació que es pot percebre si s’ha acabat el subsidi de l’atur i encara no s’ha trobat feina. Era una quantitat amb la que els ciutadans no podien viure de manera digna després d’esgotar el seu any de prestació d’atur. I fixem-nos ara en una dada: A Alemanya l’atur es percep només durant un any i no dos com aquí tot i que el país és força més potent econòmicament que el nostre. El “Arbeitslosengeld II” es va substituir per un “Bürgergeld” més digne per ajudar a les persones en risc d’exclusió social. Actualment hi ha requisits per cobrar el Bürgergeld i també sancions que fan que puguis deixar de percebre la quantitat completa. Per exemple, si el Bürgergeld actual corresponent a una persona adulta sense fills és de 563 euros, però a aquesta persona se li ofereix una feina “zumutbar” i la rebutja, el primer mes, el perceptor cobrarà un 10 per cent menys d’aquesta renda. Si rebutja una feina per segona vegada, cobra un vint per cent menys durant dos mesos i si torna a rebutjar de nou una feina per tercera vegada, llavors cobra un 30 per cent menys del “Bürgergeld” durant tres mesos. Aquí el més interessant és que estigui contemplat al reglament alemany què és una feina “zumutbar”. S’entén que “zumutbar” és raonable, una feina que no representi unes exigències desmesurades ni una explotació física, psíquica o emocional de cap mena.

Ho trobo més que lògic. Ja fa anys quan vivia a Alemanya vaig conèixer un docent que treballava a la universitat però que mai feia més d’un o dos cursos per semestre. La feina li servia tan sols per tenir uns diners extra i la seva principal font d’ingressos era el subsidi social que en aquella època s’anomenava “soziale Hilfe”, ajuda social. Aquest docent en concret no tenia cap mena de discapacitat física ni intel·lectual i podia haver-se posat a treballar de docent d’espanyol o d’italià ja que estava llicenciat en ambdues llengües. Però mentre jo m’escarrassava per pagar-me les despeses i estudiar la meva carrera, ell vivia queixós perquè no li sobraven els diners però es negava a buscar cap feina que ell no considerés prou bona per a ell.

Des de llavors les coses han canviat perquè ara hi ha sancions per aquells que no “mostren interès” per reincorporar-se al mercat laboral. No obstant, dissabte passat vaig parlar amb un conegut a Alemanya i ell mateix em va dir que sovint aquestes sancions no s’apliquen.

El CDU que és un partit de dretes vol canviar el “Bürgergeld” per una prestació anomenada “Grundversicherung” perquè creu que l’actual “Bürgergeld” no incentiva prou la reincorporació a la feina.

Com sempre hi ha dues cares de la moneda. Per una banda certament determinat tipus de perceptor amb malalties físiques, psíquiques o depressió, s’acabarà d’enfonsar si per algun motiu es queda sense la seva principal font d’ingressos. Per altra banda però, si els requisits són altres i la quantitat disminueix realment en rebutjar la feina, potser més gent tornarà al circuit laboral. No podem oblidar que les prestacions socials es paguen amb els impostos dels que treballen.

Ara anem al nostre cas, el cas d’Espanya. Aquí l’atur es pot arribar a percebre fins i tot dos anys. Això permet molt de marge de maniobra a molta gent i sent la terra de la picaresca, quanta gent està a l’atur i segueix treballant en negre? No tenim suficient control per assegurar-nos que n’hi hagi que no estiguin gaudint de dos anys semi-sabàtics a costa de les arques públiques.

Per acabar-ho d’adobar, el nostre IMV, ingrés mínim vital, es garanteix a tots per un igual sense haver de presentar cap prova ni sol·licitud de disponibilitat per treballar. Segons l’actual llei, només cal ser resident a Espanya durant un any per accedir a aquesta renda.
I Pedro Sánchez finament va tirar endavant la Renda bàsica Universal que és un ajut de 900 euros que es dona a tot aquell que estigui en situació de vulnerabilitat i que garanteix que la persona podrà dir eternament “no” a feines no dignes.

De perceptors d’aquesta renda universal només en conec un. L’individu en qüestió ha estat rebutjant contínuament feines amb contractes regulars per tal de poder demostrar que durant el període necessari no ha superat els ingressos que permeten l’accés a aquest regal del cel. El pitjor és que nosaltres en aquest país ni tan sols demanem als que la cobren que facin l’esforç de buscar feina i així doncs hi haurà autèntics paràsits que viuran bé sense treballar gaire. I és que el punt està en que la percepció de la renda no implica que no es puguin exercir altres feines.

Torno al cas d’aquest conegut meu. Després de rebutjar feines ben pagades i dedicar-se a donar classes d’anglès i feinejar aquí i allà, finalment va aconseguir la renda universal. Com que viu en una casa ocupada, les seves úniques despeses són el menjar i els fills. Està sempre de molt bon humor i a mi durant mesos m’ha inflat el cap amb allò de que treballo massa i la feina és massa important per a mi.

És molt divertit fer-se petar els diners en birres als clubs nocturns mentre els altres ens trenquem les banyes treballant.

El pol oposat és una amiga meva que treballa a una cadena de supermercats catalana. Aquesta en concret no gasta gaire bon tracte amb els empleats. Li canvien el torn sovint i el de matí implica que es lleva a quarts de cinc del matí. El seu horari és de més de quaranta hores setmanals i el seu sou no arriba als mil tres-cents. A més, aquest any no li han pagat els incentius perquè ha estat de baixa dues vegades el mateix any.

I ara compareu la situació: la meva amiga treballa i es paga les despeses, aquest conegut meu viu del seu volant de “vulnerabilitat” i es dedica a escoltar música en concerts amb els diners dels altres.

Vull pensar que no tots els que cobren la renda universal tenen tan poques ganes de portar una vida digna com aquest paio en concret de nacionalitat anglesa, que dels gairebé vint anys que porta aquí només ha treballat i cotitzat  com a molt sis o set. Però el subsidi el percep igualment. Jo també vull gaudir d’unes vacances pagades? Què he fet malament? No posar fills al món sense tenir recursos per mantenir-los? Certament sovint haver intentat fer les coses bé em fa sentir molt toixa.

Jo no puc canviar les lleis però sí que puc intentar que la gent hi reflexioni i puc també rebutjar estar prop de persones com aquest anglès que es dedica a torrar-se al sol del país mentre una immensa majoria va a la feina i intenta no queixar-se.

Realment s’hauria de revisar de manera molt seriosa a qui se li proporciona la renda i no oferir-la de manera indefinida perquè només criarem ganduls i paràsits.

Dit això passo a un tema més agradívol i us desitjo unes bones vacances de setmana santa.

Cardona i el seu castell inexpugnable.

Deixa un comentari

Dissabte passat i aprofitant que volia fer una sortida per setmana santa, vaig decidir finalment anar a veure el castell de Cardona amb un amic. Feia temps que ho teníem pendent i vaig pensar que si quan faig vacances a França soc capaç de visitar castells i no cansar-me’n, també ho puc fer aquí i conèixer el nostre patrimoni i una mica de la nostra història.
La visita guiada no és gens cara i vaig pagar-la gustosa. Per vuit euros amb cinquanta una guia turística ens va explicar i il·lustrar el què i el com d’un castell que va fer construir Lluís el Pietós l’any 789 per tal d’assegurar la reconquesta de l’interior del Principat. La situació del castell de Cardona, ubicat en una posició naturalment elevada era immillorable perquè permetia el control sobre totes les rutes del principat i també permetia la vigilància de la frontera amb els sarraïns que en aquella època eren a tocar. Del castell primerenc en queda molt poc i el que coneixem està prop de la torra de la minyona que serveix per adonar-nos del tipus de fortalesa que va arribar a ser. En un principi el castell estava protegit per unes muralles de sis metres que ja no hi són i unes torres tenien uns vint-i-cinc metres però la que podem veure ara és de només 12,5 metres perquè amb els anys i amb el canvi en les estratègies bèl·liques, les muralles es van anar eixamplant però baixant d’alçada i també va ser convenient rebaixar l’alçada de les torres.
Guifré el Pilós va reconstruir el castell i el va ampliar el 886 i al segle XI, Borrell II, comte de Barcelona, el va reedificar. El primer va atorgar la primera carta de poblament a Cardona, i Borrell II la segona. Aquestes cartes de poblament servien per atraure homes i dones a indrets on no s’hi habitava a canvi de certs privilegis.
La fortuna dels Cardona va anar augmentant i la família que va anar ascendint en l’escala social gràcies a l’extracció de sal de les mines de Cardona. Aquesta sal era exportada arreu d’Europa i va permetre a la família enriquir-se i prosperar de manera que van ser capaços de construir una residència opulent i van fer erigir una col·legiata en època romànica amb una alçada i una lluminositat que no es corresponen a l’època. L’església de Sant Vicenç va ser aixecada en només 21 anys i als senyors del castell els va assegurar la benevolència de l’estament eclesiàstic. La vida del castell estava dividida entre la de la noblesa i els seus servents i la dels religiosos i la magnificència de l’església clarament visible des del món musulmà era una frontera clara i un símbol de poder i resolució davant de l’altra fe. D’aquí també la seva magnitud.
Ens hem d’imaginar l’època de la marca hispànica com un llarg període en què les zones frontereres eren ara cristianes i ara musulmanes. Això era així degut a petites guerres, incursions i també a pactes que estalviaven sang. De fet una de les llegendes que relacionem amb el castell de Cardona mostra la barreja i la diplomàcia que gastaven cristians i musulmans llavors.
Es diu que la torre de la minyona s’anomena així en honor a una de les filles dels senyors del castell que un dia van fer una gran festa i hi van convidar totes les persones influents de la contrada i fins i tot els veïns musulmans poderosos. Entre ells hi havia un “Abdul” de la dinastia dels omeies que en aquella època dominava gran part de l’Al Andalus i va aparèixer a la festa deixant a tothom bocabadat. Cal pensar que del segle VIII al XI, els cristians estaven a anys llum dels coneixements dels musulmans contemporanis que eren superiors en ciències com l’astronomia, la matemàtica i la medicina i suposaven el progrés. Diu la llegenda que Abdul es va enamorar de la minyona dels Cardona, és a dir la filla petita que es deia Adelès, i que com que ella, que potser només tenia dotze anys també n’estava, van començar a trobar-se d’amagat prop del castell però en ser descoberts van ser delatats per un dels germans d’Adelès.
Com a càstig se la va tancar a una de les torres on s’hi empresonaven els criminals i se la va deixar amb un servent sord, mut i cec. Segons la bonica llegenda Abdul va fer tot els possibles per salvar-la i va renegar fins i tot de la seva fe. Però quan es va obrir la torre un any després de tancar Adelès a la presó, se la van trobar morta.
És difícil de creure que uns nobles deixessin perdre el que en aquella època era una bona moneda de negociació però el que sí és cert és que a l’arbre genealògic dels Cardona hi apareix una Adela o Adelaida que podria ser la de la llegenda. Al cap i a la fi l’amor no coneix religions i de parelles que han desafiat les lleis “divinies” n’hi ha hagut moltes a la historia real.
El castell es proveïa d’aigua a través de 3 cisternes que en la seva època van arribar a recollir 400.000 litres de pluja. Estem parlant de l’època en què els senyors de Cardona van construir en el turó la seva residència, és a dir cap al 1.240. I per cert, en un moment determinat van adquirir una segona residència a Arbeca, a Lleida amb una palau opulent i que era una mostra de l’ostentació i el poder de la família. De fet als Cardona se’ls va arribar a anomenar els reis sense corona.
El castell de Cardona també té un passat més recent força interessant perquè va ser capaç de resistir el setge Borbònic amb un exercit de 2.000 homes contra el d’uns onze mill dels Borbons. Però resulta que el setge el van començar el novembre i els caps militar de l’altre bàndol mai van pensar que Cardona resistís tant i amb això van acabar sent ells que més patien les inclemències meteorològiques de la tardor.
Si aneu a Cardona a veure el castell us recomano que si podeu feu la visita amb una guia que es diu Núria. No us en penedireu. L’hora i mitja passa volant i una queda amb ganes de saber més de la família dels Cardona. L’únic que no va gaire a l’hora són els serveis del castell perquè consisteixen en unes barraques ubicades fora del recinte i el conjunt arquitectònic es mereix uns banys com cal, sobre tot perquè cada cop hi ha més visitants i els pocs banys fora del castell es queden més que curts. De la mateixa manera l’oferta gastronòmica és molt justa a Cardona. Si voleu menjar bé, ràpid i no us cal entaular-vos gaire, us recomano el bar “el turista” que queda prop del castell. Però si aneu a la plaça del poble i voleu dinar, el menú no baixa dels vint-i-cinc tot i no ser res de l’altre món. Així és que per si de cas millor portar un parell d’entrepans al cotxe per no passar gana i tampoc haver de fer cua. Els restaurants es concentren tots al centre i estaven tots plens.
Si un altre dia visito les mines de sal, hi aniré ben preparada.
Bona setmana a tots!

Dones i tabús ancestrals.

Deixa un comentari

Pels que segueixen el meu blog, la setmana passada vaig escriure sobre una ètnia que habita a la regió de Nenètsia, no excessivament lluny d’allà on també viuen els Samis però fora ja de Fenoscàndia. Avui vull escriure sobre el paper de les dones nènets perquè sense elles aquesta ètnia ja faria temps que hauria desaparegut. Com que els nènets són un poblen nòmada i tradicionalment es dediquen principalment a la cria i manteniment dels rens i la pesca, les famílies nènets que encara són nòmades es desplacen d’una banda a l’altra per aconseguir menjar i per fer pasturar els rens. Com us podeu imaginar la vida d’una dona nòmada d’una regió on les temperatures poden arribar a ser cinquanta sota zero no és fàcil. Només cal pensar en aquells moments en què està embarassada i li cal repòs però no el pot fer perquè ha de mantenir la família calenta i alimentada. O quan en estat ha de viatjar sobre el trineu distàncies llarguíssimes per acabar erigint la seva cabana “чума” —xuma— on la família i ella troben repòs.

Això ja sembla una vida prou dura però a aquesta rudesa li hem d’afegir la discriminació de gènere que pateix des de ben jove. Tot comença quan la nena es fa dona i de cop i volta la seva situació canvia. Les noies es consideren “нечистой» no netes. Òbviament el fet de no ser considerades netes tenia a veure amb la seva menstruació. A partir del moment en que ja no són nenes canvia fins i tot la seva posició dintre de la cabana, la “чума” i se les situa més prop de la sortida. La seva bossa pel calçat també s’ha de depositar a partir d’aquest moment a la part del davant de la cabana al costat de la bossa de la mare. El pas de la infantesa a la vida com a dona fèrtil estava marcada per una sèrie de limitacions que feien que la seva rutina s’alterés. Les “no netes” havien de caminar amb més cura que abans per no trepitjar res ni ningú i en determinats dies no podien ni menjar carn de ren ni tallar peix. El moment de l’embaràs també suposava un enduriment en les restriccions. Per exemple, fins al moment del naixement del seu fill o filla, les embarassades no podien anar als cementiris ni tampoc participar en cap cerimònia d’enterrament. Tot allò que tenia a veure amb “l’altre món” els restava prohibit per tal de no cridar la malastruga. Curiosament durant l’embaràs tampoc podien colpejar cap gos. De fet des del meu punt de vista a un animal mai se l’ha de colpejar però pels nènets era especialment important que les dones no ho fessin perquè tenien la creença de que si una dona embarassada colpejava un gos, el seu fill naixeria amb cabell. Avui dia sabem que hi ha nadons que tenen unes bones melenes però per als nènets no era normal. També se’ls prohibia cosir-se la roba per tal d’evitar que marxessin a l’altre món.

Les dones nènets són i se senten estrangeres i estranyes a les famílies dels homes amb els que es casen i els familiars del marit pensen que la nouvinguda els pot portar el mal sobre els seus déus, avantpassats, nens i sobre allò que poden arribar a aconseguir per menjar i subsistir.

Quan les dones tenen la regla es considera que poden cridar el perill i per això han d’anar més en compte i posar en pràctica una sèrie de rituals per evitar el mal que poden produir sobre els altres. No sé si us adoneu amb el que esteu llegint de com de culpable es podien arribar a sentir les dones nènets. Si tenint la regla una dona passava per sobre del llaç amb que caçaven els homes, això portava malastruga. Qualsevol cosa que trepitjaven les dones “no netes” es considerava profanada i s’havien de fer certs rituals per tornar a l’objecte a l’estat anterior.

Sorprèn que sent les dones nènet tant importants per a la supervivència d’aquesta ètnia, se les consideres “impures” i “perilloses” durant bona part de la seva vida. De fet, per tal d’evitar el que els nènets consideren energia femenina negativa, els homes nènets portaven un anell que els servia d’amulet.

La impuresa es podia “netejar” amb un ritual en què s’hi barrejava un bocí de pell de porc i intestí de cérvol sec. Sona a bruixeria i és que les creences nènets es basen en superstició.

Fixeu-vos en com es tracta la fisiologia femenina amb tot el que comporta: la regla i l’embaràs i veureu que per una banda les dones són responsables de la supervivència de l’ètnia però per altra banda la seva condició de dona les converteix en inferiors i en persones que “embruten”. Quan una dona paria en un trineu, cosa que devia passar força sovint perquè els nènets són nòmades, el trineu es considerava també “no net” o impur i el cremaven després. De la mateixa manera si una dona donava a llum a una cabana, llavors aquesta passava a considerar-se no habitable a no ser que es practiquessin uns rituals determinats per poder tornar a l’espai.

Un altre fet curiós és que si una dona nènet estava de camí i es creuava amb les petjades d’un os ella havia d’encarregar-se d’esborrar-les.

Certament hi havia rituals que eren fàcils de practicar per tornar a ser netes. Havien per exemple de tocar un llaç de caçar, l’arnès d’un ren o un pal sagrat. No obstant en general es podria dir que aquest poble també reprimia i avergonyia a les dones de la seva condició com a tals. Sembla dur que a partir d’una certa hora no se’ls permetés riure gaire alt o que no poguessin plorar quan se separaven d’éssers propers o en enterros.

Vull però recalcar que els nènets no són l’únic poble que ha considerat la dona un ésser brut, o impur. La creença de que el cos de les dones és imperfecte s’ha cultivat des de l’antiguitat i en diverses cultures que ha vist la menstruació com un senyal de que el cos de la dona no és hermètic o que li cal desprendre’s d’impureses.

La religió cristiana tampoc ens va fer gaire favor. Al llibre Levític de la bíblia ja es va escriure que quan una dona tenia la regla havia de quedar-se en la seva impuresa durant set dies.  Els grecs tampoc ens apreciaven gaire i avui dia, lamentablement, encara hi ha països on la menstruació és un tabú tal que les dones se n’amaguen, utilitzen trossos de roba bruts per evitar tacar el vestit i acaben agafant infeccions que les poden matar. I tot perquè l’ésser humà que ha arribat a la lluna i envia missatges a l’univers, encara no ha entès que la natura és sabia i que la dona té un cos que li permet donar vida però si ho fa és gràcies a la menstruació. De per si, la regla ja és dolorosa per a moltes dones i només falta afegir-hi un estigma social per tal de fer-nos sentir brutes o impures quan en realitat la regla i l’embaràs són processos naturals que permeten que la vida humana segueixi al món.

Natura i pobles ancestrals.

Deixa un comentari

Segueixo avui una mica perseguint la cultura oblidada dels pobles del nord i volent fer-vos arribar un estil de vida que és alhora dur però que ha quedat encara sortosament arrelat en les tradicions. Durant tres setmanes he parlat dels Sami com al poble més valent i probablement antic de les regions més al nord d’Europa. Avui vull comentar una mica per sobre els “ненцы“ a qui nosaltres anomenem “nènets” o “iuracs” que viuen a la regió de l’Àrtic a la Península de Iamal. Ells, com els Samis tradicionals dels que en queden pocs, tenen un estil de vida molt senzill perquè durant molts anys i fins fa només unes dècades la majoria d’ells eren nòmades i es dedicaven tradicionalment als rens. Segons la seva cultura “al món hi ha la natura, els homes i els rens”. Això mateix ja deixa entreveure la importància d’aquests animals per a la seva subsistència. Estem parlant d’una regió del món on de novembre a maig és hivern i les temperatures oscil·len entre els seixanta i els cinquanta sota zero. L’estil de vida dels pobles indígenes de la regió era nòmada i això volia dir que emigraven de sud a nord amb totes les pertinences per portar a pasturar els seus ramats de rens. Que aquest animal formi part de la seva cosmologia és lògic. Els nènets obtenen la carn, la pell per abrigar-se i vestir-se dels rens i a més són els que empenyen els trineus que fan servir per desplaçar-se. Un dels seus plats típics porta carn de ren, arròs, pastanagues i ceba. Si al nord d’Europa gairebé no hi creix ni verdura ni fruita ja us podeu imaginar que a la tundra prop de la regió del l’Àrtic encara menys. Els nènets creuen que ells són en aquest món convidats i per tant només prenen de la natura allò que els cal per viure. Tenen aquesta filosofia en comú amb alguns pobles indígenes d’Amèrica. En aquest sentit són els autèntics ecologistes perquè al món occidental molts es vanaglorien de ser amants de la natura i de preocupar-se pel planeta però després no dubten en agafar un avió que contamina el que no està escrit per anar a satisfer la seva necessita hedonista de veure món un parell de dies i tornar.
Els nènets viatgen en grups de diverses famílies per poder portar ramats de fins a quatre mil rens. Quan decideixen assentar-se en un lloc concret, erigeixen les seves tendes que ells anomenen чум (chum) i resten a l’assentament durant com a molt mig any. Els nens nascuts de les famílies nènets viuen en família fins als set anys quan són escolaritzats a les ciutats més properes. Aquesta escolarització dels fills dels pastors nòmades implica que els nens només veuen als pares per vacances i aquestes comencen a finals de primavera. Llavors els porten en helicòpter on les famílies tenen els seus campaments. Com que les rutes que segueixen els nènets són ancestrals, als helicòpters no els costa trobar la ubicació dels assentaments de pastors. Durant les vacances escolars els nens poden practicar amb els pares allò que els caldrà per ser bons pastors i les nenes aprenen allò que els cal a les dones dels pastors. El paper de les dones nènets és fonamental. Elles es lleven abans que ningú per preparar el té. Això implica desfer el gel, s’encarreguen de preparar el menjar que fan al foc de la llar que sempre crema al mig de la cabana i a més s’encarreguen de cosir la roba de tota la família que permet mantenir els cossos abrigats fins i tot en temperatures inhumanes. Per si fos poc elles s’encarreguen d’erigir les enormes tendes on les diferents famílies hi posen les seves modestes pertinences per trobar-hi repòs durant unes hores. Les cabanes dels nènets són com tipis americans gegants. Hi ha molt pocs objectes, de fet es redueixen a una taula, els llits fets de màrfegues i els pots, olles i vaixella per menjar. No estranya que aquests pobles nòmades no hagin desenvolupat cap mena d’art com la pintura ni l’escultura. En primer lloc a aquestes latituds pintar i que la pintura romangui és difícil. Els indígenes d’Austràlia encara pintaven les pedres però a la regió Àrtica és difícil trobar quelcom per immortalitzar les creences, la vida diària o el que sigui. En segon lloc l’estil de vida és tan dur que als nènets, com als Samis, els queda poc temps d’esbarjo per dedicar-se a les arts. Cal recordar que les primeres civilitzacions van néixer al Creixent Fèrtil que era una regió on hi havia diverses espècies d’animals que es podien tenir en ramats i a més hi creixien cereals. Això va permetre als humans assentar-se i sense haver d’amoïnar-se per la subsistència van començar a desenvolupar l’art d’entretenir-se en coses que no eren directament útils. Els pobles més del nord no han tingut aquest privilegi perquè la supervivència els ha ocupat la major part de la seva vida. I una part primordial de la supervivència dels nènets es deu a la feina de les dones. Per això cercar muller era essencial. I resulta que per assegurar la descendència, dues parelles d’amics nènets que tenien un nen i una nena més o menys al mateix temps, podien prometre que els seus fills es casarien als divuit anys. De la mateixa manera uns pares podien entregar a una altra família el seu fill. Si aquest era prou bo per aprendre totes les tasques d’un bon pastor, llavors la família d’acollida li podia donar una filla com a esposa. Avui dia però les coses van de manera diferent. Les parelles es coneixen per internet i es veuen per primera vegada durant els festivals o celebracions típiques dels nènets.
Portar ramats de quatre mil rens no és una tasca fàcil. Per tal de capturar els que es despisten és essencial fer servir bé el llaç de pastor que pot arribar a tenir vint metres. Òbviament els gossos són també uns fidels amics dels pastors nènets i el seu entrenament comença quan tenen un any.
L’educació ha donat l’oportunitat a les dones de no haver de ser pastores i viure en condicions difícils i fer una feina molt dura. Però al mateix temps la seva decisió posa en perill la vida dels nenets. A mi m’impressiona que hi hagi pobles del nord que siguin capaços de viure encara com els seus ancestres.
Ja fa un temps que a Europa, a Anglaterra de manera considerable segons un article que em va enviar un amic anglès, hi ha un renaixement de les religions paganes que es pot atribuir o bé al buit existencial que provoca la societat de consum, al fracàs de les religions monoteistes que ha volgut veure l’home com a centre de la creació i han comportat la destrucció de l’entorn natural, com a reacció contra un món molt masculinitzat on les tres grans religions han apartat la dona dels àmbits importants, o senzillament com una preocupació per l’estat de la natura després de l’era de la industrialització i el consumisme excessius. Doncs bé, per a mi la mare natura és una força i una entitat per si sola i intento viure i ser tan sostenible com m’ho permet la meva societat. No obstant, em demano quantes d’aquestes persones que es consideren neopaganes serien capaces de prescindir d’agafar l’avió per anar una setmana de vacances a un indret exòtic. Us deixo reflexionar-hi i fins la propera setmana.