Just ara fa unes tres setmanes vaig anar a l’hospital de l’Esperança a fer-me unes proves rutinàries. Només hi havia estat un cop i no com a pacient sinó com a acompanyant si no recordo malament. El lloc no em resultava familiar tot i pertànyer a Gràcia, està tan amunt que és una zona per a mi desconeguda. Just darrere del santuari de Sant Josep de la Muntanya que veritablement impressiona per les seves dimensions vaig reconèixer la Kasa de la Muntanya de la que havia sentit a parlar tantíssim sense haver-hi pogut encara estar. Va ser una antiga caserna de la Guàrdia Civil que va construir Eusebi Güell. La guàrdia Civil la va deixar d’emprar el 1983 i el 1989 va ser okupada i esdevingué pel que sembla un espai central del moviment okupa a la ciutat. Sembla ser que la família Güell va intentar recuperar l’edifici però finalment va negociar amb l’Ajuntament pel seu ús i es vol transformar l’edifici en vivendes socials. Per a mi és juntament amb Can Masdeu un epicentre del moviment social que evidencia el gran problema de la crisis de l’habitatge que fa anys que s’ha convertit en un malson permanent per a tots els ciutadans. Sobre Can Masdeu ja vaig escriure un post fa uns anys.
Tant Can Masdeu com la Kasa de la Muntanya tenen una funció reivindicativa molt necessària en un moment en què vivim amb indignació com els fons inversors compren blocs de cases sencers i s’apoderen de la nostra ciutat per renovar habitatges i posar-los en lloguer només accessible pels més rics. I precisament aquesta darrera setmana els barcelonins han guanyat una batalla un fons voltor amb el cas de la casa Orsola. El 2021 un fons d’inversió va comprar la casa i va avisar els veïns que no els renovaria el contracte. En principi estaven previstos desnonaments però una gran concentració de ciutadans els va impedir i finalment s’ha anunciat que l’Ajuntament ha adquirit l’edifici en què conviuran ara veïns amb rendes antigues, veïns que pagaran lloguer social i veïns amb preus d’habitatge actualitzats. Però l’esdeveniment ha estat una fita que demostra que sí és possible no deixar la ciutat en mans dels grans capitals.
El problema l’he viscut en primera persona durant anys. Des de que vaig marxar de casa he pagat sempre lloguer i de vegades, per tal de que s’adaptés a la meva butxaca, he viscut en pisos en condicions que podríem definir com a difícils. A Alemanya el meu primer pis situat a la Sonnenallée tenia una dutxa a la cuina i encara funcionava amb calefacció de carbó. El meu primer pis, que sempre recordaré amb molta emoció estava ubicat al que havia estat l’antiga Alemanya de l’est i per tant no havia estat reacondicionat. En aquella època em vaig considerar privilegiada perquè el meu pis tenia un bany interior. El de la meva veïna no en tenia i havia d’utilitzar l’inodor que es trobava al replà de l’escala. Anys després a Dresden vaig haver de passar uns mesos en un pis on també tenia calefacció de carbó, dutxa a la cuina amb la sortida de l’aigua bruta que donava a l’aigüera i un bany al replà de la casa. Estic parlant dels anys 1996 i el 2000. Una època en què segurament era impensable que quedessin aquest tipus d’habitatge a la nostra ciutat. Però mai em vaig queixar de viure en aquestes condicions, ni tan sols quan em quedava l’aigua de la dutxa congelada a l’aixeta o quan havia de carregar els sacs de carbó per escalfar. El motiu és ben clar: el país m’oferia una possibilitat de viure sola per una butxaca dèbil com la meva. I posaria la mà al foc que molts s’apuntarien a viure en pisos en condicions rudimentàries si els preus els fossin assequibles. A l’Alemanya de l’Est i en concret la ciutat de Berlín van quedar molts pisos buits després de la caiguda del mur i van ser ocupats per joves que tenien ganes d’emancipar-se però no tenien recursos. Però el moviment Okupa va començar molt abans, als anys seixanta a ciutats com Berlin i Amsterdam i durant els anys setanta es va estendre i va arrelar amb força a Gran Bretanya. Aquí a la Península va entrar amb empenta al País Basc on s’anomena gaztexte.
Molts edificis okupats han estat rehabilitats i millorats per la gent que els ha okupat i encara que avui dia molts okupes són criminalitzats, en un principi el moviment va néixer per ocupar i donar ús a espais que estaven buits i alhora confrontar a la societat amb l’imminent problema de la despesa abusiva per l’habitatge.
Fa poc parlant amb un amic nascut a Sant Cugat em va dir una frase que em va agradar molt “l’okupa fa barri”. I és cert. Una de les imatges que tinc jo dels okupes és la de la persona “antisistema” i sense recursos que decideix posar-se a viure en indrets buits i que sovint s’organitza per tal de posar a l’abast del barri espais on hi duen a terme tallers per exemple. Per a mi aquest és l’okupa tradicional. Més tard també han aparegut els masovers urbans que són aquells que no poden pagar lloguer però acorden amb els propietaris dels immobles que s’encarregaran d’una part del manteniment de l’habitatge com a compensació. Tots aquests són els que jo anomeno “okupes acceptats”. Però malauradament ens els darrers anys han aparegut màfies molt ben administrades i semicriminals de grups que ocupen habitatges que sovint són de particulars i demanen diners als propietaris per abandonar-los. Aquests són els que han embrutat la imatge i el concepte d’Okupa que tenia la societat. La premsa escriu sovint sobre casos de particulars a qui han pres el pis els okupes i no poden recuperar-lo. I és que la llei no està gaire ben feta. A més, i això també ho escric per l’experiència que vaig tenir a Llull 149, de vegades els okupes organitzats ho estan tant, que entren en una nit i quan el propietari els denuncia, si ells afirmen portar a l’immoble un cert temps en principi no s’hi pot fer imminentment res. Al darrer edifici on vaig viure al Poblenou s’hi van posar uns okupes organitzats que van aparèixer de la nit al dia, van posar un camió de coses al pis i ens van tenir als veïns martiritzats fins al final. En aquest cas hi tenien sovint un infant que anava i venia segurament d’un pis ocupat a un altre per tenir encara més força davant d’una possible desocupació. Els que van entrar sota de casa meva pertanyien a una banda organitzada i criminal perquè durant el temps que van viure a Llull 149 la planta baixa es va convertir en un punt de venda de droga.
Que eren criminals ho sé perquè el mateix propietari, un d’aquells grans tinents a qui li pertanyien diversos edificis a Barcelona em va confessar que li havien demanat una bona quantitat de diners per marxar i deixar-nos a tots tranquils.
El que passa en aquests casos és que la llei va tant lenta que alguns propietaris recorren a empreses de desocupació mig legals. Una d’elles s’ha fet famosa pel seu grau d’èxit però també per esbombar un missatge racista i violent contra els okupes dels edificis. Aquí també puc parlar per experiència perquè el dia que van venir els d’una d’aquestes empreses a desallotjar la planta baixa de Llull em van posar els pèls de punta. I és que en trobar aquella colla de “matons de pel·lícula” a l’escala el cap de l’empresa em va demanar “¿qué hay ahí dentro?”. Jo no vaig entendre la pregunta i devia fer cara d’interrogant perquè de seguida em va aclarir “¿qué hay, moritos, negritos, sudacas?. Se’m va glaçar la sang a les venes i vaig pensar que tan dolents eren els uns com els altres. I precisament contra el cap d’aquesta empresa hi ha una lluita ciutadana per delicte de propagació de l’odi i el racisme.
Les màfies okupes han tacat la bona fama i la simpatia que tenia la població pel col·lectiu. No sé si coneixeu la Floresta però fa anys hi convivien ciutadans dels que es podien permetre una gran casa a un indret idíl·lic prop de la ciutat amb tota una gran colla d’okupes que habitaven les cases abandonades de la zona que no eren poques. No obstant, d’okupes ja n’hi queden pocs perquè els fons voltor han anat comprant les cases mig en runes i les han venudes a famílies adinerades. I per si no fes prou por això dels fons voltor, resulta que també han aparegut màfies okupa que desallotgen cases okupades i exigeixen després als futurs okupes un lloguer que tot i ser assequible no és legal.
I aquí ja han aparegut dues paraules claus d’aquest post: fons voltor i màfia. I els podríem equiparar. El problema de l’habitatge no és exclusiu d’Espanya. Fa poc parlava per telèfon amb un dels meus amics alemanys que ja està pensant en jubilar-se. Ell gaudeix d’un lloguer assequible però viu una mica amb la por al cor de que l’edifici en què viu sigui comprat per un grup inversor que el reformi i exigeixi després un lloguer tres vegades més alt que el que paga ara el meu amic.
A França molts separats i divorciats ara viuen altre cop en pisos compartits i a Bèlgica el preu de l’habitatge és tan car que hi ha belgues que han de comprar un mòbil home i anar a viure a algun càmping del sud de França. Però si més no a França no està prohibit viure en un càmping perquè el problema és que aquí sí que ho està.
Per més informació només cal mirar els estudis i estadístiques de la pàgina de la Unió Europea. A tot Europa de mitjana es destina un 19,9 % dels ingressos en l’habitatge. Però a Espanya de mitjana es gasta el 43,5%, una barbaritat! i a Catalunya superem la mitjana invertint un 52,1% dels ingressos en les quatre parets i el sostre. I per si sembla poc, a les Balears el percentatge del sou destinat només en l’immoble és del 56,8%. Impagable. El que aquestes dades ens diuen és que avui dia a Catalunya vivim en un feudalisme capitalista. Els treballadors anem a la feina per poder pagar als senyors feudals que probablement són un fons d’inversors el delme que ha esdevingut molt més que el que els camperols havien d’oferir als seu senyor.
En general a Europa del 2010 al 2022 l’habitatge s’ha encarit de mitja un 47% i és ja un dels principals problemes dels ciutadans.
A més avui dia és difícil accedir a un pis de compra per propis mitjans. La majoria ha d’estalviar durant anys per pagar una entrada per un immoble i això implica sovint no emancipar-se dels pares quan potser és el que es necessita. Cal tenir en compte el nivell d’estalvi d’una persona d’un sou mig si no te despeses per lloguer.
En tot cas el que cal tenir clar és que avui dia tenir un pis o poder accedir a un pis és un luxe. Aquí no existeixen encara cooperatives d’habitatge com a Dinamarca, els pisos de lloguer social són insuficients per la quantitat de persones amb necessitats d’habitatge i tampoc tenim el costum com a Suïssa de comprar cases entre dues o tres famílies per repartir despeses.
El que sí és cert és que cal una voluntat política per resoldre aquest malson que genera tanta desigualtat al país.
L’estiu passat vaig conèixer una dona que viu en un preciós edifici modernista en un carrer de Gràcia. Hi viu sola i paga el lloguer per les dues plantes on viu i treballa. L’edifici hauria de pertànyer a la categoria dels que estan catalogats però el propietari no està per temes com aquest perquè li sobren els diners. De fet la dona em va explicar que el propietari que li lloga el pis té altres edificis a Barcelona que està deixant que caiguin sols sense ni tan sols intentar sanejar-los per posar-los en lloguer. La dona en qüestió és una artista que viu tancada a casa seva treballant com una regirada per anar un cop l’any a Madrid i vendre tot el que ha produït en un any. L’edifici on viu de ben segur ha estat una preciositat però ara és una ruïna total i absoluta i l’únic manteniment que s’hi fa és el que fa ella amb les seves pròpies mans i recursos. I sento dir-ho però ella viu i treballa pràcticament per pagar-li a aquest propietari golafre un lloguer que ni necessita. I en aquests casos crec que el més decent seria canviar el pany i deixar de pagar lloguer. Quan el propietari ni s’ocupa de l’immoble i és un gran tinent però en què el llogater o llogatera hi viu des de fa anys encarregant-se’n és quan jo dic també: Okupa. Okupa perquè no fas mal a ningú que realment ho necessita i okupa perquè l’habitatge és un dret que s’ha de defensar.
Potser sona molt antisistema però és que soc de les que pensa que quan el sistema és una injustícia, la desobediència esdevé una obligació.

La imatge d’avui és de la Kasa de la Muntanya.
Bona setmana a tots!

Després de dedicar tants articles del meu blog a la llengua alemanya i a alguns aspectes de a cultura d’aquest país germànic que ha marcat tant la història d’Europa, avui voldria posar la meva atenció en aquells habitants d’Alemanya que es van escampar a altres bandes del món. En el post d’avui em concentraré en la història dels russos alemanys, és a dir aquells que van esdevenir russos però que procedien d’Alemanya. La seva és una història immensament trista perquè van pagar els plats trencats del govern del seu país d’origen amb el que no tenien absolutament res a veure i és un mostra del seu grau de resiliència i fortalesa moral.
Els primers colons alemanys van arribar a terres russes convidats pel temudíssim Ivan el Terrible durant els anys entre el 1533 i el 1584. Eren principalment comerciants que es van establir a Moscou i Sant Petersburg.
La segona onada de colons alemanys a Rússia va venir a mans de la tsarina Catarina II que amb el seu manifest del 22 de juliol del 1763 permetia a estrangers i expatriats assentar-se a la zona del Volga per tal de repoblar aquesta àrea, protegir-la dels cosacs i desenvolupar-hi el sector de l’agricultura. Els alemanys que van anar a poblar aquesta regió eren pagesos i artesans a qui el govern rus els va proporcionar habitatge, propietats agrícoles, ramats i eines de treball i que a canvi havien de millorar i augmentar els conreus. Els van posar com a condició indispensable que es portessin del seu país una llaura i un martell de fusta. Amb el temps van aconseguir incrementar les collites i van arribar a crear manufactures d’instrumental pel camp i també de matèries de llana. Eren diligents i treballadors. Entre el 1764 i el 1768 a la vora del riu Volga es van instal·lar 104 colònies amb uns vint-i-set mil alemanys. Altres van anar a la zona de Crimea, el Caucas del nord, Sibèria i Kazakhstan. La majoria d’ells provenien de la zona de Suàbia però també membres de la minoria religiosa dels mennonites procedents de Suïssa. Aquesta branca religiosa no estava d’acord amb el baptisme dels infants ni amb l’Església estat.
Els alemanys de Rússia van gaudir de força privilegis fins que el 1871 se’ls van acabar els que els reduïen els impostos i els deslliuraven d’haver de servir militarment a Rússia. Per això molts d’ells van emigrar als EEUU. A partir del 1874 ja se’ls va obligar a servir de soldats com la resta de ciutadans russos. L’any 1879 el territori del Volga dels alemanys va passar a ser part del govern de Saràtov on els alemanys representaven un 7,4 % de la població total. Cap a l’any 1914 a Rússia hi vivien 1.621.000 alemanys dels quals 600.000 habitaven la regió del Volga.
Amb el començament de la Primera Guerra Mundial també van començar els problemes pels alemanys en territori rus. El govern els va acusar de simpatitzar amb el Kàiser i el 1915 es va decidir que s’havien de reubicar tots aquells que visquessin a menys de 150 kilòmetres de la frontera amb Alemanya i també als alemanys de la regió del Volga. Uns quinze mil van ser traslladats a zones de l’Est i molts d’ells van morir de camí cap a la seva nova llar.
Durant l’època de la revolució els alemanys russos van donar recolzament als bolxevics i el 18 d’octubre del 1918 van fundar una comuna obrera que serví d’embrió del que posteriorment seria la república autònoma dels alemanys del Volga que va ser constituïda el 19 de juliol del 1919.
El febrer del 1929 es va constituir la República Autònoma Soviètica dels alemanys del Volga amb capital a Engels a l’oblast de Saràtov. La tranquil·litat però no els va durar gaire perquè tan bon punt van empitjorar les relacions entre Rússia i Alemanya també van empitjorar les condicions pels alemanys de Rússia. Del 1935 al 1936 més de dos-cents mil alemanys van ser reubicats a Ucraïna i Kazakhstan. No cal ni dir que els va suposar un trauma deixar enrere llurs cases i el territori en què ja havien arrelat per anar a parar a zones on se’ls va intentar assimilar. Aquells que eren petits van haver d’integrar-se en escoles on no es parlava l’alemany i en un primer moment no sabien encara rus. Finalment el 28 d’agost del 1941 es va abolir la República Autònoma Soviètica dels alemanys del Volga i van deportar als alemanys a Altai acusats de col·laboració amb els nazis. El que havia estat el seu territori alemany a Rússia va ser repartit entre els oblast de Saràtov i Stalingrad. En la seva antiga república dels 600.000 habitants que hi vivien, 450.000 eren alemanys. Es van deportar les famílies alemanyes també a zones allunyades dels Urals, a Sibèria i a Kazakhstan. Se’ls va prohibir parlar en la seva llengua i només la podien emprar a casa seva en privat. Allà on anaven se’ls escridassava i anomenava feixistes. L’hivern del 1942 es van integrar els alemanys russos a l’exercit de treball on construïren fàbriques i treballaven en fusteries i a mines. Els van fer treballar fins el 1947 i després Stalin els va condemnar a l’exili per sempre més. Molts van anar a parar a camps de treball. Alguns dels més dèbils van ser traslladats a una zona que va anomenar-se Chernoe. Es pensaven que els traslladaven perquè es morissin allà però van aconseguir aixecar aquesta vila que tothom anomenava el petit Berlin. Els alemanys de Rússia van anar marxant del seu país d’acollida que els va acabar maltractant i aquest petit municipi va acabar d’enfonsar-se sense ells quan la dècada dels noranta molts van decidir tornar a la mare pàtria que curiosament en alemany s’anomena Vaterland, és a dir pare pàtria.
Però tornem enrere per seguir el fil de la història. El setembre de 1955 Konrad Adenauer va visitar Moscou i es va interessar pels alemanys russos que encara vivien al país d’acollida. Com a resultat d’això se’ls van aixecar les restriccions i es van rehabilitar com a ciutadans. No obstant se’ls va obligar a signar un document en què es comprometien a no tornar al seu antic territori rus ni reclamar cap possessió territorial. Decebuts molts tornaren a Alemanya. Els alemanys es van mobilitzar per anar reclamant drets i pressionaven per tal de tornar a tenir un territori propi però el 1979 al Kazakhstan hi va haver una manifestació de russos i kazakhs contra una creació d’una potencial república alemanya al seu territori. Posteriorment el 22 de febrer del 1991 Mikhaïl Gorbatxov els va prometre el restabliment de la seva república perduda però la caiguda de la URSS va acabar definitivament amb el seu somni.
Molts alemanys de Rússia han anat tornant a Alemanya. A alguns els va costar adaptar-se al que era la seva mare pàtria i altres hi van viatjar però van retornar a Rússia on encara mantenen la seva identitat germano-russa. La seva és una història de resistència i fortalesa. Avui dia els alemanys de Rússia aprenen l’alemany actual tot i que a casa parlen algun dels dialectes que van portar els seus avantpassats al nou territori. Si ens fixem en la història d’aquesta gent hem d’aprendre que aquells que viuen a casa nostra des de fa temps no són culpables dels crims dels governants dels seus països. Ho dic perquè el novembre passat aa Holanda es va haver d’arrestar a cinc homes que havien agredit a uns jueus després d’un partir entre l’Ajaz i el Maccabi Tel Aviv. De vegades em demano si l’ésser humà és capaç o no d’aprendre de la història però jo mai em cansaré d’endinsar-me en alguns capítols foscos per treure’n una mica de llum. Que tingueu un bon 2025 i que l’any porti una mica de la pau mundial que necessitem per a progressar com a espècie.

El post d’avui ha de ser una mica per completar la visió de Menorca que vaig donar-vos a l’estiu amb dues entrades. I dic intencionadament “una mica” perquè per tal de poder fer justícia a la bonica illa caldrien moltíssims més posts per endinsar-se en la història d’aquest bocí del Mediterrani que tenim la sort que ens quedi prop.
El meu viatge a Menorca ha estat a principis de desembre i he de dir que si algun de vosaltres no hi ha estat mai i es planteja anar-hi només un cop, el millor és triar la tardor per tres motius. En primer lloc perquè us estalviareu les masses de la temporada alta i amb elles tampoc caldrà que veieu els menorquins que treballen cara al públic en ple estiu. A tots els indrets turístics el personal comença la temporada amb les piles carregades però a mida que avança l’estiu va acusant el desgast i podria molt ben ser que l’atenció que rebeu per part dels menorquins que us atenen no fos la que espereu i sobre tot no tingués res a veure amb el tarannà afable i tranquil de les gents de l’illa. Puc comparar la situació amb el que passa al poble de la costa que més conec de tots: Tossa de Mar. Prefereixo no anar-hi mai ni el juliol ni l’agost perquè tots els meus amics i amigues ja comencen a fer figa. Així doncs una visió de Menorca o qualsevol altre indret turístic fora de temporada és la millor. En segon lloc perquè la llum de tardor a Menorca li dona un toc veritablement especial. La tercera raó és molt fàcil d’endevinar i és que l’allotjament serà força més econòmic que en temporada alta.
Aquest cop el meu objectiu era visitar Maó que és la capital, tornar a passejar per Ciutadella per poder-la veure bé i amarar-me d’ella i visitar a ser possible la cantera Lithica. Si hi sou no us l’hauríeu de perdre.
A Maó hi ha un simpàtic museu, el museu de Menorca, ubicat en l’edifici històric de l’antic convent de Sant Francesc. Em va agradar especialment perquè és petit i per tant ordenat, clar i fàcil de recórrer. Al museu hi ha diverses sales que es reparteixen en diversos períodes que comprenen des de la primera colonització de l’illa fa uns 4.300 anys aC fins el segle XX. Per no sobresaturar-me d’informació em vaig dedicar a visitar amb deteniment les sales que explicaven la història des dels primers habitants fins l’Edat Mitjana. El meu cervell ja no hagués estat capaç de pair més informació. El museu presenta moltes dades de manera molt compacta però el web és molt bo i conté informació de totes les sales així com audiovisuals per acabar d’entendre allò que s’ha llegit prèviament. Una autèntica joia i molt bona feina.
Alguna cosa havia de tenir Menorca en comú amb el que ha esdevingut un altre dels meus països favorits: França. I és que els primers pobladors de l’illa hi van arribar en vaixell procedents de la zona dels pirineus orientals i el golf de Lleó. Precisament la zona en què he fet una primera incursió aquest estiu! Aquests habitants primerencs hi van portar també bestiar que van fer criar per poder subsistir a l’illa perquè d’animals aptes per a domesticar-los sembla ser que no n’hi havia. Al museu es pot veure l’esquelet d’una cabra autòctona extingida que s’anomena Myotragus balearicus. Així doncs els primers habitants de l’illa tenien molt clar que hi anirien per a instal·lar-s’hi. Aquests primers illencs que es dedicaven a l’agricultura i la ramaderia enterraven els seus difunts en dòlmens i dins coves i més tard van començar a enterrar els difunts en navetes. De la Naveta des Tudons ja us en vaig parlar aquest estiu. La naveta és una construcció ciclòpia feta amb grans pedres i sense cap mena d’argamassa. Eren tombes col·lectives i van aparèixer a les illes en període pretalaiòtic, més concretament al final de l’edat de Bronze. És difícil situar l’Edat de Bronze perquè va començar en moments diferents en la història de la humanitat depenent del desenvolupament tecnològic de cada regió. Així per exemple, a una zona que ara és Tailàndia data del 4.500 aC però a l’antiga Grècia comença el tercer mil·lenni aC. Si els habitants de Menorca arriben cap al 4.300 aC i primer enterraven els morts en dòlmens i coves, podem suposar que les navetes potser són del segon o primer mil·lenni aC. De fet la de Tudons es diu que és del 1.400 aC. En tot cas sembla lògic pensar que el costum d’enterrar els morts en navetes hagi sorgit en el moment en què algunes comunitats s’organitzen en poblats i això succeeix a Menorca cap al 1.600 aC. Aquestes primitives viles estaven formades per cases construïdes en pedres que per confondre’ns una mica s’anomenen Navetes d’habitació. Els pobladors d’aquests comunitats coneixen la metal·lúrgia perquè se sap que exploten mines de coure.
Però seguint amb els pobladors primerencs, aquests enterraven sovint els difunts en coves murades i al museu es pot contemplar un exemplar de la llitera que es feia servir per transportar els difunts en posició fetal forçada fins al seu lloc de repòs definitiu.
Pel que fa a les navetes, que ja són construccions funeràries més complexes, com ja us vaig dir en el post de l’estiu, són exclusives de Menorca i per això no podeu visitar l’illa sense veure’n una.
Un concepte també íntimament lligat a l’illa és el de Talaiot i cultura talaiòtica. Un talaiot és una construcció feta amb pedres i de grans dimensions. Encara avui dia no queda del tot clar quina era la funció dels talaiots però es creu que servien per agrupar poblacions i marcar-les i distingir-les d’altres i per a fer ostentació de poder. Un talaiot era un edifici públic amb valor simbòlic que delimita el territori i els poblats.
Un fet molt curiós dels antics pobladors de l’illa és que tenien una especial cura dels seus cabells. S’han trobat ungüents fets amb olis per cuidar-los i ornaments pels cabells i se sap que tenien el ritual dels cabells per als difunts. Durant aquest ritual es purificava el cap del mort amb olis, es pentinaven els cabells i seguidament es tenyien amb pintures vegetals com la rossa brava i finalment es tallaven uns flocs de cabell que es guardaven en uns contenidors cilíndrics. Aquest ritual fa palesa l’atenció que es prestava a aquells que havien deixat d’existir.
Molt interessant va ser també esbrinar que s’han trobat restes de sepultures d’infants nounats o nats prematurs que es van disposar de manera acurada en tombes properes als poblats. Poques vegades s’han vist tombes d’infants tan petits i és indicatiu de la sensibilitat d’aquells individus tan llunyans a nosaltres en el temps però que potser no ho són tan en el seu món simbòlic o en la seva naturalesa comunitària.
Cap al 550 aC Menorca s’obre a la Mediterrània i participa activament del comerç marítim i desgraciadament també dels conflictes internacionals entre els cartaginesos i els romans. Amb aquesta apertura a l’exterior a l’illa s’introdueixen costums forasters com la creació dels recintes de taula on s’hi feien rituals religiosos. Encara ara es desconeix a quins deus es feien les ofrenes a Menorca.
Pel gran conjunt prehistòric la UNESCO va declarar Menorca Talaiòtica Patrimoni Mundial el 2023. Una gran fita que cal que els menorquins celebrin preservant la seva illa.
A partir del 123 aC comença la conquesta romana de l’illa però amb la desintegració de l’imperi Romà Menorca queda sota influència vàndala i bizantina. En aquest moment però el cristianisme ja havia arrelat fortament com evidencien les restes de basíliques que s’havien construït. Novament es desintegra un gran imperi, el bizantí i a partir del segle VI Menorca queda desprotegida davant de les incursions dels pirates, els normands i els musulmans. Aquests darrers van establir-se a Menorca i s’hi van quedar tot convivint pacíficament amb els seus habitants durant 400 anys. Menorca va pertànyer durant 4 segles a les illes orientals d’Al-Andalus i va ser repoblada amb àrabs i berbers. Era una època d’inestabilitat política i per això es va fortificar l’illa. La seva principal defensa era el castell de Saint Agayz —santa Àgueda— que es troba en un dels punts més alts. Madina Manûrqa (situada a Ciutadella) era el principal nucli urbà i on hi havia l’alcàsser del governador i la mesquita.
En aquella època la majoria de la població vivia dispersa en explotacions agrícoles i ramaderes: els rafals i les arqueries. D’aquesta època desitjaria saber-ne més encara. Ja sabeu que tot i la manca de temps, l’àrab i la cultura àrab que em van enamorar de petita segueixen sent d’un especial interès per a mi. Per tant tota la història que vinculi el territori al món musulmà m’atrau enormement.
Després de la conquesta de Jaume I Menorca va passar a formar part de la Corona d’Aragó. Val a dir que es va respectar la comunitat musulmana a canvi del pagament abusiu d’un tribut establert al tractat de Capdepera. L’últim regent musulmà a l’illa fou Abû Umar que signà la rendició de l’illa al Tractat de Saint Agayz el 1287. No sabem si ell també va plorar o si va tenir una mare tan cruel com la de Boabdill que li va dir al seu fill en sortir de l’Alhambra que havia de plorar com una dona perquè no havia sabut defensar el territori com un home. El que sí sembla és que Abû Umar va marxar de l’illa per a tornar al Nord d’Àfrica amb dos-cents acompanyants, les restes del seu pare i la seva biblioteca. Dubto que Menorca arribés a ser tan culta durant uns anys després de la marxa dels musulmans. Al segle XIII el nivell cultural del món àrab sobretot en el camp de la medicina superava sovint el coneixement dels cristians.
Tornem però ara la Menorca actual. Maó no només té un preciós port que durant segles ha estat importantíssim i on es pot gaudir d’unes vistes meravelloses, també té uns carrerons polits i un encant incomparables.
Durant el primer dia també vaig poder visitar el far de Fàvaritx que està emplaçat dins d’un parc natural. Es va acabar de construir el 1922 i el més bonic és que es troba al mig d’un paisatge inhòspit i estrany. Digne de veure encimbellat entre les roques fosques sotjant tots els que volem passejar al seu voltant.
El segon dia vaig fer una curta visita a Cala Blanca a Menorca i vaig anar també a visitar la cantera lítica d’on s’extreu el marès, que en anglès és “sandstone” i en alemany “Sandstein”. Els noms germànics ens donen més una idea de la característica d’aquesta pedra. Tot i que pot tenir diferents colors el seu més típic és el grogós de la sorra. És una pedra molt porosa i permeable però altament resistent. La Lithica, que és com s’anomena el recinte de Pedreres de s’Hostal, és un projecte en què es barreja el passat de a zona en que s’extreien pedres per a la construcció amb el present en què s’han omplert els espais amb jardins curulls de plantes autòctones. El circuit botànic representa un refugi a l’estiu i la gran explanada de la cantera és l’escenari perfecte per a esdeveniments musicals i culturals. De fet aquest estiu el meu amic m’hi volia portar però no hi vàrem poder accedir perquè l’espai estava reservat per un esdeveniment.
De Ciutadella us puc dir que és una ciutat tan bonica com senyorial. Les façanes dels edificis ja mostren un passat molt ric perquè de fet aquesta va ser capital abans que Maó.
I per si el que vaig veure no fos prou, encara vaig tenir temps el darrer dia abans d’agafar el vol de veure el poblat talaiòtic Talatí de Dalt. És on finalment vaig poder contemplar un recinte de taula, un d’aquells indrets en què fa milers d’anys es feien ofrenes i rituals a uns déus que ens són desconeguts.
Prop de l’aeroport encara hi podeu veure unes altres restes de prehistòria. Com podeu endevinar amb el que escric, és impossible passejar per Menorca sense ser conscient del pas del temps, de l’evolució de les civilitzacions i de la barreja cultural que tan enriqueix l’ésser humà.
Tot i que Menorca està immensament explotada turísticament, crec que és una gran sort que sent una illa els turistes només hi puguin accedir en vaixell o en avió. Diria que això distingeix una mica el públic que hi arriba del que ens arriba a la costa Brava. M’explico: mentre que jo durant anys he vist arribar a holandesos, alemanys, belgues i etc en cotxe icarregats fins i tot amb ampolles de vi per estalviar al màxim durant les seves vacances, a Menorca s’hi pot emportar un l’equipatge mínim. Això potser filtra una mica el tipus de públic que hi arriba. Per altra banda el fet de no poder sortir de l’illa per propis mitjans crec que influencia el caràcter dels illencs.
Voldria acabar el post d’avui comentant un fet d’actualitat. Sabeu que abans he esmentat que els àrabs al segle XIII tenien uns coneixements en medicina molt avançats? El món àrab segueix produint bons metges. De fet Alemanya ara tem que molts dels cinc mil set-cents i pico de metges sirians que estan exercint medicina al país germànic vulguin tornar ara al seu país deixant un buit al sistema que no es podrà cobrir pas fàcilment.
El sistema sanitari alemany necessita des de fa anys una reforma i es volen tancar hospitals, augmentar les aportacions al sistema públic i el que realment no es pot permetre en aquests moments és una pèrdua de cervells mèdics perquè no els poden reemplaçar. Espero per Síria que el nou govern porti la pau i l’estabilitat a aquest país que tant es mereix la seva gent amable, intel·ligent i enormement culta. Però també pateixo per la meva Alemanya a la que mai deixaré d’estimar que es va dessagnant amb una indústria estancada, un govern dèbil i una població desorientada que escolta de nou les dretes populistes i malintencionades.
Us desitjo bona setmana i molt bon Nadal a tots! El proper post és el de Sant Esteve!

La setmana passada durant la sessió de conversa en francès va sortir el tema del croissant que per a molts és un producte pel qual França és coneguda. No obstant, quan el meu professor en va analitzar el nom croissant de creixent, vaig recordar que aquesta deliciosa pasta va sorgir a Àustria i no al país de l’amor i la moda i que a més té la forma que té perquè recorda la mitja lluna musulmana. El meu professor llavors em va posar com a deures cercar l’origen del croissant i de l’empresa Nestlé tot i que ara mateix no recordo com és que vam passar dels croissants a la famosa empresa suïssa. El cas és que la història del croissant està molt barrejada amb una llegenda. Segons aquesta l’any 1683 l’imperi Otomà tenia intenció de conquerir Àustria i estava intentant assetjar Viena. S’explica —i no és gens creïble— que els otomans estaven intentant excavar túnels per fer arribar les tropes a Viena i assaltar la ciutat. Però un forner els va veure i va avisar a les autoritats impedint així la invasió. Per a celebrar que Viena no havia caigut a mans dels otomans els forners van inventar la pasta en forma de mitja lluna i així es menjaven l’enemic recordant la sort de no haver estat vençuts. La versió dels túnels sembla molt dantesca però les altres que corren atribueixen als forners haver sentit que l’enemic s’apropava i haver avisat a les autoritats que van poder aturar els avenços. Serien aquests mateixos forners que llavors inventarien el croissant per celebrar no ser otomans. Però d’Àustria a França n’hi ha un tros. Aquesta deliciosa pasta va arribar a França gràcies a Maria Antonieta que era austríaca i que la va portar a l’altre país en ser-ne reina. Els forners francesos van perfeccionar el croissant afegint-hi mantega al segle XIX i des de llavors que té el seu sabor característic.
No tots els països anomenen croissant al croissant. A Argentina encara se l’anomena mitja lluna.
La primera part dels deures està feta. La segona es referia a l’empresa Nestlé. Aquesta va ser fundada per Henri Nestlé el 1867 i aquest manetes, pensador i empresari anava darrere de produir unes farinetes infantils pels nadons. Quan ho va aconseguir va voler donar al seu producte el seu nom, el nom de la seva família. Per fer el logotip es va inspirar en l’escut familiar en què hi sortia un ocell i un niu. Però és clar, aquest ocell i el niu tenien a veure molt poc amb menjar per nadons. Així és que el senyor Nestlé va fer aparèixer dos ocells més al niu, un dels quals era la mare alimentant el pollet. D’aquesta manera el logotip ja tindria a veure amb el producte que comercialitzava. No cal dir que Nestlé va ser un èxit i es va diversificar fins el punt que molts productes que ens semblen d’ús diari són seus. I què seria la nostra vida sense el Nescafè per exemple? O què hagués estat de la nostra ninesa sense el Nesquik?
Per seguir amb el tema dels aliments i de les marques vull presentar-vos avui una sèrie de plats típics que han nascut fruit d’un error. Entre ells tenim el boníssim pastís Tatin que va sorgir quan la Caroline Tatin de l’hotel Tatin a 160 kilòmetres de Paris volia fer un pastís de poma però va deixar coure massa la fruita. Per arreglar-ho va posar la massa del pastís sobre les pomes i va girar-lo. El resultat va ser excel·lent i va anar repetint el procediment.
De la mateixa manera el Brownie va néixer quan una dona americana de Maine volent fer un pastís de xocolata es va oblidar de posar-hi llevat.
I el “dulce de leche” argentí va néixer quan una criada va oblidar el pot de llet amb sucre al foc i el que en va resultar va agradar a tothom.
El formatge blau també va ser descobert o inventat per casualitat quan un fabricant de formatge begut va deixar un tros de pa mossegat dintre d’un recipient per fer formatge. El verdet del pa va passar al formatge però el gust d’aquell error va semblar agradable al paladar de molts.
I si abans he parlat de la Nestlé que ha estat una marca que ha aconseguit diversificar-se molt i oferir molts productes alimentaris ara vull parlar d’una altra marca que de ben segur no relacioneu per a res amb menjar: Samsung. Resulta que el gegant tecnològic va néixer com a petit negoci de venda de peix sec, verdures i fideus el 1938 però va créixer exponencialment quan durant els anys seixanta va entrar en el mercat tecnològic.
Una altra curiositat és que l’empresa Wrigley’s venia sabó i llevat en pols però premiava als seus clients oferint-los xiclets. El que va passar és que el cap de l’empresa de seguida es va adonar de l’èxit de la goma masticable i va deixar el sabó i el llevat de banda per comercialitzar el xiclet i fer-se ric amb ell.
El que em fascina del mon de la història gastronòmica i de les empreses és en primer lloc el fet de que un producte o una marca pot néixer amb un objectiu determinat i acabar sent quelcom diferent. Quan els forners austríacs van inventar el croissant no tenien ni idea que acabaria sent representatiu de França. De la mateixa manera Henri Nestlé no podia ni imaginar fins on arribaria la seva empresa d’alimentació infantil i no cal ni dir que Lee-Byung-chul, el fundador de Samsung, no tenia ni idea de com s’acabaria diversificant el seu petit negoci. O sigui que ja sabeu, de vegades el més gran comença per quelcom insignificant i un petit gest com oferir un xiclet als clients pot acabar portant-li a un molts milions. Cal com sempre perseverar i no desanimar-se. Ja sabeu allò de que “a winner is just a looser that tried one more time”, és a dir que un guanyador és un perdedor que ho va intentar un cop més. Algun dia podem acabar trobant la pedra filosofal…

Per cert, les tres imatges d’avui han estat generades amb tres eines IA diferents. La primera l’ha feta el chat gpt que ha agafat molt bé la idea de posar-hi la mitja lluna àrab. La segona l’ha feta el programa Copilot que ha captat la idea i el missatge i ha fet un dibuix més que no una imatge realista. La tercera és del programa Leonardo que al meu gust és el que crea les imatges més realistes. El problema és que sovint no acaba d’executar el que li demanes perquè a la primera no m’ha fet sortir la mitja lluna al costat del croissant. I a vosaltres quina imatge us agrada més?

Aquest estiu i les vacances del 2024 han estat enormement profitoses per a mi. No només perquè m’he pogut dedicar a coses que m’abelleixen com llegir i escriure sense restriccions horàries, sinó també perquè he visitat dos indrets màgics. Els lectors del meu blog ja saben que el primer ha estat la zona dels Pirineus Orientals a França i ara sabreu que la segona ha estat Menorca. Si voleu que us digui la veritat anar-hi ha estat una mica com la meva incursió francesa a l’altra zona dels Pirineus, fruit de la casualitat i d’una recomanació. I com que a mi m’agrada sempre descobrir llocs nous que no quedin gaire lluny però que estiguin farcits d’història, Menorca m’ha semblat una joia a tocar que de ben segur aniré visitant a bocins fins que me la faci una mica meva també. En altres paraules que hi he deixat un tros de cor i com en el cas de França ja noto que em torna a cridar.
No en sabia res o gairebé res de Menorca i quan hi vaig viatjar no tenia cap idea preconcebuda del que m’hi trobaria. El primer que em va impactar positivament des de l’avió va ser com de verda és aquesta illa. Un punt per a mi molt important. L’altre punt que em va fascinar va ser la seva història. Menorca és una illa que d’antuvi va ser cobejada per tothom que sabia on parava perquè està en un lloc estratègic que facilita el control del Mediterrani. Mal assumpte en el passat!
Però anem a pams. Si us agrada la prehistòria Menorca és el vostre racó de món perquè hi trobeu una gran quantitat de restes procedents de l’època talaiòtica. Aquesta és el període comprès entre l’edat de bronze i la de ferro. La de bronze la situem entre el 3300 i el 1200 a C. La de ferro comença a partir del 1200 aC. A Mallorca i Menorca parlem de cultura talaiòtica perquè durant l’època esmentada prolifera un tipus de construcció que només apareix a les Balears i que s’ha anomenat Talaiot. Entenem que un talaiot és una construcció cònica que s’erigeix amb pedres disposades en sec i que arriba a una alçada de tres a deu metres. De talaiots n’hi ha de circulars però també de quadrats tot i que a Menorca aquests segons són molt poc habituals.
Ja durant el meu primer dia vaig poder visitar un enorme fragment d’història viva: Torre d’en Galmés. El nom enganya i confon perquè la Torre no és una torre sinó un poblat talaiòtic ubicat al sud de Menora. Està situat sobre un petit turó per tal de poder visualitzar millor el sud de l’illa. Sembla que l’època en què el poblat va tenir la seva màxima extensió és entre el 1200 i el segle II aC. Les restes trobades pels arqueòlegs però evidencien que Torre d’en Galmés va ser ocupada ja al 2000 aC i no es va abandonar fins el 1287. Tenim constància d’ocupació humana a Menorca a partir del 2300 aC que és de quan daten els sepulcres megalítics que s’hi han trobat.
Torre d’en Galmés és un bon exemple del tipus de població que existia en època talaiòtica a l’illa i que alternava espais que eren emprats com a habitatges amb d’altres que tenien caràcter de centre religiós on s’hi feien ofrenes i rituals i que s’anomenen recinte de taula. A Menorca n’hi ha uns trenta, és a dir que per veure’ls tots cal viatjar-hi diverses vegades o estar-s’hi durant una temporada llarga. Torre d’en Galmés ocupa una superfície de 5 hectàrees i s’hi poden veure tres grans talaiots. El nom de talaiot prové del terme talaia que és un lloc elevat que servei per a controlar visualment el territori.
Les cases del poblat de Torre Galmés eren de planta circular i doble mur i tenien un pati interior al voltant del qual hi havia totes les habitacions i cambres que tenien diverses funcions: taller, magatzems o zones de descans.
Segons estudis recents la situació i orientació dels recintes de taula estava planificada i mesurada per tal de poder tenir una visió perfecta de les constel·lacions de Centaure i Creu del sud. Aquestes tenien un component simbòlic i devien estar relacionades a deïtats prehistòriques de les illes. No obstant i degut al bamboleig cíclic en l’orientació de l’eix de rotació de la terra, les dues constel·lacions van deixar de veure’s en terres menorquines i probablement per això els recintes de taula van perdre la seva funció. Que els menorquins adoraven deïtats prehistòriques que tenen a veure amb les constel·lacions és una hipòtesi que es veu recolzada pel fet que al recinte de Taula de Torre d’en Galmés s’hi va trobar una figureta d’Imhotep. Imhotep és considerat pare de la medicina egípcia i equival a l’Asclepi grec i el mestre d’Asclepi era representat en la mitologia grega per la constel·lació de centaure. Ja us podeu doncs imaginar que a Menorca hi havia una cultura prehistòrica força sincrètica.
El segon dia de la meva arribada vaig visitar un monument funerari prehistòric, més concretament el que s’anomena Naveta des tudons. El preu de l’entrada és una mica car perquè la construcció que data del 1400 aC es veu realment ràpid. No obstant entenc que l’entrada és per tal d’espantar aquells turistes golafres que no s’interessen realment per la cultura ni la història i només volen fer-s’hi un selfie. Jo de selfie no en vaig fer cap, tanmateix vaig voler-me retratar davant de la porta d’aquest edifici mil·lenari perquè saber quant de temps ha estat dempeus em fa venir pell de gallina.
I d’allí vaig fer un salt de milers d’anys per passar a visitar la fortalesa la Mola que també s’anomena d’Isabel II i que es va construir entre el 1842 i el 1875. La van edificar per a tenir-la com a base i vigilar una possible invasió britànica de l’illa en una època en què França i Anglaterra es disputaven el control marítim de la Mediterrània. Des de les Guerres Napoleòniques al 1815 que no hi havia pau en aquest mar nostre. Tornant però a la fortalesa, com que som tan cracs, resulta que va quedar desfasada abans de que l’acabessin perquè hi va haver un canvi i evolució en l’artilleria i es va haver de replantejar una alternativa. En comptes de tenir tots els canons dintre els murs, es van disposar una sèrie de bateries fora de les muralles per tal de poder detenir els vaixells enemics.
Una de les coses que més em va sorprendre de la Mola és que hi va haver un cementiri i hospital rus. El 1769 durant la guerra entre Rússia i Turquia, la tsarina Catarina la Gran necessitava obrir un nou front mediterrani i Gran Bretanya li va oferir recolzament tècnic i li va permetre fer escala als seus ports. Un d’ells era el port de Maó però l’almirall Grigor Spiridov va arribar a Cala Figuera per dirigir-se a Turquía amb una bona part de la tripulació ben malalta. Ha quedat constància d’uns 367 tripulants malalts entre els que hi havia el fill del mateix almirall. Els morts en van ser 220 pel cap baix. Finalment el fill de l’almirall també va perdre la vida a Menorca. Se sospita que la tripulació va patir l’escorbut però no se sap del cert. Andreas Spiridov va ser enterrat a l’església de la Concepció de Maó que havia estat construïda per la comunitat grega. O sigui que aquesta comunitat va ser durant un temps important a Menorca. La resta de mariners van ser enterrats a les coves de la Cala Figuera.
Amb tot això que va succeir la tsarina va voler que a Menorca hi hagués un hospital rus per atendre els seus mariners i es va construir en el terreny que la comunitat grega tenia a la Mola. També hi havia un cementiri. El 1782, durant el setge al Castell de sant Felip es va posar una bateria darrere l’hospital per atacar el castell i l’hospital va quedar destruït.
Si voleu visitar la Mola aneu-hi amb temps que el meu amic i jo ens hi vàrem passar ben bé dues hores i no la vam veure tota. Dintre de la fortalesa hi ha a més una sèrie de panells informatius interessants sobre la vida de personatges que estan vinculats a aquesta petita illa meravellosa.
No penseu que la meva narració del que vaig veure i experimentar a Menorca s’ha acabat aquí i avui. Només ho fa per aquesta setmana. La vinent de us explico la resta del viatge exprés. Bona setmana i molts ànims per la tornada a la feina que espero que sigui més planera que la meva…