La sorra i la pols es barregen a l’ambient fent que l’aire es torni espès i la visió s’enterboleixi en una cortina transparent però densa. El brogit constant de la ciutat, amb els seu tràfic agressiu de cotxes atrotinats que circulen caòticament atorrollant els carros empesos per mules, m’embolcalla i em fa oblidar Europa completament. La metròpoli d’Egipte tan immensa que provoca basarda progressa lentament i a passos desigualtats. No gaire lluny de l’hotel Sheraton, situat en un indret benestant de la ciutat, les escombraries s’acaramullen descuidades i no enganyen la mirada de cap turista. El Caire necessita progrés i el necessita urgentment. Tot l’exotisme de la ciutat dels faraons queda engarjolat artificialment i reduït a uns nuclis turístics que volen captivar els forasters equipats amb càmeres i sobre tot amb divises. La mesquita del sultà Hassan, el Museu d’Egipte, el parc de Al Azhar, la Ciutadella de Saladí, el Mercat de Khan-al-khalili i evidentment les Piràmides són indrets impressionants i altius, i tanmateix, al mateix sud-est de la metròpolis també hi trobem el recinte d’Arafa, altrament conegut com la ciutat dels morts, el punt que cap guia turístic vol mostrar i que el govern s’esforça per amagar.  Aquest gegantí cementiri construït el segle XIV per a albergar-hi les tombes i els mausoleus dels antics califes, emirs  i sultans mamelucs disposa de sepulcres prou grans per tal que les famílies dels difunts hi poguessin estar durant els quaranta dies que s’hi vetllava els morts. Com en d’altres religions els musulmans es concedeixen un temps per “acompanyar” els que els han deixat mentre superen el tràngol.

En un passat el cementiri devia estar contínuament transitat per membres de famílies benestants. Tanmateix a partir del 1967 i degut a la guerra amb Israel, molts egipcis van fugir de les zones fronteres i van cercar habitatge a la gran ciutat. El govern però  no va ser capaç de proporcionar un habitatge digne a tot l’allau de gent que hi arribà de manera que  moltes famílies es van instal·lar en aquest cementiri dins els panteons que oferien un modest aixopluc. Molts d’altres ciutadans del Caire també s’hi van traslladar quan l’habitatge es va convertir en un luxe pels més desafavorits. Aquesta ocupació es fa amb el vistiplau i consentiment  de les famílies a qui pertanyen els monuments funeraris a canvi de que els que hi viuen s’encarreguin del manteniment de les tombes. De fet alguns dels residents a la ciutat dels morts eren oficialment “cuidadors de tombes” i ara conviuen amb els que no ho són oficialment. És probablement impossible saber del cert quant gent ocupa el cementiris però la informació a internet presenta xifres que oscil·len entre les 500.00o persones fins al milió en un territori de sis kilòmetres.  Que ningú sàpiga del cert la xifra dels residents a Arafa no és res estrany ja que hi ha una part de la població no censada i per tant el recompte és aproximat. El que sí és cert és que a la ciutat dels morts hi habiten els que encara viuen pitjor que una immensa part de la població egípcia que en gran part ja malviu. Fonts oficials de pàgines en àrab calculen que una família resident a la ciutat dels morts disposa d´uns ingressos mitjans del voltant dels 125 dòlars al mes.

Decideixo explorar la ciutat dels morts un cop ja he fet totes les rutes turístiques recomanades per allò que es bo saber la crua realitat del país que es visita i no quedar-se amb la cara de xocolata de les coses. Hi vaig en taxi perquè la xarxa d’autobusos és pràcticament inexistent i el metro no arriba, no cal ni dir-ho, més que a punts centrals. La ciutat dels morts no interessa a ningú perquè els que hi viuen no tenen cap possibilitat de sortir de la misèria i per tant se la pot abandonar.

El taxista que m’hi porta em demana nombroses vegades el motiu del meu interès per aquell racó de la ciutat. Semblava no creure’s que jo tingui la intenció de veure quelcom més que el que esperen la majoria dels turistes però la meva conversa i les meves preguntes insistents sobre les condicions de vida de la majoria dels egipcis el convencen. No només m’acompanya fins la ciutat dels morts sinó que persuadeix una família que em deixi entrar un moment a casa seva per tal de filmar breument el seu espai vital.

Curiosament aquest indret del Caire és l’únic on no se sent el brogit els cotxes: és clar aquí no n’hi arriben! Entro i els dos membres de la família presents em deixen recórrer de manera fugaç i empegueïda  aquell clos mig cobert amb els meus ulls indiscrets.

Semblen no desaprovar el fet que finalment algú intenti prendre consciènciade “l’altre Caire”. Em sorprèn que el taxista m’indiqui que els residents a Arafa agraeixen viure en un dels pocs llocs tranquils de la ciutat. L’esser humà és capaç de veure el cantó positiu d’absolutament tot!- penso admirada.

En sortir de la ciutat dels morts el meu cor s’encongeix de cop perquè em diu que com a forastera no puc fer gran cosa per un país. El meu insignificant gra de sorra consisteix en consumir únicament productes locals en lloc dels importats per tal que les divises es quedin a Egipte. Dit així sembla una ridícula contribució però si tots els turistes fessin el mateix l’impacte seria diferent és clar…

Han passat uns anys d’aquell meu viatge al Caire més xardorós d’un juliol de Ramadà i encara en sento el ressò. Em va ajudar a conèixer una altra cultura, unes condicions de vida diferents esfereïdores i també a mi com a persona. Vaig esbrinar que no puc ser una turista sorda, muda i cega i anar a dormir i somniar en Piràmides i en deliciosos plats de ful medamès i recrear-me la vista amb el Nil sense anar més enllà. Quan tanco ells ulls i penso en el Caire no m’és possible desvincular la ciutat d’un immensa majoria de gent que viu sota el llindar de la pobresa i a qui no li arriba, ni de bon tros, el benefici de l’explotació turística.
Egipte té un gran passat que coneixem, el dels faraons i Cleòpatra i  també un passat desconegut de moviments per la independència encapçalats, i  d’això ja n’escriuré  un altre dia, per una gran dona, la Doria Shafik. Però més enllà  de la seva posició en el mercat turístic està fent un gran esforç per evolucionar. Ha assolit gairebé l’escolaritat infantil universal tot i que molts nens i nenes abandonen l’escola amb el pas a secundària degut a un desajust en els continguts curriculars, està lluitant per acabar amb la maleïda i cruel pràctica de l’ablació i està intentant anivellar les oportunitats per a homes i dones. Egipte és un país preciós i fascinant amb una població hospitalària que es veu obligada a emigrar a altres països musulmans per sobreviure. Tant de bo en un futur no llunyà reverberi amb l’espurna d’aquell esplendor del seu passat!

Fa uns anys vaig tenir l’estranya oportunitat d’anar a parar a una classe d’orientals que, com jo, volien aprofundir els seus coneixements de rus amb un curs d’estiu a la МГУ, la Universitat estatal de Moscou. Com que tots els integrants del grup menys jo eren asiàtics els coordinadors van assignar al grup una professora que tenia unes nocions de xinès i a qui li interessava la cultura de les terres del sol naixent. Aquell juliol vaig aprendre tant de la llengua i cultura russes com dels hàbits orientals perquè sovint comparàvem a classe, amb el nostre llenguatge rudimentari de principiants, què era típic d’un país i de l’altre i una observació de la meva professora em va arribar al cor. Ens va dir que a la Xina, si un es perdia i demanava als vianants com arribar a cert lloc, els xinesos no tenien per costum dir que no et podien ajudar en cas de no saber exactament com donar-te les indicacions per arribar-hi. Això volia dir que en quan un es perdia a més valia agafar un taxi per no acabar donant més voltes que una rentadora inútilment.

El que no havia imaginat mai és que una de les meves darreres sortides em faria pensar que nosaltres els catalans potser tenim quelcom en comú amb els xinesos. Això va ser un dissabte d’aquells que se m’acut agafar el cotxe i fer d’Indiana Jones de les nostres contrades. Hi vaig convidar un amic que es va deixar convèncer després d’haver llegit un comentari i vist unes fotos a internet. Efectivament semblava que a Vallgorguina teníem un dolmen que, si bé no podia competir amb el de Stonehendge, valia la pena cercar tenint-lo tan prop. A més també havíem vist unes fotos d’uns tòtems que imaginàvem havien estat el producte d’alguns artistes moderns que intentaven aprofitar l’existència del dolmen per acabar guarnir l’entorn natural. Ni ell ni jo coneixíem Vallgorguina i vam pensar que tot plegat seria una bona manera de passar la tarda del dissabte. Jo volia fer un recorregut un pèl més llarg que m’era mig conegut però el meu company d’aventura va voler agafar la variant més agosarada, la que google maps assenyalava com a més ràpida i que va ser tan enrevessada que trobar Vallgorguina ens va costar ben bé mitja hora més del que havíem previst. I sort que anava amb copilot i em vaig sentir menys inútil del que em sento anant sola quan em perdo! Tant vam trigar que tan bon punt vaig aparcar vam haver de fer un cafè per “canviar l’aigua de les olives” que amb el llarg trajecte s’havia acumulat incòmodament. Vam aprofitar al avinentesa per demanar a la cambrera el camí per arribar al dolmen. La noia, tot dient que només portava cinc anys a Vallgorguina, ens va indicar una direcció que “havia sentit a dir” hi portava però que no hi podia posar la mà al foc.

Uns minuts després va passar una dona pel costat de la taula de la menuda terrassa i li vaig preguntar si sabia com podíem trobar el monument megalític. Ens va dir que s’havia de caminar una mica però que caldria trobar primer la depuradora i a partir d’allí tot seria més fàcil. Una depurada! Què poc romàtic! Amagant una mica el nostre desencís vam acabar-nos el cafè i vam agafar el camí no asfaltat que la dona ens havia assenyalat. Després d’enfilar un tram de terra durant vint minuts sense percebre cap senyal de la instal·lació ni visual ni olfactiva, vaig demanar a un grup de gent que semblava d’allí on podríem trobar el dolmen o, en el seu defecte, la depuradora. Es van mirar tots amb cara d’incredulitat i després d’un intercanvi d’informació entre ells van coincidir que era encertat cercar primer la instal·lació higiènica que ja ens havien mencionat amb anterioritat. No obstant érem al lloc incorrecte i ens calia recular. Així ho vam fer i retornàrem on havíem deixat el cotxe, vam agafar-lo i vaig conduir-lo, tal com indicava la senyal del començament del poble, cap a la “depuradora”. El problema va ser que passats uns vuit-cents metres el camí de terra es bifurcava i no hi havia manera humana de poder imaginar per on havíem de seguir. Vam decidir democràticament la direcció que agafaríem a peu i quan ja portàvem uns deu minuts caminant ens vam adonar que érem just al mateix lloc on havíem preguntat al grup feia una estona. El sistema de GPS tampoc ens va funcionar. Desorientats com estàvem una parella en moto se’ns va apropar per demanar-nos el camí cap al famosíssim dolmen. Els vaig dir que nosaltres també el cercàvem i que teòricament havíem de seguir en direcció a la depuradora. Ja era ben estrany tot plegat. Per una banda Vallgorguina s’anunciava al cercador de google com a indret d’interès turístic pel dolmen però d’altra banda ningú sabia on parava…

Vam girar cua i retornàrem al punt on havíem perdut el rastre de la depuradora, on el camí es partia en dos. Vam continaur a peu per una senda que havia de portar a una casa de colònies tot i que dubtàvem seriosament que a ningú se li acudís tenir un allotjament per infants prop d’una amoïnosa depuradora. La pendent era cada cop més pronunciada i després dels dos kilòmetres i mig de piscina que ja havia fet em quedaven poques ganes de seguir pujant sense cap garantia d’èxit. Afortunadament al cap d’una estona no gaire llarga vam veure un home d’uns quaranta i escaig que descendia amb el seu gos i jo vaig aprofitar per assaltar-lo amb un “bona tarda! Per casualitat no sap vostè si anem bé per trobar el dolmen de Vallgorguina?” “El dolmen! -Va dir- Ah sí! Heu de seguir el camí de la depuradora però n’hi ha un bon tros!”- Jo, que ja portava una bona estona aguantant-me un riure sorneguer que m’ataca quan em surten les coses del revés vaig esclafir a riure sota la mirada inquisitiva del meu amic. Ell, és clar, ja se n’havia fet un fart quan anàvem en cotxe buscant la depuradora. Per això podia aguantar-se’n les ganes en aquell moment. Mig disculpant-me vaig explicar que ja portàvem una estona darrere la “depuradora” i que ningú a Vallgorguina semblava saber-nos dir on coi raïa. Amb un somriure comprensiu el noi també es va disculpar en nom de Vallgorguina i ens va confessar que des de que ell s’havia mudat a la vila fins el moment en que va trobar finalment el dolmen van passar sis mesos. Desesperant! –Vaig pensar- Per escriure una carta a l’Ajuntament i demanar explicacions!- Però no va caler perquè ell mateix ens va informar que per accedir al rústic monument, que per cert no era al lloc original on el va trobar, calia sortir de Vallgorguina i anar al Corredor de Montnegre per enfilar després muntanya amunt. Li hagués pogut fer una abraçada! Amb el meu company martellejat per la curiositat i jo amb l’orgull esmolat vam pujar al cotxe i vam anar fins al corredor. Tenia la seva lògica catalana suposo. Si la famosíssima “Roca Village” no estava ubicada a la població “La Roca del Vallès” per quin motiu havia de trobar-se el dolmen de Vallgorguina a Vallgorguina? I per què hauríem de ser els catalans diferents dels xinesos i dir directament que no sabíem el camí en lloc de donar unes indicacions tan vagues? Eren misteris de la vida que potser resoldríem contemplant el dolmen. Si més no una manifestació artística tan antiga bé pagava la pena un darrer esforç..

Just a l’entrada del corredor vam observar el mapa però del nostre tresor ni senyal. No hi feia res ja! Havíem anat a Vallgorguina a oxigenar els pulmons i caminar per muntanya i finalment ho aconseguiríem. Començàrem l’ascens amb l’impuls dels que no volen fracassar de cap manera i quan vam ensopegar amb la primera família que baixava de la muntanya vam demanar si era cert que per “allà” hi havia un dolmen. Sí!- van respondre- I tant!- calia continuar amunt i a cinc-cents metres del monument aquest estava molt ben indicat! Òbviament em vaig estalviar el comentari cínic que em va passar pel cap en aquells moments… Efectivament ja no vam trigar gaire més en albirar-lo enfilat dalt d’un turó. Amb el sol de la vesprada semblava una taula preparada per celebrar el darrer somriure d’aquell dia tan càlid del començament de la primavera. No sé si va ser perquè em va emocionar veure una petita mostra d’un Stonehenge més gran, o perquè trobar el dolmen em va semblar una modesta victòria però va ser un d’aquells instants fugissers que hagués volgut guardar en una ampolla. Aquella senzilla excursió de dissabte va fer adonar-me que de vegades els costums estrambòtics d’altres països no són tan diferents als nostres al cap i a la fi. I qui sap? Potser si un altre dia cerco els tòtems encara descobriré una relació secreta entre nosaltres i alguna altra cultura llunyana…