Aquest any m’he endinsat en una gran aventura que m’ha dut a aprendre més de la societat i la llengua franceses però que sobre tot m’ha dut a gosar anar de vacances amb dos francesos, per ser més concrets un pare i una filla per ser més concrets, amb la qual cosa encara m’he amarat més de la cultura del país veí.
Estic en aquell punt en què el meu cervell analitza, compara i troba moltes coses lògiques però també d’altres de poc lògiques que us aniré comentant. Per a mi el francès és un idioma melodiós i altament expressiu. Ja us vaig dir en un post anterior que tenen el costum d’emfatitzar tot el que poden i així doncs no en tenen prou dient que quelcom és bo “bon” sinó que han de dir que és “franchement bon”, “vraiment bon” i el meu preferit “vachement bon”. Altres vegades aquesta llengua em sorprèn per la seva simplicitat. Per exemple quan només tenen una paraula “chamignon” per designar el tipus de bolet que nosaltres anomenem així, qualsevol bolet en general i fins i tot els fongs que no deixen de ser un bolet sobre matèria orgànica com els teixits. Bé, els alemanys tampoc són gaire originals perquè tenen el “Champignon” per designar a la varietat, el “Pilz” per a designar qualsevol bolet i el fong. Més específics ja són els anglesos que tenen el “mushroom” pel bolet i el mèdic que és “fungus”. Quan es tracta de bolets el francès guanya en economia del llenguatge. Fins aquí bé.
Tanmateix hi ha moments en què penso que ens han volgut complicar l’existència als que volem aprendre la llengua. Si ens cal pa rallat, que en alemany és “Paniermehl” o sigui farina per arrebossar i en anglès “breadcrums” que és prou lògic perquè són les molletes de pa, resulta que en francès tindrem un “chapelure du pan” o bé un “panure”. Encara estic cercant el significat de” chapelure”…
També em sembla curiosíssim el costum francès de tenir termes llarguíssims que després els són poc pràctics i han d’escurçar. Un dels primers conceptes amb els que vaig topar va ser el “velodrome d’hiver” que tothom coneix com a “vel d’hiv”. Les bicicletes urbanes de París són les” Vélib’ Métropole” i aquí el concepte de “vélib” prové de “vélocipède” i “libre” però al dia a dia l’acaben anomenant “velib”. De vegades no cal que els conceptes siguin excessivament llargs per escurçar-los, del restaurant n’han fet el “resto” de la “manifestation” la “manif” o de “musique” en fan “zik”. Molt útils són també el “dic”per diccionari, el “frigo” per no dir “réfrigérateur”. La facultat és senzillament la “fac”. També abrevien adjectius com “dispo” per dir disponible o “impec” per no dir impecable. Els hem de donar les gràcies per això. Als alemanys encara no se’ls ha acudit una manera d’escurçar el seu “Kühlschrank” que literalment és l’armari fred. Sí és cert que en lloc de “Demonstration” diuen més aviat “Demo”. Els francesos anomenen a un estudiós “intello” que es correspon amb l’anglès “nerd”. Cal dir que el concepte de “nerd” en anglès designava fa temps a aquell tipus d’home poc atractiu que pot ser socialment incompetent o bé al fan de la informàtica que es passa el dia llegint sobre el tema. Més endavant el terme ja va passar a designar a la gent que s’interessa molt per una qüestió en concret.
I a simple vista també he de dir que hi ha locucions que em semblen molt metafòriques o romàntiques. La primera és la de “le coucher de soleil” que és la posta de sol o senzillament per a ells quan el sol se’n va a dormir. També m’abelleix especialment la de “la nuit tombe” la nit cau com si fos una manta que ens trobéssim a sobre de cop. Per designar la sensació d’enamorament els francesos comparteixen amb els alemanys l’expressió “avoir des papillons dans le ventre” “Schmeterlinge im Bauch haben” tenir papallones a la panxa.
Adesiara l’etimologia de les paraules franceses està vinculada amb la de paraules angleses només parcialment. Fa poc va sortir a una conversa el mot “cauchemar”. Curiosament els francesos no tenen sinó que fan bons somnis o malsons. Doncs em vaig adonar que en anglès és “nightmare” i vaig estar rumiant si aquest morfema -mar en francès i el -mare en anglès provenen del mateix lloc. Resulta que sí, que el -mare no és un morfema sinó que era el lexema “2-mare d’origen germànic que designava l’esperit malèvol que es posa sobre el pit de la gent per la nit i les ofega. De fet el “caucher” volia dir repenjar-se sobre o oprimir. El lexema que ara ha esdevingut un pseudomorfema -mara també és present en les llengües escandinaves. Es creu que és d’origen indoeuropeu i es relaciona aquesta arrel -mer amb el verb morir. Això de que “caucher” signifiqui oprimir em va fer pensar que en castellà tenim la “pesadilla” que potser ve del fet que ens pesa.
I en alemany com és la paraula malson? Doncs en un passat existí el “Nachtmahr” o bé “Nachtmare” que recorda al “nightmare” anglès però que avui dia es diu “Alptraum” o també escrit i permès “Albtraum”. Ens trobem amb el mateix, aquest “Alb” o “Alp” que té un equivalent “elf” en anglès és un esperit nocturn en el que creien els germànics.
La paraula francesa “cauchemar” va passar al rus i ara el “кошмар” no designa només un malson sino una situació desastrosa o catastròfica.
La darrera curiositat que vull comentar en aquest post d’avui és el verb “baragouiner” que no sona a francès oi? Doncs ho és a mitges. Explico primer què significa avui dia. Aquest “baragouiner” vol dir parlar de manera incomprensible una llengua estrangera. Seria equivalent del nostre català xampurrejar i del castellà “chapurrear”. La teoria més estesa sobre l’origen d’aquesta paraula és el que prové del bretó. Com ja sabeu el bretó és una llengua cèltica i per tant molt diferent a la francesa. Quan els bretons van haver d’anar a la França on es parlava una llengua que els era desconeguda, al demanar a les botigues el que volien que era pa “bara” i vi “gwin” ho feien en la seva llengua bretona. Òbviament els francesos no els entenien i d’aquí que van acabar anomenant al fet de parlar quelcom incomprensible per a ells “baraguiner”. D’una manera similar els russos anomenen als alemanys “немец” que en el passat voli adir “el que no parla”.
I això és tot per avui. Us desitjo a tots unes bones vacances i un bon estiu!

I pels que sabeu anglès, la cançó resumeix en poques paraules l’argument de “La Vall dels ignorants”.

Ben aviat també estarà disponible un vídeo sobre “La Vall dels ignorants”, els meus llibres i l’experiència de ser estranger.

https://www.youtube.com/watch?v=DXtQg4DYSzE

Començo el post d’avui que serà sobre els animals i la visió que en tenim en la llengua o les llegendes i vull puntualitzar una locució que vaig fer-vos arribar la setmana passada.
En el post del dijous 20 us explicava que hi ha una expressió francesa “ménager la chèvre et le chou” que vol dir satisfer les necessitats i interessos oposats de dos persones o grups de persones. Doncs el meu amic francès-català em va fer arribar una història curta que li explicava el seu avi de petit i que molt bé podria ser l’origen de la locució. Diu aquesta endevinalla que un pagès va anar a mercat i va comprar un llop, una cabra i una col. Deixarem de banda si és gaire versemblant que un pagès pugui voler comprar un llop que molt possiblement li pot fer mal al bestiar. El cas és que la història diu que per portar les compres a casa el pobre home havia de travessar el riu en una barqueta i el barquer només li deixava portar una de les tres compres. Si portava primer la col, sense la seva supervisió el llop es menjaria la cabra. Si portava el llop, la cabra es menjaria la col. La solució a l’enigma és portar la cabra primer i la col o el llop després però en anar a buscar la segona compra dur la cabra de nou i deixar-la al punt de partida fins que s’ha fet travessar el llop i també la col. És molt probable que l’expressió faci referència a aquesta endevinalla del món rural francès.
I com que ja estem amb les cabres i les cols us recordaré aquella expressió de Castelló que tan em va agradar quan me la va dir la meva amiga de Vila-real ”anar més perdut o perduda que una cabra a un bancal de cols”. Ja va sortir en un post fa temps.
Però no us vull pas parlar de cabres ni de llops avui sinó de corbs. Sí senyor heu llegit bé, de corbs. I ara us demanareu, quin interès té ella pels corbs? Doncs resulta que són un ocell ben interessant. En primer lloc perquè lluny de ser un animal que s’associa només a mals auguris i a la mort, el corb és en algunes mitologies un esser màgic. Pels Chukchi per exemple que són un poble paleosiberià que habita les terres properes a l’estret de Bering. Són els predecessors dels Inuits i els esquimals de nord Amèrica. En la cosmologia dels Chukchi el creador va fer un món on només hi havia foscor. Llavors va crear un corb i un petit ocell i els va demanar que portessin la llum a la terra fent un forat a la foscor perquè hi entrés la claror. El corb va fer la feina sembla que a mitges però l’ocell va portar finalment claror al món. No obstant, pels Chukchi i pels Iakuts aquests ocells tenen un poder especial ja que es considera que el corb negre és el pare de diverses famílies de xamans.
També en la mitologia nòrdica els corbs Hugin i Munin acompanyen al déu Odin i viatgen pel món per portar-li notícies. Hugin és el pensament i Munin la memòria. En la cultura celta els corbs estaven associats a la deessa Morrigan i simbolitzen la guerra i la profecia. Pels pobles de l’Amèrica del Nord que tenen les seves arrels culturals en els de la Sibèria dels Chukchi, els corbs són figures astutes i portadores de la llum. Aquí es pot veure com la llegenda d’una banda del món va passar a l’altra i es va mantenir en la seva essència a les tribus on es va exportar. Pels grecs els corbs també eren missatgers del déu Apol·lo i en la mitologia japonesa el corb Yatagarasu és un símbol diví i porta saviesa.
Aquesta imatge del corb com a ésser que du llum i saviesa pot provenir del fet que els nostres ancestres, independentment de l’indret del món del que foren, es devien adonar que els corbs eren animals altament intel·ligents. Són ocells capaços de produir les seves pròpies eines per trobar menjar, participen de jocs que demostren la seva capacitat d’entreteniment, poden imitar molts sons i cantar, els ocells més joves s’organitzen en bandes que s’assemblen a les dels adolescents per anar a divertir-se fent acrobàcies i a més són capaços de tenir amics i enemics i de recordar les cares dels humans que els han estat grats. Què més us puc dir dels corbs que us els facin simpàtics? Solen tenir una sola parella durant la seva vida i amb ella crien els petits. Quan mor un corb els més propers a aquest li fan un ball ritual que podríem entendre com una mena de cerimònia funerària.
I també heu de saber que si li han agafat afecte a un humà i el consideren com a amic li poden arribar a portar ofrenes igual que fan els gats. La meva professora de rus ens va explicar a la sessió d’ara fa gairebé una setmana que els corbs a Rússia tenen per costum lliscar per les cúpules daurades de la ciutat per tal que els hi quedin les plomes cobertes de lluentor. És a dir que a més tenen un sentit de l’estètica.
I per quin motiu però tenen tan mala fama? Probablement perquè mengen de tot i no fan fàstics de la carn d’altres animals morts. O perquè són foscos i els humans tenen una lleugera tendència a sentir reticència pels animals de color negre. I si no us ho creieu, pregunteu a les protectores si els gats negres són els que s’adopten més ràpidament. La resposta és no. La gent segueix sent molt supersticiosa. I encara bo que en el cas dels gats la pel·lícula “Flow” ha fet augmentar l’adopció de les panteres en miniatura!
Quina imatge en tenim dels corbs si ens fixem en el rastre lingüístic que en tenim? No gaire bona. A una mala mare, a una que descuida els seus fills els alemanys l’anomenen “Rabenmutter”. Els tenim en ment com a éssers traïdors i d’aquí ve el refrany “cria cuervos y te arrancarán los ojos” que té la seva corresponent alemanya “erziehst du einen Raben, so wird er dir ein Aug ausgraben” que literalment seria, si cries un corb et desenterrarà un ull.
Altres dites un pèl més amigables són les de “Raben zeugen keine Tauben, Dönern bringen keine Trauben” que literalment vol dir que els corbs no engendren coloms ni les espines raïm. La metàfora ens vol deixar clar que les coses o persones no poden donar lloc a resultats que són contraris a la seva naturalesa. Jo per exemple no podria per res del món ser el que està estipulat com a “normal” per la societat. Hauria de fer un esforç contra productiu per gaudir del que gaudeix la majoria, per gastar els diners en perruqueries i manicures i voler tenir presència mediàtica a internet. Tot això va en contra de la meva natura i en principi crec que hauré de començar a cercar la manera de viure més en consonància amb el meu caràcter.
L’altra expressió que m’abelleix és la de “di jungen Raben sind wie die alten geschnäbelt” que vol dir que els joves corbs són com els vells en el seu bec. El que vol denotar és que els fills sovint hereten les característiques físiques o de caràcter dels seus pares, el seu comportament o les seves actituds. Pels que pensen que la gent sempre necessita un líder al que seguir els alemanys tenen la locució “die Raben müssen einen Geier haben” els corbs necessiten un voltor. Es considera que aquest darrer és el dominant. I si una cosa és impossible i no té sentit els alemanys no diuen que pentinen la girafa com els francesos sinó “da hilft kein Bad am Raben” que al corb no l’ajuda ni millora amb cap bany. Quan una distància és curta els anglesos ho expressen dient que és “as the crow flies” tan com el corb vola.
Per acabar avui amb el post no podia de cap manera deixar d’assenyalar que l’escut del meu poble favorit de la costa Brava, Tossa de Mar, hi té representat un corb. Sabeu per quin motiu? Pel que sembla té a veure amb una llegenda que algun dia us explicaré…

Un any més gaudint de la companyia de l’equip editorial, d’algun dels autors i de la visita d’amics i familiars. Gràcies a tots per ser-hi física o mentalment a través dels missatges en què em vau felicitar el dia.

Potser us heu adonat que darrerament he escrit uns quants posts dedicats a pobles i cultures del nord o que van dominar les regions nord del continent europeu. I és que el nord a mi sempre m’ha cridat més l’atenció que el sud perquè amb el clima fred la gent que habitava les zones més septentrionals per força havien de tenir un estil de vida molt diferent al nostre.

Avui vull dedicar el post a un poble, el Sami, que viu en un territori que comprèn Suècia, Noruega, Finlàndia i Rússia. La part finesa on viuen els Sami s’anomena Lapònia i per a nosaltres és famosa perquè tradicionalment s’ha associat al país del que prové Santa Claus. De fet la zona s’explota turísticament perquè a Romanievi s’hi ha instal·lat un complex que s’anomena “Santa Claus Office” i és una mena de parc temàtic que atrau força gent.

Però la cultura saami és molt més que això. Per començar perquè és ancestral. Els primers habitants de Fenoscàndia, van poblar aquesta regió ja a l’era interglacial a finals del vuitè mil·lenni aC. Fennoscàndia és el nom geogràfic i geològic que designa una zona que comprèn la Península escandinava, la Península de Kola i Finlàndia. A aquests habitants que van desplaçar-se fins al les regions més al nord, se’ls van sumar després pobles procedents del sud i de l’est. Els Saami abans habitaven una zona moltíssim més amplia de la que habiten ara i el límit sud era el llac Làdoga que està situat a la república de Carèlia i a l’oblast (districte) de Sant Petersburg. Els testimonis que tenim d’aquesta regió els tenim documentats del 325 aC gràcies a l’explorador, matemàtic i astrònom grec Píteas. Ell va anomenar als habitants de Fennoscància “Finni”. Més tard, els autors russos van fer servir el terme “Fenni” per anomenar el poble Sami.

Molta gent els coneix com a “lapons” és a dir habitants de la regió de Lapònia, però els samis consideren aquest terme pejoratiu i prefereixen anomenar-se a si mateixos amb el seu “Sampi” que ha esdevingut per a nosaltres sami.  Això és perquè “Lapònia” i “lapó” deriven de la paraula escandinava “Lapp” que vol dir roba de pidolaire. De la mateixa arrel tenim la paraula germànica “Lappen” que vol dir drap. No és estrany que no els agradi que se’ls anomeni així.

Els membres del poble Sami es dedicaven tradicionalment a la pesca o a la cria de rens, dels que obtenien carn, pells per a la producció de roba, i també les banyes. Eren també caçadors i menjaven ocells que podien caçar. El poble Sami és nòmada o semi-nòmada. A l’hivern vivien en Pagosts que eren assentaments de població que establien en indrets rics en molsa que és una font principal d’alimentació dels rens. A l’estiu els Sami de l’est emigraven cap als Pogost d’estiu. Els sami de l’oest es dividien en grups familiars i vivien prop de llocs on es podia practicar la pesca i la cacera a l’estiu. L’habitatge típic de l’estiu en rus es diu “вежа” que podríem transcriure com a “vieixa”. És una cabana similar a la dels indígenes d’Amèrica però amb quatre o sis cares, d’uns dos metres i mig d’alçada i que tenia uns nou metres quadrats d’espai a l’interior. Al centre hi havia una llar que generalment era una foguera el fum de la qual sortia pel forat de la cabana. De vegades es cobria l’exterior amb pells de ren. L’exterior de la “вежа” anava reforçat amb escorça, gespa i branques. Més tard va aparèixer una forma d’habitatge anomenat “тупа”, “tupa” que ja tenia uns dotze metres quadrats i uns dos d’alçada i que tenia com a gran millora que tenia una o dues finestres. La teulada d’aquest tipus d’habitatge era plana. A l’estiu els Sami feien servir també la “кувакса” que es pronuncia “cuvaksa”. Ens hem d’imaginar aquesta cuvaksa com un tipi molt més ample en la seva base i que també es recobria amb pell de ren. Al segle XX els Sami que habitaven en la part russa ja van començar a fer servir les “изба””isba” que són cabanes de fusta ja amb finestres i portes. És curiós que fins i tot em els habitatges més petits del tipus “vieixa” hi havia una separació entre la zona de l’home i la de la dona. Aquesta separació de zones per gènere també la practiquen altres pobles com els tàtars tradicionals.

Una de les principals fonts de nutrients per al poble sami és la carn de ren que es fregia amb grassa o es guisava. La sopa de peix també és molt típica de la cuina sami del poble rus i dins de la sopa s’hi posaven també baies i farina. A l’estiu es menjava peix i tenen plats en què el peix es cou en massa de farina.

Com us podeu imaginar la roba del poble sami era feta amb materials que els permetessin aguantar les temperatures extremes del nord. Els homes portaven roba interior que cobria tot el cos i a l’exterior la peça principal arribava fins per sota els genolls i la de les dones arribava fins els turmells. La roba de les dones era predominantment blanca i la dels homes gris.

Pel que fa al cap els homes el portaven cobert amb un “капир”, “capir”, que era una gorra de colors blau fosc, vermell i negre. A l’hivern les dones s’abrigaven també el cap amb una gorra similar i a l’estiu les casades guarnien el seu cap amb una mena de barret que era com un cilindre i les noies no casades amb un que sí era un cilindre sencer. Les sabates tant d’home com de dona eren fetes de pell de pèl. En general la roba era molt acolorida per tal de donar una mica de vida a la nit polar.

Els sami han estat un poble humil que no ha entès mai cap guerra però a ells se’ls va reprimir de tota manera. Primer va arribar Stalin que els va fer fora del seu territori o els va simplement matar. Després, als anys setanta, es van expandir les granges estatals i 32 localitats rurals van haver de canviar l’indret on residien. Del 1919 al 1937 la població Sami de Suècia va ser forçada a un re assentament. Sortosament al segle vint es va reconèixer la importància de preservar la cultura sami i a cadascun dels països on hi ha una població sami es va instaurar un parlament Sami.`

La cultura d’aquest poble es conserva molt bé a la comunitat de Lovozero un bonic municipi rural situat al districte de Murmansk. Aquest indret sembla encara perdut en el temps. Els seus edificis tenen com a màxim cinc pisos d’alçada i s’hi ha construït un parc etnològic per a tot aquell que vulgui saber una mica més sobre la cultura i les tradicions del poble Sami.  

Aquest és un poble que fa temps va ser cristianitzat. La majoria és ortodoxa però a Rússia conserven molt les seves creences animistes i són un poble estretament vinculat a la natura. Els boscos, l’aigua i les pedres per exemple són subjectes d’adoració per part d’aquest grup. A les pedres fa temps se’ls portava fins i tot obsequis. Els llacs són també indrets màgics pels Sami perquè s’hi apleguen les ànimes dels morts. Una superstició força simpàtica d’aquest poble és la que diu que si mires les flames de la llar de foc i les flames són més altes que tu, és perquè tot sortirà bé.

Cada any hi ha una trobada dels sami d’Europa i d’Amèrica que serveix per a mantenir la seva cultura viva però els està costant.

La seva llengua pertany al grup de les llengües uràliques i al subgrup de les ugrofineses però a Rússia està en recés total i l’actual generació ja no la parla com a llengua materna i és que durant un temps als Sami els hi feia vergonya parlar-la.A Rússia i Noruega se’ls va discriminar durant molt de temps.

Pel que fa a l’alfabet sami, aquest data del segle XVI i a la part russa en aquests moments s’està dubtant si escollir una variant de l’alfabet amb 41 lletres o amb 43 lletres. Sembla que s’optarà per la primera variant. Per complicar més les coses la llengua dels sami no és una sinó diverses i els sami de Noruega no entendran els de Rússia per exemple.

Pel que fa a la música tradicional el més remarcable és que els samis no posseeixen instruments tradicionals. La veu és el seu principal instrument i amb ell imiten els sons del món que els envolta i acompanyen el seu cant amb percussió que treuen d’un tambor o que emeten picant dos objectes.

La creixent indústria que s’ha instal·lat a Lovozero, a Rússia, fa que els samis que hi viuen actualment tinguin por de perdre el poc que els queda. Sense terra on poder tenir els seus rens, el seu principal recurs desapareix i amb ell l’essència Sami. Esperem que en algun dels quatre països on encara hi viuen els governs siguin suficientment intel·ligents per entendre que s’ha de fer un esforç per no perdre el poble i un patrimoni cultural dels valents que van poblar les zones més septentrionals d’Europa.

Arriba la nostra diada, la celebració que omple els carrers de roses i llibres. Sense els segons el meu sant Jordi no ho seria. És el dia màgic perquè porto setmanes visitant llibrereries per veure quins llibres em podria finalment endur a casa amb descompte. Soc addicta, ho reconec. M’emociono amb els llibres que rescato del punt verd, amb els de segona mà que puc trobar a llocs com la EOI de Drassanes per un preu mòdic i amb els que em permeto comprar-me perquè els trio jo a les llibreries. Tres coses em tornen boja a la vida: l’olor del cafè acabat de moldre, la dels llibres nous i la de la fusta meravellosa.

L’afició pels llibres em va venir tard però fort. Tan fort, que em feia mal i encara me’n fa desprendre’m de les històries que m’havien agradat i que em van “moure” per dintre cada cop que canviava de casa. La darrera vegada que em vaig desprendre de 9 caixes de mudança plenes de llibres vaig sentir que una part de mi marxava amb elles.

Als 25 la meva mare em va demanar què volia pel meu aniversari i li vaig respondre “el diccionari Maria Moliner”. JO JA NO TENIA CURA. Ara, als meus 48 anys, encara penso que un àpat a un restaurant està molt bé, però l’efecte no dura mai tant com el d’un llibre que ens obre les portes a un món que no coneixem i ens fa veure la realitat des de diferents perspectives. Un llibre activa les nostres neurones mirall i crea noves connexions neuronals sense que ens calgui desembutxacar diners excessius ni viatjar a l’altre punta del món per enriquir-nos.

Em fa por el descuit a la lectura sí. Molt per ser sincera. Perquè hem après a consumir contingut digital en forma d’històries d’instagram i sèries en plataformes d’internet i hem descuidat que res d’això ens permet fer volar l’imaginació perquè quan jo llegeixo un llibre les cares dels personatges les creo jo i no algú per mi. Sabeu què m’agrada tantíssim de tenir llar pròpia? doncs que sé que no em caldrà ja mai més desprendre’m de llibre meravellosos com el d’Anne Donovan “Buddha da”, el de Dolors Borau “com una pedra”, el Josep Maria Serra “l’amor prohibit de la Gioconda”, el de Rafik Shcami: “der Sehnsucht der Schwalbe” o “und jetzt kommst du” d’Arno Frank i tants d’altres. A tots ells els dec no només bones estones sinó haver-me omplert d’històries i experiències que jo no tinc temps de viure. LLEGIR ÉS VIURE MIL VIDES DIFERENTS. FELIÇ SANT JORDI!

NO US OBLIDEU DE PASSAR PER LA PARADA A FER EL NAS!

Segueixo aquesta segona setmana de juliol amb el tema de la música però en comptes de locucions en anglès, avui us vull parlar de locucions i frases fetes en alemany i si pot ser, explicar-ne la seva procedència.
La primera d’aquest dijous és la de “alles an die groβe Glocke hängen” que vol dir literalment penjar-ho tot a la campana gran. Ve de l’època en que s’anunciaven tots els esdeveniments importants amb campanades. Si algú ho penja tot de la gran campana el que vol dir això és senzillament que ho esbombaals quatre vents o que en parla i en fa difusió quan potser no és convenient.
Robert Schumann el compositor i pianista va encunyar el refrany “ wenn alle die erste Geige spielen wollen, kommt kein Orchester zusammen”, és a dir que si tots volen ser el violí principal, llavors no hi haurà cap orquestra. Crec que no cal pensar gaire què vol dir aquest refrany. Si hi ha massa gent que vol portar la veu cantant i no hi haurà un líder clar i llavors tot serà un caos. Ja havia comentat en un post anterior que “die erste Geige spielen”, tocar el primer violí, que vol dir portar la veu cantant. Com veieu la nostra expressió també té a veure amb el món de la música.
Un altre refrany interessant que és llarg però s’ha escurçat és el de “wo man singt, da legt dich ruhig nieder. Böse Menschen haben keine Lieder”. Traduït és “allà on es canti, et pots estirar tranquil. Els homes dolents no tenen cançons”. Segons aquest refrany si cantes no generes cap mal pensament i per regla general, cantant no donarem mai a conèixer una mala intenció. Avui dia s’ha deixat de dir la primera part del refrany i sovint només es diu això de que “böse Menschen haben keine Lieder”, les males persones no tenen cançons.
Per equivocació, perquè la majoria de parlants de llengua alemanya no saben l’etimologia de les paraules, la següent locució s’ha etiquetat dintre de la categoria de locucions que tenen a veure amb música però molt probablement no ho és. En alemany podem dir la nostra opinió “ die Meinung sagen” i llavors som neutrals. Dir la pròpia opinió no té perquè ser en un mal to. En canvi si diem “die Meinung geigen” llavors el que expressem és que deixem anar una riera de temes que no seran agradívoles per l’altra persona. “Geigen” és un verb derivat del nom “Geige” violí, que vol dir tocar aquest instrument. Per tant la idea que tenen molts alemanys d’aquesta expressió és que li donem l’opinió a algú tocant el violí. Però “geigen” és un verb molt antic que vol dir balancejar o caminar sense direcció concreta. Potser en aquest sentit de balancejar haurem d’entendre que quan li diem algú l’opinió “wir geigen die Meinung” movem els braços d’un cantó a l’altre efusivament perquè estem enfadats.
Quan una persona ens cansa amb un argument, que recordeu que en anglès seria “harps on the same string”, llavors en alemany li demanarem que canviï de disc amb un imperatiu directe i assertiu “leg mal eine andere Schallplatte”. Avui dia haurien d’actualitzar aquesta locució perquè ja de discs i vinils en queden poc tot i que ha tornar a ressorgir la moda.
La dita que es pot aplicar molt sovint és la de “Geide den Leuten, wie du willst, du geigst selten allen recht” toca el violí com vulguis, poques vegades el tocaràs al gust de tothom. Em sembla força optimista que la frase feta digui “poques vegades” perquè jo diria que és gairebé impossible fer les coses a gust de tothom.
La següent té connotacions tristes perquè en alemany diem que bufem (la flauta) de l’últim forat “aus dem letzten Loch pfeiffen” quan a un ja no li queda energia. He posat la flauta entre parèntesi perquè la locució original no porta l’instrument, només se sobreentén.
Una de les que més vaig sentir i vaig fer servir a Alemanya és la de “der Ton macht die Musik”, o sigui, que el to fa la música. Amb això els alemanys volen dir que no només és important el que es diu sinó el to amb què es diu. Recordo que jo amb un dels meus ex li ho podia dir tot, fins i tot expressar crítica sobre algun dels seus hàbits o actituds sempre i quan ho fes utilitzant el sentit de l’humor. Estic segura que si li hagués dit enfadada no hagués agafat tan bé la crítica. Però si més no l’acceptava.
Això és tot per avui perquè al cervell humà li costa retenir a la memòria a curt termini més de set ítems i jo, si comptem les paraules per cada locució, ja us n’he donat moltes més. Bona setmana a tots!