Després del nefast dilluns de la setmana passada en què vaig patir un accident laboral que lamentablement va tenir a veure amb el nivell de tensió que em provoca un dels grups que tinc a l’escola, aquest dijous us porto les locucions que em venen al cap. I com podreu comprovar totes tenen a veure amb escola, disciplina i sancions.

Hem arribat a un punt en que sovint em demano per quin motiu hem criat a la nostra societat nois i noies incapaços de fer un esforç i de comportar-se d’una manera digna o d’utilitzar un registre adequat a l’entorn en què estan. Em sembla que volent suprimir “possibles traumes” s’ha deixat d’imposar límits i els nens han crescut torts com arbres del canal. I que no em vinguin amb això de que hem de didactitzar més i gamificar més perquè dintre de poc quan hagin de fer front al món laboral us asseguro que no els faran gimcanes per fer-los les seves tasques més agradívoles.

Per si no ho sabeu, el terme “gamificar” prové de l’anglès “game” i vol dir plantejar la matèria a donar fent-la com un joc per entretenir i captar l’atenció de l’alumnat.

Recordo que ara fa un any, parlant amb un ex-company de la TU Dresden amb qui faig un tàndem alemany-espanyol, li vaig demanar si feia estudiar als seus alumnes el vocabulari amb el Quizlet. El quizlet és un web que permet crear fitxes de vocabulari que els alumnes poden aprendre sols a través de jocs i que fa possible després fer una sessió de joc amb els participants de la classe. El que em va respondre el meu ex-company és que “és feina dels alumnes aprendre el vocabulari i que ell no els prepara cap joc”. Així mateix és. La cultura de l’esforç és millor a Alemanya que aquí perquè aquí des de fa temps hem anat reduint la càrrega pels alumnes, els ho hem posat cada cop més fàcil i hem acabat per voler-los estalviar qualsevol mena d’estrès de manera que ara pocs són aptes per fer un esforç. I de vegades les aules semblen més un “chiquipark” que un indret on s’ha d’estudiar i aprendre. Per si fos poc, de vegades a l’aula ens trobem amb alumnes completament salvatges que hi són perquè els seus pares consideren l’escola com un lloc per aparcar els seus fills i que no facin nosa a casa. Aquest any però tinc un dels grups que fa de la classe el que els anglesos anomenarien “a blackboard jungle” una jungla de pissarra. Us estalviaré les explicacions explicites sobre el comportament inadequat d’alumnes ja prou ganàpies per guanyar-se la vida, però us asseguro que part del problema està en la no imposició de normes. És a dir que si hi ha un codi i unes normes de comportament que els alumnes es salten i no hi ha cap sanció, el que acaba passant és exactament el que jo tinc a l’aula, un grup que em fa la meva feina impossible.

Si parlem de normatives, els anglesos anomenen “hard-and-fast rule” a aquella que s’imposa i no es pot canviar per res del món i sota cap circumstància. Per a mi pel comportament disruptiu de determinats alumnes a l’aula s’hauria d’aplicar una “hard-and-fast rule” sense excepcions perquè no donés peu a cap mena d’ambigüitat. I tot i que hi hagi regles d’or sempre hi haurà el que els anglesos anomenen gent que volen “flout the rule”. “Flout” és un verb que vol dir desobeir intencionadament una norma, llei o costum. És ben curiós que l’anglès tingui ja un verb que vol dir això. Seran desobedients de mena?

Un centre educatiu és un indret on hi cal un ordre i per fer-lo valer no cal imposar càstigs brutals sinó fer allò que els anglesos anomenen “ to rule with a rod of iron”, governar o dirigir amb una vara de ferro. I per mi una barra de ferro seria fer complir les normes i imposar sancions per quan es trenquen  aquestes, sobre tot les de convivència. Què són per mi normes de convivència indispensables? El respecte per exemple. Per tal que un centre sigui un indret on l’alumnat hi pugui aprendre cal que l’alumnat respecti als companys i també al professorat. Una altra norma de convivència vital en un centre educatiu és el principi de la integració social. Un centre ha de ser permeable a la vinguda de persones d’altres països, amb problemàtiques diverses, discapacitats oscapes socials baixes. Una segregació o discriminació per motius de procedència o circumstàncies socials és per a mi un factor que impossibilita el bon desenvolupament de la labor educativa. Hem d’educar en valors i un de fonamental és el dret de tots a participar de la societat i de tenir igualtat d’oportunitats. Però si entre l’alumnat hi ha persones que impedeixen el normal desenvolupament de les classes perquè tenen comportaments disruptius, llavors el centre hauria d’aplicar el principi de “rule with a rod of iron” i posar sancions per reconduir el comportament dels alumnes.

També és important actuar ràpidament davant dels casos d’assatjament escolar, faltes de respecte o comportaments disruptius perquè com diuen els anglesos “a stich in time saves nine” que literalment vol dir que una puntada ( en el sentit d’un punt fet amb l’agulla) en salva nou. I així és. Si a principi de curs s’hagués tallat de soca-rel el comportament inadequat de determinats alumnes, ara alguns professors no haurien de prendre tranquil·litzants per entrar a la classe.

Tampoc cal esperar que l’alumnat compleixi les sancions sense queixa perquè ja sabem que si no s’està acostumat a tenir límits, a l’escola ja és molt difícil que aprenguin les normes de convivència. Per cert, si algú accepta un càstig o sanció sense protestar els anglesos n’anomenen “to kiss the rod” és a dir besar la vara.

I per si de cas es vol fer una excepció a la regla els anglesos tenen la locució “bend the rules”, doblegar les regles. Això em recorda el que em deia sempre un amic meu alemany que havia estudiat jurisprudència “Gesetze kann man nicht brechen, aber biegen und beugen” que seria “les lleis no es poden trencar però sí doblegar i inclinar”.

Pels que han fet quelcom que no pertoca i els han renyat seriosament els anglesos tenen l’expressió “to haul over the coals” que literalment vol dir “arrossegar per sobre el carbó”. Prové dels temps en què els càstigs pels que no es comportaven com calia eren durs i probablement es feia posar alguna part del cos sobre el carbó o les brases.

Jo estic convençuda que cada alumne i alumna té capacitats que cal trobar. Però un cicle formatiu de grau superior no cal que el faci tothom. Hi ha alumnat que estaria magníficament fent un cicle de quelcom pràctic com reparació d’embarcacions, fusteria, mecànica, perruqueria i d’altres llavors, si trobessin una cosa que els interessés deixarien de comportar-se malament a classe. Com diuen els anglesos si algú “has a knack for something” té bona mà i talent per quelcom. Només s’ha de trobar allò en què som bons. Pel contrari, quan hem estat bons en alguna cosa i perdem la capacitat els anglesos diuen “to lose the knack”.

En tot cas si comencem a entendre quelcom que abans no enteníem o aprenem quelcom nou diem “to get the hang of something”.

Per acabar avui vull comentar la locució “a mixed blessing” una benedicció barrejada. El que vol dir això és que de vegades, quelcom que ens semblava molt positiu en un principi i ens havia d’aportar alegria acaba tenint molts inconvenients. A mi per exemple quan el curs passat em van dir que seguiria tenint jornada completa a la Prat aquest any vaig pensar que seria una sort. És una feina que conec en un centre que tinc a deu minuts a peu de casa. Però amb tot un cúmul de circumstàncies nefastes aquest any el que ha passat és que el curs a la Prat és un “mixed blessing” que no sé com pot acabar. I per avui ja en tenim prou que són de nou deu expressions noves de l’anglès. Bona setmana a tots!

Porto més d’una setmana intentant comprar nectarines com una boja. Han desaparegut ja de les prestatgeries de les fruiteries i supermercats i tot i que la nectarina és una fruita d’estiu, em resisteixo a creure que les càmeres fredes no hagin pogut mantenir en condicions els darrers exemplars. Sembla però que la meva cerca ha estat del tot infructuosa perquè ja hem deixat enrere l’època de la meva fruita favorita i ara entrem en l’època en què les taronges encara no són ni gaire sucoses ni bones i per posar postres saludables a taula hem de recórrer a les mandarines. I no és que a mi no m’agradin aquestes darreres però és que les nectarines són de lluny les meves favorites entre les fruites.

I tant mirar fruiteries i més fruiteries que m’he adonat que encara no he escrit cap post sobre les expressions idiomàtiques angleses que tenen a veure amb les fruites. I vet aquí que aquesta setmana toca dedicar-la a locucions que tenen com a tema les fruites que com ja sabem, en aquelles contrades no són tan suculentes com aquí.

Comencem pel principi i com diu la bíblia, en principi només hi havia Déu i foscor —o potser m’ho invento perquè les classes de catequesi m’avorrien i ara el que m’agradaria seria història de les religions —però els anglesos tenen una locució molt castissa que diu “as sure as God made little apples” que es podria traduir com “tan segurament com Déu va fer pomes petites”. Quan la fem servir el que volem dir és que estem completament segurs de quelcom. Jo per exemple podria dir que acabaré l’avaluació esgotada perquè he començat havent d’organitzar una pila de coses tota sola i per tant a finals de trimestre estaré cansadíssima “as sure as God made little apples”. I seguint amb les pomes que són famoses en la religió cristiana, l’expressió anglesa “the rotten apple”, la poma podrida és igual a la nostra. És fa servir quan una persona dintre d’un grup es dedica a enverinar i crear mal ambient o a promoure la queixa i la revolució, llavors aquesta persona és la poma podrida. En llenguatge modern podríem dir que és una persona “tòxica”.

Ara en ve una que us puc il·lustrar amb un exemple de la meva vida real. Com que aquest curs acadèmic podria molt ben ser el darrer a l’escola on treballo, jo tenia la intenció de facilitar-me les tasques burocràtiques per tal de gaudir al màxim de les classes. No obstant, a la meva companya de departament se li va acudir canviar les programacions, els temes, l’estructura de es classes, etc. I com que no vull estar de morros tot un any amb ella i la meva companya és molt intimidant, finalment vaig accedir a fer-ho tot com ella volia però molt disgustada perquè finalment el meu darrer any tampoc tindria descans. Però just en començar el curs a la meva companya li va decaure l’ànim i es va agafar la baixa i jo m’he quedat fent un esforç titànic per encarrilar el curs amb tots els canvis i tots els alumnes per a mi mentre ella estava malalta i es recuperava. Per tant ella el que ha fet és “to upset the apple cart”, que vol dir que ha pertorbat el carro de les pomes en el sentit en què jo tenia el meu pla d’intentar gaudir de l’any i ella me l’ha engegat a dida perquè m’ha dificultat la feina. A més des de fa un mes, faig més hores que un rellotge i no puc gaudir de les meves estones de lleure perquè estic rebentada de cansament perquè on érem quatre per repartir les tasques organitzatives de l’escola, ara estic jo sola. Com diuen els anglesos “grin and bear it”, somriu i aguanta.

I canviant de tema però seguint amb les pomes, allò a que nosaltres en català anomenem “la nineta dels ulls” els anglesos l’anomenen “the apple of one’s eyes”, la poma dels ulls. Cal saber que la “apple” de l’ull en anglès també és la nineta dels ulls. Sempre m’ha agradat aquesta expressió en català i en anglès.

Quan una persona és o està pels anglesos en “apple-pie order” en ordre de pastís de poma, el que volem dir és que la persona és molt endreçada i organitzada.

De les pomes ara a les peres. Quan alguna cosa va “goes pear-shaped” en forma de pera, el que volem dir és que va molt malament. Per a mi el curs ha començat “pear-shaped” i per això ara em costarà tirar-lo endavant.

I quan en comptes d’anar peres anem plàtans “go bananes” el que passa és que perdem el control i ens enfurismem.

En el cas de que ens assabentem de quelcom per rumors i no pas perquè ens ho hagi dit la persona interessada el que diem és “to hear it in the grapevine” que hem sentit quelcom en la vinya. Jo per exemple he sentit rumors de que la directora del meu centre ara està intentant vendre’ns a un altre. Però no m’ho ha dit ella en un claustre sinó que tot són rumors, fundats certament, però encara rumors.

Quan una feina és una pera dolça, una cosa que qualsevol desitjaria, en anglès és “plum-role job” una feina de pruna. Definitivament jo encara no he vist cap feina d’aquest tipus perquè altrament ja hagués enviat el currículum.

I en el cas en que tinguem una segona oportunitat en anglès l’anomenem “to take two bites at a cherry” que vindria a ser “fer dues mossegades a la cirera”. Si t’equivoques amb una persona per exemple i vols intentar recuperar la seva confiança, llavors pots dir que estàs “taking two bites at the cherry”.

I per avui ja hem acabat amb les fruites. Recordeu que és el Pilar. Ho hem de veure així perquè a mi el “Día de la Hispanidad” em repel·leix. Per tant celebraré mentalment el sant de la meva amiga mentre del meu balcó hi penja la senyera i intentaré no pensar en què avui fa exactament dos anys que la meva mare va deixar aquest món. Els pares són les persones que causen un solc més profund en les nostres vides i per molt que intentem evitar-ho, el dia que van deixar-nos sempre serà molt trist per nosaltres.

Us vull però recordar que és un dia festiu i que tot moment que tinguem per nosaltres i pels que ens estimem és molt benvingut. Bona setmana  a tots!

I aquest dijous atrotinat en què ja he començat totes les classes i estic baldada, retorno al gran tema de l’anglès i de la variant que en va sorgir quan aquesta llengua va aterrar als EEUU. Recordo que la setmana passada ja vaig comentar que els colons van saber inventar nous mots i adaptar alguns noms a una fonètica que els hi fos còmoda per anomenar els indrets que ara poblarien. De vegades van reciclar una paraula del vell continent i la van utilitzar per descriure una nova realitat al nou continent. I com que tot és més gran als EEUU van haver de crear paraules noves pels animals que trobaven en aquelles contrades. Potser recordareu l’exemple de la “bullfrog”. Però la granota toro no va ser la única realitat que els va semblar sobredimensionada a la seva nova llar i per això van haver de crear noves paraules per designar realitats desconegudes fins el moment. Un parell d’exemples en són “mesa” que és una enorme roca que acaba en una superfície completament plana o “bluff” que és un cingle, o d’altres que senzillament anomenaven de manera acolorida aspectes de la vida quotidiana per a ells. Algunes d’aquestes paraules dels “principis” han desaparegut però d’altres com “cattawampus” que designa quelcom que està anant malament. Com a exemple puc posar el meu actual curs a l’escola perquè han marxat inesperadament a començament de curs dos professors dels quals un feia anglès, i com que la companya que treballa amb mi també està de baixa, doncs resulta que ja la ballo durant una setmana per acabar tota la feina i intentar fer una classe amb cara i ulls amb grups sobredimensionats. És a dir que per a mi “the course has started going cattawampus already from the beginning”. Per certa aquesta paraula es pot escriure tant com a “cattawampus” i “cattywampus”. També força interessant em resulta la paraula “rambunctious” que vol dir ple d’energia i difícil de controlar. Els búfals per exemple quan noten un perill poden ser “rambunctious” o sense anar més lluny els meus gats quan els agafa el que els veterinaris anomenen un “zoomie” que és un atac de moviment quan han de cremar tota l’energia extra que no gasten anant a caçar altres animalons per menjar-se’ls. I òbviament també van encunyar expressions noves com la de “kick the bucket”, donar una puntada de peu al cubell, que ja van explicar en un post anterior que volia dir morir-se. Una altra expressió molt útil és la de “to be in cahoots with someone” que vol dir conspirar o estar aliat amb algú per fer quelcom il·legal.

I si la setmana passada us vaig desvelar l’origen de dues de les paraules més purament americanes que hi ha “dollar” i “Amèrica” avui us he de decebre dient que encara s’està intentant esbrinar d’on prové el famosíssim “OK” que pot ser escrit si us ve de gust com a “O.K”. De teories n’hi ha de tot tipus però la que sembla més plausible és que fos una abreviació del “all correct” però escrit de manera incorrecta. Potser va ser el mateix president Andrew Jackson que el va popularitzar perquè es veu que la ortografia no era el seu fort.

Pel que fa a la pronunciació no se sap ben bé quan els americans van començar a parlar de la manera que ho fan ara però el 1791 el doctor David Ramsay, historiador americà, va dir que es notava a Amèrica una certa puresa de la parla. En un post anterior ja us vaig comentar que hi ha moltíssims més dialectes i accents a Anglaterra que no pas a Amèrica però suposo que és lògic que en un nou continent, els colons deixessin de banda els seus parlars peculiars per adoptar una forma més estàndard per tothom. Penseu que en una primera fase Nord Amèrica no rebia gaires immigrants i que fins el 1840 només n’eren uns 20.000 per any. Els EEUU van començar a rebre més immigrants a partir de la crisis de la fam a Irlanda el 1845. La primera meitat del segle XX va ser la que va veure la major arribada d’estrangers al país i està registrat que hi van desembarcar un milió d’italians, un milió d’Austro-hongaresos, mig milió de russos i grans nombres provinents d’altres nacions. Però aquests estrangers del segle XIX i del XX ja es van trobar amb una llengua que havia llimat força les variants dialectals. Generalment habitaven les terres on ja hi havia gent del mateix origen i això ha permès que el Pennsylvania dutch encara tingui característiques fonètiques de l’alemany actual. Per exemple, als alemanys el so de la “th” anglesa els costa tant que la pronuncien com una essa sonora. No obstant aquests nuclis dialectals són minoritaris als Estats Units perquè des d’un primer moment els colons que s’hi van instal·lar van ser molt flexibles i mòbils i quan una part significativa d’un país es mou amunt i avall, els accents sobren i tendeixen a desaparèixer. A més en general tampoc interessava ser reconegut com a provinent de cap nacionalitat en concret per no ser etiquetat directament com a “wop” en cas dels italians o “kraut” en cas dels alemanys. Aquests darrers rebien la designació gràcies a la seva afició a la Sauerkraut, la “choucroute”. Els espanyols eren els “dagos” com a diminutiu de Diego i els irlandesos —dels que n’hi havia força— eren els “micks” o bé “paddies”. Un fenomen curiós dels EEUU és que els fills dels immigrants sovint no sabien ja ni parlar la llengua dels pares perquè aquests consideraven que era millor que no la sabessin per assimilar millor la nova cultura. Una llàstima em sembla.

Per acabar avui voldria dir que el vocabulari americà compta amb paraules que van deixar de ser usades a Anglaterra durant un temps fins que la indústria de Hollywood les va estendre. Entre aquestes estan la de “fall” per a tardor que era la paraula que Shakespeare hagués fet servir per designar la tardor en comptes d’”autumn” o “assignement” per a deures, la de “slim” com a sinònim de petit i la de “mad” en el sentit d’enfadat.

No obstant, l’anglès modern també té contribucions extraordinàries al seu vocabulari gràcies a les creacions originàries dels EEUU. Entre elles tenim “baby-sitting”, “teenager”, “blizzard” que és una tempesta de neu acompanyada de fortes ventades, l’adjectiu ultra pràctic de “law-abbiding” que podem traduir com “que respecta la llei” o el verb “to butt in” que vol dir interrompre una conversa o discussió o algú que està parlant.

Per aquesta setmana ja n’hi ha prou. Us espero la següent que aquí a Barcelona haurà estat curta de nou. Bona setmana a tots!

Ara ja fa un parell de dijous que no escric res sobre la llengua que s’ha consolidat com la Lingua Franca arreu del món, la que ens fa ballar a tots el cap i la que en la seva aparent simplicitat acaba sent immensament complexa. Avui retorno a ella i em centraré en les seves primeres passes al nou món, a Amèrica.

Quan els primers 104 pelegrins que van embarcar cap a Amèrica el 1620 ho van fer, la seva llengua estava en un moment de canvi absolut. Només per posar un exemple resulta que ells van ser dels primers que feien servir la desinència -s per la tercera persona del singular perquè només uns vint-i-cinc anys abans, el “has” hagués estat “hath” i el “runs” hagués estat “runneth”. Per no parlar de que els pronoms “thou” i “thee” que no són res més que el tu germànic “du” en casos diferents van desaparèixer cap a principis del segle XVII i ja tampoc van arribar a Amèrica. Si aquests primers peregrins que es van assentar al nou continent haguessin arribat abans, la gramàtica de l’anglès i l’americà encara serien més divergents. Actualment l’americà, com ja vaig explicar en un post anterior, té alguns arcaismes com el participi de “get” com a “gotten”. Com us podeu imaginar els nous habitants acabats d’arribar a Amèrica van haver d’adquirir una pila de lèxic nou per descriure unes realitats que no coneixien fins al moment. Moltes paraules les van agafar de les llengües indígenes com “canoe”, canoa, “raccoon” que per si no ho sabeu és l’os rentador que els castellans anomenen mapache, “hammock” la hamaca o el “tobacco” el tabac. No obstant, tot i que el món que els nouvinguts es van trobar era força diferent al que habitaven al vell continent la quantitat de paraules de la vida quotidiana que van agafar de les llengües indígenes és ridículament minsa. El que sí van adoptar van ser els noms geogràfics autòctons de les llengües indígenes transcrits i pronunciats d’una manera que segurament no haguessin estat entenedors pels indígenes però sí ho eren pels intrusos. La fonètica i estructura de les llengües ameríndies era tan diferent a les europees que es van adaptar els toponímics molt sovint escurçant-los. A veure, també és lògic perquè a Massachusetts hi ha un llac que els indígenes anomenaven “Chargoggagomanchaugagochaubunagungmaug” i que es traduiria com “tu pesques a l’altra banda, jo a aquesta i ningú al mig”. Òbviament els intrusos van escurçar significativament el nom i ha quedat en “Chaubunagungamaug” que déu-n’hi-do també. L’os rentador és deia en llengua indígena “raugrauoughcun” i els europeus ens van fer el favor de llimar el terme fins a deixar-lo com a “raccoon”. De la mateixa manera la paraula “isquonterquashes” ha esdevingut “squash” i avall. Com que la fonètica de les llengües ameríndies tenia poc a veure amb les europees en un principi va costar força transcriure els toponímics. Manhattan, s’ha pogut veure escrit com a “Manhates”, “Manthanes” “Manhatones”, “Manhatesen” i “Manhattae”. “Iowa” també es pot trobar escrit en una infinitat de maneres. I per cert, segons sembla “Manhattan” és un toponímic recent pels indígenes que volia dir el lloc on aconseguim els arcs.

Però no tot es va adoptar de les llengües autòctones. L’anglès americà va adquirir també paraules d’idiomes europeus que havien anat a parar a Amèrica com l’holandès. D’aquesta llengua l’anglès va adoptar “landscape”, paisatge, “cookie” que és galeta o “caboose” que és un vehicle de la part posterior del tren. Altres paraules que van passar a l’anglès provenen de l’espanyol com “rodeo”, “buffalo”, “avocado”, “burro”, “fiesta” i “coyote” i d’altres van passar a l’Americà del mexicà com “stampede”, estampida o “cafeteria”.

I una de les paraules més conegudes, usades i útils de la llengua anglesa que relacionem directament amb Amèrica és la paraula “dollar” que resulta que és, com ja vaig comentar fa uns anys en el meu blog, d’origen alemany. I és que els primers dòlars eren monedes de plata i la plata s’extreia d’una mina anomenada Joachimsthal. D’aquí que a la moneda amb el pas del temps se l’anomenés “thaler” i s’acabés adaptant la transcripció a la fonètica i esdevingés “dollar”. El terme “dollar” està registrat per primera vegada el 1782 quan Thomas Jefferson va escriure al “Notes on a money unit in the States” que aquest terme ja era el més estès i conegut als EEUU i per això  tres anys després la moneda va ser adoptada com a divisa als Estats Units. O sigui que el nom d’una de les coses que més defineix els EEUU prové d’Alemanya, i la designació pel  continent prové d’Itàlia perquè un cartògraf va agafar el nom d’un navegant italià que va anar un parell de vegades al nou continent sense veure mai Amèrica del nord i pensant que l’havia descobert ell, va posar al mapa Amèrica en honor a Amerigo Vespucci, l’afortunat navegat. El pobre geògraf i cartògraf, Martin Waldesmüller, va esborrar el nom del navegant del mapa quan va esbrinar el seu error però el continent ja era conegut com a Amèrica i així es va quedar. I si llegiu el nom probablement ja imagineu d’on era el nostre Martin Waldesmüller oi? Doncs sí, correcte, era alemany. O sigui que Amèrica li deu el seu nom a un alemany i la seva moneda a una mina alemanya. No està gens malament, oi?

Bé i ara no us vull deixar pensant que els “intrusos” no van ser gens originals a l’hora de reinventar l’americà. Ja fa unes setmanes vaig escriure un article sobre l’anglès a Austràlia i ara no voldria que penséssiu que els americans no van ser tan originals com els australians Potser sí que ho van ser una mica menys però tot i així l’americà ha creat una infinitat de paraules compostes com “bullfrog”, granota toro que òbviament és una granota gegantina, “eggplant” que és la planta ou i designa la albergínia, “grasshopper” que és el salta herba que nosaltres anomenem llagosta.

El que també va succeir va ser que de l’anglès es van reciclar paraules i l’americà els ha donat un segon significat. Aquest és el cas de “pond” que és una bassa en anglès però pot designar un llac a Amèrica.

Bé i per acabar avui, vull comentar la teoria més estesa sobre l’origen de la paraula “Yankee”. Fins ara la hipòtesis que sembla més plausible és que provingui del nom holandès “Jan Kees” que seria en Joan Formatge i que designaria qualsevol dels holandesos que vivien a Amèrica al començament. Us espero la setmana vinent amb molt més….

Recordareu potser que la setmana passada vaig escriure sobre les paraules malsonants en alguns idiomes com l’anglès, el francès i l’alemany i avui m’agradaria continuar escrivint sobre el tema. Els que vau llegir el meu anterior post ja us vau adonar que durant una època prou llarga els anglesos renegaven i deien paraules com merda “shit” i cony “cunt” sense ruboritzar-se. Però de cop i volta aquelles paraules que no sonaven malament es van convertir en males paraules i van ser canviades per d’altres. I posteriorment, quan Shakespeare va morir, Anglaterra va caure en un període de puritanisme total que va afectar el llenguatge i el seu ús. De fet les oïdes dels anglesos es van tornar tan fines que el 1623 es va introduir el Act of Parliament que proclamava il·legal el fet de renegar. Un parell de dècades més tard les lleis es van endurir i renegar davant d’un pare es va convertir en un crim que podia ser castigat amb la pena de mort. El que no sé és si gaire gent va ser condemnada i si les condemnes es van fer efectives. Vull suposar que la gent devia fer-se el sord en aquests casos. Durant el segle XIX el puritanisme lingüístic es va estendre com una mena de plaga i la gent va començar a fer coses absolutament ridícules com vestir les potes dels pianos perquè els semblaven obscenes. Una excèntrica anomenada Madame de la Bresse va deixar una fortuna per tal que els ninots de neu fossin vestits i no quedessin nus. Els treballs de Shakespeare van passar per la censura d’un tal Thomas Bowdler que va esborrar totes les paraules que l’autor havia escrit i li semblaven indecents o ofensives. I això va passar abans del naixement de la reina Victòria, el regnat de la qual es recorda pel puritanisme que es va imposar sent ella regent. Però a Amèrica encara es van tornar més susceptibles que a Anglaterra perquè fins i tot la paraula “cama” era massa explícita i s’havia de fer servir “extremitat”. És el moment en què apareixen eufemismes per a parts del cos totalment innocents. Estómac que en anglès és “stomach” va passar a ser “belly” i posteriorment quan la gent va pensar que el mot era massa explícit el van convertir en “tummy” que encara es fa servir i fins i tot en “breadbasket” el cistell del pa. Completament ridícul i fora de lloc però així era la societat d’aquell moment. Fins i tot les parts del cos del pollastre van haver de ser anomenades de nou perquè dir “breast”, pit, feia enrojolar qui havia d’usar la paraula.

Com pot semblar lògic, els noms d’animals que contenien “cock” que per si sol vol dir gall i també designa el genital masculí van haver de ser reemplaçats per altres. El “haycock”, el gall de paller va passar a ser “haystack”, l’altre mot per gall “cockerel” va passar a ser “rooster”. Òbviament aquells que tenien cognoms que contenien el grup “cock” se’l van haver de canviar. Sort que Hitchcock va viure posteriorment oi?

Però no us penseu que aquest puritanisme va ser una moda passatgera perquè el 1947 a una publicació anomenada Technology Review una de les expressions que sortien a un article contenia la locució “doing his damnedest” i ja que “damn” volia dir maleït i era un renec, com a tal va ser canviada per “doing his very best”. I per si fos poc, el 1988 quan jo ja anava a primària, l’autor americà William Safire va escriure tot un article sobre l’expressió “the shit hit the fan” sense haver d’escriure “shit” de manera explícita. Per si no ho sabíeu, “the shit hit the fan” és una metàfora prou clara que vol dir literalment que la merda toca al ventilador i si la merda toca o va a parar al ventilador doncs s’escampa per tot arreu i produeix un gran problema que és el que vol dir la locució.

Sortosament avui dia els anglesos fan un ús prou lliure de la seva llengua i són molt menys eufemístics que els americans. Aquests de vegades fan servir expressions que n’han substituït d’altres que sonaven obscenes. Un exemple és la paraula “bollix” que en realitat bé de “bollocks” que no són ni més ni menys que els testicles però d’això ni se’n recorden i per això la fan servir com si res.

I ara el que ens hauríem de preguntar tots és si hem o no de prescindir de les paraulotes i de quan ens en recordem de la mare que va parir a no sé qui. Doncs us he de dir que s’ha estudiat i s’ha pogut provar científicament que dir paraulotes fa que siguem per exemple més capaços de suportar el dolor. Richard Stephens, psicòleg del comportament, treballa a la universitat de Keele a Anglaterra i ha fet una recerca exhaustiva sobre el tema. Va portar a terme el següent experiment: Va fer posar la mà dels voluntaris a la prova en aigua gelada i només permetia a uns quants dels voluntaris renegar i dir paraulotes. El resultat del seu estudi va ser que els que podien dir paraulotes i renegar aguantaven un cinquanta per cent més del temps que aquells a qui no els estava permès.

Per si això no fos poc, també la científica Emma Byrne ha escrit un llibre sobre el poder de les paraulotes. Quan es diuen aquelles que els de l’entorn accepten, dir-les és un senyal inequívoc de confiança total i pot arribar a enfortir els lligams de grup. Dit això hem de pensar però que encara està molt més mal vist que les dones reneguin que no pas que ho facin els homes. El 1673 Richard Allestree va publicar un llibre titulat “The Ladies Calling” que deia que les dones que deien paraulotes s’estaven comportant d’una manera que era biològicament incompatible amb la seva natura i per tant acabàvem desenvolupant característiques masculines com el pèl facial. Imagineu quina bajanada! Però tot i així avui dia encara es mira diferent una dona que renega. No entraré ara en distincions de gènere però vull que ens quedem amb la idea que de vegades, renegar ajuda a alliberar energia negativa i pot acostar-nos a determinades persones si ho fem en la justa mesura. I què seria de la nostra llengua si de tant en tant no poguéssim convertir el “on coi t’has posat?” en un “on collons t’has posat?”. Òbviament les paraulotes són un recurs emfàtic i com a tal no el podem fer servir massa sovint però jo quan em toquen massa els nassos vull poder dir com a dona que no vull que em toquin els “collons” tot i ser incompatible amb la meva natura i el meu gènere. I al cap i la fi les nostres veïnes italianes també diuen “no mi rompi il cazzo” que literalment és no em trenquis el penis. O sigui que ja ho sabeu…

Sempre m’ha semblat extremadament curiós que per tal d’emfatitzar el nostre discurs en castellà o català, sovint hi afegim el que podríem anomenar paraulotes, és a dir aquelles paraules que no són pròpies d’un llenguatge acurat i fi. No és el mateix demanar “on t’havies posat?” que “on coi t’havies posat?” o “on collons t’havies posat?”. En altres idiomes com en alemany no necessàriament haurem de fer servir una paraulota com “collons” o “cony” o l’eufemisme que hem creat per substituir les dues originals, el “coi” o “recoi” de tota la vida, sinó que empraríem una partícula emfàtica. Així doncs la versió neutra seria “wo hast du gesteckt?” i l’emfàtica “wo hast du denn gesteckt”. Fixeu-vos que la partícula emfàtica és un “denn” i ja us dic jo que no és cap renec. Probablement ja haureu caigut vosaltres mateixos que a Catalunya i Espanya en general fem servir molt els òrgans sexuals per expressar tot tipus d’emoció positiva o negativa. A paraula “collons” adquireix un sentit negatiu en una frase com “què collons fas?” dita quan una moto se’ns creua perillosament davant del cotxe i hem de frenar de manera que el cotxe del darrere per poc s’encasta al nostre vehicle. En canvi, el “Collons nano!” que podem deixar anar quan un amic ens comunica que ha guanyat la loteria té un sentit positiu. Però el mot és el mateix. El “què cony et passa?” que en anglès seria “what the hell is the matter with you?” sembla extremadament estrany perquè fer servir les parts intimes per mostrar el disgust és molt habitual per nosaltres però molt poc en altres llengües.

Pel que sembla no totes les llengües tenen la possibilitat de dir paraulotes. El japonès no en té i pels xinesos anomenar a algú tortuga ja és suficientment insultant. La manera com expressem disgust varia moltíssim de llengua en llengua però denominadors relativament universals són els excrements, les parts del cos més íntimes i la religió. Pel que fa als excrements i com els usem en expressions d’èmfasis, podríem dir que “merda”, “mierda”, “merde” en francès, “shit” en anglès i “Scheiβe” en alemany són igualment utilitzades. I l’anglès “shit” no es considerava ni una paraula malsonant fins el segle XIX. Els anglesos a més utilitzen la orina per unes quantes expressions emfàtiques. La variant més antiga és la de “piss” i quan els diuen “piss off”, nosaltres diem “fot el camp”. També podem dir “fuck off” però després dedicaré un paràgraf a aquest verb tan polivalent per si sol. En alemany amb l’arrel “piss” tenim el verb reflexiu “sich verpissen” que equival a marxar o a l’anglès “piss off”.

Doncs el verb “piss”  que està documentat des del mil tres-cents i que era acceptat en anglès i ha donat el francès “pissoir” va ser reemplaçat per l’eufemisme “pee” quan de cop “piss” va començar a ser desagradívol per les orelles més fines. Des de meitat del segle tretze a la primera meitat del segle divuit “piss” era una paraula més que acceptable en anglès.

I és que la manera com rebem i percebem una paraula pot variar amb el temps. Si parlem dels genitals, hem de dir que el femení es pot designar en anglès amb “cunt” que és una paraula relativament antiga que fins i tot Geoffrey Chaucer va fer servir en els seus “Canterbury Tales” sense cap mena de vergonya. Però quan els anglesos es van tornar més púdics, van introduir un sinònim “pussy” que apareix al mil sis-cents. De fet a Londres hi havia un carrer preferit per les prostitutes de Londres que s’anomenava “Gropecuntlane”. “Cunt” ara sona extremadament vulgar i irrespectuós.

També s’ha de dir que els anglesos com nosaltres no tenen una gran infinitat de paraules malsonants, sobre tot si comparem ambdues llengües amb el llatí perquè els romans en tenien moltes més i una gran infinitat d’elles designaven el penis de manera eufemística amb mots com espasa, instrument, daga, falç, estaca i curiosament també cuc. Si us fixeu en espasa, daga, falç i estaca totes sonen molt agressives. I és que de temps immemorials l’acte sexual s’ha visualitzat com una pugna. De fet, el verb “fuck” prové de l’alemany “ficken” que volia dir en principi desenfundar l’espasa. Després van aparèixer boniques llegendes urbanes que deien que “fuck” volia dir “Fornication under the consent of King” o bé “unlawful carnal knowlege” coneixement carnal il·legal. Molt poc probable francament.

Però tornant a la manera de renegar s’ha de dir que fins el segle dinou era molt més ofensiu involucrar elements religiosos per deixar anar un estat d’ànim nefast que no pas esmentar cap òrgan sexual ni secreció del cos. “God damn”, “Jesus” i “hell” eren  molt més ofensius que un “shit” per exemple. I la llengua també va desenvolupar eufemismes per no acabar dient noms sagrats. Així per exemple es va acabar deixant anar un “Gosh” en comptes de “God” o “what the heck” en comptes de “what the hell”. Els francesos van fer el mateix perquè per no dir “par Dieu” diuen “par bleu” i van arribar a dir “Ventre saint Gris” en lloc de “Ventre saint Christ”.

I tornem al “fuck” que és molt productiu. Ens hauríem de plantejar perquè si volem engegar a algú a dida, a fer punyetes o a la merda senzillament li diem “get fucked” quan en realitat hem d’imaginar que “getting fucked” pot ser molt positiu, però tot i així ho fem. O molt pitjor encara és el “go fuck yourself”. Els alemanys encara són més simpàtics perquè diuen “fick dich ins Knie” que literalment seria “folla’t al genoll”. No se m’acut encara com. Com ja he dit abans, “fuck off” és marxar, “fuck up” vol dir fer malbé o embolicar un assumpte i si dic en anglès que estic “fucked up” és que tinc un problema greu i si dieu “fuck around” és fer l’idiota o fer tonteries.

Per acabar aquest post d’avui m’agradaria recalcar com de curioses són algunes maneres de voler insultar. Pels alemanys anomenar a algú “Schweinehund” és un insult tot i que el “porc-gos” és un animal que no existeix. I pels francesos anomenar a algú “vampir” no és tan negatiu com si li afegim davant el “espèce de vampir”, espècie de vampir.

I per cert el “con” francès també és el genital femení i s’utilitza per insultar els homes. Curiós oi?

Doncs res, ara ja teniu un bon repertori que podeu deixar anar si punxeu una roda de camí al vostre destí de vacances, si us perden la maleta a l’aeroport i no volen saber res d’una indemnització o si el cotxe que heu llogat l’han donat a un altre i a vosaltres us volen fer pagar un de més gran i força més car. Coses totes elles que estan a l’ordre del dia quan fem unes vacances que teòricament ens han de relaxar però que poden acabar provant la nostra resistència nerviosa.

Bona setmana a tots!

Prossegueixo avui una mica amb dos temes que ja vaig encetar fa unes setmanes. El primer és el dels noms en anglès i el segon el de la pronunciació.

Recordeu que ja vaig comentar les peculiaritats dels substantius en aquesta llengua perquè realment res és tan fàcil ni transparent com sembla en aquest idioma. En el seu moment ja vaig fer un esbós del que són alguns cognoms en anglès com el de Kennedy que volia dir cap lleig. El cognom va ser, com vaig escriure en el seu moment una invenció tardana i els primers que el van començar a fer servir van ser les classes altes.

Molts cognoms que es fan servir avui dia a Anglaterra provenen d’oficis de l’edat mitjana. Alguns d’aquests són Bowman, que era l’home que feia els arcs, Archer, que és exactament el mateix, Carpenter, el fuster, Shepherd, al pastor o Forrester que és el que tenia cura dels boscos. Nosaltres també tenim Fusters i Pastors a Catalunya. Entre els cognoms que ja no són tan clars avui dia estan Fuller que era el que netejava la roba o Fletcher que és el que feia les fletxes. En alguns casos el que ha passat és que amb el pas del temps el cognom s’ha escrit de manera incorrecta i així doncs tenim un Bateman que en època medieval era el Boatman, el barquer. Tampoc queda gaire clar pels mateixos anglesos que Akerman és el que cultiva la terra perquè “Akerman” prové del germànic i en un moment determinat els habitants d’Anglaterra van perdre la noció del que volien dir les paraules que havien heretat d’aquesta llengua i que no s’hi havien mantingut. En alemany actual encara tenim la paraula Acker que es refereix a un terreny o parcel·la de terra.

La deformació dels cognoms va ser un fenomen molt recurrent, així doncs en anglès tenim cognoms com Hill, el nostre Pujol, però també Hall o Hull que provenen tots del Hill. D’altres cognoms provenien com ja vaig comentar en el meu anterior post de noms de lloc. En època medieval es podria haver anomenat a una persona Joan del riu, per designar a aquell Joan que vivia prop d’un riu. Doncs bé, d’aquí han derivat cognoms com Atwater o bé Underwood que ens és molt conegut perquè va designar una màquina d’escriure. Els menys clars són per exemple Noakes que és una contracció de “from atten oakes” és a dir, el de prop dels roures, o Nash que era originàriament “atten ash” el de prop del freixe. Un fet curiós és que trobem una multitud de cognoms que designaven localitats angleses petites com Middleton o bé Worthington però en canvi no tenim cognoms com London o Bristol que eren municipis més importants. Hem de suposar que a Londres ser John London o “John from London” no hagués estat suficient per identificar algú perquè de Johns a la ciutat n’hi deuria haver a muntanyes. En canvi si algú que va anar a treballar a London se’l designava John Middleton ja era més probable que la identificació fos efectiva.

Hi ha també una gran quantitat de cognoms que tenen a veure amb càrrecs eclesiàstics com Bishop, el bisbe, Monk, el monjo, Priest, el capellà, Prior, el prior que es van arribar a consolidar com a cognom per designar als que servien a un d’aquests càrrecs eclesiàstics. També pot haver passat que una part de la designació s’hagi perdut i ens haguem quedat només amb una part del nom com a cognom. D’un Joan que vivia al pujol del monjo, és a dir un “John from monk’s hill” en pot haver quedat només el John monk.

En arribar a Amèrica molts cognoms es van transformar. Per exemple, a Amèrica hi podem trobar més Johnsons que a Anglaterra. Això és perquè a més dels que sí es deien ja Johnson a Anglaterra, els suecs amb el seu Johanson van acabar veient que el seu cognom es transformava també a Johnson.

També va passar que hi havia cognoms en anglès que tenien mala reputació. Els moliners per exemple, els “Millers” no estaven ben vistos perquè tothom pensava que es quedaven una part del gra que els portaven els pagesos i es feien així rics. Per tant alguns Millers van intentar desfer-se del seu cognom. Però en canvi els que van arribar a Amèrica dient-se Müller, que és com s’anomena al moliner en alemany es van quedar amb el seu cognom perquè en terres germàniques aquest ofici no tenia mala reputació.

Molts cognoms dels immigrants que van arribar a Amèrica eren un embarbussament pels anglesos i els portadors del cognom van decidir fer-lo més fàcil i adaptar-lo a la fonètica de l’anglès. Wistinghausen va passar a ser Westinghouse i el grec Pappadimitracoupolos va ser llimat fins arribar a ser Pappas.

Això no és cap cosa de l’altre món, Cambridge era Grantanbryce però els normands trobaven el so gr- a principi de paraula tan difícil que ja van canviar el topònim i li van posar una “c” en lloc de la “gr” inicials. Canviar el cognom per adaptar-lo a la fonètica del país és estalviar-se haver-lo de lletrejar massa sovint. Aquells que tenien cognoms amb denotacions nefastes van aprofitar per perdre’ls de vista en arribar al nou món.

Ara bé quan el maten. I és que recordeu que ja vaig dedicar un post a la fonètica de l’anglès per deixar ben clar com de difícil i incoherent n’és.

Simeon Potter una autoritat en llengua anglesa va identificar 44 fonemes en la llengua anglesa i l’alfabet fonètic internacional en reconeix 52. Són moltíssimes més que no pas els que tenim nosaltres. Potser recordeu que ja vaig escriure que la variant anglesa que es va imposar va ser la del sud-est que és on hi havia les universitats de Cambridge i Oxford. D’alguna manera elles van contribuir a estandarditzar la llengua a tot el país. Però quedava una assignatura pendent que era la grafia perquè els textos de l’època, al igual que els del castellà del mateix període, tenien variacions en la manera en que es reproduïen alguns fonemes. Van ser els impressors que van decidir al segle XV com s’escriurien determinades paraules i el que va passar és que el resultat va ser un sistema molt poc coherent. El dramaturg irlandès George Bernard Shaw ja va fer palesa la incoherència de la transcripció dels fonemes suggerint una nova forma d’escriure la paraula “fish” de la següent manera “ghoti”. Sembla rocambolesc però no ho és tant si s’explica el motiu. La “gh” transcriu el mateix fonema que tenim en paraules com “enough”, la “o” el fonema que tenim en paraules com “women” i la “ti” transcriu el fonema que apareix en paraules com “nation”. Ja està tot dit. De fet els següents parells de paraules ja poden ajudar a fer-vos una idea de la inconsistència de l’ortografia anglesa; “heard i beard” “road i broad”, “five i give” “early i dearly”, “beau i beauty”, “ache i moustache” i per qui no ho sàpiga la primera es pronuncia com (eik) i la “ache” de moustage esdevé (mustash), “low i how”, “paid i said” i “break i speak”. Per no parlar de les paraules com student i study que provenen d’una mateixa arrel i la “u” és diferent.

Doncs un cop dit això potser us semblarà més fàcil entendre per quin motiu alguns toponímics tenen una manera d’escriure’s i una pronunciació que no s’assemblen en res. Ja vaig haver d’aprendre quan estudiava filologia anglesa a Alemanya que la Ruthwell cross es pronuncia com “rivel cross”. I els següents toponímics no queden curts. Meopham al comptat de Kent es pronuncia “meppam”, Postwick com a “pozzick”, Punckowle esdevé un cop pronunciat “punnel”, Honicote es pronuncia “hunneycut”i Daringscott é “darskut”.

Curt i ras, que si aneu de viatge per Anglaterra i us perdeu, porteu el nom dels indrets que voleu visitar escrits i no us aventureu a pronunciar-los que potser els locals no reconeixerien el lloc.

A Amèrica hi ha una pila de llocs en què el toponímic ha estat modificat per adaptar-lo a la fonètica anglesa o per etimologia popular. El que els hispans van batejar com “Cayo Hueso” ha passat a ser “Key West” per exemple. I el que potser no sabeu és que la regió del Yucatán es diu així per que els indígenes no entenien els conqueridors que arribaven a les seves terres i els anaven repetint quelcom que sonava com a “Yucatan” i que en la seva llengua volia dir “què estàs dient?”.

D’errades per ignorància n’hi ha fotimers. Als holandesos se’ls anomena en anglès “dutch” que és com s’escriuria la pronunciació de “deutsch” que vol dir alemany en alemany. I encara ara s’anomena “Pensylvania dutch” als alemanys de Pennsilvània.

Per acabar avui voldria aclarir com de difícil és escollir un nom correcte en màrqueting. El que en un país sona inofensiu i comercial, en un altre pot tenir connotacions malicioses. I si no, només cal pensar en el cas de l’empresa britànica que volia vendre un vi dolç del tipus “vintage port” amb el nom de “Cockburn’s Dry Tang” però a alguns països escandinaus “tang” vol dir alga i ningú volia comprar aquest vi. Li van canviar el nom per “dry cock” però “cock” a Dinamarca designa el genital femení. És pràcticament impossible trobar un nom d’un producte efectiu i no ofensiu a tots els països del món perquè això dels noms i de la pronunciació porta sempre molta cua…

Avui que ja estic de vacances i tinc una mica de temps, segueixo amb el tema de les locucions alemanyes que ja vaig començar la setmana passada per tal que no us penseu que l’alemany no és una llengua amb prou color. La primera locució del meu segon dijous de llibertat condicional és la de “die übliche Leier” que vol dir la “lira de costum” que designa totes les circumstàncies i situacions habituals. Nosaltres en català diríem “la mateixa cançó de sempre” o la “mateixa cançoneta de sempre”. Si quelcom és el que esperem, allò a què estem acostumats, en alemany és la lira de sempre. Acabar el curs i no saber quines assignatures ens donaran pel següent curs per a mi és “la lira habitual”. Demanar-li a l’equip directiu si ens poden donar informació sobre el funcionament del proper any acadèmic i que ens responguin que no ens poden dir res és la cançoneta de sempre o en vocabulari alemany “la lira de sempre”.

Quan alguna persona fa el ruc i queda com un ximple en alemany aquesta persona es denomina “Hanswurst” que vindria a ser el “Joan botifarra”. El “Hanswurst” és un personatge de la comèdia del segle XVI i és la personificació dels que no tenen gaires llums. Si en alemany sentim que algú “spielt den Hanswurst” que algú juga el paper del Joan Botifarra és que està fent tonteries.

En la situació en què nosaltres mateixos ens haguem posat en un mal assumpte o en un embolic, els alemanys diuen “sich etwas einbrocken”, quan jo estigui fent el meu curset d’estiu del quinze al 30 d’agost i me’n recordi de la mare que em va matricular em diré “das hast du dir selber eingebrockt!” i espero no oblidar-me del curset al que m’he apuntat perquè en plenes vacances i si estic molt relaxada potser ni tan sols penso en la formació per molt que l’hagi pagada de la meva butxaca. Per això potser el que hauria de fer és el que diuen els alemanys “es sich hinten die Ohren schreiben”, és a dir, escriure-m’ho darrere les orelles. Es fa servir aquesta locució sobre tot quan volem insistir en què algú no s’oblidi d’alguna cosa.

Per aquelles ocasions en què decidim deixar quelcom que hem fet durant moltíssim temps, els alemanys tenen la locució “etwas an den Nadel hängen” que vol dir penjar quelcom al clau, com quan deixem un jersei o quelcom penjat a la paret i ho aparquem. A mi particularment no m’agrada deixar absolutament res perquè em sap greu no continuar amb allò que m’ha ocupat tantíssim temps a la meva vida. Però sí és cert que tinc amics i amigues que han deixat aficions a les que s’havien dedicat molts anys. Un amic meu d’Alemanya és especialista en deixar activitats, primer el vaig veure anar a classes de trompeta durant any fins que va plegar, després va ser el tango perquè se’n va cansar i actualment té un terreny on hi planta flors i verdures i ja em demano quan ho deixarà córrer també.

Jo en canvi afegeixo activitats però no m’agrada abandonar les que tinc. El que passa llavors és que cada cop tenim menys temps per aquestes. Suposo que el meu àrab “hängt an den Nadel” però no tinc la intenció d’oblidar-me’n del tot sinó de reprendre’l amb calma i de manera autodidacta tan bon punt pugui.

Quan volem engegar algú a dida en alemany el que diem és “du kannst mir den Buckel runter rutschen” que literalment seria que em pots relliscar per la gepa. Sempre m’ha semblat molt curiosa l’expressió, igual que la de “um den heissen Brei reden” parlar entorn a les farinetes calentes, que per allà es fa servir quan algú no vol anar directe al tema del que sí s’ha de parlar.

I per avui ja estem. Gaudiu molt del juliol i esperem que de tant en tant ens porti estones de pluja. Bona setmana a tots!

Fa ja molt temps que dedico els meus posts a l’anglès i sembla que hagi oblidat el meu altre amor: l’alemany. Per això avui retorno a aquesta llengua germànica de la que va néixer l’anglès i us porto un parell de locucions i aspectes culturals interessants. Començaré pel tema més escabrós i pel que totes les llengües cerquen eufemismes. En alemany com en altres idiomes la mort és un succés que fa por i que ens desagrada a tots i per tal d’evitar parlar-ne directament perquè sembla que la invoquem, el que es fa és canviar-li el nom. En aquest idioma se l’anomena “Freund Hein”, l’amic Hein, sent Hein un nom propi relativament comú per aquelles terres. Es va utilitzar aquest eufemisme per primer cop el 1650 en un prospecte. A més d’aquesta denominació també es pot anomenar a la mort “Gevatter Hein” i “Gevatter” és una paraula antiga per “Onkel”, oncle o fins i tot se la pot anomenar “Bruder Hein”, germà Hein. Així si sentiu mai “bis Freund Hein mich holt”, fins que l’amic Hein se m’endugui, voldrem dir fins que me’n vagi a l’altre barri. Això perquè veieu que nosaltres també podem fer servir eufemismes. La següent locució és la de “aus ser Bahn werfen”. Aquí cal explicar primer que “Bahn” en alemany és una paraula polisèmica, és tant la via, com el circuit i d’aquí que “Bahn” també signifiqui tren. Igual que en anglès tenim “train” i “rail” i el “rail” en si és el circuit. L’expressió “aus der Bahn werfen” la podríem traduir com “treure o llençar del carril” i d’aquesta manera costa menys entendre què vol dir la locució, que es fa servir quan quelcom o algú ens arranca i trasbalsa la nostra rutina o els nostres hàbits o fins i tot ens obliga a canviar-los del tot. Per exemple,“ der Verlust ihrer Arbeit, warf sie aus der Bahn”, la pèrdua de la seva feina la va trasbalsar”.
La segona locució d’avui la podria fer servir jo ara mateix en relació al que ens està passant a la feina “nicht auf die Schliche kommen” vol dir no aconseguir entreveure el joc brut d’algú. Jo per exemple “komme nicht auf die Schliche mit dem, was die Direktorin macht”, no puc entreveure el joc de la directora. I és que aquí ens diuen un dia que l’escola perd la tercera planta, l’endemà que la directora pot allargar el contracte de lloguer un any, després ens tornen a dir que no i així infinitament. I és més que clar que direcció està jugant a indemnitzar el mínim possible i tot són tàctiques que deuen haver aconsellat els advocats. Espero doncs que si finalment es demostra la mala intenció de l’equip directiu, aquest “gerät in die Mühlen der Justiz” que acabi caient al molí o picadora de la justícia. “Mühle” tan és molí com la màquina que fem servir a casa per picar carn o verdures. La imatge és clara perquè vol transmetre una justícia implacable que fa miques els culpables. Tant de bo fos així però ja saben que en realitat no ho és.
I si els alemanys volen dir que faran una cosa immediatament i sense retardar-se fan servir una expressió llatina “stante pede”. I no us penseu ara que per fer servir paraules llatines l’expressió és formal, ans al contrari, es fa servir en el llenguatge col·loquial. Per exemple, si a mi em diguessin que em regalen quelcom que necessito, aniria “stante pede” a buscar-ho.
La tercera locució la fem servir quan quelcom ens deixa sense paraules, sorpresos, espantats o commoguts i és la de “vor den Kopf geschlagen” que significa que t’han donat un cop al cap. Jo per exemple “war wie vor den Kopf geschlagen” quan una de les meves amigues em va dir que tots els que havien fet les oposicions a l’abril les havien de repetir aquest juliol. Es veu que va ser tan desastrosa l’organització que es van invalidar. Imagineu què devia passar amb tota aquella gent que ja tenia un viatge contractat per aquestes dates? Un desastre total. Jo, com dirien els alemanys “kann mich einen Reim darauf machen”, és a dir que me’n puc fer una rima en el sentit que entenc perfectament la situació.
De la mateixa manera que també “kann ich mich einen Reim darauf machen, dass die Leute, die Opos wiederholen, sehr nervös sein müssen” o sigui, que puc entendre que els que han de repetir les oposicions per força han d’estar més nerviosos.
Això de les oposicions potser és una mica com el dentista. La primera vegada hi vas relativament relaxat perquè no saps què t’espera però les següents vegades ja deu ser pitjor. També tinc la impressió per la gent que conec, que la primera vegada la gent hi va menys nerviosa que a les següents perquè “van a tantejar” i no s’ho prenen malament si no aproven. En fi. La setmana propera més locucions alemanyes o més sobre l’anglès.
La fotografia és per cert de nou la Frauenkirche de Dresden. Per si encara no teniu destí per a les properes vacances,