No sé si recordeu una mítica sèrie americana que portava el nom de la seva protagonista “Ally McBeal”. Es va emetre entre el 1997 i el 2002 i ens feia viure les aventures i desventures sobretot amoroses d’una jove advocada que entra a treballar al bufet d’un ex company d’universitat. Al bufet hi troba un ex company sentimental i coneix la dona d’aquest. Ally McBeal va ser per a mi la font que em va fer conèixer una manera diferent de veure la feina perquè els personatges de la sèrie, després de les llargues jornades laborals es troben al bar on segueixen relacionant-se els uns amb els altres. Recordo pensar que amb tota probabilitat la vida als EEUU i el concepte de feina allà absorbeix tant que es fa indispensable que els companys de feina esdevinguin amics perquè la jornada laboral deixa poc lloc a la vida personal. Amb Ally McBeal vaig descobrir el concepte de “Pyjama Party” que ara està tant de moda entre els adolescents. Jo veia la sèrie de tant en tant  a Alemanya on el model de feina que es preconitza no té gaire a veure amb el que segueixen els personatges principals. A Alemanya la feina és important però en cap de les empreses en les que vaig treballar vaig veure mai que la gent barregés massa la vida personal amb la privada. I la veritat és que una separació d’ambdues em sembla no només saludable sinó gairebé necessària.

És obvi que en totes les feines hi trobarem gent amb qui sentim afinitat. Per això mateix és lògic que sorgeixin amistats al lloc de treball. No obstant, a algunes empreses hi ha una certa pressió per aconseguir que els treballadors comparteixin estones del seu temps lliure amb els companys. L’objectiu pretès d’aquestes dinàmiques és fomentar un bon ambient laboral però jo ho vull posar en dubte en el post d’avui. En primer lloc crec que ara s’ha posat molt de moda això de les dinàmiques de grup que generalment es fan fora de les hores de feina. Això implica que el treballador o treballadora està posant part del seu temps de lleure a disposició de l’empresa. Si bé hi haurà gent a qui li sembla bé, d’altres potser preferirien passar l’estona amb la família o els amics. On jo treballo per exemple l’equip directiu és molt partidari d’organitzar trobades fora d’horari laboral. Les activitats proposades són sovint àpats com dinar o sopars, el que han anomenat ara “tardeos” que acaben en sessions nocturnes amb copes i fins i tot sortides de cap de setmana. Barrejar alcohol i feina mai m’ha semblat una bona idea perquè com ja deien els romans “in vino veritas” i potser que la gent xerri més del compte i després es creï una falsa sensació de familiaritat que des del punt de vista professional no toca. Qui no ha sentit mai a parlar d’aquell company o companya de feina que al sopar de Nadal va acabar amb una pítima que li va despullar l’ànima davant de tothom? Jo als sopars de feina no hi vaig. Un dels darrers que recordo va ser quan treballava a Centro Humboldt i un company meu va acabar la nit en un estat lamentable i el vam haver de posar en un taxi una altra companya i jo mateixa. Es fa difícil veure la gent amb els mateixos ulls quan han acabat tan passats de voltes. A més el fet de compartir temps lliure sovint fa que els companys potser s’agafin una confiança que de vegades pot ser improductiva. Quantes vegades les converses personals poden ocupar el temps que hauríem d’estar produint? És molt natural que s’organitzin trobades o àpats amb els companys per enfortir la cooperació entre els empleats. Ho fan tant les empreses d’aquí com les de fora. Però el límit l’haurem de posar nosaltres si ens deixen. En primer lloc no hauria de ser forçat tenir un xat de grup de la feina. Jo sé per experiència que quan un forma part del xat de feina moltes vegades serveix més per fer safareig que no pas per coses importants. I també vull plantejar fins a quin punt és necessari que als empleats se’ns contacti per WhatsApp fora de l’horari de feina. Es pot tenir el xat silenciat i arxivat i així no salten els missatges contínuament ,cert. Però també és cert que veure missatges dels companys de feina ens teletransporta automàticament a l’esfera laboral quan el que hauríem d’estar fent és desconnectar. Personalment penso que per rendir al lloc de treball he de tenir un equilibri i aquest passa per mantenir la meva vida privada. I així si tinc amistats i vida fora de la feina i per algun motiu passo una mala temporada a nivell laboral puc aconseguir que no m’afecti tant.

El problema comença quan ens sentim pressionats a participar del xat de feina, quan pertànyer o no al xat suposa que l’equip directiu et miri amb uns ulls o uns altres. Malauradament això també pot passar. Segons el grau de professionalitat del centre de treball, els vincles personals poden acabar fent de la feina un escenari de shows al més pur estil “Gran Hermano” en què els treballadors esbomben les seves intimitats al lloc de treball. No hi ha evidentment cap llei per regular el grau d’intromissió que s’ha de permetre fins ara. I tenim allò que s’anomena “dret de desconnexió digital” però és un dret que no està escrit enlloc i que regula cada empresa. Això vol dir que voluntàriament els empleats hi poden renunciar. I si renuncien uns quants, els que no volem renunciar-hi som “rara avis”.

Jo he de confessar que pertanyo a les que vol mantenir un grau alt de discreció sobre la pròpia vida privada a la feina. I que el meu propòsit per aquest 2026 és ser encara més reservada amb aquells a qui no els tinc confiança. És per a mi qüestió de supervivència. I senzillament la gent que esbomba les seves intimitats a la feina em fa més por que cap altra cosa. Òbviament però en aquest país som tan Quixots que precisament aquesta gent guanya la simpatia dels equips directius. Deu ser per allò de que “tenir informació és tenir poder” i la gent que dona molta informació dona poder als de dalt. A més jo seguiré sense voler formar part de cap xat perquè el fet que em puguin localitzar i teleportar mentalment a l’entorn laboral em sembla una estratègia per exercir control psicològic per la que no vull passar. I que consti que si el xat de whatsapp serveix per comunicar procediments d’empresa i exclou a aquells que volen exercir el seu dret a desconnexió digital, probablement ja s’està travessant una línia vermella.

Dit això és més que obvi que en l’entorn laboral molt probablement també farem amistats. Però ha de ser decisió nostra i no del centre el que volem arribar a explicar de la nostra vida i si volen o no trobar-nos amb els amics de la feina fora de la feina per fer un cafè.

Qualsevol empresa que vulgui vantar-se de tractar bé els treballadors hauria d’assegurar-se que els empleats poden desconnectar i tenir prou temps per compatibilitzar la seva vida personal amb la laboral.