“Aquells que estimen la veritat, caminen en silenci”.
Per segon estiu consecutiu he visitat els Pirineus Orientals francesos que fa anys pertanyien a Catalunya i he resseguit les petjades dels càtars, aquells que s’anomenaven “bons homes” i que l’església considerava heretges per tenir una visió de la religió cristiana ben apartada de la catòlica. Ells caminaven en silenci però jo vull fer ressò del viatge d’aquest estiu. Si llegiu el meu post de l’estiu passat sobre els càtars ja sabreu una mica en què creien però us en torno a fer un resum. Per als “bons homes” la força del bé i el món de Déu era tan poderosa com la del mal. El dimoni va desafiar a Déu i va ser el dimoni qui creà el cel i la terra i tot el món material que coneixem. Va crear als homes i les dones per donar un embolcall a l’ànima dels àngels caiguts que el van seguir. Per als càtars, la mort era, si un havia viscut de manera recta, l’única manera d’aconseguir anar al món millor i si un o una no s’havia portat prou bé es reencarnava en persona o animal. Per aquest motiu els que volien aconseguir seguir el camí de la veritat renunciaven a menjar carn. Com que per a ells el cos era un producte del dimoni, tampoc tenien relacions sexuals.
Un dels punts forts pel qual el catarisme s’estengué de manera perillosa per l’església catòlica era que els que seguien la doctrina creien que qualsevol persona podia llegir i interpretar la Bíblia sense necessitat de cap intermediari per interpretar-la com en l’església catòlica. No obstant, si pensem en l’Edat Mitja, només les classes altes podien arribar a saber llegir i escriure i heus aquí que fossin nobles els que seguien les doctrines càtares.
Aquest fet tenia una vessant molt perillosa perquè si entre els seguidors nobles n’hi havia capaços de deixar la seva vida de luxe per convertir-se en “bons homes”, el poble els tenia una admiració que no aconseguien molts líders de l’església que predicaven el que no posaven ells en pràctica. Occitània era una regió on el catarisme estava molt arrelat i pels voltants del 1218 la noblesa de la regió havia recuperat gran part de les seves terres i deixava que els càtars hi visquessin la seva creença sense traves. De fet, el rei de França tenia un poder que no exercia en gran part del territori perquè hi havia terres amb súbdits fidels a la Corona D’Aragó, d’altres eren fidels al rei d’Anglaterra i altres comptats com el de Tolosa eren suficientment forts per no seguir en absolut els desitjos del rei. Així és que a Lluís XIII li va semblar una bona idea utilitzar els càtars com a excusa per començar una nova croada contra ells i assegurar-se exercir també el poder en aquelles terres tan allunyades de París. Fou un pur moviment polític amb excusa religiosa com ha succeït tantíssimes altres vegades a la història.
Els càtars van anar fugint i demanant protecció als senyors dels castells que no necessàriament eren favorables al rei de França i a Occitània hi van trobar els seus darrers bastions.
La història dels càtars no estaria mai completa sense anomenar Montsegur. Per aquest motiu aquest estiu vaig decidir visitar primer aquest castell que a més era el que més allunyat em quedava de la meva base d’incursions a Mauri. Montsegur està situat all bell mig d’unes muntanyes altes i un paisatge verd per quedar-s’hi embadalit. Accedir-hi no és fàcil i la pujada aquest cop se’m va fer més lleugera gràcies al calçat adequat i l’optimisme de la descoberta. Va ser un desnivell esportiu perquè està situat a 1.207 metres d’altitud i encimbellat damunt el que als peus ens sembla una roca costeruda que òbviament feia impossible l’accés a la fortificació. Hi vam arribar just abans de les 12:00 per la qual cosa vam poder participar de la visita guiada gratuïta que feia una noia amb uns coneixements de la història molt profunds i unes dots interpretatives que no hagués imaginat mai veient la seva cara serena. Durant l’explicació els visitants vam anar situant-nos al seu voltant i no vam passejar pel recinte. El primer que cal saber i que en certa manera desencisa una mica és que el que encara es pot veure no té res a veure amb el castell que van veure els darrers càtars que van demanar protecció a Raimon de Perelha. El que sí és cert és que el 1204 els càtars van demanar que es reconstruís el Castell en un indret que havia estat habitat des del 4.000 abans de Crist. Hem de pensar que en aquella època acollir “bons homes” o faidits era una mica un esport de risc. Només cal pensar que el 22 de juliol de 1209 la ciutat de Béziers va ser arrasada en la croada Albigesa i entre 15.000 i 20.000 persones hi van perdre la vida. Així doncs Raimon de Perelha per força havia de ser un convençut del catarisme tot i que ell mateix no n’era. Els faidits eren els nobles occitans que havien perdut ja les seves terres i possessions en les croades albigeses.
Del 1204 al 1243 Montsegur no era un castell sinó un “castrum” un assentament organitzat i protegit per muralles i s’hi van arribar a refugiar 600 persones i allà on ara hi ha el castell és on ens hem d’imaginar que els càtars, la població i els faidits van resistir un setge de tot un any. Als quatre mil soldats del rei els va resultar molt difícil poder prendre la fortalesa que havia estat ubicada en un indret inexpugnable durant molt de temps. I el mateix senyor de Montsegur hi va resistir amb la seva dona i probablement part de la família. El que sí va comentar la guia és que segons la història, una de les seves filles, Escleramonda va convertir-se també al catarisme igual que la dona de Raimon de Perelha. Quan ja el setge havia debilitat Montsegur es va oferir una treva durant la qual alguns càtars van poder fugir en direcció a Catalunya. Però en canvi altres habitants de Montsegur es van convertir al catarisme poc després de que es prengués la fortificació a la força i van acabar cremant a la foguera per solidaritat amb els altres vilatans càtars. Segons sembla la dona de Raimon de Perelha i Escleramonda es van llençar també a les flames. Així doncs el senyor del castell no només va perdre una gran batalla sinó dues persones molt properes.
Després de la visita a Montsegur es pot baixar fins al poble per veure el museu dels càtars. No és gaire gran i en mitja hora el tindreu fet. Serveix d’atracció als turistes per fer-los picar i consumir quelcom a la població. És la mateixa tàctica que segueix el castell de Quéribus amb el seu petit museu a Cucugnan.
Durant aquest mateix viatge també vaig visitar el castell de Puilaurens , en català Puillorenç, del que queda força més dempeus que no pas el de Montsegur. Amb el pas del temps i l’ús de l’artilleria es va canviar el mur del castell per fer-lo més segur. Ens trobem amb una altra fortalesa encimbellada dalt d’un cim anomenant Mont Ardu. S’aixeca a 697 metres i té diverses portes defensives que s’havien d’anar franquejant per tal d’arribar a l’interior.
Aquest castell va pertànyer a Aragó i també va ser un bastió protector del catarisme. Hi ha dos parts clarament diferenciades del castell. Un cinturó de muralla on hi havia diversos habitatges per als soldats i els paisans i el ramat i el que és el castell en sí defensat per uns vint o vint-i-cinc soldats. No en calien més perquè era de difícil accés. A la part del cinturó de la muralla hi hagué en el seu temps dos torres defensives però una d’elles es va tancar al segle XVII per motius defensius. Com a detall curiós el guia, que va parlar profusament del elements arquitectònics del castell, ens va indicar una mena de solc vertical a una paret per mostrar-nos que allò era una mena de walkie-talkie medieval rudimentari perquè quan parlàves al solc, la veu arribava fins al pis superior. I per cert heu de saber que la paraula walkie-talkie en francès és talkie-walkie. Aquesta gent són ben curiosos!
Aquest castell està relacionat amb la llegenda de la “Dame blanche”, la dama blanca que ens recorda un cop més la duresa de la vida a l’edat mitja. Pel que sembla Blanca de Bourbon hi va fer estada durant el seu viatge cap a Espanya on s’havia de casar amb Pere I de Castella també conegut com a Pere el Cruel. Però com que el marit no va rebre mai la dot de la seva esposa tota sencera la va maltractar fins a matar-la possiblement enverinada a l’edat de 22 anys. La bonica llegenda explica que encara es veu la silueta de la Dame Blanche tombant pel castell perquè va ser el darrer lloc on va ser feliç. La torre nord del castell s’anomena torre de la Dame Blanche en honor a ella. El guia, òbviament també ens va dir que allò que sembla que veu la gent de vegades pot ser una òliba i que el més segur és que es vegi més fàcilment si es consumeixen alguns dels excel·lents vins de la regió.
El tercer castell càtar que he visitat aquest estiu és el d’Aguilar. Aquest cop no vaig arribar a l’hora de la visita guiada i per tant només m’hi vaig passejar una estona. Està força derruït i costa imaginar-se’l en la seva època d’esplendor.
En aquests castells la visita guiada no s’ha de pagar extra sinó que està inclosa amb l’entrada.
Durant el meu tercer dia vaig visitar també Castellnou que és un castell molt ben conservat. Va pertànyer a la dinastia dels Castellnou que el van tenir des del segle X fins el segle XIV. El primer senyor de Castellnou fou Guillem I de l’any 1020 i el darrer Jasper V que morí el 1321. La Família Castellnou fou durant més de dos segles la família més poderosa de la regió dels Aspres i del Vallespir. La jurisdicció d’aquest castell depenia del comtat de Besalú que estava a mans d’una dinastia de Barcelona. Tanmateix, com que el poder dels Castellnou era tan gran i tenia ramificacions a l’església la Corona d’Aragó no veia amb bons ulls la família. I tot i així els Castellnou van ser fidels a la Corona fins i tot quan el territori passà a ser part del Regne de Mallorca que comprenia les illes Balears, el Rosselló, el Conflent, el Vallespir i part de la Cerdanya.
Us recomano fermament la visita a aquest castell i al seu preciós poblat medieval però us he d’advertir de no fer cap cafè al bar de la Plaça de Mallorca de Castellnou. Per molta música espanyola que sonés a la bonica terrassa el cafè em va costar 5,50 és a dir una autèntica presa de pèl a la francesa.
Però no tot van ser visites a castells aquest estiu. També vaig ser a les Gorges de Galamus, les Orgues de Ille-sur -Tet que són unes formacions rocoses similars a Montserrat però de més petites dimensions i color groguenc que destaquen en el paisatge verd i per últim el Moulin de Ribaute. És un impressionant congost on l’aigua flueix en petits saltants entre les formacions rocoses. Va ser un oasis d’aigua fresca que malauradament ja està molt massificat i ple de gent. Però em va abellir especialment banyar-m’hi després d’un dia de visites a dos castells diferents, Puilaurens i Aguilar. Això sí, si hi aneu assegureu-vos que el gps us porta pel camí indicat i no pel camí de cabres que vaig fer jo amb el meu pobre Peugeot 206. Vaig suar el que no està escrit fins arribar a l’aparcament i en algun moment hagués volgut tornar enrere per evitar alguna possible destrossa al cotxe.
Espero haver-vos fet venir gana d’aquesta regió de muntanyes bellíssimes. Si hi aneu us recomano el càmping La Maurynate a Mauri. Segur que us acullen molt bé, us ofereixen un got de vi la primera nit i us vindran a explicar coses d’aquesta fantàstica regió si ho voleu. Aquest ha estat un viatge també especial per a mi perquè he viatjat per primera vegada de nou acompanyada. Ho he fet més concretament d’un pare i una filla francesos que han tingut la paciència miraculosa d’aguantar-me a mi eterna “Einzelgängerin”. I per a qui no sàpiga alemany aquest terme té el seu equivalent “loner”, persona solitària o no avesada a diluir-se en grups grans de gent. Van ser molt valents els dos d’afegir-se a l’aventura amb una persona amb el meu caràcter.
Us deixo amb unes fotos dels paisatges. Bona setmana a tots!