Si heu llegit el meu post de la setmana passada recordareu potser que us vaig dir que durant el meu viatge a França havia visitat Fontfroide que és un monestir de l’ordre del Cister. Doncs m’abelleix tant la simplicitat de la seva arquitectura que aquesta setmana n’he seguit el rastre que porta fins a la nostra terra i he visitat Santes Creus. Per situar-nos s’ha de dir que el Cister va néixer a Borgonya, França, com a reacció contra l’ordre  benedictina de Cluny que s’havia relaxat molt en l’aplicació d’alguns aspectes de la regla de Sant Benet. Si l’ordre del Cister va aparèixer el 1098 i Fontfroide va unir-se a aquesta ordre el 1145, Santes Creus va ser fundada el 1150. La primera dada curiosa sobre aquest monestir és que en un principi estava previst que estigués ubicat en unes terres prop de Barcelona, a Cerdanyola del Vallès, que havien estat donades per Guillem Ramón de Montcada a l’ordre. No obstant, no es va trigar en resoldre que aquest emplaçament no era l’adequat per erigir-hi un monestir ja que la regla de sant Benet disposa que els monestirs han d’estar situats prop d’indrets amb abundant aigua, que tinguin prop una pedrera, que disposin de territoris extensos i que a més estiguin allunyats del soroll mundà. I Cerdanyola del Vallès en aquella època no disposava de recursos hídrics, les terres no eren extenses i a més la zona era molt poblada i per tant els monjos hagueren tingut prop el soroll mundà del que s’havien d’apartar. Es va concedir però temps després als monjos unes terres que quedaven prop de la frontera amb terres musulmanes en un territori que feia poc que havia estat reconquerit. La ubicació de Santes Creus era ideal perquè el riu Gaià no queia lluny i les pedres per l’edificació provindrien de les donacions de nobles de Cervelló de la zona. Durant uns anys hi hagué una pugna sobre a qui pertanyeria aquest monestir però finalment es va decidir que hauria de rendir comptes directament a Roma.

En una primera etapa s’erigí una petita església romànica que es diu capella de la Trinitat i una petita edificació on els primers monjos menjaven i dormien. Posteriorment es va alçar la resta del monestir amb la seva església major, els dos claustres, el refetor, i la cuina, l’”armarium”, la sala capitular, els parlador, el dormitori, l’escriptori, la presó i el palau de l’abat etc.

Els dos claustres són ben diferents, un manté la simplicitat absoluta del Cister, l’altre ja no és l’originari perquè el claustre romànic anterior es va enderrocar per tal de fer-ne un de més ricament decorat digne del que era un reial monestir. S’especula que el més senzill podria ser el que utilitzaven els germans llecs. Al claustre on hi ha el rentamans s’hi poden observar capitells decorats amb motius figuratius que són ja gòtics. El rentamans servia per purificar el cos abans d’entrar a fer els àpats al refetor. La regla disposava que els monjos gaudissin de dos àpats calents al dia, que s’hi podien menjar fruita i verdura fresques se’ls en donés. La carn de quadrúpedes estava reservada només als més dèbils i la resta només podia menjar carn d’au. El pa i una mica de vi racionat no faltaven a la taula. Era part del ritual menjar en silenci tot escoltant lectures escollides durant l’àpat. A l’hivern, quan més fred feia, els monjos a qui els tocava preparar els àpats estaven contents perquè la cuina era l’únic lloc on s’hi notava escalfor. L’actual refetor no ho va ser sempre perquè fins el segle XVIII era la sala de recepció del Palau Abacial.

Els monjos benedictins no feien vot de silenci i no els estava prohibit parlar, tanmateix se suposava que per exercir les tasques que se’ls encomanava no calia xerrar i generalment la comunicació es contemplava com una activitat que apartava el monjo de la seva missió i contemplació.

Això em porta a un altre element força singular del monestir: el parlador. Com el nom indica era l’estança que servia per parlar i era on els monjos rebien les visites dels seus familiars i parents. Però la sala és fosca, sense llum amb només bancs a banda i banda. Completament inhòspita per fer l’estada dels familiars el més curta possible i el contacte entre els dos mons també breu.

La vida era molt austera al monestir però els monjos disposaven de temps d’esbarjo després dels àpats i l’aprofitaven per passejar pel claustre o per llegir algun dels llibres que es guardaren durant un temps a l’”armarium”. Dic durant un temps perquè la noble Magdalena  Valls, germana d’un dels abats, va fer un generós donatiu al monestir per ser-hi enterrada. Llavors l’antic “armarium” va passar a ser una petita capella que conté les despulles de Magdalena Valls.

La història del monestir ens deixa molt clar com també l’ordre del Cister va anar perdent el seu esperit originari. Exemples d’això en són el fet que al principi d’existir el monestir, tots els monjos i abats eren enterrats al cementiri sense làpides que els identifiquessin, tots iguals en jerarquia davant la mort. Posteriorment algun dels abats ja van ser enterrats en sepulcres treballats que estan ubicats a la sala capitular.

A la sala capitular es prenien decisions, s’escoltaven les tasques que encomanava l’abat o s’hi llegien capítols de la regla o de les vides dels sants per tal que els monjos els recordessin. De vegades també s’hi donava consell espiritual.

En un principi tots els monjos dormien en una sala diàfana amb màrfegues al terra. Es disposava que entre dos monjos joves sempre n’hi dormís un de gran. Els monjos havien de dormir vestits per permetre’ls la roba aixecar-se amb celeritat. Posteriorment però es van construir habitacles per a menudes estances on cada monjo hi tenia el llit, un armari i una cadira i l’abat va anar a residir al palau abacial on hi tenia servei. Aquest canvi s’introduí al segle XVI.

També originàriament els abats eren escollits pels mateixos monjos i tenien el càrrec fins que morien però al segle XVI l’abat Ferrara va ser escollit per Pere el Cerimoniós. Els abats van deixar de tenir el càrrec de per vida i van passar a tenir-lo per només quatre anys. Per cert, Pere el Cerimoniós estava en guerra constant amb Pere de Castella i va deixar fortificar totes les viles i ciutats del seu regne contra els atacs del seu enemic. A la torre de campanar hi podem veure les finestres que servien per llençar-hi aigua bullent o projectils en cas d’atac.

Els monjos havien de deixar les seves activitats per resar vuit vegades al dia. La primera a trenc d’alba amb l’oració anomenada “matines”, la segona amb el sol naixent es deia “laudes”, la tercera vegada era “prima” i es resava quan el sol ja havia sortit. La quarta oració era “tèrcia” quan el sol ascendia a l’horitzó. Posteriorment venia la “sexta” amb el sol lluint en el seu punt màxim. “Nones” s’anomenava l’oració en el moment en que el sol comença a perdre força. Fixeu-vos que la paraula “noon” que vol dir el migdia i que apareix en “afternoon” tenen probablement la mateix arrel. Les “vespres” es resaven quan es començava a fer fosc i les “completes” quan ja s’havia fet de nit.

Sens dubte el gran canvi dintre del Monestir va succeir quan s’hi va construir un palau dintre del recinte i això fou al segle XVI. En el moment en què també es permet que els monjos dormin separadament. Va ser probablement Guillem de Ferrara l’abat que primer s’hi va instal·lar. Allà on trobem el palau abacial hi veiem una columna de pòrfir que era un material provinent d’Egipte i s’associava amb els emperadors romans. El vot d’humilitat dels monjos i abats ja no sembla ser tan efectiu al segle XVI.

La gran església del monestir és d’estil cistercenc majoritàriament. L’altar que ara s’hi exhibeix desentona de mala manera per ser barroc i també hi sorprenen, tot i que menys, dos sepulcres que són únics en tota la Corona d’Aragó. La tradició pels membres reials d’aquesta corona era ésser enterrats de manera relativament senzilla, no obstant Jaume II hi va voler tenir el seu darrer lloc de repòs juntament amb la seva esposa Blanca d’Anjou amb qui es va casar quan ell tenia 28 anys i ella només 12. El matrimoni, com era molt típic de l’època estava arranjat per arreglar desavinences polítiques entre dirigents. Tot i així la parella reial tingué deu fills i Blanca d’Anjou, també anomenada Blanca de Nàpols, morí als 27 anys en el part del seu desè fill.

La parella s’havia generat per conveniència però sembla que la història mostra un matrimoni prou ben avingut. Potser per això Jaume el Just li volgué atorgar una tomba altament digna. I també li semblà que son pare Pere el Gran, rei d’Aragó, València i Sicília i compte de Barcelona que va vèncer Carles I d’Anjou i Felip II de França, mereixia una tomba reial. Les restes de Pere el Gran es van traslladar al sepulcre de Santes Creus el 1302. Una enorme banyera de pòrfir reutilitzada com a sarcòfag descansa sota una pedra de nou-cents quilograms i sobre d’ella hi tenim el que sembla un bagul amb belles escenes que es va fer seguint les modes de l’època. Al peu de la reial tomba s’hi posà la de l’almirall Roger de Llúria que havia deixat dit que volia descansar prop del seu senyor.

La història d’aquest monestir que en la seva època de màxima esplendor al segle XIV va arribar a albergar 150 monjos entre els de clausura i els conversos o llecs, té un final trist quan amb les guerres Carlines es bombardeja part de l’edifici, les estances dels monjos jubilats s’enderroquen per fer-ne servir les pedres i els monjos que encara hi vivien són exclaustrats. No obstant, aquest exclaustrament va propiciar que nasqués una població al voltant del monestir i l’església que havia fet servir la comunitat religiosa passar a ser l’església de la població.

Santes Creus ha fet un llarg recorregut des de que se’n va posar la primera pedra fins ara i els primers monjos, amb esperit d’humilitat i treball van arribar a aquelles terres que els habitants de la zona anomenaven camps de les santes creus. El nom es degué al fet que aquell paratge se’l disputaren durant molt de temps uns nobles i com que no es decidia a qui pertanyia, els pastors de prop hi anaven a pasturar amb els seus ramats. Quan un animal moria, l’enterraven allí i segons explica la llegenda, al cap d’un temps allà hi apareixia una llum. La gent d’aquella època pensant que les llums eren ànimes en pena, anava posant creus de canya on les veia fins que en van arribar a ser suficients per anomenar l’indret camp de les Santes Creus.

Quan els monjos primers van adonar-se que els terrenys que els havien donat prop de Barcelona no eren adequats per la seva tasca i en van sol·licitar d’altres, Ramón Berenguer va parlar amb els nobles de la zona i va fer mans i mànigues per tal que els monjos poguessin construir el seu monestir en aquest terreny. I els monjos van voler anomenar casa seva amb el nom que ja havien triat els habitants de la zona “santes Creus”.

El paisatge proper a Santes Creus no s’assembla pas gaire al de Fontfroide. Santes Creus es troba envoltat de muntanyes no gaire altes amb una vegetació no tant exuberant i un terreny argilós que dona al conjunt un aspecte vermellós. Era terra de musulmans reconquerida que formarà part d’una història de Catalunya que encara batega i que tenim l’oportunitat de visitar si no ens manquen les ganes d’honorar el nostre patrimoni tal i com es mereix.