Etiqueta: Mariona Martín Badell

Castelló: Un cantó de la Península de categoria.

Deixa un comentari

Vull escriure avui sobre un raconet molt agradable de la Península Ibèrica que encara no conec gaire però amb el que em sento certament vinculada a través de la meva amistat amb algú d’allà. Es tracta de la província de Castelló que pertany a la Comunitat Valenciana i que per si molts no ho saben té com a nuclis de població importants el mateix Castelló de la Plana i Vila-real. I el meu vincle invisible amb aquesta província ve a través de la meva llarga amistat amb una noia d’allí que vaig conèixer al Lluís de Recasens a Molins de Reis durant el meu primer i darrer any com a interina. Aquesta és la segona vegada que visito la província perquè de la primera en fa molts anys i només vaig tenir temps d’ensumar-la perquè vaig anar i venir en un dia d’estiu. Aquest cop he pogut passar-hi més de vint-i-quatre hores i a més la meva amiga m’ha dedicat molt de temps i m’ha ensenyat i explicat coses de casa seva. Avui vull escriure sobre tot allò que he après en la segona incursió en territori de Castelló.
Primer de tot comencem per quelcom que és molt típic i que us pot fer semblar un expert algun dia. Quan sentiu anomenar algú “Lidón” que en català és lledoner, heu de saber que és un nom propi de dona molt típic de Castelló. A mi em va semblar que sonava molt bonic i a partir d’ara si coneixeu alguna “Lidón” ja podeu passar per experts si de seguida formuleu la hipòtesis de que la noia o dona en concret és d’allí.
I d’una cosa típica passem a la gastronomia que és sempre una part fonamental del turisme. Heu de saber que la paella típica de Castelló no és la que es fa amb peix sinó la que porta carn. El dia d’arribada a Vila-real la meva amiga Mònica em va dur a dinar a un restaurant que en feia i em va encantar. La que vam menjar el dissabte 12 d’abril portava el sofregit, evidentment, bajoques o mongeta tendra, carxofa, garrofons i costella de porc i pollastre. Si es fa a la manera tradicional es cou al foc de llenya i la que ens vam cruspir nosaltres ho era. No cal ni dir que és molt més difícil fer una paella al foc de llenya perquè l’escalfor no es reparteix de manera uniforme com en els fogons tradicionals. No obstant, si no es crema el gust és excepcional.
El diumenge vaig poder degustar a una pastisseria un dolç típic de Vila-real amb un nom molt especial: la pilota de frare. És una massa rodona i ensucrada que em va recordar les berlines a les que també se les anomena boles de frare però la massa era molt més suau i menys consistent. A més van farcides de crema i no de melmelada com les que jo coneixia d’Alemanya. Estava deliciosa i segur que repetiré quan hi torni!
Jo vaig fer el que no s’ha de fer perquè vaig marxar sense tastar el típic “cremaet”. El “cremaet” se serveix en un got petit i conté rom, conyac o whisky, sucre, cafè i uns grans de cafè acompanyats de pell de llimona rallada i canyella o només la llimona rallada o només la canyella. De ben segur que algun dia gosaré provar-lo i triaré el de rom perquè potser serà el més suau.
Per Pasqua són típiques unes mones rodones que semblen fetes de pa de pessic amb un ou bullit al mig amb cabell d’àngel o fruita confitada i també els llongos de la paraula llarg. Aquests van farcits també de cabell d’àngel, cabell de moniato o xocolata. I el que també és molt típic de Castelló són els pastissets de Morella amb cabell d’àngel i carbassa que són de Nadal. Jo evidentment no vaig tenir temps de degustar-ho tot!
A Castelló és força típic el cigaló que allà és “carajillo” amb rom cremat i se’n beu també per exemple després d’anar a fer la via verda de tornada ja d’Oropesa. Això ho explicaré més tard.
Vila-real és una ciutat menuda de carrerons estrets i vilatans agradables. Potser el centre neuràlgic del municipi és la Plaça de la Vila que és un conjunt força singular. Per una banda hi ha una part d’aquesta plaça amb uns porxos que semblen antics i a un extrem d’aquesta plaça s’hi troba el Casino que avui dia ha esdevingut un centre de reunió i on s’hi celebren bodes i banquets. Al mig de la senyorial sala de l’interior hi ha un gran piano sotjat per unes làmpades de cristall antigues que juntament amb la decoració de fusta i la grandària de l’espai confereixen al Casino un aspecte molt solemne. A l’exterior s’obre una gran plaça moderna on s’hi posa la tarima pel concert i representació de setmana santa. Durant aquest es convida a molts bons músics i cantants i hi ha representacions de balls. Quan hi vaig ser dissabte 12 vam veure uns ballarins dels que fan acrobàcies penjats en cordes que es desplaçaven per la façana de l’edifici principal de la plaça. A més hi havia un espectable” mapping”—disculpeu el terme anglès però encara no en tenim traducció en català— mentre s’hi podia escoltar el concert. S’arrodoneix l’espectacle amb focs artificials però ja no ens vam quedar a veure’ls.
També és típic de Castelló el joc de la pilota Valenciana que es juga a un frontó llençant la pilota sobre la paret de manera que reboti però el contrincant no pugui entomar-la ni fer-la rebotar de nou. El lloc on s’hi juga a Vila-real s’anomena Trinquet.
I si veieu a una rotonda una construcció circular que no té sostre però de la que en surt un arbre és un monument per recordar el “parany” com a tècnica de caça. Els paranys són una trampa fixa que es col·loca en un terreny amb arbres als quals s’enganxen unes vares impregnades d’una substància molt apegalosa que s’anomena “visc”. Els paranyers imitaven els so dels ocells que cerquen parella i convidaven als ocells a amagar-s’hi entre les branques. Però els pobres quedaven enganxats a les vares encolades i llavors acabaven a la paella. Ens semblarà cruel però també hem de pensar que tots aquests paranys eren prop de les cases on la gent es reunia amb la família i els amics per fer un bon àpat conjunt i gaudir del temps de lleure. Ja sabeu que a mi m’agraden molt els animals però entenc que el parany no és res més que una tècnica efectiva de cacera.
Un altre detall que em va abellir molt de la ciutat és que fora del mercat han instal·lat unes neveres petites on els del mercat disposen la compra per tots aquells que vulguin comprar-hi però no puguin anar a mercat durant el seu horari. Realment una molt bona pensada!
També em van semblar molt divertides les representacions que amb el Playmobil. Prop de la Plaça de la Vila trobareu una reproducció en Playmobil de l’antiga Vila-real i prop de l’església hi havia una representació de la setmana santa també feta amb figures d’aquesta joguina.
Castelló té diverses platges per anar a relaxar-s’hi. Jo em vaig passejar per la de Benicàssim per tal de poder fer la ruta de les Viles. Just davant de la platja hi ha una sèrie de precioses torres moltes de les quals ja no són residències privades sinó que són restaurants que decoren un passeig llarg davant del mar que a mi em va recordar el de Cunit o Cubelles amb la particularitat que les cases de davant el mar són força més boniques, sobre tot el bocí de la ruta de les viles.
Si camineu pel passeig marítim acabareu trobant la Torre de Sant Vicenç que és una de les moltes torres que servien per controlar les costes i poder avisar la població en cas d’incursió de pirates o corsaris. La costa de Castelló és tan plana que feia de molt bon atacar. I una de les coses que més em va sorprendre del mar d’aquest indret és el seu color, molt més verdós que el del Maresme o la Costa Brava. Tanmateix l’efecte del mar segueix sent igual de relaxant que per aquí i m’han quedat ganes d’anar a fer la Via Verda caminant. Aquesta uneix Benicàssim i Oropesa i tradicionalment la gent la fa a peu i de tornada fa un esmorzar entès en el sentit de Castelló. Aquest esmorzar consisteix en un gran entrepà que a mi em serviria d’esmorzar i dinar, una beguda i per postres un “carajillo” que per a nosaltres és un cigaló.
I per molt que us sembli curiós és costum d’aquelles terres que la gent tingui una segona residència força prop de la primera. Així doncs es pot viure a Vila-real o Castelló i tenir una segona residència a Benicàssim o a Oropesa. A Vila-real les segones residències s’anomenen “masets” si són als hortos o a la muntanya. I això de “masets” només ho sentireu a dir allí perquè a Benicàssim ja se’n diuen Viles i nosaltres potser en diríem xalets. Les famílies de Castelló poden gaudir generalment durant quatre mesos de la segona residència perquè tant al juny com a setembre es fa el que s’anomena jornada continuada. Evidentment el que ho fa més fàcil és la proximitat de la segona residència a l’escola.
A Vila-real hi ha un monument a un vagó del que va ser el que s’anomenava el tramvia volador. Rep el nom de “Panderola” i feia el recorregut de Grau de Castelló a Onda. Li van posar aquest nom perquè es veu que li van trobar semblança amb l’escarabat panderola i el pobre vehicle va quedar batejat així. El sobrenom de tren volador li ve de que no parava i el que el volia agafar havia de volar i pujar a ell quan estava en marxa.
I no es pot marxar de Castelló sense veure Penyíscola i el seu castell. La platja és bonica però sens dubte l’imponent castell i els carrerons del nucli antic mereixen un parell de visites sense presses. El més impressionant sobre la construcció és que es va realitzar de l’any 1294 al 1307 pels cavallers templers i es va erigir sobre les runes d’una antiga construcció àrab. El castell és famós perquè va ser la residència del controvertit Benet XIII nascut amb el nom Pere Martínez de Luna a Aragó. Fou deposat i excomunicat el 1409 i va fugir a Penyíscola. Per a mi és un personatge simpàtic per la seva tossuderia i gràcies a ell tenim l’expressió castellana “mantenerse en sus trece”, de Benet XIII. Aquest Papa va concedir la butlla que autoritzà la construcció de la Universitat de Saint Andrews. El castell és una meravella i el nucli antic un bombó. Com va dir la meva amiga he de tornar-hi per ramblejar pels seus carrerons. Ja tinc excusa!
I el post d’una lingüista no pot acabar sense comentaris lingüístics. Si aneu a Castelló heu de saber que si demaneu un cafenet del temps us el portaran amb una copa de gel. Que els nens juguen a la placeta sigui gran o petita la plaça, que quan una cosa és una merda allà en poden dir una “caguerà de bou” i si quelcom és “de categoria” és senzillament fantàstic.
Per si us ho esteu demanant a Castelló en comparació amb Menorca he notat el valencià o català més viu que a la preciosa illa. No he parlat en català sempre ni amb tothom perquè evidentment hi ha gent que potser no s’hi sent còmoda, però si més no m’ha abellit veure que hi ha una part de la gent que empra la seva llengua i no la deixa extingir-se com a Menorca.
Si us animeu a baixar compteu amb unes tres hores de camí però heu de saber que la recompensa s’ho val i ja sabeu allò que cantava “el último de la fila” de “un arrocito a Castellón”, l’arrosset no us decebrà i la resta tampoc!

La Vall dels ignorants i l’actualitat.

Deixa un comentari

Just la setmana del 24 al 30 de març i coincidint amb la segona edició de la meva primera novel·la vaig haver de tornar a pensar en la motivació que me l’havia fet escriure. I és que just a finals de febrer el tema de la reunificació i els seus efectes secundaris ha tornat a ser notícia a Alemanya. El Bundesverfassungsgericht, el Tribunal Constitucional Federal ha decidit no revocar el Solidaritätszuschlag que és la quota de solidaritat que el president Helmut Kohl va introduir el 1991. Aquesta quota es paga amb la declaració de la renta i només l’ha d’abonar un 10% de la població alemanya amb rendes elevades. L’ impost va néixer de la necessitat de recaptar diners per finançar la reunificació i acabar el més aviat possible amb les diferències entre l’est i l’oest d’Alemanya. Però trenta-cinc anys després el nivell de desenvolupament de les dues parts d’aquest país continua sent diferent. Precisament aquest podria ser un dels motius pels quals el partit d’ultra dreta té tants adeptes en antigues terres de la RDA.
S’argumenta avui dia que el Solidaritätszuschlag és un impost als rics encobert. Tanmateix, la veritat és que el més just segueix sent que només l’hagin de pagar aquells que perceben rendes altes perquè en aquests moments el país travessa una fase de recessió econòmica que trasbalsa tant a polítics com a ciutadans. No estan acostumats a patir crisis o això és el que pensen. De fet ja he esmentat que la reunificació va ser un moment de respir per Kohl que ja veia venir una crisi econòmica. Obrint les portes a 13 milions d’habitants i consumidors més al país va aconseguir que la crisi real aparegués més tard.
La reunificació va succeir el 3 d’octubre del 1990. D’això en fa trenta-cinc anys i si el Tribunal Constitucional Federal no vol abolir aquest impost és perquè veu clarament que hi ha una desavantatge clara de l’est encara ara.
Quan vaig començar escriure “La Vall dels ignorants” notava el to de queixa sobre la situació econòmica al nostre país. M’irritava percebre que gent que podia permetre’s una vida digna es queixés per una pèrdua de poder econòmic que considero inherent al sistema capitalista amb les seves fases de creixement i decreixement. L’Alemanya de l’est que havia viscut jo de retruc a través del discurs diari dels que hi havien viscut, era per a mi el paradigma d’una societat esdernegada. Als alemanys de l’est primer se’ls va isolar d’una part important del seu país, després se’ls va adoctrinar perquè creguessin en la RDA com a país propi satèl·lit suprem de la URRS i per últim se’ls va fer desaparèixer davant dels seus ulls aquell país seu amb les seves peculiaritats i ancorat en la tradició russa d’un dia per un altre com qui diu. Òbviament el país s’aguantava a base de deficiències i un aparell de delacions que feia que una part significativa de la població de la RDA es dediqués a fer directa o indirectament d’espieta. Els joves tenien feina garantida encara que no fos la que desitjaven i accedien a un micropis tan bon punt formalitzaven relacions i tenien fills. Per això hi havia tants estudiants que ja formaven una família. Però la manca de llibertat els recava a tots i aconseguir un disc amb música dels Rolling Stones era com guanyar la grossa de Nadal per nosaltres. A Dresden hi havia cues quilomètriques abans de cap d’any per comprar plàtans, una fruita que el país només es podia permetre importar un cop cada 365 dies. La RDA no era un xollo però tot i així quan va arribar la reunificació els perdedors d’aquesta van començar a sentir una enyorança del seu país i de la vida segura que hi portaven. Va néixer el concepte d’”Ostalgie”, la nostàlgia no del passat sinó de l’”Ost” que és l’est. Un dels protagonistes favorits del meu llibre és el Gerd, que és precisament al principi del llibre un d’aquests perdedors de la reunificació, algú que s’ha quedat sense la família, sense la feina i sense el seu país.
A principis del segle XXI van començar a aparèixer pel·lícules que tematitzaven el trauma de la pèrdua d’identitat. Algunes com “Sonnenallée” estan fetes en clau d’humor i d’altres com “Goodbye Lenin” barregen les escenes divertides amb l’amargor de la realitat del país dels anys noranta.
Jo vaig viure en aquella època en què la meitat dels alemanys encara estaven digerint el trauma que Alemanya encara no ha acabat superar, si més no a nivell financer.
El concepte d’”Ostalgie” i el sentiment d’haver perdut l’existència tal i com es coneixia no és única d’Alemanya. Hi ha ex repúbliques soviètiques que troben a faltar l’època de la URSS perquè la independència del gran estat no els ha dut on volien arribar. I de la mateixa manera el sentiment de que “les coses abans eren millor” és extensible a molta gent d’arreu del món.
Jo mateixa sovint em demano si la societat en què vivim ara i en què ens hem de fer propaganda a nosaltres mateixos és o no saludable. Si el ressorgiment de les extremes dretes no respon a un desencant continuat amb els governs dels països que no han arribat a complir les promeses esperades.
A “la Vall dels ignorants” un tema que entra amb força és el del moviment neonazi a Dresden. Quan vaig escriure la novel·la recordava amb basarda els moments en què tornava a casa de donar classes d’espanyol a les fosques i temia trobar-me amb un grup d’skins. Ara m’adono què l’enemic del racisme s’ha escampat per Europa perillosament i ja no es concentra a mans de jovenalla desorientada sinó que ha arribat a les esferes polítiques i als governs d’una bona part dels països de la Unió Europea. I el problema és més greu perquè l’enemic ara es veu i no es veu i té veu i vot per legislar. La meva primera novel·la no entra en discursos polítics però fa una pinzellada al tipus de persona que típicament formava part dels grups d’skins. Em costa entendre que sigui ara el sector més jove de la població el que s’ha decantat per les dretes tant a Alemanya com aquí i en general a Europa. El racisme que jo vaig viure a l’Alemanya era com l’anomenen els alemanys “unterschwelig”, era present de manera indirecta i es feia palès en aquests moviments com el dels skins. No obstant, el problema roman el mateix: la por al que no coneixem, el canvi social, la inseguretat laboral i la manca de perspectiva històrica. Torno a tenir els ulls posats a Alemanya perquè em cal seguir-ne el canvi i m’abelliria veure el que ha estat un país puntal sortir de la seva crisi d’identitat. De la mateixa manera que els alemanys de l’est no estaven acostumats a que els hagués desaparegut el que havia estat el seu món, els alemanys d’avui dia no estan acostumats a veure’s en recessió, a tenir una indústria que fa fallida i haver de prescindir del seu estimat estalvi a favor de la inversió.
Voldria poder llegir a les notícies que finalment ja ha deixat d’existir la diferència entre l’est i l’oest d’Alemanya però sembla que encara no és així, sembla que aquell retrat dels anys noranta que vaig fer de la vida a Dresden encara no és del tot obsolet. És segur que la meva Florència de l’Elba s’ha modernitzat, que s’hi ha fet inversions milionàries com amb la Glaserne Manufaktur però encara no es pot cantar victòria. Jo segueixo sent fan incondicional d’aquesta preciosa ciutat amb els seus ponts sobre l’Elba. Fou especialment simbòlic que es desplomés el pont Carolabrücke sobre el riu la matinada de l’onze de setembre de l’any passat perquè va ser un indicatiu de la manca de manteniment de les infraestructures necessàries del país. Espero que s’aconsegueixi reactivar l’economia perquè sense Alemanya Europa és molt més dèbil. I també desitjo, com ho feia quan vaig escriure el llibre, que una de les ciutats més maques del país, deixi finalment d’haver d’estar vinculada a les extremes dretes, que surtin com ho han fet els defensors dels estrangers i immigrants al país i de la igualtat social per esborrar el mal gust dels resultats de les eleccions.
Per si voleu fullejar “La Vall dels ignorants” només cal cercar al google “La Vall dels ignorants” i “camaleó” i anireu a parar a una pàgina on podreu llegir una part del llibre. Les imatges d’avui me les ha cedides un gran amic meu amb qui vaig coincidir a Dresden quan hi vaig viure i que actualment viu a Leipizig. Gràcies Kersten!

Els càtars i els Pirineus orientals: el sabor embriagador de les muntanyes.

2 comentaris

I mireu per on aquest any, sense poder programar gaire les meves vacances perquè el curs ha estat intens, pràcticament a darrera hora i quan ja se m’havien acabat les idees per anar de vacances, un amic francès català, o potser hauria de dir català francès, em va enviar un WhatsApp amb informació sobre possibles rutes dels castells càtars als Pirineus Orientals francesos i no vaig haver de dubtar gaire en decidir-me a anar-hi. Només fent una cerca ràpida a internet em vaig adonar de les infinites possibilitats d’aquest bocí de la França que com descobriria poc després encara se sent molt catalana tot i que va passar a ser part del país veí del nord el 1659. Un encert i una nova aventura que comença per a mi perquè per conèixer de debò aquesta zona aquest serà el primer dels meus estius per allí.
El campament base com anomeno jo al càmping on planto la tenda ha estat aquest any a la població de Maury. A simple vista passa desapercebuda a qui no sap encara que temps enrere va ser rica i esplendorosa. La decisió però no va ser històrica sinó pràctica. Em va semblar que el Càmping La Maurynate oferia uns bons serveis, un preu molt competitiu i quedava com a molt lluny a uns trenta minuts de tot allò que en un principi volia visitar aquest primer estiu. Així doncs el dos d’agost em vaig posar en marxa i hi vaig arribar just abans que comencés a ploure. Al càmping aquella primera nit vaig ser la única clienta en tenda de campanya i sortosament no va ploure a bots i barrals. Però no vull fer el post per explicar-vos batalletes de viatjant nòmada, no pas en aquesta ocasió. Més aviat us vull fer la boca aigua amb tot allò que he visitat i que m’ha meravellat.
El primer dia vaig visitar el castell de Quéribus que pertany al grup que s’anomena les cinc filles de Narbona. Aquest, com el de Perypertuse, es menciona per primera el 1022 i quan va néixer encara es trobava en territori de la Corona de Catalunya i Aragó. En ell s’hi van refugiar també igual que en el de Perypertuse, els darrers càtars perseguits per heretges i condemnats a desaparèixer de la terra per romandre per sempre més misteriosos. Chabert de Barbaira va signar la seva rendició i acabà entregant el castell a canvi de la seva llibertat. Cau perquè el que va ser el seu antic company d’armes Oliver de Termes l’ha traït. El castell canvia de bàndol i també de fisonomia gràcies al rei de França Lluís el sant que finançarà la remodelació i farà front ara als enemics del Regne d’Aragó. Per a fer-ho el de Quéribus era un punt estratègic de defensa.
Es castells de Quéribus i el de Perypertuse poca cosa mantenen en peu de les antigues fortificacions occitanes. Tanmateix es formen i s’aixequen imponents en aquell indret que els occitans triaren per erigir-los. Les vistes són per deixar-nos sense respiració i els cops de la tramuntana ens dificultaran l’ascens per gaudir d’aquests vestigi fabulosos del passat. Quéribus neix i creix d’una cresta rocallosa i escala fins als 729 metres. Avui dia el veiem i gaudim reforçat amb els ginys del enginyers del rei de França. Des d’ell es controlava el massís de Corberes i la visibilitat li donava l’avantatge infal·lible de la possibilitat de defensa abans de l’atac.
Però recapitulem una mica per entendre millor la història. El 1245 Lluís IX, conegut com a Sant Lluís, torna de les croades d’Orient i anomena Pierre d’Auteul senescal de Carcassone i li encomana reduir l’últim reducte de resistència, el castell de Quéribus. Recorreran com he dit abans a l’antic amic de Chabert per capturar-lo i forçar la rendició. El castell canvia de bàndol però tornarà a ser Aragonés o Catalano-Aragonés durant el segle XV quan el rei Lluís XI no respecta la pau signada al tractat de Corbeil i l’any 1248 ocupa Perpinyà i el Rosselló enfurismant els aragonesos que lluiten i recuperen aquests dos municipis i el castell de Quéribus. La victòria dura poc perquè dos anys més tard tornarà a ser francès. Pobre castell tant canviar de mans! Si hagués pogut parlar com s’hagués queixat!
He de dir que si no fos per la informació que em van proporcionar les guies m’hagués estat veritablement difícil veure que els element de l’edat mitjana es barregen amb els del Renaixement i acaben formant un conjunt homogeni i misteriós, una bella rosa en el paisatge muntanyós d’aquesta part dels Pirineus que vam perdre i se’ns extirpà per ira d’un rei.
Com us he dit abans Quéribus serà un darrer punt de refugi dels càtars i dels senyors faïdits, que són els que han estat desposseïts per heretges. Benoit de Termes, bisbe càtar de Razenes hi morí l’any 1241 i abans de caure definitivament encara acollia càtars. D’aquells que van quedar la història no n’ha dit res però més endavant us en faig cinc cèntims.
Cal esmentar que una de les proeses dels enginyers de França va ser aconseguir crear una cisterna que podia recollir fins a seixanta mil litres d’aigua per abastir el castell i els que hi vivien. Eren pocs i de soldats només uns 25. No se’ls va permetre viure-hi amb les seves dones, a qui es va enviar a poblacions properes com Cucugnan. Aquesta petita vila que també vaig visitar durant el meu primer dia als Pirineus orientals va prosperar i es va fer rica gràcies a la vinya. Abans d’això la gent del poble malvivia amb el cultiu del cereal i la cria de cabres.
Curiós d’aquesta població és la seva verge embarassada. Malauradament els espanyols van destruir el municipi al segle XV i després va néixer un nou Cucugnan que ha donat pas al que coneixem ara.
Del primer dia també em vaig endur una bona impressió de la població de Tautavel on hi ha un centre de recerca arqueològica i un museu. L’activitat arqueològica s’hi ha desenvolupat d’ençà de la descoberta de les restes d’un homínid que no es corresponien amb el de Neardental o l’Homo Sàpiens. Les restes trobades a la cauna de l’Aragó daten de fa uns 570.000 a 400.000 anys i pertanyen a l’espècie que s’ha anomenat Homo Heidelbergensis. És la primera espècie d’homínid prop de la que s’han trobat indicis de mentalitat simbòlica. S’ha anomenat Homo Heidelbergensis perquè les primeres restes d’aquesta espècie es van trobar al voltant de Heidelberg. A Tautavel també se’n van trobar i per això s’anomena a les restes “l’home de Tautavel”. El museu ofereix una pila de reproduccions de restes d’homínids i de les seves representacions artístiques. El més interessant va ser l’explicació d’una arqueòloga sobre els mètodes per fer foc dels homes primitius. La localitat és bufona i polida però no hi cal buscar ni gaires locals d’oci ni gaires botigues.
L’endemà de la meva visita a Quéribus vaig decidir anar al castell que m’havien recomanat com a més bonic entre totes les que els francesos anomenen “les cinq filles de Carcassone” i que són els castells d’Aguilar, el de Peyrepertuse, el de Termes i el de Puilaurens. Es tracta del castell de Peyrepertuse que és relativament proper al de Quéribus. Només en veure’l de lluny sorprèn la seva magnitud perquè es tracta d’una fortificació en dues parts col·locades sobre una muntanya rocosa i de dificilíssim accés. Us recomano només la visita si esteu molt en forma perquè la pujada no és fàcil i la baixada pot ser terrorífica. El principal problema és que només hi ha un camí relativament planer fins arribar a la primera part del castell, la situada més avall. D’una primera part d’aquest complex a l’altre hi ha una pujada farragosa en terreny rocallós que si intenteu pujar com jo carregats de bossa, motxilla amb l’ordinador i sandàlies serà tot u repte i prova física, a més d’una temeritat. El sol de justícia no va ajudar a ascendir el magnífic castell que ara està en la seva part interior majoritàriament derruït. Aquest cop sí que vaig agafar l’àudioguia i val la pena. Aquest castell s’aixeca en 300 metres i té forma de vaixell. És tan gran que té la mateixa superfície que la ciutadella de Carcassona. Està dividida en el recinte de la part inferior, el de la part superior de difícil pujar i la torre de Sant Jordi. Entre el recinte inferior i el superior hi ha el castell primitiu dels reis occitans. La regió de Peypertuse apareix el segle IX i el castell del segle XI pertanyia al compte de Besalú. El rei de França Lluís IX, el rei sant, el va fer seu el 1240. Durant aquest mateix segle en aquesta regió una colla de cristians es van fer adeptes del moviment dels càtars i el seu estil de vida i creences irritaven als membres de l’església catòlica que els va acabar declarant heretges. El Papa Innocenci III va començar una creuada contra ells. Els càtars consideraven que els humans havien estat atrapats en el món imperfecte creat pel dimoni i s’anaven reencarnat fins que Jesús va baixar a salvar-los. Però per ells Jesús no va salvar l’home a través de la seva crucifixió sinó a través de la seva predicació. Ells no acceptaven la resurrecció de Crist en cos i ànima i per tant la seva creença anava contra els fonaments de la catòlica. Els càtars practicaven una vida de pobresa, castedat i eren vegetarians.
La fortalesa de Peyrepertuse va ser un dels darrers refugis dels càtars. Quan va pertànyer al rei, aquest la va reforçar i la va engrandir i va fer construir la gran escala al costat del segon recinte. Es va convertir en un enclau i punt de defensa del territori francès contra les incursions de la corona d’Aragó. També va ser el lloc on Enric de Trastàmara es va refugiar per planejar un atac contra el seu germanastre i legítim rei Pere el Cruel. Val a dir que tot i el sobrenom de “el Cruel” Pere I era partidari de la convivència entre cristians, jueus i musulmans i el seu germanastre Enric utilitzà l’antisemitisme per guanyar adeptes i enemics del seu germanastre. Des del meu —l’anomeno meu perquè el somniaré durant molt de temps—castell de Peyrepertuse va organitzar els seus exercits que finalment derrotaran els de Pere el Cruel a la batalla de Montiel el 1369. Pere I presoner va ser assassinat pel seu germanastre. Així veieu si n’ha estat d’important aquest castell per la història!
Pel que fa al personal i per fer-vos una idea de la gent que es necessitava, el 1302 el castell el guardaven un castellà, 21 sergents, un vigilant, un porter, un capellà i molts gossos. Al segle XIV eren la gent que habitava la contrada la que vigilava el castell a canvi de no pagar cap impost.
Amb tot el que us he explicat ja us imagineu que no era fàcil accedir al castell sense ser vist i que et caiguessin les fletxes del vigilant. Llavors com s’ho feien els soldats per anar a veure les seves mullers a les poblacions del voltant sense córrer perill? Doncs resulta que hi havia una poterna entre la latrina o comuna i el refugi en una senda amagada. Així es podia sortir protegit per la cresta rocallosa si s’era suficientment àgil per baixar la pendent espectacular i perillosa.
La part més antiga de Peyrepertuse va començar amb el que era una torre que es va transformar posteriorment en cisterna. La torre del governador i posterior cisterna es convertí en església del primer recinte. De cisternes n’hi havia quatre al castell i eren essencials per recollir l’aigua ja que en un lloc de tant difícil accés era impossible portar-la de qualsevol altre indret.
La part més alta del recinte també és de difícil accés fins que en el seu darrer tram hi trobem una escala de seixanta esglaons que va fer construir el rei Lluís el sant el 1242. I a 800 metres d’altitud els enginyers reials van aixecar la torre de sant Jordi. La vista és imponent, meravellosa i vertiginosa alhora.
Els castells de Quéribus i de Peyrepertuse són els dos que es poden veure a distància i comunicar-se l’un amb l’altre. Ambos vigilaven la regió en la seva totalitat des del mar fins els Pirineus. Peyrepertuse i Quéribus avisaven amb senyals de foc de l’arribada de qualsevol possible incursió i es calcula que a l’època s’hagués trigat unes tres hores des de l’observació d’un possible atac fins que Carcassona estava informada.
Com us podeu imaginar després de la pujada vertiginosa i la baixada arriscada amb el pes de les bosses i les meves més que inadequades sandàlies, vaig fer un gelat a l’entrada del castell on es venen els tiquets i vaig decidir donar-me una mica de descans la resta del dia. Vaig poder visitar ràpidament Saint-Paul-de-Fenouillet i Maury però estava massa cansada per gaires esforços més físics.
Sortosament l’endemà vaig visitar el Château de Salses, ja a peu gairebé pla,perquè em va caler donar un descans a les cames i genolls després de superar el repte.
De la resta del meu viatge us en faig cinc cèntims més la setmana vinent. Fins llavors us deixo amb el sabor dolç de les fotografies que no fan prou honor a la bellesa del paisatge i de les joies històriques que hi vaig veure.

Castells càtars i Pirineus orientals: el sabor embriagador de les muntanyes.

Deixa un comentari

I mireu per on aquest any, sense poder programar gaire les meves vacances perquè el curs ha estat intens, pràcticament a darrera hora i quan ja se m’havien acabat les idees per anar de vacances, un amic francès català, o potser hauria de dir català francès, em va enviar un WhatsApp amb informació sobre possibles rutes dels castells càtars als Pirineus Orientals francesos i no vaig haver de dubtar gaire en decidir-me a anar-hi. Només fent una cerca ràpida a internet em vaig adonar de les infinites possibilitats d’aquest bocí de la França que com descobriria poc després encara se sent molt catalana tot i que va passar a ser part del país veí del nord el 1659. Un encert i una nova aventura que comença per a mi perquè per conèixer de debò aquesta zona aquest serà el primer dels meus estius per allí.
El campament base com anomeno jo al càmping on planto la tenda ha estat aquest any a la població de Maury. A simple vista passa desapercebuda a qui no sap encara que temps enrere va ser rica i esplendorosa. La decisió però no va ser històrica sinó pràctica. Em va semblar que el Càmping La Maurynate oferia uns bons serveis, un preu molt competitiu i quedava com a molt lluny a uns trenta minuts de tot allò que en un principi volia visitar aquest primer estiu. Així doncs el dos d’agost em vaig posar en marxa i hi vaig arribar just abans que comencés a ploure. Al càmping aquella primera nit vaig ser la única clienta en tenda de campanya i sortosament no va ploure a bots i barrals. Però no vull fer el post per explicar-vos batalletes de viatjant nòmada, no pas en aquesta ocasió. Més aviat us vull fer la boca aigua amb tot allò que he visitat i que m’ha meravellat.
El primer dia vaig visitar el castell de Quéribus que pertany al grup que s’anomena les cinc filles de Narbona. Aquest, com el de Perypertuse, es menciona per primera el 1022 i quan va néixer encara es trobava en territori de la Corona de Catalunya i Aragó. En ell s’hi van refugiar també igual que en el de Perypertuse, els darrers càtars perseguits per heretges i condemnats a desaparèixer de la terra per romandre per sempre més misteriosos. Chabert de Barbaira va signar la seva rendició i acabà entregant el castell a canvi de la seva llibertat. Cau perquè el que va ser el seu antic company d’armes Oliver de Termes l’ha traït. El castell canvia de bàndol i també de fisonomia gràcies al rei de França Lluís el sant que finançarà la remodelació i farà front ara als enemics del Regne d’Aragó. Per a fer-ho el de Quéribus era un punt estratègic de defensa.
Es castells de Quéribus i el de Perypertuse poca cosa mantenen en peu de les antigues fortificacions occitanes. Tanmateix es formen i s’aixequen imponents en aquell indret que els occitans triaren per erigir-los. Les vistes són per deixar-nos sense respiració i els cops de la tramuntana ens dificultaran l’ascens per gaudir d’aquests vestigi fabulosos del passat. Quéribus neix i creix d’una cresta rocallosa i escala fins als 729 metres. Avui dia el veiem i gaudim reforçat amb els ginys del enginyers del rei de França. Des d’ell es controlava el massís de Corberes i la visibilitat li donava l’avantatge infal·lible de la possibilitat de defensa abans de l’atac.
Però recapitulem una mica per entendre millor la història. El 1245 Lluís IX, conegut com a Sant Lluís, torna de les croades d’Orient i anomena Pierre d’Auteul senescal de Carcassone i li encomana reduir l’últim reducte de resistència, el castell de Quéribus. Recorreran com he dit abans a l’antic amic de Chabert per capturar-lo i forçar la rendició. El castell canvia de bàndol però tornarà a ser Aragonés o Catalano-Aragonés durant el segle XV quan el rei Lluís XI no respecta la pau signada al tractat de Corbeil i l’any 1248 ocupa Perpinyà i el Rosselló enfurismant els aragonesos que lluiten i recuperen aquests dos municipis i el castell de Quéribus. La victòria dura poc perquè dos anys més tard tornarà a ser francès. Pobre castell tant canviar de mans! Si hagués pogut parlar com s’hagués queixat!
He de dir que si no fos per la informació que em van proporcionar les guies m’hagués estat veritablement difícil veure que els element de l’edat mitjana es barregen amb els del Renaixement i acaben formant un conjunt homogeni i misteriós, una bella rosa en el paisatge muntanyós d’aquesta part dels Pirineus que vam perdre i se’ns extirpà per ira d’un rei.
Com us he dit abans Quéribus serà un darrer punt de refugi dels càtars i dels senyors faïdits, que són els que han estat desposseïts per heretges. Benoit de Termes, bisbe càtar de Razenes hi morí l’any 1241 i abans de caure definitivament encara acollia càtars. D’aquells que van quedar la història no n’ha dit res però més endavant us en faig cinc cèntims.
Cal esmentar que una de les proeses dels enginyers de França va ser aconseguir crear una cisterna que podia recollir fins a seixanta mil litres d’aigua per abastir el castell i els que hi vivien. Eren pocs i de soldats només uns 25. No se’ls va permetre viure-hi amb les seves dones, a qui es va enviar a poblacions properes com Cucugnan. Aquesta petita vila que també vaig visitar durant el meu primer dia als Pirineus orientals va prosperar i es va fer rica gràcies a la vinya. Abans d’això la gent del poble malvivia amb el cultiu del cereal i la cria de cabres.
Curiós d’aquesta població és la seva verge embarassada. Malauradament els espanyols van destruir el municipi al segle XV i després va néixer un nou Cucugnan que ha donat pas al que coneixem ara.
Del primer dia també em vaig endur una bona impressió de la població de Tautavel on hi ha un centre de recerca arqueològica i un museu. L’activitat arqueològica s’hi ha desenvolupat d’ençà de la descoberta de les restes d’un homínid que no es corresponien amb el de Neardental o l’Homo Sàpiens. Les restes trobades a la cauna de l’Aragó daten de fa uns 570.000 a 400.000 anys i pertanyen a l’espècie que s’ha anomenat Homo Heidelbergensis. És la primera espècie d’homínid prop de la que s’han trobat indicis de mentalitat simbòlica. S’ha anomenat Homo Heidelbergensis perquè les primeres restes d’aquesta espècie es van trobar al voltant de Heidelberg. A Tautavel també se’n van trobar i per això s’anomena a les restes “l’home de Tautavel”. El museu ofereix una pila de reproduccions de restes d’homínids i de les seves representacions artístiques. El més interessant va ser l’explicació d’una arqueòloga sobre els mètodes per fer foc dels homes primitius. La localitat és bufona i polida però no hi cal buscar ni gaires locals d’oci ni gaires botigues.
L’endemà de la meva visita a Quéribus vaig decidir anar al castell que m’havien recomanat com a més bonic entre totes les que els francesos anomenen “les cinq filles de Carcassone” i que són els castells d’Aguilar, el de Peyrepertuse, el de Termes i el de Puilaurens. Es tracta del castell de Peyrepertuse que és relativament proper al de Quéribus. Només en veure’l de lluny sorprèn la seva magnitud perquè es tracta d’una fortificació en dues parts col·locades sobre una muntanya rocosa i de dificilíssim accés. Us recomano només la visita si esteu molt en forma perquè la pujada no és fàcil i la baixada pot ser terrorífica. El principal problema és que només hi ha un camí relativament planer fins arribar a la primera part del castell, la situada més avall. D’una primera part d’aquest complex a l’altre hi ha una pujada farragosa en terreny rocallós que si intenteu pujar com jo carregats de bossa, motxilla amb l’ordinador i sandàlies serà tot u repte i prova física, a més d’una temeritat. El sol de justícia no va ajudar a ascendir el magnífic castell que ara està en la seva part interior majoritàriament derruït. Aquest cop sí que vaig agafar l’àudioguia i val la pena. Aquest castell s’aixeca en 300 metres i té forma de vaixell. És tan gran que té la mateixa superfície que la ciutadella de Carcassona. Està dividida en el recinte de la part inferior, el de la part superior de difícil pujar i la torre de Sant Jordi. Entre el recinte inferior i el superior hi ha el castell primitiu dels reis occitans. La regió de Peypertuse apareix el segle IX i el castell del segle XI pertanyia al compte de Besalú. El rei de França Lluís IX, el rei sant, el va fer seu el 1240. Durant aquest mateix segle en aquesta regió una colla de cristians es van fer adeptes del moviment dels càtars i el seu estil de vida i creences irritaven als membres de l’església catòlica que els va acabar declarant heretges. El Papa Innocenci III va començar una creuada contra ells. Els càtars consideraven que els humans havien estat atrapats en el món imperfecte creat pel dimoni i s’anaven reencarnat fins que Jesús va baixar a salvar-los. Però per ells Jesús no va salvar l’home a través de la seva crucifixió sinó a través de la seva predicació. Ells no acceptaven la resurrecció de Crist en cos i ànima i per tant la seva creença anava contra els fonaments de la catòlica. Els càtars practicaven una vida de pobresa, castedat i eren vegetarians.
La fortalesa de Peyrepertuse va ser un dels darrers refugis dels càtars. Quan va pertànyer al rei, aquest la va reforçar i la va engrandir i va fer construir la gran escala al costat del segon recinte. Es va convertir en un enclau i punt de defensa del territori francès contra les incursions de la corona d’Aragó. També va ser el lloc on Enric de Trastàmara es va refugiar per planejar un atac contra el seu germanastre i legítim rei Pere el Cruel. Val a dir que tot i el sobrenom de “el Cruel” Pere I era partidari de la convivència entre cristians, jueus i musulmans i el seu germanastre Enric utilitzà l’antisemitisme per guanyar adeptes i enemics del seu germanastre. Des del meu —l’anomeno meu perquè el somniaré durant molt de temps—castell de Peyrepertuse va organitzar els seus exercits que finalment derrotaran els de Pere el Cruel a la batalla de Montiel el 1369. Pere I presoner va ser assassinat pel seu germanastre. Així veieu si n’ha estat d’important aquest castell per la història!
Pel que fa al personal i per fer-vos una idea de la gent que es necessitava, el 1302 el castell el guardaven un castellà, 21 sergents, un vigilant, un porter, un capellà i molts gossos. Al segle XIV eren la gent que habitava la contrada la que vigilava el castell a canvi de no pagar cap impost.
Amb tot el que us he explicat ja us imagineu que no era fàcil accedir al castell sense ser vist i que et caiguessin les fletxes del vigilant. Llavors com s’ho feien els soldats per anar a veure les seves mullers a les poblacions del voltant sense córrer perill? Doncs resulta que hi havia una poterna entre la latrina o comuna i el refugi en una senda amagada. Així es podia sortir protegit per la cresta rocallosa si s’era suficientment àgil per baixar la pendent espectacular i perillosa.
La part més antiga de Peyrepertuse va començar amb el que era una torre que es va transformar posteriorment en cisterna. La torre del governador i posterior cisterna es convertí en església del primer recinte. De cisternes n’hi havia quatre al castell i eren essencials per recollir l’aigua ja que en un lloc de tant difícil accés era impossible portar-la de qualsevol altre indret.
La part més alta del recinte també és de difícil accés fins que en el seu darrer tram hi trobem una escala de seixanta esglaons que va fer construir el rei Lluís el sant el 1242. I a 800 metres d’altitud els enginyers reials van aixecar la torre de sant Jordi. La vista és imponent, meravellosa i vertiginosa alhora.
Els castells de Quéribus i de Peyrepertuse són els dos que es poden veure a distància i comunicar-se l’un amb l’altre. Ambos vigilaven la regió en la seva totalitat des del mar fins els Pirineus. Peyrepertuse i Quéribus avisaven amb senyals de foc de l’arribada de qualsevol possible incursió i es calcula que a l’època s’hagués trigat unes tres hores des de l’observació d’un possible atac fins que Carcassona estava informada.
Com us podeu imaginar després de la pujada vertiginosa i la baixada arriscada amb el pes de les bosses i les meves més que inadequades sandàlies, vaig fer un gelat a l’entrada del castell on es venen els tiquets i vaig decidir donar-me una mica de descans la resta del dia. Vaig poder visitar ràpidament Saint-Paul-de-Fenouillet i Maury però estava massa cansada per gaires esforços més físics.
Sortosament l’endemà vaig visitar el Château de Salses, ja a peu gairebé pla,perquè em va caler donar un descans a les cames i genolls després de superar el repte.
De la resta del meu viatge us en faig cinc cèntims més la setmana vinent. Fins llavors us deixo amb el sabor dolç de les fotografies que no fan prou honor a la bellesa del paisatge i de les joies històriques que hi vaig veure.

Els personatges dels meus llibres.

Deixa un comentari

Molta gent llegint només la sinopsi de “La Vall dels ignorants” arriba a la conclusió que la novel·la té molt d’autobiografia. Qui s’acaba el primer capítol que Stonberg posa a l’abast dels possibles lectors per fer boca i té l’oportunitat de fer-me’n preguntes, generalment em demana quin tan per cert de la Mariona hi ha en la Mireia que troben a la ciutat de Dresden al llibre. Doncs per als curiosos he de dir que jo i la meva primera protagonista compartim moltíssimes coses. Per exemple, que les dues vam anar a parar al que havia estat l’antiga República Democràtica Alemanya per error i confusió. Això per començar. També comparteixo amb la Mireia que ella marxa a cercar una vida millor a un altre país perquè sent que aquí potser no encaixa del tot però allà s’hi troba certament desplaçada.

L’evolució del personatge és molt similar a la que vaig fer jo quan hi vaig ser. Vaig passar de la mirada crítica a la comprensió perquè és una trajectòria força recorrent dels immigrants. Primerament ens sobta tot allò que veiem i ho percibim com a absolutament diferent del que ens és familiar al nostre país. Després comencem a entendre el motiu que hi ha darrera d’aquella diferència. Així per exemple la Mireia se sorprèn de que els alemanys siguin capaços d’invertir en seu temps de lleure del cap de setmana per anar a conrear hortalisses al seu “Garten” i no prefereixin gaudir d’un bon cafè a la terrassa. I això és exactament el que em va passar a mi a Alemanya. En un principi em costava acostumar-me a que els alemanys no fessin tanta vida al bar com aquí però quan vaig tornar, he estat molts anys sense saber asseure’m a una terrassa a gaudir d’una conversa amb els amics. I amb això no vull dir que als alemanys no els agradi, al contrari, de fet el nostre estil de vida de “terrassa” s’està imposant i quan arriben els primers rajos de sol, tothom surt a prendre la fresca i agafar bronzo on hi hagi sol. Però heu de recordar l’any en què està ambientat el llibre i que en aquella època, els que vivien a l’antic territori de l’Alemanya de l’est encara no estaven acostumats a gaudir de les possibilitats del capitalisme com ho estan ara. Era molt més habitual llavors fer reunions a casa dels amics que ara. Un altre punt en comú entre la Mireia i jo és la infantesa vinculada a Tossa de Mar. No podia deixar de fer sortir el meu bocí de paradís al meu primer llibre i qui sap si en un futur Tossa tornarà a aparèixer a les planes d’alguna de les meves narracions.

L’altre gran dubte és el Gerd de la primera novel·la. Aquí he de dir que el personatge és un prototip del tipus d’home jove que havia quedat desarrelat durant la reunificació. De Gerds a Dresden i a tota l’Alemanya de l’est n’hi havia molts i també hi havia un consum alt d’alcohol entre ells. Però no és un fenomen aïllat. Quan en una societat un col·lectiu se sent desplaçat i no acaba de respondre al model que la majoria considera “persona triomfadora”, per desgràcia és molt probable que pateixi problemes d’addicció. El detonant mental del meu personatge però és una barreja entre un col·lectiu d’homes que vaig trobar jo a l’Alemanya de la reunificació primer a Berlin i després a Dresden i el noi amb qui vaig haver de conviure a Sant Petersburg. I és que quan vaig viatjar a aquesta ciutat russa per millorar el meu idioma, vaig decidir viure en una família perquè vaig pensar que així milloraria més el meu rus. Però la família que em va escollir l’escola només constava d’un home d’uns trenta-cinc anys que rarament estava seré. I amb totes aquestes imatges al meu cap va néixer el meu Gerd.

El Frank és algú de carn i ossos que òbviament té un altre nom i que en aquella època em va ajudar a tirar endavant al començament però que va resultar ser més cap de trons del que em pensava. I el Michael que trobareu a les pàgines del meu llibre també és algú molt i molt real que tenia aspecte de barrufet inofensiu però tenia tota les males intencions del món.

De totes les meves tres novel·les, potser la que conté personatges més inventats és “Pintor de Boira”. La Laura és algú que em recorda una mica una companya d’un curs d’àrab que de ben jove es va casar amb un marroquí. En la Sara també hi trobareu una mica de mi mateixa perquè durant una època vaig admirar un dels meus professors universitaris tot i que la meva admiració cap a ell va perdre en intensitat de seguida que el vaig conèixer una mica més. I un dels herois indiscutibles del llibre és d’ètnia gitana, un poble que a mi sempre m’ha semblat molt capaç de mantenir les seves arrels i no deixar diluir-se gaire.

A la tercera novel·la “Rotres d’Arc Iris” hi tornem a tenir algú que la gent identifica amb mi: L’Estel. I és cert que la meva protagonista, que és de Begur, se sent força perduda a la ciutat comtal. La nostra societat és una que segueix disgregant els membres segons el seu model familiar. Hi ha els que tenen família i que estan força absorbits per ella, els pares i mares solters i solteres que tenen una vida que discorre paral·lela i allunyada a la de les famílies i per últim hi ha els solters del tot a qui els cal trobar algú amb qui tinguin si més no la situació familiar en comú. I no hi ha Estel sense el seu company de viatges, el Salvador. El Salvador és un personatge que es fa immensament entranyable a tots els lectors que m’han volgut comentar què els ha semblat la tercera novel·les . És especialment popular entre les dones i moltes li troben més virtuts de les que li imagino jo al llibre. El Salvador també va sortir de la realitat de Barcelona perquè l’embrió del personatge és el que va ser un comprador meu del Wallapop, un home molt educat i xerraire amb qui vaig anar a passejar un parell de cops. La seva gran afició en aquell moment en què el vaig conèixer era comprar tot el que trobava a bon preu per acaramullar-ho a un local que tenia. Però el Salvador no és l’únic home que ha convertit el tenir en un estil de vida i per tant crec que també és un personatge que es pot repetir amb molts noms i sota moltes formes al paisatge català.

I de vegades no només els personatges surten de la meva pròpia experiència sinó els fets que es relaten als meus llibres. La desaparició d’un dels personatges de la meva tercera novel·la va ser un fet traumàtic que em va passar fa gairebé ja deu anys. Tenia un amic a qui veia d’un a dos cops per setmana i de cop va desaparèixer del mapa, el seu mòbil estava mort i no responia a cap mena de missatge. No m’agradaria que ningú hagués de passar per aquesta experiència perquè és devastadora. D’ençà d’aquell episodi de la meva vida quan veig a les notícies que algú ha desaparegut sé l’angoixa que passen els del seu voltant. La incertesa esgarrinxa el cor, ni més ni menys.

Com he esmentat abans, la llavor dels meus personatges és sovint algú real a qui jo he conegut en persona. No obstant, un cop li dono vida a les meves pàgines, aquest personatge adquireix un tarannà, un llenguatge i uns fets propis i acaba sent el que ell vol. Quan vaig començar a escriure Pintor de Boira per exemple, tenia claríssim quin havia de ser el final d’un dels personatges. Però a mida que la meva novel·la anava avançant, la meva protagonista es negava a desaparèixer i finalment els meus dits i la meva ment la van fer acabar allà on ella volia ser i no pas on jo creia que acabaria. És el que anomeno el poder de la ficció. Res no surt del no res però tot es converteix en un món diferent a l’experiència primera que ha generat l’espurna. I no us penseu però que la meva primera intenció quan escric és entretenir. Generalment sempre hi ha primer un missatge que vull transmetre i després l’embolcallo en la història, una història que espero que sigui agradívola als meus lectors. Us convido a donar-me’n la meva opinió.

Espero poder-vos veure per Sant Jordi a la parada d’Stonberg a Diagonal 407 de dos quarts de sis a un quart de set.