Etiqueta: La Vall dels ignorants

“La Vall dels ignorants” i l’actualitat.

Deixa un comentari

Just la setmana del 24 al 30 de març i coincidint amb la segona edició de la meva primera novel·la vaig haver de tornar a pensar en la motivació que me l’havia fet escriure. I és que just a finals de febrer el tema de la reunificació i els seus efectes secundaris ha tornat a ser notícia a Alemanya. El Bundesverfassungsgericht, el Tribunal Constitucional Federal ha decidit no revocar el Solidaritätszuschlag que és la quota de solidaritat que el president Helmut Kohl va introduir el 1991. Aquesta quota es paga amb la declaració de la renta i només l’ha d’abonar un 10% de la població alemanya amb rendes elevades. L’ impost va néixer de la necessitat de recaptar diners per finançar la reunificació i acabar el més aviat possible amb les diferències entre l’est i l’oest d’Alemanya. Però trenta-cinc anys després el nivell de desenvolupament de les dues parts d’aquest país continua sent diferent. Precisament aquest podria ser un dels motius pels quals el partit d’ultra dreta té tants adeptes en antigues terres de la RDA.
S’argumenta avui dia que el Solidaritätszuschlag és un impost als rics encobert. Tanmateix, la veritat és que el més just segueix sent que només l’hagin de pagar aquells que perceben rendes altes perquè en aquests moments el país travessa una fase de recessió econòmica que trasbalsa tant a polítics com a ciutadans. No estan acostumats a patir crisis o això és el que pensen. De fet ja he esmentat que la reunificació va ser un moment de respir per Kohl que ja veia venir una crisi econòmica. Obrint les portes a 13 milions d’habitants i consumidors més al país va aconseguir que la crisi real aparegués més tard.
La reunificació va succeir el 3 d’octubre del 1990. D’això en fa trenta-cinc anys i si el Tribunal Constitucional Federal no vol abolir aquest impost és perquè veu clarament que hi ha una desavantatge clara de l’est encara ara.
Quan vaig començar escriure “La Vall dels ignorants” notava el to de queixa sobre la situació econòmica al nostre país. M’irritava percebre que gent que podia permetre’s una vida digna es queixés per una pèrdua de poder econòmic que considero inherent al sistema capitalista amb les seves fases de creixement i decreixement. L’Alemanya de l’est que havia viscut jo de retruc a través del discurs diari dels que hi havien viscut, era per a mi el paradigma d’una societat esdernegada. Als alemanys de l’est primer se’ls va isolar d’una part important del seu país, després se’ls va adoctrinar perquè creguessin en la RDA com a país propi satèl·lit suprem de la URRS i per últim se’ls va fer desaparèixer davant dels seus ulls aquell país seu amb les seves peculiaritats i ancorat en la tradició russa d’un dia per un altre com qui diu. Òbviament el país s’aguantava a base de deficiències i un aparell de delacions que feia que una part significativa de la població de la RDA es dediqués a fer directa o indirectament d’espieta. Els joves tenien feina garantida encara que no fos la que desitjaven i accedien a un micropis tan bon punt formalitzaven relacions i tenien fills. Per això hi havia tants estudiants que ja formaven una família. Però la manca de llibertat els recava a tots i aconseguir un disc amb música dels Rolling Stones era com guanyar la grossa de Nadal per nosaltres. A Dresden hi havia cues quilomètriques abans de cap d’any per comprar plàtans, una fruita que el país només es podia permetre importar un cop cada 365 dies. La RDA no era un xollo però tot i així quan va arribar la reunificació els perdedors d’aquesta van començar a sentir una enyorança del seu país i de la vida segura que hi portaven. Va néixer el concepte d’”Ostalgie”, la nostàlgia no del passat sinó de l’”Ost” que és l’est. Un dels protagonistes favorits del meu llibre és el Gerd, que és precisament al principi del llibre un d’aquests perdedors de la reunificació, algú que s’ha quedat sense la família, sense la feina i sense el seu país.
A principis del segle XXI van començar a aparèixer pel·lícules que tematitzaven el trauma de la pèrdua d’identitat. Algunes com “Sonnenallée” estan fetes en clau d’humor i d’altres com “Goodbye Lenin” barregen les escenes divertides amb l’amargor de la realitat del país dels anys noranta.
Jo vaig viure en aquella època en què la meitat dels alemanys encara estaven digerint el trauma que Alemanya encara no ha acabat superar, si més no a nivell financer.
El concepte d’”Ostalgie” i el sentiment d’haver perdut l’existència tal i com es coneixia no és única d’Alemanya. Hi ha ex repúbliques soviètiques que troben a faltar l’època de la URSS perquè la independència del gran estat no els ha dut on volien arribar. I de la mateixa manera el sentiment de que “les coses abans eren millor” és extensible a molta gent d’arreu del món.
Jo mateixa sovint em demano si la societat en què vivim ara i en què ens hem de fer propaganda a nosaltres mateixos és o no saludable. Si el ressorgiment de les extremes dretes no respon a un desencant continuat amb els governs dels països que no han arribat a complir les promeses esperades.
A “la Vall dels ignorants” un tema que entra amb força és el del moviment neonazi a Dresden. Quan vaig escriure la novel·la recordava amb basarda els moments en què tornava a casa de donar classes d’espanyol a les fosques i temia trobar-me amb un grup d’skins. Ara m’adono què l’enemic del racisme s’ha escampat per Europa perillosament i ja no es concentra a mans de jovenalla desorientada sinó que ha arribat a les esferes polítiques i als governs d’una bona part dels països de la Unió Europea. I el problema és més greu perquè l’enemic ara es veu i no es veu i té veu i vot per legislar. La meva primera novel·la no entra en discursos polítics però fa una pinzellada al tipus de persona que típicament formava part dels grups d’skins. Em costa entendre que sigui ara el sector més jove de la població el que s’ha decantat per les dretes tant a Alemanya com aquí i en general a Europa. El racisme que jo vaig viure a l’Alemanya era com l’anomenen els alemanys “unterschwelig”, era present de manera indirecta i es feia palès en aquests moviments com el dels skins. No obstant, el problema roman el mateix: la por al que no coneixem, el canvi social, la inseguretat laboral i la manca de perspectiva històrica. Torno a tenir els ulls posats a Alemanya perquè em cal seguir-ne el canvi i m’abelliria veure el que ha estat un país puntal sortir de la seva crisi d’identitat. De la mateixa manera que els alemanys de l’est no estaven acostumats a que els hagués desaparegut el que havia estat el seu món, els alemanys d’avui dia no estan acostumats a veure’s en recessió, a tenir una indústria que fa fallida i haver de prescindir del seu estimat estalvi a favor de la inversió.
Voldria poder llegir a les notícies que finalment ja ha deixat d’existir la diferència entre l’est i l’oest d’Alemanya però sembla que encara no és així, sembla que aquell retrat dels anys noranta que vaig fer de la vida a Dresden encara no és del tot obsolet. És segur que la meva Florència de l’Elba s’ha modernitzat, que s’hi ha fet inversions milionàries com amb la Glaserne Manufaktur però encara no es pot cantar victòria. Jo segueixo sent fan incondicional d’aquesta preciosa ciutat amb els seus ponts sobre l’Elba. Fou especialment simbòlic que es desplomés el pont Carolabrücke sobre el riu la matinada de l’onze de setembre de l’any passat perquè va ser un indicatiu de la manca de manteniment de les infraestructures necessàries del país. Espero que s’aconsegueixi reactivar l’economia perquè sense Alemanya Europa és molt més dèbil. I també desitjo, com ho feia quan vaig escriure el llibre, que una de les ciutats més maques del país, deixi finalment d’haver d’estar vinculada a les extremes dretes, que surtin com ho han fet els defensors dels estrangers i immigrants al país i de la igualtat social per esborrar el mal gust dels resultats de les eleccions.
Per si voleu fullejar “La Vall dels ignorants” us deixo amb un link a unes quantes pàgines del llibre. Les imatges d’avui me les ha cedides un gran amic meu amb qui vaig coincidir a Dresden quan hi vaig viure i que actualment viu a Leipizig. Gràcies Kersten!

La Vall dels ignorants i l’actualitat.

Deixa un comentari

Just la setmana del 24 al 30 de març i coincidint amb la segona edició de la meva primera novel·la vaig haver de tornar a pensar en la motivació que me l’havia fet escriure. I és que just a finals de febrer el tema de la reunificació i els seus efectes secundaris ha tornat a ser notícia a Alemanya. El Bundesverfassungsgericht, el Tribunal Constitucional Federal ha decidit no revocar el Solidaritätszuschlag que és la quota de solidaritat que el president Helmut Kohl va introduir el 1991. Aquesta quota es paga amb la declaració de la renta i només l’ha d’abonar un 10% de la població alemanya amb rendes elevades. L’ impost va néixer de la necessitat de recaptar diners per finançar la reunificació i acabar el més aviat possible amb les diferències entre l’est i l’oest d’Alemanya. Però trenta-cinc anys després el nivell de desenvolupament de les dues parts d’aquest país continua sent diferent. Precisament aquest podria ser un dels motius pels quals el partit d’ultra dreta té tants adeptes en antigues terres de la RDA.
S’argumenta avui dia que el Solidaritätszuschlag és un impost als rics encobert. Tanmateix, la veritat és que el més just segueix sent que només l’hagin de pagar aquells que perceben rendes altes perquè en aquests moments el país travessa una fase de recessió econòmica que trasbalsa tant a polítics com a ciutadans. No estan acostumats a patir crisis o això és el que pensen. De fet ja he esmentat que la reunificació va ser un moment de respir per Kohl que ja veia venir una crisi econòmica. Obrint les portes a 13 milions d’habitants i consumidors més al país va aconseguir que la crisi real aparegués més tard.
La reunificació va succeir el 3 d’octubre del 1990. D’això en fa trenta-cinc anys i si el Tribunal Constitucional Federal no vol abolir aquest impost és perquè veu clarament que hi ha una desavantatge clara de l’est encara ara.
Quan vaig començar escriure “La Vall dels ignorants” notava el to de queixa sobre la situació econòmica al nostre país. M’irritava percebre que gent que podia permetre’s una vida digna es queixés per una pèrdua de poder econòmic que considero inherent al sistema capitalista amb les seves fases de creixement i decreixement. L’Alemanya de l’est que havia viscut jo de retruc a través del discurs diari dels que hi havien viscut, era per a mi el paradigma d’una societat esdernegada. Als alemanys de l’est primer se’ls va isolar d’una part important del seu país, després se’ls va adoctrinar perquè creguessin en la RDA com a país propi satèl·lit suprem de la URRS i per últim se’ls va fer desaparèixer davant dels seus ulls aquell país seu amb les seves peculiaritats i ancorat en la tradició russa d’un dia per un altre com qui diu. Òbviament el país s’aguantava a base de deficiències i un aparell de delacions que feia que una part significativa de la població de la RDA es dediqués a fer directa o indirectament d’espieta. Els joves tenien feina garantida encara que no fos la que desitjaven i accedien a un micropis tan bon punt formalitzaven relacions i tenien fills. Per això hi havia tants estudiants que ja formaven una família. Però la manca de llibertat els recava a tots i aconseguir un disc amb música dels Rolling Stones era com guanyar la grossa de Nadal per nosaltres. A Dresden hi havia cues quilomètriques abans de cap d’any per comprar plàtans, una fruita que el país només es podia permetre importar un cop cada 365 dies. La RDA no era un xollo però tot i així quan va arribar la reunificació els perdedors d’aquesta van començar a sentir una enyorança del seu país i de la vida segura que hi portaven. Va néixer el concepte d’”Ostalgie”, la nostàlgia no del passat sinó de l’”Ost” que és l’est. Un dels protagonistes favorits del meu llibre és el Gerd, que és precisament al principi del llibre un d’aquests perdedors de la reunificació, algú que s’ha quedat sense la família, sense la feina i sense el seu país.
A principis del segle XXI van començar a aparèixer pel·lícules que tematitzaven el trauma de la pèrdua d’identitat. Algunes com “Sonnenallée” estan fetes en clau d’humor i d’altres com “Goodbye Lenin” barregen les escenes divertides amb l’amargor de la realitat del país dels anys noranta.
Jo vaig viure en aquella època en què la meitat dels alemanys encara estaven digerint el trauma que Alemanya encara no ha acabat superar, si més no a nivell financer.
El concepte d’”Ostalgie” i el sentiment d’haver perdut l’existència tal i com es coneixia no és única d’Alemanya. Hi ha ex repúbliques soviètiques que troben a faltar l’època de la URSS perquè la independència del gran estat no els ha dut on volien arribar. I de la mateixa manera el sentiment de que “les coses abans eren millor” és extensible a molta gent d’arreu del món.
Jo mateixa sovint em demano si la societat en què vivim ara i en què ens hem de fer propaganda a nosaltres mateixos és o no saludable. Si el ressorgiment de les extremes dretes no respon a un desencant continuat amb els governs dels països que no han arribat a complir les promeses esperades.
A “la Vall dels ignorants” un tema que entra amb força és el del moviment neonazi a Dresden. Quan vaig escriure la novel·la recordava amb basarda els moments en què tornava a casa de donar classes d’espanyol a les fosques i temia trobar-me amb un grup d’skins. Ara m’adono què l’enemic del racisme s’ha escampat per Europa perillosament i ja no es concentra a mans de jovenalla desorientada sinó que ha arribat a les esferes polítiques i als governs d’una bona part dels països de la Unió Europea. I el problema és més greu perquè l’enemic ara es veu i no es veu i té veu i vot per legislar. La meva primera novel·la no entra en discursos polítics però fa una pinzellada al tipus de persona que típicament formava part dels grups d’skins. Em costa entendre que sigui ara el sector més jove de la població el que s’ha decantat per les dretes tant a Alemanya com aquí i en general a Europa. El racisme que jo vaig viure a l’Alemanya era com l’anomenen els alemanys “unterschwelig”, era present de manera indirecta i es feia palès en aquests moviments com el dels skins. No obstant, el problema roman el mateix: la por al que no coneixem, el canvi social, la inseguretat laboral i la manca de perspectiva històrica. Torno a tenir els ulls posats a Alemanya perquè em cal seguir-ne el canvi i m’abelliria veure el que ha estat un país puntal sortir de la seva crisi d’identitat. De la mateixa manera que els alemanys de l’est no estaven acostumats a que els hagués desaparegut el que havia estat el seu món, els alemanys d’avui dia no estan acostumats a veure’s en recessió, a tenir una indústria que fa fallida i haver de prescindir del seu estimat estalvi a favor de la inversió.
Voldria poder llegir a les notícies que finalment ja ha deixat d’existir la diferència entre l’est i l’oest d’Alemanya però sembla que encara no és així, sembla que aquell retrat dels anys noranta que vaig fer de la vida a Dresden encara no és del tot obsolet. És segur que la meva Florència de l’Elba s’ha modernitzat, que s’hi ha fet inversions milionàries com amb la Glaserne Manufaktur però encara no es pot cantar victòria. Jo segueixo sent fan incondicional d’aquesta preciosa ciutat amb els seus ponts sobre l’Elba. Fou especialment simbòlic que es desplomés el pont Carolabrücke sobre el riu la matinada de l’onze de setembre de l’any passat perquè va ser un indicatiu de la manca de manteniment de les infraestructures necessàries del país. Espero que s’aconsegueixi reactivar l’economia perquè sense Alemanya Europa és molt més dèbil. I també desitjo, com ho feia quan vaig escriure el llibre, que una de les ciutats més maques del país, deixi finalment d’haver d’estar vinculada a les extremes dretes, que surtin com ho han fet els defensors dels estrangers i immigrants al país i de la igualtat social per esborrar el mal gust dels resultats de les eleccions.
Per si voleu fullejar “La Vall dels ignorants” només cal cercar al google “La Vall dels ignorants” i “camaleó” i anireu a parar a una pàgina on podreu llegir una part del llibre. Les imatges d’avui me les ha cedides un gran amic meu amb qui vaig coincidir a Dresden quan hi vaig viure i que actualment viu a Leipizig. Gràcies Kersten!

Els personatges dels meus llibres.

Deixa un comentari

Molta gent llegint només la sinopsi de “La Vall dels ignorants” arriba a la conclusió que la novel·la té molt d’autobiografia. Qui s’acaba el primer capítol que Stonberg posa a l’abast dels possibles lectors per fer boca i té l’oportunitat de fer-me’n preguntes, generalment em demana quin tan per cert de la Mariona hi ha en la Mireia que troben a la ciutat de Dresden al llibre. Doncs per als curiosos he de dir que jo i la meva primera protagonista compartim moltíssimes coses. Per exemple, que les dues vam anar a parar al que havia estat l’antiga República Democràtica Alemanya per error i confusió. Això per començar. També comparteixo amb la Mireia que ella marxa a cercar una vida millor a un altre país perquè sent que aquí potser no encaixa del tot però allà s’hi troba certament desplaçada.

L’evolució del personatge és molt similar a la que vaig fer jo quan hi vaig ser. Vaig passar de la mirada crítica a la comprensió perquè és una trajectòria força recorrent dels immigrants. Primerament ens sobta tot allò que veiem i ho percibim com a absolutament diferent del que ens és familiar al nostre país. Després comencem a entendre el motiu que hi ha darrera d’aquella diferència. Així per exemple la Mireia se sorprèn de que els alemanys siguin capaços d’invertir en seu temps de lleure del cap de setmana per anar a conrear hortalisses al seu “Garten” i no prefereixin gaudir d’un bon cafè a la terrassa. I això és exactament el que em va passar a mi a Alemanya. En un principi em costava acostumar-me a que els alemanys no fessin tanta vida al bar com aquí però quan vaig tornar, he estat molts anys sense saber asseure’m a una terrassa a gaudir d’una conversa amb els amics. I amb això no vull dir que als alemanys no els agradi, al contrari, de fet el nostre estil de vida de “terrassa” s’està imposant i quan arriben els primers rajos de sol, tothom surt a prendre la fresca i agafar bronzo on hi hagi sol. Però heu de recordar l’any en què està ambientat el llibre i que en aquella època, els que vivien a l’antic territori de l’Alemanya de l’est encara no estaven acostumats a gaudir de les possibilitats del capitalisme com ho estan ara. Era molt més habitual llavors fer reunions a casa dels amics que ara. Un altre punt en comú entre la Mireia i jo és la infantesa vinculada a Tossa de Mar. No podia deixar de fer sortir el meu bocí de paradís al meu primer llibre i qui sap si en un futur Tossa tornarà a aparèixer a les planes d’alguna de les meves narracions.

L’altre gran dubte és el Gerd de la primera novel·la. Aquí he de dir que el personatge és un prototip del tipus d’home jove que havia quedat desarrelat durant la reunificació. De Gerds a Dresden i a tota l’Alemanya de l’est n’hi havia molts i també hi havia un consum alt d’alcohol entre ells. Però no és un fenomen aïllat. Quan en una societat un col·lectiu se sent desplaçat i no acaba de respondre al model que la majoria considera “persona triomfadora”, per desgràcia és molt probable que pateixi problemes d’addicció. El detonant mental del meu personatge però és una barreja entre un col·lectiu d’homes que vaig trobar jo a l’Alemanya de la reunificació primer a Berlin i després a Dresden i el noi amb qui vaig haver de conviure a Sant Petersburg. I és que quan vaig viatjar a aquesta ciutat russa per millorar el meu idioma, vaig decidir viure en una família perquè vaig pensar que així milloraria més el meu rus. Però la família que em va escollir l’escola només constava d’un home d’uns trenta-cinc anys que rarament estava seré. I amb totes aquestes imatges al meu cap va néixer el meu Gerd.

El Frank és algú de carn i ossos que òbviament té un altre nom i que en aquella època em va ajudar a tirar endavant al començament però que va resultar ser més cap de trons del que em pensava. I el Michael que trobareu a les pàgines del meu llibre també és algú molt i molt real que tenia aspecte de barrufet inofensiu però tenia tota les males intencions del món.

De totes les meves tres novel·les, potser la que conté personatges més inventats és “Pintor de Boira”. La Laura és algú que em recorda una mica una companya d’un curs d’àrab que de ben jove es va casar amb un marroquí. En la Sara també hi trobareu una mica de mi mateixa perquè durant una època vaig admirar un dels meus professors universitaris tot i que la meva admiració cap a ell va perdre en intensitat de seguida que el vaig conèixer una mica més. I un dels herois indiscutibles del llibre és d’ètnia gitana, un poble que a mi sempre m’ha semblat molt capaç de mantenir les seves arrels i no deixar diluir-se gaire.

A la tercera novel·la “Rotres d’Arc Iris” hi tornem a tenir algú que la gent identifica amb mi: L’Estel. I és cert que la meva protagonista, que és de Begur, se sent força perduda a la ciutat comtal. La nostra societat és una que segueix disgregant els membres segons el seu model familiar. Hi ha els que tenen família i que estan força absorbits per ella, els pares i mares solters i solteres que tenen una vida que discorre paral·lela i allunyada a la de les famílies i per últim hi ha els solters del tot a qui els cal trobar algú amb qui tinguin si més no la situació familiar en comú. I no hi ha Estel sense el seu company de viatges, el Salvador. El Salvador és un personatge que es fa immensament entranyable a tots els lectors que m’han volgut comentar què els ha semblat la tercera novel·les . És especialment popular entre les dones i moltes li troben més virtuts de les que li imagino jo al llibre. El Salvador també va sortir de la realitat de Barcelona perquè l’embrió del personatge és el que va ser un comprador meu del Wallapop, un home molt educat i xerraire amb qui vaig anar a passejar un parell de cops. La seva gran afició en aquell moment en què el vaig conèixer era comprar tot el que trobava a bon preu per acaramullar-ho a un local que tenia. Però el Salvador no és l’únic home que ha convertit el tenir en un estil de vida i per tant crec que també és un personatge que es pot repetir amb molts noms i sota moltes formes al paisatge català.

I de vegades no només els personatges surten de la meva pròpia experiència sinó els fets que es relaten als meus llibres. La desaparició d’un dels personatges de la meva tercera novel·la va ser un fet traumàtic que em va passar fa gairebé ja deu anys. Tenia un amic a qui veia d’un a dos cops per setmana i de cop va desaparèixer del mapa, el seu mòbil estava mort i no responia a cap mena de missatge. No m’agradaria que ningú hagués de passar per aquesta experiència perquè és devastadora. D’ençà d’aquell episodi de la meva vida quan veig a les notícies que algú ha desaparegut sé l’angoixa que passen els del seu voltant. La incertesa esgarrinxa el cor, ni més ni menys.

Com he esmentat abans, la llavor dels meus personatges és sovint algú real a qui jo he conegut en persona. No obstant, un cop li dono vida a les meves pàgines, aquest personatge adquireix un tarannà, un llenguatge i uns fets propis i acaba sent el que ell vol. Quan vaig començar a escriure Pintor de Boira per exemple, tenia claríssim quin havia de ser el final d’un dels personatges. Però a mida que la meva novel·la anava avançant, la meva protagonista es negava a desaparèixer i finalment els meus dits i la meva ment la van fer acabar allà on ella volia ser i no pas on jo creia que acabaria. És el que anomeno el poder de la ficció. Res no surt del no res però tot es converteix en un món diferent a l’experiència primera que ha generat l’espurna. I no us penseu però que la meva primera intenció quan escric és entretenir. Generalment sempre hi ha primer un missatge que vull transmetre i després l’embolcallo en la història, una història que espero que sigui agradívola als meus lectors. Us convido a donar-me’n la meva opinió.

Espero poder-vos veure per Sant Jordi a la parada d’Stonberg a Diagonal 407 de dos quarts de sis a un quart de set.

Escenaris de llibre.

Deixa un comentari

S’acosta sant Jordi, la nostra diada, un dia que per a mi sempre tindrà un caràcter molt especial perquè durant mitja vida ha estat un dia de celebració familiar. Pels que em coneixeu sabeu que el meu pare es deia Jordi i com podeu imaginar a casa sempre s’ha fet festa amb un bon àpat. I òbviament la rosa mai no m’ha fallat en tots els anys en què vaig tenir pare. Fins i tot quan vivia a Alemanya els pares tenien la manera de fer-me’n arribar una com a símbol del nostre vincle i ara, encara que em manquen aquells amb qui vaig aprendre a estimar la festa, sant Jordi segueix sent un dia que vull fer singular.

He viscut a molts indrets diferents i he recorregut molts kilòmetres a l’estranger i amb cada viatge he après i he interioritzat no només els paisatges sinó també l’ambient dels carrers i camins que trepitjava i he procurat entendre la gent que vivia als llocs visitats.

Avui vull escriure el meu post sobre aquests indrets trepitjats, viscuts i fins i tot estimats que han esdevingut els escenaris de les meves novel·les i que han quedat arrelat en la meva experiència. Per compartir la meva història i fer-vos un tast de les meves novel·les, al meu blog podeu trobar el vídeo “escenaris de sant Jordi 2024” en què hi veureu fotografies d’aquests indrets tan màgics que són el marc de les meves narracions i dels missatges que embolcallen.

El primer gran escenari de la meva vida va ser Dresden. No va ser el primer lloc a l’estranger on vaig tenir l’oportunitat d’anar, ni molt menys. Abans d’anar a viure a Dresden vaig passar dos anys a Berlin, la ciutat delirant que em va sacsejar i fer madurar de cop durant el meu primer període a Alemanya. Parcialment serà important en la meva quarta novel·la en la que estic treballant ara. I si bé Berlin sempre ha estat cosmopolita, dinàmica, sorollosa i enorme, Dresden és, o era quan hi vaig ser, gairebé un pol oposat. La que s’anomena Florència de l’Elba per la seva bellesa arquitectònica era una princesa endormiscada que estava lentament despertant del seu somni, o malson de la reunificació. Amb la seva Brühlsche Terrasse que es veu a les fotografies del vídeo, la seva opera Semper i el conjunt monumental visible a un costat del riu, la ciutat és un diamant preciós que s’ha embellit encara més des de que es va acabar la reconstrucció de la Frauenkirche, l’església de les dones reedificada gràcies a donatius dels ciutadans i d’altres indrets d’Europa per tornar aixecar el que els bombardejos van aconseguir esborrar del mapa.

Dresden és una ciutat romàntica que en l’època en què està ambientada “La Vall dels ignorants” començava a tenir un cor que bategava. Les façanes precioses de la ciutat es maquillaven de nou amb colors harmoniosos que feien que els carrers guanyessin alegria en un període en el que la ciutat encara no era ni turística ni gaire cobejada pels alemanys occidentals.

Anar cada dia en tramvia i veure de lluny la silueta dels edificis monumentals sotjant el rius i els ciutadans m’omplia d’una melangia estranya. Per una banda Dresden convida a passejar-hi i per l’altra també a una reflexió interior.

I no podria escriure sobre Dresden sense esmentar un dels barris més de moda llavors i ara “El Neustadt”. El barri “ciutat nova” aplega una pila de bars, restaurants i locals d’oci que el converteixen en el lloc on una gran part dels habitants de la ciutat van a divertir-se i fer vida social.

El riu Elba també marca moltíssim el caràcter de la ciutat perquè quan comença a fer bon temps, la gent s’hi passeja, hi fa pícnics o va en bicicleta en un indret que sovint és encalmat.

Dresden és una ciutat que canvia, que s’adapta, que acull ara molta més gent de molts llocs que no pas fa uns anys. I té un potencial turístic engrescador si els alemanys de l’est ja s’han posat les piles, han deixat de parlar del passat soviètic i miren ara cap al futur. La “Gläserne Manufaktur” la fàbrica de vidre que en realitat és una fàbrica de Volkswagen és un exemple de la gran injecció de diners que s’ha invertit en la ciutat i del grau de modernitat que està aconseguint. Dresden és una joia en què es respira un passat de mirinyacs i un futur de tecnologia punta sense cap interferència ni anacronia.

A “Pintor de Boira”, la meva segona novel·la, els principals escenaris són la ciutat de Barcelona on hi viu una jove estudiant amb uns amics molt interessants, El Caire que és la ciutat on viu una segona protagonista i Nova York. No cal que us escrigui res de Barcelona perquè està tan a tocar que probablement repassaré paisatges que us són molt propers i no em cal descriure.

El Caire sí que és exòtic. Un d’aquells indrets on m’he endut un autèntic xoc perquè aterrar a la ciutat va ser en part com viatjar en la màquina del temps dos-cents anys enrere. El centre de la ciutat és civilitzat i certament les zones turístiques ens fan sentir una mica segurs, però els viatges amb taxi pels carrers de la ciutat per desplaçar-m’hi d’un cantó a l’altre em van marcar. Els carrers que recordo del viatge no eren asfaltat i a una banda i l’altra hi veia passejar-s’hi homes amb llargues túniques i turbants, hi veia penjats de ganxos terrorífics peces senceres de bestiar que eren mig cobertes de mosques. Les exhibien com a mercaderies que eren però la impressió visual era tan forta que tot i ser dintre del taxi l’instint era tapar-me el nas.

Al llibre i al vídeo hi trobareu per exemple una imatge de la Ciutadella de Saladí, colpidora i tan típica com la nostra Sagrada Família. L’edificació destaca en un fons d’edificis de color groguenc, un to que es confon amb el de l’aire perquè la pols del desert es barreja sempre a l’horitzó. Recordeu que ja us vaig comentar en un post que els egipcis van inventar els col·liris perquè entre la llum intensa del desert i la pols suspesa a l’aire, els ulls dels egipcis patiren i pateixen des de temps immemorials.

Un altre indret que m’ha marcat ha estat el mercat Khan-el_khalili, el gran mercat del Caire. A aquest indret correspon una de les imatges del cafè. Passejar-s’hi és entrar en un altre món i endinsar-se en una altra època, però de fàcil no en té res. La proximitat extrema de la gent, el rebombori dels venedors anunciant els productes i les fortes olors que sovint són un cop de puny olfactiu poden fer que el turista acabi desmaiat de l’atordiment.

Us recomano un te amb menta típic d’Egipte abans i després per poder aguantar amb l’excés de sucre que li posen l’experiència sensorial intensa d’aquest mercat.

Del Caire una de les coses que més em va impactar va ser el Nil, d’una bellesa espectacular, la llum intensa de la ciutat, els ulls dels egipcis que semblen fets per travessar l’ànima, la gent davant dels plats agenollada esperant que des de les Mesquites es doni el senyal per trencar el dejuni del Ramadà i la Ciutat dels Morts.

Vaig ser agosarada, ho sé, i ho seguiré sent cada cop que viatjo perquè em cal veure més enllà del que veuen els turistes. Per això vaig anar a la Ciutat dels Morts, el cementiri gegant on hi viuen els més pobres i desafavorits del Caire. Està prohibit visitar-lo i encara més filmar-lo però jo vaig poder entrar-hi i filmar fragments del que era l’habitatge d’una de les famílies que hi vivia. Em va canviar. Mai més he pogut queixar-me de segons què perquè de cop vaig ser conscient de la sort que implica viure o néixer en un país amb un sistema social fort com el nostre.

Si voleu, podeu cercar al blog l’article sobre la ciutat dels morts perquè ja fa anys que el vaig escriure.

El Caire també impacta perquè els estàndards d’higiene del país no tenen res a veure amb els nostres. Prop del Sheraton, que és un hotel de luxe, s’hi podien veure muntanyes d’escombraries interrompent l’equívoca imatge de riquesa de la ciutat.

A “Pintor de Boira”  Nova York també és un dels escenaris principals. De Nova York puc dir que el que més em va abellir va ser precisament el que té menys renom.  La primera imatge de Nova York que apareix al vídeo és precisament aquest lloc al que retorno mentalment sovint. És la “River Terrace” situada a una punta de Tribeca. No és un lloc tan famós com Central Park però el fet de poder contemplar l’aigua contínuament i el perfil dels edificis al fons la van convertit en el meu racó favorit i la meva passejada nocturna. I si en aquella època hagués sortit a córrer, cosa que algun dia faré, segur que ho hagués fet a la River Terrace. Un lloc que inspira pau en una ciutat que vibra i reverbera. No queda excessivament lluny del conegut edifici “Flatiron”, la casa en forma de planxa que té una cara tan esmolada i prima que es fa difícil de pensar que en aquesta part de l’edifici hi pugui haver cap habitació.

L’Empire State Building pertany a l’imaginari  de tothom que hagi vist un parell de pel·lícules americanes. És un símbol de la ciutat i un dels llocs turístics que s’ha de visitar. Les vistes des dels finestrals d’aquest gratacels no poden deixar indiferents a ningú. Veure Manhattan des de l’Empire State té un preu alt però d’altra banda ho val tot. També és una de les imatges del vídeo. Un altre gran l’impacte és veure precisament Manhattan des del vaixell que porta a visitar Ellis Island. Aquesta illa de Nova York té un encant irrepetible i deixa petjada i encara que haguem vist l’estàtua de la llibertat mil cops en reproduccions diverses.  A mi personalment veure-la en persona des del vaixell que anava a Ellis Island em va emocionar més del que m’esperava.

No soc especialment amant de tot allò que prové dels EEUU com molta gent. Tanmateix, he de reconèixer que Nova York encisa fins i tot a una persona com jo, amant de la vella i bella Europa.

La meva darrera novel·la, “Rostres d’Arc Iris” té uns decorats que podem trepitjar fàcilment. Comença a Barcelona però s’endinsa en un viatge de trobada a França, més concretament a la Provença. El recorregut ens portarà a lloc màgics com “Pézenas” però tota l’acció es resol a Arles preciosa ciutat que podeu veure a les imatges del vídeo. Les seves arenes no són tan famoses com les de Nîmes però estan ubicades en un lloc envoltat de romanticisme. Tampoc falta al llibre la menció de llocs com la Camarga amb els seus cavalls blancs que neixen foscos o els seus braus de banyes diferents a les dels ibèrics. Si voleu passejar-vos pel nostre país veí us convido a una aventura amb una primera part de la novel·la que serveix de preludi pel gran viatge en què viureu els paissatges des de dues perspectives diferents, la femenina i la masculina. I si voleu apuntar-vos el recorregut que fan els personatges, serà un bon itinerari de vacances!

I ja no vull escriure més perquè el que ara cal fer és llegir les meves narracions i viatjar des del vostre sofà mateix de casa.

Bona setmana i comenceu a preparar el vostre Sant Jordi!