Ja fa uns anys vaig escriure un post sobre els nostres amics felins que acompanyen els humans des de que se’ls va deixar entrar als magatzems de gra del Creixent Fèrtil. No vull tornar a repetir el que podeu llegir al bloc ni emfatitzar com d’importants van ser els gats per l’antic Egipte. Més aviat vull endinsar-me en com ha canviat la nostra relació amb ells des de la nostra visió i perspectiva Europea. Si bé la idea del gat protector que ens venia de l’Antic Egipte amb la deessa Bastet havia arrelat en la tradició de l’orient, la visió dels nostres amics felins era prou ambigua al món occidental. Els romans veien els gats com un animal sospitós i la religió cristina també perquè és una criatura que no apareix a la Bíblia i que l’església associà a la bruixeria i als pecats capitals: supèrbia, avarícia, gola, peresa, luxúria, ira i enveja. A més també és un símbol de l’aferrament als bens terrenals. En aquest sentit al segle IX circula la llegenda d’un ermità molt pietós a qui Déu se li apareix cada dia. Però un dia entra un gat a l’ermita i aquest ermità s’hi aficiona tant que descuida l’oració i la devoció al seu senyor. Finalment a l’ermita decideixen fer fora l’animal que ha portat pel mal camí l’ermità pietós. Cap bona visió d’aquest animal tan enigmàtic i aparentment tranquil. Al segle XIV, tot i que torna a ser un animal que conviu amb els humans i amb qui nosaltres establíem vincles afectius, la principal funció del gat era produir pells per fer-ne guants. La paraula francesa “mitou” que ha derivat en “mitaine” i que nosaltres també tenim en català per designar els guants sense dits prové de “mite” que en francès antic designava un gat o una gateta. A més els gats proporcionaven una font d’aliment en temps de setge. És cruel però cert. Seguíem a l’Europa del segle XIV amb una visió molt ambigua sobre els gats.
No obstant, no a tot arreu desapareix la idea del gat com a animal protector. A Anglaterra i altres parts d’Europa s’enterraven els gats a les parets i murs de les cases, les golfes o sota terra per allunyar les forces negatives. El llegendari rus diu que la mala sort de creuar-se un gat negre prové del fet que els felins de pelatge fosc duen bona sort i que si un gat tomba pel carrer i no està amb la seva família és que aquesta ha deixat de ser protegida i ha caigut en desgràcia.
I de la visió dels cristians que no tenien gaire estima als petits tigres, a la visió dels musulmans. Com potser sabreu als musulmans se’ls diu al Al-Corà que han de ser compassius amb els animals i està prohibit marcar-los amb ferros roents, maltractar-los, matar-los sense raó, caçar-los o tancar-los. En cas contrari quan arribi el judici final tots els animals apareixeran per condemnar la persona que ha abusat d’ells per a que acabi a l’infern. D’entre els animals especials pels musulmans hi ha el camell i l’ase, la mula i el cavall perquè són vitals per al desenvolupament dels humans. Però sens dubte l’animal preferit del profeta era el gat. Ell convivia amb diversos felins però la seva favorita es deia Mouzza. S’explica que un dia que volia anar a pregar se la va trobar dormint sobre la seva túnica i per tal de no despertar-la va arrencar la màniga de la peça de vestir i en tornar va trobar a Mouzza esperant-lo.
Abd al-Rahman ibn Sakhr al Azdi (603-681), que era un seguidor de Mahoma, també adorava els gats i sempre en tenia algun als seus braços. L’erudit Al-Jahiz (776-868) va postular una idea molt similar a la de l’evolució de Darwin però mil anys abans i va escriure l’obra “el llibre dels animals”. En ella s’hi recullen poesia, curiositats, observacions empíriques històries i anècdotes. Al-Jahiz considerava els gossos animals bruts però els gats animals pulcres a qui es podia deixar dormir al propi llit.
El que sí comparteixen la religió musulmana i la cristina és l’associació del gat a les dones. Elles com els gats pertanyen a la casa i vetllen per ella. I moltes obres pictòriques antigues reflecteixen aquesta idea. Al Segle XVI Pinturicchio pinta el quadre “el retorn d’Ulisses” i ho fa amb una Penélope ocupada amb la seva costura interminable i acompanyada d’un gat.
Malauradament de vegades l’associació dona-gat era negativa i es relacionava amb una sexualitat excessiva. I a partir del segle XVII s’associa la dona al gat femella i a les classes pobres.
Un segle més tard els nostres amics peluts es posen de moda entre les classes altes, sobre tot els gats orientals i perses i apareixen en pintures que representen famílies nobles i riques. El 1727 Montcrif escriu la seva obra “Les Chats” defensant les seves virtuds i escollint-los com a ideal d’independència i revolta. De cop es converteixen en un símbol dels salons d’intel·lectuals i artistes i al segle XIX són adoptats pels romàntics que en recorden el seu passat a l’Edat Mitjana i l’antic Egipte. Com ja vaig mencionar en un post anterior Victor Hugo deia dels gats que era com tenir a casa un tigre per acaronar. Però també Theopile Gautier i Baudelaire adoraven els gats. Els peludets esdevenen el millor amic dels marginats, els artistes i els intel·lectuals bohemis. De fet l’emblema del cabaret de Montmartre és el gat negre “Le Chat Noir” fundat el 1881.
Als EEUU el gat va passar a ser la icona representativa del sindicat I WW “Industrial Worker of the World” fundat el 1905 per militants socialistes i anarquistes.
Sembla que el gat ha mantingut la seva imatge d’esperit rebel durant les darreres dècades i cada cop més s’ha imposat com a mascota per aquells que som més aviat de vida interior i emocions fortes i contingudes. És obvi que un gat no s’expressa tan efusivament com un gos quan tornes a casa però cada cop hi ha més estudis que evidencien que, a pesar de la seva mala fama d’esquerps, els gats s’aferren emocionalment molt als seus companys humans. Per això quan marxem ocupen aquells espais on nosaltres som normalment perquè els agrada envoltar-se del nostre olor. Els fa sentir més segurs i reconfortats. Quan tornem podem sentir els seus miols de reprovació perquè hem trigat massa i començaven a estar inquiets.
El neurocientífic David Bueno va escriure el 2019 un article explicant un estudi que s’havia dut a terme a la Universitat d’Oregó. Aquest tenia com a objectiu demostrar allò que la veu popular portava cridant durant dècades sense evidència científica: que els gossos s’aferren emocionalment als amos i els gats no creen vincles tan forts. El resultat de la recerca va ser sorprenent perquè va evidenciar que els gats senten un sentiment d’aferrament cap als seus humans com a mínim tan fort com el dels gossos i molt similar al que senten els infants cap al seus cuidadors. Per fer l’estudi es va dur a terme un experiment que s’anomena “test d’unió segura” en anglès “secure base test”. Es una prova que s’ha dut a terme en primats, persones i gossos. L’experiment es desenvolupa de la següent manera: es fa entrar primer a l’infant amb el seu cuidador que sovint és un progenitor a un espai desconegut. S’hi estan plegats durant uns minuts per a que l’infant s’hi acostumi i després es fa sortir el cuidador també uns minuts. Quan el cuidador torna a entrar s’estudia la reacció de l’infant. Depenent de la resposta es considera que el nen té un sentiment afectiu d’unió segur o insegur. Els infants del primer grup quan tornen a veure el seu cuidador a l’habitació s’hi acosten per cridar-ne l’atenció i seguir després explorant el nou espai amb tranquil·litat. Deixen de demostrar la intranquil·litat que han patit durant la separació. Els infants del segon grup no es tornen a relaxar quan apareix de nou el cuidador i li reclamen l’atenció continuada i no poden seguir explorant l’entorn. En les proves fetes el 65% del infants tenien un sentiment d’unió segura i un 35% d’unió insegura. Pel que fa als gossos el 58% per cent van demostrar un vincle segur i el 42% insegur. Per tal de fer l’estudi en gats es va fer l’experiment amb 70 gats d’una edat que equivalia als 3 anys en els humans. La prova va ser exactament com la feta en nens i gossos però els resultats van ser que el 64,3% dels gats mostraven un aferrament segur mentre que el 35,7% de vincle insegur. Després de veure els percentatges es va intentar reeducar els gats que mostraven inseguretat però sense èxit. Això demostra com d’important és crear un vincle fort en un començament de la relació amb els nostres peluts felins.
També s’ha posat darrerament molt d’èmfasi en estudiar quin tipus de caràcter humà és més favorable per a la mascota felina i s’ha arribat a la conclusió que les persones amb més sensibilitat emocional i empatia connecten més ràpidament amb els gats. La psicòloga Patricia Pendry diu que hi ha una clara relació entre l’autonomia del gat i la recerca d’independència de l’ésser humà. Els humans independents però empàtics tenen més tendència a atreure als gats. I el que també està clar és que el caràcter enigmàtic i curiós del gat crida molt l’atenció de les persones a qui els agrada la introspecció i el misteri.
Per últim també vull recalcar que es diu que els gats poden trobar a faltar els seus amos durant anys. Per això heu d’esperar que si aneu de viatge i trigueu dies en tornar a casa, després els vostres companys peluts us demostrarin que estan dolguts. En realitat s’ha comprovat científicament que pateixen angoixa per separació quan marxeu.
Quan vaig adoptar primer al Safrà, el meu nouvingut a casa devia haver passat una bona temporada a la protectora. A casa de seguida s’hi va trobar bé i de fet va començar a jugar amb mi cinc minuts després d’haver-li obert el transportí amb què el vaig dur a la seva nova llar. L’ambient tranquil, l’espai, el menjar regular però sobre tot la meva atenció el van conquerir. Fins al punt que quan marxava de casa per anar a la feina els veïns em deien que el Safrà plorava durant hores. A mi em trencava el cor i només desitjava tornar per estar amb ell quan acabava la jornada laboral. Com que jo pensava tant en mi com en ell vaig decidir portar a casa un company pel Safrà. No estava del tot segura de que el meu pelut pèl-roig tan acostumat a ser el centre de la meva atenció volgués compartir la meva companyia amb un altre gat o gata adult. Per això Gats de Gràcia em va recomanar adoptar un cadell. Vaig anar a visitar la protectora un 16 de juliol i em vaig enamorar d’un cadellet negre que no es movia del costat de la gàbia on era jo. La Yolanda em va oferir endur-me’l aquella mateixa tarda però jo necessitava rumiar-m’ho. No em van caler ni 24 hores perquè l’endemà ja estava equipada amb transportí propi per endur-me la meva pantera a casa. L’adaptació va ser rapidíssima i jo vaig passar de tenir un gat aferrat a mi, el Safrà, a tenir-ne dos, el Safrà i el Sugus.
Des de que visc amb ells tornar a casa després de la feina és màgic perquè ells m’esperen roncant i amb ganes de magarrufes. Formen part de la meva vida i són la meva família més propera. Estic completament segura que els estudis que han demostrat que acaronar un gat fa produir hormones de la felicitat són totalment certs. Jo si més no em trobo molt millor des de que els tinc a ells i són una font inacabable d’oxitocina que em fan sentir infinitament millor amb mi mateixa i amb el meu entorn. I a més a més m’abelleix que siguin gats de casa que són en un entorn protegit amb tots els elements que els poden mantenir àgils però sense cap mena de perill exterior que em pugui intranquil·litzar a mi. El Safrà i el Sugus són els guardians del meu castell i casa meva és on són ells.
Si mai us plantegeu tenir una mascota us recomano els gats. Us n’haureu de guanyar la confiança però un cop la tingueu no us en penedireu.