Com que procuro sempre anar variant de tema i ja fa moltes setmanes que no dedico cap post a la nostra llengua, avui en comptes de locucions angleses o alemanyes vull escriure sobre locucions catalanes, aquelles que no se senten gaire sovint i que en altres indrets de parla dialectal o valenciana són fins i tot diferents.
La primera no la faré servir jo gaire parlant de mi mateixa, és la de “ser de l’olla”, que és una locució sinònima a “remenar les cireres”. Jo aquest any a la feina per circumstàncies que no venen ara al cas he passat a ser cap de departament de llengües però en el meu cas, aquest és un títol més aviat honorífic perquè implica tenir una hora retribuïda a la setmana però la responsabilitat i la feina de quatre i a més no vol dir necessàriament tenir cap poder de decisió ni “ser de l’olla”. De tota manera el que sí puc fer és donar la meva opinió sobre el que em sembla o no correcte i fer-ho sense embuts.
Com cada any des de ja en fa uns quants el principal problema a l’aula és que els alumnes se’ns despisten molt amb els maleïts mòbils i no hi ha manera de fer-los prescindir d’ells en cap moment. Suposo que altres centres també han inventat unes sancions determinades per tal de fer complir l’alumnat amb la seva obligació de prescindir del telèfon en hores lectives. És a dir que molts centres també volen “fer passar per l’adreçador” l’alumnat per evitar el fet que desconnectin contínuament per connectar-se al seu món de fora de l’entorn de l’escola. Fa poc va sortir un article que deia que el mòbil quedaria terminantment prohibit a les escoles fins la secundària. Ara falta que això també s’apliqui als batxillerats. No obstant, fins que no hi hagi un consens i no es prohibeixi a tots els centres educatius, tots els esforços que fem unilateralment a les escoles seran en va o com diem en català “seran sembrar en l’arena”. Per molt que jo renyi els meus alumnes quan els vegi amb el mòbil, no servirà de res si no podem imposar mesures. I per cert tenim una locució ben castissa per renyar que és “cantar la canya”.
Un dels temes més candents de l’anterior setmana va ser la mort — o potser com molts sospitem, l’assassinat— del principal opositor de Putin, Aleksei Navalni. Ja va estar a punt de morir quan van intentar enverinar-lo i finalment ara a la presó potser mai sabrem la causa de la seva mort. Quan algú fa desaparèixer una persona o la mata, en català tenim una locució per expressar-ho que és la de “passar-ne els taps”. Així doncs diríem que després d’un intent fallit de que Navalni en passés els taps, ara desgraciadament ha mort a la presó en circumstàncies molt sospitoses. El cas de Navalni representa un dels moltíssims que deixen entreveure que Putin i els seus esbirros fan desaparèixer tard o d’hora aquells que els són incòmodes. He de dir que la notícia em va afectar i molt perquè Navalni havia aconseguit moure una part important de la població russa i va fer obrir els ulls a molta gent. Era a més un líder carismàtic que hagués tingut un futur brillant si hagués pogut salvar la pell. Navalni va tenir fins i tot un canal propi de notícies en què denunciava totes les irregularitats i corrupció del govern de Putin. És a dir que va ser un líder implicat i com diríem en català en una sola locució “va posar-se fins als colzes” per tal de fer créixer l’oposició al govern rus. I jo m’havia il·lusionat en veure’l al panorama polític rus, o com diem en català “jo tocava campanes” veient que finalment havia aparegut als escenaris russos algú amb suficient carisma.
I canviant de tema una altra locució que pot ser molt útil és “estar de taba” que vol dir senzillament estar de broma.
Quan una persona exagera podem dir que “hi posa més pa que formatge”. I ara en ve una que m’abelleix molt “fer un mal cuinat” que no és una altra cosa que fer un disbarat. Aquesta m’és molt fàcil d’il·lustrar amb un exemple del que em va passar dissabte disset de febrer a una nova protectora on em vaig registrar per ser-ne voluntària. Hi vaig anar principalment per passejar gossos i el primer que em van donar era una gosseta relativament jove que devia fer entre vint-i-cinc i trenta quilos. En definitiva els gossos són àgils i potents i per tant s’ha d’anar sempre en compte de que no et donin una estrebada i et facin caure de lloros. Després del passeig amb ella, vaig voler portar-ne un altre i quan un dels responsables me’l va treure ja vaig veure que potser tindria problemes. El gos passava dels trenta-cinc quilos i de fet vam comentar després amb altres voluntaris que probablement s’acostava als quaranta. El peludet, el nom del qual no vull esmentar, em va semblar una delícia però el vaig veure òbviament com el que era, un gos potent. Per si fos poc, el cuidador em va dir que tenia problemes amb altres gossos i que havia d’evitar passar prop dels altres quan anés amb el meu. El gosset, a qui per donar-li un nom anomenaré Ovelleta aquí, anava al principi un pèl nerviós però quan ja havíem fet uns metres vaig adonar-me que semblava força obedient. No obstant, a la que vaig tenir a uns cinc o sis metres dos voluntaris més amb un gos cadascun de seguida em van dir que m’apartés amb l’Ovelleta per deixar-los passar. Es veu que ja el coneixien. Em vaig enroscar la corretja per lligar-la molt més curta i tenir-lo controlat però en el moment en què passaven pel costat els dos voluntaris amb llurs gossos, l’Ovelleta va donar un salt a l’altra banda que em va fer trontollar. Amb els seus quaranta quilos era un quatre per quatre amb un poder de tracció molt superior al meu. Es va llençar sobre un dels gossos que portava un dels voluntaris i quan aquest els va voler separar es va endur una mossegada. El meu instint va ser contrarestar el pes del gos i el seu poder de tracció llençant-me jo al terra i de fet això va fer que l’Ovelleta tingués molt més difícil seguir als altres gossos. Tot i així va ser prou fort com per arrossegar-me a mi pel terra potser un metre. Afortunadament vaig aconseguir que els voluntaris i els dos gossos poguessin córrer cap al refugi. En el moment en que van ser lluny, jo em vaig mig incorporar i vaig quedar asseguda al costat de l’Ovelleta que semblava la cosa més serena del món. El seu morro era a tocar del meu nas i no em feia cap efecte de que fos pas capaç d’atacar-me a mi. Un dels responsables va venir ràpidament quan jo era asseguda amb l’Ovelleta al mig del camí. Se’l va endur i uns altres voluntaris em van venir a buscar. Els pantalons estaven estripats i m’havia fet mal a la mà. Més tard ja em vaig adonar de les rascades i pelades dels colzes i els genolls. Vaig anar a desinfectar-me la mà i vaig donar-hi voltes una estona. El detall m’havia passat mig desapercebut: quan vaig sortir a passejar amb l’Ovelleta, em va semblar veure-li una ferida a la pota. Un cop a casa vaig examinar el camal del pantaló i tenia una bona taca de sang que no era meva. Estic convençuda que algun gos havia atacat a l’Ovelleta dins el refugi i per això va reaccionar de la manera que va reaccionar. Tanmateix el que sí és cert és que el responsable que em va donar l’Ovelleta per passejar va “fer un mal cuinat” perquè és més que obvi que una persona com jo que no arriba als quaranta-cinc quilos, no pot de cap manera controlar un tot terreny amb un poder de tracció de quaranta quilos canins com l’Ovelleta. El que em sap més greu és que l’altre voluntari també va sortir mig lesionat i que l’Ovelleta no va tenir un passeig plaent perquè ja anava ferida. La propera vegada ja sabré que es pot o no fer i a més observaré el meu company pelut de passeig abans de sortir del recinte. O dit d’altra manera “aniré amb els peus plans” que no vol dir res més que fer el possible per prevenir la mala sort. No puc però dir que el responsable em vagi “amagar l’ou” o com potser entendreu millor em vagi enganyar. Ell de seguida va dir que l’Ovelleta tenia problemes de socialització amb els altres gossos. La propera vegada preferiré fer-li moixaines, portar-li unes llepolies i que el passegi algú que faci mínim el doble de pes que ell.
I acabo el post d’avui perquè no us penseu que només escric “queixes a raig” i espero que la setmana vinent us pugui explicar que tot em va tant bé que estic “traient suc de les pedres”. Bona setmana a tots!
Bona setmana a tots.