Etiqueta: fast fashion

Reutilitzar, reparar i la veritat del reciclar. Bon 2025 per a un món menys consumista.

1 comentari

Tot just hem celebrat el Nadal i avui és sant Esteve. Una part important del món occidental cristià haurà llençat la casa per la finestra i encara queden cap d’any i reis per acabar de consumir. Com a professora a final de trimestre aquest any les dues darreres sessions amb els alumnes han estat impossibles. Ells només pensaven ja en les festes, en el temps que estarien amb els amics o la família, els àpats, les sortides a la discoteca i als bars i també en tot allò que es comprarien amb els diners que els dona la família per aquestes. I veient impossible fer una classe normal i avançar temari, aquest any els hem mostrat a la classe d’anglès el documental “Buy now: The shopping conspiracy” per conscienciar-los una mica del desastre ecològic que implica el món capitalista i consumista en què jo he crescut i del que la generació dels meus alumnes en són víctimes de ple.
Aquest documental recorda una mica d’altres com “True cost”, només que aquell es dedica a fer palès l’impacte negatiu de la “fast fashion” i en canvi “Buy now: The shopping conspiracy” toca temes més diversos com els residus generats per les compres online, la roba, els productes tecnològics i el plàstic.
Una de les entrevistades al documental és Maren Costa que va ser una dissenyadora que va treballar a Amazon durant anys i que per dir-ho d’alguna manera va ser pionera en inventar estratègies de màrqueting per afavorir que els clients compressin per internet. Després de quinze anys de treball incansable per Amazon i quan algú del seu entorn li va demanar si no tenia cap mena de remordiment pel que la seva empresa estava fent, Maren va replantejar-se el seu paper dins la companyia.
Resulta que el mateix fundador d’Amazon Jeff Bezos probablement no tenia ni idea de que Amazon acabaria sent una gran botiga a nivell mundial i no només de llibres, música i DVDs sinó de fins i tot roba. Quan es va començar a saber que Amazon estava destruint joguines del seu magatzem perquè li resultava més econòmic llençar la mercaderia que no pas redistribuir-la, alguns dels empleats d’Amazon com Maren Costa es van plantejar forçar a Jeff Bezos a comprometre’s a reduir la petjada ecològica de la gran empresa. Per produir productes es contamina molt i per tant destruir el que ni tan sols s’ha emprat una vegada és senzillament pervers.
La Maren va liderar la vaga que havia de forçar a Amazon a ser més ecològicament conscient i just la nit abans de que els empleats fessin massa soroll i la comencessin, Jeff Bezos va anunciar públicament el seu compromís climàtic i va anunciar que arribaria als objectius climàtics establerts a l’acord de París del 2015 amb deu anys d’anticipació. Però la veritat comprovable és que Amazon només va quantificar un percentatge molt petit de la seva empremta de carbó i que un any després de la promesa de Bezos, Amazon havia augmentat les seves emissions. Pel que fa a Maren, aquesta va rebre una invitació per a fer una videoconferència a casa i durant aquesta videoconferència la van acomiadar. Des d’aquell moment la Maren ha estat una activista a favor del medi ambient per arreglar una mica dels desperfectes als que ella mateixa va contribuir.
Un cas molt semblant és el de Eric Liedtke que va ser durant molts anys el director de la marca Adidas. Amb això vull dir que era el que s’anomena “Brand director”, el responsable de tota la imatge que dona aquesta marca. Ell també va ser conscient del mal que havia ocasionat fent créixer una indústria com la d’Adidas que produeix més calçat esportiu del que es pot utilitzar i que a més no pot reciclar les vambes que estan fetes principalment de plàstic. Aproximadament es produeixen uns 24,3 mil milions de parells de sabates a l’any a nivell mundial i una gran part d’aquestes sabates són de tipus esportiu. Estan fetes amb plàstics i els plàstics no són reciclables.
El documental ens deixa escoltar la veu de quatre persones més. Una d’elles és Narav Patel que va treballar pel gegant tecnològic Apple i després va desenvolupar la tecnologia Oculus. Oculus és una línia de dispositius de realitat virtual desenvolupats per Meta, la antiga Facebook. Els equips de realitat virtual porten integrada una bateria que no es pot reemplaçar. El mateix Narav Patel ens consciencia del fet que molts dels productes tecnològics que emprem no estan pensats pel seu reciclatge. De fet, quan es dissenya aquest tipus de producte ningú es planteja com s’han de reciclar. I la veritat és que a molts països desenvolupats els resulta tan car reciclar-los degudament que de manera il·legal s’acaben transportant a països com Tailàndia, on els socialment vulnerables els acaben desbudellant de manera perillosa per a la salut dels treballadors i del medi ambient.
I també altament perillosa pel medi ambient és la totpoderosa indústria de la moda i de la “fast fashion”. No només es produeix la roba en unes condicions lamentables pels treballadors dels països en vies de desenvolupament que la fabriquen, sinó que a més tot aquelles peces que donem a entitats caritatives acaben a països tercermundistes en piles de brossa o llençades a les platges on contaminen l’aigua. La imatge d’avui està generada per IA i és representativa però no fereix la sensibilitat. Tanmateix us animo a cercar al google imatges de les platges de Ghana i us vindran ganes de plorar.
És important conscienciar a la població de que quan es pensen que portant la roba al contenidor de la roba d’Humana per exemple estan contribuint a fer un bé, en realitat el que es fa és generar més desigualtat del que ja hi havia abans. Ghana és un país amb 30 milions d’habitants i els arriben 15 milions de peces de roba usada cada setmana. Amb això el que us vull dir és que intenteu donar una segona i tercera vida a la vostra roba, que la empreu, l’estimeu i la porteu el màxim de temps possible. Que llençar-la no és una solució perquè no és un producte degradable i acaba danyant el medi ambient.
Crec que molts de nosaltres en el passat, i jo m’incloc en el grup, no érem o no hem estat conscients d’on acaba aquesta roba que de cop sembla que feia nosa a l’armari. La trista veritat és que sovint la gent la dona a beneficència per tenir l’excusa de comprar-ne de nova i comprant-la participem d’un joc brut en què es contamina el planeta per produir i després un altre cop per destruir el que s’ha de llençar.
La solució al problema és complexa perquè l’economia actual gira al voltant del consumisme i s’incita als consumidors a comprar desmesuradament. I per ajudar-nos a fer-ho i generar més beneficis per les empreses el 15 de gener del 1925 uns executius d’una empresa de fabricació de bombetes coneguts com a càrtel de Phoebus van decidir escurçar la vida de les bombetes de 2.500 hores de llum a 1.000. Va néixer així el principi de l’obsolescència programada que ha triomfat fins al punt que cada any al món hi tenim 50 milions de tones de residus electrònics dels quals només un 20% són reciclats degudament.
Es fabriquen productes sense les seves peces de recanvis, les empreses amaguen els manuals de reparació per forçar al consumidor a reemplaçar el producte i tot això acaba en una pèrdua econòmica de l’individu i en una pèrdua devastadora pel planeta.
Per tant, abans de canviar qualsevol producte penseu primer que aquest passarà a ser responsable d’embrutar el nostre món. Utilitzeu el que tingueu el màxim temps possible i cerqueu la manera de reparar-lo. Precisament el dia 21 d’aquest mes va sortir al 324 un article explicant que el mercat dels recondicionats guanya terreny, que hi ha gent que compra articles electrònics reparats i que es tornen a arreglar productes. Certament encara hi ha poques empreses que ho fan però s’ha d’incentivar que en neixin més.
Un expert en arreglar és Kyle Wiens, fundador de l’empresa Ifixit. Kyle mostra públicament la manera com empreses com Apple han anat dificultant les reparacions dels seus productes enganxant les parts vitals dels aparells amb cola per fer-ne l’extracció gairebé impossible. Ell ha lluitat als EEUU contra la llei que prohibia la reparació independent. Això vol dir que hi havia lleis que protegien les grans empreses i impedien que el consumidor arreglés el producte que s’espatllava.
Si pensem en medi ambient és inevitable pensar en el plàstic i les seves conseqüències. El documental ens mostra la veritat sobre el reciclatge. L’enginyera química Jan Dell demostra al reportatge com les empreses ens enreden amb etiquetes de “reciclable” perquè nosaltres els consumidors portem els plàstics al contenidor i així ens quedem tranquils pensant que no fem cap mal. La veritat que surt a la llum al reportatge és que només es recicla un 10% del plàstic que portem als contenidors. I l’altra va a parar en grans abocadors o al mar.
Canviar la societat en què vivim és imperatiu si volem seguir gaudint del nostre planeta. És difícil però no impossible. Hem d’intentar ser molt menys capriciosos, comprar menys i estimar el que tenim i fer-ho durar el màxim possible.
Jo fa anys que ho intento. Utilitzo la roba el màxim possible, no la porto als contenidors perquè sé que no acaba en bon port, i sobretot faig reparar tot el que puc fins i tot quan la reparació sembla no valer la pena en termes econòmics. Sempre penso que estic salvant un producte i a més estic contribuint a no malmetre més la natura.
Penso que ara cal una voluntat per part de les empreses d’impulsar iniciatives de reciclatge. S’ha de deixar de produir plàstic i per tant seria convenient tornar a comprar els productes a l’engròs. Una ampolla de plàstic pel sabó pot durar molts anys i per tant seria ideal reomplir-les. Això implicaria que a les botigues potser no podríem tenir la mateixa varietat perquè caldrien grans contenidors pels recipients dels quals reomplim el nostre envàs. Repeteixo és difícil però ha d’arribar a ser possible per tal d’evitar que se segueixi produint i emprant plàstic. Jo espero encara veure que tornem en alguns aspectes enrere per seguir anant endavant. Sabeu que en aquests moments al món hi ha suficient roba per vestir a tots els habitants del planeta i la següent generació sense haver de produir res més? Està a les nostres mans no comprar. Si no comprem, els grans fabricants tampoc vendran. I ara us demanareu, i què serà de la gent que viu de la indústria de la moda per exemple i que representa una de cada cinc persones a aquest món? El futur ha de ser un replantejament per tal que els que ara treballen en males condicions per produir articles de roba dels països desenvolupats, produeixin en el futur quelcom que els sigui a ells mateixos útils per a la seva subsistència. Sigui com sigui és necessari parar de produir i sobretot frenar el consum.
Bones festes a tots i que tingueu un fantàstic 2025 ple de vivències positives!

Fashion: A pleasure or a burden?

Deixa un comentari

“Fashion is the armour to survive the reality of everyday life” —Bill Cunningham—

Love it or hate, fashion is not a modern invention and it has been around ever since men emerged from their cave-dwelling, or almost. The primary function of clothing was a purely physiological one: protecting us from the elements. This explains why the earliest possible evidence for clothing in ancient humas is some stone tools found at archaeological sites like Gran Dolina, in Atapuerca, and dates back to 78,000 years ago. Humans were clearly using needles and awls made of stone and bones some 40,000 years ago. In fact, archaeologists believe men started wearing clothes as early as 170,000 years ago. This allowed people to migrate from Africa to colder regions and conquer the whole globe. However, clothing does not only satisfy a physiological urge. From the evolutionary point of view, we have learned that it is much easier to survive if we are integrated in a group. We therefore strive to fit in it. If we are part of a bigger group, finding food and other resources becomes easier, so it is quite convenient to be part of one.
Let’s explain that in terms of Maslow’s pyramid of human needs.
Clothing satisfies our physiological need of protecting us from the elements and it helps us feel safe. When primitive men covered their feet with sandals, they were safer because they avoided getting their feet burned in the hot sand for example. And there is more to it than that. On a third level all humans need to develop a feeling of love and belonging to be part of a tribe or group that might protect them from enemies and other dangers. Not being alone meant also more security.
A good proof that clothing does not only meet a physiological need is that in tropical regions, where clothes were not required, humans tattooed their bodies to decorate them and signal group membership, believes or marital status. One of the earliest clues abour tattoos is in the body of the 5,200 year-old frozen man Ötzi, found in the border of Italy with Austria. His tattoo has shown that ornaments were used by humans to express themselves and to present themselves to others in a certain way, to increase their esteem by means of showing their status and gaining recognition. We have 4,000 year-old tattooed mummies in Egypt that indicate that tattooing was a relatively common body decoration. So early humans used fashion as a sign hierarchy, to show off or to simply decorate their bodies and increase their self-esteem.
Civilisation as we know it began when men stopped being hunters and developed agriculture. This revolution took place in what is called the Fertile Crescent, a vast area that covered the Mediterranean Levant and reached Mesopotamia and Persia and that had plenty of grain and a great variety of animals that could be kept in herds. When humans started to live in settlements where they kept their food stored, they had more free time for “unnecessary” things such as production of fine clothing and jewellery because they were no longer forced to go hunting or collecting every day.
The first loom weaving we have dates back to 6,000 BC and it was made of flax, wool, hemp and nettle.
Clothing soon became a visual way to distinguish the ruling from the non-ruling classes though. In Mesopotamian society the longer the skirt, he higher the social rank.
Regarding Egyptians it must be said that they were extremely demanding about their appearance. The rich classes wore expensive outfits and wigs and make up was worn by men and women. They used fashion for self-actualisation.
The kohl sold nowadays for women around the world was widely used by Egyptians to protect their eyes from the bright sun of the dessert. This eye make-up was the first “sunglasses” humans produced. We must also thank the Egyptians for the first eye-drops and the taming and export of cats, but that is really a different topic.
As mentioned earlier, dresses and garments communicated one belonged to a certain class -often the ruling one- or signaled marital status. Romans for example only allowed togas for those in power and the use of clothing restricted to the ruling by the non-ruling was severely punished by law. Married women wore a different attire to convey the idea that they were no longer available.
Humans have desired to distinguish themselves and mark to which class they belonged to from the very beginning. And in order to avoid confusion and “intruders”, a lot of countries had sumptuary laws to ensure upper-class clothing and jewellery were worn exclusively by the ones in the highest ranks.
During the Sui dynasty, only the emperor was allowed to dress in yellow. In later Europe, purple was a colour for the aristocrats or Royal Family for a long time since the pigments to dye clothes and turn them purple were extremely expensive. As it can easily be seen, fashion has been used to segregate people.
And as far as gender is concerned, fashion became a burden to many women in vast areas from an early stage too. Chinese women bound their feet with bandages to prevent them from growing since the beauty canon required women with small feet. Beauty conventions in Europe changed women’s shape in such a horrendous way they all suffered from dismays and respiratory problems.
It was only with the Great War that European women saw how their clothes became less oppressive.
The fashion industry and the textile production have moved a lot of money for centuries, yet globalisation has led to the mass manufacturing of cheap attire in poor countries to make us westerners believe clothes are just another disposable item. The true cost of it being the destruction and pollution of the developing countries where these clothes are churned out. And also the pollution and exploitation of the soil of the cotton fields in USA.
Believe it or not fast fashion has become the second most polluting industry of fresh water in the world and the first to pay the consequences of it are the developing countries that manufacture our clothes.
Fashion, even though we love it, has now an undesirable impact on this planet: it pollutes, it oppresses workers in manufactures in poor countries such as Bangladesh, it accumulates wealth in the hands of a privileged few and finally, if we are not critical enough, it makes us believe if we can’t afford it, we are nothing.
We all should take our time to become aware of the real problem by watching documentaries such as “The true cost” or “China blue”. Maybe then we might consider our needs before buying.
It is time for us humans to reassess which aspects of progress really mean a regress: plastics, pesticides, processed and packaged food, etc. And to go a step further maybe we should think of what we can do to change what we can to reverse the trend.