“Aquells que estimen la veritat, caminen en silenci”.
Per segon estiu consecutiu he visitat els Pirineus Orientals francesos que fa anys pertanyien a Catalunya i he resseguit les petjades dels càtars, aquells que s’anomenaven “bons homes” i que l’església considerava heretges per tenir una visió de la religió cristiana ben apartada de la catòlica. Ells caminaven en silenci però jo vull fer ressò del viatge d’aquest estiu. Si llegiu el meu post de l’estiu passat sobre els càtars ja sabreu una mica en què creien però us en torno a fer un resum. Per als “bons homes” la força del bé i el món de Déu era tan poderosa com la del mal. El dimoni va desafiar a Déu i va ser el dimoni qui creà el cel i la terra i tot el món material que coneixem. Va crear als homes i les dones per donar un embolcall a l’ànima dels àngels caiguts que el van seguir. Per als càtars, la mort era, si un havia viscut de manera recta, l’única manera d’aconseguir anar al món millor i si un o una no s’havia portat prou bé es reencarnava en persona o animal. Per aquest motiu els que volien aconseguir seguir el camí de la veritat renunciaven a menjar carn. Com que per a ells el cos era un producte del dimoni, tampoc tenien relacions sexuals.
Un dels punts forts pel qual el catarisme s’estengué de manera perillosa per l’església catòlica era que els que seguien la doctrina creien que qualsevol persona podia llegir i interpretar la Bíblia sense necessitat de cap intermediari per interpretar-la com en l’església catòlica. No obstant, si pensem en l’Edat Mitja, només les classes altes podien arribar a saber llegir i escriure i heus aquí que fossin nobles els que seguien les doctrines càtares.
Aquest fet tenia una vessant molt perillosa perquè si entre els seguidors nobles n’hi havia capaços de deixar la seva vida de luxe per convertir-se en “bons homes”, el poble els tenia una admiració que no aconseguien molts líders de l’església que predicaven el que no posaven ells en pràctica. Occitània era una regió on el catarisme estava molt arrelat i pels voltants del 1218 la noblesa de la regió havia recuperat gran part de les seves terres i deixava que els càtars hi visquessin la seva creença sense traves. De fet, el rei de França tenia un poder que no exercia en gran part del territori perquè hi havia terres amb súbdits fidels a la Corona D’Aragó, d’altres eren fidels al rei d’Anglaterra i altres comptats com el de Tolosa eren suficientment forts per no seguir en absolut els desitjos del rei. Així és que a Lluís XIII li va semblar una bona idea utilitzar els càtars com a excusa per començar una nova croada contra ells i assegurar-se exercir també el poder en aquelles terres tan allunyades de París. Fou un pur moviment polític amb excusa religiosa com ha succeït tantíssimes altres vegades a la història.
Els càtars van anar fugint i demanant protecció als senyors dels castells que no necessàriament eren favorables al rei de França i a Occitània hi van trobar els seus darrers bastions.
La història dels càtars no estaria mai completa sense anomenar Montsegur. Per aquest motiu aquest estiu vaig decidir visitar primer aquest castell que a més era el que més allunyat em quedava de la meva base d’incursions a Mauri. Montsegur està situat all bell mig d’unes muntanyes altes i un paisatge verd per quedar-s’hi embadalit. Accedir-hi no és fàcil i la pujada aquest cop se’m va fer més lleugera gràcies al calçat adequat i l’optimisme de la descoberta. Va ser un desnivell esportiu perquè està situat a 1.207 metres d’altitud i encimbellat damunt el que als peus ens sembla una roca costeruda que òbviament feia impossible l’accés a la fortificació. Hi vam arribar just abans de les 12:00 per la qual cosa vam poder participar de la visita guiada gratuïta que feia una noia amb uns coneixements de la història molt profunds i unes dots interpretatives que no hagués imaginat mai veient la seva cara serena. Durant l’explicació els visitants vam anar situant-nos al seu voltant i no vam passejar pel recinte. El primer que cal saber i que en certa manera desencisa una mica és que el que encara es pot veure no té res a veure amb el castell que van veure els darrers càtars que van demanar protecció a Raimon de Perelha. El que sí és cert és que el 1204 els càtars van demanar que es reconstruís el Castell en un indret que havia estat habitat des del 4.000 abans de Crist. Hem de pensar que en aquella època acollir “bons homes” o faidits era una mica un esport de risc. Només cal pensar que el 22 de juliol de 1209 la ciutat de Béziers va ser arrasada en la croada Albigesa i entre 15.000 i 20.000 persones hi van perdre la vida. Així doncs Raimon de Perelha per força havia de ser un convençut del catarisme tot i que ell mateix no n’era. Els faidits eren els nobles occitans que havien perdut ja les seves terres i possessions en les croades albigeses.
Del 1204 al 1243 Montsegur no era un castell sinó un “castrum” un assentament organitzat i protegit per muralles i s’hi van arribar a refugiar 600 persones i allà on ara hi ha el castell és on ens hem d’imaginar que els càtars, la població i els faidits van resistir un setge de tot un any. Als quatre mil soldats del rei els va resultar molt difícil poder prendre la fortalesa que havia estat ubicada en un indret inexpugnable durant molt de temps. I el mateix senyor de Montsegur hi va resistir amb la seva dona i probablement part de la família. El que sí va comentar la guia és que segons la història, una de les seves filles, Escleramonda va convertir-se també al catarisme igual que la dona de Raimon de Perelha. Quan ja el setge havia debilitat Montsegur es va oferir una treva durant la qual alguns càtars van poder fugir en direcció a Catalunya. Però en canvi altres habitants de Montsegur es van convertir al catarisme poc després de que es prengués la fortificació a la força i van acabar cremant a la foguera per solidaritat amb els altres vilatans càtars. Segons sembla la dona de Raimon de Perelha i Escleramonda es van llençar també a les flames. Així doncs el senyor del castell no només va perdre una gran batalla sinó dues persones molt properes.
Després de la visita a Montsegur es pot baixar fins al poble per veure el museu dels càtars. No és gaire gran i en mitja hora el tindreu fet. Serveix d’atracció als turistes per fer-los picar i consumir quelcom a la població. És la mateixa tàctica que segueix el castell de Quéribus amb el seu petit museu a Cucugnan.
Durant aquest mateix viatge també vaig visitar el castell de Puilaurens , en català Puillorenç, del que queda força més dempeus que no pas el de Montsegur. Amb el pas del temps i l’ús de l’artilleria es va canviar el mur del castell per fer-lo més segur. Ens trobem amb una altra fortalesa encimbellada dalt d’un cim anomenant Mont Ardu. S’aixeca a 697 metres i té diverses portes defensives que s’havien d’anar franquejant per tal d’arribar a l’interior.
Aquest castell va pertànyer a Aragó i també va ser un bastió protector del catarisme. Hi ha dos parts clarament diferenciades del castell. Un cinturó de muralla on hi havia diversos habitatges per als soldats i els paisans i el ramat i el que és el castell en sí defensat per uns vint o vint-i-cinc soldats. No en calien més perquè era de difícil accés. A la part del cinturó de la muralla hi hagué en el seu temps dos torres defensives però una d’elles es va tancar al segle XVII per motius defensius. Com a detall curiós el guia, que va parlar profusament del elements arquitectònics del castell, ens va indicar una mena de solc vertical a una paret per mostrar-nos que allò era una mena de walkie-talkie medieval rudimentari perquè quan parlàves al solc, la veu arribava fins al pis superior. I per cert heu de saber que la paraula walkie-talkie en francès és talkie-walkie. Aquesta gent són ben curiosos!
Aquest castell està relacionat amb la llegenda de la “Dame blanche”, la dama blanca que ens recorda un cop més la duresa de la vida a l’edat mitja. Pel que sembla Blanca de Bourbon hi va fer estada durant el seu viatge cap a Espanya on s’havia de casar amb Pere I de Castella també conegut com a Pere el Cruel. Però com que el marit no va rebre mai la dot de la seva esposa tota sencera la va maltractar fins a matar-la possiblement enverinada a l’edat de 22 anys. La bonica llegenda explica que encara es veu la silueta de la Dame Blanche tombant pel castell perquè va ser el darrer lloc on va ser feliç. La torre nord del castell s’anomena torre de la Dame Blanche en honor a ella. El guia, òbviament també ens va dir que allò que sembla que veu la gent de vegades pot ser una òliba i que el més segur és que es vegi més fàcilment si es consumeixen alguns dels excel·lents vins de la regió.
El tercer castell càtar que he visitat aquest estiu és el d’Aguilar. Aquest cop no vaig arribar a l’hora de la visita guiada i per tant només m’hi vaig passejar una estona. Està força derruït i costa imaginar-se’l en la seva època d’esplendor.
En aquests castells la visita guiada no s’ha de pagar extra sinó que està inclosa amb l’entrada.
Durant el meu tercer dia vaig visitar també Castellnou que és un castell molt ben conservat. Va pertànyer a la dinastia dels Castellnou que el van tenir des del segle X fins el segle XIV. El primer senyor de Castellnou fou Guillem I de l’any 1020 i el darrer Jasper V que morí el 1321. La Família Castellnou fou durant més de dos segles la família més poderosa de la regió dels Aspres i del Vallespir. La jurisdicció d’aquest castell depenia del comtat de Besalú que estava a mans d’una dinastia de Barcelona. Tanmateix, com que el poder dels Castellnou era tan gran i tenia ramificacions a l’església la Corona d’Aragó no veia amb bons ulls la família. I tot i així els Castellnou van ser fidels a la Corona fins i tot quan el territori passà a ser part del Regne de Mallorca que comprenia les illes Balears, el Rosselló, el Conflent, el Vallespir i part de la Cerdanya.
Us recomano fermament la visita a aquest castell i al seu preciós poblat medieval però us he d’advertir de no fer cap cafè al bar de la Plaça de Mallorca de Castellnou. Per molta música espanyola que sonés a la bonica terrassa el cafè em va costar 5,50 és a dir una autèntica presa de pèl a la francesa.
Però no tot van ser visites a castells aquest estiu. També vaig ser a les Gorges de Galamus, les Orgues de Ille-sur -Tet que són unes formacions rocoses similars a Montserrat però de més petites dimensions i color groguenc que destaquen en el paisatge verd i per últim el Moulin de Ribaute. És un impressionant congost on l’aigua flueix en petits saltants entre les formacions rocoses. Va ser un oasis d’aigua fresca que malauradament ja està molt massificat i ple de gent. Però em va abellir especialment banyar-m’hi després d’un dia de visites a dos castells diferents, Puilaurens i Aguilar. Això sí, si hi aneu assegureu-vos que el gps us porta pel camí indicat i no pel camí de cabres que vaig fer jo amb el meu pobre Peugeot 206. Vaig suar el que no està escrit fins arribar a l’aparcament i en algun moment hagués volgut tornar enrere per evitar alguna possible destrossa al cotxe.
Espero haver-vos fet venir gana d’aquesta regió de muntanyes bellíssimes. Si hi aneu us recomano el càmping La Maurynate a Mauri. Segur que us acullen molt bé, us ofereixen un got de vi la primera nit i us vindran a explicar coses d’aquesta fantàstica regió si ho voleu. Aquest ha estat un viatge també especial per a mi perquè he viatjat per primera vegada de nou acompanyada. Ho he fet més concretament d’un pare i una filla francesos que han tingut la paciència miraculosa d’aguantar-me a mi eterna “Einzelgängerin”. I per a qui no sàpiga alemany aquest terme té el seu equivalent “loner”, persona solitària o no avesada a diluir-se en grups grans de gent. Van ser molt valents els dos d’afegir-se a l’aventura amb una persona amb el meu caràcter.
Us deixo amb unes fotos dels paisatges. Bona setmana a tots!
Etiqueta: els càtars
Els càtars i els Pirineus orientals: el sabor embriagador de les muntanyes.
I mireu per on aquest any, sense poder programar gaire les meves vacances perquè el curs ha estat intens, pràcticament a darrera hora i quan ja se m’havien acabat les idees per anar de vacances, un amic francès català, o potser hauria de dir català francès, em va enviar un WhatsApp amb informació sobre possibles rutes dels castells càtars als Pirineus Orientals francesos i no vaig haver de dubtar gaire en decidir-me a anar-hi. Només fent una cerca ràpida a internet em vaig adonar de les infinites possibilitats d’aquest bocí de la França que com descobriria poc després encara se sent molt catalana tot i que va passar a ser part del país veí del nord el 1659. Un encert i una nova aventura que comença per a mi perquè per conèixer de debò aquesta zona aquest serà el primer dels meus estius per allí.
El campament base com anomeno jo al càmping on planto la tenda ha estat aquest any a la població de Maury. A simple vista passa desapercebuda a qui no sap encara que temps enrere va ser rica i esplendorosa. La decisió però no va ser històrica sinó pràctica. Em va semblar que el Càmping La Maurynate oferia uns bons serveis, un preu molt competitiu i quedava com a molt lluny a uns trenta minuts de tot allò que en un principi volia visitar aquest primer estiu. Així doncs el dos d’agost em vaig posar en marxa i hi vaig arribar just abans que comencés a ploure. Al càmping aquella primera nit vaig ser la única clienta en tenda de campanya i sortosament no va ploure a bots i barrals. Però no vull fer el post per explicar-vos batalletes de viatjant nòmada, no pas en aquesta ocasió. Més aviat us vull fer la boca aigua amb tot allò que he visitat i que m’ha meravellat.
El primer dia vaig visitar el castell de Quéribus que pertany al grup que s’anomena les cinc filles de Narbona. Aquest, com el de Perypertuse, es menciona per primera el 1022 i quan va néixer encara es trobava en territori de la Corona de Catalunya i Aragó. En ell s’hi van refugiar també igual que en el de Perypertuse, els darrers càtars perseguits per heretges i condemnats a desaparèixer de la terra per romandre per sempre més misteriosos. Chabert de Barbaira va signar la seva rendició i acabà entregant el castell a canvi de la seva llibertat. Cau perquè el que va ser el seu antic company d’armes Oliver de Termes l’ha traït. El castell canvia de bàndol i també de fisonomia gràcies al rei de França Lluís el sant que finançarà la remodelació i farà front ara als enemics del Regne d’Aragó. Per a fer-ho el de Quéribus era un punt estratègic de defensa.
Es castells de Quéribus i el de Perypertuse poca cosa mantenen en peu de les antigues fortificacions occitanes. Tanmateix es formen i s’aixequen imponents en aquell indret que els occitans triaren per erigir-los. Les vistes són per deixar-nos sense respiració i els cops de la tramuntana ens dificultaran l’ascens per gaudir d’aquests vestigi fabulosos del passat. Quéribus neix i creix d’una cresta rocallosa i escala fins als 729 metres. Avui dia el veiem i gaudim reforçat amb els ginys del enginyers del rei de França. Des d’ell es controlava el massís de Corberes i la visibilitat li donava l’avantatge infal·lible de la possibilitat de defensa abans de l’atac.
Però recapitulem una mica per entendre millor la història. El 1245 Lluís IX, conegut com a Sant Lluís, torna de les croades d’Orient i anomena Pierre d’Auteul senescal de Carcassone i li encomana reduir l’últim reducte de resistència, el castell de Quéribus. Recorreran com he dit abans a l’antic amic de Chabert per capturar-lo i forçar la rendició. El castell canvia de bàndol però tornarà a ser Aragonés o Catalano-Aragonés durant el segle XV quan el rei Lluís XI no respecta la pau signada al tractat de Corbeil i l’any 1248 ocupa Perpinyà i el Rosselló enfurismant els aragonesos que lluiten i recuperen aquests dos municipis i el castell de Quéribus. La victòria dura poc perquè dos anys més tard tornarà a ser francès. Pobre castell tant canviar de mans! Si hagués pogut parlar com s’hagués queixat!
He de dir que si no fos per la informació que em van proporcionar les guies m’hagués estat veritablement difícil veure que els element de l’edat mitjana es barregen amb els del Renaixement i acaben formant un conjunt homogeni i misteriós, una bella rosa en el paisatge muntanyós d’aquesta part dels Pirineus que vam perdre i se’ns extirpà per ira d’un rei.
Com us he dit abans Quéribus serà un darrer punt de refugi dels càtars i dels senyors faïdits, que són els que han estat desposseïts per heretges. Benoit de Termes, bisbe càtar de Razenes hi morí l’any 1241 i abans de caure definitivament encara acollia càtars. D’aquells que van quedar la història no n’ha dit res però més endavant us en faig cinc cèntims.
Cal esmentar que una de les proeses dels enginyers de França va ser aconseguir crear una cisterna que podia recollir fins a seixanta mil litres d’aigua per abastir el castell i els que hi vivien. Eren pocs i de soldats només uns 25. No se’ls va permetre viure-hi amb les seves dones, a qui es va enviar a poblacions properes com Cucugnan. Aquesta petita vila que també vaig visitar durant el meu primer dia als Pirineus orientals va prosperar i es va fer rica gràcies a la vinya. Abans d’això la gent del poble malvivia amb el cultiu del cereal i la cria de cabres.
Curiós d’aquesta població és la seva verge embarassada. Malauradament els espanyols van destruir el municipi al segle XV i després va néixer un nou Cucugnan que ha donat pas al que coneixem ara.
Del primer dia també em vaig endur una bona impressió de la població de Tautavel on hi ha un centre de recerca arqueològica i un museu. L’activitat arqueològica s’hi ha desenvolupat d’ençà de la descoberta de les restes d’un homínid que no es corresponien amb el de Neardental o l’Homo Sàpiens. Les restes trobades a la cauna de l’Aragó daten de fa uns 570.000 a 400.000 anys i pertanyen a l’espècie que s’ha anomenat Homo Heidelbergensis. És la primera espècie d’homínid prop de la que s’han trobat indicis de mentalitat simbòlica. S’ha anomenat Homo Heidelbergensis perquè les primeres restes d’aquesta espècie es van trobar al voltant de Heidelberg. A Tautavel també se’n van trobar i per això s’anomena a les restes “l’home de Tautavel”. El museu ofereix una pila de reproduccions de restes d’homínids i de les seves representacions artístiques. El més interessant va ser l’explicació d’una arqueòloga sobre els mètodes per fer foc dels homes primitius. La localitat és bufona i polida però no hi cal buscar ni gaires locals d’oci ni gaires botigues.
L’endemà de la meva visita a Quéribus vaig decidir anar al castell que m’havien recomanat com a més bonic entre totes les que els francesos anomenen “les cinq filles de Carcassone” i que són els castells d’Aguilar, el de Peyrepertuse, el de Termes i el de Puilaurens. Es tracta del castell de Peyrepertuse que és relativament proper al de Quéribus. Només en veure’l de lluny sorprèn la seva magnitud perquè es tracta d’una fortificació en dues parts col·locades sobre una muntanya rocosa i de dificilíssim accés. Us recomano només la visita si esteu molt en forma perquè la pujada no és fàcil i la baixada pot ser terrorífica. El principal problema és que només hi ha un camí relativament planer fins arribar a la primera part del castell, la situada més avall. D’una primera part d’aquest complex a l’altre hi ha una pujada farragosa en terreny rocallós que si intenteu pujar com jo carregats de bossa, motxilla amb l’ordinador i sandàlies serà tot u repte i prova física, a més d’una temeritat. El sol de justícia no va ajudar a ascendir el magnífic castell que ara està en la seva part interior majoritàriament derruït. Aquest cop sí que vaig agafar l’àudioguia i val la pena. Aquest castell s’aixeca en 300 metres i té forma de vaixell. És tan gran que té la mateixa superfície que la ciutadella de Carcassona. Està dividida en el recinte de la part inferior, el de la part superior de difícil pujar i la torre de Sant Jordi. Entre el recinte inferior i el superior hi ha el castell primitiu dels reis occitans. La regió de Peypertuse apareix el segle IX i el castell del segle XI pertanyia al compte de Besalú. El rei de França Lluís IX, el rei sant, el va fer seu el 1240. Durant aquest mateix segle en aquesta regió una colla de cristians es van fer adeptes del moviment dels càtars i el seu estil de vida i creences irritaven als membres de l’església catòlica que els va acabar declarant heretges. El Papa Innocenci III va començar una creuada contra ells. Els càtars consideraven que els humans havien estat atrapats en el món imperfecte creat pel dimoni i s’anaven reencarnat fins que Jesús va baixar a salvar-los. Però per ells Jesús no va salvar l’home a través de la seva crucifixió sinó a través de la seva predicació. Ells no acceptaven la resurrecció de Crist en cos i ànima i per tant la seva creença anava contra els fonaments de la catòlica. Els càtars practicaven una vida de pobresa, castedat i eren vegetarians.
La fortalesa de Peyrepertuse va ser un dels darrers refugis dels càtars. Quan va pertànyer al rei, aquest la va reforçar i la va engrandir i va fer construir la gran escala al costat del segon recinte. Es va convertir en un enclau i punt de defensa del territori francès contra les incursions de la corona d’Aragó. També va ser el lloc on Enric de Trastàmara es va refugiar per planejar un atac contra el seu germanastre i legítim rei Pere el Cruel. Val a dir que tot i el sobrenom de “el Cruel” Pere I era partidari de la convivència entre cristians, jueus i musulmans i el seu germanastre Enric utilitzà l’antisemitisme per guanyar adeptes i enemics del seu germanastre. Des del meu —l’anomeno meu perquè el somniaré durant molt de temps—castell de Peyrepertuse va organitzar els seus exercits que finalment derrotaran els de Pere el Cruel a la batalla de Montiel el 1369. Pere I presoner va ser assassinat pel seu germanastre. Així veieu si n’ha estat d’important aquest castell per la història!
Pel que fa al personal i per fer-vos una idea de la gent que es necessitava, el 1302 el castell el guardaven un castellà, 21 sergents, un vigilant, un porter, un capellà i molts gossos. Al segle XIV eren la gent que habitava la contrada la que vigilava el castell a canvi de no pagar cap impost.
Amb tot el que us he explicat ja us imagineu que no era fàcil accedir al castell sense ser vist i que et caiguessin les fletxes del vigilant. Llavors com s’ho feien els soldats per anar a veure les seves mullers a les poblacions del voltant sense córrer perill? Doncs resulta que hi havia una poterna entre la latrina o comuna i el refugi en una senda amagada. Així es podia sortir protegit per la cresta rocallosa si s’era suficientment àgil per baixar la pendent espectacular i perillosa.
La part més antiga de Peyrepertuse va començar amb el que era una torre que es va transformar posteriorment en cisterna. La torre del governador i posterior cisterna es convertí en església del primer recinte. De cisternes n’hi havia quatre al castell i eren essencials per recollir l’aigua ja que en un lloc de tant difícil accés era impossible portar-la de qualsevol altre indret.
La part més alta del recinte també és de difícil accés fins que en el seu darrer tram hi trobem una escala de seixanta esglaons que va fer construir el rei Lluís el sant el 1242. I a 800 metres d’altitud els enginyers reials van aixecar la torre de sant Jordi. La vista és imponent, meravellosa i vertiginosa alhora.
Els castells de Quéribus i de Peyrepertuse són els dos que es poden veure a distància i comunicar-se l’un amb l’altre. Ambos vigilaven la regió en la seva totalitat des del mar fins els Pirineus. Peyrepertuse i Quéribus avisaven amb senyals de foc de l’arribada de qualsevol possible incursió i es calcula que a l’època s’hagués trigat unes tres hores des de l’observació d’un possible atac fins que Carcassona estava informada.
Com us podeu imaginar després de la pujada vertiginosa i la baixada arriscada amb el pes de les bosses i les meves més que inadequades sandàlies, vaig fer un gelat a l’entrada del castell on es venen els tiquets i vaig decidir donar-me una mica de descans la resta del dia. Vaig poder visitar ràpidament Saint-Paul-de-Fenouillet i Maury però estava massa cansada per gaires esforços més físics.
Sortosament l’endemà vaig visitar el Château de Salses, ja a peu gairebé pla,perquè em va caler donar un descans a les cames i genolls després de superar el repte.
De la resta del meu viatge us en faig cinc cèntims més la setmana vinent. Fins llavors us deixo amb el sabor dolç de les fotografies que no fan prou honor a la bellesa del paisatge i de les joies històriques que hi vaig veure.
marionamar 