Dissabte passat i aprofitant que volia fer una sortida per setmana santa, vaig decidir finalment anar a veure el castell de Cardona amb un amic. Feia temps que ho teníem pendent i vaig pensar que si quan faig vacances a França soc capaç de visitar castells i no cansar-me’n, també ho puc fer aquí i conèixer el nostre patrimoni i una mica de la nostra història.
La visita guiada no és gens cara i vaig pagar-la gustosa. Per vuit euros amb cinquanta una guia turística ens va explicar i il·lustrar el què i el com d’un castell que va fer construir Lluís el Pietós l’any 789 per tal d’assegurar la reconquesta de l’interior del Principat. La situació del castell de Cardona, ubicat en una posició naturalment elevada era immillorable perquè permetia el control sobre totes les rutes del principat i també permetia la vigilància de la frontera amb els sarraïns que en aquella època eren a tocar. Del castell primerenc en queda molt poc i el que coneixem està prop de la torra de la minyona que serveix per adonar-nos del tipus de fortalesa que va arribar a ser. En un principi el castell estava protegit per unes muralles de sis metres que ja no hi són i unes torres tenien uns vint-i-cinc metres però la que podem veure ara és de només 12,5 metres perquè amb els anys i amb el canvi en les estratègies bèl·liques, les muralles es van anar eixamplant però baixant d’alçada i també va ser convenient rebaixar l’alçada de les torres.
Guifré el Pilós va reconstruir el castell i el va ampliar el 886 i al segle XI, Borrell II, comte de Barcelona, el va reedificar. El primer va atorgar la primera carta de poblament a Cardona, i Borrell II la segona. Aquestes cartes de poblament servien per atraure homes i dones a indrets on no s’hi habitava a canvi de certs privilegis.
La fortuna dels Cardona va anar augmentant i la família que va anar ascendint en l’escala social gràcies a l’extracció de sal de les mines de Cardona. Aquesta sal era exportada arreu d’Europa i va permetre a la família enriquir-se i prosperar de manera que van ser capaços de construir una residència opulent i van fer erigir una col·legiata en època romànica amb una alçada i una lluminositat que no es corresponen a l’època. L’església de Sant Vicenç va ser aixecada en només 21 anys i als senyors del castell els va assegurar la benevolència de l’estament eclesiàstic. La vida del castell estava dividida entre la de la noblesa i els seus servents i la dels religiosos i la magnificència de l’església clarament visible des del món musulmà era una frontera clara i un símbol de poder i resolució davant de l’altra fe. D’aquí també la seva magnitud.
Ens hem d’imaginar l’època de la marca hispànica com un llarg període en què les zones frontereres eren ara cristianes i ara musulmanes. Això era així degut a petites guerres, incursions i també a pactes que estalviaven sang. De fet una de les llegendes que relacionem amb el castell de Cardona mostra la barreja i la diplomàcia que gastaven cristians i musulmans llavors.
Es diu que la torre de la minyona s’anomena així en honor a una de les filles dels senyors del castell que un dia van fer una gran festa i hi van convidar totes les persones influents de la contrada i fins i tot els veïns musulmans poderosos. Entre ells hi havia un “Abdul” de la dinastia dels omeies que en aquella època dominava gran part de l’Al Andalus i va aparèixer a la festa deixant a tothom bocabadat. Cal pensar que del segle VIII al XI, els cristians estaven a anys llum dels coneixements dels musulmans contemporanis que eren superiors en ciències com l’astronomia, la matemàtica i la medicina i suposaven el progrés. Diu la llegenda que Abdul es va enamorar de la minyona dels Cardona, és a dir la filla petita que es deia Adelès, i que com que ella, que potser només tenia dotze anys també n’estava, van començar a trobar-se d’amagat prop del castell però en ser descoberts van ser delatats per un dels germans d’Adelès.
Com a càstig se la va tancar a una de les torres on s’hi empresonaven els criminals i se la va deixar amb un servent sord, mut i cec. Segons la bonica llegenda Abdul va fer tot els possibles per salvar-la i va renegar fins i tot de la seva fe. Però quan es va obrir la torre un any després de tancar Adelès a la presó, se la van trobar morta.
És difícil de creure que uns nobles deixessin perdre el que en aquella època era una bona moneda de negociació però el que sí és cert és que a l’arbre genealògic dels Cardona hi apareix una Adela o Adelaida que podria ser la de la llegenda. Al cap i a la fi l’amor no coneix religions i de parelles que han desafiat les lleis “divinies” n’hi ha hagut moltes a la historia real.
El castell es proveïa d’aigua a través de 3 cisternes que en la seva època van arribar a recollir 400.000 litres de pluja. Estem parlant de l’època en què els senyors de Cardona van construir en el turó la seva residència, és a dir cap al 1.240. I per cert, en un moment determinat van adquirir una segona residència a Arbeca, a Lleida amb una palau opulent i que era una mostra de l’ostentació i el poder de la família. De fet als Cardona se’ls va arribar a anomenar els reis sense corona.
El castell de Cardona també té un passat més recent força interessant perquè va ser capaç de resistir el setge Borbònic amb un exercit de 2.000 homes contra el d’uns onze mill dels Borbons. Però resulta que el setge el van començar el novembre i els caps militar de l’altre bàndol mai van pensar que Cardona resistís tant i amb això van acabar sent ells que més patien les inclemències meteorològiques de la tardor.
Si aneu a Cardona a veure el castell us recomano que si podeu feu la visita amb una guia que es diu Núria. No us en penedireu. L’hora i mitja passa volant i una queda amb ganes de saber més de la família dels Cardona. L’únic que no va gaire a l’hora són els serveis del castell perquè consisteixen en unes barraques ubicades fora del recinte i el conjunt arquitectònic es mereix uns banys com cal, sobre tot perquè cada cop hi ha més visitants i els pocs banys fora del castell es queden més que curts. De la mateixa manera l’oferta gastronòmica és molt justa a Cardona. Si voleu menjar bé, ràpid i no us cal entaular-vos gaire, us recomano el bar “el turista” que queda prop del castell. Però si aneu a la plaça del poble i voleu dinar, el menú no baixa dels vint-i-cinc tot i no ser res de l’altre món. Així és que per si de cas millor portar un parell d’entrepans al cotxe per no passar gana i tampoc haver de fer cua. Els restaurants es concentren tots al centre i estaven tots plens.
Si un altre dia visito les mines de sal, hi aniré ben preparada.
Bona setmana a tots!

Dissabte passat i aprofitant que volia fer una sortida per setmana santa, vaig decidir finalment anar a veure el castell de Cardona amb un amic. Feia temps que ho teníem pendent i vaig pensar que si quan faig vacances a França soc capaç de visitar castells i no cansar-me’n, també ho puc fer aquí i conèixer el nostre patrimoni i una mica de la nostra història.
La visita guiada no és gens cara i vaig pagar-la gustosa. Per vuit euros amb cinquanta una guia turística ens va explicar i il·lustrar el què i el com d’un castell que va fer construir Lluís el Pietós l’any 789 per tal d’assegurar la reconquesta de l’interior del Principat. La situació del castell de Cardona, ubicat en una posició naturalment elevada era immillorable perquè permetia el control sobre totes les rutes del principat i també permetia la vigilància de la frontera amb els sarraïns que en aquella època eren a tocar. Del castell primerenc en queda molt poc i el que coneixem està prop de la torra de la minyona que serveix per adonar-nos del tipus de fortalesa que va arribar a ser. En un principi el castell estava protegit per unes muralles de sis metres que ja no hi són i unes torres tenien uns vint-i-cinc metres però la que podem veure ara és de només 12,5 metres perquè amb els anys i amb el canvi en les estratègies bèl·liques, les muralles es van anar eixamplant però baixant d’alçada i també va ser convenient rebaixar l’alçada de les torres.
Guifré el Pilós va reconstruir el castell i el va ampliar el 886 i al segle XI, Borrell II, comte de Barcelona, el va reedificar. El primer va atorgar la primera carta de poblament a Cardona, i Borrell II la segona. Aquestes cartes de poblament servien per atraure homes i dones a indrets on no s’hi habitava a canvi de certs privilegis.
La fortuna dels Cardona va anar augmentant i la família que va anar ascendint en l’escala social gràcies a l’extracció de sal de les mines de Cardona. Aquesta sal era exportada arreu d’Europa i va permetre a la família enriquir-se i prosperar de manera que van ser capaços de construir una residència opulent i van fer erigir una col·legiata en època romànica amb una alçada i una lluminositat que no es corresponen a l’època. L’església de Sant Vicenç va ser aixecada en només 21 anys i als senyors del castell els va assegurar la benevolència de l’estament eclesiàstic. La vida del castell estava dividida entre la de la noblesa i els seus servents i la dels religiosos i la magnificència de l’església clarament visible des del món musulmà era una frontera clara i un símbol de poder i resolució davant de l’altra fe. D’aquí també la seva magnitud.
Ens hem d’imaginar l’època de la marca hispànica com un llarg període en què les zones frontereres eren ara cristianes i ara musulmanes. Això era així degut a petites guerres, incursions i també a pactes que estalviaven sang. De fet una de les llegendes que relacionem amb el castell de Cardona mostra la barreja i la diplomàcia que gastaven cristians i musulmans llavors.
Es diu que la torre de la minyona s’anomena així en honor a una de les filles dels senyors del castell que un dia van fer una gran festa i hi van convidar totes les persones influents de la contrada i fins i tot els veïns musulmans poderosos. Entre ells hi havia un “Abdul” de la dinastia dels omeies que en aquella època dominava gran part de l’Al Andalus i va aparèixer a la festa deixant a tothom bocabadat. Cal pensar que del segle VIII al XI, els cristians estaven a anys llum dels coneixements dels musulmans contemporanis que eren superiors en ciències com l’astronomia, la matemàtica i la medicina i suposaven el progrés. Diu la llegenda que Abdul es va enamorar de la minyona dels Cardona, és a dir la filla petita que es deia Adelès, i que com que ella, que potser només tenia dotze anys també n’estava, van començar a trobar-se d’amagat prop del castell però en ser descoberts van ser delatats per un dels germans d’Adelès.
Com a càstig se la va tancar a una de les torres on s’hi empresonaven els criminals i se la va deixar amb un servent sord, mut i cec. Segons la bonica llegenda Abdul va fer tot els possibles per salvar-la i va renegar fins i tot de la seva fe. Però quan es va obrir la torre un any després de tancar Adelès a la presó, se la van trobar morta.
És difícil de creure que uns nobles deixessin perdre el que en aquella època era una bona moneda de negociació però el que sí és cert és que a l’arbre genealògic dels Cardona hi apareix una Adela o Adelaida que podria ser la de la llegenda. Al cap i a la fi l’amor no coneix religions i de parelles que han desafiat les lleis “divinies” n’hi ha hagut moltes a la historia real.
El castell es proveïa d’aigua a través de 3 cisternes que en la seva època van arribar a recollir 400.000 litres de pluja. Estem parlant de l’època en què els senyors de Cardona van construir en el turó la seva residència, és a dir cap al 1.240. I per cert, en un moment determinat van adquirir una segona residència a Arbeca, a Lleida amb una palau opulent i que era una mostra de l’ostentació i el poder de la família. De fet als Cardona se’ls va arribar a anomenar els reis sense corona.
El castell de Cardona també té un passat més recent força interessant perquè va ser capaç de resistir el setge Borbònic amb un exercit de 2.000 homes contra el d’uns onze mill dels Borbons. Però resulta que el setge el van començar el novembre i els caps militar de l’altre bàndol mai van pensar que Cardona resistís tant i amb això van acabar sent ells que més patien les inclemències meteorològiques de la tardor.
Si aneu a Cardona a veure el castell us recomano que si podeu feu la visita amb una guia que es diu Núria. No us en penedireu. L’hora i mitja passa volant i una queda amb ganes de saber més de la família dels Cardona. L’únic que no va gaire a l’hora són els serveis del castell perquè consisteixen en unes barraques ubicades fora del recinte i el conjunt arquitectònic es mereix uns banys com cal, sobre tot perquè cada cop hi ha més visitants i els pocs banys fora del castell es queden més que curts. De la mateixa manera l’oferta gastronòmica és molt justa a Cardona. Si voleu menjar bé, ràpid i no us cal entaular-vos gaire, us recomano el bar “el turista” que queda prop del castell. Però si aneu a la plaça del poble i voleu dinar, el menú no baixa dels vint-i-cinc tot i no ser res de l’altre món. Així és que per si de cas millor portar un parell d’entrepans al cotxe per no passar gana i tampoc haver de fer cua. Els restaurants es concentren tots al centre i estaven tots plens.
Si un altre dia visito les mines de sal, hi aniré ben preparada.
Bona setmana a tots!