Aquesta setmana al “Tageschau “, el telenotícies alemany de la primera del dissabte dia 16, un dels temes dels que es van tractar va ser l’esborrany de projecte del CDU per canviar el “Bürgergeld” per una “Grundsicherung”. Anem a pams, el” Bürgergeld” es pot traduir com a “diners dels ciutadans” i la “Grundsicherung” seria l’assegurança bàsica. L’actual “Bürgergeld” no és res més que la prestació econòmica que s’ofereix a aquelles persones que han deixat de cobrar l’atur i que per algun motiu no poden guanyar-se el sou per viure. El tema ja fa temps que m’interessa i molt perquè quan Pedro Sánchez va sortir amb això de la renda universal jo em vaig portar les mans al cap. Per molt d’esquerres que sigui, els subsidis de l’estat de llarga durada crec que han d’estar subjectes a controls rigorosos i no es poden anar oferint per les bones perquè acaben generant una pila de gent sense cap gana de treballar. Sona molt de dretes, ho sé, però és que de ganduls n’hi ha per tot arreu.

El “Bürgergeld” anteriorment es va anomenar “Harzt IV” o “Arbeitslosengeld II”, la prestació per atur II i és aquella prestació que es pot percebre si s’ha acabat el subsidi de l’atur i encara no s’ha trobat feina. Era una quantitat amb la que els ciutadans no podien viure de manera digna després d’esgotar el seu any de prestació d’atur. I fixem-nos ara en una dada: A Alemanya l’atur es percep només durant un any i no dos com aquí tot i que el país és força més potent econòmicament que el nostre. El “Arbeitslosengeld II” es va substituir per un “Bürgergeld” més digne per ajudar a les persones en risc d’exclusió social. Actualment hi ha requisits per cobrar el Bürgergeld i també sancions que fan que puguis deixar de percebre la quantitat completa. Per exemple, si el Bürgergeld actual corresponent a una persona adulta sense fills és de 563 euros, però a aquesta persona se li ofereix una feina “zumutbar” i la rebutja, el primer mes, el perceptor cobrarà un 10 per cent menys d’aquesta renda. Si rebutja una feina per segona vegada, cobra un vint per cent menys durant dos mesos i si torna a rebutjar de nou una feina per tercera vegada, llavors cobra un 30 per cent menys del “Bürgergeld” durant tres mesos. Aquí el més interessant és que estigui contemplat al reglament alemany què és una feina “zumutbar”. S’entén que “zumutbar” és raonable, una feina que no representi unes exigències desmesurades ni una explotació física, psíquica o emocional de cap mena.

Ho trobo més que lògic. Ja fa anys quan vivia a Alemanya vaig conèixer un docent que treballava a la universitat però que mai feia més d’un o dos cursos per semestre. La feina li servia tan sols per tenir uns diners extra i la seva principal font d’ingressos era el subsidi social que en aquella època s’anomenava “soziale Hilfe”, ajuda social. Aquest docent en concret no tenia cap mena de discapacitat física ni intel·lectual i podia haver-se posat a treballar de docent d’espanyol o d’italià ja que estava llicenciat en ambdues llengües. Però mentre jo m’escarrassava per pagar-me les despeses i estudiar la meva carrera, ell vivia queixós perquè no li sobraven els diners però es negava a buscar cap feina que ell no considerés prou bona per a ell.

Des de llavors les coses han canviat perquè ara hi ha sancions per aquells que no “mostren interès” per reincorporar-se al mercat laboral. No obstant, dissabte passat vaig parlar amb un conegut a Alemanya i ell mateix em va dir que sovint aquestes sancions no s’apliquen.

El CDU que és un partit de dretes vol canviar el “Bürgergeld” per una prestació anomenada “Grundversicherung” perquè creu que l’actual “Bürgergeld” no incentiva prou la reincorporació a la feina.

Com sempre hi ha dues cares de la moneda. Per una banda certament determinat tipus de perceptor amb malalties físiques, psíquiques o depressió, s’acabarà d’enfonsar si per algun motiu es queda sense la seva principal font d’ingressos. Per altra banda però, si els requisits són altres i la quantitat disminueix realment en rebutjar la feina, potser més gent tornarà al circuit laboral. No podem oblidar que les prestacions socials es paguen amb els impostos dels que treballen.

Ara anem al nostre cas, el cas d’Espanya. Aquí l’atur es pot arribar a percebre fins i tot dos anys. Això permet molt de marge de maniobra a molta gent i sent la terra de la picaresca, quanta gent està a l’atur i segueix treballant en negre? No tenim suficient control per assegurar-nos que n’hi hagi que no estiguin gaudint de dos anys semi-sabàtics a costa de les arques públiques.

Per acabar-ho d’adobar, el nostre IMV, ingrés mínim vital, es garanteix a tots per un igual sense haver de presentar cap prova ni sol·licitud de disponibilitat per treballar. Segons l’actual llei, només cal ser resident a Espanya durant un any per accedir a aquesta renda.
I Pedro Sánchez finament va tirar endavant la Renda bàsica Universal que és un ajut de 900 euros que es dona a tot aquell que estigui en situació de vulnerabilitat i que garanteix que la persona podrà dir eternament “no” a feines no dignes.

De perceptors d’aquesta renda universal només en conec un. L’individu en qüestió ha estat rebutjant contínuament feines amb contractes regulars per tal de poder demostrar que durant el període necessari no ha superat els ingressos que permeten l’accés a aquest regal del cel. El pitjor és que nosaltres en aquest país ni tan sols demanem als que la cobren que facin l’esforç de buscar feina i així doncs hi haurà autèntics paràsits que viuran bé sense treballar gaire. I és que el punt està en que la percepció de la renda no implica que no es puguin exercir altres feines.

Torno al cas d’aquest conegut meu. Després de rebutjar feines ben pagades i dedicar-se a donar classes d’anglès i feinejar aquí i allà, finalment va aconseguir la renda universal. Com que viu en una casa ocupada, les seves úniques despeses són el menjar i els fills. Està sempre de molt bon humor i a mi durant mesos m’ha inflat el cap amb allò de que treballo massa i la feina és massa important per a mi.

És molt divertit fer-se petar els diners en birres als clubs nocturns mentre els altres ens trenquem les banyes treballant.

El pol oposat és una amiga meva que treballa a una cadena de supermercats catalana. Aquesta en concret no gasta gaire bon tracte amb els empleats. Li canvien el torn sovint i el de matí implica que es lleva a quarts de cinc del matí. El seu horari és de més de quaranta hores setmanals i el seu sou no arriba als mil tres-cents. A més, aquest any no li han pagat els incentius perquè ha estat de baixa dues vegades el mateix any.

I ara compareu la situació: la meva amiga treballa i es paga les despeses, aquest conegut meu viu del seu volant de “vulnerabilitat” i es dedica a escoltar música en concerts amb els diners dels altres.

Vull pensar que no tots els que cobren la renda universal tenen tan poques ganes de portar una vida digna com aquest paio en concret de nacionalitat anglesa, que dels gairebé vint anys que porta aquí només ha treballat i cotitzat  com a molt sis o set. Però el subsidi el percep igualment. Jo també vull gaudir d’unes vacances pagades? Què he fet malament? No posar fills al món sense tenir recursos per mantenir-los? Certament sovint haver intentat fer les coses bé em fa sentir molt toixa.

Jo no puc canviar les lleis però sí que puc intentar que la gent hi reflexioni i puc també rebutjar estar prop de persones com aquest anglès que es dedica a torrar-se al sol del país mentre una immensa majoria va a la feina i intenta no queixar-se.

Realment s’hauria de revisar de manera molt seriosa a qui se li proporciona la renda i no oferir-la de manera indefinida perquè només criarem ganduls i paràsits.

Dit això passo a un tema més agradívol i us desitjo unes bones vacances de setmana santa.