Si seguiu el meu blog ja sabreu que Alemanya és per a mi una segona pàtria. Hi vaig anar quan era molt jove i vaig estudiar allí la carrera amb la que em guanyo la vida. De jove m’atreien els seus paisatges nevats, els seus boscos frondosos i el seu clima que sens dubte convida més a la introspecció que el d’aquí. La seva fama era la d’un país pròsper i on tot funcionava relativament bé gràcies al rigor alemany.  Hi vaig passar aquella part de la vida que potser més ens marca i per tant un bocí del meu cor segueix allà tot i que no gosi agafar l’avió i anar-hi per por de sentir-me un altre cop mig d’aquí i mig d’allà en tornar. Tot i que els alemanys tenen la fama de tenir un caràcter més aviat aspre, jo vaig descobrir aviat que era força més fàcil fer amics en terres germàniques que aquí i em vaig passar els tres primes anys del meu retorn enyorant profundament certs aspectes de la cultura alemanya. El clima i el menjar òbviament no però l’amor per l’ordre i el tarannà directe dels teutons em van captivar.

Per a mi és important continuar en contacte amb aquell país que vaig conèixer com a altament efectiu i que em va donar l’oportunitat que em calia: els meus estudis. Per a mi és una tradició veure el Tagesschau a les 20:00, el telenotícies alemany del canal ARD. Gràcies a aquest informatiu estic al dia del que passa a la meva segona pàtria i quan quelcom m’inquieta en parlo amb dos dels meus amics alemanys que viuen a Leipzig. Generalment em solen tranquil·litzar perquè afirmen que ells tenen la tendència a voler veure catàstrofes on no n’hi ha tantes. Santes paraules però jo tinc la mosca darrera l’orella!

Penso que Alemanya ha patit durant la seva història diverses crisis d’identitat. Una crisi d’identitat nacional pot esdevenir quan la imatge i l’estereotip que té una immensa part de la població d’un país de si mateixa entra en contradicció amb la realitat que es percep. Molt probablement la primera crisi la van patir els alemanys després de la Primera Guerra Mundial quan Alemanya va haver d’acceptar la culpa exclusiva de la guerra i pagar unes sancions de 132.000 milions de marcs que van produir una hiperinflació i van portar a una crisi econòmica que ofegava la població. A més el país va perdre territoris perquè va cedir l’Alsàcia o Lorena a França, i d’altres a Polònia, Dinamarca i Bèlgica. La ferida de la humiliació del tractat de Versalles es va tancar potser definitivament el 2010, any en què Alemanya va acabar de pagar les indemnitzacions per la Guerra. No obstant, la desmilitarització d’Alemanya i el grau de submissió en el que volien sotmetre el país van acabar atiant els discursos nacionalistes de Hitler que prometia retornar l’orgull perdut a la nació. Per tant la primera crisi d’identitat va venir després de la primer guerra mundial. La segona la vaig viure en persona. Va començar poc després de la reunificació d’Alemanya i encara podríem dir que perdura ara.

La caiguda del mur va reactivar parcialment l’economia del país que ja començava a fer una mica de fallida. Al mercat Alemany es van incorporar 13 milions de persones amb ganes de comprar i adquirir. Òbviament la reunificació va tenir un cost molt alt per als alemanys i sempre cal tenir en compte que una gran part dels de l’est es van sentir perdedors d’aquell gran moment històric. Alemanya no es podia permetre tenir una indústria doble i repetida i per tant o es van vendre les empreses de l’est a l’estranger o senzillament si no eren rentables es van tancar i molta gent entre 35 i 60 va quedar sense feina. Recordo també que aquelles rendes més altes d’Alemanya encara estan pagant el “Solidaritätsbeitrag” —la contribució de solidaritat— per donar una injecció de diners a la indústria i les infraestructures de les regions de l’Antiga República Democràtica Alemanya perquè encara estan força enrere en comparació amb les de l’oest. Malauradament aquella crisi d’identitat dels habitants de l’est d’Alemanya encara no està del tot superada perquè encara no s’han equiparat del tot amb els habitants de l’oest.

La tercera crisi la intueixo ara i és latent, potent i perillosa perquè els mateixos alemanys no la volen reconèixer. El país que era el motor europeu amb una indústria automobilística capdavantera es troba amb un sector estancat que no pot seguir produint perquè no ven. Tenen una competència brutal i eficaç dels països asiàtics que fa anys que fan els deures i produeixen vehicles menys contaminants a més baix preu.

De fet, el sector automobilístic està tocat des de l’escàndol de la manipulació de les emissions de CO2 de la Volkswagen. La fiabilitat dels vehicles alemanys es va posar en dubte i la seriositat i el rigor que més o menys tots els països veuen a l’Alemany també.

Però és que a més de la indústria que no rutlla hi ha altres problemes econòmics i aquell estat del benestar on els habitants se sentien tan segurs els trontolla massa. L’habitatge s’ha encarit de manera que les rendes més baixes tampoc accedeixen a un pis digne. Gent que ha viscut sola o en família ha de plantejar-se viure en pisos compartits degut als seus preus.  Només cal donar una mirada a algun dels portals immobiliaris més utilitzats a Alemanya com Immowelt.  A la capital a Berlín un pis d’una habitació i  42,2 metres quadrats al carrer Neptunstrasse costa 844 de lloguer fred. El lloguer fred o “Kaltmiete” és la quantitat que es paga pel pis sense les despeses de calefacció. I aquestes rarament baixen dels 100 o 150 euros al mes si no es vol trobar un estalactites a la dutxa del bany. El millor preu que he trobat és a Berlin Adlershof on demanen per un pis de 3 habitacions i 73 metres quadrats 820 euros. A Dresden els preus no varien gaire. Per un pis de dos plantes de 64 metres quadrats es pot pagar 863 euros. No vull dir que la situació sigui pitjor que aquí ni molt menys. A Barcelona per menys de 900 euros només pots llogar un pàrquing però el que vull indicar és que viure a Alemanya ja no és tan econòmic com fa deu anys i els col·lectius vulnerables com les mares o pares solters i els pensionistes tenen problemes per aconseguir mantenir un espai propi.

Els docents van fer vaga el 2024 reclamant un augment de sou. A més amb el canvi de règim a Síria el sistema mèdic patia per si uns 5.000 metges siris voldrien tornar al seu país perquè no en tenen prou amb els seus. I per si el malestar general no fos prou intens hi ha hagut un canvi de govern perquè la “Ampelkoalition”, la coalició semàfor ha fet fallida. S’hi afegeix que l’onze de setembre del passat any va desplomar-se el pont Carolabrücke sobre el riu Elba. Es va haver de reconèixer públicament que no s’havia invertit prou en el manteniment de ponts que fa tantíssims anys que van ser construïts. És a dir que manquen diners per temes necessaris. I el divendres de la setmana passada en la cerimònia de clausura d’un esdeveniment a Düsseldorf van fallar els focs artificials i en comptes d’esclatar a l’aire van esclatar al terra provocant ferits de diversa gravetat. El 2024 no va ser bo pels alemanys i aquest tampoc ho està sent gaire.

Per combatre el dèficit de les arques públiques ja es va anunciar que s’haurien de tocar les jubilacions. El govern explica que el 1968 la pensió d’un jubilat la pagaven 6 persones en actiu. Ara una jubilació la paguen dues persones en actiu. Per tal de no posar pressió sobre els treballadors joves s’està parlant de que aquells jubilats amb pensions més altes renunciïn a un 10% per aportar-lo a les rendes més baixes, a les que no arriben a final de mes.

Un tema delicat aquest de les pensions perquè indica que el diners que es paguen cada més en impostos i que s’haurien de dedicar a les pensions ja no hi són. Han servit per “tapar” altres forats i en el cas del nostre país per fer a saber què. Els de la generació del Baby Boom són tants que no se’ls pot donar a tots una renda que serveixi per viure.

I què passa amb els mateixos alemanys? Doncs que veuen que el seu país no va tan bé com estaven acostumats a pensar i això els provoca una certa angoixa vital. Benvinguts al club. Aquí ja estem acostumats a que les coses no girin rodó però a més tenim el desavantatge que per a nosaltres la corrupció és el més natural del món.

En una entrevista a la televisió alemanya Ángela Merkel va dir que no estava gaire contenta amb la política del seu país. Vull pensar que si els alemanys han aconseguit en poc temps posar-se al dia en el tema de les energies renovables també sabran trobar una solució als seus problemes. No sé com. De moment pressionaven a la EU per endurir els criteris d’emissions de CO2 dels vehicles per forçar la compra de vehicles nous i més “ecològics”. Però si la solució ha de venir per aquí anem ben posats.

França retalla, això ho va anunciar ja Macron. Prepara al seu poble per fer front al que anomena “esforç de la guerra”. Una guerra que convé als de dalt que en sortiran beneficiats perquè invertiran en armes que pagaran els governs retallant  beneficis socials. A veure ara Alemanya amb quina fórmula surt perquè fins ara era un referent. I a veure també si la gent surt a cremar contenidors com a França si de cop als de baix ens volen deixar sense els nostres pocs privilegis.

Espero que Alemanya aporti seny i que les dretes moderades alemanyes no retallin tant en l’estat del benestar com ho vol fer França. De moment s’ha intentat que el partit d’ultra dreta AFD es converteixi en il·legal però la iniciativa no ha prosperat perquè se l’ha considerada antidemocràtica.

Fins a quin punt els alemanys estaran disposats a retrocessos pels seus ciutadans? Si retallen gaire ells mateixos acabaran perdent la seva essència i potser no els convé. Ni a ells ni a nosaltres.