Ara ja fa uns dies que trobo tot un seguit d’evidències de que a la història hi participem tots però només l’escriuen els vencedors. I sovint passa que hi ha fragments, periodes, personatges i fites que s’esborren dels arxius perquè en desaparegui la memòria. I un cop aquesta s’ha esborrat, aquelles personatges tan transcendents són herois anònims el rastre dels quals s’esvaeix per nosaltres.
Ja fa anys us vaig fer un post sobre dones activistes àrabs. Una d’elles era Doria Shafik que va ser una filòsofa, editora i poeta que lluità aferrissadament pels drets de les dones a Egipte. La van condemnar a arrest domiciliari i finalment morí el 1975. Pocs egipcis d’avui dia saben qui és perquè ha interessat a aquells que escriuen la història, que la seva quedés en la foscor.
De la mateixa manera tenim herois dels que no en sabem pràcticament res aquí. Aquest és el cas d’Amado Granell, un Valencià nascut a Borriana que va lluitar en el cantó republicà i va participar en la defensa de Madrid i Castelló arribant a ser comandant. Però amb l’avenç de les tropes franquistes va haver d’embarcar a Alacant a bord del Stanbrook junt amb altres milers de persones. A Algèria va passar per diversos camps de concentració fins que esclata l’esfereïdora Segona Guerra Mundial i s’uneix a “La Nueve”, una divisió militar creada per Leclerc i composada majoritàriament per exiliats espanyols per a seguir combatent el feixisme. Amado Granell anava al capdavant de la Nueve el 24 d’agost del 1944 a París quan es va alliberar finalment a la ciutat de les urpes dels seguidors de Hitler i és que ell va ser clau per a la salvació de la ciutat de l’amor. I resulta que a Paris hi ha el “Jardin des Combattants de la Nueve” en commemoració al que van fer. A València però ha costat que li atorguin el reconeixement que es mereix i fins el 2017 no se li va dedicar una avinguda i se li va posar una parada de metro. Així potser la gent tindrà curiositat per saber qui va ser aquest heroi de la seva terra. A Alacant, la ciutat on Amado Granell va viure els seus últims dies, se li volia fer homenatge posant el seu nom a un carrer però el govern del PP i Ciudadanos va votar en contra i el líder de la Nueve s’ha quedat sense record explícit allà. Això per a que veieu que la història l’escriuen només els guanyadors.
O de vegades, els que s’han endut victòries no militars, volen caure en l’oblit. Aquest és el cas de les quatre-centes famílies que van participar del cruel negoci de l’esclavatge i que van fer fortuna embarcant esclaus de l’Africa al nou continent. Tenim el nom de l’esclavista José Vidal i Ribas que es va esbombar quan es va capturar el seu vaixell “Conchita” i el fet es va immortalitzar en una pintura. No obstant, ell només va ser un d’aquells catalans que s’enriquiren amb el segrest i la desgràcia dels altres. De tots els humans que s’empresonaven i s’embarcaven en condicions inhumanes cap a les Amèriques només en sobrevivien uns quants i aquests perdien totes les seves llibertats un cop esclavitzats. La història és tan cruel que no estranya que les 400 famílies catalanes enriquides amb aquest negoci brut i criminal vulguin esborrar el passat. I tanmateix no toca. Aquells que viuen avui no tenen culpa del que van fer els seus avantpassats. D’això ja no se’ls pot culpar. Però de no voler fer sortir a la llum l’horror d’aquella època sí se’ls pot acusar.
A tots aquells que acaramullaven fortunes els moviments abolicionistes no els convenien. Un exemple de com l’afany comercial va passar per sobre de la moral va ser el català del Masnou Juan Maristany i Galcerán. Ell pertanyia a una família de capitans i fou pirata i esclavista. En prendre força el moviment abolicionista al nou continent el comerç d’esclaus es va desplaçar i els que volien continuar fent diners van dirigir la seva mirada a la Polinèsia. Maristany va organitzar una expedició a l’illa de Pasqua i va segrestar els indígenes per fer-los esclaus. A l’illa només hi van quedar unes poques dones amb nens i uns quants ancians que no s’havien considerat aptes per l’esclavatge. El que va passar però és que quan Maristany va arribar al seu destí final al Perú, uns mesos abans s’havia prohibit l’esclavitud i a ell se’l buscava per pirateria. L’Armada Espanyola el va ajudar a fugir i després de molts periples es van retornar alguns d’aquells segrestats de l’Illa de Pasqua. Però els caps de família i els individus amb poder havien mort i els pocs autòctons van quedar desemparats sense les seves jerarquies ni estructures. La seva cultura havia estat exterminada per ambició pura i dura.
I del nostre país tornem ara als països àrabs per activar la memòria d’allò que el món occidental ha fet malament i es vol oblidar.
Us heu adonat que una bona part dels països àrabs tenen banderes que comparteixen els colors blanc, negre, verd i vermell? Doncs no és cap casualitat. Els deu països àrabs Jordània, Palestina, Iraq, Síria, els Emirats Àrabs Units, el Iemen, Kuwait, Líbia, Argèria i Sudan tenen aquests colors a la seva bandera. El 1909 es va crear el moviment Al-Muntada Al-Adabi Al-Arabi que estava format per un grup d’intel·lectuals àrabs de l’imperi otomà que anhelava una unitat àrab per agrupar tots els països i donar-los una identitat parcialment comú. Van escollir una bandera que es va inspirar en el vers d’un famós poeta que volia caracteritzar els trets distintius del món àrab. El vers feia així “ blanques són les nostres accions, negres les nostres batalles, verds els nostres camps i vermelles les nostres ferides”. Volia representar la història i la lluita del món àrab per guanyar-se un lloc i un respecte dins de l’escenari internacional. Posteriorment va néixer l’organització nacionalista Al-Fatat que lluitava per la independència del món àrab i en la seva bandera emprava el color negre per representar el califat abbassí, el blanc pel califat omeia i el verd pel fatimí. Amb el temps les dues corrents es van unir en una sola bandera Panàrab. Aquesta va ser adoptada per la gran revolta àrab liderada per Sàyyid Hussein durant el període de la Primera Guerra Mundial. Gran Bretanya i França van prometre donar suport a la independència àrab a canvi de rebel·lar-se contra l’imperi otomà.
El britànic Mark Skyes va jugar un paper clau en aquell moment i va resultar ser un gran hipòcrita de la història. Va dibuixar una versió moderna de la bandera i al mateix temps va dissenyar l’acord Skyes-Picot que repartia el món àrab entre França i la Gran Bretanya.Va pactar amb el moviment sionista per tal d’aprovar la creació d’un estat jueu dintre de Palestina i va impulsar la declaració de Balfour que va obrir la porta a la creació de l’estat d’Israel.
No cal que us recordi que la independència dels països àrabs és una mica fictícia i està tenyida del regust d’aquelles promeses que mai es van acabar de complir. I ara potser si notem un cert ressentiment del món àrab cap a l’occidental i europeu pensem sempre que hi ha uns que escriuen la història i que obliden d’incloure-hi els detalls que no els interessen. El que van fer amb els països àrabs va ser un engany i no l’hem d’oblidar.
La fotografia d’avui és de la Ciutadella de Saladí del Caire. És una imatge que evoca tot l’exotisme de la ciutat d’aquest país on les dones àrabs aconseguiren el dret a vot el 1956 gràcies a l’activista Doria Shafik. Per contra les dones a Suïssa no van poder votar fins el 1971. Això per anar canviant la imatge que tenim dels països àrabs.
Bona setmana a tots!