Un dijous més d’aquest gener que està sent molt canviant pel que fa al temps. Ja no sé què posar-me i porto el pla a, b i c sempre amb mi per anar traient i posant segons la temperatura. A més, és el mes de la temuda “cuesta de enero” tot s’encareix, la majoria ha estirat més el braç que la màniga i els primers trenta-un dies de l’any se’ns fan difícils. Per a mi ho està sent però per motius de feina. Estic desbordada amb tasques extra que se’m mengen les hores que em calen per organitzar la meva tasca docent. I entre una cosa i una altra les defenses baixen i he batut el rècord anant a urgències en poc temps. També reconec que no sé acceptar baixes laborals. Quan la doctora o doctor em diu “li donaré la baixa” penso en el daltabaix que hi haurà els dies que no soc a l’escola. El company que em substitueix avorrirà fins la mort als alumnes amb projectes o vídeos per no fer classe i a sobre les tasques d’organització de mobilitat i d’exàmens oficials es retarden i quan torno és per agafar una nova baixa però per angoixa. Per això vaig a la feina encara que sigui a mig gas. Soc d’aquelles a qui el cos ha de forçar a fer repòs donant una senyal inequívoca com seria la que els francesos anomenen “tomber dans les pommes”. Literalment és caure en les pomes però es fa servir en sentir figurat per desmaiar-se. Sembla que en un principi en lloc de les pomes l’expressió hauria estat “tomber dans la pâme”. De fet encara hi ha el verb “se pâmer” en el sentit de defallir i desmaiar-se. Però per etimologia popular potser de la “pâme” van passar a les “pommes” i així ha quedat la locució. En castellà tenim l’adjectiu “pasmado” que ho recorda una mica.
Oi que és curiosa aquesta expressió? Com ja haureu percebut, aquest dijous us vull fer arribar mots i expressions franceses d’ús habitual. La següent és tenir o portar “le cour sur la main” que com haureu endevinat equival a anar amb el cor a la mà. En anglès el cor el portem a la màniga “to wear one’s heart on one’s sleeve”.
I per si voleu dir que algú és un ase o ruc del tot en francès tenen una locució molt simpàtica que és “être bête comme ses pieds” ser ruc com els seus peus. Vàrem especular una mica el motiu d’aquesta expressió i la veritat és que sembla lògic que com que els peus queden molt allunyats del cap sembla no se’ls consideri intel·ligents. De fet nosaltres en català podem dir “sembla que tens el cap als peus” i amb això volem donar a entendre a l’altre persona que no raona gens bé. En anglès l’equivalent a “être bête comme ses pieds” seria “to be dumb as a box of rocks” ser ruc com una caixa de roques i en alemany ja us la vaig escriure una vegada però ara hi torno “dumm wie Brot”, ximple com el pa.
I quan a un li costa entendre les coses perquè no hi sent bé els francesos diuen “être dur de la feuille” ser dur de la fulla. Per aquest fenòmen no conec expressions equivalents en altres idiomes però si el motiu de no entendre quelcom és que el cervell no és prou àgil, llavors els castellans diuen “duro de mollera” i els anglesos diuen “to be a sandwich too short of a picnic” que manca un Sandwich pel pícnic. Pels alemanys això és no tenir totes les tasses a l’armari “nicht alle Tassen im Schrank haben”.
Ara bé una expressió que ens és similar i té un significat molt positiu “après de la pluie le beau temps” després de la pluja el bon temps. Això designa que després d’un període difícil n’arriba sempre un que ens complau. I jo afegiria que precisament sabrem apreciar el bon temps si ha plogut abans, i les vacances si ens hem cansat i els períodes de tranquil·litat quan hem estat molt estressats. El nostres cervell treballa encaixant el món en idees oposades i per tant de vegades és convenient tastar una mica de pluja i mal temps per assaborir el bon temps.
Per avui s’han acabat les locucions però no pas les paraules. La primera és una que em va semblar molt entranyable quan me la van dir “saperlipopette”. Aquesta no pertany a les expressions de carrer que s’empren ja gaire perquè ha caigut força en desús però s’utilitza per demostrar sorpresa i vindria a ser un “caram!” o “redell” o “no m’ho puc creure”. Però adverteixo que no és moderna com les següents que us presento seguidament.
La primera és la de “bourré” per designar algú que va borratxo. I si esteu molestos per algun motiu en francès dieu “chiant”. Un altre mot modern és “chopper” per agafar o prendre. Si voleu anar a prendre una copa podeu dir “on va chopper un coup”. I per avui ja en tenim prou. Espero que seguiu tots bé i que el gener no us estigui costant tantíssim com es va dient als mitjans de comunicació. Bona setmana a tots!

I segueixo avui entestada en fer-vos arribar unes quants paraules més de l’argot francès perquè encara que potser no les pugueu fer servir activament, si més no les entengueu. Ja sabeu que no és possible per a mi fer descans de l’aprenentatge d’idiomes i per tant quan no estic millorant-ne un, estic amb l’altre.
Recordeu que la setmana passada us vaig fer arribar l’expressió “péter la dalle” i “péter la forme”? doncs dissabte passat jo em vaig llevar amb molta energia i tenia l’agenda plena de coses a fer. Com que em vaig despertar no gaire d’hora i havia quedat amb un amic al Club nàutic a les 12:15 vaig haver d’enllestir-me ràpidament per tal de poder fer una sessió de patinatge a la Barceloneta abans d’arribar a la platja del Bogatell per fer un cafè amb ell. Doncs entre els patins i la bicicleta del dissabte matí ci els dos quilòmetres i mig de piscina del divendres vespr el que em va passar és que vaig arribar a casa i tenia la musculatura de tot el cos engarrotada. Per la tarda havia quedat amb un altre amic a l’altre punta de Barcelona i jo notava que seria incapaç d’arribar al local de la trobada. Estava com diuen els francesos “raplapla” és a dir totalment extenuada i sense cap mena d’energia. És clar, l’havia deixada tota entre la piscina i la meva gran superfície de patinatge a la Barceloneta.
Doncs ara ja sabeu que un antònim de “péter la forme” és “être raplapla”. I amb un significat molt proper al “péter la forme” tenim el “n’avoir pas les deux pieds dans le même sabot” que literalment seria no tenir els dos peus a la mateixa peülla. Aquesta segona expressió però no es refereix tant al nivell físic d’energia d’una persona sinó a al seu nivell d’activitat i d’enginy.
Com a tercera expressió d’avui m’agradaria donar-vos a conèixer la d’”avoir du culot”, “culot” aquí l’hem d’entendre com a nervi o l’aplom. En anglès diríem “to have the nerves” a l’igual que en alemany “den Nerv haben” en singular o també “die Nerven haben”. S’empra quan una persona fa quelcom que requereix deixar la vergonya de banda i posar-li molts nassos o senzillament tenir coratge. A mi per exemple em toca sovint “avoir du culot” per dir-li a la patrona què és o no just al seu centre. Estic ja un pèl tipa, que en francès seria “je n’ai marre” de que hi hagi els favorits que s’ho puguin permetre tot fins i tot no venir a la feina o agafar-se vacances en mig del curs i d’altres a qui no se’ns passa ni la més mínima. És a dir que jo “ai du culot” per anar-li recordant a la patrona que si no es tracta el personal de manera justa, pot acabar havent-hi un motí. No s’hauria de partir mai de la premissa que l’ordre de les coses és inamovible i que el que no és just pot seguir sent-ho sense resistència.
Passo ara a les paraules de l’argot que us poden ser útils si aneu a França.
La primera d’avui és molt important perquè els diners no ho són tot, però sense diners tot és res. Es tracta d’una paraula col·loquial per calés, virolles. Seria l’equivalent del que els anglesos anomenen “bucks” per no dir dòlars. Doncs bé, en francès els euros s’anomenen “balle” que com imaginareu sí que literalment és la bala. I dels calés, les virolles o els doblers en baleàric passem a quelcom que també necessitem per la nostra subsistència: la casa o la llar. Els francesos l’anomenen en llenguatge col·loquial “barraque” que és exactament allò al que sona. Els alemanys en aquest sentit s’assemblen una mica als francesos perquè l’anomenen “die Hütte”, la cabana. Tanmateix no tenen el costum arrelat d’anomenar casa seva de manera despectiva. I per tenir diners i casa si no som fills de rics ens toca treballar. Per la feina també tenen una paraula col·loquial que és “boulot” i treballar familiarment s’anomena “bosser” que seria com el castellà “currar”.
Recordeu com era fam en francès d’argot? Doncs era “dalle” i d’aquí que a l’entrepà se’l pugui anomenar “casse-dalle” també i que si esteu morts de gana pugueu dir “je pète la dalle”. Doncs el verb familiar per menjar és “bouffer”. I pels amants dels llibres no podria faltar un mot per ells “bouquin”. El llibre anomenat en francès “bouquin” no seria equivalent a res dels nostre idiomes català o castellà amb el que ho pugui comparar. En castellà podem anomenar a un llibre “tocho” però llavors volem connotar que és feixuc. “Bouquin” posa èmfasi a la seva qualitat o bé antiguitat. Que tinguin una paraula familiar per llibre a mi ja me’ls fa automàticament simpàtics.
Hem parlat ja de moltes coses del nostre entorn quotidià, la gana, el menjar, la feina, els diners, la casa i ara manca una que no tothom té però que per a mi sí que és important: el cotxe. Aquest mot a mi em sona una mica estrany “bagnole” així doncs “la bagnole” és el que els castellans anomenen “el carro”. En alemany hi ha un terme també familiar per designar un cotxe vell “Kiste” que literalment és caixa però és molt despectiu.
Com que hem parlat de fam i de menjar i perquè veieu com de complex i exacte és el francès col·loquial, no podria acabar sense fer-vos saber que els francesos tenen un verb per designar l’acció de menjar amb molta gana i de manera molt poc elegant. És el “bâfrer”, el nostre manducar que ha caigut en l’oblit.
I ja no tenim per avui. Si seguiu el meu blog i us agrada i el llegiu regularment ara només em queda dir-vos “cimer” que en verlan, és a dir en el llenguatge urbà jove que posa les síl·labes del revés vol dir “gràcies” i afegeixo que espero que fins la setmana propera. Bon descans a tots.

S’han acabat les festes de Nadal i molt probablement també els excessos. Fa poc vaig anar a la farmàcia a cercar gotes pels ulls i la prestatgeria de dalt de tot estava plena d’antiàcids com l’Almax perquè durant aquestes vacances molts mengen més del compte i després han de recórrer a la ciència per contrarestar els malestars. I de la mateixa manera que s’ha menjat potser més del que toca, s’ha gastat potser més del que caldria i també alguns hem aprofitat per descansar i recuperar hores de son. Jo particularment he gaudit molt de poder ser al carrer durant les hores de sol, de ventilar-me, de poder dedicar temps a la lectura i als meus gats i les plantes i de passar estones al sofà llegint sense que se’m tanquessin els ulls massa ràpidament. I tanmateix tornar al ritme de la feina no va malament. Això mateix em comentava una amiga meva fa poc. I és que el treball ens porta una disciplina i un contacte social que potser altrament no tenim. Avui retorno una mica a la temàtica que m’ha ocupat darrerament: el francès. Aquest dijous us duc unes expressions més que m’han semblat originals i paraules de l’argot juvenil que he sentit i que es fan servir molt. Sempre he pensat que estudiar el llenguatge reglamentari està molt bé, però hem de saber també el que es parla al carrer. Sense anar més lluny la meva professora de rus ens va explicar fa poc que la seva filla sap parlar aquest idioma gràcies a ella. L’ha escoltat a casa de boca de la seva mare i la seva àvia. I aquest any ha fet un viatge llarg per diversos països d’Europa i en alguns d’ells hi ha trobat russos amb qui s’ha pogut comunicar perfectament. No obstant, aquestes noves coneixences li han dit que parla un rus molt bo però que és el rus de les àvies. És d’aquesta manera perquè la seva mare fa anys que va deixar el país i no està al cas del llenguatge que s’utilitza ara al carrer i de les locucions que es posen de moda. I això pot fer que el discurs de la seva filla hagi semblat encarcarat.
Sense voler adoptar tot el que surt i és incorrecte, sí que penso que cal saber també com parla la gent del carrer quan el grau de familiaritat és alt. Per això doncs dedico el post d’avui a aquest llenguatge que no és ni de bon tros literari.
Començo amb una frase feta, la de “c’est l’hospital qui se fout de la charité” que literalment vol dir que és l’hospital que se’n fot de la caritat. Es fa servir quan algú està criticant algun defecte d’una altra persona que té un mateix. Jo per exemple em guardaré prou de dir res dels mandrosos perquè a mi només em surten feines extres que rebutjo per tal de poder tenir temps per les meves activitats de lleure. Penso que és important tenir una feina per pagar el que ens cal però no vull viure només per treballar. Per tant si veig que hi ha gent que es pot permetre no treballar tantíssim, no els criticaré pas. Jo no tindria cap ganes de tenir dues feines. Amb una en tinc prou.
La segona expressió d’avui va aparèixer al voltant del 1912 en el món de la hípica. És la de “les doigts dans le nez” que literalment vol dir amb els dits al nas. L’emprem quan quelcom és molt fàcil de fer i no requereix cap esforç i seria similar al nostre bufar i fer ampolles. La tercera i darrera locució d’avui és la de “le jeu vaut la chandelle”, el joc val l’espelma. El significat és que quelcom val la pena córrer el risc. Prové del segle XVI quan encara no hi havia enllumenat elèctric i quan ja deixava d’haver il·luminació natural calia encendre espelmes. L’expressió va néixer dins el món dels jocs i dels ludòpates. Aquests jugaven a cartes o daus en sales i per la nit havien d’encendre espelmes i era tot un luxe. Si el joc però anava bé i la fortuna afavoria el jugador, llavors deien que el joc valia l’espelma, és a dir que valia la pena arriscar-se.
Passo ja a l’argot i començo per un mot que he sentit cada estiu a França en un anunci radiofònic. “Pote” designa un amic o amiga però no molt proper, no d’aquells a qui els explicaríem secrets. I ara potser us demanareu en quin anunci radiofònic surt aquesta paraula. Doncs bé en un en què es diu que quan se surt amb els “potes” amb els amics, n’hi ha d’haver un que no beu per tal de poder conduir i portar a casa als altres amb seguretat. És un anunci que està enfocat a gent jove tot i que jo al nostre país veí he estat testimoni de molts accidents a causa de l’alcohol i els conductors no eren de la primera volada. He vist des de vehicles entrar a tota pastilla a un carreró sense sortida i encastar-se a la paret, fins carregar-se un piló del carrer i deixar mig morro del cotxe a la vorera. Fins i tot vaig veure un camió de les escombraries xocar contra un cotxe mentre intentava girar. No em puc explicar tots aquests accidents sense el consum d’alcohol.
I ara passem a la paraula que podem comparar amb el nostre “tío” castellà i que és en francès “gros”. Així doncs si sentiu que un home anomena a un altre “gros” no li està dient que el considera gran de dimensions sinó que és un sinònim d’una altra paraula de l’argot “mec”. Jo he escoltat molt més sovint mec que no pas “gros”. Potser aquesta darrera és més recent.
El que sí he sentit sovint és el verb “kiffer” que s’empra quan volem dir que quelcom ens agrada molt. Seria com el ja passat de moda en castellà “molar”. Jo per exemple podria dir “Je kiffe passer mes vacances en France”, és a dir que m’encanta passar les vacances a França. No hem de confondre aquest “kiffer” amb el “kiffen” alemany que s’empra única i exclusivament per designar el fet de fumar marihuana. El següent mot d’argot prové de l’àrab i és “meskine”. Literalment en àrab vol dir pobre i d’aquesta paraula àrab tenim el castellà “mezquino” en el significat de pobre d’esperit i malintencionat. Doncs els francesos empren “meskine” quan una persona està feble. Un exemple seria “meskine, ce mec a dû travailler 14 heures chaque jour” que podríem traduir com “pobre, aquest noi ha hagut de treballar 14 hores cada dia”. Per cert, l’ús de “meskin” és una cosa que tenen en comú el francès modern i el menorquí perquè a Menorca en comptes de pobre o pobret es diu mesquí.
I passo ara a allò que ens serveix per parlar del context de la festa. En primer lloc en argot els francesos denominen l’alcohol “tise” i quan un ha ingerit massa “tise” l’endemà té “guele de bois” boca de fusta o boca seca produïda per l’excés de begudes d’aquest tipus.
La següent paraula prové del llenguatge literari però ara s’utilitza en el llenguatge col·loquial. És l’adjectiu “blasé” que vol dir desencantat o desinteressat. Tinc un amic que podria dir que està tan “blasé” del món de la política que diu que no vol perdre més el temps votant. És un adjectiu que denota un estat de l’ànim molt negatiu perquè la persona que ho està ha quedat insensibilitzada.
La penúltima expressió d’avui és la que diem quan tenim molta gana en francès : “je pète la dalle” és a dir que estic morta de fam. El verb “péter” és molt productiu em sembla en aquest idioma. Dir “je pète la forme” vol dir que tenim un excés d’energia i que estem de bon humor. Espero de debò que jo i vosaltres la puguem fer servir sovint aquest 2025.
Molt bona setmana a tots!

Avui segueixo amb el tema del francès, aquest idioma que activo jo com a mínim un cop l’any quan vaig de vacances i que ara parlo una mica cada setmana gràcies a les meves classes de conversa a l’ateneu llibertari de Gràcia. I és que una de les millors coses d’aquest barri que juntament amb el Poblenou són casa meva i llocs on em sento molt a gust és la vida cultural que té. S’hi organitzen activitats interessants sovint i això permet sortir de casa i conèixer gent nova sense desdinerar-se.
I gràcies al meu grup de conversa cada setmana aprenc coses noves a classe i tinc la motivació d’aprendre’n jo més pel meu compte. Avui us duc unes quantes expressions d’aquelles que són molt útils si ja podeu tenir una conversa en aquest idioma.
La primera va ser quelcom que podria haver dit el dimarts 12 en sortir de la classe perquè va ser el dia que de cop van abaixar les temperatures i em vaig trobar amb els graus corresponents al novembre. Doncs el que podria molt bé haver dit hagués estat que “il fait un froid de canard” que literalment vol dir que fa un fred d’ànec. I ara no em demaneu per quin motiu és fred d’ànec i no de pingüí o os polar. Inexplicable. D’expressió anglesa per designar un fred que et congela l’ànima i els pensaments en conec una però és del llenguatge molt col·loquial. És la de “brass monkey weather” és a dir temps de mico de metall. L’expressió és una abreviació de tota la frase sencera que és “cold enough to freeze off the balls of a brass monkey” que és en català prou fred per fer caure les pilotes d’un mico de metall. O sigui que ara ja veieu que els francesos en aquest cas són un pèl més fins.
Pels francesos equivocar-se molt amb quelcom és “ se mettre le doigt dans l’oeil” posar-se el dit a l’ull que com podeu imaginar ha de ser molt desagradable. Aquí els anglesos diuen “to put it to the mouth” posar-lo a la boca o “to put one’s food to the mouth” posar el peu a la boca. En tot cas també nosaltres diem en castellà “meter la pata” i els tres idiomes tenen en comú que posen alguna part del cos on no toca que hi sigui. Una expressió similar és la de “mettre les pieds dans le plat”, posar els peus al plat que s’apropa a l’anglesa i s’empra quan algú ha tret una conversa o ha parlat de quelcom que és un tema delicat per algú altre. Tots procurem anar amb compte però sempre és possible posar els peus al plat.
Per aquells que canvien sovint d’opinió els francesos tenen una expressió del món bèl·lic que és “changer son fusil d’époule” canviar el fusel d’espatlla. Coneixeu algú que ho faci? La que sí trobo molt útil i faré servir amb certesa sovint és la de “ne pas être dans son assiette” no estar en el seu plat que vol significar que la persona en concret no està d’humor o no es troba bé. Jo per exemple diumenge 10 de novembre vaig llençar-me a l’aigua del mar perquè no vaig poder vèncer la temptació. Però després per la tarda vaig començar a sentir-me “pas dans mon assiette” i vaig arrossegar el refredat tota la setmana. Això ja farà que la propera vegada que vagi a platja em rumiï si em vull banyar o no.
I ara en ve una altra que coneixem nosaltres també però d’altre manera. Sabeu la castellana de “hablando del rey de Roma, por la puerta asoma?” doncs en francès és “quand on parle du loup” que vol dir quan un parla del llop. No solen acabar la frase però el final seria i és “on en voit la queue” un li veu la cua.
Recordeu que un cop vaig dedicar un article del blog a totes les expressions eufemístiques que es referien a la mort? Doncs en francès també en tenen una per referir-se a allò que ens horroritza a tots. És la de “casser sa pipe”, trencar la pipa. Recordo que en alemany la típica és la de “den Löffel abgeben” entregar la cullera i en anglès no sé per quin motiu és “to kick the bucket”. Se suposa que donar una puntada de peu al cubell es refereix a donar una puntada de peu a allò que et fa tocar amb els peus a una superfície quan la teva intenció és penjar-te. La de la pipa és més similar a la de la cullera. En francès trenques la pipa quan ja no la necessites més i en alemany no trenques ni llences res sinó que ho dones a algú altre perquè ho pugui utilitzar.
I quan nosaltres llencem la tovallola igual que els anglesos “to throw in the towel” els francesos el que llencen és l’esponja. I és que ambdues expressions, la de llençar la tovallola i la de llençar l’esponja, provenen del mon de la boxa. En aquest “esport” i ho poso entre cometes perquè per a mi pegar-se no hauria de ser un esport, el que es rendeix llença la tovallola o esponja amb que el van eixugant entre assalt i assalt —no sé si es diu així o ronda— per assenyalar que ja no pot més.
No em vull acomiadar amb una expressió que recorda el món de la boxa i per tant us en duc una més. És la de “voir midi a sa porte” veure el migdia a la pròpia porta que s’empra quan una persona interpreta les coses segons el seu punt de vista o interessos. Com el que ha fet i fa Mazón amb la gestió de la Dana i el que s’hauria o no d’haver fet.
Us deixo amb una foto d’un dels paisatges dels Pirineus orientals d’aquest estiu perquè tinc ganes d’anar fent boca per la propera sortida.