“Ésser una cafetera russa” i altres expressions castisses.

Deixa un comentari

Avui per tercera setmana consecutiva em dedico a les locucions i frases fetes catalanes i vull fermament “treure suc de les pedres”, és a dir beneficiar-me’n. Tot i que el repertori que tenim de frases fetes en català és molt bo i la gent del meu entorn en fa servir força, penso que sempre és positiu o tenir-ne un parell més. Ara fa unes tres setmanes, la primera vegada que vaig ser a la protectora de Mataró, la voluntària que em va ensenyar per on podia passejar amb els gossos del centre per exemple en va deixar anar una que no coneixia “estar com un llum de ganxo” que clarament tenia el sentir d’estar boig. Fins llavors jo només havia sentit a dir senzillament “com un llum”. Es referia a un dels peludets del centre que és molt més inquiet que la resta.

Ara en ve una que a mi particularment m’abelleix moltíssim “ésser una cafetera russa” que vol dir ni més ni menys que ésser maldestre. És l’equivalent a “no fer-ne una de condreta” però moltíssim més graciosa i entranyable. No em demaneu ara pas com són les cafeteres russes. Us puc assegurar de la meva experiència al país que es resumeix a una estada de dos mesos, durant dos estius diferents, que el cafè rus no em va satisfer gaire. Quan vaig conviure amb una família russa, me’l feien de mitjó tal i com entenem “cafè de mitjó” aquí. Posaven el cafè molt en una bossa de tela que crec que era realment un mitjó vell i li feien passar l’aigua bullent com si fos una infusió. No era gaire agradívol al paladar però sí feia el seu efecte desvetllant-me. A l’escola on vaig anar a Sant Petersburg el feien de filtre però tampoc em feia el pes perquè als russos els agrada el cafè amb gustos afegits com la canyella o la vainilla i jo, sent amant del cafè com soc, trobava a faltar el cafè sol amb gust de cafè i sense edulcorar-lo ni distorsionar-ne el gust. Suposo que les cafeteres russes no devien tenir gaire bona fama perquè naixés aquesta expressió. Per als russos és molt més típic beure té, que per cert poden ingerir fins i tot amb els àpats com el dinar o sopar. No sé pas com dormen amb tanta teïna.

Però aquest dijous començo per una que coneixem en castellà com “a ojo de buen cubero” i que ja us vaig dir en el seu moment que en anglès equival a “a shot in the dark” tot i que la locució anglesa té un sentit més ampli perquè no s’aplica només a mesurar quelcom a ull, sinó que es refereix a intentar esbrinar quelcom sense informació ni coneixement del tema. Doncs en català quan fem les coses a ull, les fem “a ull nu” que suposo que es refereix a sense l’ajut de lents, lupes ni aparells que ajudin a ser més precisos.

Sort però que jo soc un “peix que es porta l’oli” en el sentit de molt viva i tant quan vaig anar a Moscou, com quan vaig anar a Sant Petersburg em vaig dur la meva mini Oroley i m’empassava la meva ració de droga estimulant per rendir durant el dia. Per cert una altra expressió equivalent de “ésser un peix que es porta l’oli” és la de “saber-ne de cada mà” però com en el cas de “no fer-ne una de condreta” no em sembla tan pintoresca com la del peix.

I dels babaus podem dir que “no hi veuen de cap ull” o que “tenen un pa a l’ull”. I n’hi ha que no son babaus perquè d’intel·ligència no els en sobra, però no saben endreçar els seus coneixements o senzillament tenen la ment en un altre món i acaben no traient-ne suc són aquells dels que podem dir que “són un calaix de sastre”.

Ara venen tot un seguit de locucions que podem aplicar a persones amb unes determinades característiques. La primera és la de “ésser de cotó fluix” que vol dir ser molt sensible. Avui dita tots els meus alumnes ho són perquè els pares no els han educat per entomar cap cop en aquesta vida. Molt semblant a aquesta locució tenim la de “ser un figa blana” o ésser “fluix com l’estopa” que equival a ser dèbil. D’altres similars són “ésser un figa molla”, un “figaflor”, un “neula” o un “home moll” A mi particularment m’agrada la de “figa blana” o la que encara em sembla més acolorida que és la de “ésser delicat com una ungla d’ase”.  En alemany un home tou seria un “Weichei” tot i que aquesta expressió alemanya significa també ésser covard.

Quan pel contrari una persona és molt resistent diem que “té fetge” o que “te ronyons”.

D’una persona que s’ha arruïnat podem dir que està “a l’escapçada”. I d’algú que està molt enfadat diem que està a “matadegolla”, és a dir que és millor no acostar-s’hi. Sortosament jo fa ja uns mesos que no estic a “matadegolla”, ja he “passat l’esponja” pels disgustos que m’han portat els companys de feina que m’han deixat penjada i ja no tinc goteres a casa. El que és cert és que encara tinc el sostre de quatre habitacions tacats i que encara no s’ha pogut descobrir el doble sostre del passadís per valorar com estan les bigues que han patit una doble filtració i no han quedat ventilades.

En el cas en que algú begui massa i vagi pet, en català podem dir que “va calent d’orelles” o “calent de cap” o, i aquesta és molt simpàtica “ en té més al cap que als peus”. Sempre hi ha dies i celebracions en què s’espera que la gent “vagi calenta d’orelles”. Generalment són cap d’any, sant Joan i el carnestoltes. Dissabte passat però a Gràcia vam celebrar el Sant Medir que és una de les festes del barri més absolutament discretes i lliures d’alcohol que hi ha. Hi té a veure que principalment és per a la mainada.

Si arribeu tard a algun lloc podeu dir que “heu fet salat” i si feu tard perquè us heu trobat algú que s’ha posat a xerrar pels descosits i no us en podíeu desempallegar, llavors direu que “heu trobat un ganxo” o que “heu trobat una romaguera”. Precisament per sant Medir vaig ensopegar amb un dels meus cosins quan volia participar de la festa al carrer Gran de Gràcia i ens vam posar a xerrar quan la desfilada ja s’havia acabat. Ell segur que pot dir que “es va trobar una romeguera” que en aquest cas vaig ser jo que el va fer arribar tard a casa.

I per acabar avui, si quelcom és vell o antic ja són conegudes les locucions “més vell que el pa” o “més vell que l’anar a peu” o que “Matusalem” però a mi m’agraden més  perquè se senten menys sovint “més  vell que Adam”, “més vell que els camins” o “més vell que una olivera”.

Espero que aquestes expressions us hagin agradat i que us serveixin per acolorir el vostre llenguatge i que no sigui sempre ensopit.

Trio la mateixa imatge que la setmana passada per fer-vos recordar la bonica expressió “d’agafar la lluna amb les dents”. Bon descans de cap se setmana que les setmanes són una bogeria.

Cardona i el seu castell inexpugnable.

Deixa un comentari

Dissabte passat i aprofitant que volia fer una sortida per setmana santa, vaig decidir finalment anar a veure el castell de Cardona amb un amic. Feia temps que ho teníem pendent i vaig pensar que si quan faig vacances a França soc capaç de visitar castells i no cansar-me’n, també ho puc fer aquí i conèixer el nostre patrimoni i una mica de la nostra història.
La visita guiada no és gens cara i vaig pagar-la gustosa. Per vuit euros amb cinquanta una guia turística ens va explicar i il·lustrar el què i el com d’un castell que va fer construir Lluís el Pietós l’any 789 per tal d’assegurar la reconquesta de l’interior del Principat. La situació del castell de Cardona, ubicat en una posició naturalment elevada era immillorable perquè permetia el control sobre totes les rutes del principat i també permetia la vigilància de la frontera amb els sarraïns que en aquella època eren a tocar. Del castell primerenc en queda molt poc i el que coneixem està prop de la torra de la minyona que serveix per adonar-nos del tipus de fortalesa que va arribar a ser. En un principi el castell estava protegit per unes muralles de sis metres que ja no hi són i unes torres tenien uns vint-i-cinc metres però la que podem veure ara és de només 12,5 metres perquè amb els anys i amb el canvi en les estratègies bèl·liques, les muralles es van anar eixamplant però baixant d’alçada i també va ser convenient rebaixar l’alçada de les torres.
Guifré el Pilós va reconstruir el castell i el va ampliar el 886 i al segle XI, Borrell II, comte de Barcelona, el va reedificar. El primer va atorgar la primera carta de poblament a Cardona, i Borrell II la segona. Aquestes cartes de poblament servien per atraure homes i dones a indrets on no s’hi habitava a canvi de certs privilegis.
La fortuna dels Cardona va anar augmentant i la família que va anar ascendint en l’escala social gràcies a l’extracció de sal de les mines de Cardona. Aquesta sal era exportada arreu d’Europa i va permetre a la família enriquir-se i prosperar de manera que van ser capaços de construir una residència opulent i van fer erigir una col·legiata en època romànica amb una alçada i una lluminositat que no es corresponen a l’època. L’església de Sant Vicenç va ser aixecada en només 21 anys i als senyors del castell els va assegurar la benevolència de l’estament eclesiàstic. La vida del castell estava dividida entre la de la noblesa i els seus servents i la dels religiosos i la magnificència de l’església clarament visible des del món musulmà era una frontera clara i un símbol de poder i resolució davant de l’altra fe. D’aquí també la seva magnitud.
Ens hem d’imaginar l’època de la marca hispànica com un llarg període en què les zones frontereres eren ara cristianes i ara musulmanes. Això era així degut a petites guerres, incursions i també a pactes que estalviaven sang. De fet una de les llegendes que relacionem amb el castell de Cardona mostra la barreja i la diplomàcia que gastaven cristians i musulmans llavors.
Es diu que la torre de la minyona s’anomena així en honor a una de les filles dels senyors del castell que un dia van fer una gran festa i hi van convidar totes les persones influents de la contrada i fins i tot els veïns musulmans poderosos. Entre ells hi havia un “Abdul” de la dinastia dels omeies que en aquella època dominava gran part de l’Al Andalus i va aparèixer a la festa deixant a tothom bocabadat. Cal pensar que del segle VIII al XI, els cristians estaven a anys llum dels coneixements dels musulmans contemporanis que eren superiors en ciències com l’astronomia, la matemàtica i la medicina i suposaven el progrés. Diu la llegenda que Abdul es va enamorar de la minyona dels Cardona, és a dir la filla petita que es deia Adelès, i que com que ella, que potser només tenia dotze anys també n’estava, van començar a trobar-se d’amagat prop del castell però en ser descoberts van ser delatats per un dels germans d’Adelès.
Com a càstig se la va tancar a una de les torres on s’hi empresonaven els criminals i se la va deixar amb un servent sord, mut i cec. Segons la bonica llegenda Abdul va fer tot els possibles per salvar-la i va renegar fins i tot de la seva fe. Però quan es va obrir la torre un any després de tancar Adelès a la presó, se la van trobar morta.
És difícil de creure que uns nobles deixessin perdre el que en aquella època era una bona moneda de negociació però el que sí és cert és que a l’arbre genealògic dels Cardona hi apareix una Adela o Adelaida que podria ser la de la llegenda. Al cap i a la fi l’amor no coneix religions i de parelles que han desafiat les lleis “divinies” n’hi ha hagut moltes a la historia real.
El castell es proveïa d’aigua a través de 3 cisternes que en la seva època van arribar a recollir 400.000 litres de pluja. Estem parlant de l’època en què els senyors de Cardona van construir en el turó la seva residència, és a dir cap al 1.240. I per cert, en un moment determinat van adquirir una segona residència a Arbeca, a Lleida amb una palau opulent i que era una mostra de l’ostentació i el poder de la família. De fet als Cardona se’ls va arribar a anomenar els reis sense corona.
El castell de Cardona també té un passat més recent força interessant perquè va ser capaç de resistir el setge Borbònic amb un exercit de 2.000 homes contra el d’uns onze mill dels Borbons. Però resulta que el setge el van començar el novembre i els caps militar de l’altre bàndol mai van pensar que Cardona resistís tant i amb això van acabar sent ells que més patien les inclemències meteorològiques de la tardor.
Si aneu a Cardona a veure el castell us recomano que si podeu feu la visita amb una guia que es diu Núria. No us en penedireu. L’hora i mitja passa volant i una queda amb ganes de saber més de la família dels Cardona. L’únic que no va gaire a l’hora són els serveis del castell perquè consisteixen en unes barraques ubicades fora del recinte i el conjunt arquitectònic es mereix uns banys com cal, sobre tot perquè cada cop hi ha més visitants i els pocs banys fora del castell es queden més que curts. De la mateixa manera l’oferta gastronòmica és molt justa a Cardona. Si voleu menjar bé, ràpid i no us cal entaular-vos gaire, us recomano el bar “el turista” que queda prop del castell. Però si aneu a la plaça del poble i voleu dinar, el menú no baixa dels vint-i-cinc tot i no ser res de l’altre món. Així és que per si de cas millor portar un parell d’entrepans al cotxe per no passar gana i tampoc haver de fer cua. Els restaurants es concentren tots al centre i estaven tots plens.
Si un altre dia visito les mines de sal, hi aniré ben preparada.
Bona setmana a tots!

Agafar la lluna amb les dents i altres locucions.

Deixa un comentari

Segueixo avui amb locucions i frases fetes nostres aquest dijous especial 29 de febrer. Sembla que aquest mes ens ha dut, finalment, una mica de pluja quan jo ja havia pràcticament perdut l’esperança. Però l’aigua que ha caigut del cel només ha servit per revifar una mica i netejar lleugerament l’ambient perquè seguim en una situació de risc absolut. I per molt que nosaltres els usuaris i ciutadans ara prescindim d’utilitzar els nostres cotxes i contaminar l’atmosfera amb la mica de CO2 que puguin bombejar a l’aire, els autèntics artífexs del canvi climàtic no mouran ni un dit. Us heu plantejat mai si cal menjar fruita que no és del temps tot l’any o papaies i mangos que no ens són propis? Que potser no podem aconseguir les mateixes vitamines amb els nostres productes? Fa poc vaig llegir un article que deia que l’ésser humà pot aconseguir tots els nutrients fins i tot amb una dieta no tan variada com la que seguim nosaltres. La soja és sana i els azukis també, però aquí mengem llenties, cigrons, mongetes de llegum o el mill com a cereal i ens aporten unes propietats similars però que podem aconseguir de proximitat sense fer que arribin vaixells de gran tonatge que contaminin el que no està escrit per fer-nos sentir més exòtics en la nostra ingesta d’aliments. Però com diem els catalans jo no tinc cap poder per canviar les coses, és a dir que “no pinto ni fava”. Fa temps que “trobo taps” al comerç internacional tal i com el tenim organitzat. Amb “trobar taps” el que vull dir és que desaprovo. Una cosa és importar algun producte que no tinguem ni puguem cultivar aquí en cap moment. Una altra és acostumar-se a poder consumir de tot provinent de tot el món contínuament. És obvi que si aquí no hi pot créixer el cafè ni el cacau, que l’haguem de fer venir de fora, però el raïm, els plàtans o les mongetes ens han d’arribar de Sud-Amèrica o del Marroc només perquè allà on es produeixen són més econòmiques i el marge de benefici és major? No m’estranya que els nostres pagesos estiguin ben empipats amb la política dels governs. Tenim el mercat inundat de productes que provenen de l’altra punta del planeta contaminant el que no cal contaminar perquè aquí els consumidors només cerquen l’opció més econòmica. M’agradaria saber exactament quin tractament amb quin tipus d’insecticides i pesticides reben aquestes fruites i verdures que no es produeixen aquí. I no estaria malament que a les etiquetes dels envasos excessius amb que ens venen els productes als supermercats estigués ben escrit “per peces menudes” és a dir de manera detallada com es conrearen tots aquests aliments. Potser deixaríem de comprar-los.
Us de he ser sincera. A mi em “cauen dels dits”, és a dir em desagraden els productes que m’arriben de massa lluny perquè soc plenament conscient que per transportar-los fins aquí s’ha hagut de contaminar molt més del necessari. Però és clar, qui s’entreté avui dia a mirar i llegir tota la informació de les etiquetes dels productes envasats que adquirim als supermercats? Molts ignoren que menjant segons què contribueixen al canvi climàtic indirectament. I qui “baixa d’Arbeca”, és a dir ignora la procedència dels productes que menja està fent poc favor a la nostra pagesia i ramaderia. Soc conscient que serà molt difícil fer canviar els hàbits d’algunes grans empreses que produeixen per exemple pebrots envasats. Si els surten més econòmics els de Xile, fins que una majoria de consumidors no deixi de comprar-los, ells seguiran comprant els de Xile per oferir al mercat un producte amb un preu potser més competitiu. Al cap i a la fi, això de mirar de consumir productes de proximitat no fa tantíssim que s’ha posat de moda.
Jo mateixa estic cercant la manera de fer arribar els meus cèntims als productors sense que se n’hagin d’untar els dits els grans negocis com els supermercats. Però sé que serà difícil perquè estem més que acostumats —jo també—a anar al supermercat i posar-nos al carro tot allò que necessitem per una setmana sense haver de recórrer gaires botigues per fer-ho. Em molesta la quantitat de plàstic dels envasats però és que així cada client agafa el que vol i passa per la caixa d’autopagament i els supermercats s’estalvien molts salaris en treballadors. Ara fa poc que va néixer una iniciativa que porta cistelles de productes ecològics directe del pagès al consumidor repartint-los en taxis. De fet és tan nova que fins fa una setmana només s’havien repartit un centenar de cistelles. Em demano si no els seria més fàcils als pagesos organitzar un parell d’espais i portar amb camions els seus productes a ciutat a un punt determinat. Però això mateix ja em fa plantejar tot un seguit de reptes: quin espai? Com s’organitza la mercaderia? Qui la ven? Serà molt difícil canviar l’actual model i poder consumir del pagès amb els mínims intermediaris possibles… Si algú coneix una manera, estaria contentíssima de saber-ne més.
De moment jo vull deixar de fer volar coloms o de pretendre res que no puc aconseguir o com diríem en català de “tenir terra a l’Havana” i prefereixo dedicar-me a portar-vos unes quantes expressions més que em fan goig.
Una és la de tenir “a flor dels llavis” que vol dir recordar. L’altre que es pot fer servir relativament sovint és la de “agafar la lluna amb les dents” que s’aplica en aquelles situacions en què algú està intentant quelcom impossible. Per a mi intentar acabar el temari d’anglès i alemany segons les programacions que tenen en compte 132 hores lectives quan l’escola contínuament està fent sortides, Hackathons, setmanes temàtiques i etc és voler agafar la lluna amb les dents. No podré acabar els temaris de cap manera però no puc intentar el que no està a la meva mà si el centre en què treballo afavoreix les sortides i activitats lúdiques per sobre els continguts. Hauré de fer el que pugui i “passar l’esponja”, que no vol dir res més que oblidar-me’n. Per cert aquesta expressió de passar l’esponja té una germaneta bessona en alemany. Quan en aquelles terres es diu “Schwamm drüber” el que es vol dir és que en allò que ja està fet no cal pensar-hi més. Els castellans dirien “a lo pasado, pisado”. “Schwamm drüber” vol dir literalment “esponja per sobre”, és a dir oblidem-nos-en. I quan jo dic que amb el que passarà amb els temaris he de passar esponja, no em refereixo a quelcom en el passat sinó en el futur imminent perquè nosaltres tanquem l’avaluació el 17 i no haurem acabat ni molt menys tot el que volíem haver acabat.
L’únic problema és que l’equip directiu té el mèlic grillat en aquells que organitzen sortides tinguin o no sentit, a mi em tocarà el rebre en algun moment del curs. Per cert, “tenir el melic grillat en algú” vol dir afavorir una determinada persona per sobre d’una altra. O pot ser que “se’m pengin de les orelles” i em vagin burxant fins que jo organitzi alguna activitat lúdica que no fa al cas només per complir amb les expectatives del centre. I com us podeu imaginar “penjar-se a les orelles” vol dir repetir contínuament o demanar amb insistència.
Per ara us diré que allà on treballo les activitats extres són tan regulars, que a l’alumnat el sembla refrescant fer classe. Entre poc i massa. Des del meu punt de vista hauríem de dosificar les sortides per tal que fossin un al·licient pels alumnes i no representessin que nosaltres docents hem de fer entrar el temari amb calçador.
I la setmana passada vaig prometre que no escriuria “queixes a raig” i us asseguro que no m’estic pas queixant sinó exposant una realitat. Espero que adopteu alguna d’aquestes expressions tan castisses i que puguin fer el vostre llenguatge més acolorit. Bona setmana a tots que la vinent ja haurem entrat a març.
A la foto d’avui hi podeu veure la lluna sotjant el passeig marítim prop de la platja del Bogatell. Un indret conegut i màgic per a mi.

El dia que sense amagar l’ou, van fer un mal cuinat. Locucions i frases fetes catalanes.

Deixa un comentari

Com que procuro sempre anar variant de tema i ja fa moltes setmanes que no dedico cap post a la nostra llengua, avui en comptes de locucions angleses o alemanyes vull escriure sobre locucions catalanes, aquelles que no se senten gaire sovint i que en altres indrets de parla dialectal o valenciana són fins i tot diferents.
La primera no la faré servir jo gaire parlant de mi mateixa, és la de “ser de l’olla”, que és una locució sinònima a “remenar les cireres”. Jo aquest any a la feina per circumstàncies que no venen ara al cas he passat a ser cap de departament de llengües però en el meu cas, aquest és un títol més aviat honorífic perquè implica tenir una hora retribuïda a la setmana però la responsabilitat i la feina de quatre i a més no vol dir necessàriament tenir cap poder de decisió ni “ser de l’olla”. De tota manera el que sí puc fer és donar la meva opinió sobre el que em sembla o no correcte i fer-ho sense embuts.
Com cada any des de ja en fa uns quants el principal problema a l’aula és que els alumnes se’ns despisten molt amb els maleïts mòbils i no hi ha manera de fer-los prescindir d’ells en cap moment. Suposo que altres centres també han inventat unes sancions determinades per tal de fer complir l’alumnat amb la seva obligació de prescindir del telèfon en hores lectives. És a dir que molts centres també volen “fer passar per l’adreçador” l’alumnat per evitar el fet que desconnectin contínuament per connectar-se al seu món de fora de l’entorn de l’escola. Fa poc va sortir un article que deia que el mòbil quedaria terminantment prohibit a les escoles fins la secundària. Ara falta que això també s’apliqui als batxillerats. No obstant, fins que no hi hagi un consens i no es prohibeixi a tots els centres educatius, tots els esforços que fem unilateralment a les escoles seran en va o com diem en català “seran sembrar en l’arena”. Per molt que jo renyi els meus alumnes quan els vegi amb el mòbil, no servirà de res si no podem imposar mesures. I per cert tenim una locució ben castissa per renyar que és “cantar la canya”.
Un dels temes més candents de l’anterior setmana va ser la mort — o potser com molts sospitem, l’assassinat— del principal opositor de Putin, Aleksei Navalni. Ja va estar a punt de morir quan van intentar enverinar-lo i finalment ara a la presó potser mai sabrem la causa de la seva mort. Quan algú fa desaparèixer una persona o la mata, en català tenim una locució per expressar-ho que és la de “passar-ne els taps”. Així doncs diríem que després d’un intent fallit de que Navalni en passés els taps, ara desgraciadament ha mort a la presó en circumstàncies molt sospitoses. El cas de Navalni representa un dels moltíssims que deixen entreveure que Putin i els seus esbirros fan desaparèixer tard o d’hora aquells que els són incòmodes. He de dir que la notícia em va afectar i molt perquè Navalni havia aconseguit moure una part important de la població russa i va fer obrir els ulls a molta gent. Era a més un líder carismàtic que hagués tingut un futur brillant si hagués pogut salvar la pell. Navalni va tenir fins i tot un canal propi de notícies en què denunciava totes les irregularitats i corrupció del govern de Putin. És a dir que va ser un líder implicat i com diríem en català en una sola locució “va posar-se fins als colzes” per tal de fer créixer l’oposició al govern rus. I jo m’havia il·lusionat en veure’l al panorama polític rus, o com diem en català “jo tocava campanes” veient que finalment havia aparegut als escenaris russos algú amb suficient carisma.
I canviant de tema una altra locució que pot ser molt útil és “estar de taba” que vol dir senzillament estar de broma.
Quan una persona exagera podem dir que “hi posa més pa que formatge”. I ara en ve una que m’abelleix molt “fer un mal cuinat” que no és una altra cosa que fer un disbarat. Aquesta m’és molt fàcil d’il·lustrar amb un exemple del que em va passar dissabte disset de febrer a una nova protectora on em vaig registrar per ser-ne voluntària. Hi vaig anar principalment per passejar gossos i el primer que em van donar era una gosseta relativament jove que devia fer entre vint-i-cinc i trenta quilos. En definitiva els gossos són àgils i potents i per tant s’ha d’anar sempre en compte de que no et donin una estrebada i et facin caure de lloros. Després del passeig amb ella, vaig voler portar-ne un altre i quan un dels responsables me’l va treure ja vaig veure que potser tindria problemes. El gos passava dels trenta-cinc quilos i de fet vam comentar després amb altres voluntaris que probablement s’acostava als quaranta. El peludet, el nom del qual no vull esmentar, em va semblar una delícia però el vaig veure òbviament com el que era, un gos potent. Per si fos poc, el cuidador em va dir que tenia problemes amb altres gossos i que havia d’evitar passar prop dels altres quan anés amb el meu. El gosset, a qui per donar-li un nom anomenaré Ovelleta aquí, anava al principi un pèl nerviós però quan ja havíem fet uns metres vaig adonar-me que semblava força obedient. No obstant, a la que vaig tenir a uns cinc o sis metres dos voluntaris més amb un gos cadascun de seguida em van dir que m’apartés amb l’Ovelleta per deixar-los passar. Es veu que ja el coneixien. Em vaig enroscar la corretja per lligar-la molt més curta i tenir-lo controlat però en el moment en què passaven pel costat els dos voluntaris amb llurs gossos, l’Ovelleta va donar un salt a l’altra banda que em va fer trontollar. Amb els seus quaranta quilos era un quatre per quatre amb un poder de tracció molt superior al meu. Es va llençar sobre un dels gossos que portava un dels voluntaris i quan aquest els va voler separar es va endur una mossegada. El meu instint va ser contrarestar el pes del gos i el seu poder de tracció llençant-me jo al terra i de fet això va fer que l’Ovelleta tingués molt més difícil seguir als altres gossos. Tot i així va ser prou fort com per arrossegar-me a mi pel terra potser un metre. Afortunadament vaig aconseguir que els voluntaris i els dos gossos poguessin córrer cap al refugi. En el moment en que van ser lluny, jo em vaig mig incorporar i vaig quedar asseguda al costat de l’Ovelleta que semblava la cosa més serena del món. El seu morro era a tocar del meu nas i no em feia cap efecte de que fos pas capaç d’atacar-me a mi. Un dels responsables va venir ràpidament quan jo era asseguda amb l’Ovelleta al mig del camí. Se’l va endur i uns altres voluntaris em van venir a buscar. Els pantalons estaven estripats i m’havia fet mal a la mà. Més tard ja em vaig adonar de les rascades i pelades dels colzes i els genolls. Vaig anar a desinfectar-me la mà i vaig donar-hi voltes una estona. El detall m’havia passat mig desapercebut: quan vaig sortir a passejar amb l’Ovelleta, em va semblar veure-li una ferida a la pota. Un cop a casa vaig examinar el camal del pantaló i tenia una bona taca de sang que no era meva. Estic convençuda que algun gos havia atacat a l’Ovelleta dins el refugi i per això va reaccionar de la manera que va reaccionar. Tanmateix el que sí és cert és que el responsable que em va donar l’Ovelleta per passejar va “fer un mal cuinat” perquè és més que obvi que una persona com jo que no arriba als quaranta-cinc quilos, no pot de cap manera controlar un tot terreny amb un poder de tracció de quaranta quilos canins com l’Ovelleta. El que em sap més greu és que l’altre voluntari també va sortir mig lesionat i que l’Ovelleta no va tenir un passeig plaent perquè ja anava ferida. La propera vegada ja sabré que es pot o no fer i a més observaré el meu company pelut de passeig abans de sortir del recinte. O dit d’altra manera “aniré amb els peus plans” que no vol dir res més que fer el possible per prevenir la mala sort. No puc però dir que el responsable em vagi “amagar l’ou” o com potser entendreu millor em vagi enganyar. Ell de seguida va dir que l’Ovelleta tenia problemes de socialització amb els altres gossos. La propera vegada preferiré fer-li moixaines, portar-li unes llepolies i que el passegi algú que faci mínim el doble de pes que ell.
I acabo el post d’avui perquè no us penseu que només escric “queixes a raig” i espero que la setmana vinent us pugui explicar que tot em va tant bé que estic “traient suc de les pedres”. Bona setmana a tots!
Bona setmana a tots.

Caure dels núvols i altres locucions alemanyes curioses.

Deixa un comentari

No sé com haureu viscut vosaltres el carnestoltes però jo aquest any ni tan sols m’he adonat que ja era l’època de les disfresses. I si no fos perquè el divendres passat tres dels nostres grups d’estudiants a l’escola van demanar que se suspenguessin les classes per fer activitats relacionades amb el carnestoltes, potser m’hauria passat desapercebuda la festa. No he vist ni una rua ni tampoc he divisat gent disfressada pel carrer. Els únics que vaig veure vestits d’una manera una mica especial van ser alguns dels nostres alumnes i un parell de professors que van portar un complement “festiu” divendres per recordar la celebració. Una companya em va demanar si jo m’havia disfressat també a l’escola i jo li vaig respondre que jo ja vaig disfressada cada dia de persona adaptada al sistema. La qual cosa és absolutament certa, perquè no segueixo ni rituals, ni costums ni hàbits que a la majoria els semblen normals. Però entenc que per a molta gent jo soc estranya. Tot i així hi ha una pila de persones adeptes a disfressar-se i ser per unes hores algú altre. Tinc fins i tot un amic holandès que va a Alemanya a celebrar el Carnestoltes i un amic alemany que va a la seva Colònia natal perquè allà sí que aquesta festa se celebra de manera més sonada que a la resta del país. I és que els alemanys no són tan estirats ni sempre tan seriosos com ens volen fer creure. I a més tenen un llenguatge també molt acolorit que intento donar-vos a conèixer a través de les seves locucions i expressions d’ús quotidià.

Avui us en vull portar unes quantes més. La primera és la de “auf der Leitung stehen” és a dir estar sobre el cable. Es fa servir en un context molt concret: quan necessitem molt de temps per captar o entendre quelcom. Aquesta expressió prové de l’època en que es va començar a fer servir la connexió telefònica i fallava sovint i no era gaire bona quan les persones que es volien comunicar per telèfon estaven gaire lluny les unes de les altres. D’aquella època en què la telefonia estava a les beceroles ens ha arribat aquesta expressió. Es veu que en un principi la gent tenia la impressió que si hi havia algú trepitjant els cables de telefonia, la connexió fallava i llavors no s’entenia la conversa. I d’allí la locució va adquirir el seu sentit de “costar d’entendre quelcom”. Molt similar a aquesta expressió tenim la de “auf dem Schlauch stehen”, estar sobre la mànega que s’empra quan no entenem quelcom o ens costa tirar quelcom endavant. La idea és la mateixa, si algú trepitja una mànega, llavors l’aigua no flueix. Per cert, també de he dir que  la nostra expressió “a les beceroles” seria l’equivalent a l’alemanya “in Kinderschuhe stecken”, és a dir anar calçat amb sabates d’infant.

Una que és especialment adequada per a mi és la locució “auf dem Teppisch bleiben” és a dir quedar-se a la catifa. El que vol dir és tocar de peus a terra i no fer volar coloms massa fàcilment. Aquesta locució s’utilitza per recordar a algú que encara que tot vagi molt bé, en qualsevol moment les coses es poden tòrcer. També s’empra per avisar a algú de que mantingui el cap clar i no exploti en situacions de tensió. Si jo per exemple m’empipo perquè a la feina no em surten sempre les coses com desitjaria, llavors algun dels meus amics em podria dir que he de quedar-me a la catifa i no explotar.

I una locució amb un sentit relacionat a la de “auf dem Teppisch bleiben” és la de “aus den Wolken fallen” que vol dir “caure dels núvols. Com us podeu imaginar si algú cau dels núvols és que aterra de cop i volta al món real i deixa de fer volar coloms. La locució fa referència a l’obra clàssica “Els Ocells” del grec Aristòfanes. Segons aquesta obra hi ha un personatge que convenç els ocells per crear una ciutat al cel, territori dels núvols, i així guanyar el control de la comunicació entre déus i humans. I si un cau dels núvols, és que torna a la seva realitat i aquesta és sovint no gaire romàntica.

Quan un s’emprenya molt els alemanys diuen “auf 180 sein” estar a 180. Això es refereix als kilòmetres per hora als que pot anar un vehicle. En un principi aquesta expressió va néixer quan els cotxes circulaven a com a molt velocitats de vuitanta per hora i per tant abans es deia “estar a vuitanta” i quan ara ens treuen de polleguera ells diuen que estan a 180. Van canviar l’expressió quan va augmentar la velocitat a què podien circular els vehicles. Coneixeu aquella expressió castellana que diu “en todas partes cuecen habas”? doncs el que vol dir és que en altres països o indrets les coses tampoc les fan tan diferents. Per exemple aquí sempre pensem que fem les coses malament i que el nostre sistema educatiu fa aigües. Però l’estudi Pisa ha demostrat que arreu d’Europa l’educació ha empitjorat i el rendiment dels alumnes és molt pitjor que el de fa uns anys. Per això podríem dir que “en todas partes cuecen habas” o el que diuen els alemanys “überall kocht man Wasser” a tota arreu es bull aigua o “auch nur mit Wasser kochen” que vol dir cuinar només també amb aigua. La locució va aparèixer en referència als estaments més pobres que només podien cuinar els aliments bullint-los amb aigua i no fregint-los amb grassa o cuinant-los amb vi o brou. Quan diem “auch nur mit Wasser kochen” ens referim a que en altres llocs tampoc ho fan millor que nosaltres.

La darrera expressió d’avui m’abelleix molt també. És la de “auf den letzten Loch pfeifen” bufar per l’últim forat. Us heu d’imaginar un instrument de vent com una flauta per exemple. Quan el fem sonar bufant pel darrer forat el que passa és que produïm un so molt agut i que després d’aquest ja no hi ha cap altre possibilitat. Per això emprem l’expressió quan ja hem esgotat totes les possibilitats i la nostra energia. A mi per exemple em passa cada any des de en fa uns quants que quan arriba el juliol seria incapaç de plegar de la feina i marxar de vacances perquè estic que “ich pfeife auf den letzten Loch” que bufo pel darrer forat.

Jo espero que acabeu la setmana de manera que no bufeu pel darrer forat i que mantingueu sempre la calma i sigueu realistes trepitjant la catifa per no haver de caure dels núvols.

Bona setmana a tots!!!

Quan els alemanys porten òlibes a Atenes i altres locucions…

1 comentari

Ara ja fa moltes setmanes, més concretament des del set de desembre és a dir dos mesos, que no dedico el blog a locucions i expressions alemanyes i ja toca altre cop per anar variant la temàtica.

Avui us vull apropar unes expressions molt castisses que s’utilitzen molt sovint en alemany i que fan la llengua molt acolorida. La primera no és nova però us la vull recordar. És la de “Leben wie Gott in Frankreich”, viure com déu a França que ve de l’època en que els francesos eren un gran poder a Europa i la resta de països veia l’opulència en què vivien els membres de l’aristocràcia i la reialesa. Qui viu com déu a França, viu en el luxe i no li manca de res. Però això és una qüestió molt personal i d’expectatives. Jo per exemple ni faig gaires viatges, ni compro roba sovint, ni surto a passar-m’ho bé regularment. Però tinc casa pròpia i puc menjar tres cops al dia i si em ve de gust prendre’m un cafè després de la meva sessió de patinatge, me’l prenc. I per a mi això ja és viure en el luxe total. Suposo que els meus anys d’estudiant a Alemanya passant-m’ho molt prim han canviat la meva perspectiva de les coses. Fa poc al curs de rus vam veure un documental sobre els nènets, un poble que tradicionalment viu en cabanes, és nòmada es dedica a la cria dels rens i té una vida tan dura que el temps que els queda després de les tasques diàries no li permet gaire esbarjo. I tot i així uns dels pastors nòmades del documental deia clarament que a ell no li calia absolutament res més a la vida. Per tant ell segur que també pensa que viu com déu a França. Tot és qüestió de perspectiva.

La segona locució d’avui també és un recordatori. Resulta que quan quelcom ens sembla estrany i incomprensible als alemanys els sembla espanyol i per això diuen “kommt mir Spanisch vor”, em resulta espanyol. Com si nosaltres fóssim tan estranys, oi?

La que ve ara és nova “hinter schwedischen Gardinen” darrera cortines sueques. Quan diem que algú està darrera de cortines sueques és que ha anat a parar a la presó. I què tenen a veure les cortines amb la presó? Doncs es veu que temps enrere l’acer suec era considerat un dels més resistents que hi havia. Així doncs les cortines eren els barrots de les presons que no es podien serrar amb res. Suposem que el  delinqüent Marco Raudano, que es va escapar de la presó i a qui van enganxar mentre sopava amb la seva parella, ja torna a ser darrere de cortines sueques.

Una altra locució que m’abelleix molt és la de “Eulen nach Athen tragen”, portar òlibes a Atenes. I què vol dir? Doncs vol dir fer quelcom completament inútil perquè resulta que el símol d’Atenes és l’òliba i la ciutat està plena d’estàtues i pintures que la representen i per tant no cal portar-ne més. Seria com portar figues a Figueres.

Si quelcom és un tema o un terreny desconegut per nosaltres en alemany diríem que són “Böhmische Dörfer” és a dir pobles de la Bohèmia que per als alemanys també era una regió que els semblava estranya i que no entenien per res.  Això potser és perquè no molts alemanys s’atrevien a fer el que ells en diuen “über den Tellerrand schauen” és a dir mirar més enllà de la vora del plat. Si una persona vol mirar més enllà del plat significa que la persona està oberta a allò que és nou, no habitual i desconegut i que està oberta al món i vol conèixer com viuen altres persones. Si als alemanys els pobles de la Bohèmia —que no tenien gaire lluny—els semblaven tan estranys i incomprensibles potser és perquè no eren gaire viatgers…

I ja sabeu d’un post anterior en què us vaig fer sortir aquesta locució que quan cal tenir paciència els teutons diuen que s’ha d’esperar i prendre cafè “abwarten und Tee trinken”.

Per a aquelles ocasions en què algú ofèn a algú altre es fa servir l’expressió “jemandem auf dem Schlips treten” és a dir, trepitjar la corbata d’algú. Jo com a professora he d’anar molt en compte de no ferir mai la susceptibilitat de ningú i no trepitjar-li la corbata. I si el que volem és que la persona deixi de parlar de coses irrellevants i vagi directament al que interessa, llavors li direm “Butter bei die Fische” o “Butter an die Fische” mantega als peixos i ells ja entendran que han d’anar al gra.

La següent expressió està documentada en temps de Martin Luther i sabem que ell la va fer servir però probablement és encara més antiga. És la locució “in den sauren Apfel beiβen”, mossegar la poma àcida que ja vaig comentar una vegada. Qui mossega la poma àcida fa quelcom que no li és agradable però que li cal fer.

Per aquelles ocasions en què no tingueu res a veure amb un assumpte i ho vulgueu deixar clar a Alemanya, haureu de dir “Mein Name ist Hase”, que literalment vol dir “el meu nom és llebre”. I no és que l’expressió vulgui indicar que les llebres són ignorants sinó que va néixer el 1855 quan un estudiant anomenat Victor Hase va haver de declarar a un tribunal perquè havia ajudat a un amic seu a fugir després d’haver matat a un altre estudiant durant un duel. Quan ell va pujar a declarar va dir “Mein Name ist Hase, ich weiβ davon nichts”, el meu nom és llebre, no sé res de tot això. I la frase es va fer tant famosa que es fa servir encara avui tot i que en la seva forma curta de “Mein Name ist Hase”.

Quan tenim un període de mala sort o hem de fer una cosa que ens és desagradable en alemany diem “die Arschkarte ziehen” és a dir treure la carta-cul. Aquí “Arsch” designa la part del cos que ve on s’acaba l’esquena.

I ara unes quantes que tenen les seves homòlogues en altres llengües. La primera és la de “Wenn Oster und Weihnachten zusammenfallen” quan Pasqua i Nadal caiguin el mateix dia o com diríem nosaltres “la setmana dels tres dijous”. Per aquesta situació els nostres veïns francesos també tenen una locució molt castissa “quand les poules auront des dents” quan els pollastres tinguin dents, cosa que per ara és biològicament impossible. Si el temps ho dirà, en anglès diem “time will tell” i en alemany “kommt Zeit, kommt Rat”, arriba el temps, arriba el consell. Per últim, quan un és el primer, sovint s’endú un part important i per això els anglesos diuen “first come, first served” a qui arriba primer se’l serveix primer i els alemanys “wer zuerst kommt, mahlt zuerst” qui arriba primer, menja primer.

I per avui ja en tenim prou que si no m’he descomptat ja són quinze expressions i és difícil recordar-les totes després. Bona setmana a tots i bon carnestoltes.

Dones i tabús ancestrals.

Deixa un comentari

Pels que segueixen el meu blog, la setmana passada vaig escriure sobre una ètnia que habita a la regió de Nenètsia, no excessivament lluny d’allà on també viuen els Samis però fora ja de Fenoscàndia. Avui vull escriure sobre el paper de les dones nènets perquè sense elles aquesta ètnia ja faria temps que hauria desaparegut. Com que els nènets són un poblen nòmada i tradicionalment es dediquen principalment a la cria i manteniment dels rens i la pesca, les famílies nènets que encara són nòmades es desplacen d’una banda a l’altra per aconseguir menjar i per fer pasturar els rens. Com us podeu imaginar la vida d’una dona nòmada d’una regió on les temperatures poden arribar a ser cinquanta sota zero no és fàcil. Només cal pensar en aquells moments en què està embarassada i li cal repòs però no el pot fer perquè ha de mantenir la família calenta i alimentada. O quan en estat ha de viatjar sobre el trineu distàncies llarguíssimes per acabar erigint la seva cabana “чума” —xuma— on la família i ella troben repòs.

Això ja sembla una vida prou dura però a aquesta rudesa li hem d’afegir la discriminació de gènere que pateix des de ben jove. Tot comença quan la nena es fa dona i de cop i volta la seva situació canvia. Les noies es consideren “нечистой» no netes. Òbviament el fet de no ser considerades netes tenia a veure amb la seva menstruació. A partir del moment en que ja no són nenes canvia fins i tot la seva posició dintre de la cabana, la “чума” i se les situa més prop de la sortida. La seva bossa pel calçat també s’ha de depositar a partir d’aquest moment a la part del davant de la cabana al costat de la bossa de la mare. El pas de la infantesa a la vida com a dona fèrtil estava marcada per una sèrie de limitacions que feien que la seva rutina s’alterés. Les “no netes” havien de caminar amb més cura que abans per no trepitjar res ni ningú i en determinats dies no podien ni menjar carn de ren ni tallar peix. El moment de l’embaràs també suposava un enduriment en les restriccions. Per exemple, fins al moment del naixement del seu fill o filla, les embarassades no podien anar als cementiris ni tampoc participar en cap cerimònia d’enterrament. Tot allò que tenia a veure amb “l’altre món” els restava prohibit per tal de no cridar la malastruga. Curiosament durant l’embaràs tampoc podien colpejar cap gos. De fet des del meu punt de vista a un animal mai se l’ha de colpejar però pels nènets era especialment important que les dones no ho fessin perquè tenien la creença de que si una dona embarassada colpejava un gos, el seu fill naixeria amb cabell. Avui dia sabem que hi ha nadons que tenen unes bones melenes però per als nènets no era normal. També se’ls prohibia cosir-se la roba per tal d’evitar que marxessin a l’altre món.

Les dones nènets són i se senten estrangeres i estranyes a les famílies dels homes amb els que es casen i els familiars del marit pensen que la nouvinguda els pot portar el mal sobre els seus déus, avantpassats, nens i sobre allò que poden arribar a aconseguir per menjar i subsistir.

Quan les dones tenen la regla es considera que poden cridar el perill i per això han d’anar més en compte i posar en pràctica una sèrie de rituals per evitar el mal que poden produir sobre els altres. No sé si us adoneu amb el que esteu llegint de com de culpable es podien arribar a sentir les dones nènets. Si tenint la regla una dona passava per sobre del llaç amb que caçaven els homes, això portava malastruga. Qualsevol cosa que trepitjaven les dones “no netes” es considerava profanada i s’havien de fer certs rituals per tornar a l’objecte a l’estat anterior.

Sorprèn que sent les dones nènet tant importants per a la supervivència d’aquesta ètnia, se les consideres “impures” i “perilloses” durant bona part de la seva vida. De fet, per tal d’evitar el que els nènets consideren energia femenina negativa, els homes nènets portaven un anell que els servia d’amulet.

La impuresa es podia “netejar” amb un ritual en què s’hi barrejava un bocí de pell de porc i intestí de cérvol sec. Sona a bruixeria i és que les creences nènets es basen en superstició.

Fixeu-vos en com es tracta la fisiologia femenina amb tot el que comporta: la regla i l’embaràs i veureu que per una banda les dones són responsables de la supervivència de l’ètnia però per altra banda la seva condició de dona les converteix en inferiors i en persones que “embruten”. Quan una dona paria en un trineu, cosa que devia passar força sovint perquè els nènets són nòmades, el trineu es considerava també “no net” o impur i el cremaven després. De la mateixa manera si una dona donava a llum a una cabana, llavors aquesta passava a considerar-se no habitable a no ser que es practiquessin uns rituals determinats per poder tornar a l’espai.

Un altre fet curiós és que si una dona nènet estava de camí i es creuava amb les petjades d’un os ella havia d’encarregar-se d’esborrar-les.

Certament hi havia rituals que eren fàcils de practicar per tornar a ser netes. Havien per exemple de tocar un llaç de caçar, l’arnès d’un ren o un pal sagrat. No obstant en general es podria dir que aquest poble també reprimia i avergonyia a les dones de la seva condició com a tals. Sembla dur que a partir d’una certa hora no se’ls permetés riure gaire alt o que no poguessin plorar quan se separaven d’éssers propers o en enterros.

Vull però recalcar que els nènets no són l’únic poble que ha considerat la dona un ésser brut, o impur. La creença de que el cos de les dones és imperfecte s’ha cultivat des de l’antiguitat i en diverses cultures que ha vist la menstruació com un senyal de que el cos de la dona no és hermètic o que li cal desprendre’s d’impureses.

La religió cristiana tampoc ens va fer gaire favor. Al llibre Levític de la bíblia ja es va escriure que quan una dona tenia la regla havia de quedar-se en la seva impuresa durant set dies.  Els grecs tampoc ens apreciaven gaire i avui dia, lamentablement, encara hi ha països on la menstruació és un tabú tal que les dones se n’amaguen, utilitzen trossos de roba bruts per evitar tacar el vestit i acaben agafant infeccions que les poden matar. I tot perquè l’ésser humà que ha arribat a la lluna i envia missatges a l’univers, encara no ha entès que la natura és sabia i que la dona té un cos que li permet donar vida però si ho fa és gràcies a la menstruació. De per si, la regla ja és dolorosa per a moltes dones i només falta afegir-hi un estigma social per tal de fer-nos sentir brutes o impures quan en realitat la regla i l’embaràs són processos naturals que permeten que la vida humana segueixi al món.

Natura i pobles ancestrals.

Deixa un comentari

Segueixo avui una mica perseguint la cultura oblidada dels pobles del nord i volent fer-vos arribar un estil de vida que és alhora dur però que ha quedat encara sortosament arrelat en les tradicions. Durant tres setmanes he parlat dels Sami com al poble més valent i probablement antic de les regions més al nord d’Europa. Avui vull comentar una mica per sobre els “ненцы“ a qui nosaltres anomenem “nènets” o “iuracs” que viuen a la regió de l’Àrtic a la Península de Iamal. Ells, com els Samis tradicionals dels que en queden pocs, tenen un estil de vida molt senzill perquè durant molts anys i fins fa només unes dècades la majoria d’ells eren nòmades i es dedicaven tradicionalment als rens. Segons la seva cultura “al món hi ha la natura, els homes i els rens”. Això mateix ja deixa entreveure la importància d’aquests animals per a la seva subsistència. Estem parlant d’una regió del món on de novembre a maig és hivern i les temperatures oscil·len entre els seixanta i els cinquanta sota zero. L’estil de vida dels pobles indígenes de la regió era nòmada i això volia dir que emigraven de sud a nord amb totes les pertinences per portar a pasturar els seus ramats de rens. Que aquest animal formi part de la seva cosmologia és lògic. Els nènets obtenen la carn, la pell per abrigar-se i vestir-se dels rens i a més són els que empenyen els trineus que fan servir per desplaçar-se. Un dels seus plats típics porta carn de ren, arròs, pastanagues i ceba. Si al nord d’Europa gairebé no hi creix ni verdura ni fruita ja us podeu imaginar que a la tundra prop de la regió del l’Àrtic encara menys. Els nènets creuen que ells són en aquest món convidats i per tant només prenen de la natura allò que els cal per viure. Tenen aquesta filosofia en comú amb alguns pobles indígenes d’Amèrica. En aquest sentit són els autèntics ecologistes perquè al món occidental molts es vanaglorien de ser amants de la natura i de preocupar-se pel planeta però després no dubten en agafar un avió que contamina el que no està escrit per anar a satisfer la seva necessita hedonista de veure món un parell de dies i tornar.
Els nènets viatgen en grups de diverses famílies per poder portar ramats de fins a quatre mil rens. Quan decideixen assentar-se en un lloc concret, erigeixen les seves tendes que ells anomenen чум (chum) i resten a l’assentament durant com a molt mig any. Els nens nascuts de les famílies nènets viuen en família fins als set anys quan són escolaritzats a les ciutats més properes. Aquesta escolarització dels fills dels pastors nòmades implica que els nens només veuen als pares per vacances i aquestes comencen a finals de primavera. Llavors els porten en helicòpter on les famílies tenen els seus campaments. Com que les rutes que segueixen els nènets són ancestrals, als helicòpters no els costa trobar la ubicació dels assentaments de pastors. Durant les vacances escolars els nens poden practicar amb els pares allò que els caldrà per ser bons pastors i les nenes aprenen allò que els cal a les dones dels pastors. El paper de les dones nènets és fonamental. Elles es lleven abans que ningú per preparar el té. Això implica desfer el gel, s’encarreguen de preparar el menjar que fan al foc de la llar que sempre crema al mig de la cabana i a més s’encarreguen de cosir la roba de tota la família que permet mantenir els cossos abrigats fins i tot en temperatures inhumanes. Per si fos poc elles s’encarreguen d’erigir les enormes tendes on les diferents famílies hi posen les seves modestes pertinences per trobar-hi repòs durant unes hores. Les cabanes dels nènets són com tipis americans gegants. Hi ha molt pocs objectes, de fet es redueixen a una taula, els llits fets de màrfegues i els pots, olles i vaixella per menjar. No estranya que aquests pobles nòmades no hagin desenvolupat cap mena d’art com la pintura ni l’escultura. En primer lloc a aquestes latituds pintar i que la pintura romangui és difícil. Els indígenes d’Austràlia encara pintaven les pedres però a la regió Àrtica és difícil trobar quelcom per immortalitzar les creences, la vida diària o el que sigui. En segon lloc l’estil de vida és tan dur que als nènets, com als Samis, els queda poc temps d’esbarjo per dedicar-se a les arts. Cal recordar que les primeres civilitzacions van néixer al Creixent Fèrtil que era una regió on hi havia diverses espècies d’animals que es podien tenir en ramats i a més hi creixien cereals. Això va permetre als humans assentar-se i sense haver d’amoïnar-se per la subsistència van començar a desenvolupar l’art d’entretenir-se en coses que no eren directament útils. Els pobles més del nord no han tingut aquest privilegi perquè la supervivència els ha ocupat la major part de la seva vida. I una part primordial de la supervivència dels nènets es deu a la feina de les dones. Per això cercar muller era essencial. I resulta que per assegurar la descendència, dues parelles d’amics nènets que tenien un nen i una nena més o menys al mateix temps, podien prometre que els seus fills es casarien als divuit anys. De la mateixa manera uns pares podien entregar a una altra família el seu fill. Si aquest era prou bo per aprendre totes les tasques d’un bon pastor, llavors la família d’acollida li podia donar una filla com a esposa. Avui dia però les coses van de manera diferent. Les parelles es coneixen per internet i es veuen per primera vegada durant els festivals o celebracions típiques dels nènets.
Portar ramats de quatre mil rens no és una tasca fàcil. Per tal de capturar els que es despisten és essencial fer servir bé el llaç de pastor que pot arribar a tenir vint metres. Òbviament els gossos són també uns fidels amics dels pastors nènets i el seu entrenament comença quan tenen un any.
L’educació ha donat l’oportunitat a les dones de no haver de ser pastores i viure en condicions difícils i fer una feina molt dura. Però al mateix temps la seva decisió posa en perill la vida dels nenets. A mi m’impressiona que hi hagi pobles del nord que siguin capaços de viure encara com els seus ancestres.
Ja fa un temps que a Europa, a Anglaterra de manera considerable segons un article que em va enviar un amic anglès, hi ha un renaixement de les religions paganes que es pot atribuir o bé al buit existencial que provoca la societat de consum, al fracàs de les religions monoteistes que ha volgut veure l’home com a centre de la creació i han comportat la destrucció de l’entorn natural, com a reacció contra un món molt masculinitzat on les tres grans religions han apartat la dona dels àmbits importants, o senzillament com una preocupació per l’estat de la natura després de l’era de la industrialització i el consumisme excessius. Doncs bé, per a mi la mare natura és una força i una entitat per si sola i intento viure i ser tan sostenible com m’ho permet la meva societat. No obstant, em demano quantes d’aquestes persones que es consideren neopaganes serien capaces de prescindir d’agafar l’avió per anar una setmana de vacances a un indret exòtic. Us deixo reflexionar-hi i fins la propera setmana.

Els valents del nord i la seva cultura agonitzant III.

Deixa un comentari

Torno a dedicar-me avui als valents dels nord que durant tantíssim temps han patit repressió i que han sabut resistir-la i sobreviure: el poble Sami.

Si seguiu el blog ja sabreu que la seva situació a Rússia, on són una minoria absoluta que no arriba als dos mils, és prou crítica. Rússia no ha atorgat a la seva llengua caràcter oficial i per molt que ara intentin salvar-la, les generacions joves no la parlen i per tant serà un miracle que sobrevisqui. Però de tots els països on hi viuen Samis, Suècia, Finlàndia i Noruega, la majoria viu en aquest darrer país i aquí sí que tres de les llengües Sami són oficials.

Avui vull dedicar el post a la situació dels Sami que viuen a Noruega. Comencem per la llengua que és un bon indicador de la salut d’un poble. De les tres llengües oficials Samis a Noruega, la Nordsamisk és la més estesa. La parlen entre vint mil i trenta mil persones i la majoria viuen a Noruega tot i que també es parla al nord de Finlàndia i Suècia. A més del Nordsamisk, les altres dues llengües oficials són el Lulesamisk  amb dos mil parlants i el sørsamisk, el Sami del sud amb cinc cents parlants. Aquesta darrera llengua està considerada en perill de desaparició segons la llista de l’UNESCO.

El caràcter oficial d’aquestes llengües vol dir que els ciutadans Sami tenen accés a documentació oficial en la seva llengua i que els nens poden rebre classes en ella a l’escola primària i secundària. Les llengües oficials a Noruega van tenir la seva versió escrita a partir del 1980.

Però el Sami a Noruega no només es pot aprendre a l’escola sinó que hi ha un seguit d’institucions i de centres de formació i programes universitaris per aprendre aquestes llengües Sami. Això pot ajudar i molt a la seva supervivència en un futur si els joves hi tenen interès i sembla que hi ha una part important de la joventut que la vol aprendre. La persecució i discriminació lingüística de les llengües Sami a Noruega va tenir lloc del 1850 al 1950. Sortosament ara es troben en una època d’auge degut a l’interès que han despertat.

La població Sami a Noruega es concentra al nord i les dues ciutats més poblades i amb una major concentració de població Sami són Guovdageaidnu/Kautokeino i Kárášjohka/Karasjok. Són municipis d’uns tres mil habitants cadascun.

Per tal de participar de la seva cultura i mantenir-la viva, a Noruega a la primavera hi ha un festival de cultura Sami que s’ha tornat molt popular també entre els turistes.

Però si bé la llengua gaudeix d’un cert reconeixement i està protegida, el que realment és una amenaça per la població Sami de Noruega és la pèrdua de terres on mantenir els ramats de rens. Al nord de Noruega s’estan construint carreteres i s’estan posant molins de vent que impliquen que els Samis han de reduir la superfície en la què pasturen els rens. Noruega també aposta per l’energia hidràulica però les instal·lacions fan perillar també els espais naturals on habiten els Samis.

Uns tres mil Samis encara viuen de l’explotació de rens i ho fan als municipis que he citat anteriorment. La resta dels prop de trenta-set mil Samis tenen feines en el sector dels serveis i de la indústria i també una part d’ells es dediquen a elaborar i comercialitzar productes artesanals que han adaptat i modernitzat.

Contràriament al que passa a Rússia on encara hi ha una part de la població Sami que manté les creences precristianes i paganes i practica rituals animistes, a Noruega ningú practica l’antiga religió obertament perquè molt probablement ja ha desaparegut. Tampoc hi ha Samis a Noruega que visquin en habitatges típics Sami que a Noruega s’anomenen “lavvo”. Només es fan servir quan els que cuiden dels remats es desplacen d’un cantó a l’altre per fer pasturar els rens. També hi ha gent que té les “lavvo” al jardí i les fa servir per fumar-hi el peix o carn.

La gastronomia Sami de Noruega fa servir molta carn de ren però s’han adaptat molts plats per tal de fer-los amb vedella. El “biđus” és un plat molt típic de la cuina Sami i comú a Suècia, Noruega i Finlàndia. És un estofat de carn de ren i cor de ren amb patates, cebes, pastanaga. Aquest plat es menja molt en cerimònies i dies festius especials com bodes i comunions.

El típic cant Sami s’anomena “yoik” i abans no s’acompanyava de cap instrument. Durant el procés de cristianització es va prohibir aquesta forma de cant igual que es van cremar i confiscar els tambors sagrats per practicar rituals. Avui dia el “yoik” torna a estar de moda i hi ha fins i tot concursos televisius per triar el millor cantant. Si teniu temps us recomano que cerqueu vídeos on es canti “yoik”, les veus són fantàstiques i la melodia fascinant. Si algú composa un “yoik” aquesta persona pot decidir a qui li pertany i si li regala el “yoik” a algú altre, ningú pot fer servir la cançó perquè ja té un propietari o propietària.

El que està clar és que en cada país en què hi ha població Sami s’hi preserva quelcom. El problema és que s’haurà de viatjar per Rússia, Finlàndia, Suècia i Noruega per arribar a conèixer a fons la cultura d’aquest poble a qui se li van imposar unes fronteres que no els eren naturals i que els han fragmentat part de la seva identitat. Tant de bo aquest poble tan pacífic que no va saber fer mai guerra, pugui seguir preservant el seu patrimoni cultural durant moltíssim temps.

Pel que fa a mi, la primera vegada que vaig sentir a parlar dels Samis i els problemes que tenien va ser exactament fa vint-i-nou anys quan jo feia de cambrera a Tossa de Mar. Resulta que vaig tenir durant unes setmanes dos clients noruecs que venien cada dia a fer una cervesa al bar. Amb un d’ells vaig establir-hi una relació entranyable i es veu que en el fons aquell estiu a Tossa li devia quedar ben marcat a la memòria perquè va estar durant anys buscant-me fins que gràcies a Facebook em va retrobar. El Mikkel pertany a la meva simfonia d’amistats amb qui em comunico gràcies al mòbil i que fan que em senti part d’un món que va molt més enllà del nostre país. Quan vaig decidir fer la meva exposició del curs de rus sobre la cultura dels Sami, el vaig contactar perquè volia esbrinar quines diferències hi havia entre els Samis de Rússia i els de Noruega. El Mikkel em va donar el telèfon de la seva germana Marit que ha estat enormement amable i pacient per explicar-me la situació del seu poble a Noruega. Gràcies a ells dos pel seu ajut i al Mikkel per la seva tenacitat i pels seus missatges que em fan sentir internacional fins i tot quan les finances i l’energia no em permeten agafar l’avió.

Els valents habitants del nord i la seva cultura agonitzant II.

2 comentaris

Segueixo avui amb el tema dels valents del nord que vaig iniciar la setmana passada per tal d’aportar més informació. Com ja sabreu si seguiu el blog, els Samis són els habitants de la zona més septentrional d’Europa. De Samis només n’hi ha uns vuitanta mil i la majoria, uns cinquanta mil viuen a Noruega. A Suècia n’hi viuen uns vint mil, deu mil a Finlàndia i només uns dos mil a Rússia, majoritàriament a la província de Múrmansk.

La primera referència històrica que en tenim va ser la de Píteas i molt posteriorment al 98 dC l’escriptor Tàcit ja els va descriure com el poble que vestia amb pells, es desplaçava en esquís i caçava rens. Els Samis, com ja vaig indicar en el post anterior, són un poble molt unit a la terra i amb una espiritualitat que els fa viure en consonància amb el seu entorn. Com que han estat nòmades o seminòmades durant un llarg període de temps, els objectes artesanals que produeixen són útils i tenen una funció i no són purament decoratius. Per això són bosses de pell de ren, o ganivets amb empunyadures decorades, tasses fetes amb fusta o objectes d’abric com barrets. És lògic que si vivien durant una part de l’any en un lloc i l’altra en un altre no es dediquessin a acaramullar objectes decoratius que després havien de transportar també.

Pel que fa a la seva religió, ja vaig comentar que era animista. El cosmos segons els Samis està dividit en tres parts. Una part superior que relacionen amb el sud, amb l’escalfor i amb el color blanc. És la part on habita el sol i la mare terra que ells anomenen Máttaráhkká. En un nivell intermedi es troba el món real en què habita tot ésser viu i que els humans comparteixen amb animals especials com l’os. És el món de la quotidianitat i s’associa al color vermell. La part inferior és on habiten tots els esperits dels que ja han deixat de viure. S’associa al nord, al fred i al color negre. Alguns animals com les llúdries i les foques poden anar del món intermedi a l’inferior.

Els xamans són els mitjancers entre aquests mons i els que poden fer de pont i de comunicador entre els diferents mons i nivells. Ho fan sobre tot a partir dels seus cants i objectes sagrats entre els que està el tambor. El tambor dels Samis està fet de pell de ren i va bellament decorat amb símbols i imatges religioses, entre les que poden estar la representació de la Máttarahkka que és la mare terra, la deessa dels Samis. La seva religió és una de les poques que queden a Europa que encara veneren deesses femenines. Si recordeu un dels meus anteriors posts, ja vaig comentar que les religions europees primitives adoraven deesses femenines però la influència celta amb els seus déus guerrers i mascles va acabar per fer desaparèixer la mare terra de la religió a Europa.

La Máttarahkka té tres filles que també sovint són representades al tambor dels xamans.

El nivell intermedi, el món d’allò quotidià, està separat de l’inferior per un riu de sang. El riu el travessen en una direcció els morts i en l’altre direcció els nounats que arriben als món intermedi.  Els homes però El nivell però poden guanyar l’accés als altres mons a través de sacrificis i rituals.

La llengua dels Samis és altament complexa i té infinitat de paraules per descriure l’entorn i la natura.Tenen mots diferents per distingir els rens i dues d’aquestes paraules son “Boazu” que es refereix al ren domesticat i “Gooddi” que és el ren salvatge. Una paraula molt interessant és la de “Guohtun” que no té una traducció directa perquè senzillament descriu les condicions ideals per a que els rens trobin liquen per pasturar.

Personalment opino que és un miracle que la cultura Sami hagi sobreviscut a pesar de la pressió que ha patit el poble Sami a partir del segle XV. Se’ls va començar a reduir els territoris en què habitaven i es van promulgar lleis que els limitaven la pesca o la cacera. A més a partir del segle XIX es va intensificar el procés d’assimilació a les cultures nòrdiques europees de manera què a Noruega per exemple s’enduien els fills dels Sami a internats per tal de que perdessin els costums i els hàbits familiars. Que encara existeixin Sami capaços de viure en harmonia amb l’entorn en un món consumista i canviant per a mi els fa especials i gairebé màgics. I vosaltres què en penseu?