Segueixo avui amb el tema dels valents del nord que vaig iniciar la setmana passada per tal d’aportar més informació. Com ja sabreu si seguiu el blog, els Samis són els habitants de la zona més septentrional d’Europa. De Samis només n’hi ha uns vuitanta mil i la majoria, uns cinquanta mil viuen a Noruega. A Suècia n’hi viuen uns vint mil, deu mil a Finlàndia i només uns dos mil a Rússia, majoritàriament a la província de Múrmansk.

La primera referència històrica que en tenim va ser la de Píteas i molt posteriorment al 98 dC l’escriptor Tàcit ja els va descriure com el poble que vestia amb pells, es desplaçava en esquís i caçava rens. Els Samis, com ja vaig indicar en el post anterior, són un poble molt unit a la terra i amb una espiritualitat que els fa viure en consonància amb el seu entorn. Com que han estat nòmades o seminòmades durant un llarg període de temps, els objectes artesanals que produeixen són útils i tenen una funció i no són purament decoratius. Per això són bosses de pell de ren, o ganivets amb empunyadures decorades, tasses fetes amb fusta o objectes d’abric com barrets. És lògic que si vivien durant una part de l’any en un lloc i l’altra en un altre no es dediquessin a acaramullar objectes decoratius que després havien de transportar també.

Pel que fa a la seva religió, ja vaig comentar que era animista. El cosmos segons els Samis està dividit en tres parts. Una part superior que relacionen amb el sud, amb l’escalfor i amb el color blanc. És la part on habita el sol i la mare terra que ells anomenen Máttaráhkká. En un nivell intermedi es troba el món real en què habita tot ésser viu i que els humans comparteixen amb animals especials com l’os. És el món de la quotidianitat i s’associa al color vermell. La part inferior és on habiten tots els esperits dels que ja han deixat de viure. S’associa al nord, al fred i al color negre. Alguns animals com les llúdries i les foques poden anar del món intermedi a l’inferior.

Els xamans són els mitjancers entre aquests mons i els que poden fer de pont i de comunicador entre els diferents mons i nivells. Ho fan sobre tot a partir dels seus cants i objectes sagrats entre els que està el tambor. El tambor dels Samis està fet de pell de ren i va bellament decorat amb símbols i imatges religioses, entre les que poden estar la representació de la Máttarahkka que és la mare terra, la deessa dels Samis. La seva religió és una de les poques que queden a Europa que encara veneren deesses femenines. Si recordeu un dels meus anteriors posts, ja vaig comentar que les religions europees primitives adoraven deesses femenines però la influència celta amb els seus déus guerrers i mascles va acabar per fer desaparèixer la mare terra de la religió a Europa.

La Máttarahkka té tres filles que també sovint són representades al tambor dels xamans.

El nivell intermedi, el món d’allò quotidià, està separat de l’inferior per un riu de sang. El riu el travessen en una direcció els morts i en l’altre direcció els nounats que arriben als món intermedi.  Els homes però El nivell però poden guanyar l’accés als altres mons a través de sacrificis i rituals.

La llengua dels Samis és altament complexa i té infinitat de paraules per descriure l’entorn i la natura.Tenen mots diferents per distingir els rens i dues d’aquestes paraules son “Boazu” que es refereix al ren domesticat i “Gooddi” que és el ren salvatge. Una paraula molt interessant és la de “Guohtun” que no té una traducció directa perquè senzillament descriu les condicions ideals per a que els rens trobin liquen per pasturar.

Personalment opino que és un miracle que la cultura Sami hagi sobreviscut a pesar de la pressió que ha patit el poble Sami a partir del segle XV. Se’ls va començar a reduir els territoris en què habitaven i es van promulgar lleis que els limitaven la pesca o la cacera. A més a partir del segle XIX es va intensificar el procés d’assimilació a les cultures nòrdiques europees de manera què a Noruega per exemple s’enduien els fills dels Sami a internats per tal de que perdessin els costums i els hàbits familiars. Que encara existeixin Sami capaços de viure en harmonia amb l’entorn en un món consumista i canviant per a mi els fa especials i gairebé màgics. I vosaltres què en penseu?

Ara ja fa un temps que l’educació i la professió de docent s’ha convertit en quelcom prou feixuc i difícil i una part significativa del col·lectiu de professors agafa baixes per ansietat i depressió que afecten el centre on treballen. Però què ho fa que hagi canviat tant el món de l’ensenyament? Doncs la resposta és molt fàcil: l’educació ha canviat perquè els pares ara són diferents. Tinc uns quinze anys d’experiència en la formació reglada i he de dir que he vist com el públic ha evolucionat notablement. Quan treballava al batxillerat l’alumnat que tenia a classe venia a un centre privat i ho feia perquè els pares pensaven i assumien que pel fet de pagar tenien dret a exigir dels professors submissió total i una adaptació a les necessitats extremes dels seus fills. El problema ja ve de lluny i sense esmentar noms només diré que un any durant les PAU, un dels nostres alumnes que s’havia de presentar a la selectivitat ens va arribar tard i begut. És obvi que els professors que van veure l’estat del noi van quedar esfereïts amb el grau d’irresponsabilitat del xicot que, recordem, ja tenia divuit anys i era capaç d’anar a votar. Doncs l’ensurt encara va ser més gran quan la mare d’aquesta “arracada” va trucar al centre i va titllar tots els professors que hi treballàvem d’ineptes per no haver sabut educar adequadament el seu fill. No sé si arribat aquest punt estareu d’acord amb mi però l’educació ha de sortir primer de les famílies i l’escola ha de ser un recolzament. No obstant, ja fa anys que se’ns deixa a nosaltres la tasca titànica d’educar i redreçar el que els pares han espatllat, sovint perquè els mancava l’energia d’imposar límits als seus descendent.

Durant anys he fet classes a cicles formatius amb molta més il·lusió que no pas al batxillerat privat perquè els nois i noies que venien al centre a fer un cicle ja estaven un pèl més segurs del que volien fer i sobre tot perquè els cicles formatius al centre on treballo són concertats. I què vull dir amb això? Doncs que no només teníem alumnes que hi eren perquè els pares s’ho podien pagar, sinó un públic heterogeni procedent de diverses capes socials i que no sempre però sí majoritàriament tenia la motivació de que els calia qualificar-se per trobar feina i prosperar. L’alumnat era sovint prou madur per responsabilitzar-se de les seves notes i els pares només contactaven amb el centre en algun cas de problemes greus.

Tanmateix, el panorama ara ha canviat i especialment aquest els dos darrers anys m’he adonat que tenim uns alumnes molt dispersos. I no soc la única que se’n queixa perquè darrerament en una de les xarxes socials en les que estic registrada com a docent, algú va publicar un extensíssim escrit sobre l’estat d’atenció del públic que venia a les seves classes.

Tenim un enemic comú els docents: Els mòbils. Entrar a classe i haver de cridar l’atenció durant deu minuts perquè els alumnes deixin de banda la partida que estan jugant o l’apassionant conversa de WhatsApp que mantenen amb altres amics és una tasca que pesa com una llosa. I dels seixanta minuts que tinc de classe, la majoria d’alumnes miren el seu mòbil com a mínim unes quatre vegades i quan ho fan desconnecten de l’explicació del docent i per tant perden el fil. Quan han acabat la tasca peremptòria que fan amb el cel·lular, llavors demanen que els tornis a fer l’explicació d’allò que han perdut mentre totes les neurones del seu cervell estaven dirigides a la pantalla i la interactuació amb el món virtual.

La lluita és aferrissada i tenim molt males cartes per guanyar-la perquè no poques vegades quan demanes als alumnes que deixin el mòbil i el WhatsApp que estan escrivint et responen que no poden perquè la notificació és de la mare o el pare. I aquesta mare o pare sap perfectament que el seu fill o filla és a classe però preguntar si vol macarrons o pollastre per dinar és més important que el temari que puguem intentar donar nosaltres.

Els nois i noies d’avui dia estan extremadament sobre protegits i no són capaços de responsabilitzar-se d’absolutament res. Us poso ara un exemple recent d’un incident que m’ha passat amb un alumne de dinou anys al centre on treballo.

Per posar-vos en situació l’assignatura és alemany. Per tal que els nois i noies no s’ho juguin tot a un examen, la prova o proves escrites tenen un valor d’un 40%, els exercicis de classe són un 30% i el projecte un altre 30%. Sempre dono temps per tal que facin el projecte i en aquest cas consistia en preparar una exposició oral presentant-se en alemany. Són alumnes de primer d’alemany per tant no els puc posar res difícil. Per tal de poder fer bé la tasca tenen un PowerPoint en què explicito tot el que poden dir amb el que s’ha treballat a classe (en cas que hagin assimilat la matèria). He donat dues setmanes i mitja per fer el projecte que, repeteixo, consisteix en un vídeo de presentació o una exposició oral a classe i serveix per treballar de manera oral tot el que s’ha vist en dues lliçons i mitja. Explico la tasca a classe i penjo el PowerPoint amb les indicacions a la tasca. Només el 60% de l’alumnat entrega el vídeo. Recordo la data d’entrega que és propera a l’avaluació. En posar notes m’adono que un dels meus alumnes no ha presentat la tasca. Aquesta ja ha vençut perquè la data límit està més que passada. L’alumne em respon la mar de tranquil que se li ha oblidat i jo em sorprenc perquè tots saben que la tasca és un 30% de la nota i pot decidir fins a un aprovat o suspès i de fet aquest és el cas de l’alumne en concret.

M’envia un correu i em demana si presentant la tasca fora de data encara li podré comptar pel trimestre. Em sembla molt poc responsable perquè he tractat tots els alumnes per un igual i no he acceptat entregues fora de termini.

El dia que li vaig recordar a l’alumne que no havia entregat la tasca era un dilluns i jo rebo el dissabte dia 16, dos dies abans de posar notes, un correu dient que m’envia la tasca que espera que li puntuï per aquesta primera avaluació perquè ell té dret com tots els altres companys a una entrega d’activitats que no s’han pogut entregar de manera justificada. El problema és que la data per la “repesca” també és molt anterior i a mi el to del correu no em sembla gens adequat. L’alumne exigeix que jo corregeixi una tasca que ha oblidat entregar ell i espera, a sobre, que jo estigui connectada al correu el cap de setmana. Li responc el dilluns que els companys amb justificant van entregar la tasca el dia de les “repesques” i que qui no l’ha entregada ha assumit el zero pertinent. Li llegeixo el correu del meu alumne al tutor a qui el to tampoc li sembla correcte i decidim que les dates límits hi són per algun motiu. Ho decidim perquè si faig amb ell una excepció, l’hauré de fer amb tota la classe i jo ja no arribaré a temps a posar les notes. Els docents necessitem organitzar-nos també. Doncs als dos dies el tutor em diu que té un correu del pare del noi. En aquest diu que entén que el fill és responsable de no haver entregat la tasca però ens demana (de fet em demana a mi) que faci una excepció corregint i puntuant el projecte pel primer trimestre perquè hem d’entendre que van operar el gos del noi i va estar uns dies molt afectat sense venir a classe i no va poder fer la tasca. Si es veu l’avaluació suspesa podria perdre la motivació.

Els que em coneixeu sabeu que adoro els animals i que entenc la preocupació del noi per l’operació de la seva mascota. Però ja no em sembla del tot normal que aquesta operació faci que l’alumne en qüestió deixi de venir a l’escola. Pel que fa a no entregar la tasca perquè no sabia que s’havia de fer, jo demanaria als pares que eduquessin els fills per ser suficientment responsables per preguntar als companys si s’ha de fer quelcom quan no poden assistir a classe. O bé que mirin l’aula virtual i les dates de les activitats properes però això ja sembla demanar massa de gent de divuit i dinou anys avui dia.

No sé si amb aquest exemple puc il·lustrar el “material” amb què hem de treballar els professors cada dia. Hi ha tardes que surto de l’escola ensorrada pensant que ni jo mateixa seré capaç de seguir lluitant pel grau d’autonomia d’un alumnat que només cerca respostes al mòbil, només interactua en un món virtual i que a més no ha estat educat per ser independent i responsabilitzar-se de les seves tasques. I tot aquest panorama porta a que els meus, posem cent alumnes d’aquest any, es converteixin en vampirs energètics que reclamen que respongui correus a hores intempestives del cap de setmana perquè jo per ells i les famílies soc una esclava. I realment sovint em sento com una esclava. Se m’exigeix que estigui contínuament actualitzada amb cursos pedagògics per conèixer les darreres tendències en ensenyament en aquest país, que gamifiqui (faci jugar l’alumnat) sempre per fer-los la matèria agradívola, que estigui motivada sempre i entri a l’aula amb un somriure fins i tot aquells anys en què tinc grups que regalen a diari obscenitats i marranades a les meves oïdes. Tot perquè a un grau superior ja no donem matèria sinó que ens dediquem a educar el que els pares no han sabut educar.

Espero amb aquest post que la propera vegada que conegueu un docent no li salteu a la jugular amb això de que tenim moltes vacances. Les d’estiu no són tan llargues i majoritàriament les dediquem a la formació perquè durant el curs ja no donem més de si i les de Nadal i setmana santa serveixen per tal que puguem sentir-nos de tant en tant persona mínimament lliure.

Bones festes i bon 2024. Com va dir un alumne responent a la pregunta que em va fer un altre alumne de “¿qué pides tú a los reyes magos? “mejores alumnos”. No hi ha alumnes ni millors ni pitjors però sí alumnes a qui han educat o no en la responsabilitat des de casa seva.

Em concentraré avui en tirar molt enrere en la història perquè si sovint analitzo llengües europees modernes, en algun moment caldrà mirar d’on provenen una gran part d’elles. I a tots ens resulta familiar el terme indoeuropeu i el que representa, però vull fixar-me avui en què se sap realment d’ells i dels celtes que són una de les branques dels indoeuropeus que durant un llarg període va dominar una part important d’Europa.
El que anomenem Indo-europeu és una llengua que no tenim documentada enlloc però que ha estat reconstruïda a partir de paraules similars en diferents idiomes. Per exemple, si tenim un llatí “mater”, un gòtic “mothar” i un “mathir” irlandès, la similitud d’aquestes i altres paraules va fer pensar als lingüistes que devien tenir un origen comú. De fet, el primer en començar a donar-li voltes al cap va ser Sir William Jones, un lingüista i erudit fascinat per la Índia que es va adonar que hi havia paraules del Sànscrit que recordaven a altres paraules escampades per Europa. D’allí va néixer la idea de que potser totes provenien d’una llengua comú, l’Indo-europeu.
Estudiar les paraules que s’assemblen en diferents idiomes ha proporcionat una visió de com era la societat i l’entorn d’aquest poble a qui devem una gran part de les llengües que tenim ara al nostre continent. Sabem que els indoeuropeus eren una societat patriarcal en que el pare el cap del clan i que vivien en territoris envoltats de bedolls, salzes i on hi havia llops, cérvols, castors i ànecs i que domesticaven ovelles, cavalls, gossos i no eren nòmades.
Els indoeuropeus a qui tots es refereixen com a “pares” de les actuals llengües devien viure de fa uns 4.000 a 6.000 anys aC a les estepes properes al Mar Negre. Es dedicaven a la ramaderia a l’hivern i al cultiu de llegums i cereal durant la resta de l’any. També pescaven.
Hi ha una paraula que se sospita indoeuropea “dhenu” que volia dir nodridor i que estava vinculada a munyir les vaques i posteriorment el seu ús va ser ampliat i va passar a voler dir alletar. És molt interessant que avui dia hi ha paraules com la russa “деньги” “diengui” que se suposa que és d’origen tàtar i que es manté també viva en el nom que rep la moneda d’alguns dels països de la ex URSS propers a la zona del Mar Negre. Podrien ser paraules directament heretades del reconstruït “indoeuropeu”.
S’ha relacionat els indoeuropeus amb la cultura dels “kurgans”. Un “kurgan” és una sepultura en forma de túmul sota de la qual hi havia una cambra funerària. Els kurgans més antics que s’han trobat daten del cinquè mil·lenni abans de l’era cristiana i se situen en una zona propera a l’actual Ucraïna, al Nord del Mar Negre. També n’han trobat a Alemanya del nord i fins a Escandinàvia, però com més ens allunyem de les estepes del Mar Negre, més recents són els Kurgans. Al quart mil·lenni ja se’n troben a Romania, i Àustria i a partir del tercer mil·lenni a l’Europa central. S’entén que el poble que va practicar les inhumacions amb kurgans era originària de la zona del nord del Mar Negre i es va anar desplaçant cap a l’oest en onades migratòries successives, cap al nord fins al Bàltic, cap a l’Oest fins el riu Elba i posteriorment fins el Rin i Escandinàvia.
S’associa els integrants de la civilització dels kurgans amb els indoeuropeus. Com he escrit abans la seva societat era patriarcal, jerarquitzada i guerrera i no tenia res a veure amb la de la vella Europa on hi havia cultes ancestrals que adoraven deesses femenines que consideraven la mare i identificaven sovint amb la primavera, la lluna nova i l’aigua. Aquestes cultures són del setè mil·lenni aC. En canvi, els pertanyents a la cultura dels kurgans i la Indoeuropea adoraven a déus guerrers.
Una característica d’algun dels kurgans trobats és que al voltant de la sepultura del que devia ser el “cap” o “patró” del clan o família, s’hi enterraven també dones joves que probablement eren sacrificades a la mort del cap. És un costum ritual funerari esfereïdor que avui dia ens posa els pèls de punta. No obstant hem de pensar que a la Índia també existia un ritual que feia cremar la vídua junt amb les despulles del seu marit. Sort que no vam néixer en aquelles èpoques!
La barreja de la cultura indoeuropea i la de la vella Europa troba un punt de fusió en l’antiga Grècia i una mitologia que reunia alhora déus guerrers com Ares i deesses femenines com Hera, deessa de la maternitat o Demèter, la de les collites.
Però què en sabem dels indoeuropeus? Que eren prou traçuts per fabricar les seves eines, articles tèxtils i joies. De fet ja feien servir filatures i tenyien la roba. Els habitatges típics dels indoeuropeus eren fets amb troncs i eren cases unifamiliars. Els grups d’indoeuropeus que van emigrar a l’oest tenien per costum fortificar els poblats amb muralles i protegir-los amb fosses circulars. Generalment a l’interior de les cases hi havia allò que era indispensable per a funcionar com a unitat independent: forn, magatzem i teixidora. En alguns jaciments s’hi han trobat objectes de valor com joies que s’associen a les elits. Des del segle sis abans de Crist, a l’actual territori de França, Alemanya, Suïssa i Àustria hi ha un grup de poblats que si bé no comparteixen la mateix llengua sí que pertanyen a un mateix bloc cultural i tenen una estructura social i unes creences similars. De fet els celtes es consideren descendents indoeuropeus que es van anar desplaçant cap a l’oest i que al segle IV aC dominaven una gran part del continent europeu. Malauradament ens han deixat una empremta minsa al nostre món occidental actual i segueixen sent encara una mica un misteri. El seu llegat principal han estat les llengües com el gal·lès i l’irlandès. Pel que fa al punt de vista social se sap que les societats celtes també eren molt jerarquitzades i que s’agrupaven en clans. Cada matrimoni formava una nova família però es mantenia unida al clan. No existia encara la propietat privada i només es posseïen alguns objectes personals.
Com era lògic per l’època, la mortaldat infantil era alta i els celtes creien que les ànimes dels infants tombaven prop de les seves tombes esperant menjar.
De la seva mitologia no en sabem gaire i el que ens ha arribat majoritàriament és a través de fonts indirectes com les cròniques gregues i llatines. Per aquest motiu potser ja està barrejat amb elements posteriors. S’ha de pensar que no van deixar testimonis escrits i que el que tenim s’ha recollit posteriorment de la tradició oral o s’ha deduït dels grans monuments que s’han trobat a Gales o a Irlanda i de vegades el que ens arriba ja està adulterat amb déus romans.
Aparentment els celtes nobles o caps es deixaven créixer les barbes i bigotis i s’afaitaven la resta del cos. Practicaven una religió animista que reconeixia esperits darrera de molts elements naturals. Adoraven animals totèmics com l’os i el porc senglar i creien en plantes sagrades com el vesc, el roure o el grèvol.
Els déus principals eren Lug o Lugh, Dagda que regia sobre les tempestes, Oghma que era el déu de la guerra i patró de l’eloqüència i el saber i la deessa Epona de la fertilitat, representada per un cavall i que s’associa a l’aigua. Aquesta deessa va ser posteriorment adoptada per la cavalleria romana. Era responsable de la curació i de la mort.
La vida religiosa girava al voltant dels druides que eren macs, sacerdots i intermediaris entre els déus i els homes i tenien un poder fonamental en la vida dels celtes. Aquests creien en la immortalitat de l’ànima, sobre tot la dels soldats, i per això quan morien en combat no se’ls enterrava i s’esperava que les bèsties se’ls mengessin per tal que la seva ànima anés a parar a un altre món. Pels celtes els clars dels boscos i les vores dels rius eren indrets màgics i sagrats.
Europa ha tingut una gran sort de que el gal·lès, l’escocès i l’irlandès sobrevisquin perquè són el testimoni que ens queda d’una civilització antiga que va ser durant un període força llarg de vital importància pel desenvolupament del que avui dia és l’Europa que coneixem. S’hauria de fer encara més per preservar les llengües celtes que ens queden i que ja estan fa temps en perill i són un tresor que ens acosta a un temps remot del que en sabem molt poc.

Una setmana més segueixo amb el tema de les reformes i em centraré avui en aspectes foscos que m’he anat trobant durant les darreres setmanes. Realment tinc la impressió que el que podria ser tan fàcil, s’està convertint en quelcom dificilíssim.
La setmana passada ja us vaig comentar que tinc goteres continuades des del vint-i-cinc d’octubre, que he rebut dues visites del pèrit de l’assegurança i que ell mateix em va dir que havia sol·licitat una prova diagnòstica urgent per establir el punt o punts exactes de la fuga. Doncs bé, una setmana després de l’article que vaig escriure per a que sortís publicat el dijous 16 resulta que jo estic encara més desconcertada que fa uns dies.
Veient que passava el temps i ningú em comunicava que s’hagués fet cap intervenció diagnòstica al pis de dalt, he anat contactant l’administrador de la finca per informar-lo de que tot segueix igual. El dia 13 d’octubre l’administrador, que es diu Ramon, va enviar directament un correu al propietari dient-li que si no veia una acció immediata i no es resolien les meves goteres es veuria obligat a enviar un burofax. Doncs el mateix dia 13 d’octubre per la tarda vaig rebre una trucada de la Beatriz (no tinc intenció de publicar cap cognom per no comprometre a cap de les reformes implicades) en què em demanava que no em comuniqués directament amb ningú, ni les llogateres del tercer primera, ni l’administrador del propietari del tercer primera que treballa a la immobiliària ni molt menys el propietari mateix. Em va demanar paciència i em va dir que “tots estàvem remant al mateix vaixell” cosa que em sembla un pèl ridícula perquè per a ella aquest assumpte és un cas més, les llogateres del tercer primera tot just s’han mudat i poden cercar un altre pis i més important encara, en aquest assumpte l’autèntica i única afectada que està rebent els danys soc jo. Vaig estar d’acord en establir un canal únic a través de l’administrador. També va deixar molt clar que ells o la propietat no pagarien de la seva pròpia butxaca cap tècnic ja que el propietari ja paga l’asseguradora. La bona dona això també li ho va dir a l’administrador perquè aquest va respondre a l’advocada amb un correu dient que creia que s’equivocava enormement perquè esperar que l’asseguradora faci res mentre jo tinc goteres era una atzagaiada.
Dimarts 14, el Kevy que és l’administrador del propietari i que teòricament no m’havia de contactar directament, em va enviar un missatge dient que el dimecres a tres quarts de nou havia de ser a casa perquè passaria un tècnic. De nou vaig il·lusionar-me massa d’hora pensant que finalment els representants del propietari havien vist com d’important era tot l’assumpte. No obstant, l’endemà cap a les nou qui va aparèixer va ser un noi molt simpàtic que va venir amb una mà davant i una al darrera i no va fer cap mena de prova diagnòstica. Vaig pensar que la immobiliària l’havia enviat només per tapar-nos la boca a l’administrador i a mi mateixa. Òbviament després de la visita d’inspecció ràpida vaig trucar a l’administració de la finca per dir que no s’havia fet cap proba. La companya del Ramon estava també perplexa. Com que l’advocada havia insistit en què encara estava per determinar que la fuita fos provocada pel tercer primera, el Ramón va fer venir l’endemà el pèrit d’Axa, un noi que després de mirar ràpidament el sostre i pujar al tercer primera va confirmar el que ja sabíem: els danys eren privats i no de l’edifici.
Començo a pensar que l’assumpte em sembla més poc transparent que en un principi i el dijous mateix obro un sinistre amb la meva asseguradora. No perquè jo hagi causat de moment cap dany, sinó per tenir un contacte amb qui dirigir-me i demanar en quin estat del procés del sinistre declarat s’han quedat. El divendres truco a la meva gestora del banc que no té cap mena de relació amb les assegurances tret que la meva és la de la seva entitat i li explico el que passa. Es posa ella en contacte amb la meva assegurança i em diu que en un termini de 24 hores laborals em contactaran per donar-me informació.
El divendres a les 14:13 el Kevy m’escriu un WhatsApp— tot i el previ acord d’establir un canal únic a través de l’administrador— i em diu que el cap de setmana em contactaran per anar fent proves d’aigua. No m’especifica res però quelcom en mi vol esperar que la solució estigui ja molt propera. A les 18:43 m’escriu una de les llogateres de dalt molt il·lusionada i em diu que un home ha mirat el bany i la distribució i creu que pot ser el plat de dutxa que ja es va fer reparar l’any passat. Que li han indicat que ella i jo hem d’anar fent proves per veure si realment ho és. Ella ha d’engegar totes les aixetes de pica, dutxa, i fer servir el WC dels dos banys i jo he d’observar per on cau l’aigua. Arribat a aquest punt a mi em va agafar un atac d’ansietat a la classe de rus. Esperava una prova seriosa i fiable i no que em prenguessin per imbècil i haguéssim de fer la veïna i jo un diagnòstic sense cap mena de rigor. Lentament em queda clar que la propietat està intentant evitar una inspecció completa de les instal·lacions i jo em poso encara més nerviosa.
No acabo d’entendre la manca de serietat de la immobiliària que gestiona el lloguer del tercer primera i encara menys el nivell suprem de passotisme del propietari a qui li pot caure una bona demanda.
Contacto amb el primer pèrit que va venir i li explico la situació. Ell també pensa que aquesta prova que ens demanen que fem és una tonteria suprema. Arribo a casa i escric un correu explicant amb pèls i senyals la lluita de les darreres setmanes i evidenciant les evasives de l’entitat del tercer primera. Deixo clar que no participaré en cap mena de test casolà perquè per a mi té la mateixa validesa que el tarot per esbrinar amb certesa la procedència de la fuita. I empipada com estic deixo clar que veient el grau de negligència de la propietat causant dels danys a la meva em plantejo una denúncia a l’Ajuntament per fer una revisió completa de les instal·lacions de dalt.
Escric el blog avui diumenge dia 19 i tot just he enviat un missatge a una de les llogateres de dalt. Li dic que és una excepció perquè l’advocada de la immobiliària m’ha fet dir que no les contactaria a elles directament. Li explico que segueixo tenint goteres perquè és més que obvi que la tenen enganyada i contenta i en el fons és també una víctima d’un negoci voltor. I espero que comenci també a albirar les camàndules que li volen engalipar els de la immobiliària perquè no és normal que em demanin a mi que no em comuniqui amb el veïnat.
Des del meu punt de vista estan intentant evitar una inspecció perquè saben que les reformes del pis de dalt fan aigües per tot arreu, mai millor dit, i no tinc ni clar si les devien fer respectant la llei. En tot cas no és el meu problema i ara que ja estic “en calent” vull tirar endavant.
Sembla mentida la poca llum que tenen alguns agents immobiliaris que consideren una filtració com a urgència que pot causar danys estructurals. Em sembla que el propietari els contracta un pèl rucs perquè s’avinguin a fer el que ell vol. Aquesta ja va ser la primera impressió que vaig tenir la primera vegada que vaig pujar al tercer primera quan feien les reformes i em vaig trobar un polonès d’edat avançada que feia olor d’alcohol i feia anar el martell com el mateix Tor.
Ara em toca esbrinar si serà més ràpid i efectiu anar a l’Ajuntament i posar una denúncia o si bé més val buscar un advocat.
Us desitjo a tots una bona setmana sense goteres a ser possible!

Sabeu que en tots els meus articles del blog es pot llegir entre línies i de vegades no tant entre línies la meva opinió sobre alguns temes que em fan ballar el cap.

Doncs aquesta setmana malauradament no tinc esma per res més que no sigui pensar en com salvar el meu pis, que és la única cosa que tinc, i evitar uns danys majors als que ja ha provocat el nyap de reforma del tercer primera, el pis sobre del meu.

El malson va començar per a mi quan la meva mare encara era viva perquè quan ella i el cuidador, el Franco, vivien aquí, un francès d’origen marroquí va comprar el pis de la meva veïna i va iniciar unes obres per convertir-lo en un pis que li fos a ell agradívol. Desconeixo quina empresa li va dur a terme a ell les reformes però el que sí us puc dir és que quan els sorolls van començar a ser a hores intempestives i la meva mare i el Franco van començar a protestar, jo mateixa vaig pujar a parlar amb els obrers que feien la reforma. Però el que em vaig trobar va ser un paleta polonès begut a més no poder que em va respondre xiulant quan li demanava explicacions de com s’estaven fent les obres. Vaig tenir el “plaer” d’haver de parlar amb aquell home un parell de cops perquè mentre feien les obres a la mare li anaven caient bocins de sostre al cap.

Van aparèixer esquerdes a les parets i el sostre de casa meva i del quart primera i finalment vam acabar posant una queixa a l’administrador. Les obres es van haver d’aturar perquè s’havien tirat parets que no es podien tirar i l’administrador va forçar al propietari a canviar l’empresa amb qui treballava. Però el comprador del tercer primera era un home de negocis que tenia previst acabar les obres en un moment determinat i el següent equip de reformes ens va seguir duent mal de caps. Quan ells van començar a posar mà a les obres jo ja havia perdut la mare. El nou equip tampoc va treballar com hagués calgut. Començaven la feina a hores intempestives i els veïns es van queixar. N’estava informada perquè els inquilins del segon segona no tenien descans degut al soroll infernal de les obres del tercer primera. En aquells moments jo estava plantejant-me si em quedava el pis dels pares o si me’l venia per comprar-ne un altre i per això sovint venia a Bonavista a fer el nas. Un dissabte o diumenge, no ho recordo ara amb certesa, vaig venir aquí i vaig notar com les parets de casa vibraven intensament. M’anaven caient bocins de sostre. Vaig anar al quart primera i la propietària i del quart també estava intranquil·la amb les obres i  vam decidir trucar a la urbana i als bombers. Els que feien la reforma no tenien permís per treballar el cap de setmana. De nou s’estaven fent les coses malament.

També em quedà gravat el dia que el cuidador de la mare que encara vivia al pis em va enviar un WhatsApp per dir-me que del sostre en sortien uns claus enormes. Vaig anar corrents a comprovar-ho i efectivament alguns dels claus que van fer servir per fixar el terra del pis de sobre m’havien foradat el sostre i m’havien travessat les bigues. La meva paciència ja s’estava posant massa a prova. Vaig contactar el propietari però és un home de negocis i estava massa ocupat per respondre els WhatsApp o els correus. Mesos més tard es va dignar a venir a Bonavista i vam quedar. Va oferir diners ràpids molt per sota del que hagués reclamat la meva assegurança pels danys al sostre però com que volia estar en pau amb tothom vaig acceptar. Ja no ho hauria d’haver fet. El francès propietari del pis de sobre és un home de negocis sense escrúpols que va comprar el pis i va voler fer-hi una reforma integral que no respectava ni el que era raonable tenint en consideració l’estructura antiga de l’edifici. I el que no volia era que jo el molestés més. Em va vendre una història de que no sabia si hi vindria a viure amb els seus fills i que s’ho estava rumiant. Des del meu punt de vista és un especulador. Les primeres llogateres que hi va tenir van ser unes estrangeres que feien una estada Erasmus i que cada dos per tres organitzaven festes que s’allargaven fins les dues o les tres de la matinada també entre setmana. Els convidats eren de tot menys educats perquè es dedicaven al llençar les puntes de les cigarretes per la finestra i el veí i jo ens les trobàvem al balcó o al seu pati. Però això no va ser el pitjor. Un bon dia em vaig adonar que a una de les meves habitacions interiors hi havia una gran taca d’humitat al sostre. Vaig avisar de seguida l’administrador del propietari del tercer primera i  l’endemà o el següent va venir l’arquitecte que treballa amb l’administrador de la finca i va anar a revisar el tercer primera. El plat de dutxa estava trencat i va calcular que la fuita venia d’allí. Vaig trigar mesos en tenir el sostre prou sec perquè es poguessin tornar a pintar les dues habitacions afectades.

Jo no vaig quedar tranquil·la. Ara fa unes setmanes, quan vaig entrar a una d’aquestes habitacions que m’havien pintat just feia tres mesos, vaig trobar un petit bassal d’aigua al terra. En principi no hi vaig donar importància perquè creia que em podria haver vessat a mi. El vaig eixugar i a l’estona n’hi havia un altre. Vaig mirar cap al sostre i vaig veure que a més d’una taca enorme d’humitat hi havia goteres al sostre. Vaig avisar a l’administrador de la finca i al del propietari el mateix dia i el pèrit ens va arribar a la setmana. Va inspeccionar primer el tercer primera i després el meu i la primera pregunta que em va fer va ser que com s’havia fet la reforma del tercer primera. La meva resposta va ser rotunda: sense cap ni peus. Extraoficialment em va dir que havia passat el dit entre les rajoles del bany i hi havia vorada i se li desfeia. Era més que obvi que el material utilitzat no era l’adequat.

Als dos dies de la visita del pèrit vaig a començar a tenir goteres a una altra zona de la casa i per tant vaig tornar a avisar el pèrit que va venir i va comprovar que tinc una zona del pis afectada per les dues fuites que han passat darrerament i que han fet mal en un lloc on ja hi havia un dany infraestructural previ. Des del dia que van fer el forat al doble sostre i que vaig veure l’extensió dels danys a la meva llar que no puc dormir.

Tot això hagués estat evitable si les reformes s’haguessin fet des d’un bon principi com calia. Si el propietari que va comprar i reformar el pis com a inversió ho hagués fet per viure-hi perquè sempre estem en el mateix: uns especulen i els altres en pateixen.

No cal ser Einstein per saber que la vida ens divideix en capes i aquestes tenen a veure amb el nivell socioeconòmic en el que ens trobem. Jo soc una persona de rang inferior que no pot ni queixar-se pel mal que li fan al propi pis perquè les inquilines de classe superior del tercer primera es queixen només per si han d’assistir a una reunió. Però el món és així. Hi ha fills de papà i mamà que ho han tingut sempre i ho tindran sempre més fàcil i existim els altres que hem de patir per la nostra subsistència. I això és així. Per molt que ho vulguem canviar i des de que el món és món.

Jo mentre crec que el més adequat serà denunciar l’empresa de reformes que va voler convertir un pis d’una altra època en un pis dels que es porten ara, i ho va fer tirant les parets que calien al terra i deixant-me a mi sense la possibilitat de variar res en el més mínim de l’estructura del meu.

El dilluns 13 de novembre vaig rebre una trucada de l’advocada de la immobiliària a mans de la qual el propietari ha deixat el tràmit de lloguer del seu pis i els problemes actuals. En la trucada l’advocada em va demanar que no intentés comunicar-me amb ningú directament més que amb l’administrador de la finca i va deixar clar que ells- immobiliària i propietari- no prendrien cap mesura fins que la seva assegurança no hagués establert d’on provenien els danys. Òbviament es volen estalviar els costos per analitzar on és l’arrel del problema. A dia 13 de novembre feia unes tres setmanes que jo havia notificat les goteres. No se’m permet contactar amb el propietari, que segurament no vol que el molestin mentre juga al golf, i jo no puc dormir pensant en els danys del meu pis. El propietari és un especulardor i un home de negocis sense ètica, els agents immobiliaris només fan segons els seus interessos i l’aseguradora és lenta com una tropa de soldats coixos però el que perilla és casa meva. I així funciona el món de les aseguradores i la diferència entre classe benestant i classe treballadora. Vivim en planetes diferents.

Curt i ras: si algun cop teniu ganes de fer reformes, no contracteu cap galifardeu i controleu el que fan els treballadors a diari perquè altrament els problemes sorgeixen després i poden ser molt greus. I si no sou un propietari ric que ho delega tot, us podeu veure aclaparats per reclamacions i informes. Si sou però de la classe privilegiada podeu intentar eludir els problemes i les conseqüències fins que algú us pari els peus i podeu estar segur que sempre hi haurà algú disposat…

Inevitablement per a mi quan acaba la primera meitat d’octubre, se m’acaben a mi naturalment les ganes de platja. I just abans de Tots Ssant ja començo desitjar recolliment i vesprades de lectura i estudi. I ara ja fa dos anys que tots sants és com el principi d’una nova etapa i una nova rutina i sembla que el meu cos no va del tot desencaminat perquè segons sembla, els celtes celebraven el 31 d’octubre la fi de l’estiu.

Avui el post, com ja heu vist al títol, va de la tradició celta del Halloween, dels costums que tenen a veure amb aquesta festa i de les supersticions relacionades amb ella.

Anem a pams. La nit del 31 d’octubre a l’1 de novembre el que celebraven els celtes eren el “Samhain” que es pronunciaria una cosa així com “sauin”. Els celtes dividien l’any en dues estacions principals, la de la llum i la de la foscor. “Samhain” volia dir “final de l’estiu”. Per a ells la nit del 31 d’octubre es trencava la barrera entre el món físic i el món dels esperits i els ancestres podien tornar a passejar-se pel món dels vius. Aquesta data coincidia amb la collita i quan aquesta s’acabava, els habitants de les poblacions es reunien amb els sacerdots druides i s’encenia una gran foguera on s’hi sacrificava bestiar. Els participants s’enduien una flama de la foguera a casa i mantenien el foc de la seva llar encès. La celebració durava tres dies i tres nits i era obligatòria. Durant el “Samhain” s’havien de mantenir les portes i finestres de les cases obertes per permetre als esperits que poguessin entrar i es feien ofrenes amb menjar i beguda que es deixaven a les portes de les cases per alimentar les ànimes que rondaven pel món dels vius. Us sona això oi? De fet els nostres panellets compleixen la mateixa funció. Els hem de tenir a casa perquè serveixin d’aliment als nostres familiars que ens volen venir a veure.

Com us podeu imaginar la tradició pagana del “Samhain” no era fàcil de desarrelar fins i tot quan el cristianisme ja havia triomfat a Anglaterra i Irlanda, així és que els pares de l’església van decidir reciclar-la. El Papa Gregori II va declarar el dia 1 de novembre “all Hallows day” i el 31 d’octubre “all Hallows Eve”, dia dels tots santificats. D’aquí el nom es va convertir en Halloween.

Segons la llegenda un personatge a qui anomenaven Stingy Jack, que era astut com ell sol i es burlava de tothom, va voler també engalipar el dimoni i es va quedar atrapat entre l’altre món i aquest portant un nap buit que il·luminava amb una flama dintre. Aquesta història va portar als irlandesos que van emigrar als EEUU a fer les seves pròpies llanternes de Halloween que anomenen Jack-O-Lantern rememorant a aquest personatge.

El Halloween està ple de supersticions com és natural. Tot allò que ens recordi la mort fa basarda i per tant el 31 d’octubre es presta a rituals per allunyar els mals esperits. Avui us explico un parell d’aquestes supersticions de Halloween. La revetlla de Tots Sants no és cap bon auguri veure un rat penat i que us entri a casa encara menys perquè és un sinònim de la mort. En canvi les aranyes, que tan sobrerepresentades estan per aquesta època sí que són quelcom positiu perquè es creu que són els esperits dels que ens han estimat i han marxat i que han tornat per vigilar-nos i veure que estem bé. Així és que si per tots Sants veieu una aranya a casa vostra penseu que pot ser un ésser estimat tombant per la casa.

Com que per Halloween hi ha esperits passejant pels carrers, la gent es disfressa d’un d’ells per tal que aquests ens confonguin per un d’ells i passin de llarg.

I això del “truc o tracte” “trick or treat” que coneixem tots de les pel·lícules ve de que als esperits se’ls oferien llepolies per aplacar el seu mal humor. Aquesta tradició es va barrejar després una mica amb la cristiana i va aparèixer el “souling” que consistia en què les persones amb pocs recursos anessin de casa en casa per oferir-se a pregar pels difunts a canvi de pastissos. Però això ja va ser quan el Halloween ja estava força cristianitzat.

Durant aquestes dates s’han d’evitar les cruïlles perquè són un indret favorit pels esperits i les bruixes ja que representen el creuament entre dos mons diferents.

Una altra tradició de Halloween que potser ara ja no es practica és la de llençar pedres a la foguera. En realitat calia escriure el nom d’un ésser estimat a la pedra i llençar-la a la foguera per la nit. Si de matinada la pedra no hi era volia dir que aquella persona moriria però si pel contrari encara hi era, tindria molt bona sort durant aquell any.

De la mateixa manera per Halloween si encenem una espelma i veiem que la flama es torna blava és perquè tenim un esperit prop.  Per últim si el que volem és cridar la bona sort, hem d’encendre un pal i moure el braç d’un cantó a l’altre durant tres vegades durant el Samhain. Ull viu però i no us cremeu!

Sempre he sentit a dir que el Halloween és una americanada. Certament l’explosió comercial d’aquesta festa ha estat deguda als EEUU però la tradició és celta i va arrelar a Amèrica d’ençà de la “Potato famine”, el període de fam degut a la mala collita de patata del 1845 que va fer fugir molts irlandesos cap al nou continent. Un cop allí els irlandesos van seguir celebrant el seu Halloween i decorant-lo amb les carbasses il·luminades que van anomenar Jack-O-Lanterns. Avui dia és una festa molt popular i que mou molts diners però que encara se celebra també en família.

I què voleu que us digui jo? A mi m’agrada la castanyada i també l’arrel celta del Halloween. M’agrada que durant un dia l’any ens dediquem a pensar en aquells que han marxat i fer-ho deixant llàgrimes enrere i que la imaginació ens permeti creure que els que estimem estan prop nostre per veure que estem bé i tornar on siguin amb l’ànima més lleugera. Digueu-me romàntica! Ara això sí, els panellets ja els compraré quan hagi passar el dia 1 que la rebaixa és significativa. El romanticisme no està renyit amb l’economia domèstica.

Bona setmana a tots!

Avui torno a un tema que vaig emprendre un onze de juny del 2020. Imagineu com passa el temps que llavors quan vaig escriure’n un primer post, tenia previst seguir amb el tema i entre aquell i aquest han passat tres anys com si res. Si llegiu el títol del post ja sabeu que es tracta de creences i supersticions d’arreu d’Europa i la veritat és que incloure Rússia com a part d’Europa tot i que molta gent em pot criticar per fer-ho.

Les supersticions no són res més que creences basades en la interpretació de certs senyals o patrons dels esdeveniments per endevinar el que passarà en el futur o per canviar els esdeveniments. Fa centenars d’anys, quan no teníem ni televisió ni internet ni tan soroll com ens envolta ara mateix, els humans podien estar més pendents de certs fenòmens que es repetien i que els semblaven connectats els uns amb els altres. D’aquí que arribessin a pensar que per exemple, si veien caure una fulla d’un arbre i l’agafaven amb la mà, si cada cop que ho feien després tenien un bon dia, llavors deduïen que cada cop que agafessin una fulla d’arbre que queia, tindrien bona sort. La superstició també tracta de desviar la mala sort i els mals auguris practicant alguns rituals o dient algunes paraules com si aquests rituals o aquestes combinacions de paraules poguessin desviar la mala astruga.

A mi sempre m’ha agradat això d’estudiar les supersticions perquè algunes han donat lloc al que poden ser petites tradicions. Avui us parlaré d’unes quantes supersticions russes, angleses i alemanyes.

Començo per les russes. Pel poble rus (que algun dia definirem perquè rus i eslau no és el mateix) la roba cosida a mà a més de protegir millor del fred, també manté allunyat el mal d’ull o les malediccions.

Una superstició russa que també tenim aquí, tenen a Anglaterra i a Alemanya també és això de picar fusta. La fusta es considera un element natural que concentra molta energia i picar tres vegades a una superfície de fusta porta sort. Han de ser tres perquè el número tres també es considera màgic i un símbol de poders sobrenaturals. Per tal que donar tres cops a la fusta sigui inclús més efectiu, s’ha de escopir al terra per sobre de l’espatlla esquerra. Ja veieu si es compliquen la vida! Sortosament els anglesos i els alemanys només piquen fusta i prou.

Un element de mala sort per als russos són les galledes buides i creuar-se amb algú que en du una de buida porta molt mala sort i per desviar-la caldrà dir “чур меня чур”, que és una cosa així com “resta allunyat”. Els cubells, galledes i carros buits pels russos són símbol de mala sort.

La casa i el llindar de la porta de casa és un indret màgic també per ells. Segons les creences russes antigues, la casa dels nostres avantpassats és un indret on estem protegits dels mals. Si algú ens ve a portar quelcom a casa hem d’anar en compte perquè obrim la porta a un element que no sabem si és bo o dolent. Per tant hem de rebre l’objecte amb les cames al llindar de la porta sense sortir de casa nostra. Si ens volem protegir de la mala influència que pugui portar l’objecte que rebem, hem de quedar-nos drets al llindar però dintre del pis aguantant-nos amb una sola cama i a més creuar els dits. No em vull ni imaginar la cara que faria el missatger d’Amazon si quan em porti un paquet el rebo amb una cama enlairada i creuant els dits…

Els viatges també tenen el seu ritual però està clar que quan van aparèixer les supersticions i rituals per mantenir lluny els mals, viatjar era difícil i estava vinculat a molts perills com assalts de bandolers en plena carretera. Per tal de prevenir tota desgràcia en el trajecte, els russos s’asseuen sobre l’equipatge abans del viatge.

Ara us parlaré d’una superstició que també ha arrelat a Europa i amb això vull dir que és pràcticament comú a tots els països però que té per als russos una explicació que fins ara no sabia. Resulta que els gats negres eren considerats com els guardians de casa i un amulet contra per exemple el foc que es podia calar a la pròpia llar. Per això eren molt preuats i estaven molt ben tractats i si n’hi havia algun que tombava pel carrer s’interpretava com un senyal inequívoc de que la família a que pertanyia el gat havia caigut en desgràcia. Un gat negre errabund era símbol de la desgràcia de la família de la que fugia.

I la del mirall trencat també la coneixem i és internacional. Un mirall o espill era temps enrere un objecte de luxe molt costós i transportar-lo sense que patís ni es trenqués encara l’encaria més. Per tant qui en tenia un es podia considerar ric i era un símbol d’estatus social. Si es trencava duia mala sort en sentit econòmic i es diu que trencar un mirall porta set anys de mala astruga perquè es calculava que set anys era el que es trigava en reunir suficients diners per comprar-ne un de nou.

La superstició que no compartim a Europa és la de la cantonada de la taula. A una noia jove soltera no se la pot fer seure en una cantonada de la taula, allà on hi ha l’angle del moble perquè si ho fa, es quedarà soltera per la resta de la seva vida.

Per últim us vull dir que a Rússia mai podeu seure sobre una taula perquè porta molt mala sort. I a Anglaterra el que no podeu posar mai sobre la taula són les sabates perquè cridareu la desgràcia a la vostra llar. Aquesta superstició prové del segle XIX al nord d’Anglaterra quan es posaven les sabates dels miners morts sobre la taula en senyal de respecte.

I per gaudir d’una salut de ferro i no constipar-vos heu d’agafar fulles d’arbres que cauen en el moment en què cauen. Es veu que una parella de Londres va popularitzar aquesta superstició perquè es dedicaven a collir-ne i afirmaven que mai estaven constipats. I seguint amb el tema de les fulles, per cada fulla que agafeu, tindreu un mes de bona sort.

De les fulles als conills blancs que també són màgics pel que sembla. A Anglaterra hi ha una superstició que diu que si cada primer dia de mes abans de les dotze del migdia dius “white rabit, white rabit” tindràs molt bona sort.

D’Anglaterra ara passem a Alemanya, aquest país que sembla tan fred i racional però que també té el seu punt romàntic. A la meva segona pàtria es diu que qui cuina massa salat està enamorat, “wer essen versalzt ist verliebt”. Jo no dec estar-ho gens perquè sempre m’ho faig tot molt insípid i hi he d’afegir un polsim de sal per fer més mengívol el que m’he preparat. Si algú esternuda o té el singlot és perquè segons els alemanys, algú pensa en nosaltres.

Una superstició que ja és coneguda és la de no vanagloriar-se massa de la pròpia bona sort. Qui ho fa, s’exposa a que la fortuna se li giri en contra i tot li comenci a sortir malament. Hem gaudir de la bona sort sense explicar-ho.

Els divendres són a Alemanya un mal dia, això és perquè segons la tradició cristiana, Jesús va morir el divendres sant. Per això en aquest país es diu “wer am Freitag lacht, hat am Sonntag Grund zum weinen”, qui riu el divendres té motiu per plorar diumenge. És com si pensessin que Jesús els castigarà per passar-s’ho bé el dia que ell va morir. I també de la tradició cristiana ve el fet que es consideri de mala sort treballar el diumenge. A mi tampoc m’agrada treballar el cap de setmana i menys el diumenge, un dia abans de començar la feina. De fet, des de fa uns anys que vaig decidir que els diumenges pel matí puc ser tant activa com calgui i anar a la platja i la piscina i fer bicicleta però les tardes del diumenge són per relaxar-me a casa. Un cop per setmana em cal tenir la certesa que puc quedar-me descansant i gaudint de la meva llar acompanyada dels Safrà i el Sugus i ben lluny dels mals humors de la gent que sovint intoxiquen els carrers. És la meva manera de recuperar energia i omplir-me les piles d’energia positiva. A mi de tant en tant em cal el recolliment i no hi ha un lloc millor per gaudir de la tranquil·litat com casa meva. “My home, my castle” com diuen els anglesos.

Per acabar avui també vull mencionar que a Alemanya el color groc es considera un senyal de mala astruga i mort i per això mai no podem regalar res groc. A Espanya sempre s’ha dit per exemple que no s’han de regalar mai flors grogues perquè són senyal de menyspreu.

Amb o sense menyspreu el groc és en altres països un color que representa l’alegria i la bona sort. El groc aporta energia i vitalitat i a la Xina durant molt de temps només l’emperador es podia vestir amb aquest color.

I per avui ja en tenim prou. Jo us desitjo una bona setmana i molta energia per gaudir de la tardor que a mi sempre m’ha semblat molt romàntica. La foto del post d’avui me la va enviar un amic meu d’Alemanya el dos de desembre de l’any passat per desitjar-me bona sort amb la presentació de “Rostres d’Arc Iris” perquè les marietes, com ja vaig comentar fa uns anys, són símbol de bona sort allà.

Aquesta setmana passada i aprofitant que he tingut un pont i he pogut recuperar energia, he decidit anar a visitar e poblat ibèric dels Vilars, a Arbeca. I m’ho he fet venir bé també per anar a veure la família. Ja fa temps que tenia posat entre cella i cella anar-los a veure i l’excursió ha valgut la pena. Si hi aneu des de Barcelona i voleu fer la visita guiada però us caldrà llevar-vos d’hora perquè de Barcelona al poblat hi ha cent trenta-cinc quilòmetres i la visita guiada comença a les onze en punt. I també he de dir que fareu bé de portar el GPS perquè la ubicació d’aquest monument històric no està tan ben indicada com caldria esperar tenint en compte lo valuós que és l’indret. I la darrera part del trajecte sorprèn perquè es per un camí sense asfaltar i per tant vaig anar dubtant si anava pel camí correcte o no. Sortosament vam arribar a temps i vam començar la visita guiada sense problemes. O gairebé sense problemes si tenim en compte que em vaig haver de posar el despertador un dia festiu per arribar a temps perquè això per mi és un crim còsmic.

El primer que em va sorprendre en arribar a la cabana on es venen les entrades va ser que a la porta hi havia un cubell ple de paraigües. No eren pas per si plovia com ens va explicar després la guia sinó per protegir els visitants de la calor. La fortalesa dels Vilars està situada a la plana de Lleida i a l’estiu hi cau un sol de justícia i el termòmetre s’enfila de valent i per això cal protegir els visitants de cops de calor i insolacions. Conseqüentment us recomano visitar els Vilars o a la tardor o a la primavera.

El primer detall important sobre aquest enclavament és que es va descobrir per casualitat perquè l’antic poblat ibèric havia quedat ensorrat entre dues finques de pagès. Però en conrear les terres es van adonar que sovint es trobaven amb unes pedres molt curioses que no eren típiques de la zona però sense pensar-hi massa les van anar amuntegant en un lloc entre les dues finques fins que un noi de la contrada que tenia ja afició a l’arqueologia s’hi va fixar, va posar-se a furgar entre les pedres i va trobar el que li semblava que podrien ser bocins de ceràmica antiga. Va decidir portar-les a un entès da la universitat que es va adonar de que realment es podria tractar d’una troballa històrica. La descoberta es va fer el 1975 però els treballs a les excavacions no van començar fins el 1985 i encara ara s’hi està treballant.

Es pot dir amb certesa que els Vilars és una fortalesa ibèrica única en la península perquè està ubicada en un lloc que no era el típic per a posar-la ja que els primers habitants van escollir un indret totalment pla en comptes d’un turó o un pujol que hagués estat molt més fàcilment defensable. Això va fer que calgués compensar la poca protecció que els oferia la zona amb elements arquitectònics que encara ara semblen exagerats. Tres quartes parts de la fortalesa són parets i murs defensius i la superfície habitable correspon al terç central i només hi podrien haver viscut unes cent cinquanta persones. Es fa difícil seguir la història d’aquesta fortalesa perquè va anar creixent i desenvolupant-se amb el temps. En un principi la seva construcció és del segle VII abans de Crist que vol dir que ni tan sols els grecs havien arribat a terres catalanes i la majoria de tribus ibèriques vivien en assentaments fets amb cabanes. I en aquesta època de l’edat del ferro a quatre quilòmetres d’Arbeca es comença una fortificació que per les seves característiques sembla que hagués d’albergar a famílies amb un determinat poder. Com he esmentat abans les pedres amb les que s’aixeca l’edificació no es troben pas prop i això implica que les van fer portar per edificar el poblat. Sorprèn també que la gruixuda muralla, que devia tenir uns cinc metres, estigués reforçada per dotze torres i que a més, per si no fos prou inexpugnable, s’hagués envoltat d’un camp frisó de pedres allargassades col·locades en vertical i d’un primer fossat d’uns quatre metres mínim de profunditat per uns vint-i-sis d’ample. De fossats n’hi havia dos. Un que envoltava completament el poblat i un altre que només s’extenia fins una quarta part del poblat. Potser no van acabar d’edificar-lo.

Per accedir al poblat interior hi havia un passadís d’un metre d’amplada, és a dir que colar-se dins de la fortalesa era pràcticament impossible.

Quan ens endinsem al nucli realment habitable ens hi trobem els fonaments del que eren les diverses cases dels habitants totes elles de dimensions reduïdes i d’una mida molt similar. Totes les cases estan unes al costat de les altres i davant d’aquestes es troben els establiments de serveis comunitaris. En alguns s’hi feia el pa, en d’altres possiblement es treballava el ferro o el que calgués. En un dels sectors del poblat s’hi troben els fonaments d’unes cases que eren visiblement més grans. Probablement les dels cabdills del poblat.

S’han trobat fetus de cavalls enterrats en algunes entrades de les cases i no se sap encara si es tracta d’algun ritual o si bé cal pensar que els habitants de la fortalesa es dedicaven a criar cavalls i per això havien esdevingut tan rics i poderosos. També s’han trobat fetus de nadons i els arqueòlegs no han sabut donar-ne cap explicació. El cert és que en aquesta fortalesa hi ha una sala o àgora, un espai més diàfan on s’hi havia fet cremacions que semblen de tipus rituals però només s’hi ha trobat restes d’animals petits i res que faci pensar en sacrificis més esgarrifosos com els humans.

Els habitants de Vilars van comerciar amb gent de fora i ho sabem per les restes que s’han trobat en una espècie de cisterna que en algun moment es va fer servir d’abocador. S’hi han vist espines de peix i pinyols d’oliva que vol dir que aquests aliments ja arribaven a la zona a través del comerç.

Se sap ben poca cosa sobre les tribus d’ibers i els arqueòlegs no ho tenen fàcil perquè una de les coses que més pistes pot aportar són els esquelets humans dels antics pobladors però els ibers practicaven el ritual funerari de les urnes i cremaven els difunts i això vol dir que malauradament no hi ha restes que es puguin analitzar.

També seguirà sent de moment un interrogant per què de cop i volta, al segle IV aC el poblat queda buit. S’especula que hagués pogut estar per una pandèmia o una sequera que portés males collites però realment el més lògic és pensar que si la població gaudia d’una relativa bona salut, senzillament en algun moment el poblat se’ls va quedar petit i van haver de deixar-lo per seguir creixent.

Avui dia el que podem admirar és el treball d’un gran equip i unes maquinàries modernes que van treure durant un més i mig la terra que colgava i amagava l’antic poblat. Manca encara molta feina per fer i amb els treballs encara en marxa de ben segur que dintre d’uns anys s’aconseguirà saber més d’aquest misteriós poblat i fortalesa que va ser únic en la seva època. Jo mentre us animo a visitar-lo i a passar la tarda a Arbeca després, un poblet molt petit però amb l’encís típic dels pobles de Lleida, modestos i bells alhora.