Els gats i els humans un vincle ancestral II.

10 Juliol, 20257 Juliol, 2025Deixa un comentari

Els gats i els humans: un vincle ancestral.

Ja fa uns anys vaig escriure un post sobre els nostres amics felins que acompanyen els humans des de que se’ls va deixar entrar als magatzems de gra del Creixent Fèrtil. No vull tornar a repetir el que podeu llegir al bloc ni emfatitzar com d’importants van ser els gats per l’antic Egipte. Més aviat vull endinsar-me en com ha canviat la nostra relació amb ells des de la nostra visió i perspectiva Europea. Si bé la idea del gat protector que ens venia de l’Antic Egipte amb la deessa Bastet havia arrelat en la tradició de l’orient, la visió dels nostres amics felins era prou ambigua al món occidental. Els romans veien els gats com un animal sospitós i la religió cristina també perquè és una criatura que no apareix a la Bíblia i que l’església associà a la bruixeria i als pecats capitals: supèrbia, avarícia, gola, peresa, luxúria, ira i enveja. A més també és un símbol de l’aferrament als bens terrenals. En aquest sentit al segle IX circula la llegenda d’un ermità molt pietós a qui Déu se li apareix cada dia. Però un dia entra un gat a l’ermita i aquest ermità s’hi aficiona tant que descuida l’oració i la devoció al seu senyor. Finalment a l’ermita decideixen fer fora l’animal que ha portat pel mal camí l’ermità pietós. Cap bona visió d’aquest animal tan enigmàtic i aparentment tranquil. Al segle XIV, tot i que torna a ser un animal que conviu amb els humans i amb qui nosaltres establíem vincles afectius, la principal funció del gat era produir pells per fer-ne guants. La paraula francesa “mitou” que ha derivat en “mitaine” i que nosaltres també tenim en català per designar els guants sense dits prové de “mite” que en francès antic designava un gat o una gateta. A més els gats proporcionaven una font d’aliment en temps de setge. És cruel però cert. Seguíem a l’Europa del segle XIV amb una visió molt ambigua sobre els gats.
No obstant, no a tot arreu desapareix la idea del gat com a animal protector. A Anglaterra i altres parts d’Europa s’enterraven els gats a les parets i murs de les cases, les golfes o sota terra per allunyar les forces negatives. El llegendari rus diu que la mala sort de creuar-se un gat negre prové del fet que els felins de pelatge fosc duen bona sort i que si un gat tomba pel carrer i no està amb la seva família és que aquesta ha deixat de ser protegida i ha caigut en desgràcia.
I de la visió dels cristians que no tenien gaire estima als petits tigres, a la visió dels musulmans. Com potser sabreu als musulmans se’ls diu al Al-Corà que han de ser compassius amb els animals i està prohibit marcar-los amb ferros roents, maltractar-los, matar-los sense raó, caçar-los o tancar-los. En cas contrari quan arribi el judici final tots els animals apareixeran per condemnar la persona que ha abusat d’ells per a que acabi a l’infern. D’entre els animals especials pels musulmans hi ha el camell i l’ase, la mula i el cavall perquè són vitals per al desenvolupament dels humans. Però sens dubte l’animal preferit del profeta era el gat. Ell convivia amb diversos felins però la seva favorita es deia Mouzza. S’explica que un dia que volia anar a pregar se la va trobar dormint sobre la seva túnica i per tal de no despertar-la va arrencar la màniga de la peça de vestir i en tornar va trobar a Mouzza esperant-lo.
Abd al-Rahman ibn Sakhr al Azdi (603-681), que era un seguidor de Mahoma, també adorava els gats i sempre en tenia algun als seus braços. L’erudit Al-Jahiz (776-868) va postular una idea molt similar a la de l’evolució de Darwin però mil anys abans i va escriure l’obra “el llibre dels animals”. En ella s’hi recullen poesia, curiositats, observacions empíriques històries i anècdotes. Al-Jahiz considerava els gossos animals bruts però els gats animals pulcres a qui es podia deixar dormir al propi llit.
El que sí comparteixen la religió musulmana i la cristina és l’associació del gat a les dones. Elles com els gats pertanyen a la casa i vetllen per ella. I moltes obres pictòriques antigues reflecteixen aquesta idea. Al Segle XVI Pinturicchio pinta el quadre “el retorn d’Ulisses” i ho fa amb una Penélope ocupada amb la seva costura interminable i acompanyada d’un gat.
Malauradament de vegades l’associació dona-gat era negativa i es relacionava amb una sexualitat excessiva. I a partir del segle XVII s’associa la dona al gat femella i a les classes pobres.
Un segle més tard els nostres amics peluts es posen de moda entre les classes altes, sobre tot els gats orientals i perses i apareixen en pintures que representen famílies nobles i riques. El 1727 Montcrif escriu la seva obra “Les Chats” defensant les seves virtuds i escollint-los com a ideal d’independència i revolta. De cop es converteixen en un símbol dels salons d’intel·lectuals i artistes i al segle XIX són adoptats pels romàntics que en recorden el seu passat a l’Edat Mitjana i l’antic Egipte. Com ja vaig mencionar en un post anterior Victor Hugo deia dels gats que era com tenir a casa un tigre per acaronar. Però també Theopile Gautier i Baudelaire adoraven els gats. Els peludets esdevenen el millor amic dels marginats, els artistes i els intel·lectuals bohemis. De fet l’emblema del cabaret de Montmartre és el gat negre “Le Chat Noir” fundat el 1881.
Als EEUU el gat va passar a ser la icona representativa del sindicat I WW “Industrial Worker of the World” fundat el 1905 per militants socialistes i anarquistes.
Sembla que el gat ha mantingut la seva imatge d’esperit rebel durant les darreres dècades i cada cop més s’ha imposat com a mascota per aquells que som més aviat de vida interior i emocions fortes i contingudes. És obvi que un gat no s’expressa tan efusivament com un gos quan tornes a casa però cada cop hi ha més estudis que evidencien que, a pesar de la seva mala fama d’esquerps, els gats s’aferren emocionalment molt als seus companys humans. Per això quan marxem ocupen aquells espais on nosaltres som normalment perquè els agrada envoltar-se del nostre olor. Els fa sentir més segurs i reconfortats. Quan tornem podem sentir els seus miols de reprovació perquè hem trigat massa i començaven a estar inquiets.
El neurocientífic David Bueno va escriure el 2019 un article explicant un estudi que s’havia dut a terme a la Universitat d’Oregó. Aquest tenia com a objectiu demostrar allò que la veu popular portava cridant durant dècades sense evidència científica: que els gossos s’aferren emocionalment als amos i els gats no creen vincles tan forts. El resultat de la recerca va ser sorprenent perquè va evidenciar que els gats senten un sentiment d’aferrament cap als seus humans com a mínim tan fort com el dels gossos i molt similar al que senten els infants cap al seus cuidadors. Per fer l’estudi es va dur a terme un experiment que s’anomena “test d’unió segura” en anglès “secure base test”. Es una prova que s’ha dut a terme en primats, persones i gossos. L’experiment es desenvolupa de la següent manera: es fa entrar primer a l’infant amb el seu cuidador que sovint és un progenitor a un espai desconegut. S’hi estan plegats durant uns minuts per a que l’infant s’hi acostumi i després es fa sortir el cuidador també uns minuts. Quan el cuidador torna a entrar s’estudia la reacció de l’infant. Depenent de la resposta es considera que el nen té un sentiment afectiu d’unió segur o insegur. Els infants del primer grup quan tornen a veure el seu cuidador a l’habitació s’hi acosten per cridar-ne l’atenció i seguir després explorant el nou espai amb tranquil·litat. Deixen de demostrar la intranquil·litat que han patit durant la separació. Els infants del segon grup no es tornen a relaxar quan apareix de nou el cuidador i li reclamen l’atenció continuada i no poden seguir explorant l’entorn. En les proves fetes el 65% del infants tenien un sentiment d’unió segura i un 35% d’unió insegura. Pel que fa als gossos el 58% per cent van demostrar un vincle segur i el 42% insegur. Per tal de fer l’estudi en gats es va fer l’experiment amb 70 gats d’una edat que equivalia als 3 anys en els humans. La prova va ser exactament com la feta en nens i gossos però els resultats van ser que el 64,3% dels gats mostraven un aferrament segur mentre que el 35,7% de vincle insegur. Després de veure els percentatges es va intentar reeducar els gats que mostraven inseguretat però sense èxit. Això demostra com d’important és crear un vincle fort en un començament de la relació amb els nostres peluts felins.
També s’ha posat darrerament molt d’èmfasi en estudiar quin tipus de caràcter humà és més favorable per a la mascota felina i s’ha arribat a la conclusió que les persones amb més sensibilitat emocional i empatia connecten més ràpidament amb els gats. La psicòloga Patricia Pendry diu que hi ha una clara relació entre l’autonomia del gat i la recerca d’independència de l’ésser humà. Els humans independents però empàtics tenen més tendència a atreure als gats. I el que també està clar és que el caràcter enigmàtic i curiós del gat crida molt l’atenció de les persones a qui els agrada la introspecció i el misteri.
Per últim també vull recalcar que es diu que els gats poden trobar a faltar els seus amos durant anys. Per això heu d’esperar que si aneu de viatge i trigueu dies en tornar a casa, després els vostres companys peluts us demostrarin que estan dolguts. En realitat s’ha comprovat científicament que pateixen angoixa per separació quan marxeu.
Quan vaig adoptar primer al Safrà, el meu nouvingut a casa devia haver passat una bona temporada a la protectora. A casa de seguida s’hi va trobar bé i de fet va començar a jugar amb mi cinc minuts després d’haver-li obert el transportí amb què el vaig dur a la seva nova llar. L’ambient tranquil, l’espai, el menjar regular però sobre tot la meva atenció el van conquerir. Fins al punt que quan marxava de casa per anar a la feina els veïns em deien que el Safrà plorava durant hores. A mi em trencava el cor i només desitjava tornar per estar amb ell quan acabava la jornada laboral. Com que jo pensava tant en mi com en ell vaig decidir portar a casa un company pel Safrà. No estava del tot segura de que el meu pelut pèl-roig tan acostumat a ser el centre de la meva atenció volgués compartir la meva companyia amb un altre gat o gata adult. Per això Gats de Gràcia em va recomanar adoptar un cadell. Vaig anar a visitar la protectora un 16 de juliol i em vaig enamorar d’un cadellet negre que no es movia del costat de la gàbia on era jo. La Yolanda em va oferir endur-me’l aquella mateixa tarda però jo necessitava rumiar-m’ho. No em van caler ni 24 hores perquè l’endemà ja estava equipada amb transportí propi per endur-me la meva pantera a casa. L’adaptació va ser rapidíssima i jo vaig passar de tenir un gat aferrat a mi, el Safrà, a tenir-ne dos, el Safrà i el Sugus.
Des de que visc amb ells tornar a casa després de la feina és màgic perquè ells m’esperen roncant i amb ganes de magarrufes. Formen part de la meva vida i són la meva família més propera. Estic completament segura que els estudis que han demostrat que acaronar un gat fa produir hormones de la felicitat són totalment certs. Jo si més no em trobo molt millor des de que els tinc a ells i són una font inacabable d’oxitocina que em fan sentir infinitament millor amb mi mateixa i amb el meu entorn. I a més a més m’abelleix que siguin gats de casa que són en un entorn protegit amb tots els elements que els poden mantenir àgils però sense cap mena de perill exterior que em pugui intranquil·litzar a mi. El Safrà i el Sugus són els guardians del meu castell i casa meva és on són ells.
Si mai us plantegeu tenir una mascota us recomano els gats. Us n’haureu de guanyar la confiança però un cop la tingueu no us en penedireu.

Efecte cobra de la reforma de la FP.

3 Juliol, 202529 Juny, 2025Deixa un comentari

Ara ja fa uns mesos que vaig escriure un post sobre la nova reforma educativa de la FP vaticinant que seria un desastre. Avui ja us puc confirmar que en molts aspectes ho és. Comencem pels canvis més forts. S’ha rebaixat la carrega lectiva de la majoria d’assignatures que ara tenen un pes del 90% de la nota sent un 10% de la nota final de la matèria la valoració que faci el lloc de pràctiques de la feina de l’alumnat.
La primera conseqüència directa d’això és que no es poden tancar moltes de les matèries de primer any perquè l’alumnat no ha fet encara les pràctiques. I si fos així rai perquè hi ha assignatures com l’anglès o la segona llengua on les hores lectives s’han reduït a la meitat. Hem passat de tenir 132 hores que són l’equivalent d’un curs d’ensenyament a la EOI a tenir-ne només 66. I si l’alumnat ja ens arribava fluix en aquesta llengua ara resulta que no hi ha manera humana de que assoleixi progressar.
La segona gran pífia ha estat que en comptes de tenir una visió global de la matèria, cada assignatura s’ha desglossat en RAs, que són resultats d’aprenentatge. Us poso un exemple clar de l’assignatura de Gestió Administrativa del Comerç Internacional. La primera RA és organismes i institucions relacionats amb el comerç internacional entre els que hi ha L’Oraganització Mundial del Comerç, les institucions de la Unió Europea, el Banc Mundial, etc. A la RA 2 hi ha el tema Organització de sistemes d’informació aplicats al comerç internacional amb subtemes com la cambra de comerç internacional o sistemes de comunicació amb clients i proveïdors. Fins ara s’avaluava de manera global i el fet de que potser una RA no t’hagués anat del tot bé no significava automàticament un suspès de tota la matèria. Però ara per currículum s’han d’haver aprovat totes les RAs per aprovar el mòdul o assignatura. Ja us podeu imaginar que organitzar les recuperacions ha estat una feina mortífera perquè hem hagut de preparar exàmens i exercicis de cadascun dels subtemes.
El cas més clar del que passa us el dono amb l’assignatura d’anglès o segona llengua. En el cas dels idiomes la matèria té 5 RAs o resultats d’aprenentatge. El RA1 és la comprensió auditiva, el RA2 la comprensió lectora, el RA3 l’expressió oral, el RA4 l’expressió escrita i el RA5 és aplicar actituds professionals a la llengua. Aquesta darrera RA cada centre l’interpreta una mica com vol. I en definitiva jo hi englobo els exàmens on hi ha vocabulari, gramàtica i estructures i fórmules de l’anglès comercial en el meu cas. Doncs bé, segur que teniu una idea del nivell d’anglès general de l’alumnat i us podeu imaginar quantes persones suspenen o bé la comprensió auditiva o la lectora. Doncs és un esforç per part del professorat fer una recuperació que sigui suficientment fàcil per no suspendre un alumnat que té tota la resta de competències aprovada i que ha treballat de manera sostinguda durant tot l’any. Perquè a veure, les cinc competències fins ara les avaluàvem de manera global però ara s’han d’aprovar de manera separada. Que en els exàmens oficials d’idiomes sigui així em sembla bé però en un cicle on s’han reduït per la meitat les hores d’anglès no té sentit penso. I ara bé el millor. Una vegada l’alumnat no ha superat alguna RA i ha d’examinar-se de tota la matèria de tot l’any amb totes les RAs, el millor del cas és que a l’examen final es fa una nota global de totes les RAs. És a dir que hem fet un seguiment titànic de totes les RAs de l’alumnat i que en comptes de posar una nota n’hem de posar tantes com RAs tingui l’assignatura per acabar aprovat de manera global a la segona convocatòria. Un gran despropòsit per variar.
Posar notes aquest any ha estat una càrrega burocràtica considerable.
Però això no és ni molt menys el pitjor. El més rocambolesc de la reforma ha estat augmentar la càrrega i el pes de les pràctiques perquè la trista veritat és que les empreses no tenen temps ni recursos per responsabilitzar-se de l’aprenentatge dels continguts des nois i noies en pràctiques. Dit d’una altra manera que quan es va desplegar la reforma no es va calcular que les empreses no serien capaces d’absorbir tantes candidatures d’estudiants perquè ja prou feina tenen en el seu dia a dia en tirar endavant. Per unes quantes empreses que ofereixin un bon lloc de pràctiques n’hi hauran moltíssimes més que no ho aconseguiran.
Just abans de començar l’estiu al centre on treballo ens van rescindir el contracte de dos nois en pràctiques que estaven a la mateixa empresa perquè a l’estiu ja es va prou curt de personal i la companyia en definitiva no podia ocupar-se d’ells i donar-los-hi les tasques apropiades. I quantes vegades més passarà això? O quantes vegades senzillament l’empresa donarà alguna mena de tasca a l’alumnat per treure’s el marró de sobre i avall?
D’aquí la nostra preocupació com a docents. Si se’ns han escurçat hores però les empreses no tenen temps de proporcionar aquests coneixements a l’alumnat, llavors senzillament mancaran continguts dintre de la formació dels alumnes.
Jo ara no em vull posar en el pitjor dels casos perquè la reforma tot just s’ha implantat. El que m’agradaria és que hi haguessin consells avaluadors de les reformes per saber si aquestes s’han de millorar o no. O si més no canviar en aquells punts en què s’ha fallat. El que em temo però és que fins llavors el que passarà és que s’haurà aconseguit empitjorar el sistema educatiu de la FP tot i haver tingut en principi l’objectiu contrari en ment, és a dir que haurem aconseguit crear l’efecte cobra.
Bona setmana a tots i procureu no passar calor!

Memòria i desmemòria.

19 Juny, 202516 Juny, 20252 comentaris

Ara ja fa uns dies que trobo tot un seguit d’evidències de que a la història hi participem tots però només l’escriuen els vencedors. I sovint passa que hi ha fragments, periodes, personatges i fites que s’esborren dels arxius perquè en desaparegui la memòria. I un cop aquesta s’ha esborrat, aquelles personatges tan transcendents són herois anònims el rastre dels quals s’esvaeix per nosaltres.
Ja fa anys us vaig fer un post sobre dones activistes àrabs. Una d’elles era Doria Shafik que va ser una filòsofa, editora i poeta que lluità aferrissadament pels drets de les dones a Egipte. La van condemnar a arrest domiciliari i finalment morí el 1975. Pocs egipcis d’avui dia saben qui és perquè ha interessat a aquells que escriuen la història, que la seva quedés en la foscor.
De la mateixa manera tenim herois dels que no en sabem pràcticament res aquí. Aquest és el cas d’Amado Granell, un Valencià nascut a Borriana que va lluitar en el cantó republicà i va participar en la defensa de Madrid i Castelló arribant a ser comandant. Però amb l’avenç de les tropes franquistes va haver d’embarcar a Alacant a bord del Stanbrook junt amb altres milers de persones. A Algèria va passar per diversos camps de concentració fins que esclata l’esfereïdora Segona Guerra Mundial i s’uneix a “La Nueve”, una divisió militar creada per Leclerc i composada majoritàriament per exiliats espanyols per a seguir combatent el feixisme. Amado Granell anava al capdavant de la Nueve el 24 d’agost del 1944 a París quan es va alliberar finalment a la ciutat de les urpes dels seguidors de Hitler i és que ell va ser clau per a la salvació de la ciutat de l’amor. I resulta que a Paris hi ha el “Jardin des Combattants de la Nueve” en commemoració al que van fer. A València però ha costat que li atorguin el reconeixement que es mereix i fins el 2017 no se li va dedicar una avinguda i se li va posar una parada de metro. Així potser la gent tindrà curiositat per saber qui va ser aquest heroi de la seva terra. A Alacant, la ciutat on Amado Granell va viure els seus últims dies, se li volia fer homenatge posant el seu nom a un carrer però el govern del PP i Ciudadanos va votar en contra i el líder de la Nueve s’ha quedat sense record explícit allà. Això per a que veieu que la història l’escriuen només els guanyadors.
O de vegades, els que s’han endut victòries no militars, volen caure en l’oblit. Aquest és el cas de les quatre-centes famílies que van participar del cruel negoci de l’esclavatge i que van fer fortuna embarcant esclaus de l’Africa al nou continent. Tenim el nom de l’esclavista José Vidal i Ribas que es va esbombar quan es va capturar el seu vaixell “Conchita” i el fet es va immortalitzar en una pintura. No obstant, ell només va ser un d’aquells catalans que s’enriquiren amb el segrest i la desgràcia dels altres. De tots els humans que s’empresonaven i s’embarcaven en condicions inhumanes cap a les Amèriques només en sobrevivien uns quants i aquests perdien totes les seves llibertats un cop esclavitzats. La història és tan cruel que no estranya que les 400 famílies catalanes enriquides amb aquest negoci brut i criminal vulguin esborrar el passat. I tanmateix no toca. Aquells que viuen avui no tenen culpa del que van fer els seus avantpassats. D’això ja no se’ls pot culpar. Però de no voler fer sortir a la llum l’horror d’aquella època sí se’ls pot acusar.
A tots aquells que acaramullaven fortunes els moviments abolicionistes no els convenien. Un exemple de com l’afany comercial va passar per sobre de la moral va ser el català del Masnou Juan Maristany i Galcerán. Ell pertanyia a una família de capitans i fou pirata i esclavista. En prendre força el moviment abolicionista al nou continent el comerç d’esclaus es va desplaçar i els que volien continuar fent diners van dirigir la seva mirada a la Polinèsia. Maristany va organitzar una expedició a l’illa de Pasqua i va segrestar els indígenes per fer-los esclaus. A l’illa només hi van quedar unes poques dones amb nens i uns quants ancians que no s’havien considerat aptes per l’esclavatge. El que va passar però és que quan Maristany va arribar al seu destí final al Perú, uns mesos abans s’havia prohibit l’esclavitud i a ell se’l buscava per pirateria. L’Armada Espanyola el va ajudar a fugir i després de molts periples es van retornar alguns d’aquells segrestats de l’Illa de Pasqua. Però els caps de família i els individus amb poder havien mort i els pocs autòctons van quedar desemparats sense les seves jerarquies ni estructures. La seva cultura havia estat exterminada per ambició pura i dura.
I del nostre país tornem ara als països àrabs per activar la memòria d’allò que el món occidental ha fet malament i es vol oblidar.
Us heu adonat que una bona part dels països àrabs tenen banderes que comparteixen els colors blanc, negre, verd i vermell? Doncs no és cap casualitat. Els deu països àrabs Jordània, Palestina, Iraq, Síria, els Emirats Àrabs Units, el Iemen, Kuwait, Líbia, Argèria i Sudan tenen aquests colors a la seva bandera. El 1909 es va crear el moviment Al-Muntada Al-Adabi Al-Arabi que estava format per un grup d’intel·lectuals àrabs de l’imperi otomà que anhelava una unitat àrab per agrupar tots els països i donar-los una identitat parcialment comú. Van escollir una bandera que es va inspirar en el vers d’un famós poeta que volia caracteritzar els trets distintius del món àrab. El vers feia així “ blanques són les nostres accions, negres les nostres batalles, verds els nostres camps i vermelles les nostres ferides”. Volia representar la història i la lluita del món àrab per guanyar-se un lloc i un respecte dins de l’escenari internacional. Posteriorment va néixer l’organització nacionalista Al-Fatat que lluitava per la independència del món àrab i en la seva bandera emprava el color negre per representar el califat abbassí, el blanc pel califat omeia i el verd pel fatimí. Amb el temps les dues corrents es van unir en una sola bandera Panàrab. Aquesta va ser adoptada per la gran revolta àrab liderada per Sàyyid Hussein durant el període de la Primera Guerra Mundial. Gran Bretanya i França van prometre donar suport a la independència àrab a canvi de rebel·lar-se contra l’imperi otomà.
El britànic Mark Skyes va jugar un paper clau en aquell moment i va resultar ser un gran hipòcrita de la història. Va dibuixar una versió moderna de la bandera i al mateix temps va dissenyar l’acord Skyes-Picot que repartia el món àrab entre França i la Gran Bretanya.Va pactar amb el moviment sionista per tal d’aprovar la creació d’un estat jueu dintre de Palestina i va impulsar la declaració de Balfour que va obrir la porta a la creació de l’estat d’Israel.
No cal que us recordi que la independència dels països àrabs és una mica fictícia i està tenyida del regust d’aquelles promeses que mai es van acabar de complir. I ara potser si notem un cert ressentiment del món àrab cap a l’occidental i europeu pensem sempre que hi ha uns que escriuen la història i que obliden d’incloure-hi els detalls que no els interessen. El que van fer amb els països àrabs va ser un engany i no l’hem d’oblidar.
La fotografia d’avui és de la Ciutadella de Saladí del Caire. És una imatge que evoca tot l’exotisme de la ciutat d’aquest país on les dones àrabs aconseguiren el dret a vot el 1956 gràcies a l’activista Doria Shafik. Per contra les dones a Suïssa no van poder votar fins el 1971. Això per anar canviant la imatge que tenim dels països àrabs.
Bona setmana a tots!

Gastronomia i cultura.

22 Mai, 202518 Mai, 2025Deixa un comentari

I heus aquí que ja fa setmanes que parlo de la llengua i d’expressions idiomàtiques en francès i en alemany i que deixo de banda una mica la cultura d’aquestes dos països. Precisament dissabte passat vaig tenir la gran oportunitat de dinar amb una família francesa i vaig aprendre una cosa essencial de la seva cultura que només sabia a mitges. Associo França a la mantega, a les cebes, al formatge, als croissants que provenen originàriament de Viena però els forners francesos van millorar afegint-hi mantega i a l’ànec. I evidentment són mestres produint vins i espirituosos, però de tot això pel que són famosos per a mi el més gran invent és el formatge. Durant la guerra Winston Churchill va afirmar que un país que era capaç de produir 360 formatges no podia morir i en canvi el general Charles de Gaulle va declarar que era absolutament impossible governar un país amb 246 varietats de formatge. Jo trobo fascinant que hagin aconseguit produir-ne tants.
Que el formatge és una part de l’ànima de la gastronomia francesa m’era conegut però que hi ha un protocol per menjar-lo, això ho desconeixia. Dissabte passat vaig declarar el meu amor per aquest país on m’hi escapo quan tinc vacances en adonar-me que abans de les postres apareixia a taula un plat de formatges per a compartir. Tant de bo m’hagués espavilat una mica a mirar regles de bones maneres a taula abans de l’àpat familiar perquè resulta que tallar el formatge té les seves pròpies regles que ignorava completament. Malauradament sempre s’aprèn de les patacades que ens emportem i jo devia quedar com una bàrbara mirant els formatges però sense saber com tallar-los.
En realitat el principi que hi ha darrere la manera de tallar el formatge és molt igualitari perquè cada tipus requereix que se’l trossegi de manera que tothom degusti un bocí de la part més tendra i un de la part més seca. Així doncs per exemple el camembert, un dels meus formatges favorits, no l’heu mai de tallar a rodanxes perquè quedarien els cantons secs que no són tan bons al final. Per aquest motiu es talla a triangles a partir del mig per tal que en repartir-lo tothom tingui una part del cor que és la més tova i la part de l’exterior seca. Si el que teniu davant és un Roquefort en un bocí que és triangular, llavors s’ha de tallar a partir de la part exterior i amb talls paral·lels al costat del formatge. Jo ho anomenaria a llesques. D’aquesta manera tots els talls tindran una mica de la part central més blava i una mica de l’exterior. Un Saintncter es tallaria de manera similar a un Roquefort. La forma correcta de menjar i assaborir el formatge és posant-lo sobre un bocí de pa que podem trencar amb les mans a partir del tros de baguette que tinguem. A aquest fragment de pa i formatge se l’anomena “cavalier” i permet que puguem assaborir més el formatge que estem menjant. I en cas de dubte el que s’ha de fer és esperar que un francès autèntic talli el formatge i senzillament copiar el que hem vist.
Vaig reflexionar una estona sobre aliments típics de França i vaig arribar a la conclusió que l’ànec també forma part de la seva cultura. I si voleu saber la veritat a Alemanya aquesta au també surt sovint a taula sobre tot en grans ocasions com per Nadal. Tot i que els meus amics germànics no en mengen tant ni de tantes maneres el consideren un àpat refinat.
Si hagués de pensar en allò que és típic de la cultura gastronòmica alemanya diria que el producte estrella és la patata. I ben bona que és. La fan servir tant en la deliciosa Kartoffelsalat com en el Kartoffelpuffer que és una mena de “tortita” que es fa amb patata rallada, ou i ceba i que es menja sovint acompanyat de Apfelmus, és a dir mus de poma però salat. Ajuda a recuperar ràpidament l’energia perquè la patata és altament glucèmica. També és força famós el “Bauernfrühstück” que és l’esmorzar de pagès que consisteix en una truita consistent amb patates guisades amb cansalada. També porta all i ceba. Les salsitxes són també un producte estrella i els alemanys saben com fer-les i com acompanyar-les de la “choucroute”. I no sé si ho sabeu ja però el mot “choucroute” és una deformació de la paraula alemanya Sauerkraut que és la col agre, un producte molt ple de vitamines i que va de meravella amb les salsitxes.
No cal que us parli de la cervesa perquè ja sabeu que a Alemanya s’anomena “flüssiges Brot” és a dir pa líquid. Pels alemanys la cervesa és tan miraculosa que es fa servir per a tot: per a netejar finestres o calenta per matar refredats. La cervesa calenta és només apta per a nazis de les papil·les gustatives però és efectiva perquè fa suar i orinar i per tant ajuda a fer desaparèixer els bacteris i virus més ràpidament.
De rituals a l’hora de menjar a Alemanya no n’hi ha gaires. Es desitja bona gana a tots abans de començar i s’espera que tothom sigui a taula i poca cosa més. El que sí és tot un art és el te a Ostfriesland i si us interessa com el beuen els alemanys del nord podeu cercar el post que vaig escriure ja fa uns anys.
He de confessar que de tot el que m’ha sorprès dels diferents països, allò al que em va costar acostumar-me a Rússia va ser a beure te amb els àpats. I de fet al menjador universitari es considera el te com a un plat, és a dir que el primer el segon i la beguda ja constitueixen tot un àpat. Per a mi el te i el cafè són per quan s’acaba de dinar o sopar o a mitja tarda però beure’n amb el dinar se’m va fer difícil. Malgrat tot preferia acompanyar el dinar amb el te que amb la vodka que em deixava fora de joc de seguida.
I per avui fins aquí la lliçó sobre gastronomia i cultura. Gaudiu del cap de setmana que se’ns acaba el maig!

Estrangers i “Fernweh”.

24 Abril, 202520 Abril, 2025Deixa un comentari

Torna amb força el tema dels immigrants i estrangers a Alemanya i no puc fer altra cosa que recordar la meva experiència com a estrangera en terra de teutons. De vegades em sembla encara increïble que es faci distincions entre immigrants, estrangers i el que ara s’anomena “expats”. Aparentment utilitzem els tres conceptes i etiquetes per denominar realitats diferents. Principalment parlem d’immigrants quan ens referim a persones que han marxat del seu país per necessitat, perquè la vida al que és la seva pàtria no els hauria donat potser totes les oportunitats que desitgen. Per contra anomenem estrangers a un col·lectiu de gent que no és originària del nostre país però em sembla a mi que no vinculem el fet que estiguin vivint fora amb cap mena de necessitat. Quan parlem d’estrangers ho fem per designar els que han vingut amb més possibilitats i recursos. Per últim el concepte “d’expats” s’està emprant molt avui dia i és el que utilitzen precisament tots aquells estrangers ben situats que busquen al nostre país enriquir la seva experiència personal i que fan pinya, trobades i moltes festes per tal de compartir la realitat vital de viure a l’estranger. El concepte ”expat” prové del terme “expatriat” i en el seu origen implica que l’estranger ha anat a parar a una altra terra que no és la seva per problemes o necessitats exògenes. Els “expats” o expatriats eren en principi persones exiliades i el terme també designava en temps colonials els oficials que es traslladaven a viure a colònies d’ultra mar i que tenien la intenció de tornar a viure al seu país. Avui dia però aquest darrer terme està tenyit d’un cert esnobisme perquè els que formen el cúmul “d’expats” pertanyen gairebé a l’elit.
El tema dels estrangers i de viure a l’estranger m’ha fascinat sempre. De fet tantíssim que com ja sabeu segurament jo vaig sentir de molt jove el que els alemanys anomenen “Fernweh” l’ànsia per anar a viure i conèixer altres indrets i cultures per posar-me a mi mateix a prova. El “Fernweh” és le contrari del “Heimweh” o enyorança de la pròpia terra. També hi va haver altres factors decisius com el fet de que en el moment en què vaig marxar em sentia completament ofegada a Barcelona i no veia cap possibilitat de creixement al meu país. De fet, dels estrangers que conec per aquí cap d’ells ha marxat del seu país per necessitat sinó que tots ho han fet per cercar un nou camí, una nova perspectiva o fins i tot un nou impuls. I sovint és això, si dintre del teu país no veus sortida, potser és millor sortir que conformar-se. Sempre he pensat que és molt cert allò de que “nadie es profeta en su tierra” i personalment vaig tenir la sensació que a Alemanya, tot i les dificultats que suposava ser estrangera, em donava més oportunitats que Catalunya. En el meu cas anar a viure fora era un somni que al principi es va convertir una mica en un malson. No només tenia problemes amb el clima i el menjar, no apte pel meu estómac, sinó amb el codi social. I és que tal i com també em va esmentar el Franco, el noi peruà que va ser el cuidador de la meva mare, de vegades la llengua no és l’obstacle sinó les convencions socials o els codis. Amb això em refereixo a que no és el mateix fer broma aquí amb gent d’aquí que fer-la a un altre país. Allò del que parlem o com en parlem no és el mateix i ens hem d’acostumar a emprar els codis correctes si no volem quedar com uns bàrbars.
A Alemanya per exemple no era gaire usual parlar o demostrar els sentiments i les emocions encara que sigui adequades a les circumstàncies. Recordo que sovint m’empipava de valent amb la burocràcia infinita que gasta el país i potser ho vaig verbalitzar efusivament perquè tothom em relacionava amb el temperament espanyol tot i reprimir-me contínuament. I és precisament això que ens costa, aprendre els codis i allò que és correcte o no. Ara farà poc més d’una setmana que en saludar un dels companys del grup de conversa de francès, el noi que és Xilè em va donar dos petons. El professor es va quedar una mica estorat i va demanar-nos si hi havia algun motiu especial. El meu company es va disculpar perquè va dir que es relaciona molt amb llatins i per a ells és la manera més lògica de saludar-se. Jo imagino que a Alemanya els hagués agafat un cobriment de cor si m’hagués apropat a algú amb la intenció de fer dos petons a les galtes. Bé, de fet en aquest sentit jo soc molt germànica i deixo sempre que la iniciativa la prenguin els altres. I quan vaig tornar aquí els dos petons em sobraven i no entenia com es podia perdre tant temps després de vacances per apropar les galtes a tots i cadascun els companys que no havíem vist just un parell de setmanes.
El que més em va costar de viure al que havia estat l’antiga Alemanya de l’est va ser sens dubte l’intent per part dels alemanys de convertir-me a mi en una d’ells. I si hi ha alguna cosa que potser em va fer infeliç de la meva estada allà va ser que ells no sempre tenien en compte què em podria fer sentir violenta. Una d’aquestes ocasions va ser quan just en arribar a Dresden el que llavors era el meu company em va proposar d’anar a la piscina on havia quedat amb una amic per passar un matí a la fresca en un entorn ple d’arbres. Jo no coneixia l’indret i vaig dir que sí. Malauradament no havia considerat necessari esmentar que la piscina era FKK que vol dir “Freiekörperdultur”, és a dir nudista. Tinc encara molt gravat dins la meva ment com de malament em vaig sentir per haver de treure’m la roba davant de tants desconeguts i coneguts. El nudisme era part de la cultura de l’est d’Alemanya però jo no vaig poder adaptar-m’hi mai. Aquesta és una qüestió que en aquella època ja era vigent a Alemanya: fins a quin punt és necessari adaptar-se i “convertir-se” a l’altra cultura? Ara amb la perspectiva entenc que vaig guanyar en esperit pràctic i en ser metòdica i sistemàtica però certament nou anys allà em van rovellar les emocions. Em van caler anys i panys per veure els sentiments com quelcom positiu que enriqueix la vida més que com una malaltia que s’ha d’evitar a tota costa.
Un altre aspecte de ser estranger és que sovint ens toca lluitar contra els estereotips del nostre país. A Alemanya per exemple els semblava estranyíssim que jo fos tan seriosa i endreçada perquè tenen la sensació que som caòtics. I sí, potser sí ho som perquè sovint trobo a faltar una mica més de disciplina per aquí.
També hi ha coses de l’altre país que en un principi ens poden sobtar però que acabem valorant com a positives. A mi sempre em va agradar que el “quedar bé” no s’estilava gaire i que majoritàriament els alemanys eren directes i sincers fins i tot quan la sinceritat anava en contra d’un o una.
De tant en tant encara penso en els anys que vaig passar al meu país d’acollida. El trobo a faltar i em va canviar a mi i a la meva manera de ser. Crec que és absolutament comprensible que l’ésser humà tingui ganes de sortir i explorar indrets del món que no són aquells on ha nascut. Sempre hi ha hagut corrents migratòries i gràcies a això la nostra cultura s’ha enriquit. Si sabem conservar les nostres tradicions i cuidar la llengua penso que el fet que hi hagi estrangers al nostre país l’hem de viure com una realitat que acoloreix el nostre paisatge quotidià. Interaccionar amb gent que prové de codis socials diferents ens obre la ment i fa que potser arribem a polir aquells aspectes de la nostra societat que estan lluny de ser perfectes. Per això als meus llibres els personatges es mouen en diversos països i els veiem a través de la mirada filtrada de l’estranger.
Vull acabar amb una anècdota per exemplificar el que vull dir amb els codis i les conductes. Durant la meva carrera vaig tenir la gran sort de tenir uns professors excepcionals i entre ells hi havia la professora Maria Lieber de la facultat de romàniques. Parlava molt bé el castellà, el francès i l’italià i sabia una mica de català. Es dedicava a donar classes i a la recerca. Doncs ens va comentar que havia estat treballant en un article per a una universitat italiana sobre no recordo ara quin tema. Li van tombar l’article diverses vegades tot i ser una catedràtica reconeguda que publicava contínuament a Alemanya. No obstant sembla que el que li fallava era l’estil o codi i que per molt que dominés la llengua, no coneixia el codi al cent per cent. Doncs resulta que després de retocar l’article diverses vegades finalment li van acceptar per una publicació a Itàlia però ens va comentar frustrada que a tant esforç els italians van respondre a l’article dient “questo articolo è utile”. Això perquè veieu com d’important és dominar no només la llengua sinó també el codi social.
I vosaltres què en penseu?

Castelló: Un cantó de la Península de categoria.

17 Abril, 202522 Abril, 2025Deixa un comentari

Vull escriure avui sobre un raconet molt agradable de la Península Ibèrica que encara no conec gaire però amb el que em sento certament vinculada a través de la meva amistat amb algú d’allà. Es tracta de la província de Castelló que pertany a la Comunitat Valenciana i que per si molts no ho saben té com a nuclis de població importants el mateix Castelló de la Plana i Vila-real. I el meu vincle invisible amb aquesta província ve a través de la meva llarga amistat amb una noia d’allí que vaig conèixer al Lluís de Recasens a Molins de Reis durant el meu primer i darrer any com a interina. Aquesta és la segona vegada que visito la província perquè de la primera en fa molts anys i només vaig tenir temps d’ensumar-la perquè vaig anar i venir en un dia d’estiu. Aquest cop he pogut passar-hi més de vint-i-quatre hores i a més la meva amiga m’ha dedicat molt de temps i m’ha ensenyat i explicat coses de casa seva. Avui vull escriure sobre tot allò que he après en la segona incursió en territori de Castelló.
Primer de tot comencem per quelcom que és molt típic i que us pot fer semblar un expert algun dia. Quan sentiu anomenar algú “Lidón” que en català és lledoner, heu de saber que és un nom propi de dona molt típic de Castelló. A mi em va semblar que sonava molt bonic i a partir d’ara si coneixeu alguna “Lidón” ja podeu passar per experts si de seguida formuleu la hipòtesis de que la noia o dona en concret és d’allí.
I d’una cosa típica passem a la gastronomia que és sempre una part fonamental del turisme. Heu de saber que la paella típica de Castelló no és la que es fa amb peix sinó la que porta carn. El dia d’arribada a Vila-real la meva amiga Mònica em va dur a dinar a un restaurant que en feia i em va encantar. La que vam menjar el dissabte 12 d’abril portava el sofregit, evidentment, bajoques o mongeta tendra, carxofa, garrofons i costella de porc i pollastre. Si es fa a la manera tradicional es cou al foc de llenya i la que ens vam cruspir nosaltres ho era. No cal ni dir que és molt més difícil fer una paella al foc de llenya perquè l’escalfor no es reparteix de manera uniforme com en els fogons tradicionals. No obstant, si no es crema el gust és excepcional.
El diumenge vaig poder degustar a una pastisseria un dolç típic de Vila-real amb un nom molt especial: la pilota de frare. És una massa rodona i ensucrada que em va recordar les berlines a les que també se les anomena boles de frare però la massa era molt més suau i menys consistent. A més van farcides de crema i no de melmelada com les que jo coneixia d’Alemanya. Estava deliciosa i segur que repetiré quan hi torni!
Jo vaig fer el que no s’ha de fer perquè vaig marxar sense tastar el típic “cremaet”. El “cremaet” se serveix en un got petit i conté rom, conyac o whisky, sucre, cafè i uns grans de cafè acompanyats de pell de llimona rallada i canyella o només la llimona rallada o només la canyella. De ben segur que algun dia gosaré provar-lo i triaré el de rom perquè potser serà el més suau.
Per Pasqua són típiques unes mones rodones que semblen fetes de pa de pessic amb un ou bullit al mig amb cabell d’àngel o fruita confitada i també els llongos de la paraula llarg. Aquests van farcits també de cabell d’àngel, cabell de moniato o xocolata. I el que també és molt típic de Castelló són els pastissets de Morella amb cabell d’àngel i carbassa que són de Nadal. Jo evidentment no vaig tenir temps de degustar-ho tot!
A Castelló és força típic el cigaló que allà és “carajillo” amb rom cremat i se’n beu també per exemple després d’anar a fer la via verda de tornada ja d’Oropesa. Això ho explicaré més tard.
Vila-real és una ciutat menuda de carrerons estrets i vilatans agradables. Potser el centre neuràlgic del municipi és la Plaça de la Vila que és un conjunt força singular. Per una banda hi ha una part d’aquesta plaça amb uns porxos que semblen antics i a un extrem d’aquesta plaça s’hi troba el Casino que avui dia ha esdevingut un centre de reunió i on s’hi celebren bodes i banquets. Al mig de la senyorial sala de l’interior hi ha un gran piano sotjat per unes làmpades de cristall antigues que juntament amb la decoració de fusta i la grandària de l’espai confereixen al Casino un aspecte molt solemne. A l’exterior s’obre una gran plaça moderna on s’hi posa la tarima pel concert i representació de setmana santa. Durant aquest es convida a molts bons músics i cantants i hi ha representacions de balls. Quan hi vaig ser dissabte 12 vam veure uns ballarins dels que fan acrobàcies penjats en cordes que es desplaçaven per la façana de l’edifici principal de la plaça. A més hi havia un espectable” mapping”—disculpeu el terme anglès però encara no en tenim traducció en català— mentre s’hi podia escoltar el concert. S’arrodoneix l’espectacle amb focs artificials però ja no ens vam quedar a veure’ls.
També és típic de Castelló el joc de la pilota Valenciana que es juga a un frontó llençant la pilota sobre la paret de manera que reboti però el contrincant no pugui entomar-la ni fer-la rebotar de nou. El lloc on s’hi juga a Vila-real s’anomena Trinquet.
I si veieu a una rotonda una construcció circular que no té sostre però de la que en surt un arbre és un monument per recordar el “parany” com a tècnica de caça. Els paranys són una trampa fixa que es col·loca en un terreny amb arbres als quals s’enganxen unes vares impregnades d’una substància molt apegalosa que s’anomena “visc”. Els paranyers imitaven els so dels ocells que cerquen parella i convidaven als ocells a amagar-s’hi entre les branques. Però els pobres quedaven enganxats a les vares encolades i llavors acabaven a la paella. Ens semblarà cruel però també hem de pensar que tots aquests paranys eren prop de les cases on la gent es reunia amb la família i els amics per fer un bon àpat conjunt i gaudir del temps de lleure. Ja sabeu que a mi m’agraden molt els animals però entenc que el parany no és res més que una tècnica efectiva de cacera.
Un altre detall que em va abellir molt de la ciutat és que fora del mercat han instal·lat unes neveres petites on els del mercat disposen la compra per tots aquells que vulguin comprar-hi però no puguin anar a mercat durant el seu horari. Realment una molt bona pensada!
També em van semblar molt divertides les representacions que amb el Playmobil. Prop de la Plaça de la Vila trobareu una reproducció en Playmobil de l’antiga Vila-real i prop de l’església hi havia una representació de la setmana santa també feta amb figures d’aquesta joguina.
Castelló té diverses platges per anar a relaxar-s’hi. Jo em vaig passejar per la de Benicàssim per tal de poder fer la ruta de les Viles. Just davant de la platja hi ha una sèrie de precioses torres moltes de les quals ja no són residències privades sinó que són restaurants que decoren un passeig llarg davant del mar que a mi em va recordar el de Cunit o Cubelles amb la particularitat que les cases de davant el mar són força més boniques, sobre tot el bocí de la ruta de les viles.
Si camineu pel passeig marítim acabareu trobant la Torre de Sant Vicenç que és una de les moltes torres que servien per controlar les costes i poder avisar la població en cas d’incursió de pirates o corsaris. La costa de Castelló és tan plana que feia de molt bon atacar. I una de les coses que més em va sorprendre del mar d’aquest indret és el seu color, molt més verdós que el del Maresme o la Costa Brava. Tanmateix l’efecte del mar segueix sent igual de relaxant que per aquí i m’han quedat ganes d’anar a fer la Via Verda caminant. Aquesta uneix Benicàssim i Oropesa i tradicionalment la gent la fa a peu i de tornada fa un esmorzar entès en el sentit de Castelló. Aquest esmorzar consisteix en un gran entrepà que a mi em serviria d’esmorzar i dinar, una beguda i per postres un “carajillo” que per a nosaltres és un cigaló.
I per molt que us sembli curiós és costum d’aquelles terres que la gent tingui una segona residència força prop de la primera. Així doncs es pot viure a Vila-real o Castelló i tenir una segona residència a Benicàssim o a Oropesa. A Vila-real les segones residències s’anomenen “masets” si són als hortos o a la muntanya. I això de “masets” només ho sentireu a dir allí perquè a Benicàssim ja se’n diuen Viles i nosaltres potser en diríem xalets. Les famílies de Castelló poden gaudir generalment durant quatre mesos de la segona residència perquè tant al juny com a setembre es fa el que s’anomena jornada continuada. Evidentment el que ho fa més fàcil és la proximitat de la segona residència a l’escola.
A Vila-real hi ha un monument a un vagó del que va ser el que s’anomenava el tramvia volador. Rep el nom de “Panderola” i feia el recorregut de Grau de Castelló a Onda. Li van posar aquest nom perquè es veu que li van trobar semblança amb l’escarabat panderola i el pobre vehicle va quedar batejat així. El sobrenom de tren volador li ve de que no parava i el que el volia agafar havia de volar i pujar a ell quan estava en marxa.
I no es pot marxar de Castelló sense veure Penyíscola i el seu castell. La platja és bonica però sens dubte l’imponent castell i els carrerons del nucli antic mereixen un parell de visites sense presses. El més impressionant sobre la construcció és que es va realitzar de l’any 1294 al 1307 pels cavallers templers i es va erigir sobre les runes d’una antiga construcció àrab. El castell és famós perquè va ser la residència del controvertit Benet XIII nascut amb el nom Pere Martínez de Luna a Aragó. Fou deposat i excomunicat el 1409 i va fugir a Penyíscola. Per a mi és un personatge simpàtic per la seva tossuderia i gràcies a ell tenim l’expressió castellana “mantenerse en sus trece”, de Benet XIII. Aquest Papa va concedir la butlla que autoritzà la construcció de la Universitat de Saint Andrews. El castell és una meravella i el nucli antic un bombó. Com va dir la meva amiga he de tornar-hi per ramblejar pels seus carrerons. Ja tinc excusa!
I el post d’una lingüista no pot acabar sense comentaris lingüístics. Si aneu a Castelló heu de saber que si demaneu un cafenet del temps us el portaran amb una copa de gel. Que els nens juguen a la placeta sigui gran o petita la plaça, que quan una cosa és una merda allà en poden dir una “caguerà de bou” i si quelcom és “de categoria” és senzillament fantàstic.
Per si us ho esteu demanant a Castelló en comparació amb Menorca he notat el valencià o català més viu que a la preciosa illa. No he parlat en català sempre ni amb tothom perquè evidentment hi ha gent que potser no s’hi sent còmoda, però si més no m’ha abellit veure que hi ha una part de la gent que empra la seva llengua i no la deixa extingir-se com a Menorca.
Si us animeu a baixar compteu amb unes tres hores de camí però heu de saber que la recompensa s’ho val i ja sabeu allò que cantava “el último de la fila” de “un arrocito a Castellón”, l’arrosset no us decebrà i la resta tampoc!

“La Vall dels ignorants” i l’actualitat.

3 Abril, 2025Deixa un comentari

Just la setmana del 24 al 30 de març i coincidint amb la segona edició de la meva primera novel·la vaig haver de tornar a pensar en la motivació que me l’havia fet escriure. I és que just a finals de febrer el tema de la reunificació i els seus efectes secundaris ha tornat a ser notícia a Alemanya. El Bundesverfassungsgericht, el Tribunal Constitucional Federal ha decidit no revocar el Solidaritätszuschlag que és la quota de solidaritat que el president Helmut Kohl va introduir el 1991. Aquesta quota es paga amb la declaració de la renta i només l’ha d’abonar un 10% de la població alemanya amb rendes elevades. L’ impost va néixer de la necessitat de recaptar diners per finançar la reunificació i acabar el més aviat possible amb les diferències entre l’est i l’oest d’Alemanya. Però trenta-cinc anys després el nivell de desenvolupament de les dues parts d’aquest país continua sent diferent. Precisament aquest podria ser un dels motius pels quals el partit d’ultra dreta té tants adeptes en antigues terres de la RDA.
S’argumenta avui dia que el Solidaritätszuschlag és un impost als rics encobert. Tanmateix, la veritat és que el més just segueix sent que només l’hagin de pagar aquells que perceben rendes altes perquè en aquests moments el país travessa una fase de recessió econòmica que trasbalsa tant a polítics com a ciutadans. No estan acostumats a patir crisis o això és el que pensen. De fet ja he esmentat que la reunificació va ser un moment de respir per Kohl que ja veia venir una crisi econòmica. Obrint les portes a 13 milions d’habitants i consumidors més al país va aconseguir que la crisi real aparegués més tard.
La reunificació va succeir el 3 d’octubre del 1990. D’això en fa trenta-cinc anys i si el Tribunal Constitucional Federal no vol abolir aquest impost és perquè veu clarament que hi ha una desavantatge clara de l’est encara ara.
Quan vaig començar escriure “La Vall dels ignorants” notava el to de queixa sobre la situació econòmica al nostre país. M’irritava percebre que gent que podia permetre’s una vida digna es queixés per una pèrdua de poder econòmic que considero inherent al sistema capitalista amb les seves fases de creixement i decreixement. L’Alemanya de l’est que havia viscut jo de retruc a través del discurs diari dels que hi havien viscut, era per a mi el paradigma d’una societat esdernegada. Als alemanys de l’est primer se’ls va isolar d’una part important del seu país, després se’ls va adoctrinar perquè creguessin en la RDA com a país propi satèl·lit suprem de la URRS i per últim se’ls va fer desaparèixer davant dels seus ulls aquell país seu amb les seves peculiaritats i ancorat en la tradició russa d’un dia per un altre com qui diu. Òbviament el país s’aguantava a base de deficiències i un aparell de delacions que feia que una part significativa de la població de la RDA es dediqués a fer directa o indirectament d’espieta. Els joves tenien feina garantida encara que no fos la que desitjaven i accedien a un micropis tan bon punt formalitzaven relacions i tenien fills. Per això hi havia tants estudiants que ja formaven una família. Però la manca de llibertat els recava a tots i aconseguir un disc amb música dels Rolling Stones era com guanyar la grossa de Nadal per nosaltres. A Dresden hi havia cues quilomètriques abans de cap d’any per comprar plàtans, una fruita que el país només es podia permetre importar un cop cada 365 dies. La RDA no era un xollo però tot i així quan va arribar la reunificació els perdedors d’aquesta van començar a sentir una enyorança del seu país i de la vida segura que hi portaven. Va néixer el concepte d’”Ostalgie”, la nostàlgia no del passat sinó de l’”Ost” que és l’est. Un dels protagonistes favorits del meu llibre és el Gerd, que és precisament al principi del llibre un d’aquests perdedors de la reunificació, algú que s’ha quedat sense la família, sense la feina i sense el seu país.
A principis del segle XXI van començar a aparèixer pel·lícules que tematitzaven el trauma de la pèrdua d’identitat. Algunes com “Sonnenallée” estan fetes en clau d’humor i d’altres com “Goodbye Lenin” barregen les escenes divertides amb l’amargor de la realitat del país dels anys noranta.
Jo vaig viure en aquella època en què la meitat dels alemanys encara estaven digerint el trauma que Alemanya encara no ha acabat superar, si més no a nivell financer.
El concepte d’”Ostalgie” i el sentiment d’haver perdut l’existència tal i com es coneixia no és única d’Alemanya. Hi ha ex repúbliques soviètiques que troben a faltar l’època de la URSS perquè la independència del gran estat no els ha dut on volien arribar. I de la mateixa manera el sentiment de que “les coses abans eren millor” és extensible a molta gent d’arreu del món.
Jo mateixa sovint em demano si la societat en què vivim ara i en què ens hem de fer propaganda a nosaltres mateixos és o no saludable. Si el ressorgiment de les extremes dretes no respon a un desencant continuat amb els governs dels països que no han arribat a complir les promeses esperades.
A “la Vall dels ignorants” un tema que entra amb força és el del moviment neonazi a Dresden. Quan vaig escriure la novel·la recordava amb basarda els moments en què tornava a casa de donar classes d’espanyol a les fosques i temia trobar-me amb un grup d’skins. Ara m’adono què l’enemic del racisme s’ha escampat per Europa perillosament i ja no es concentra a mans de jovenalla desorientada sinó que ha arribat a les esferes polítiques i als governs d’una bona part dels països de la Unió Europea. I el problema és més greu perquè l’enemic ara es veu i no es veu i té veu i vot per legislar. La meva primera novel·la no entra en discursos polítics però fa una pinzellada al tipus de persona que típicament formava part dels grups d’skins. Em costa entendre que sigui ara el sector més jove de la població el que s’ha decantat per les dretes tant a Alemanya com aquí i en general a Europa. El racisme que jo vaig viure a l’Alemanya era com l’anomenen els alemanys “unterschwelig”, era present de manera indirecta i es feia palès en aquests moviments com el dels skins. No obstant, el problema roman el mateix: la por al que no coneixem, el canvi social, la inseguretat laboral i la manca de perspectiva històrica. Torno a tenir els ulls posats a Alemanya perquè em cal seguir-ne el canvi i m’abelliria veure el que ha estat un país puntal sortir de la seva crisi d’identitat. De la mateixa manera que els alemanys de l’est no estaven acostumats a que els hagués desaparegut el que havia estat el seu món, els alemanys d’avui dia no estan acostumats a veure’s en recessió, a tenir una indústria que fa fallida i haver de prescindir del seu estimat estalvi a favor de la inversió.
Voldria poder llegir a les notícies que finalment ja ha deixat d’existir la diferència entre l’est i l’oest d’Alemanya però sembla que encara no és així, sembla que aquell retrat dels anys noranta que vaig fer de la vida a Dresden encara no és del tot obsolet. És segur que la meva Florència de l’Elba s’ha modernitzat, que s’hi ha fet inversions milionàries com amb la Glaserne Manufaktur però encara no es pot cantar victòria. Jo segueixo sent fan incondicional d’aquesta preciosa ciutat amb els seus ponts sobre l’Elba. Fou especialment simbòlic que es desplomés el pont Carolabrücke sobre el riu la matinada de l’onze de setembre de l’any passat perquè va ser un indicatiu de la manca de manteniment de les infraestructures necessàries del país. Espero que s’aconsegueixi reactivar l’economia perquè sense Alemanya Europa és molt més dèbil. I també desitjo, com ho feia quan vaig escriure el llibre, que una de les ciutats més maques del país, deixi finalment d’haver d’estar vinculada a les extremes dretes, que surtin com ho han fet els defensors dels estrangers i immigrants al país i de la igualtat social per esborrar el mal gust dels resultats de les eleccions.
Per si voleu fullejar “La Vall dels ignorants” us deixo amb un link a unes quantes pàgines del llibre. Les imatges d’avui me les ha cedides un gran amic meu amb qui vaig coincidir a Dresden quan hi vaig viure i que actualment viu a Leipizig. Gràcies Kersten!

La Vall dels ignorants i l’actualitat.

6 Març, 202530 Març, 2025Deixa un comentari

Just la setmana del 24 al 30 de març i coincidint amb la segona edició de la meva primera novel·la vaig haver de tornar a pensar en la motivació que me l’havia fet escriure. I és que just a finals de febrer el tema de la reunificació i els seus efectes secundaris ha tornat a ser notícia a Alemanya. El Bundesverfassungsgericht, el Tribunal Constitucional Federal ha decidit no revocar el Solidaritätszuschlag que és la quota de solidaritat que el president Helmut Kohl va introduir el 1991. Aquesta quota es paga amb la declaració de la renta i només l’ha d’abonar un 10% de la població alemanya amb rendes elevades. L’ impost va néixer de la necessitat de recaptar diners per finançar la reunificació i acabar el més aviat possible amb les diferències entre l’est i l’oest d’Alemanya. Però trenta-cinc anys després el nivell de desenvolupament de les dues parts d’aquest país continua sent diferent. Precisament aquest podria ser un dels motius pels quals el partit d’ultra dreta té tants adeptes en antigues terres de la RDA.
S’argumenta avui dia que el Solidaritätszuschlag és un impost als rics encobert. Tanmateix, la veritat és que el més just segueix sent que només l’hagin de pagar aquells que perceben rendes altes perquè en aquests moments el país travessa una fase de recessió econòmica que trasbalsa tant a polítics com a ciutadans. No estan acostumats a patir crisis o això és el que pensen. De fet ja he esmentat que la reunificació va ser un moment de respir per Kohl que ja veia venir una crisi econòmica. Obrint les portes a 13 milions d’habitants i consumidors més al país va aconseguir que la crisi real aparegués més tard.
La reunificació va succeir el 3 d’octubre del 1990. D’això en fa trenta-cinc anys i si el Tribunal Constitucional Federal no vol abolir aquest impost és perquè veu clarament que hi ha una desavantatge clara de l’est encara ara.
Quan vaig començar escriure “La Vall dels ignorants” notava el to de queixa sobre la situació econòmica al nostre país. M’irritava percebre que gent que podia permetre’s una vida digna es queixés per una pèrdua de poder econòmic que considero inherent al sistema capitalista amb les seves fases de creixement i decreixement. L’Alemanya de l’est que havia viscut jo de retruc a través del discurs diari dels que hi havien viscut, era per a mi el paradigma d’una societat esdernegada. Als alemanys de l’est primer se’ls va isolar d’una part important del seu país, després se’ls va adoctrinar perquè creguessin en la RDA com a país propi satèl·lit suprem de la URRS i per últim se’ls va fer desaparèixer davant dels seus ulls aquell país seu amb les seves peculiaritats i ancorat en la tradició russa d’un dia per un altre com qui diu. Òbviament el país s’aguantava a base de deficiències i un aparell de delacions que feia que una part significativa de la població de la RDA es dediqués a fer directa o indirectament d’espieta. Els joves tenien feina garantida encara que no fos la que desitjaven i accedien a un micropis tan bon punt formalitzaven relacions i tenien fills. Per això hi havia tants estudiants que ja formaven una família. Però la manca de llibertat els recava a tots i aconseguir un disc amb música dels Rolling Stones era com guanyar la grossa de Nadal per nosaltres. A Dresden hi havia cues quilomètriques abans de cap d’any per comprar plàtans, una fruita que el país només es podia permetre importar un cop cada 365 dies. La RDA no era un xollo però tot i així quan va arribar la reunificació els perdedors d’aquesta van començar a sentir una enyorança del seu país i de la vida segura que hi portaven. Va néixer el concepte d’”Ostalgie”, la nostàlgia no del passat sinó de l’”Ost” que és l’est. Un dels protagonistes favorits del meu llibre és el Gerd, que és precisament al principi del llibre un d’aquests perdedors de la reunificació, algú que s’ha quedat sense la família, sense la feina i sense el seu país.
A principis del segle XXI van començar a aparèixer pel·lícules que tematitzaven el trauma de la pèrdua d’identitat. Algunes com “Sonnenallée” estan fetes en clau d’humor i d’altres com “Goodbye Lenin” barregen les escenes divertides amb l’amargor de la realitat del país dels anys noranta.
Jo vaig viure en aquella època en què la meitat dels alemanys encara estaven digerint el trauma que Alemanya encara no ha acabat superar, si més no a nivell financer.
El concepte d’”Ostalgie” i el sentiment d’haver perdut l’existència tal i com es coneixia no és única d’Alemanya. Hi ha ex repúbliques soviètiques que troben a faltar l’època de la URSS perquè la independència del gran estat no els ha dut on volien arribar. I de la mateixa manera el sentiment de que “les coses abans eren millor” és extensible a molta gent d’arreu del món.
Jo mateixa sovint em demano si la societat en què vivim ara i en què ens hem de fer propaganda a nosaltres mateixos és o no saludable. Si el ressorgiment de les extremes dretes no respon a un desencant continuat amb els governs dels països que no han arribat a complir les promeses esperades.
A “la Vall dels ignorants” un tema que entra amb força és el del moviment neonazi a Dresden. Quan vaig escriure la novel·la recordava amb basarda els moments en què tornava a casa de donar classes d’espanyol a les fosques i temia trobar-me amb un grup d’skins. Ara m’adono què l’enemic del racisme s’ha escampat per Europa perillosament i ja no es concentra a mans de jovenalla desorientada sinó que ha arribat a les esferes polítiques i als governs d’una bona part dels països de la Unió Europea. I el problema és més greu perquè l’enemic ara es veu i no es veu i té veu i vot per legislar. La meva primera novel·la no entra en discursos polítics però fa una pinzellada al tipus de persona que típicament formava part dels grups d’skins. Em costa entendre que sigui ara el sector més jove de la població el que s’ha decantat per les dretes tant a Alemanya com aquí i en general a Europa. El racisme que jo vaig viure a l’Alemanya era com l’anomenen els alemanys “unterschwelig”, era present de manera indirecta i es feia palès en aquests moviments com el dels skins. No obstant, el problema roman el mateix: la por al que no coneixem, el canvi social, la inseguretat laboral i la manca de perspectiva històrica. Torno a tenir els ulls posats a Alemanya perquè em cal seguir-ne el canvi i m’abelliria veure el que ha estat un país puntal sortir de la seva crisi d’identitat. De la mateixa manera que els alemanys de l’est no estaven acostumats a que els hagués desaparegut el que havia estat el seu món, els alemanys d’avui dia no estan acostumats a veure’s en recessió, a tenir una indústria que fa fallida i haver de prescindir del seu estimat estalvi a favor de la inversió.
Voldria poder llegir a les notícies que finalment ja ha deixat d’existir la diferència entre l’est i l’oest d’Alemanya però sembla que encara no és així, sembla que aquell retrat dels anys noranta que vaig fer de la vida a Dresden encara no és del tot obsolet. És segur que la meva Florència de l’Elba s’ha modernitzat, que s’hi ha fet inversions milionàries com amb la Glaserne Manufaktur però encara no es pot cantar victòria. Jo segueixo sent fan incondicional d’aquesta preciosa ciutat amb els seus ponts sobre l’Elba. Fou especialment simbòlic que es desplomés el pont Carolabrücke sobre el riu la matinada de l’onze de setembre de l’any passat perquè va ser un indicatiu de la manca de manteniment de les infraestructures necessàries del país. Espero que s’aconsegueixi reactivar l’economia perquè sense Alemanya Europa és molt més dèbil. I també desitjo, com ho feia quan vaig escriure el llibre, que una de les ciutats més maques del país, deixi finalment d’haver d’estar vinculada a les extremes dretes, que surtin com ho han fet els defensors dels estrangers i immigrants al país i de la igualtat social per esborrar el mal gust dels resultats de les eleccions.
Per si voleu fullejar “La Vall dels ignorants” només cal cercar al google “La Vall dels ignorants” i “camaleó” i anireu a parar a una pàgina on podreu llegir una part del llibre. Les imatges d’avui me les ha cedides un gran amic meu amb qui vaig coincidir a Dresden quan hi vaig viure i que actualment viu a Leipizig. Gràcies Kersten!

La visió sobre les dones en el llenguatge II.

6 Març, 20252 Març, 2025Deixa un comentari

Començo el post d’avui fent una rectificació molt necessària al de la setmana passada. Com sabeu vaig mencionar que s’acostava el dia 8 de març i vaig escriure el dia de les dones. Doncs bé, un amic que llegeix el bloc em va demanar que rectifiqués i digues que el vuit de març és el dia internacional dels drets de les dones. I té tota la raó del món perquè de “dia de les dones” segurament n’hi ha d’altres. A Alemanya per exemple precisament el dia que va sortir el post de la setmana passada, el 27 de febrer era el dia de les dones o “Weiberfastnacht” que se celebra sempre abans del dimecres de cendra que aquest any va ser el dia 5 de març, és a dir ahir. En aquesta diada les dones sobretot a Renània i Westfàlia les dones prenen possessió de les ciutats i tallen les corbates als homes. A Saxònia el dia de les dones se celebra amb cafè i pastís en reunions s per gaudir d’una estona plegades. I aquesta setmana abans de seguir amb els proverbis sobre les dones m’agradaria fer ressò d’una conversa que vaig tenir amb una companya de feina la setmana passada. Em vaig demanar en veu alta, què feia que tinguéssim a l’escola una quantitat tan gran de joves amb problemes de salut mental i depressions i vaig apuntar cap a l’ús continuat de les xarxes socials, la monitorització ininterrompuda de les seves vides de cara a l’exterior i la pressió estètica. La meva companya va afegir molt encertadament que per desgràcia sovint als pares en aquest país els manquen els recursos per educar els fills degudament. Pujar als fills vol dir també saber passar estona amb ells per reflexionar sobre fracassos, ensenyar-los a gestionar la frustració i reconduir-los en la fal·làcia de que la felicitat completa existeix i cal aconseguir-la. La meva companya de seixanta anys i amb dues filles va dir una frase amb la que estic completament d’acord “l’emancipació de les dones en aquest país ha estat un conté que ens hem empassat totes treballant més que ningú”. I és cert. Mentre en d’altres països s’ha procurat un sistema que permeti que els pares treballin però que aquests tinguin temps d’ocupar-se dels infants, aquí el que hem fet es “vendre la moto” a les dones i homes de que es pot tenir fills i treballar a temps complet i que tot va “la mar de bé”. El resultat ha estat que els nens i nenes es passen el dia a l’escola —tenim un sistema d’escolarització amb un horari llarguíssim— i quan surten van d’una activitat extra escolar a una altra fins que els pares surten de la feina i els poden anar a buscar i estar amb ells una estona. Quin és el problema? Doncs que encara no es proporcionen prou avantatges per una maternitat o paternitat dignes. Els permisos de maternitat aquí són de 16 setmanes en què es cobra el 100% del salari i es cotitza al 100%. Aquestes 16 setmanes es poden dividir en abans i després del part. A França també són 16 setmanes però sis són generalment abans del part i 10 després. Quan s’acaben el que ajuda és que al país veí la jornada és de 35 hores i amb això els pares tenen més temps pels fills. A més hi ha la possibilitat de treballar a temps parcial i des de l’1 d’octubre del 2024 aquest temps parcial computa com jornada completa pel que fa a les cotitzacions a la seguretat social. Cal pensar que durant molt de temps a Espanya per exemple, quan les dones volien restar a casa amb els infants durant un any o dos, deixaven de cotitzar. I si volien treballar a temps parcial també s’arriscaven a una disminució de la seva renda posteriorment. Per això tenim aquí tantes dones jubilades en situació precària.

A Alemanya el permís de maternitat és de 14 setmanes i durant aquest temps les dones reben un “Mutterschafstgeld” diners de maternitat per compensar la manca de salari. Les famílies alemanyes poden sol·licitar el permís parental i allargar-lo fins a tres anys i de fet a Alemanya vaig conèixer una família en què la dona va agafar-lo tres vegades i es va quedar a casa cuidant dels nens un total de nou anys. Aquest sistema és un pèl perillós perquè després dels tres anys sense treballar una pot haver quedar un pèl obsoleta a la feina. De tota manera a Alemanya hi ha també—no només sobre paper— la possibilitat de demanar flexibilitat horària per cura de la família. El permís parental a Alemanya cobreix un 65% dels ingressos d’abans del part i arriba a un màxim de 1.800 euros al mes. Suficient amb els lloguers allà per poder viure i tirar endavant encara que sense poder procurar-se grans luxes.

Com ja he esmentat abans el permís aquí és de 16 setmanes i el salari i la cotització són del 100%. Els pares i no només les mares també es poden prendre el permís de manera seguida o interrompuda fins que el nadó tingui 12 mesos. Aquest és el cas d’un dels meus companys de feina que va rellevant a la seva dona amb la cura de la nena i que s’agafa ara les sis setmanes restants de paternitat. Però tot això és quan el nen o nena és molt petit i després el problema és que aquí no és fàcil compaginar la feina amb els fills. Lamentablement encara ara solen ser les dones qui porten una gran part de la càrrega de la família i quan volen arribar a tot arreu acaben força desgastades. Això només cal veure-ho amb els informes de salut. Les estadístiques canten perquè hi ha una incidència del 7,15% de depressió en dones comparat al 3,5% en homes. Pel que fa a l’ansietat a Catalunya és un 20,8% en dones en comparació al 12,2% en homes.

Potser encara les dones se senten massa pressionades pel fet de que potser és una mica difícil arribar a fer-ho tot com elles s’exigeixen. A més també aquí tenim l’inconvenient que la cura dels grans i dels pares generalment recau sobre les dones també. No dic pas sempre, en el meu cas conec ja diversos homes aquí, a Anglaterra i a Alemanya que s’han encarregat de la cura dels pares. Tot això és un senyal clar de que realment les coses han canviat i han de seguir canviant. Per això certament el 8 de març és un dia per recordar on érem, on encara moltes dones a altres indrets dels món són i on som nosaltres ara aquí. I també recordar que si han canviat les coses és també perquè els mateixos homes han canviat i han contribuït a fer la societat més igualitària. Quan jo era petita veia pocs homes empenyent cotxets de nadó pel carrer. Ara ja en són molts. A la sortida de l’escola de la meva època només recordo un sol pare d’una companya de classe. Ara només em cal anar a la placeta de sant Miquel i veure que pràcticament hi ha la meitat de dones i la meitat d’homes que van a buscar els seus fills a l’escola. Per tant la mentalitat va canviant i si no deixem que certs partits ens facin recular, podem gaudir del que hem aconseguit.

Per tot aquests motius els proverbis que us porto en aquest post us poden sonar masclistes i passats de moda. Hem d’entendre que van aparèixer al llenguatge en una altra època i que per tant són un vestigi de com s’ha vist la dona amb el pas del temps.

Un que ens deixa com a manipuladores és el de “eine Frau spricht zu deinem Herzen, wenn sie deinen Kopf betören will” que traduït vol dir que una dona parla al teu cor quan vol seduir el teu cap. Se’m fa estrany pensar que els homes imaginin que som emocionals quan els volem conquerir. Se’ns ha retret de sempre que ens deixem endur més per les emocions que els homes i que no tenim capacitat de desvincular els pensaments racionals de les emocions. Una creença que s’hauria d’estudiar des del punt de la neurociència per donar-li validesa o acabar-lo de refutar.

Una altra dita que em fa gràcia és la de “kein Eheman ist so brav, wie er seine Frau glauben machen möchte”, cap home és tan valent com li vol fer creure a la seva dona.

Els francesos també tenen un parell de dites simpàtiques. La primera és la de “pour que le vin fasse du bien a les femmes, il faut que les hommes le boivent”, que per tal que el vi faci bé a les dones cal que els homes el beguin. Es podria interpretar de moltes maneres. Primer que no som aptes per consumir alcohol i segon que si el beuen els homes potser els podem fer anar més per on volem i ens beneficia.

Amb el següent penso que els francesos, a l’època que el van encunyar no tenien gaire bon concepte de la nostra capacitat de treball o potser massa bon concepte. És el de “avec 3 femmes, on perd le travail de deux” que vol dir que amb tres dones es perd el treball de dues. Potser vol dir que és millor deixar-nos treballar soles?

Pitjor encara és el proverbi provençal de “des femmes et du fromage, qui moins en use est le plus sage” les dones i el formatge, qui menys n’utilitza més savi és. Vaja, com si fóssim nocives nosaltres. I el següent tampoc ens deixa gaire bé “les femmes disent toujours la verité, mais pas tout entière”. Les dones sempre diuen la veritat però mai sencera. Ara seria ja una qüestió filosòfica discernir si dir una part de la veritat és igual a mentir. El cert és que no dir tota la veritat pot ser com ocultar-la i per tant no ser sincera del tot. El darrer proverbi es fa servir a França però prové del Sànscrit. És el de que “les femmes, dit-on, mangent comme deux, ont de l’esprit comme quatre, de la malice comme six, et de la passion comme vuit” és a dir que mengem per dos — possible en èpoques d’embaràs— tenen l’esperit de quatre, la malicia de sis i la passió de vuit. No sé si com a malícia no voldran dir picardia que potser sí és cert. I pel que fa a la passió crec que la història ha demostrat que tant homes com dones poden ser apassionats, no és propi del gènere.

La majoria de proverbis anglesos que us duc avui tampoc ens deixen pels núvols però acabaré amb el més positiu per deixar un bon regust de boca. El primer és el de “who has a woman has an eel by the tail”, qui té una dona té una anguila agafada per la cua. És a dir que som escàpoles. La pitjor d’avui és la de “there has never been a conflicte without a woman” mai no hi ha hagut un conflicte sense una dona. Com si els homes no sabessin posar-se en bons embolics i començar conflictes i guerres. Però vaja, sortosament també hi ha el proverbi que diu “women in mischief are wiser than men” les dones en picardia són més sàvies que els homes, que no vol dir res més que el fet que tenim podem ser més enginyoses que els barons. Pensant en la nostra capacitat de treball els anglesos tenen la de “six hours for a man, seven for a woman and eight for a fool” és a dir sis hores per un home, set per una dona i vuit per un ximple. Que necessitem més temps per fer la feina vaja que penso que avui dia fa aigües per tot arreu.

I la darrera i més positiva d’avui és la de “men make houses, women make homes” els homes fan cases, les dones fan llars. És a dir que nosaltres hi posem el caliu. Vull acabar el post d’avui amb una cita del que va dir Coco Chanel: “a girl should be two things: Who and what she wants”, “una noia ha de ser dues coses: Qui i el que vol ser.” No hi podria estar més d’acord.

Molt bon dijous i bon dia del dret de les dones. Celebreu-ho el millor que pugueu i ens permeti el temps. Us deixo amb una imatge relaxant d’un dels meus indrets favorits de Barcelona.

La visió sobre les dones en el llenguatge.

27 febrer, 202523 febrer, 2025Deixa un comentari

Ens apropem ja perillosament a la data 8 de març, dia internacional de la dona. He escrit sobre aquesta diada i el seu significat en posts anteriors i no em vull repetir. Només recordo que la llavor d’aquesta celebració va ser als EEUU encara que posteriorment i durant molts anys Rússia ha estat capdavantera fent homenatge a les dones treballadores. Més val que cap marit rus s’oblidi del ram de flors per la seva muller o pot acabar sopant a l’escala de casa!
Però aquesta celebració té com a origen les vagues que feren les treballadores del sector tèxtil a Nova York el 1857. Fa quatre dies com qui diu oi? En plena revolució industrial i posteriorment el 25 de març del 1911 hi va haver un incendi a la fabrica Triangle Shirtwaist Company també a Nova York i van perdre la vida 146 dones entre elles moltes immigrants. El mateix any a Àustria, Alemanya i Suïssa, el 19 de març, abans dels tràgics fets de l’incendi, aquests països celebraven el primer dia internacional de les dones. El 8 de març del 1917 les dones russes van sortir al carrer en peu de guerra per demanar aliments i el retorn dels combatents de la guerra. La reivindicació va prendre força i va acabar sent un moviment antimonàrquic. A partir d’aquest moment el 8 de març va quedar definit com el dia internacional de les dones. El 1975 l’Assemblea Nacional de les Nacions Unides va declarar aquest any com a any de la dona i va demanar a tots els països que se celebrés un dia internacional per a nosaltres.
I encara ens cal perquè la situació vista globalment ens segueix sent desfavorable. Només cal recordar que el 24 d’abril del 2013 es va enfonsar l’edifici Rana Plaza a un suburbi de Dakha, Bangladesh. L’edifici era una fàbrica tèxtil que produïa com moltes d’altres roba baratíssima per al consum ferotge dels occidentals. En l’enfonsament hi van morir més de mil cent persones i van quedar moltíssims ferits. La majoria de les víctimes eren dones perquè en aquest país i en d’altres de pobres, continuen fent feines molt mal pagades que les deixa subsistir sense poder progressar. Les grans perdedores d’aquesta història van ser elles.
I en un món que volem pensar que evoluciona en positiu recentment han aparegut moviments i senyals que fan albirar que nosaltres encara no hem assolit tota la igualtat que ens cal o que estem a punt de perdre els drets que tenim. I si no com us expliqueu el fenomen de les “Tradwives” les esposes tradicionals que defensen aferrissadament que la millor vida d’una dona és cuidar-se del seu marit i la família? Aquestes precisament van néixer també als Estats Units cap al voltant del 2000. Però no cal anar gaire lluny per adonar-se que es considera que el nostre paper principal dins la societat és el de cuidadora de la família. I si no, només cal mirar el que va passar a Irlanda durant el referèndum del 8 de març del 2024. El govern irlandès amb el suport de tots els partits i moviments progressistes volia canviar un paràgraf de la constitució clarament sexista. En aquest paràgraf les dones en exclusiva estan esmentades com a cuidadores de la família. Es volia també incloure en la constitució models de família no tradicionals. Hagués estat un pas endavant però el resultat del referèndum va ser que el 74% dels votants no van voler canviar absolutament res i va representar un cop dur per als sectors més progressistes.
Al nostre país jo mateixa he viscut en primera persona el sexisme i la càrrega que representa ser dona. Quan els meus dos pares es van posar malalts alhora i el meu pare ja portava unes setmanes hospitalitzat, l’assistenta social de l’hospital de Sant Pau em demanava que em fes càrrec de mon pare que en aquells moments necessitava atenció ja les vint-i-quatre hores del dia. Jo li vaig explicar a l’assistenta la situació dels meus pares. Ells no tenien recursos i jo depenia de la meva feina ja que no tinc cap altra font d’ingressos. L’assistenta social però em va demanar si tenia parella. Quan li vaig dir que sí em va dir que si deixava el meu pis i anava a viure amb ell, llavors podria deixar la feina i ocupar-me a jornada completa dels meus pares. És més que obvi que el que em va dir em va sonar rocambolesc. Li vaig fer entendre que als meus 47 anys no tenia edat per prendre’m unes vacances o deixar la feina amb tot el que suposa. I li vaig recordar amablement que anar a viure amb el que era la meva parella i només coneixia des de feia un any em deixava a mi també en situació de vulnerabilitat perquè sense feina i sense recursos jo estava a disposició d’ell. No sé si l’assistenta no tenia un bon dia però com que no podia deixar la feina però volia garantir que els pares estiguessin ben cuidats, vaig cercar un advocat. També vaig patir força les males veus quan vaig triar per la mare un cuidador en comptes d’una cuidadora. No obstant, de tota la gent que vaig entrevistar, el que vaig triar em va semblar que seria la persona adequada. I tant ell com jo vam fer el que podíem en les circumstàncies. Serveis socials van trigar molt en ajudar-me de debò. Sincerament al nostre país no s’hauria de permetre que les dones hagin de deixar la feina per fer-se càrrec dels pares perquè quedar-se fora del mercat laboral i no cotitzar suposa després que la retribució quan ens jubilem és menor. Quantes dones hi ha que no arriben a final de mes amb la pensió?
Hem guanyat terreny i drets però encara hi ha molts retrògrades fins i tot al nostre país. No fa tant que algú que volia una relació sentimental amb mi va mostrar-me els extractes dels comptes bancaris i les seves inversions per donar-me a entendre que ell era un bon partit per a mi. Com us podeu imaginar amb segons quin tipus de gent ja no es pot raonar i no ho vaig ni intentar. Els diners o les nòmines d’algú no són, diria jo, cap motiu per considerar una persona com a futura parella. Afortunadament una gran part de nosaltres pot guanyar-se prou bé la vida i decidir estar o no amb algú segons si l’altra persona té unes afinitats, interessos i tarannà que és compatible amb el nostre.
No volia però dedicar el post a la història de la dona en si, sinó a com se’ns veu segons els refranys i proverbis. Per no allargar-me amb el post d’avui, us deixo amb uns quants proverbis alemanys i seguiré la setmana vinent amb uns quants més en aquest i d’altres idiomes.
El primer d’avui és un que m’abelleix especialment “das Alter der Frau beginnt dort, wo ihre Liebe aufhört” que vol dir que l’edat de la dona comença on acaba el seu amor. Dit d’altra manera, que envellim quan perdem la capacitat d’estimar. I si no ho penseu també us recomano que veieu la pel·lícula “Ladies in lavender” que fa reflexionar molt. Tanmateix opino que podríem aplicar la dita als homes també.
El següent proverbi ja em sembla un pèl més masclista, és el de “eine Frau, ein Gewehr und einen Gaul darf man nicht ausleihen” és a dir una dona, una pistola i un rossí no s’han de prestar mai. Com si fóssim un objecte o un animal del que es pot disposar. Nosaltres diem quelcom similar però canviem una mica el què perquè he sentit sempre a dir que és la guitarra, la ploma i la dona que no es poden deixar.
La tercera em sembla significativa “ je weniger die Frau befielt, desto mehr gehorcht der Mann” com menys mana la dona, més obeeix el marit. I la darrera d’avui és la següent: “Es konnte manchem Mann nicht schlimmeres passieren, als wenn seine Frau sich an ihm ein Beispiel nimmt” és a dir, no li podria passar res pitjor a alguns homes que el fet que la seva dona els agafi com a exemple. Aquí els alemanys no deixen gaire bé els homes, oi?
Per aquesta setmana anterior al 8 de març ja en tenim prou. La setmana vinent més sobre com es veu a les dones segons els proverbis.
Avui us deixo amb una imatge del Safrà i el Sugus perquè el darrer dia 20 de febrer va ser el dia internacional dels gats i els meus fan de casa meva una autèntica llar.

	Deacon en Pintor de boira (II)
	marionamar en Expressions amb fruita i verdu…
	Pep en El francès i la fruita.
	Peo en Expressions amb fruita i verdu…
	Pep en Expressions amb fruita i verdu…