Categoria: Curiositats lingüístiques

De l’anglès a l’americà: la influència lingüística d’una banda i altra.

Deixa un comentari

Torno avui al meu tema recurrent de la llengua anglesa amb totes les seves punxes i dificultats però avui vull centrar la meva visió en l’adopció de les paraules britàniques per part de l’americà.
Ja fa mesos vaig dedicar una sèrie força llarga d’articles del blog a l’anglès. Des de la seva història a les seves varietats. Torno avui voler escriure sobre la quantitat de mots de la llengua britànica que han passat a l’anglès dels EEUU. En aquell seguit de posts de fa un temps ja us vaig fer notar que hi havia paraules angleses que havien caigut en desús a les Illes Britàniques però que van arrelar a Amèrica. Entre elles estaria el “fall” per a la tardor que en britànic és “autumn”, “mad” en el sentit d’enfadat i no de boig o el verb “quit” de deixar una feina, mots tots ells que va ressorgir a Amèrica.
Sembla que durant un temps a Gran Bretanya hi ha hagut el sentiment de que l’anglès que els és propi s’ha estat contaminant d’americanismes que han agafat importància a través de les sèries i les pel·lícules americanes. Però ara ja fa unes setmanes un article de l’autor Ben Yagoda que va aparèixer al “The Guardian” feia plantejar als britànics si de fet no seria el seu anglès que estava conquerint l’altra banda de l’oceà.
Resulta que Ben Yagoda, autor d’un llibre sencer sobre la invasió de l’anglès a l’Americà, fa servir una eina de google molt potent per mesurar la freqüència relativa en què apareix una paraula o locució en el corpus dels llibres i articles digitalitzats de google. L’eina es diu Books Ngram Viewer. I gràcies a aquest mesurador l’autor pot estudiar el grau d’incidència de paraules britàniques a la llengua americana.
L’article comença per comentar la paraula “run-up” que en anglès designa el període de temps anterior a algun fet o esdeveniment important com unes eleccions. Aquest terme britànic va aparèixer un 50% més de l’any 2000 al 2005 que anteriorment. I això era degut al fet que s’havia començat a fer servir de manera massiva als EEUU. I aquest “run-up” no ha estat un fenomen aïllat. La percepció de que les britànics han engolit infinitat d’americanismes pot provenir de la seva hostilitat cap a la llengua d’aquell altre país o de la seva necessitat de mantenir la seva identitat. Sembla ser que la BBC va decidir un cop demanar als lectors quins americanismes els molestaven més per evitar-los en el futur. I resulta que la resposta massiva va incloure conceptes de nova creació com el 24/7 o la frase idiomàtica “touch base” que designa un contacte breu amb algú per esbrinar com està l’altra persona o la seva opinió sobre un tema determinat. I aquesta expressió no és típicament americana, aquí estava el problema.
A més els britànics, tal i com apunta Simon Heffer del Daily Telegraph, estan adoptant permanentment paraules de l’anglès a través de la tecnologia digital i del “corporate speak” que no és res més que el llenguatge i l’argot que s’empra a les grans empreses. Però a pesar d’aquests mots que arriben tant a l’anglès britànic com a les nostres llengües, hi ha infinitat de locucions que han arribat a USA gràcies a les Illes Britàniques. El que passa és que no en som tan conscients.
Un exemple n’és l’expressió “early days” que designa el començament d’un procés. Ara s’utilitza de manera molt comú a Amèrica. També s’hi ha instal·lat l’expressió “gone missing” que equival a desaparèixer.
Una altra “anglesada” —permeteu-me que utilitzi aquest terme inventat— és l’ús de “awfully” com intensificador. Ja saveu que “awful” vol dir “horrorós” i “awfully full” per exemple seria “horrorosament ple” o senzillament molt ple. Aquesta exageració per emfatitzar o intensificar és un producte britànic que s’ha exportat als EEUU.
El començament del segle XX va veure que molts mots passaven del cantó anglès a l’americà degut al contacte militar. Entre les paraules que ens serveixen com a exemple tenim “gadget”, “cushy” com a comfortable, “shambolic” per caòtic i confús, “bonkers” per boig, “dicey” per perillós o arriscat o simple o “scrounge”. Aquesta darrera paraula és un verb molt interessant. Vol dir aconseguir quelcom sempre gràcies a demanar-ho en comptes de comprar-ho. Deu ser un concepte molt anglès i he de reconèixer que un dels meus amics anglesos amb qui he deixat de tenir contacte en tenia molt costum. Sempre em demanava coses per no haver-les de comprar ell: una llibreta, un bolígraf, un paraigües, un carregador de mòbil, etc. I és clar, aquesta mena de gent acaben resultant molt parasitaris i finalment vaig decidir apartar-me’n. “Dicey” també és interessant de comentar perquè és un adjectiu que s’ha format a partir del substantiu “dice” que designa el dau i si quelcom és “dicey”, vol dir que pot dependre de la fortuna i que per tant no és segur. En el seu dia ja vaig comentar que els adjectius acabats en “-y” es consideren típicament anglesos més que no pas americans.
Però seguim. Molts americans llegeixen “The Guardian” i probablement molts veuen també les sèries angleses més de moda i per tant paraules que apareixien tan sovint en el britànic com “brilliant” comencen a posar-se de moda a Amèrica.
I la influència del britànic en l’americà no es restringeix a paraules. De vegades s’adopten locucions com la de “to do one’s bit” que vol dir complir amb el deure que ens pertoca o fer la part que ens correspon. En tenim constància des del 1889 i va esdevenir molt popular en el discurs de la Primera Guerra Mundial quan es demanava a la població britànica “do your bit—save food”, que es podria traduir com “fes la teva contribució i estalvia menjar”. Va passar també a fer-se famosa l’expressió a Amèrica on es demanava als ciutadans “do your bit” que posessin el seu gra de sorra menjant civada per deixar el blat pels soldats.
A Anglaterra hi ha tres expressions que volen dir el mateix “bits and bobs”, “bits and bats” i “bits and pieces” que designen totes coses petites o feines de diverses menes. L’expressió de “bits and pieces” es va popularitzar al voltant dels anys trenta del segle passat, va creuar l’oceà i va arrelar a Amèrica durant la dècada dels quaranta i finalment va començar a fer-se servir allà amb força els anys seixanta. Però és una locució britànica. Igual que genuïnament britànica és l’expressió “dangly bits”. L’adjectiu “dangly” designa quelcom que penja lliurement com uns cabells llargs o unes arracades. Però en concret els “dangly bits” es refereixen als òrgans sexuals masculins que també pengen lliurement. La metàfora eufemística que és com hem d’entendre aquesta locució va arrelar el 1999 i avui dia ja s’ha escurçat i només s’anomena “bits”. Aquesta també s’ha exportat.
Per no deixar els “dangly bits” sense equivalent és veu que ha sorgit un “lady bits” que ara dona nom a un sabó, a una teràpia i a un “zine” que no és res més que una revista que es produeix de manera econòmica per una o més persones interessades en un tema en concret.
Ja us he comentat que els adjectius acabats en “-y” són típics de l’anglès, doncs l’adjectiu “cheeky” que vol dir galtut, s’empra per designar gent amb molta cara i poca decència en anglès. A l’americà designa ara senzillament la gent amb cara però té una connotació simpàtica i entremaliada. De fet l’anglès britànic té la paraula “plucky” que vol dir que una persona té cara però és valenta i té un sentit positiu i la paraula “cheeky” que designa la típica persona amb molta barra a qui hauríem d’engegar a fer punyetes com a l’amic que he mencionat anteriorment en aquest post en relació amb el verb “scrounge”.
La darrera paraula anglesa que ha passat a l’americà i que vull comentar en aquest post és la de “gutted”. Prové de l’argot dels presidiaris i volia dir angoixat. Ara ha passat a designar un estat d’ànim en què un està molt decebut i fins i tot destrossat. Segons l’Urban dictionary “gutting” descriu una situació emocional o experiència negativa. Prové del substantiu “guts” que són els budells. I és que quan ens sentim malament molt sovint el malestar es transmet a la panxa. No en va en l’antiguitat es pensava que els sentiments provenien d’aquesta part del cos i no s’associaven amb el cor com molt després.
No vull donar però la sensació que l’anglès britànic i l’americà cada cop són més similars perquè de fet encara hi ha molts punts que fan de les dues variants uns idiomes ben distints. I si penseu el contrari, com recomana l’article de “The Guardian” potser seria qüestió de llegir el llibre “Idiot Brain” escrit pel neurocientífic Dean Burnett.
Jo per avui em conformo en què hagueu deixat de pensar que la influència de l’Americà en l’anglès és més gran i important que a l’inrevés. Bona setmana a tots.

“À la Saint Glinglin” i altres expressions franceses.

Deixa un comentari

Aprofito aquest segon dijous de tardor i d’octubre per centrar la meva atenció a una altra bonica llengua que també estimo però que encara no m’és tan familiar com l’anglesa o l’alemanya: la francesa. Com ja sabreu França és un país on m’hi trobo molt bé, que fa anys que exploro poc a poc i que culturalment i històricament ha tingut molt a veure amb el nostre país. I a més ha deixat una empremta poderosa en l’anglès. Eduard el Confessor ja era mig normand i la seva cort tenia molts vincles amb França motiu pel qual anaven entrant mots de la llengua d’aquest altre país a l’anglès. Per si això fos poc la batalla de Hastings del 1066 va marcar el principi de la invasió normanda d’Anglaterra que no va ser tan terrible com alguns imaginen. Durant dos segles l’anglès que utilitzava el poble va desaparèixer de la vida cultivada, de la cort i de les administracions i va ser substituïda pel francès. Això vol dir que al vocabulari anglès hi van entrar paraules franceses a dojo. D’aquí que molt sovint tinguem mots de significat similar, un procedent de la llengua germànica i un altre de la francesa. Un exemple d’això és el “hearty” i el “cordial”. Però avui no és la meva intenció endinsar-me altre cop en la història llunyana sinó el la llengua actual i us vull portar unes quantes expressions idiomàtiques que a mi m’han semblat molt acolorides. I ja us podeu anar acostumant a que de tant en tant escrigui quelcom sobre la llengua francesa perquè aquest curs he decidit treure-li la pols anant a un grup de conversa aquí a Gràcia.
La primera expressió de la que us vull parlar avui correspondria al nostre “a dojo” o en gran quantitat i és la de “à gogo”. Amb la nova reforma de la FP i la manera que ens fan avaluar per competències els idiomes, si els alumnes han d’aprovar totes les 5 RAs que no són res més que els resultats d’aprenentatge, resulta que la RA1, la comprensió auditiva sens dubte farà que els alumnes suspenguin “à gogo”. A aquells als que els costi la comprensió auditiva ja els veig anant a la repesca perquè només que els quedi suspesa una competència, ja suspendran tot el mòdul. I tot i que els professors de formació professional hem reclamat amb insistència i força que els de dalt es replantegin la reforma, aquesta s’ha tirat endavant i nosaltres i els alumnes en pagarem ara les conseqüències. Per cert, en francès quan fem una cosa amb insistència i amb totes les nostres forces diem que es fa “à cor et à crie”. Però és clar, el nostre problema endèmic és que ens queixem molt però no sortim veritablement al carrer a manifestar-nos o a fer vaga com els nostres veïns francesos. Ells sí que en saben d’això!
Una expressió que m’abelleix especialment perquè podré fer servir molt sovint per criticar costums burgeses és la de “à la papa”. Aquesta locució es pot utilitzar en diversos contextos. En primer lloc quan es fan les coses de manera tranquil·la i sense presses. Com si els pares ja fossin persones tan madures que sempre fessin les coses lentament. El segon ús és quan volem denotar que quelcom ens sembla burgès, llavors diem que és “à la papa”. Jo podria dir que si els meus amics volen fer vacances al balneari o a un creuer i els agrada molt gastar una pila de diners en un àpat al restaurant, ells s’entretenen “à la papa”, és a dir d’una manera molt burgesa. I que consti que no hi tinc res en contra. A mi de tant en tant també m’agrada anar a dinar o sopar bé. El que passa és que sovint acabo tenint la sensació que he pagat massa per la qualitat del que he ingerit i invertir tants diners en quelcom tan bàsic com el menjar. El restaurant car el deixo per tres cops l’any o menys i per celebracions excepcionals. I amb un bon “Schawarma” i una cervesa freda puc ser molt més que feliç i me’l menjo “à la bonne franchette”, és a dir sense gaires cerimònies. Sembla que aquest “franchette” prové del “franc” o “franchement” del dialecte de la regió de Normadia i Picardia. El darrer ús de “à la papa” és quan volem dir que una cosa està ja passada de moda i no es correspon a la nostra època. Jo particularment penso que les cerimònies de graduació amb els vestits de gala són “à la papa” tot i que s’han tornat a posar molt de moda. Què se n’ha fet de l’esperit dels hippies? De l’antimaterialisme i l’anticonsumisme?
No em vull posar trista. Jo de l’època dels hippies només en sé el que em van explicar els pares perquè em queden lluny però potser ens convindria una altra onada hippies per compensar els conservadors i les extremes dretes i fer-nos obrir els ulls.
La següent expressió també em té el cor robat i prové d’un verb alemany. És la de “à la Saint Glinglin”. Primer de tot s’ha de saber que no existeix cap sant Glinglin en cap santoral. Quan diem que quelcom és “à la Saint Glinglin” volem dir que és per a una data indeterminada. Per exemple, en època electoral una gran part dels partits polítics prometen repensar frenar els lloguers amb lleis però sempre “à la Saint Glinglin” per no picar-s’hi els dits. El més bonic d’aquesta expressió és que prové d’un verb dialectal “glinguer” que ve de l’alemany “klingen” que vol dir sonar. I de fet en dialecte “la glingue” és el mateix que “la sonnette”, el timbre de la porta. Doncs ja sabeu, a partir d’ara tot el que em faci mandra fer, diré que ho faré però “à la Saint Glinglin” per no comprometre’m en cap data determinada ni quedar malament.
I ara que el meu cap m’ha anat als deliciosos “schawarmes” que més d’una vegada em salven d’una anèmia segura i que són típics de la cuina libanesa i síria, just ara us he de dir que l’expressió “un chouia” francesa prové de l’àrab i vol dir una mica. Segurament ha entrat al francès perquè al nostre país veí del nord hi ha molts immigrants de països àrabs i han anat deixant rastre en la llengua del país d’adopció.
També em sembla molt graciós que quan riem de valent en francès diuen que riuen com una balena, “rire comme une baleine”. Jo la darrera vegada que vaig riure com una balena va ser el dissabte passat amb l’obra “Escape Room”. Si coneixeu l’actor Joel Joan i sabeu la seva implicació en la causa catalana entendreu perfectament per quin motiu als diàlegs hi ha inclòs tants temes candents pel nostre país. Quin tros d’actor en Joel Joan i que a més hagi estat l’autor i el productor d’ “Escape Room” és una gran fita de la seva carrera. L’obra ha estat exportada a altres països i l’ha portada fins i tot a la pantalla del cine. Felicitats Joel!
I ara us en duc una que fa quedar als nostres veïns peninsulars d’aquella manera. Quan volem designar un lloc de trobada de persones molt diverses, en francès l’anomenen “une auberge espagnole”. Es veu que als espanyols els deuen considerar molt diversos i pintorescos… Però és clar que la imatge de l’espanyol gallòfol a qui li agrada fer migdiades i que a més es dedica a empaitar dones nit i dia és el que ells n’anomenen “une imatge d’Épinal” és a dir un estereotip.
La darrera expressió d’avui no la podré aplicar a mi gaires vegades perquè jo soc un polvorí de nervis. Pels que son una bassa d’oli i sempre estan tranquils i serens els francesos tenen la locució “tranquille comme Baptiste”. Bé, jo en tot cas estic practicant ser el més serena possible fins i tot quan a la feina ens falla el wifi més que una escopeta de fira i he de tenir sempre un pla A, B i C mig preparats.
En fi. Bona setmana a tots i totes. Us deixo de nou amb una foto d’un bonic paisatge francès.

Conceptes típicament alemanys com el del porc-gos II.

Deixa un comentari

I aquest primer dijous d’octubre torno a estar molt germànica. El que va ser el país que em va donar els estudis que tinc no està passant per un bon moment ni política ni econòmicament. La societat alemanya, com moltes d’altres europees, gira la mirada cap a la dreta per cercar uns culpables fàcils dels mals del moment i d’aquí els resultats colpidors de les eleccions de Brandenburg. El SPD, partit que podríem comparar i equiparar al PSOE d’aquí guanya pels pèls amb un 30% dels vots a només un punt del partit d’extrema dreta AFD—Alternative für Deutschland—. Amb partits tradicionals com el CDU, la dreta moderada cristiana pràcticament sense votants i un partit dels verds que ha passat a obtenir només un 4,1 per cent, que l’SPD pugui governar ja serà difícil. Ara cal només esperar que els resultats de les generals que se celebraran dintre d’un any no repeteixin un resultat tan favorable a l’AFD com aquest cop. No ens interessa als europeus de cap manera que un dels països punters es torni proteccionista i tradicional. Aniríem tots enrere.
I metre m’amoïno veient com la fàbrica de microxips no arribarà a Dresden tan aviat com era desitjable, com la Volkswagen pateix les conseqüències de la competència asiàtica en híbrids i no aconsegueix vendre el que desitja per mantenir plantilles i fàbriques, mentre passa això, el meu cap pensa en com de bonic és l’idioma alemany i quants conceptes sofisticats té que us vull anar descobrint.
Avui començo per un que ens convindria en català és el d’ “Erklärungsnot” que literalment és l’angoixa de l’explicació que apliquem quan ens trobem en una situació en que hem d’aclarir quelcom i no sabem com fer-ho patim “Erklärungsnot”. Per exemple quan el patró us demana on és l’informe que havíeu de redactar i vosaltres us adoneu que l’heu oblidat completament. O com quan un infant us demana amb tota la innocència del món que com és que hi ha tants reis mags escampats per Catalunya la vigília de reis.
El segon concepte d’aquest dijous és el de “Fernweh”. És el contrari de “Heimweh” que és l’enyorança que se sent de casa pròpia o del propi país quan s’és lluny. Quan jo vivia a Alemanya tot i tenir una vida molt moguda, sovint trobava a faltar Barcelona, la seva multitud de cafès, els precisos edificis de Rambla Catalunya, el menjar i el mar. En definitiva tenia “Heimweh” que a tots ens pot ser fàcil imaginar-nos. I el contrari d’això és el “Fernweh” l’anhel de ser lluny de casa a altres països i indrets exòtics. En anglès curiosament el concepte els semblava tan útil que com no el tenien en van adoptar un altre d’alemany que no és el de “Heimweh” sinó el de “Wanderlust”. “Wandern” és un verb alemany que tan pot designar l’anar a caminar per muntanya, el que avui dia anomenem “trekking” o senderisme o el fet d’emigrar. Emigrar per això porta el prefix “aus” en “auswandern”. Lust vol dir senzillament ganes. La “Lust” alemanya però designa unes ganes boges i per tant la “Wanderlust” significa la necessitat frenètica de ser en altres llocs i països. Em demano si als anglesos no els hagués estat més fàcil adoptar el “Fernweh” directament.
El següent concepte o mot d’avui va ser escollida paraula favorita dels alemanys fa anys quan es va fer una enquesta per demanar quina els semblava més bonica de la seva llengua. I sabeu què? Que jo també la vaig escollir fins i tot sense saber que la majoria d’enquestats l’havien triada. No sona especialment melòdica però la idea és molt dolça. La gran paraula és “Geborgenheit” que és el sentiment de sentir-se reconfortat i segur, és el que provoca que ens sentim “agombolats”. Seguretat és un concepte que li és proper però que no inclou el sentiment de benestar i confort que té el de “Geborgenheit”. Casa meva em provoca aquest sentiment de “Geborgenheit” i certes persones a la meva vida també perquè sé del cert que puc comptar amb elles.
La següent és molt difícil d’explicar perquè jo crec que només els passa als alemanys. I això perquè després els titllin d’avorrits i ensopits! El mot és “Kopfkino” que no vol dir res més que cine de cap o cine mental. L’emprem quan algú comença a explicar-nos quelcom i de cop el nostre cervell s’ho imagina tot amb detalls que ni tan sols ens estan aportant perquè en realitat ja hem deixat d’escoltar i nosaltres “ens muntem la pel·lícula”. Per això els alemanys tenen el “Kopfkino” com a concepte.
El mot “Vorfreude” us el vaig comentar ja fa temps en un altre post seguit del que s’hi sol afegir “Vorfreude ist die beste Freude”. “Vor” és un prefix que indica “abans” i “Freude” és l’alegria, el goig. La “Vorfreude” és l’alegria prèvia que sentim abans que arribi allò que desitgem. Jo per exemple ja estic pensant en les vacances de l’agost del 2025 i ja m’alegro anticipadament del meu recorregut pels pirineus orientals i una possible estada a Menorca. Recordeu que el “Vorfreude ist die beste Freude” vol dir que l’alegria prèvia és millor que l’alegria que sentim quan arriba aquell moment que tantíssim hem esperat. El concepte de “Vorfreude” com el de “Geborgenheit” i el següent que us vull donar a conèixer són dels meus favorits en alemany.
Seguim amb ”Augenweide”. Aquesta és una paraula composta de dos substantius. El primer és “Augen” que són els ulls i el segon “Weide” que tant pot ser un salze com un prat. En el concepte d’”Augenweide” hem d’entendre Weide com a prat i la idea és que quelcom és un prat pels ulls. Potser ho copsareu més fàcilment si us dic que una “Augenweide” és senzillament una festa pels ulls, quelcom immensament bonic. Els paisatges d’última hora de la tarda dels Pirineus orientals són una “Augenweide”, I el que es pot veure al camí de cavalls de Menorca també.
Ara venen dos conceptes un xic negatius i un de molt tècnic. El primer és el de “Weltschmerz”, el dolor del món és el que se sent quan un o una s’adona que la pròpia vida i el món en general no són tant de color de rosa com voldríem. Quan la gent als cinquanta, o fins i tot abans s’adona que hauria volgut ser reporter fotogràfic i viatjar molt però en canvi s’ha quedat en oficinista, llavors és quan se sent el “Weltschmerz”. En aquests moments crec que el sentim tots perquè només de veure les notícies se’ns encongeix el cor. Tenim dues guerres cruentes a tocar, una jovenalla que amb els preus de l’habitatge no té gaires possibilitats d’emancipar-se, una població envellida i paro de comptar perquè ens posarem de mal humor. Això és el “Weltschmerz”.
El següent concepte és el de “Zugzwang” compost de “Zug” que és en aquest cas un moviment en una direcció determinada i “Zwang” que és una necessitat peremptòria. En aquest cas “Zug” del verb “ziehen” prové del món dels escacs quan s’ha de fer un moviment tant si és bo com si no. “Zugzwang” es refereix a quan hem de fer quelcom o prendre una decisió i no tenim cap alternativa.
Per últim avui us vull parlar del concepte del “Quereinsteiger”. “Quer” aquí vol dir transversal i “Einsteiger” que és el principiant, el que tot just puja o entra o s’embarca en una feina. S’aplica per tots aquells que han estudiat una cosa determinada però després acaben treballant d’una altra tot i no haver-se qualificat per aquesta. Un dels meus cosins en seria un típic exemple. Va estudiar geologia però de geòleg no ha treballat que jo sàpiga pas gaire. Té màster en gemmologia perquè li agrada el tema però fa anys que es dedica a ser professor d’informàtica i com a tal és un autèntic entès i va molt sol·licitat. Malgrat no haver estudiat per a ser informàtic, ha aconseguit reunir els coneixements i saber-los transmetre per passar la mà per la cara a molts que sí van estudiar la carrera. Això és un “Quereinsteiger”.
I de fet avui dia hi ha una infinitat de gent que es prepara i forma per una cosa però acaba fent-ne una altra. Jo he tingut força sort. Vaig haver d’anar a Alemanya per estudiar però vaig acabar la carrera allí i després d’un llarg procés d’homologació finalment he pogut exercir aquí de professora, una feina a la que fa ja més de vint-i-sis anys que em dedico.
Per avui ja n’hi ha prou. És dijous, jo particularment estic cansadíssima i ja sento la “Vorfreude” del cap de setmana per venir. Us torno a deixar amb la imatge del porquet que trobo molt dolça i que us ha de fer recordar el “innere Schweinehund” el porc-gos interior que no us permet fer el que toca.
Bon octubre a tots!

El porc-gos interior i altres conceptes típicament alemanys.

Deixa un comentari

Hem començat ja la tardor que a mi em ve particularment de gust aquest any. Potser perquè ha tornat a ploure puntualment i recordo els setembres de la meva ninesa quan sovint sortia de l’escola i la mare m’esperava amb el paraigües. La tardor convida al recolliment i a fer cafès o un tes amb els amics tot xerrant i arreglant el món. La platja ja no toca i que els darrers anys ens hàgim pogut banyar fins el dotze d’octubre no és cap bon senyal. Particularment si estreno la temporada del bikini el juny i l’acabo per la diada, tindré la sensació de que s’estabilitza una mica la climatologia i la natura no patirà tant.
Canvio de tema avui i aprofito per fer-vos saber que el dijous passat dia 19 de setembre els alemanys van celebrar el dia del Zivilcourage, el coratge civil, amb accions a tot el país per tal d’incentivar el comportament valent que ha de tenir tot ciutadà per recolzar qualsevol altre que pateixi assetjament, insults o violència. Em sembla prou important que es dediqui un dia a l’any a donar a conèixer com podem mostrar coratge civil i a revelar històries en què aquesta valentia ha salvat fins i tot la vida d’algun ciutadà o ciutadana. Dels meus anys a Alemanya em vaig endur el concepte gravat a la meva ment perquè allà se’n parla força. No és però un concepte aliè a nosaltres. Com tampoc ho és el de “Fremdschämen” que és la vergonya que sentim quan algú altre fa quelcom que ens fa pujar els colors a la cara. Ells anomenen avergonyiment estrany allò que els castellans en diuen “vergüenza ajena”, i aquí hem d’entendre “estrany” com a persona que no ens és coneguda. M’agrada particularment el concepte del “Fingerspitzengefühl” que literalment és el sentiment o la sensació de la punta dels dits i denota el grau de diplomàcia i empatia necessaris per sortir airós d’una situació complexa en què seria força fàcil acabar fent les coses malament i ferint susceptibilitats.
També és força castís el concepte de la “Geschmackverirrung”, la confusió del gust. Significa que algú porta roba que li queda malament, que no encaixa pels colors o que senzillament és horrorosa. Per no dir sense cap mena de tacte que la persona no sap vestir i que és xarona—que equival al castellà “hortera”— els alemanys diuen que pateix una confusió del gust. D’aquesta manera no deixem entreveure que la persona a la que ens referim no sap vestir mai, sinó que el dia determinat en què apliquem el “Geschmackverirrung” no ha encertat amb la roba que s’ha posat.
Ara us porto un concepte que serà difícil d’entendre perquè es descriu amb un animal que ni tan sols existeix. Aquest animal és l’ “Schweinehund”, literalment porc-gos. El concepte es lliga amb l’adjectiu “innere”, interior. Quan els alemanys parlen del “innere Schweinehund” parlen d’aquells instints o qualitats negatives que els impedeixen fer allò que seria desitjable o moralment correcte o saludable. Si ens costa motivar-nos a fer esport perquè ens és més fàcil quedar-nos davant el sofà mirant sèries i menjant crispetes, llavors diem que el nostre “innere Schweinehund” no ens deixa fer el que toca. El porc-gos interior caracteritza una debilitat de caràcter que ens impedeix fer el que realment cal fer. I és que s’ha de ser disciplinat per posar-nos a fer allò que ens fa mandra. Quan sabem que hem de fer dieta però no aconseguim fer-la ja sabeu que els alemanys culpen als seu porc-gos interior de la seva manca de motivació i disciplina. Sempre he trobat molt simpàtica aquesta manera de descriure una persona a la que li costa fer el que sap que és correcte tot i que penso que la dita no té en consideració ni els porcs ni els gossos ni la seva intel·ligència o emocions.
I per aquells casos en què una persona està enamorada però no es corresposta i acaba menjant massa dolços per compensar la insatisfacció i acumulant quilos de més, els alemanys tenen el concepte de “Kümmerspeck”, que és literalment la cansalada de la preocupació.
I bé, hi ha gent que es posa a menjar xocolata per compensar els mals d’amor i n’hi ha que es fan passar les penes amb alcohol. I de vegades quan es veu massa es poden tenir idees que són autèntics disbarats. D’aquí el concepte alemany “d’Schnapsidee”. L’Schnaps és qualsevol licor o aiguardent d’alta graduació. I una idea d’aiguardent és una idea extremadament dolenta, el que els castellans poden anomenar “idea de bombero retirado”. El que passa és que el concepte “Schnapsidee” ara ja no s’aplica a les males idees que algú hagi pogut tenir després de consumir massa alcohol sinó a les males idees en general. Hagin sorgit com hagin sorgit.
També s’ha de saber un altre concepte clau de la societat alemanya que apareix molt sovint en les converses quotidianes. És el de “Torschlusspanik” que podríem traduir literalment com “pànic al tancament de la porta”. Es refereix a la por que s’experimenta a determinada edat de no haver fet prou coses a la vida i de no estar a temps de fer-les. Basarda de perdre’s l’oportunitat de fer coses importants. D’això jo en pateixo de mena i no només ara perquè ja començo a tenir una edat, sinó que n’he patit sempre. És part de la meva natura analitzar i reanalitzar si no estic perdent masses ocasions per fer coses excepcionals.
Aquest concepte s’aplica sovint a la gent que en edat madura s’adona que encara no té parella i que potser més els val cercar-ne una abans de quedar per vestir sants eternament. Llavors els agafa el “Torschusspanik” i tenen por de que se’ls tanqui la porta a la vida de parella per sempre més.
Per acabar avui us vull dur dos conceptes més. El de “verschlimmbessern” que és un verb que consisteix en un prefix negatiu com ver- que apareix en altres verbs com verlieren, perdre, versprechen, equivocar-se parlant, sich verlieben, enamorar-se — com si fos una equivocació o un error- o verstehen que en aquest cas és positiu i vol dir entendre. Aquest prefix ve seguit de l’adjectiu “schlimm” que vol dir dolent. El verb “verschlimmern” vol dir empitjorar. I el verb “verbessern” molt dir millorar. “verschlimmbessern” sembla una paraula contradictòria i ho és perquè designa el procés en què algú intenta millorar quelcom i acaba empitjorant-ho. És el que em va passar a mi fa mesos quan vaig intentar enguixar de nou un bocí de paret que s’havia descrostat. El resultat ha estat un tros enorme de paret amb uns relleus asimètrics completament antiestètics. Ho hauria d’haver deixat com estava.
La darrera paraula plenament germànica d’avui és” Zeitgeist”, que podem traduir com l’esperit de l’època i que significa la manera de pensar i d’entendre el món que caracteritza tota una generació i que es deu a la situació del moment.
I ja que hi som, no sabria dir si hi ha o no un esperit de l’època perquè no és el mateix com pensem aquí a Europa, que a algun indret rural de l’Àsia. I no sé si avui dia el Zeitgeist seria la por que tenim tots pel desastre ecològic que ens arriba sumat a la creença massa estesa que els de baix de tot som massa petits per canviar res. Malauradament jo penso que si tots ens mobilitzéssim podríem forçar els de dalt a actuar de manera més ètica. Soc idealista i no ho puc evitar.

I del porquet de la foto què me’n dieu? La IA l’ha fet especialment simpàtic per utilitzar a paraula porc en cap sentit negatiu per molt que hi estiguem acostumats.


Bona tardor a tots. Us desitjo molts moments de recolliment i bones passejades per la natura que ens ofereix ara en aquesta època de l’any un espectacle de colors suprem!

La branca més alta que no és la més segura i altres dites angleses d’estiu IX.

Deixa un comentari

He fet dues setmanes de pausa de la llengua anglesa i les seves dites i frases fetes. Però l’estiu encara no s’ha acabat i jo encara en tinc unes quantes per fer-vos arribar.
Suposo que ja us haureu reincorporat gairebé tots a la feina de grat o no i amb més o menys mandra. Ens queda encara un bon bocí de setembre per gaudir de la platja els caps de setmana i potser tenim fins i tot un octubre càlid per davant. Jo personalment preferiria que seguissin les pluges i tenir la sensació que el temps encara no està tan destarotat com tenim clar que ho està. M’hauré de conformar amb la meteorologia tal i com ens vingui perquè no la puc canviar. Ara m’he de concentrar en encarar un curs que se’m presenta amb molts canvis, uns deguts a la nova reforma de la FP i d’altres a l’esperit innovador del centre on treballo que cerca contínuament millores que poden o no ser-ho, però que en tot cas eviten que puguem caure en la rutina. Sortosament fa poc un company de feina va dir una cosa molt encertada que m’aniré repetint durant tot el curs quan em desesperi davant de tantíssims canvis: “els pulmons necessiten oxigen, el cor sang i el cervell canvi”.
Bé, pertànyer a les posicions altes d’una empresa o centre educatiu no té sempre només avantatges. Els que imposen els canvis i tenen la paella pel mànec, que com sabeu en anglès és “call the shots” són més susceptibles de crítiques que el “soldat ras”. A més ja se sap allò que “the highest branch is not the safest roost”. Literalment aquest refrany vol dir que la branca més alta no és el joc més segur. Aquí hem d’entendre joc com el lloc on l’aviram va a ajocar-se per la nit. Tot plegat vol dir que les posicions altes són molt insegures perquè tothom les vol i per tant s’ha de lluitar molt per mantenir-les i que no les usurpin altres.
També relacionat amb el tema de la feina hi ha el següent refrany que fa “the longest way round is the shortest way home”. Literalment vol dir que el camí més llarg al voltant és el més curt cap a casa. És a dir que sovint per aconseguir la qualitat desitjada i una feina ben feta hem d’invertir molt de temps i treballar amb detall i no podem intentar fer-ho de qualsevol manera. Així arribarem allà on volem amb un bon resultat. Aquest refrany és similar al castellà “vísteme despacio que tengo prisa”. Tot el que fem ràpidament ens costarà a la llarga un esforç extra. Que la meva conversa giri al voltant de la feina és lògic. Penseu que amb el curs sense començar encara tinc la sensació de no estar plenament incorporada de nou i per tant el treball és un pensament recurrent en la meva ment.
Els canvis no obstant serviran per activar de nou les meves neurones perquè haver de replantejar tota la feina feta sempre és un repte. I l’he aprofitat per fer un pensament i canviar unes quantes coses de la metodologia i avaluació de les meves classes ja que com diuen els anglesos “there is no time like the present” no hi ha temps com el present. Amb això volen transmetre la idea que el millor moment per fer coses és ara i que per tant no hem de deixar-les per més endavant. També en diuen una altra amb un significat molt similar. És la de “time and tide wait for no man”, que el temps i la marea no esperen cap home. El que ens recorden amb aquesta dita és que el que volem fer, ho hem de fer ara que ja sabeu que el demà no existeix encara i només tenim el present.
Ara us porto una dita que s’assembla a una altra que coneixem. És la de “the road to hell is paved with good intentions”, el camí a l’infern està ple de bones intencions. Jo havia sentit a dir a la mare sovint allò de que “de bones intencions l’infern n’és ple”. Els anglesos ho diuen en el sentit de que de vegades allò que s’havia fet amb bona intenció ha acabat tenint un resultat nefast. I ja em disculpareu si torno al tema de la nova FP però és que per molt bones intencions que tinguessin els que van fer la reforma, sense les infraestructures per portar-la a terme com Déu mana, el resultat serà probablement un empitjorament significatiu dels coneixements i la formació de l’alumnat.
No obstant, com que no hi puc fer res intentaré aguditzar el meu enginy per fer les classes més profitoses per l’alumnat. Posats a innovar, també innovaré i ja avaluaré els resultats després d’haver implementat els canvis. Per aquestes situacions els anglesos també tenen una dita molt castissa. És la de “the proof of the pudding is in the eating”, el resultat del flam és quan es menja. Cal experimentar les coses per veure si realment funcionen.
En aquest cas de la reforma no cal queixar-me perquè jo sola no arreglo res. Hauríem d’haver sortit tots els docents a fer vaga quan van començar a parlar-ne. Però com que aquí no som país de protestes, doncs res, ens mengem la reforma amb patates i avall. Jo personalment soc de les que es queixa si crec que la situació pot canviar i de fet està demostrat allò que els catalans i castellans expressem amb el “quin no plora no mama” i que els anglesos, un pèl més tècnics, expressen amb el seu “the squeaky wheel gets the grease” la roda que grinyola és aquella a la que s’hi posa el greix.
La darrera dita d’avui té moltes cosines germanes de les quals ja us en he dit unes quantes. És la de “the tongue is but three inches long, yet it can kill a man six feet tall”. La llengua només té tres polsades però pot matar a un home de sis peus d’alçada. És a dir que un mal llenguatge i unes males paraules poden provocar una ferida irreversible o oscar una relació per sempre més.
Per avui ja en tenim prou. Espero que gaudiu de la resta de la setmana en bona companyia com sempre i que gaudiu al màxim del que ens queda d’estiu.

El ramat que s’ha de saber esquilar i altres refranys anglesos d’estiu VIII.

Deixa un comentari

Després d’una interrupció de dues setmanes continuo avui amb els refranys anglesos perquè com ja us vaig dir m’he entestat a que ens sapigueu uns quants abans que s’acabi l’estiu. De fet per a mi l’estiu s’acaba realment el 31 d’agost quan les meves vacances arriben a la seva fi. La resta d’estiu, tot i gaudir de la platja, ja no és el mateix perquè em manca el més important de tot: la llibertat. Llàstima no haver nascut rica per poder treballar menys i dedicar més temps a les meves passions: els idiomes, la història, els animals, la música i l’esport. Però no he tingut la sort i he de seguir hipotecant el meu temps i anant a treballar molts anys encara. No obstant, suposo que realment no soc la única persona que se sent així just a punt de començar la feina. Ja sabeu el que diuen els veïns ibèrics oi? “mal de muchos, consuelo de tontos”, doncs això en anglès vindria a ser “grieve divided is made lighter”. El refrany anglès més aviat vol dir que quan parlem o compartim les penes, la càrrega se’ns fa menys feixuga i ens sentim alleujats. Així doncs jo mentre us explico com em sento sabent que se m’acaben les vacances, només pel fet d’explicar-ho ja tinc la sensació que el mal és menor.
Ara en ve un altre que no té un equivalent que em vingui ara ràpidament al cap. És el de “fools rush in where angels fear to tread”. Literalment ho podríem traduir com els bojos es fiquen ràpidament allà on els àngels tenen por d’entrar. El que vol dir és que sovint la gent amb poca experiència o senderi es posa en històries en les que la gent més entenimentada no gosaria posar-s’hi.
Una altra dita que m’agrada perquè és molt certa és la de “good bargains empty the purse” que les bones ofertes, és a dir les gangues ens buiden les butxaques. I és ben cert. Com que considerem que el que se’ns ofereix està bé de preu, no resistim la temptació i comprem fins i tot quan no ho necessitaríem de veritat. Ens sentim molt atrets en general per la idea d’aconseguir coses molt bé de preu i finalment podem acabar gastant el que no ens cal. Això passa molt durant les rebaixes i també durant el famós “Black Friday” que ara moltes cadenes prolonguen durant tota una setmana. Amb ofertes sovint enganyoses la gent arriba a casa carregada de paquets i amb la targeta bancària seriosament alleujada.
Per aquells que de tant en tant els ha sortit quelcom malament tenim la dita de “it’s better to lose the battle and win the war”, és millor perdre una batalla i guanyar la guerra. Aquest refrany ens recorda que hem d’acceptar les derrotes i que sobre tot ens poden servir per a reflexionar sobre el que ha anat malament i aprendre. D’aquesta manera finalment acabarem guanyant en les ocasions importants.
La de “it’s never too late to mend”, mai no és tard per arreglar les coses no és gens metafòrica i senzillament recorda que per molt tard que sigui, sempre és millor perdonar i fer les paus que quedar-se malament. A mi particularment em costa molt està disgustada amb la gent però també he après que hi ha persones de les que ens hem d’allunyar perquè no se saben comportar degudament. Hi ha determinats individus als que se’ls ha de deixar clar que un o una té límits i quan ja n’hem tingut prou, doncs ja n’hem tingut prou. Tampoc és obligatori perdonar sempre si això vol dir haver de tornar a arriscar-se a que ens facin mal de nou.
Pels líders o aquells que ho volen ser m’agrada especialment la dita “it’s part of a good shepherd to shear his flock, not skin it”, és part d’un bon pastor saber esquilar el ramat però no treure-li la pell. Molt adient això pels patrons i les patrones que ens han de fer treballar però sense acabar esgotant-nos. Jo particularment tinc molta experiència amb això de com ens esquilen a la feina. Ens van augmentant el volum de treball, ens van demanant més hores, més cursos, més compromís, ens inclouen en grups de WhatsApp amb els alumnes sense demanar-nos permís i a sobre sembla, si més no on treballo jo, que el temps lliure també els hi he de dedicar a ells. Sort que soc molt rebel i és difícil fer-me creure que pertanyo en cos i ànima a cap entitat…
Quan dues persones han tingut una disputa hem d’entendre que mai la culpa serà única i exclusivament d’una de les parts. Els anglesos diuen llavors “it takes two to tango” és a dir que es necessiten dues persones per ballar el tango.
I no sé si recordeu allò de “paraula i pedra solta no tenen volta”? però per recordar el poder de les nostres paraules o del nostre discurs tenim la dita “kind words will unlock iron doors” que els mots amables obriran portes de ferro. I és exactament així, si es parla bé i a més es demostra educació, segur que tindrem moltes portes obertes. I de la mateixa manera parlar malament ens les tancarà. Això ho repeteixo molt sovint als meus alumnes esperant que ho entenguin i es comportin corresponentment.
Per acabar el darrer post del magnífic mes d’agost tenim el refrany “least said, soonest mended” que literalment seria “com a menys dius, menys has d’arreglar”. Els castellans diuen allò tan simpàtic de “en boca cerrada no entran moscas”. És molt visual. Nosaltres en aquest cas som un pèl més ensopits i només podem dir allò de “callat estàs més guapo” o “callat fas més profit” que no sé ben bé si pertanyen al nostre refranyer però que en qualsevol cas he sentit a dir diverses vegades.
Bona setmana a tots. No us vull recordar que s’acaba el meravellós i màgic agost però em cal fer-ho per desitjar-vos un agradable retorn a la feina i molta, molta energia.

La imatge d’avui torna a ser generada a través de la IA.

Les aigües quietes que no fan bons mariners i altres dites angleses d’estiu VII.

Deixa un comentari

Estiu, estiu, encara patim la calor però molts de nosaltres ja comencem a pensar en el retorn imminent a la feina. Què bé s’està de vacances! I abans d’acabar-les jo vull complir el meu objectiu de que conegueu un bon grapat de refranys anglesos. La meva dinàmica si seguiu el blog ja la coneixeu: primer aquells que semblen els nostres i després els més originals i exòtics.
El primer n’és un que jo puc fer servir molt sovint “once bitten twice shy” una vegada mossegat, dues tímid. Això s’aplica quan un ha tingut una mala experiència i no vol intentar el mateix un altre cop per no picar-se els dits. En aquests casos per exemple nosaltres diríem allò de “gat escaldat de l’aigua en fuig”. Per il·lustrar-vos com fer servir la frase, l’altre dia va venir un amic de visita a Barcelona a veure’m i per seure una estona i xerrar una mica volíem fer un refresc. A mi normalment no se’m posa bé beure si no tinc set però en canvi un cafè m’entra sempre. A l’hora que era però no l’hagués pogut prendre normal perquè hagués tingut problemes per dormir però el vaig demanar descafeïnat arriscant-me a que, com passa de vegades, a que no ho sigui i després no pugui dormir. I efectivament aquest va ser el cas. Em van donar un cafè normal i fins a les quatre de la matinada no vaig aclucar els ulls. Això el que vol dir és que la propera vegada que tingui temptacions de beure un cafè a les set de la tarda, no tenint clar que al bar m’ho facin bé demanaré una aigua malgrat no tenir set perquè ja se sap “once bitten twice shy”.
Una altra de les conegudes és la de “silence is half consent” que no és res més que la castellana “quien calla otorga”. Si quan a principi de curs es decideix que els dimarts hi ha esmorzar comunitari a la sala de professors i jo no dic res en contra, llavors s’aplicarà el “silence is half consent” i em tocarà portar esmorzar per tot el claustre un cop al mes.
Per aquesta setmana ja en tenim prou de refranys coneguts. Ara passo als desconeguts o més exòtics. El primer és un dels que a mi m’abelleix especialment: “pen is mightier than a sword”, és a dir que un bolígraf és més poderós o la paraula concreta seria totpoderós que no pas una espasa. Com us podeu imaginar vol dir que el pensament i els escrits poden influir més a les persones que l’ús de la violència. Desgraciadament ens trobem en un moment en què el món està mig boig i em demano si en una era en què tot ho dominen les imatges i poca gent llegeix, encara és aplicable la dita. Perquè resulta que avui dia el jovent no llegeix, només escolta podcasts i veu vídeos d’influencers. I aquests resulta que poden arribar a modelar el comportament dels joves. Només cal veure el cas de les “tradwives”, les infuenciadores que volen tornar a posar de moda les dones que es queden a casa, no treballen i s’ocupen de la família. Un moviment molt favorable a les dretes que solen voler la dona ben lligada a casa. Ara argumenten que si les dones surten del món laboral hi haurà menys atur entre els homes. Del que no parlen és de la situació de vulnerabilitat en què queden aquelles que ho deixen tot per servir a un sol home. No tinc clar que avui dia el refrany sigui aplicable a la major part de la població. Un segment considerable de la jovenalla quedarà exclosa em temo.
I ara que són festes de Gràcia i tombo més pels carrers del meu barri que de costum, resulta que sovint em sorprenc de la quantitat de coses boniques i útils que la gent deixa al costat dels contenidors ben disposades per tal que algú se les endugui. I és que com diuen sàviament els anglesos “one man’s junk is another man’s treasure” el que per a uns és una deixalla, per a altres és un tresor. Això sempre depèn de la nostra situació financera.
La que també m’entusiasma perquè jo m’hi sento mig identificada és la de “oaks may fall when reeds stand the storm” que vol dir que els roures poden caure quan les canyes aguanten la tempesta. És a dir que de vegades els grans gegants no sobreviuen les crisis però en canvi els més petits i flexibles sí que poden. I si no que us ho expliquin els dinosaures! No sé si en el món dels negocis podríem posar algun exemple. En temps de Covid-19 algunes grans empreses van haver d’acomiadar personal mentre que d’altres negocis familiars es van reinventar i diversificant els productes que oferien van arribar a sobreviure i fins i tot reorientar-se.
No obstant, per regla general les grans fortunes tendeixen a romandre estables mentre que els de baix cada cop ens empobrim més i més ràpidament. Però els rics no només tenen aquesta avantatge de que amb les seves economies fortes, sempre han de patir menys. També tenen l’avantatge que —si és que ho podem considerar així— que molt sovint se’ls afalaga o se’ls dona la raó per aconseguir el seu favor o la seva simpatia. És el que els anglesos expressen amb el seu “rich man’s joke is always funny” és a dir que l’acudit dels ric sempre fa gràcia.
I que consti que a mi els rics no em fan cap enveja perquè en realitat tampoc em cal pas gaire per viure. I perquè en el fons m’agrada la filosofia d’anar lleuger per la vida ja que com molt bé saben els anglesos “shrouds have no poquets” és a dir que els sudaris no tenen butxaques i que no ens podem emportar els diners a l’altre barri. Venim al món sense res i marxem sense res.
Com que ja començo a pensar en la feina perquè no tinc cap més remei que tornar-hi el dos de setembre, ara en venen unes quantes dites al cap que es poden relacionar amb el treball i l’entorn laboral. La primera és la de “smooth seas do not make skillful sailors” és a dir que els mars pacífics no fan bons mariners, que si el que fem sempre és poc complicat, no intentem posar-nos en nous reptes ni projectes, mai podrem millorar el que ja sabem fer. Molt relacionat amb aquest tenim el següent: “the harder you work, the luckier you get” com més treballes més sort tens. I és que la sort no ve sola sinó que prové de treballar i cercar oportunitats i a més mentre es treballa van venint idees que podem aplicar.
A gairebé tots els entorns laborals trobem gent incompetent i d’aquests alguns escalen posicions però com més amunt tiren més es veuen les pífies que fan i per això els anglesos tenen el refrany “the higher a monkey climbs the more he shows his tail”, com més amunt escala un mico, més se li veu la cua.
La següent ja us la vaig dir una vegada en alemany i ara us la dic en anglès “ people who live in glass houses shouldn’t throw stones at others”, és a dir que la gent que viu en cases de vidre no hauria de tirar pedres als altres. Això s’empra quan algú està criticant un mal hàbit o mala pràctica o defecte d’algú altre que també té un mateix. La versió alemanya molt emprada és la de “wer im Glashaus sitzt, sollte nicht mit Steinen werfen”.
Per les oportunitats que no es poden deixar perdre tenim la de “strike while the iron is hot” és a dir que donis el cop de martell mentre el ferro sigui calent. Que aprofitis metre dura l’oportunitat.
Hem parlat de fortaleses, de feina, de comportaments i dels diners i el que aporten i no podria faltar una cosa fonamental: l’amor. M’abelleix el concepte anglès d’amor perquè per a ells ni tan sols això és fàcil i per aquest motiu diuen “the course of true love never did run smoothly”, el curs de l’autèntic amor mai va transcórrer suaument. O sigui que l’amor autèntic requereix un esforça i representarà dalts i baixos. Però sempre val la pena assumir els riscos penso jo.

L’afalac que és com el perfum i altres dites angleses d’estiu VI.

Deixa un comentari

Abans que acabi aquest meravellós estiu m’he entestat en que sapigueu forces dites de la llengua anglesa perquè poden enriquir el vostre vocabulari i també el vostre saber en general.
Ja coneixeu com va la cosa oi? Primer una dita coneguda a casa nostra o millor dit a casa dels veïns espanyols, sabeu allò de “perro ladrador, poco mordedor”? doncs en anglès és “barking dogs, seldom bite”, que els gossos que borden, rarament mosseguen. No m’atreviria per si de cas a voler acaronar un gos que m’està lladrant, no fos cas que no en tingués ganes. En el sentit figurat vol dir que qui molt xerra i amenaça acaba no fent res.
Ara ja passo a les dites que sembla que tenen parentes en les nostres llengües però que no he sentit mai. M’abelleix especialment la de “flattery, like perfume, should be smelled but not swallowed”, és a dir que l’adulació és com el perfum que l’has d’olorar però no empassar-te’l. I és absolutament cert perquè generalment quan la gent canta les nostres virtuts és per tal d’ensarronar-nos i tenir-nos contents. En català tenim el de “l’adulació és com el foc, no cal apropar-s’hi massa”. I en castellà es compara l’adulació amb l’encens i es diu “la adulación es como el incienso: se huele, però no se inhala”. Mai no us refieu de ningú que us fa massa la pilota i tampoc de ningú que s’empassa sempre tots els compliments perquè probablement s’ho tindrà força cregut.
La següent és una dita que per força he de considerar molt valuosa perquè em recorda una situació en la que estic en aquests moments. La dita és “a thing begun is half done” una cosa començada és mig feta. I bé, jo he començat a preparar matèries pel curs vinent però no les he acabades perquè estant ara de vacances la veritat és que aprofito per fer tot allò que no puc fer normalment. Això vol dir que no sempre em dedico només a preparar els cursos i el material de l’any vinent. Però he començat i vaig fent i per tant he de considerar que havent fet el primer pas, ja he fet quelcom important.
I una dita que té una certa relació amb aquesta darrera és la de “begin to weave and God will give the thread”, que comencis a teixir i Déu et donarà el fil. S’aplica en aquelles situacions en què hi ha una tasca a fer però no està dit com s’ha de fer i llavors la gent planifica i planifica però no comença mai de tant rumiar. En aquests casos és millor emprendre l’acció i quan quelcom ja està començat la resta va sortint. Aquí puc aplicar el mateix exemple que anteriorment. Si jo començo a treballar en aquestes assignatures noves, mentre hi treballo em van sortint les idees.
Una altre refrany pels optimistes és el de “ half loaf is better than none” mitja llesca és millor que cap. Ben cert.
I entre els meus favorits hi ha el de “If you are patient in a moment of anger, you will escape hundred days of sorrow”, que significa que si tens paciència en un moment d’ira, t’estalviaràs cent dies d’aflicció. I és que quan ens enfadem tendim a fer coses de les que després ens penedim. Per això cal sempre mantenir la calma.
Menys positiva és la dita de “hope for the best but prepare for the worst” que esperis el millor però et preparis pel pitjor. Suposo que és una manera de mantenir-se de peus a terra i no estavellar-se si les coses van malament. Cal sempre evitar fer volar coloms. Jo particularment no soc partidària de pensar sempre en el pitjor perquè com diuen els alemanys no cal pintar el dimoni a la paret.
Molt encertada és la que diu “if you buy cheaply, you pay dearly”, aquí dearly vol dir carament. És allò de que “lo barato sale caro” y la veritat és que sempre recordo que els meus pares i el meu avi, i tots ells eren persones que no han tingut mai un poder econòmic elevat, sempre han volgut comprar qualitat encara que els resultés cara perquè després allò que adquirien els durava molts anys. I ara amb un món mig destrossat per una economia capitalista i una societat del consum brutal, potser hauríem de comprar més car per tenir els objectes durant més temps i evitar sobre tot deixalles innecessàries.
Bon agost que és el mes de vacances per excel·lència! Gaudiu-ne al màxim que descansar és viure millor!

El cavall que pensa que la seva càrrega és la més feixuga i altres dites angleses V.

Deixa un comentari

Segueixo amb el tema que m’emociona i que són els idiomes i el recull de la seva saviesa a través de dites i proverbis amb els que podem resumir anys de recopilació d’experiències.
Com ja és habitual en els darrers posts, començo amb aquelles dites que ens són properes i passaré després a les que se’ns fan més estranyes. La primera és la de “don’t count your chickens before they hatch” que traduït és no comptis les gallines fins que no trenquin la closca”, és a dir que no n’hi ha prou en tenir els ous sinó que cal esperar fins que surten els polls per estar segur. Nosaltres en català diem “no diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat” o també “no digues que és cigró, si no el tens dins del sarró”. En castellà l’equivalent seria “no digas oliva hasta que sea cogida”. No hem d’anticipar mai res si no n’estem segurs.
Per recordar-nos el grau de prudència que és convenient mantenir també diem en anglès el “don’t empty the water jar until the rain falls”, no buidis el pot de l’aigua fins que no caigui la pluja. Vol dir que no podem engegar res a dida fins que no tinguem una alternativa per aquesta cosa. Ho podem aplicar per exemple a la feina. Més val no deixar-ne córrer una fins que no en tinguem una altra de segura.
D’aquestes que comencen amb un “don’t” d’imperatiu negatiu us en porto dues més avui. La primera és la que tants i tantes s’haurien d’haver aplicat “don’t open a shop unless you know how to smile” és a dir que no obris una botiga si no saps somriure. La veritat és que jo em trobo massa sovint amb gent que endega negocis que representen estar cara al públic i no saben ser mínimament amables. Aquesta gent definitivament s’ha equivocat posant el negoci. Quantes vegades ens empipem perquè entrem a un establiment on probablement ens hi deixarem uns diners i ens tracten com si ens fessin un favor atenent-nos? Fa anys em queixava de que a Alemanya no hi havia la mentalitat del sector servei i de els botiguers i cambrers no eren amables però malauradament això ara ens ha arribat aquí. Potser també hi té a veure que les botigues petites i familiars han anat desapareixent a mans de grans cadenes que contracten el personal a preu fet i el resultat és un servei molt just. De tota manera la dita segueix sent actual. Cal ser amable per tal de posar un negoci.
La següent és la de “don’t put all your eggs in one basket”, que vol dir que no hem de posar tots els ous en un sol cistell, és a dir que no hauríem de concentrar tots els nostres esforços en una sola cosa perquè si no funciona o fracassa ens quedem sense res. Jo també l’he escoltada en català sobre tot en tema d’inversions o fins i tot de feina. Hi ha gent que prefereix tenir dos pagadors o tres per si en falla un. Cosa de gustos. A mi se’m faria molt complicat treballar per a dues empreses diferents perquè m’absorbiria massa temps que també em cal per fer les coses que m’agraden i gaudir de la vida.
Relacionat amb el tema del treball i com ens hem de comportar en el terreny laboral els anglesos tenen la dita “eagles don’t catch flies”, les àligues no cacen mosques. Hem d’entendre aquí a àliga com au important i mosca com a tema irrisori. Als caps i patrons no els hem de molestar amb foteses que podem resoldre nosaltres mateixos perquè ells estan per atendre qüestions més importants. És a dir que procureu espavilar-vos o no demanar ajut als de dalt si l’assumpte no és prou transcendent.
I seguint amb el tema de la feina i les carregues tenim allò de que “every horse thinks its own pack is heaviest”, que cada cavall pensa que la seva càrrega és la més pesada. I és que tots tendim a veure la nostra feina com a feixuga i no ens adonem que la dels altres potser també ho és i molt. Això sí, per a fer-la bé hem d’estar forts i sans i ben alimentats i això ens ho recorda la dita “empty bags can’t stand upright” que les bosses buides no s’aguanten dretes. Aquí la bossa buida designa a una persona que no té prou recursos i que pateix gana i que per tant no podrà fer la feina prou bé. Primer se l’ha d’alimentar per tal que treballi en condicions.
També m’agrada la dita “every dog has his day”, tot gos té el seu dia i se sobreentén de glòria, que dona una mica d’esperança i que vol dir que fins i tot la gent amb menys sort tindrà èxit en algun projecte en algun moment.
Pels persistents i els que volen aconseguir quelcom tenim la dita “fall seven times, sand up eight”, cau set vegades i aixeca’t vuit perquè tot en aquesta vida costa un esforç i hem de saber entomar les derrotes i tornar a intentar aconseguir el que ens hem proposat.
Les darreres dues dites tenen a veure amb com ens comportem amb la gent. La primera és al de “familiarity breeds contempt”. La paraula “contempt” sempre m’ha resultat molt enganyosa perquè ens recorda a la nostra “content o contenta” però vol dir menyspreu. La dita traduïda diu que la familiaritat genera menyspreu. El sentit d’això és que quan coneixem una situació o persona massa bé, llavors pensem que tot és molt lògic i deixem de mostrar afecte i respecte. Això passa en algunes relacions. Hi ha persones que quan et guanyen confiança es pensen que ja ho poden fer tot i comencen a comportar-se malament amb un. Aquesta dita reflexa aquest tipus de situació. Novament aquesta dita no és només aplicable a les persones sinó que també ho és per la feina per exemple. No per tenir un lloc de treball durant anys hem de menystenir-lo perquè és quelcom molt valuós sobre tot en els temps que corren.
La següent i darrera dita d’avui és la de “faults are thick where love is thin” que les falles són greus on l’amor és prim, és a dir que quan no estimem algú veritablement li veiem els defectes de manera exagerada. Totes aquestes dites són d’allò més encertat i tenen aplicació en el nostre dia a dia. Són fàcils de recordar i sovint convé pensar-hi perquè ens ajuden a saber com ens hem de comportar. Aprofito per desitjar-vos un bon agost que per a molts és el mes de les vacances per excel·lència.
Us deixo avui amb la foto d’una adorable gosseta que és diu Senna i que és la meva favorita de G&G rescat. Em faria molt feliç que a ella li arribés el seu moment de glòria i se l’emportés una família que la cuidés i l’estimés com li cal.

El vaixell segur al port i altres refranys anglesos III.

Deixa un comentari

Encara no m’he cansat dels proverbis en anglès i ja us avanço que no tinc clar què hi haurà al blog de la setmana vinent però el dijous primer d’agost o el vuit d’agost segur que torna a haver-hi un post sobre la llengua anglesa.
Pels qui seguiu el blog sabreu que alterno algunes dites que són iguals a les nostres amb les que són més genuïnes de la parla anglesa. Les dites i els refranys sempre m’han agradat perquè són sentències que en poques paraules resumeixen experiències i saviesa universals. Per això és tan interessant conèixer-les.
Començo avui amb una que té dues parentes en català que són “tal faràs, tal trobaràs” o “qui sembra, recull”. En anglès és “as you sow, so shall you reap”, tal i com plantes, recolliràs. M’agrada l’ús del modal “shall” que sona molt formal perquè és molt antic. S’empra pels manaments “ Thou shall not kill” i atorga intensitat al mandat. Evidentment aquest modal té altres usos com el d’oferiment “shall we dance?”, ballem? o per expressar possibilitat “I shall go shopping tomorrow”. Però en aquesta dita té el significat de predicció.
Ara ja dono pas a les que potser no coneixeu. Començo amb una dita per a cautelosos “An ounce of protection is worth a pound of cure” és a dir que una unça de protecció val una lliura de cura. Per si desconeixeu les mesures, una unça és 0,0333 kg i una lliura uns 0,4 kg. És a dir que posant una mica d’esforç en la protecció ens estalviem un gran esforç en la cura. Els castellans dirien allò de “más vale prevenir que curar”. Tanmateix a mi m’agrada quantificar què val cada cosa com fan els anglesos.
Una mica en contra de la direcció i el pensament d’aquesta dita tenim la següent: “a ship in the harbor is safe, but that’s not what a ship is for”, és a dir que un vaixell al port està segur però no és pel que està fet. La idea aquí és que s’està molt bé a la zona de confort i seguretat però els humans hem d’arriscar-nos una mica i embrancar-nos en aventures noves per tal de fer exactament allò que hem de fer i que és evolucionar.
La següent també m’agrada tot i que quan la vaig sentir per primera vegada, fins i tot en context, no la vaig acabar d’entendre. És la de “a rolling stone gathers no moss”, una pedra que roda no agafa molsa. Costa d’entendre si la molsa ha de tenir un sentit positiu o negatiu. Perquè es podria entendre de dues maneres diferents. Doncs resulta que en aquesta dita és positiva perquè el que denota és que la persona que canvia contínuament de feina o de relacions, no aconseguirà tenir ni cap feina ni cap relació en profunditat i això el o la pot deixar poc satisfet o satisfeta. No sé si dir-vos que hi estic d’acord o no. La veritat és que jo tendeixo a voler sempre conservar les amistats. És difícil de vegades fer-ne de noves perquè per tal que les persones s’entenguin no cal que siguin igual ni pensin igual però s’han de complementar. I una no pot exigir de l’altra que canviï la seva manera de ser per adaptar-se a l’amistat i de vegades és el que les amistats noves, o els aspirants a amistats noves volen aconseguir, que canviem i ens adaptem a ells. I si parlem de feina avui dia, qui la manté durant anys? Jo porto 14 anys a la mateixa escola però conec poca gent de la meva generació que hagi estat més d’una dècada en una sola empresa. Ho considero una sort i un privilegi de moment. És a dir que potser sí que soc una pedra que agafa molsa.
Pel que fa a les amistats els anglesos diuen sàviament: “be slow in choosing, but slower in changing”, que has de ser lent escollint les amistats, és a dir que no podem triar amb rapidesa perquè cal temps per conèixer la gent, però que encara hem de ser més lents per canviar-les, és a dir que ens hem de rumiar molt engegar aquells que són amics de debò. És una de les dites més encertades que conec en llengua anglesa i no en sé cap en català o castellà que tingui el mateix sentit. No es refereix pas només a amistats, es pot referir a coses també o feines per exemple.
Si parlem del caràcter d’una persona els anglesos diuen “a tree is known by its fruit” és a dir que un arbre és conegut pels fruits que produeix i que la gent ens donem a conèixer a través del nostre comportament i caràcter.
Una altra gran veritat és el probervi “ask no questions and hear no lies”, és a dir no preguntis i no escoltaràs mentides. Es refereix al fet de que no hem de ser inquisitius i no hem de preguntar allò que creiem que els altres no volen que els demanem perquè fent-ho donem peu a que ens menteixin. A mi personalment no m’agrada gaire que em facin preguntes personals i per tant entenc la dita tot i que en comptes de mentir el que faig és dir a l’altra persona amb educació que no em sento còmoda responent a les preguntes.
Tornant una mica al tema del caràcter el proverbi anglès “beauty is only skin deep” la bellesa és només tan profunda com la pell significa que l’autèntica bellesa de les persones resideix en les seves qualitats interiors i no en l’aparença física.
I per aquelles ocasions en què ens han fet un favor, hem hagut de menester ajut o bé ens han deixat o regalat quelcom en anglès es diu “Beggars can’t be choosers” els pidolaires no poden ser electors, és a dir no poden escollir.
Per gent com jo que pensa que un dels secrets de l’èxit a la vida és intentar escollir el camí més planer, l’anglès té la dita “ Cross the stream where it is shallowest”, creua el corrent on és més superficial, és a dir fes-te les coses el més fàcil possible. També opino que en la descomplicació hi ha un guany. Guanyem temps que podem invertir en fer altres coses positives que som capaços de fer només perquè no ens hem embolicat en qüestions enrevessades. Sempre he cregut que les fórmules senzilles són les que millor funcionen.
La darrera dita d’avui té una arrel històrica. És la de “don’t carry coals to Newcastle” no portis carbó a Newcastle. Tradicionalment aquesta ciutat tenia unes importants mines de carbó, per tant portar carbó a Newcastle era fer quelcom completament innecessari. I l’equivalent d’aquesta dita en alemany ja us la vaig portar fa unes setmanes. La recordeu? És la de “Eulen nach Athen tragen”, portar òlibes a Atenes perquè com ja vaig explicar en el seu dia, Atenes en el passat estava plena de representacions d’aquestes aus.
Aprofito l’ocasió per desitjar-vos bones vacances si esteu a punt de començar-les. Gaudiu-ne molt que no tenen preu.

La imatge d’avui l’he feta també amb la IA.