Ara fa cosa d’un any i escaig vaig descobrir que a Gràcia hi teníem un bocí de Jardí urbà d’aquells que ha guanyat i treballat el veïnat de la ciutat i que contribueix a fer teixit humà d’una metròpoli que cada cop se’ns fa més inhumana. El primer jardí urbà que vaig visitar va ser prop de Montjuïc i la persona que me’l va fer descobrir em va dir que el més bonic de tots era a un dels meus barris, a Gràcia. No vaig trigar a visitar-lo i quan ho vaig fer me’n vaig enamorar. La història d’aquest jardí és llarga i tortuosa. Tot va començar quan el 1885 en Joan Sanz Carbonell, un veí del barri que havia fet fortuna a Cuba va deixar per escrit en el seu testament que a les finques que tenia a la zona volia fer-hi una escola cristiana. Aquesta havia de ser per a noies desafavorides del barri i havia de tenir un jardí per a que en poguessin gaudir els veïns. Fins l’any 2000 on hi ha ara el jardí hi havia un convent que va haver de tancar per manca de monges i l’escola també va caure en desús. Com que el bisbat no sabia que fer-ne es van vendre els terrenys a una immobiliària i estava previst que es convertís en un pàrquing de 6 plantes. El 2012 van entrar les excavadores per trinxar els antics edificis i aplanar el terreny però la mobilització veïnal va frenar el projecte del pàrquing i pocs mesos després l’Ajuntament va adquirir la finca. Amb l’esforç i la il·lusió dels veïns activistes, l’espai es va convertir en un preciós jardí ple de plantes i flors on els vilatans graciencs poden cercar refugi i una estona de tranquil·litat. El 2014 l’associació “Salvem el Jardí” va aconseguir que l’Ajuntament frenés les obres i es va intentar convèncer l’administració de convertir l’espai en un centre cívic. El projecte no va prosperar però els 800 metres quadrats han ofert un racó de convivència pel barri i han generat un sentiment de companyonia que ben segur actua com a medicina contra moltes malalties com la soledat i la tristor. Fer barri i fer comunitat és primordial per al desenvolupament de la societat i indrets com el Jardí del Silenci fan que la vida sigui un pèl més humana i menys caòtica del que ens sembla adesiara.
Tot anava prou bé fins que l’AFA (associació de famílies d’alumnes) de l’escola que queda just davant del Jardí del silenci va començar a reclamar l’espai per als nens. El Jardí del silenci queda al carrer de l’Encarnació 64 i l’escola Les Teixidores de Gràcia al carrer de l’Encarnació 61. Els pares i mares de la quitxalla de l’escola reclamaven que el Jardí es convertís en un espai on hi poguessin jugar els nens. No obstant, per molt curosos que siguin els menuts, un jardí veïnal com el del Silenci no és el lloc ideal per fer-ne una extensió del pati de l’escola. És cert que a Gràcia ens manquen espais per a que els nens juguin i entrin en contacte amb la natura. Sempre ha estat l’aspecte del barri que més trist he trobat. Tot i el seu caràcter de poble, Gràcia manca espais oberts i verd per deixar respirar tant als adults com als nens. I aquests darrers necessiten jugar i córrer en zones verdes. Els veïns del barri ja van demanar a l’Ajuntament en el seu moment que el Mercat de l’Abaceria passés a ser una espai verd. La seva extensió és perfecta i hagués proporcionat als veïns del barri la possibilitat d’un passeig o una estona de lectura en mig dels carrers estrets i asfaltats del barri. D’altra banda la remodelació dels Jardinets ha aconseguit un espai més pla però ni una engruna més verd i és lògic que l’AFA vagi voler aconseguir un bocí d’espai per la quitxalla. La pregunta és: A quin preu? Doncs el preu ha estat que l’administració i l’Ajuntament, incapaços de proporcionar als ciutadans zones adequades, finalment ha volgut intercedir per l’AFA i ha donat el vistiplau a un projecte que deixarà el jardí reduït a la meitat per crear en l’altra meitat una extensió del patí de l’escola. I les opinions estan dividides: Els que creuen que el joc dels infants és més important que un jardí per a tots i els que reivindiquen que la zona sigui sent un espai de silenci pels veïns.
L’Ajuntament s’ha posicionat a favor de l’AFA i ha afavorit una inversió de 500.000 euros per reformar el jardí i adaptar-lo a la necessitat dels infants. Curt i ras s’esclafarà la meitat del terreny per fer-lo agradívol a l’AFA. Ens quedem amb la meitat de verd, plantes i espai veïnal. El pitjor del cas és que el mateix alcalde Collboni que afavoreix aquest projecte fa poc va declarar després de la visita a un terrat privat ple de tulipes i ubicat a l’Eixampla que “això també és fer ciutat: crear espais de trobada, cuidar el verd de proximitat i enfortir els vincles amb qui tenim més a prop”. I això com encaixa amb el projecte de carregar-se mig Jardí del Silenci per urbanitzar-lo i modernitzar-lo? Senzillament no encaixa perquè el que ha creat el teixit humà d’un barri no té res a veure amb la zona freda que endegaran els arquitectes del projecte de remodelació del Jardí. No seria més adequat que l’Ajuntament cerqués zones adients per a que els nens del barri poguessin córrer entre el verd? La resposta és: massa car. Les contradiccions de l’administració són sempre rocambolesques. D’una banda hem de ser sostenibles i anar més en bicicleta però per altra banda al costat de casa al carrer santa Teresa, s’han fet desaparèixer la majoria d’ancoratges per a bicicletes per afavorir l’estacionament de les motocicletes. Fa anys ens van fer retirar els cotxes dels carrers. Ara les motocicletes treuen l’espai d’estacionament de les bicicletes i la política és clara: les motos paguen impostos de circulació i les bicicletes no. Això sí, siguem tots per favor ben sostenibles perquè és el que l’Ajuntament vol. Veritat o hipocresia econòmica?