— Què fa que de cop hi hagi aquest silenci? Volen escoltar una conversa privada?

L’Enric tombava per allí perquè havien arribat unes comandes i havia de signar uns documents i de seguida va sortir a defensar la noia.
— Mestre! No sé pas si la Sílvia està per parlar amb tu i en tot cas no ho hauríeu de fer aquí.
— Em cal parlar-hi. —Va fer ell Lluís sense ni tan sols mirar a la Sílvia a la cara.
— Doncs ella potser no vol parlar amb tu. —Digué l’Enric assertiu.
— Ja n’hi ha de que tots diguin la seva i decideixin per mi. No tinc ganes de veure’t però si vols parlar, doncs parlem que crec que vull sentir un parell de coses dels teus propis llavis.
L’Enric va dir-li que el portés al magatzem per no fer cap escena davant dels clients perquè després tot el barri n’aniria ple.
La conversa va ser curta però intensa. La Sílvia li va demanar per quin motiu no li havia dit res sobre la seva dona i la seva filla petita i el Lluís va explicar que ja feia temps que es volia separar, que s’havia casat amb ella i poc després del part havia desenvolupat una esquizofrènia que no es podia tractar. No volia fer-li mal i tenia la intenció de passar-li una bona pensió vitalícia i de fer-se càrrec de la nena però que l’estimava. La Silvia s’ho va escoltar tot i va dir sanglotant i dolguda:
— I no creus que jo tenia dret a saber que tens dona i filla? I com vols fer-te càrrec de la nena? Vols que visqui amb tu?
— Amb nosaltres, si tu et vols casar amb mi…
El Lluís semblava sincer i decidit i el seu to va apaivagar la ira de la Sílvia que li va dir que s’ho havia de repensar tot. Però no va poder fer-ho perquè de fet, ell mateix va plantar-se a casa de la noia mentre aquesta era al bar treballant per donar explicacions a la seva família. La mare de la Sílvia va trucar al seu marit que va arribar a casa esperitat i amb els ànims encesos i ganes d’estomacar el Lluís. Però quan aquest els va demanar casar-se amb la Sílvia als dos se’ls va obrir el cel perquè no sabien què fer d’un net bastard. Entre tasses de cafè i copes d’Orujo van emparaular la boda que tindria lloc tan bon punt ell tingués el divorci. El petit detall final va ser explicar al Lluís que seria pare de nou. El rostre se li va desencaixar quan li ho va dir el pare de la Sílvia en to rialler després de tres copes d’Orujo.
— Proposo un darrer brindis pel pare del meu net o neta que ja està de camí! —va fer l’home sense adonar-se que no havia anunciat de cap manera l’embaràs de la seva filla.
La Sílvia es va trobar amb un matrimoni pactat i un marit contrariat des del moment que va saber que seria pare de nou. Aquella dolçor que gastava al principi es va convertir en amargor durant els mesos anteriors al casori i la Sílvia s’anava marcint amb cada setmana de gestació. S’aferrava al nen que havia de néixer i el cercava com a refugi del malson en què havia caigut. L’Albert s’ho mirava tot entristit, pensant que la Sílvia no havia fet sort, que potser els seus pares no l’haurien d’haver fet casar amb el Lluís i que els temps estaven canviant i les mares solteres ja no eren tan mal vistes.
— I qui vols que es casi amb ella doncs? —li demanava la Gabi a l’Albert quan aquest lamentava l’imminent casament infeliç. “Jo”, pensava ell enrabiat sense gosar dir-ho.
La sort però ha volgut somriure a la Sílvia en la seva època madura i ara, als seus cinquanta-nou anys amb un fill gran que l’adora per sobre de tot ha aconseguit el seu somni d’independència amb el seu propi bar al Poblenou. El bar és l’orgull que va perdre de jove i que ha recuperat ara. Amb un passat que li ha ensenyat de la vida més que tres carreres universitàries veu que s’acosta la Paula, li llegeix la cara i nota que quelcom la sotja.
—Un cafè? —li ofereix de manera franca. Ser propietària del bar li permet aquests petits luxes de convidar a la gent que aprecia.
La Paula mira el rellotge i el fet no passa desapercebut per la Sílvia.
— D’acord! Que sigui sol i ben fort si pot ser, que crec que em passaré una bona estona corregint encara.
— Com va la feina?
—M’agrada molt més del que em pensava. Cada dia és diferent perquè encara que la matèria sigui la mateixa els grups són diferents. I em permet ser creativa i fer experiments. Això no és possible a la recepció d’un hotel.
— Potser has descobert una vocació… —diu la Sílvia que fa volar coloms ràpidament.
Aquí ho tinc bé perquè soc professora d’alemany perquè el parlo i tinc la titulació però a Alemanya no arribaria gaire lluny amb això…
— Estàs contenta amb la teva feina a Berlin? —Sorprenentment aquesta és una pregunta molt personal i ella no en fa d’aquestes.
— Fa molts anys que faig el mateix i necessito un canvi. Treballant a la recepció d’un hotel fas moltes hores, cada dia és similar i l’únic que et treu de la rutina són els entrebancs i no solen ser agradables perquè neguitegen els clients. Quan vaig estudiar turisme ho vaig fer perquè necessitava obrir-me al món i vaig pensar que el grau em permetria viatjar i conèixer gent d’altres indrets. —
La Paula mira a la seva amiga perquè no sap si la podrà entendre. No ha sortit pràcticament de Catalunya i potser per a ella la sensació d’estar engabiada és pitjor.
—El que vull dir és que desitjava entrar en contacte amb altres països i cultures i ara m’adono que a la recepció certament coneixes molta gent però no estableixes mai cap relació ni vincle amb els clients. I ho trobo poc satisfactori. Fent de professora dono més i rebo molt més dels altres com a persones. —Fa una pausa per replantejar-se ella mateixa el que tot just acaba de dir.— O potser només idealitzo la feina perquè per a mi és una novetat, tinc bons horaris i puc fer molt més del que podria després d’un dia a la recepció. —De nou pensa que potser s’hauria d’haver mossegat la llengua perquè el bar encara és més esclau. —També pot ser que la feina d’aquí m’agradi més perquè quan l’acabo encara hi ha llum de dia i puc anar a passejar, llegir a la platja o a patinar i sento que tinc més vida. A Alemanya a les cinc ja és fosc abans de que arribi l’hivern.
— Ha de ser dur això! No podria viure sense el sol ni sense la platja.
—Ho trobo a faltar però procuro no pensar-hi…
La Sílvia li serveix el cafè i la Paula en treu tota la crema amb la cullera per assaborir-la abans que el líquid.
—Estàs molt tranquil·la avui sembla? No sé si havia vist el bar mai tan buit.
—L’octubre és un mes fosc per a la restauració perquè la gent s’adona del que ha gastat durant les vacances i ha d’ajustar el pressupost.
Les dues parlen de l’economia i els hàbits d’oci dels catalans i els alemanys una bona estona fins que arriben a la conclusió que per molt atrotinada que estigui l’economia ibèrica, el clima permet gaudir de la vida sense fer grans dispendis. Amb aquest pensament positiu les dues amigues s’acomiaden i la Paula marxa a casa per corregir i preparar classes. A dos quarts de deu s’adona que ha de sopar, es prepara una amanida i una truita i s’ho cruspeix tot amb fam. Quan és al llit llegint pensa que no ha enviat el missatge de bona nit al Bernd. Ho fa immediatament encara que no té cap intenció de deixar la lectura però no té ganes que després ell li pugui dir que va massa cansada perquè no es posa a dormir quan toca. A Berlin sempre és ell que decideix quan s’apaga el llum, com si detonar l’interruptor comportés automàticament que la Paula s’adormís de seguida. No és mai així però no li vol portar la contrària al marit. Apagar el llum i aclucar els ulls sense el seu permís és un acte de rebel·lia que li ha posat un somriure als llavis durant els darrers mesos. Potser enyora el Bernd molt menys del que seria normal i amb aquesta cabòria s’adorm acotxada per les imatges del que ha estat un altre dia serè a la seva vida a Barcelona. De cop un pensament tèrbol li emboira el cap: Els seus dies serens tenen caducitat. El rau-rau fa temps que hi és sense que ella el percebi conscientment. La sensació fetillera de benestar a la seva ciutat i d’emoció per la seva nova vida passa a basarda amenaçadora pel a la monotonia de la vida descolorida a Alemanya. I el que encara li fa més por és la certesa que per força es desvincularà de Barcelona quan la seva mare ja no respiri…