La Sílvia no sabia si entrar a casa seva o girar cua però son pare no l’hauria deixat tornar si ho hagués fet. Per tant va dirigir-se a la sala d’estar i va fitar aquella dona jove però que ja tenia les inclemències de la vida marcades a la cara en forma d’arrugues i ombres de mal dormir. La va deixar enraonar i va escoltar que vivia amb el Lluís des de feia deu anys. Que ell havia dit que volia una separació però que no sabia què podia fer tota sola amb una nena de cinc anys amb problemes de salut mental. Li va explicar que el Lluís era un mal marit i un pitjor pare i li va demanar si havia sabut que elles dues existien abans d’aquella tarda. La Sílvia va dir que no amb llàgrimes als ulls. Eren unes llàgrimes tan sentides que l’altra dona no va gosar retreure-li res. Ella també havia estat víctima d’un engany. Es van acomiadar i la Sílvia li va prometre que trencaria amb el Lluís.
Aquella nit se la va passar plorant. Què babaua i cega havia estat! Per això ell no l’havia portat mai a casa seva i havia insistit aquell cop en anar a una pensió del Passeig de Gràcia després de la sessió de tarda del cinema! Si tornava pel restaurant li diria sense embuts que allò seu s’havia acabat i que ja es podia buscar una altra joguina! Prop de les tres va aixecar-se i va escriure a la llibreta tot el que li volia dir al Lluís i s’ho va aprendre de memòria perquè de tota manera no va poder aclucar l’ull. L’endemà li esperava una bronca de son pare. D’això n’estava segura.
Però l’endemà son pare la va castigar amb un silenci total. Només sa mare li va passar la mà per l’espatlla quan intentava empassar-se el got de llet i dos melindros secs abans d’anar a la feina. El pare va fer un gest de reprovació cap a la seva muller i aquesta va entendre que ella també havia de castigar la Sílvia. Però no podia ni volia perquè era molt conscient del disgust que s’havia endut la seva filla.
La noia va esperar entre enrabiada i angoixada que el Lluís l’anés a buscar a la sortida de la feina com sempre però aquella setmana no va aparèixer. Els seus companys van començar a fer-li preguntes i l’Albert, que s’havia encaterinat d’ella, li va demanar si havien partir peres. La Sílvia li va respondre amb un “ tu no n’has de fer pas res!” i ell ja no va voler insistir. Cap a finals de mes la Sílvia va començar a notar-se molt cansada i el cansament li va coincidir amb la data de la regla que aquell mes no li volia baixar. Primer va pensar que era degut a la calor. Després al disgust i finalment va arribar a la conclusió que potser havia quedat prenyada. No tenia ningú amb qui parlar-ne més que amb la seva amiga i quan li ho va explicar va decidir acompanyar-la al metge. La Sílvia va demanar un matí de festa i l’Enric i la seva muller que portaven el negoci li van donar de bon grat. Feia dies que feia mala cara i no rendia. A més s’havia marejat dos matins. A la dècada dels vuitanta la Barcelona que havia sembrat Franco era encara retrògrada i per tant la visita al metge no va ser gens agradable. Quan el doctor Ferrer va veure que la noia anava acompanyada d’una amiga no li van caler explicacions per sospitar de què es tractava. La va examinar i dos dies després es va presentar al bar amb una carta per a la Sílvia. Era el resultat positiu del seu test d’embaràs. Aquella tarda a la feina va ser un infern. La Sílvia no es podia concentrar en els encàrrecs i li van caure tres tasses de cafè al terra. La dona de l’Enric la va fer anar a casa a descansar. Tothom començava a fer parlar de la noia sobre el que li passava i l’Hermínia volia la clientela tranquil·la. El senyor Eusebio ja havia deixat anar un comentari impertinent i l’Anselm, un jove amb idees progressistes, li havia aixecat la veu. No li interessava que hi hagués més disputes d’aquest tipus. Era més que obvi que la Sílvia no es trobava bé. I ella va acceptar de bon grat l’oferta i va marxar però no a casa seva sinó directament al despatx on treballava la seva amiga que ja era apunt de plegar. La va esperar al carrer per no molestar-la i quan la Marta va obrir la porta de l’edifici de Rambla Catalunya, la Silvia la va cridar. Només li va caler veure-la per saber què passava. Les dues es van abraçar i la Sílvia va començar a plorar. Les tres següents setmanes van ser un malson. Després de veure que no tenia cap altra possibilitat va acabar confessant a sa mare el seu problema. Aquesta no va trigar a dir-ho al pare que va tenir un atac d’ira tan fort que va estar a punt de pegar a la Sílvia i a sa mare quan volia defensar-la. El pare va anar a apagar la ràbia amb aiguardent al bar. Va tornar en un estat lamentable. Els dos dies següents el pare va lluitar perquè la filla li digués on vivia el Lluís. Però la noia no ho sabia. Això encara va treure més de polleguera els seus pares i el germà gran a qui el pare de la Sílvia ja havia informat de la situació. Es van plantejar fer marxar la noia a França per fer-la avortar però no tenien prou diners i finalment van dir-li a la Silvia que hauria de pujar el fill com a mare soltera o casar-se amb el mal parit del Lluís quan s’hagués separat o divorciat de la seva dona. Amb tot això no sabien ni s’havien casat amb totes les de la llei o no ni on vivien! Els pares de la Sílvia van entrar en mode pànic perquè a mida que la panxa se li anés arrodonint tot el barri n’aniria ple i ja seria un miracle si la Sílvia no perdia la feina. Una noia embarassada al Centre Moral i Cultural era com una taca negra en una paret blanca. Mentre tothom parlava d’ella com si hagués comès un crim i de com l’havia de purgar, òbviament ningú va demanar a la Sílvia el seu parer, es discutien el seu futur sense tenir les seves emocions en compte i ella s’anava aprimant i el seu rostre esbarrellat ja poc s’assemblava al de feia unes setmanes. Això també ho van acabar notant els seus patrons a la feina i els clients del bar i un mes després de l’aparició de la dona del Lluís i la seva filla, tothom feia hipòtesis sobre el que li passava a la noia. I tothom l’encertava perquè era un clàssic.

Una tarda plujosa de setembre, quan la Sílvia feinejava al bar cansada mentre l’Albert intentava animar-la amb alguna història de les seves, el Lluís es va presentar al bar. La cara de la Sílvia va ser tan expressiva que els clients que la van veure van deixar les seves xerrades, les partides de dominó i fins i tot el cafè a mig beure. El Lluís també s’adonà de les mirades intrusives de tothom i digué:
— Què fa que de cop hi hagi aquest silenci? Volen escoltar una conversa privada?