Sembla que ha estat només un instant fugisser i quan sent la cançó de l’alarma fora encara és fosc. No té la impressió d’haver descansat prou, darrerament no té gaire temps per si mateixa. La feina a l’escola és motivadora però exigent alhora i després de la jornada laboral té una cita com cada tarda amb la seva mare. La Maite, a qui tothom recorda alta, esvelta i tendra ara ha quedat reduïda a una figura escardalenca i fràgil que depèn de la cadira de rodes i que ha perdut la darrera oportunitat que li va regalar la vida d’anar a la universitat. Amb una Paula emancipada de ben jove, la Maite podria haver iniciat la vida acadèmica que era el que sempre havia dit que li mancava. I això que tenia el do de les arts que la Paula admirava però els déus li havien negat. Malgrat l’admiració que sentia el públic per la Maite, les arts són fruit del talent i en un món imminentment masculí les dones artistes no tenien l’estatus de les erudites o intel·lectuals. Ella volia que se la respectés no només pel seu talent sinó també per la seva ment curiosa i àvida de saber. En comptes d’aprofitar el temps quan la seva filla es va independitzar i entrar a la universitat es va abocar a cuidar un net putatiu fill d’un nebot segon. I va perdre l’oportunitat de deixar de ser parcialment mestressa de casa i ex cantant, per poder ser oient o estudiant a la Facultat. Els plans de la Maite d’estudiar antropologia no van passar a ser mai una realitat. La vida als escenaris consumeix molt i quan finalment hagués pogut fer la seva, va quedar enganxada com una mosca a la mel de la maternitat manllevada, la de les tietes àvies.
La Paula es fa un cafè fort i entra al despatx. Llegeix les notícies del dia ràpidament per no perdre el contacte amb Alemanya. Després repassa les del tres vint-i-quatre. Els temes principals són la sequera tant aquí com allà. Els rius alemanys han baixat amb poc cabdal i han deixat de ser navegables. Si no plou aviat s’haurà de buscar una alternativa al transport fluvial del carbó. Sortosament és a Barcelona i a l’hivern possiblement no serà necessari posar la calefacció. A Berlin es va trobar que quan va llogar el seu primer pis li van dir el preu calculant el Kaltmiete, el lloguer sense calefacció, però després la factura li va pujar dos-cents euros més mensuals només per la despesa energètica del consum de la caldera. El Bernd segur que escalfarà el mínim ara que ella és a Barcelona, pensa amb una mitja rialla dibuixada als llavis.
A un quart de vuit surt de casa i agafa la bicicleta per arribar puntual a la feina. Entre classe i classe mira el mòbil per si hi ha algun missatge de la directora del centre on ha ingressat a sa mare però no hi ha res. El temps passa volant potser perquè tot li sembla nou i estrany en aquesta escola. A l’hora de plegar s’acomiada dels companys afablement i va a buscar la bicicleta. No percep res però uns ulls la segueixen i l’acompanyen fins on ella ha lligat el seu vehicle. Està tan abstreta que no s’adona de que l’observen. El seu cervell viu en una comparació constant entre Barcelona i Berlin, entre el passat remot i un passat proper, entre la ciutat mediterrània i l’europea, entre la gent l’afable però sovint poc autèntica i la directa i sincera però seca . Durant el trajecte fins al Poblenou observa els edificis de la Diagonal que li agraden com la Casa Terrades, que de petita sempre havia sentit anomenar la casa de les Punxes. Per a la Paula era la caseta màgica i quan la veu ara encara li ho sembla. Potser el que troba a faltar de Berlin són els edificis amb teulades com a les cases dels pobles i els carrers amples. Però només gaudeix dels carrers dos mesos i escaig a l’any perquè fa massa fred. A Barcelona s’ha acostumat a anar en bicicleta amunt i avall i a portar-se un llibre a la platja i llegir prop del mar, l’havia trobat tant a faltar! Si en comptes de a Berlin, visquessin a Barcelona no els caldria una segona residència però això ni li ho pot plantejar al Bernd perquè en cinc anys de matrimoni encara no s’ha dignat a aprendre ni una mica de castellà. Diu que el vol saber-ne però és un voler en sentit abstracte, ho vol sense apuntar-se a cap curs ni tenir planejat fer-ho. Abstreta en el seu batibull de pensaments arriba al Poblenou i lliga la bicicleta a Ciutat de Granada amb el carrer Llull. Del restaurant de la cantonada en surt la Silvia a saludar-la i la Paula se n’alegra. Tot i que la diferència d’edat entre les dues és considerable, la Sílvia és una de les poques amistats que ha fet la Paula des del seu darrer retorn a Barcelona per cuidar als seus pares. Prenen una cervesa de tant en tant i la Paula intenta animar una Sílvia que ha fet poca sort a la vida. Es va casar jove amb un home divorciat amb una filla que vivia d’uns negocis no gaire clars que feia per aquí i per allà. Ell la va conquerir tractant-la com una reina a ella, que venia d’una família sense recursos d’Andalusia i s’havia hagut de posar a treballar de cambrera i cuinera als setze anys. I ell en tenia trenta-dos anys quan es va fixar en la cambrera del Centre Moral i Cultural del Poblenou, una joveneta de disset anys amb un cos per acabar i molts somnis al cap. No li va resultar difícil seduir-la perquè la portava al cine, al teatre i a sopar fora, activitats que la Sílvia no s’hagués pogut pagar per res del món. La gran sorpresa va venir un dia que una dona d’uns trenta anys com a molt es va presentar a casa dels seus pares amb una nena de cinc i volia parlar amb la Sílvia. La van deixar passar a casa i li van oferir una gasosa que ella va rebutjar altiva. Era un diumenge d’agost i feia una calor espantosa. La Sílvia gaudia de dues setmanes de vacances i havia decidit anar a la platja de Montgat amb una amiga. Van dinar un entrepà i van tornar a mitja tarda. I quan va entrar a casa seva torrada pel sol que no veia mai dintre el bar, amb els ànims encesos de respondre a la seva amiga preguntes sobre el Lluís, resulta que son pare la va rebre a la porta amb cara de prunes agres i li va dir sense preàmbuls que a la sala d’estar l’esperava la dona del seu pretendent.