A les mans hi porta un cartró amb sis cerveses i darrere seu hi ha el que probablement és un company d’estudis que duu una bossa de patates fregides.
La Paula sent que fa nosa però alhora creu que té un cert dret d’anar al pis que ha estat casa seva. Al cap i a la fi el noi hi viu de franc com agraïment per l’ajut prestat durant l’any anterior a l’ingrés a la residència de la Maite.
— Com està la mare?
— Com ahir suposo. M’ha trucat la directora per dir-me que han canviat l’hora de la visita del metge i que no hi vagi.
El Marc sembla content amb l’explicació però ella es nota ruca havent de donar un motiu per passar pel que va ser la seva llar durant tants anys.
— Volies res? —demana el noi amb to impertinent, com si volgués que ella marxés el més ràpidament possible.
La Paula pensa què li pot respondre al Marc perquè no té ganes de justificar-se. Potser el Bernd té raó? Al cap i a la fi, allò ha estat casa seva fins que va marxar als divuit i sembla que el Marc pensa que hi té més dret que ella. Ja li ho deia la seva mare que el noi havia agafat ínfules…
— Com que no he pogut veure la mare volia si més no passar una estona aquí per sentir-me-la més prop.
Fa exactament un mes i tres dies que la Maite va deixar de saber que la Paula és la seva filla. Deu pensar que és algú del servei perquè sempre li parla en castellà ara.
Va ser una tarda grisa de setembre en què el cel es cobrí de núvols foscos i la claror de les cinc de la tarda es tornà foscor vespertina de cop. Una foscor similar a la de Berlin però que no s’esqueia. S’havia girat un aire fred i la jaqueta prima que duia no era cap barrera pel vent que li buscava la pell i li despentinava el cabell. Caminava amb un desànim que no era gens el seu tarannà però necessitava retardar l’arribada a casa encara que el preu que hagués de pagar fos xopar-se de la pluja que semblava imminent. Donà un cop d’ull a la Plaça Rovira i Tries i al cafè on cada tarda havia fet un tallat després de la passejada, però aquell dia no podia entrar-hi i permetre que ningú veiés com estava. Va agafar el carrer Gran de Gràcia i començà a caminar en direcció Passeig de Gràcia tot adonant-se que aquell moment es gravaria en la seva memòria sana i la marcaria per sempre més. La seva mare l’havia deixada sola. El record més preuat i més íntim i l’últim detall que la vinculava al món real i el seu passat viscut s’havia esborrat. La Maite ja no l’havia reconeguda i ara ella apaivagava el dolor pensant en què així aquell cos esblanqueït de mans llargues i primes i aquells ulls que havien perdut el seu color i espurna no haurien de patir més els dolors recurrents que l’havien sotjada els darrers dos anys. Havia perdut a la seva mare i amb ella havia perdut una part de la seva vida.
Li passaren desapercebudes les cares dels que creuaven el seu camí i a diferència de les tardes anteriors, ni tan sols les façanes més boniques la van emocionar. Tenia ganes d’arribar a la Diagonal per agafar la bici i anar a veure el mar. Ell seguiria sent la constant que la calmava quan no tenia cap més recurs. No hi arribà seca perquè un xàfec de tardor va caure sobre la ciutat obligant els desprevinguts que caminaven sense paraigües com ella a aturar-se sota algun balcó o a entrar a un comerç per fer el nas mentre minvava la pluja. Era ja a l’alçada de Plaça de la Vila i es va quedar sota un balcó mirant com aquell espai sempre animat havia perdut el seu so típic. On devia haver-se posat tota la gent a qui com ella el xàfec els havia enxampat desprevinguts? Una figura alta i prima de cabell curt travessà la plaça amb gambades enèrgiques i a ella el cor se li va disparar, aquell noi que de lluny no distingia bé li havia recordat un fantasma del passat que ara no volia tornar a despertar. Què se n’hauria fet d’ell? Va haver de fer un esforç per apartar aquell pensament inapropiat. Potser era una estratagema del cervell perquè li calia un record viu que la vinculés a Barcelona? Es va concentrar en evocar la de vegades que havia passejat amb la seva mare per la plaça de la Vila i s’havia apropat als vailets que jugaven a pilota amb els seus amics, despreocupats i feliços. Li agradaven tant els nens a la mare! Va perdre la noció del temps contemplant la plaça mig deserta fins que l’aigua que queia ja havia minvat… El pis, la moneda de canvi. A la Paula li agrada la idea de tenir un apartament a la costa perquè li cal sortir de la gran metròpolis de tant en tant però l’ensorra pensar que ha de perdre el raconet on se sentí segura de menuda. Les imatges d’aquella tarda es barregen amb les del seu present. La sensació de la pèrdua dolorosa i la visió inoportuna del noi de la Barcelona dels seus darrers anys. Un fantasma que havia volgut veure però que no podia haver estat veritat.
— Ja marxo. He d’anar a comprar i tinc exàmens per corregir. —Fa ella tot retornant mentalment al present.
— D’acord. —Diu ell en to sec.
La Paula agafa la bossa que ha deixat a l’entrada i marxa. A les escales mira el mòbil. Té un WhatsApp del Bernd preguntant si ja ha parlat amb el Marc i no vol respondre. Torna amb el metro de nou i quan arriba a Llacuna recorda aquells moments fugissers que havia passat amb el Luke al xinès de ciutat de Granada amb Llull. Ell, com la Paula, havia marxat fora del seu país per buscar la sort que no tenia al seu i a ell li havia sortit la mar de bé. Altre cop vol aturar els seus pensaments i concentrar-se en el present per gaudir-lo. Ara ho té tot, un marit que l’estima, un futur laboral més o menys clar, un projecte per comprar un pis a L’Escala i una missió clara: acompanyar a la seva mare en la seva recta final. La ferum del Poblenou embolcalla els carrers aquest vespre fresc i humit. El clavegueram put com de costum. És una de les poques coses que no li agrada del tot del seu barri adoptiu. Això i el fet que no és el més segur de Barcelona amb robatoris cada dos per tres i borratxos i antisocials calant foc als cotxes per vomitar ràbia contra la societat en la que no encaixen. Entra al pis i encén els llums. El mòbil torna a sonar i veu que el Bernd li demana si ha parlat amb el Marc. Li respon que no ha pogut i acte seguit ell la truca. El seu marit insisteix en la necessitat de fer fora el noi el més aviat possible de casa dels pares i la Paula es molesta. Sa mare encara és viva i no és bo tenir un pis buit a una ciutat on tanta gent no té recursos per pagar-se un habitatge digne. No vol començar un discussió però sense voler la conversa no va cap on ell desitja i això ella ho nota. Intenta calmar el seu marit com pot.
— Avui no era el moment Bernd.
— No ho és mai! Portes així des de que van ingressar a la teva mare. El Marc vivia a casa teva perquè es cuidava d’ella, ara no hi ha cap motiu perquè segueixi vivint al teu pis.
— Al de la meva mare! —protesta malhumorada.
— La teva mare ja no hi és tota!
Aquelles paraules l’ofenen profundament. Coneix exactament l’estat de Maite però no vol veure-la com si ja no hi fos.
— En parlem quan vinguis si no et fa res. Ara he de corregir!
La conversa s’acaba abruptament i ella nota el silenci punyent abans de l’adeu. És la reacció
habitual del Bernd quan la Paula no fa el que ell vol. Sortosament els exàmens l’ajuden a no donar-li més voltes. Sortosament quan se n’adona són quarts d’onze i s’ha de fer el sopar ràpidament per no quedar amb l’estómac buit i mal dormir per la nit.
Quan es posa al llit li arriba una sensació de desassossec. L’endemà ha der parlar amb el Marc sens falta perquè quan ell sigui a Barcelona pugui dir que ha complert la missió encomanada. La Paula intenta llegir unes pàgines del llibre “Girl on the train” que ha començat tot just fa tres dies i que l’ha enganxada fins el punt de fer-li apagar el llum a la una de la matinada. Avui no s’ho pot permetre. Cronometra el temps de lectura i es posa una alarma al mòbil però els ulls se li tanquen abans de que soni i quan sent la melodia per un segon pensa que ja és dimecres. Aixeca les parpelles pesades i veu el llibre sobre el seu pit i respira animada. Té unes sis hores i mitja de descans per davant seu i li cal el repòs per posar els sentiments en ordre.