Entre dos mons

Les portes del metro s’obren i les tres persones de davant d’ella s’afanyen per sortir. L’aire del vagó és com sempre una barreja desuor, perfum, túnel i resclosit que la colpeja com el soroll conegut anunciant que s’arriba a l’estació. Puja les escales amb celeritat perquè vol sentir la fresca a les galtes enrojolades per la calor tardana d’un octubre benèvol. Encara no s’ha acostumat a aquesta estació, ni al barri que d’antuvi fou el seu, ni a la gent parlant en català i encara menys a no anar a la que ha estat tota la vida casa seva per trobar-hi els seus pares, un assegut fent mots encreuats i l’altre sudokus. La vellesa els va venir de cop cobrint d’una ombra pesada una vida que en algun moment havia estat agraïda i alegre però que es va anar fent tèrbola amb les penúries financeres com els records de la Maite. Avui també surt a Joanic perquè li agrada recordar com durant els darrers vuit mesos ha anat caminant pels carrerons interiors de Gràcia fins arribar a casa dels pares, seva una mica també, una llar tan coneguda com llunyana. Cinc anys ha passat a Berlin després de casar-se amb el Bernd quan ja ningú no esperava d’ella un pas tan agosarat i alhora tan convencional. Ara, de retorn a la ciutat on s’havia sentit agombolada durant el temps de ninesa i joventut, intueix que els anys de separació de Barcelona li han esquerdat una mica l’optimisme vital i l’han desarrelada, com si estigués atrapada entre dos mons sense haver niat a cap dels dos. Un li és proper i ha esdevingut rutina i presó i l’altre la crida a tornar fent-la sentir traïdora. Amb tendresa i desconsol baixa pels carrers interiors d’una Gràcia endormiscada que queda remota als sorolls de les seves arteries. El recorregut fins els Jardinets se li fa sempre curt. El nom sempre li ha semblat poc adient. Per què anomenar Jardinets a un indret on no hi ha jardins? S’ha acostumat a un Berlin amb parcs plens de gespa, flors i arbres i l’apel·latiu “Jardinets” encara li sembla més inapropiat que abans. Seria fàcil convertir aquell espai diàfan en un pulmó verd si no fos per la presència d’un pàrquing en les seves entranyes.
Vol arribar a casa passant per Plaça de la Vila. A la cantonada amb carrer de Gràcia en un dia de pluja un noi de l’institut li fer el primer petó als llavis. Li agrada passar-hi i recordar les papallones que sentia a l’estómac quan el veia i les que va sentir durant els dos dies següents a aquell bes furtiu. Però avui s’ha girat un aire fresc des de que ha sortit de l’estació de Joanic i intuïtivament mirà cap amunt. El cel s’està embrutant de núvols moradencs i sent les primeres gotes a la pell nua. Les llàgrimes meteorològiques pràcticament imperceptibles al principi de cop es fan més gruixudes i brollen violentament. Accelera el pas i arriba a temps per aixoplugar-se sota un dels balcons de la Plaça de la Vila, just a l’altre cantó d’on el Tom i ella es van sentir els llavis per primera vegada. La Paula pràcticament no reconeix aquell espai quadrat que tantes vegades ha recorregut darrerament amb la seva mare. No en sap el motiu. La plaça està igual però tot li sembla diferent. Li ve altre cop a la ment el dia en què es va adonar que la Maite ja no la reconeixia i com es va esquinçar per dintre en adonar-se que el darrer vincle amb aquella ciutat s’havia perdut per sempre i ella hauria de tornar on sí en tenia un, a Berlín. Aquella tarda de l’oblit va fer el cor fort i va anar fins al bar Casa Vall de la Plaça Rovira i Tries però no va poder fer cap cafè com sempre perquè mai res tornaria a ser com abans. Mai més.
Amb el cap detingut entre passat i present s’apropa a l’edifici que la va veure créixer i que sap que trobarà buit perquè les persones que li van donar sentit i alè ja no hi són. Ni l’un ni l’altre. Primer va marxar son pare d’una grip galopant i va deixar una vídua amb uns records selectius que la memòria malaltissa anava esborrant sense que la Paula hi pogués fer res més que constatar la pèrdua irreversible. Li cal lluitar per apartar la sensació vertiginosa de no tenir més que un passat a la memòria per connectar-la a la seva essència. Està sola. Sola però casada. Aquesta darrera realitat ha aconseguit que la Paula hagi complert amb alguna de les expectatives que els seus pares tenien d’ella. O així ho creu i s’aferra a la idea.
Està suspesa entre dos mons, el de Berlín i el de Barcelona i aquest vincle amb el seu passat la fa sentir traïdora al seu present. La punxada de remordiment l’atordeix però una trucada al mòbil l’arrenca de les cabòries.

—Princesa, bona tarda com estàs? Com està la mare?
— Avui no hi he anat. La directora del centre m’ha dit que estarien molt ocupats amb el metge passant visita. Ara mateix entro a casa a veure com està tot.
— Ja li has dit a l’infermer que ha de marxar del pis?
— Encara no.
— No triguis gaire, saps que com més temps passi, més ben instal·lat hi estarà… Per cert arribo aquest dijous a les vuit de la tarda. Vindràs a buscar-me a l’aeroport?
— És clar!
— Et deixo que faig tard al pàdel. Un petó.
— Un petó.
— Et trobo a faltar!
— I jo a tu!

La Paula prem el mòbil per acabar la trucada i es demana perquè tenint-lo a ell se sent tant sola. El Bernd li porta flors i detalls quan menys s’ho espera, escolta tots els seus encaparraments quan en té, la recolza quan li cal. És atent, amable, callantívol i poc sociable però l’adora per sobre de tot. I tot i així ella sent solitud. Es repeteix que és cosa de l’edat, que deixar endarrere la joventut la fa sentir insegura.
La pluja minva i alleugereix el pas fins arribar al carrer Apel·les Fenosa. És un dels seus favorits perquè té al final una palmera exòtica plantificada al bell mig de l’encreuament entre aquest carrer i el de Gràcia. Baixa fins al de Bonavista i llavors gira a la dreta per tornar a pujar unes passes i arribar a casa. Perquè per a ella encara és una mica casa seva per molt que en marxés de joveneta per fer la seva vida. Sempre hi ha anat tornant. Primer després del seu contracte de pràctiques a la ciutat de Montpeller en acabar el cicle d’hostaleria i turisme. Després van arribar els anys als hotels de la Provença i finalment a Arle hi vaig mig arrelar. Els pares es feien grans i ella ja no era de la primera volada. Enyorava les tardors benèvoles i les primaveres lluminoses i no va parar fins a tornar a Barcelona per treballar a la seva ciutat i buscar-se el primer pis a la seva pròpia ciutat. Un privilegi que li arribava en època madura. Amb el cor mig afrancesat la feina al sector turístic a Barcelona li va resultar molt més precària del que havia esperat. I tanmateix desitjava fer-se camí a casa seva. Va ser un any i mig de visites al pis dels Jardinets per prendre cafè amb els pares a deshores. La jornada laboral dels hotels barcelonins donava poc joc i per això el cafè va ser una cerimònia que no tenia un horari en concret sinó que es convertí en una excusa per escoltar les històries de la Maite i el Jaume i ajudar-los quan ho necessitaven. Finalment la promoció li va arribar però no a casa. L’oportunitat es deia l’Adlon, era a Berlin i la va tornar a allunyar d’allò que ja començava a trobar a faltar vehement. Després del casori la Paula va seguir tornant regularment durant les vacances per acompanyar al Jaume i a la Maite en aquella època que tot té un color marronós com les fotos antigues. Els rostres se’ls anaven arrugant, el caminar s’anava fent feixuc i els ulls van perdre la seva espurna d’anys enrere. I malgrat tot, la mirada de son pare encara la feria una mica perquè li retreia que no tenia fills i que si arribaven els nets, ho farien quan ell ja no els podria fer d’avi. La Paula feia tots els possibles perquè no se sentissin sols i per no perdre el contacte amb aquella ciutat que li era coneguda i desconeguda alhora. Coneguda perquè sempre hi tornava i desconeguda perquè havia d’arrelar a Berlin com ho havia fet abans a Arle. Però ancorar ja és difícil quan la vida ha portat a una persona a ser nòmada per sobreviure.
La pluja s’ha tornat gotellada esclarissada i la Paula puja les escales de l’edifici lleugera. Per un segon no cal agafar l’ascensor. Posa la clau al pany i la fa girar. Li agrada el so que emet perquè li dona la benvinguda. L’olor de l’entrada li recorda la que era habitual de quan hi eren els dos. El primer que la rebia sempre era el perfum del cafè acabat de moldre perquè els seus pares també n’eren uns grans amants. Entrar i sentir l’aroma del cafè és un efecte del cervell de la Paula, que s’entesta en conservar-ho tot tal i com ells ho tenien perquè ara, l’aroma del beuratge fosc ha quedat diluït en el d’una ferum de cremat que la fa anar corrents cap a la cuina a l’altre cap del pis. La finestra està oberta i sobre els fogons hi ha un pot totalment cremat i brut amb les restes del malaurat menjar. El Marc pot ser un excel·lent estudiant d’infermeria i ha estat un gran ajut amb els pares però ara té la casa completament descuidada. Va de la cuina al balcó i també se’l troba obert tot i que ha repetit al noi que tanqui les portes i finestres perquè li fan por els lladres. L’habitació dels seus pares és prop del balcó. Quan la Paula era petita li semblava un lloc misteriós perquè li havien dit que sa mare necessitava repòs pel matí i no s’havia d’acostar al dormitori fins que la veiés desperta tombant per la casa. Però això passava només els caps de setmana que ella no sortia tan d’hora. Entre setmana l’ajudava a vestir-se i arreglar-se la Ramona, que a més li preparava l’esmorzar i la portava a l’escola.
Es va passejant per la casa i observa els objectes múltiples que haurà de regalar, vendre o embalar. El Bernd creu que el millor és vendre’s el pis i llavors comprar una segona residència a la costa on puguin venir a passar els estius i les vacances i carregar les piles de sol. Això és una de les coses que més troba a faltar a Alemanya, la claror i els cels blaus que a Berlin no veu gens sovint. A l’hivern a quarts de cinc ja és fosc i fred i la primavera no sempre porta dies assolellats com els que coneix de Barcelona. I aquest barri tampoc té res a veure amb el Neuköln on viu amb el Bernd. Va fins al menjador on hi ha el balcó des del que es veuen els Jardinets i la Casa Fuster que de menuda la tenia enamorada. Llavors però encara no s’havia convertit en un hotel de luxe pels turistes sinó que era una empresa que hi tenia les oficines. Quina era? Com es deia ENHER? Amb prou feines ho recorda. Estava massa ocupada de nena intentant inventar-se un món en què a casa seva hi hagués l’harmonia que hi mancava.
De cop sent la porta i es gira per anar a l’entrada. A aquestes hores generalment no hi va ningú al pis perquè les claus només les té el Marc. Unes veus juvenils i cridaneres s’escampen i ella s’acosta a l’entrada.
— Hola Paula què hi fas aquí? No t’esperava a aquestes hores! —fa el Marc mig enrojolat.